pagines-viscudes « WordPress.com Tag Feed

K.L. Reich, la veritat íntima dels camps d'extermini

Ramon — Tue, 27 May 2008 21:06:23 +0000

El segle XX ha tingut la trista singularitat de veure néixer la literatura concentracionària, un gènere que ens parla de la inimaginable capacitat d’alguns homes per al mal, i de l’encara més impressionant puixança de l’heroisme i la bondat d’uns altres. La nostra literatura posseeix un paradigma d’aquest gènere, l’esfereïdor testimoni de Joaquim Amat-Piniella, el manresà que, en tornant de Mauthausen, va escriure gairebé a raig una novel·la sobre les seves vivències als camps d’extermini. Ell mateix diu a la introducció de K.L. Reich (Club Editor, 2006):

Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.

Josep Pla i l’automòbil

Ramon — Wed, 30 Apr 2008 19:32:06 +0000

Avui volia penjar un post que parlés de dos elements d’actualitat, d’avui, d’aquesta tarda: el pont que comença i els cotxes que se’n van. Però no he recordat cap poema ni cap conte que en fes esment. He acabat buscant entre les cites d’un home que ha parlat de tot. Copio, doncs, un text d'en Josep Pla. Hi surt un pont, però no és de festes laborals; parla de cotxes, però no dels embussos. M’hauria encantat llegir les seves opinions sobre les cues que es formen aquests dies... Pla explica perquè no conduïa, i ho fa amb gràcia:

Tinc l'absoluta convicció que, posat a manejar un volant, hauria topat, per simple distracció, ineluctablement, amb un arbre, una paret, un pont o una forma o altra d'urbanització. Hauria quedat aclaparat. Ara bé: per a quedar aclaparat, ja en tinc prou amb els meus mediocres elements naturals.

Flannery O'Connor, una escriptora amb ofici

Ramon — Wed, 02 Apr 2008 19:15:57 +0000

El hábito de ser (Sígueme, 2003) es l’epistolari de Flannery O’Connor. Va ser la meva primera lectura d’aquesta escriptora nord-americana, i vaig pensar: si les cartes són així de bones, com seran els contes? Després vaig llegir els contes i, és clar, eren boníssims (ja en parlaré més endavant). Sobta que una jove malalta, que gairebé no es movia de casa (Andalusia: una casa ben peculiar, del sud profund, amb una mare grangera i una munió de paons que criava l’autora) arribés a aquest grau de saviesa. Saviesa humana i literària: viu l’escriptura com una vocació total, i exerceix la professió amb una excel·lència que he vist molt poques vegades.

Per què m'agrada Folch i Torres (tercera raó)

Ramon — Tue, 11 Mar 2008 21:43:26 +0000

Encara no se m’han acabat els motius pels quals m’agrada Josep Maria Folch i Torres. Un d’ells, i no el menor, és que té un fill que es diu Ramon Folch i Camarasa. Aquest novel·lista bonhomiós, elegant i sorneguer, britànicament humorístic, també és un traductor com una casa de pagès (vull dir un traductor imponent, amb fonament). Més endavant comentaré alguna de les seves novel·les, però avui en destaco Bon dia, pare (Edicions 62, 1998), una biografia afectuosa i carregada de records familiars del creador dels Kokamuskes. Si la llegiu, hi descobrireu noves raons per seguir aquesta sèrie de notes sobre en Folch i Torres.

Autobiografia (divertida) d'un naturalista

Ramon — Sat, 23 Feb 2008 16:17:52 +0000

Aquesta setmana he parlat de naturalistes, i en fer-ho m’ha vingut al cap més d’una vegada en Gerald Durrell. En concret, el Durrell infant corrent per les costes gregues de Corfú, envoltat d’animals i amarant-se de Mediterrani. Aquesta visió autobiogràfica del naturalista i conservador, adobada amb un humor excel·lent (i un xic cruel amb els seus parents i amb els indígenes grecs) la podeu trobar a La meva família i altres animals (Empúries). Potser més endavant comento altres llibres d’aquest autor (un dia o altre he de parlar de Bafut i dels bous, no me’n podré estar), però si no heu llegit aquest primer títol paga la pena que comenceu per aquí.

Terrejar com les perdius

Ramon — Thu, 21 Feb 2008 22:03:55 +0000

Amb aquesta expressió tan ornitològica recomanava Torres i Bages a mossèn Cinto que aprofités les vacances per passejar, deixant per a altres moments les elevacions líriques i místiques. El bon mossèn, que estava de vacances a Pruït, contesta amb sentit de l’humor i sense abandonar el registre faunístic: grans mercès (...) per la seva lletra en què em donava el consell de terrejar com les perdius. Déu vulgui que no ho faci com les tortugues. No és pas que no vegi passar àligues des de les fagedes de Collsacabra (...); mes no és tot un veure les àligues o seguir-les (Epistolari de Jacint Verdaguer, vol. VIII, Barcino, 1984). Ja es veu que Torres i Bages sabia de quin peu calçava el poeta, perquè la resposta mostra un esperit que frisa per enlairar-se.

El mal d’Àfrica

Ramon — Fri, 08 Feb 2008 20:51:01 +0000

Els qui passen una temporada a l’Àfrica, quan se n’allunyen, es veu que senten una nostàlgia pregona, unes ganes de tornar fortíssimes, fins a trobar-se malament i tot: el ha agafat el mal d’Àfrica (he sentit a dir que pot arribar a ser una malaltia de debò, fisiològica). A mi m’encantaria patir el mal d’Àfrica literari, que tan bones pàgines ens ha deixat. Fa poc vaig llegir Memòries de l'Àfrica (Pagès Editors, 1999), de Karen Blixen (signava amb el pseudònim Isak Dinesen), i la extraordinària narració dels seus records, amarats de la bellesa i la immensitat del continent africà, pintats amb enyorança sincera, va engrandir una mica més la imatge que m’he format d’aquelles terres.