Existeixen els de ficció, com en Toni Soprano que és un mafiós simpàtic, cabronàs però entranyable, o com al Senyor Vito Corleone el mític " Il Padrino " mafiós amb classe i noblesa d'esperit. I també van existir els reals, com Lucky Luciano, un italo-americà emprenedor, intel·ligent, comerciant, empresari, hàbil, astut i calculador,o l'Al Capone , que va regnar a Chicago a base de violència i comptabilitats de somni .

En el nostre entorn, els" Padrins " estan en algunes poltrones de cuir i caoba , còmodament instal·lats com unes guineus en un galliner, espaterrats als despatxos directius ( presumptuosament esportius) dels clubs de futbol.

Quan a mitjans dels noranta, van sortir al mercat de l'oferta i la demanda els sucosos i multimilionaris contractes amb les audiovisuals, els clubs s'ho van vendre TOT , fins i tot i si calia , a les seves pròpies mares , i tot el que un club es pot VENDRE ( fins i tot publicitat en els w.c.), va ser llavors, quan els nostres " Padrins " autòctons, avantpassats dels actuals Malais i Malaies de la Costa del Sol van sortir a la palestra pública i mediàtica, donant-se cops de colze a les costelles, dentallades a les orelles i ficades de dits als ulls, tot per tal d'aconseguir una de les butaques de directiu de les entitats futbolístiques espanyoles.

Recordar-ho és una bajanada, però queda clar que avui en dia els clubs ja no són dels socis, pertanyen a grups audiovisuals, entitats financeres, bancs, caixes, potents grups societaris i econòmics.

I què ha passat amb l'antic soci, el del carnet .? ....doncs el soci paga.... com sempre, el soci consumeix, el soci puja audiències, quotes de mercat, d'opinió, d'audiència, de tirada d'exemplars, de quota d'oients. El soci contribueix a engreixar el "Malayo" de la Marbella de torn.

Arribats a aquest punt de mercantilització ,i gràcies al nostre esperit natural, per idolatrar la cultura del " pelotazo ", al defraudador, als diners ràpids i fàcils, als especuladors, els amiguismes ... no és d'estranyar que amb la mateixa facilitat que van venir els milions, en la mateixa progressió han desaparegut, i molts de clubs, com no podia ser de cap altra manera....han quedat arruïnats.

Ni en Mario Puzzo, creador del famós best seller " Il Padrino" , seria capaç d'elucubrar un guió com l'ocorregut en els nostres clubs de futbol .

Recorden la famosa melodia de la pel·lícula " Il Padrino" : "....és el teu cos un perfum embriagador.... ", a què fa olor el nostre futbol ? ....a Brummel no, els hi asseguro, aquesta me'l poso jo, que és barata però decent i la seva fragància és mil trilions de vegades millor de la que desprèn la fortor vomitiva i la pestilència putrefacta i nauseabunda de La Lliga dels Padrins, en antany...La Lliga de les Estrelles .

Fèia temps que voliem tornar a veure a les 'nenes', i aprofitant la celebració de l'aniversari d'en Jordi vàrem quedar l'Eli, en Jordi, les nenes, en Gerard i un servidor per anar a fer un dels impressionants dinars dels que ja haviem perdut el costum...

Son genials aquestes cites: als pares els serveix una mica per descarregar-se de les nenes i als padrins per embafar-nos d'elles i gaudir-les com mai. L'Alba venia, per primera vegada a dinar amb nosaltres fora de casa. Ja quasi te dos anyets i estaba esmaperduda, garrativada i bocabadada de tot el que l'envoltava: persones per tot arreu - al marge dels papes, la 'caque' i els padrins - soroll, cadires, taules i com no: una taula plena de menjar! :)

Així que mentre dinàvem la 'caque' m'explicava tot el que havía fet al cole i l'Alba es barallava amb el plat - quasi tan gran com ella! - portant boja a l'Eli que - cóm ha de ser una mama - no perdía detall del que fèia.

Però de tot plegat el millor moment va ser una mica més tard, a casa, quan l'Eli va i diu: "Alba! com es diu el padrí?" mentre m'assenyalava directament indicant-li a la seva filla que, ara, jo era l'objectiu. L'Alba em mirava, concentrada, amb aquells ulls castanys preciosos com atmetlles que anàven de mi a la seva mama com dient: "vols que ho digui?" (perquè ho sabia!) però com totes les noies a l'Alba també li agrada fer-se pregar...

I la mama repetia: "Quí és, ell?" i l'Alba em tornava a mirar amb aquella carona rosadeta i una boqueta ara sèria però que amagava una rialla que només tardaria uns segons més en aparèixer...i jo debia tenir aquella cara de babau com...no se...com en l'adolescència quan t'agrada una noia, ja sabeu: quan te la mires esperant que ella et digui alguna cosa però encara no ho diu perquè també es tímida o perquè creu que encara no ho ha de fer, per fer-te patir una miqueta més i obligar-te a donar un nou pas, un més...fins que ella consideri que ja has suat prou... i mentre la mirava, l'Alba va començar a dibuixar el seu somriure com dient: "val, ho diré...prepàrat que cauras de cul a terra!" i alçant la seva maneta assenyalant-me amb aquell ditet, que bé podria haver estat el braç d'un follet, va i diu:

anué, eanué!

El cor em va fer un salt i penso que vaig riure descontroladament en adonar-me'n cóm un cigronet d'un any i nou mesos era capaç, no només de reconèixe'm, sinó de saber perfectament com em dèia! I en veure la meva reacció l'Alba també va arrencar a riure mentre debia pensar: "Ostres el padrí...li falta un bull! ¿que mai ha escoltat el seu nom, o qué?"

Dedicat a l'Alba i a la Raquel. :*