El diputat de CiU al Parlament Agustí López ha presentat una proposta de resolució a la cambra en què planteja encarregar la redacció d'un estudi genètic de varietats de raïm rústic del Pallars Sobirà abans d'un any.
«L'estudi i recuperació de les varietats rústiques de raïm del Pirineu va més enllà d'una actitud nostàlgica, tenint en compte que podem produir un vi amb personalitat per completar la gastronomia pròpia de l'Alt Pirineu i imprimir un nou impuls a la restauració local i comarcal», va explicar. El diputat va argumentar que entre els segles XIII i XIX, aquesta zona era productora de vi, i que va deixar de ser-ho per la filoxera, que va esborrar els ceps del paisatge.
D'altra banda, el Consell Regulador de la DO Catalunya preveu una reducció de la collita del 10% el 2008, en comparació amb l'any anterior, a causa de la presència del fong míldiu i a les pluges abundants de primavera.

Font: SEGRE, dimecres 1 d'octubre del 2008 (enllaç)

Font: LA MAÑANA, dimecres 1 d'octubre del 2008 (enllaç)

Article publicat a L'Accent 134 [juliol de 2008]

A partir d'aquest moment s'iniciarà la verificació de les signatures i cap al mes d'octubre es preveu que es pugui iniciar el tràmit parlamentari. Soldevila no vol descartar cap opció "fins i tot que s'aprovi" tot i que considera que el més important és haver aconseguit que es generés un debat social important. Tanmateix, afirma que retirarien la ILP si se'n rebaixés el contingut especialment respecte a la contaminació d'explotacions transgèniques cap a ecològiques o convencionals.

La proposició de Llei es basa en quatre punts: la declaració del Principat com a zona lliure de transgènics, la prohibició immediata dels cultius modificats genèticament, l'etiquetatge clar dels productes alimentaris i una moratòria al desenvolupament de productes transgènics. Actualment ja hi ha uns 35 municipis dels Països Catalans que s'han declarat lliures de transgènics així com el conjunt de les illes Balears i Pitiüses i les comarques de l'Alt i el Baix Penedès.

Més info: http://www.somloquesembrem.org/

Del País Basc estant, on he anat a recollir opinions per a un llibre que intento escriure, m'arriba la decisió dels governs català i espanyol de no construir finalment la canonada que havia de portar –o no– aigua de l'Ebre a Barcelona. Decisió encertada, que –amb una altra mentalitat menys "urbana" i més coneixedora de com es comporta el temps al nostre país– probablement no hauria calgut prendre, perquè mai no s'hauria d'haver plantejat l'obra prevista. No m'agrada donar-me-les de profeta, perquè no en sóc ni comparteixo una certa visió del periodisme que sovint he titllat de "periodisme ficció": la d'aquells que sempre estan preveient el futur de forma unidireccional, com si aquest fos previsible sense dubtes raonables de cap a on aniran els esdeveniments. Però, en aquest cas, em semblava tan clar que no n'hi havia per tant que, el 8 d'abril, vaig escriure aquest article al bloc: "Tant soroll per no res". Doncs, això: si en tot aquest afer hagués imperat el seny pagès i no la por urbanita –sobretot la induïda per uns polítics que temien, no només que la població de l'àrea barcelonina es quedés sense aigua, sinó que haguessin de reduir-ne el consum els hotels i els negocis turístics en un moment de recessió en altres sectors de l'economia–, s'hauria pogut evitar tot aquest vodevil. Com deia en aquella ocasió, el problema del canvi climàtic i d'abastament d'aigua a una societat que cada vegada en consumeix més és molt més profund que no un episodi com aquest. I cal abordar-lo fent els deures de debò i no deixant-se emportar per un catastrofisme eixelebrat que només ha fet que dividir la nostra societat i augmentar la falta de confiança en els qui gestionen els interessos públics.

"Cal que s'entengui el medi rural com a quelcom més que un espai per anar-hi el cap de setmana"

Josep Maria Besora va formar part durant 18 anys de l'executiva d'Unió de Pagesos com a responsable de Comunicació i Organització. Posteriorment va acceptar l'encàrrec del Departament d'Agricultura dirigir el I Congrés del Món Rural (2005-2006). En finalitzar-lo, va ocupar dins del Departament el càrrec de director general de Desenvolupament Rural fins a l'estiu de 2007.

Actualment es dedica a la seva explotació de vedells i cereals a Torà (la Segarra) i és un dels impulsors del col·lectiu de reflexió rural Saó juntament amb altres experts en l'àmbit agrari i ambiental com Martí Boada, Josep Puigpelat, Jordi Sargatal, Albert Massot i Lourdes Viladomiu entre altres.

Entrevista publicada a Sostenible [19/04/08]

Què és i quins són els objectius de Saó?
Saó és un grup d'opinió a l'entorn del món rural que reuneix persones referencials del sector tant des de la vessant més agrària com l'ambiental. Cal remarcar que dins del grup la gent que procedeix del món ambiental és socialment coneguda; en canvi, els que venim de l'altra vessant no. No deixa de ser significatiu! La societat està molt mentalitzada en la sostenibilitat -i és positiu!- però gens en la importància de l'agricultura en el territori. Els nostres "profetes" no els coneix ningú... I segurament Saó ha d'aconseguir complementar aquestes dues visions i que s'enriqueixin mútuament.

Què preteneu ser, un grup d'opinió, un lobby d'influència política i tècnica, un espai per organitzar seminaris?
[riu] Segurament tot el que has dit entra en els objectius d'allò que vol ser Saó. Tanmateix cal tenir en compte que som un grup incipient encara i sense cap infraestructura que, de moment, permeti anar gaire més enllà que generar opinió. La nostra tasca es pot traduir amb articles, amb documents i amb la voluntat d'influir a les administracions.

En la declaració fundacional afirmeu que "Catalunya i els catalans han de tenir una visió integral i integrada del territori". Què vol dir?
A l'administració hi ha tres parcel·les amb una gran transcendència territorial: Agricultura, Medi Ambient i Política Territorial. El gran problema és que els tres fan el seu camí i no hi ha vasos comunicants. Malgrat que és una qüestió que afecta a l'administració en general en aquest cas és especialment sagnant... i pràcticament no se'n parla.
En canvi nosaltres demanem una visió molt transversal no només per aquests tres departaments sinó per tots els altres. Qualsevol àrea de govern ha d'incorporar la visió de territori per evitar cometre molts errors.

A comarques la percepció és que la gent comença a tornar... i fins a tot a iniciar noves explotacions agroramaderes. És cert?
Sí, aquest fenomen està passant a molts pobles de Catalunya. Hi ha una certa recuperació molt lligada a les comunicacions que permeten a molts professionals instal·lar-se a comarques i treballar amb l'ajuda de les noves tecnologies. També per altra banda hi ha elements de l'economia que s'han desplaçat al territori. D'aquesta manera es creen certes xarxes de petites empreses en aquestes comarques.
Tanmateix, a nivell agrari continua sent complicat. Molts joves deixen les explotacions familiars per dos factors: la duresa del treball així com per una qüestió de valoració social de la tasca del pagès. Des de Saó creiem que cal treballar per millorar-ho.

Aquest desprestigi és major al medi rural que l'urbà?
Segurament. Mentre al medi urbà es té una visió del pagès romàntica i idíl·lica, a comarques es té molt més present que és una feina dura i relativament poc rendible. Però més enllà de la qüestió econòmica -perquè els pagesos que plantegen bé la seva explotació es guanyen bé la vida- considero clau prestigiar el nostre ofici.

'La gent entra al supermercat i té de tot, però no li preocupa si aquell producte ve de la granja del poble del costat o de la Xina' I el prestigi com es guanya?
Això és complicat. Cal divulgar el valor de l'agricultura. En una societat tan urbana cal que s'entengui el medi rural com a quelcom més que un espai per anar-hi el cap de setmana a pujar una muntanya i fer un bon àpat.
És evident que tot plegat és un procés lent però segurament hem de començar per l'alimentació; tothom menja cada dia però ningú ho lliga amb l'agricultura i el territori. La gent entra al supermercat i té de tot, però no li preocupa si aquell producte ve de la granja del poble del costat o de la Xina. I no és només la procedència i el transport, sinó com ha estat el procés productiu, qui ho ha fet... És allò de l'exemple típic del nen que es pensa que la llet ve del tetra-brick i no pas de la vaca. I el més preocupant és que ara això ja no succeeix només a les grans ciutats sinó fins i tot a municipis on el sector primari és actiu i important. Ara bé, estic convençut que amb l'actual situació de crisi alimentària és una bona oportunitat per redreçar la situació.

Perquè?
Sempre hem cregut que els aliments podien venir de qualsevol part i això no és cert. A mesura que es reforcen més els processos globals -tant els comercials com els culturals- els elements locals prendran major importància. L'alimentació és un element essencial... i allò que diu en Sala Martín sobre que ja ens criaran les vaques els africans és fals. Entre altres, perquè estem parlant de països on el seu problema no és l'exportació sinó l'autoconsum. Crec que s'ha d'internalitzar un altre discurs, per exemple, que la relació de qualitat d'un producte sempre serà inversament proporcional a la distància entre producció i consum. Això no vol dir tancar fronteres, però sobretot donem valor als nostres productes perquè dinamitzem la nostra economia i és una forma de mantenir el territori gestionat i actiu.

Hi ha beneficiaris d'aquesta crisi?
Sí. A les transnacionals del sector els interessa dues qüestions: la primera és que hi hagi carestia per tal que els preus siguin elevats; la segona que la producció es deslocalitzi tant lluny com sigui possible dels mercats consumidors per tal de poder controlar-ne els fluxos.

Vostè es referia a un conegut economista neoliberal. Tant per aquests sectors com per visions més ambientalistes s'ha vist en la Política Agrària Comuna (PAC) un "gran dimoni". Des del territori com es percep?
Jo personalment no sóc tan crític amb la PAC. Cal tenir en compte dues qüestions. La primera és que les crítiques vénen de sectors totalment contraposats i possiblement la realitat queda més a mig camí. Per altra banda, la PAC al llarg de quatre dècades ha fet allò que els estats europeus li hem demanat. Ara bé, sempre ens ha deixat insatisfets ja que al final qualsevol política acaba tenint les seves contrapartides.
Als anys 60 es reclamava de la PAC que alimentés a una població afamada en un context de postguerra. Es tractava d'una política productivista que va ser un èxit. Tanmateix, en vint anys l'escassetat es va convertir en excedents que s'havien de col·locar a algun lloc. Com que es tractava d'una producció cara aconseguir vendre-ho als mercats mundials es va convertir en una gran despesa per a les arques comunitàries.
En aquest moment es va canviar la visió cap a una major sostenibilitat -no només ambiental sinó d'ajust de la producció a la demanda interna-. Això es plasma en la reforma de l'any 1992 i la política torna a ser exitosa ja que en 15 anys els excedents han desaparegut. De fet actualment la demanda ha superat l'oferta.

Cada vegada més la PAC integra elements com la protecció del paisatge, les mesures agroambientals... Això es podrà casar amb la urgència productivista del moment?
Bé, s'hi haurà de casar per força. I es pot fer. Una altra cosa és si la PAC podrà aconseguir-ho. I és que el gran problema de les polítiques agràries europees és la incapacitat de respondre amb rapidesa als canvis en les conjuntures del sector. El propi funcionament ingovernable de la Unió Europea provoca que la PAC no canviï la seva orientació fins al cap de quatre o cinc anys. Ara caldria una adequació al nou context però quan s'assoleixi potser la situació ja haurà canviat radicalment.

En aquest context sembla necessari incrementar la producció. Però com i a on?
Cal planificar-ho. Un exemple paradigmàtic és el del sector porcí. Cal evitar que creixi? Depèn. A la comarca d'Osona ni un porc més però en altres comarques perquè no? Els purins són un greu problema ja que la seva distribució és molt poc equitativa. Però les unitats fertilitzants de tots els purins del Principat només cobreixen el 50% de les necessitats del país. La realitat és que tenim aqüífers contaminats per no distribuir correctament les dejeccions ramaderes al mateix temps que importem o produïm adobs químics.

'Cal transformar regs del segle XIX en regs del segle XXI' Aquests dies és obligat parlar de l'aigua i la seva relació amb l'agricultura. Projectes com el Segarra - Garrigues són més propis d'una lògica decimonònica de l'aigua i el territori?
Ara ja no ens podem plantejar els projectes de regadiu com es feia el segle XIX. Però cal tenir en compte que, amb un plantejament adaptat al segle XXI, els regs són imprescindibles. No només des d'un punt de vista agronòmic sinó per la funció social que desenvolupa, en l'estructuració econòmica del territori. Aquest serà el cas de la zona regada pel Segarra - Garrigues. I es tracta d'un projecte adaptat a la concepció actual de l'aigua i que per tant, no tindrà res a veure amb infraestructures obsoletes com el canal d'Urgell. Cal tenir en compte que gastarà per unitat de superfície un terç d'aigua respecte aquest altre canal i produirà més. Segurament l'únic punt feble és la conservació de les zones estepàries però entenc que al final la solució de consens serà favorable.

Per tant cal fer alguna cosa amb aquest tipus de regadius obsolets...
Evidentment, cal transformar regs del segle XIX en regs del segle XXI. Es tracta de canviar la xarxa de distribució així com passar de sistemes d'inundació a aspersió o gota - gota. I tota la part externa a la finca s'haurà de finançar amb diners públics, en cas contrari, arruïnarem les explotacions.

Des de sindicats com Unió de Pagesos es demana un Pacte Nacional per a l'Aigua. Hi esteu d'acord? En què consisteix?
Aquesta proposta la va formular UP i el Congrés del Món Rural la va assumir. Per tant, me'n sento partícip. Tirar-la endavant és difícil i més en un context de sequera, en el qual la negociació és complicada. Tot i això, una vegada superat l'episodi caldrà parlar-ne. L'aigua és limitada i per tant cal aprofitar-la al màxim -no només a nivell agrícola sinó en tots els altres sectors-; per altra banda cal fer una priorització clara i automàtica -l'aigua de boca sempre serà prioritària- però amb unes compensacions pel sector agrícola quan es quedi sense regar.

Aquests dies les comunitats de regants han estat a l'agenda mediàtica. És correcte l'equació comunitats igual a pagesos?
No és una relació tant clara. Però són unes institucions que no cal obviar ja que estan reconegudes com a interlocutors per llei. Una altra cosa és que algú tingués la valentia de clavar un cop de puny a la taula per tal d'obrir el meló de la seva reforma. Segurament, no només cal modernitzar regs sinó també comunitats de regants.

Vostè és de la Catalunya Central per tant haurà vist les avionetes antipluja...
Jo sóc un descregut! [riu] La qüestió és que hi ha molta gent que té el convenciment que s'està manipulant la climatologia. Amb la gent del meu país cada dia ho discutim, però com que és una qüestió de fet no es pot raonar.
Malgrat que la tecnologia hagi avançat en cap cas s'ha arribat a aquest nivell. A mi em costa molt de creure que hi hagi avions que intentin desfer les tempestes tirant iodur de plata...

Però de iodur de plata se n'ha utilitzat des de fa temps per part dels mateixos pagesos oi?
Sí, fins fa pocs anys hi havia uns cremadors a la zona de reg per tal de desfer les bromes i transformar la pedra amb pluja. Per tant, si funcionés, justament hauria de ploure més, no menys! I en aquesta línia es van fer experiments al desert d'Arizona... no sé si amb gaire èxit. El tema dels cremadors es va abandonar no només perquè no funcionaven sinó perquè tenia un impacte ambiental molt important. Segurament la "psicosi" actual només s'explica perquè la sequera ha avançat cap a comarques que tradicionalment no han patit greus sequeres com el Solsonès.

D'acord amb l'article 45 del Reglament del Sindicat, sou convocat a la propera Junta General Extraordinària.

Dia: 24 de maig de 2008
Hora: 11.00 hores, en primera convocatòria; 11.30 hores, en segona convocatòria
Lloc: Sala de Plens de l'Ajuntament de Sort

Ordre del dia
1. Adaptació d'Estatuts a la Llei d'aigües
2. Torn obert de paraules

Sort, 14 d'abril del 2008
El president, Ignasi Azamar Saurat

Font: BUTLLETÍ OFICIAL DE LA PROVÍNCIA, núm. 55, 17/04/2008 (enllaç)

Crònica de Marta Lluvich des de Sort
Font: LA MAÑANA, dimarts 15 d'abril del 2008 (enllaç)

D'un temps ençà –potser podríem dir que des del primer tripartit–, la política catalana és plena de sorolls que no deixen lloc al debat serè sobre els problemes que ens afecten. En vivim ara el darrer episodi, provocat pel descens de l'aigua als embassaments a causa de la manca de pluges de l'actual temporada, i els problemes que pot portar dins d'uns mesos per a l'abastament de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Estic convençut que, al capdavall, tot acabarà en un soroll més que s'esvairà quan –a mitjans de maig– el nivell dels pantans retorni a situacions més o menys acceptables que evitin actuacions dràstiques com les propostes que han provocat la batussa. Com cantava Raimon, al nostre país l'aigua no sap ploure, però tard o d'hora –poc o molt, plugims o torrentades– acaba plovent. Això no vol dir que no calgui fer res –el canvi climàtic, segons tots els indicis, va de debò a mitjà i llarg temini– sinó que no s'ha de fer d'aquesta manera.

El conseller Francesc Baltasar és una anguila política. El conec des que, a finals dels anys 70 del segle passat, érem delegats sindicals a "Grupo Mundo": ell a "Mundo Diario" i jo a "TeleExpres", dos diaris que ja no deuen dir res a la gent jove d'avui. Llavors ja era el que els més a l'esquerra que ell en dèiem un "psuquero". Terme que, amb tots els meus respectes per als qui van deixar la pell millitant al "Partit", volia dir que havies de vigilar perquè a la primera de canvi te la fotia, i una decisió assembleària de seguir la vaga es podia convertir –fruit dels seus dots dialèctics– en un retorn a la feina al cap d'uns minuts.

Per mi la batussa aquesta de l'aigua té una de les seves raons en l'actitud amb què l'ha abordat el conseller Baltasar –i, amb ell, el Govern de la Generalitat–, amb silencis, negacions, mitges veritats, jocs semàntics... Servint en safata a l'oposició els arguments més banals per fer-ne un bon safareig. I, sobretot, obviant el debat de fons sobre el problema a mitjà i llarg termini. Un debat que sembla no interessar ni els uns ni els altres, perquè tots plegats només governen i fan oposició amb la perspectiva del dia a dia.

Mentrestant, hauran quedat pel camí més nafres en els enfrontaments entre els territoris, perquè això de l'aigua desperta els instints més irracionals de la gent. Com que he treballat amb pagesos divuit anys, dirigint la revista "La Terra" de la Unió de Pagesos de Catalunya, sé el que em dic. Vaig viure directament el debat sobre el projecte de transvasament de l'Ebre i, abans, el del pantà de Rialb. Sempre tindré present la conversa amb un tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, que em va fer reflexionar: "No entenc per què us oposeu tant al transvasament i, en canvi, no dieu res dels permisos continuats de captació d'aigua de l'Ebre que la Confederació aprova cada dos per tres per a regar grans extensions de l'Aragó", em va dir mostrant-me un mapa amb les noves zones autoritzades per al reg.

Hi he tornat a pensar aquests dies. ¿Com és que es fan tants escarafalls per l'aigua del Segre i, en canvi, no hem sentit a Catalunya –o no ha estat publicitada–  cap veu d'alarma pel megaprojecte de ciutat de lleure i joc Gran Scala que es projecta als Monegres? ¿D'on treuran l'aigua els impulsors d'aquest meganegoci, per garantir-la als milers de treballadors i usuaris de les instal·lacions projectades? Només des de la Franja se n'han sentit crides en contra. ¿És que l'extracció continuada d'aigua de l'Ebre per garantir-la per als negocis a l'Aragó és menys perjudicial per al riu que transvasar-la al sud, cap al País Valencià, amb objectius semblants?

El debat sobre l'aigua és d'una gran transcendència i com a tal ha de ser abordat. El seu control ha generat, genera, i generarà encara més en el futur, enfrontaments entre els humans perquè és un bé escàs i vital per a l'espècie. Parlar d'una nova cultura de l'aigua no és una trivialitat, sinó una exigència, que no es pot abordar a atzagaiades segons les circumstàncies de cada moment, ni amb fórmules dogmàtiques que, sovint, oculten la impotència real per resoldre els problemes que ens afecten.

Quan, arran dels esdeveniments d'aquests dies, hem sabut que a la vora de Barcelona s'han fet malbé milers d'hectòmetres cúbics d'aigua, de forma continuada i malgrat les denúncies dels veïns, per la desídia dels seus administradors, amb pèrdues que es podien haver evitat fent les obres corresponents quan calia, he recordat també com, massa vegades, s'ha atribuït als pagesos la responsabilitat de malgastar-la. I com, a les comunitats de regants, se'ls han imposat dràstiques mesures de reducció del consum en èpoques de més necessitat d'aigua per als conreus, o se'ls ha obligat –justament– a fer obres en canals i sèquies per evitar-hi pèrdues. Mentrestant, se n'escolava a dojo en el subministrament a la gran ciutat. ¿És això la nova cultura de l'aigua?

Si el soroll d'aquests dies no serveix per plantejar-nos a fons no només d'on treiem l'aigua, sinó què en fem d'ella i com l'administrem, amb la perspectiva de temps de majors carències –que no són precisament els d'avui sinó els que vindran–, les baralles d'ara seran, una vegada més, inútils i contràries a l'interès de la gent d'aquest país. I és que ens governen uns polítics que no veuen més enllà del curt termini i prenen les decisions amb un ull posat en les enquestes d'opinió i un altre en els resultats electorals.

•  LA MATI FA SEIXANTA ANYS. Dimarts, 22 de gener, va fer els 60 anys la Mati Chiné Martínez, la meva dona (aviat complirem el 38è aniversari d'aquella cerimònia amb una dotzena de capellans que la premsa local de Fraga encara recorda com la "boda hippy"). Sopar, bufada d'espelmes i regals amb el Marc i la Nia, que porta un embaràs esplèndid. Divendres, una altra vegada celebració: ara  s'hi afegeix l'Aurora, acabada de venir de Lleida per felicitar la mare en directe. Després, sorpresa per la Mati: sopar en un restaurant amb amics de sempre. Sort que no hi havia periodistes, perquè el desplaçament de seients –la Mati volia estar amb tots alhora– va fer que de sobte s'agrupessin a una banda tots els metges i altres del ram sanitari. La resta de mortals, a l'altra. Els amics, els fills i la Nia, i jo mateix, en vam sortir molt contents. La Mati, no cal dir-ho, eufòrica. Seixanta anys semblen poc.

• VINT-I-CINQUÈ ANIVERSARI DE L'APPEC. Dijous, 24 de gener, a la Llotja de Mar, sopar commemoratiu del vint-i-cinquè aniversari de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Sis dels set expresidents de l'associació –en Francesc de Dalmases ("ONGC") no hi va poder ser– vam lliurar les distincions als representants de les trenta-sis revistes que fa més de vint-i-cinc anys que són al mercat. Entre elles "La Terra", el mensual d'Unió de Pagesos que vaig dirigir divuit anys. Em saluda el seu director actual, el jove periodista Albert Garcia. Entre les revistes guardonades a les quals em toca donar la distinció hi ha "Catalunya", de la CGT. El seu representant saluda amb el puny els assistents, entre els quals hi ha el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod Rovira. Després, Roger Palà, que hi ha vingut amb els d'"Enderrock", m'explica que és un dels sindicalistes del transport que fa unes setmanes van protagonitzar la vaga als autobusos de Barcelona. Sopa al meu costat qui va ser presidenta de l'APPEC abans que jo, la Roser Bofill, de "Foc Nou", amb qui havíem compartit aula a l'escola de periodisme del CICF a finals dels anys seixanta del segle passat. Com no podia ser d'altre, surt a la conversa el malaguanyat Llorenç Gomis, el seu home, que va ser mestre dels dos a la mateixa escola. Li comento que, quan vaig donar classe a primer de Periodisme de l'Autònoma, sempre recomanava els llibres de periodisme del Llorenç, excel·lents per la seva claredat i senzillesa enfront d'autèntiques llaunes que passaven per obres d'alta acadèmia. Al davant, un altre expresident, Antoni Zabala (de "Guix") i l'exconseller en cap i actual president de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, que ha vingut a recollir un dels premis, a la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt 2007. Un parell que han dedicat molts anys a l'educació no podien sinó parlar de mestres i escoles. En Lluís Gendrau (d'"Enderrock"), l'actual president de l'APPEC remarca en el seu discurs que el nostre és un país (Països, si voleu) de revistes. La ja llarga trajectòria de l'Associació –que, com recordava un altre president, Manuel Sayrach ("Serra d'Or"), va començar amb 14 revistes fundadores, i ara en té 15o d'associades, de tots els Països Catalans– és una mostra de perseverança i tossuderia en la publicació de premsa en català. "De la resistència a l'excel·lència", com titula Joan Canela el seu reportatge sobre la història de l'APPEC a l'"Anuari de l'Espai Català de Comunicació" que ens van entregar després del sopar. Per mi, va ser una bona ocasió de recordar vells temps i retrobar antics col·laboradors: com ara, a banda el mateix Gendrau; Frederic Callís ("Ében") –creador imaginatiu i constant, més tossut que la mateixa APPEC, a qui hem d'agrair, en especial, l'esplendor de la Mostra de Revistes en català, ara SupermerCAT, i aviat el salt decisiu de l'associació al mercat digital–; Jaume Vinyals ("Catalunya Cristiana") –que va ser el tresorer en la nostra Junta, prudent i sòlid en els seus consells i decisions–; Enric Cervera ("Entreacte")... i l'actual president de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, Estanis Alcover ("El Punt"). Parlo també amb excompanys i exalumnes de periodisme, com la Laia Altarriba –que cada any millora el producte estrella de la Nit de les Revistes: l'Anuari de l'Espai Català de Comunicació, dedicat enguany a "L'era digital", i la molt útil Guia de Mitjans de Comunicació en Català–, i la Gemma Pujol, cap de comunicació d'Unió de Pagesos. També parlem un moment amb qui va ser el meu darrer director-editor, Jaume Reixach ("El Triangle"), un exemple de perseverança en l'edició d'un setmanari en català, i el poeta Carles Duarte, un home assenyat i equànime, que va ser el menys sectari dels responsables de Comunicació dels governs del president Pujol amb què vaig haver de tractar, i que ara regeix amb excel·lència la Fundació Lluís Carulla i, amb ella, actualitza amb eficàcia la rica herència de l'Editorial Barcino. 

• EL PAÍS BASC AL FÒRUM SOCIAL CATALÀ. Divendres, 25 de gener, al vespre, projecció del documental "Auzia Auzi" (El judici, a judici), un al·legat demolidor sobre el macrojudici 18/98, en el marc del Fòrum Social Català, en una aula plena de gom a gom a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, que bullia d'activitats aquests dies. El periodista basc Mariano Ferrer, l'infatigable portaveu de la plataforma 18/98+, va explicar les irregularitats del procés, l'abast de la condemna i el significat del judici. El va qualificar d'"amenaça per a tota la societat espanyola, per la capacitat d'arbitrarietat del poder judicial en connivència amb el poder polític". Va agrair l'ajut que la plataforma ha trobat en els juristes de Catalunya, "un dels pocs territoris –va dir– on hem trobat suport", i va denunciar el silenci amb què els mitjans de comunicació han afrontat el judici. Un judici que, com va recordar, va ser precedit pel dels joves de Jarrai, Haika i Segi i al qual seguiran d'altres, com els del diari "Egunkaria", els electes bascos d'Udalbiltza, els membres de Gestoras pro Amnistía... L'advocat i membre de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Col·legi d'Advocats, Jaume Asens, que va ser un dels observadors internacionals en el judici, va explicar els nombrosos incidents i irregularitats –com la desaparició de documents– que els van portar a demanar la nul·litat de les actuacions d'"un dels judicis més llargs de la història". Va situar-lo en el marc de la "criminalització dels dissidents, que no poden expressar-se al carrer ni electoralment" i en el context de la victòria de la "justícia de temps de guerra". I va remarcar "la preocupant falta de reaccions davant la sentència. Mai s'havia arribat tan lluny –va dir–. Certs juristes de l'esquerra ho han assumit sense cap problema. El preocupant no és que ho defensi la dreta, sinó que arrossegui una part de l'esquerra". El dissabte, 26 de gener, participo –en una aula també plena i en el mateix context– en la taula rodona "Perspectives per un procés de pau al País Basc", organitzada per la campanya "Sí al procés de pau". Hi torna a ser Mariano Ferrer –dos periodistes jubilats, doncs–, i hi participen també la diputada del PSE i membre del col·lectiu de dones basques Ahotsak, Gemma Zabaleta, i l'advocada catalana Gemma Calvet. En una propera entrega del dietari espero dedicar una atenció més detallada a aquest segon acte, en què –tot i les grans dificultats actuals– tots vam expressar la necessitat de retornar com més aviat millor al camí del diàleg per aconseguir la pau en el conflicte al País Basc. (A la foto: Mariano Ferrer, Humbert Roma, Gemma Zabaleta i Gemma Calvet).

 Se'ns ha mort de sobte Josep Guinovart, artista tan versàtil, apassionat i compromès amb el nostre país. El vaig entrevistar l'any 1999 per a la revista "La Terra", d'Unió de Pagesos, pel vint-i-cinquè aniversari del sindicat. Entre els molts amics que tenia, n'hi havia un –no en recordo el nom– que era pagès i membre del sindicat. Ell va gestionar que fos Guinovart qui posés el seu art al servei de la commemoració.  

No era res forassenyat, perquè la seva és una obra íntimament lligada a la terra i el terròs, d'on ha manllevat tants materials. Fins tal punt de fer d'Agramunt –el poble de l'Urgell on es va refugiar la seva família durant la guerra dels tres anys, i del qual tenia tants bons records d'infantesa– la seu de l'Espai Guinovart.  Ignoro si aquest cartell és a l'exposició que es fa al Museu d'Història de Catalunya, "Cartells de Josep Guinovart". Com recordo que li vaig comentar durant l'entrevista, per mi, el cartell té poc de la terra i molt dels orígens del nostre art nacional. Els colors remembren els de molts murals del romànic català que tant estimava el qui havia estat un dels fundadors del Grup Tahull, i l'aurèola –solar?– em recordava la de la Maiestas Mariae que et mira fixament des del fons de l'absis de Santa Maria de Taüll. La Unió de Pagesos se m'apareixia, en la visió de l'artista, com la mitjancera que durant vint-i-cinc anys havia liderat la lluita dels pagesos catalans –íntimament lligada a la nació catalana– per les llibertats –també la sindical, que els va estar negada durant una Transició que per ells va ser molt més llarga que per la resta– i el benestar i la justícia social.  D'aquella entrevista me'n queda un primer record: el del pagès amic de l'artista, un autèntic coneixedor i amant de l'art contemporani, que em tornava a desmentir –per si de cas me'n quedava cap dubte– aquell tòpic del pagès ignorant i poc llegit, garrepa i despreocupat pels fets que l'envolten. Que comparava amb passió –en tinc ben presert una llarga i entranyable conversa telefònica– els valors dels pintors catalans més assenyalats, amb detalls que a mi se m'escapaven, per ressaltar els del seu amic.  Després, de la conversa que vaig tenir amb l'artista –a l'eixida de la seva casa a Castelldefels–, sobretot dues de les seves preocupacions d'aquell moment: la prepotència del Govern nord-americà, que comparava a un sheriff de l'Oest que, imbuït d'heroiques missions de conquesta més enllà del bé i del mal, tornava a amenaçar l'Iraq acabada la primera guerra del Golf. I també la ja en aquells moments preocupant davallada de qualitat dels mitjans audiovisuals, amb especial preocupació per TV3.  Que la terra que tant va estimar li sigui lleu, i que pervisqui en el record i admiració de la seva gent.