Tot i que aquesta entrada hauria d'haver-se titulat Sala de lectura, la coincidència amb poc temps de la lectura de tres llibres amb un tema comú m'ha portat a no titular-l'hi i dir-ne, en canvi, «Transformacions». Aquest és, a grans trets, el tema que caracteritza aquestes tres obres i les dota d'un element comú, ja que són tres obres ben diferents quant a concepció, època, estil i gènere. La primera és un recull de llegendes mitològiques clàssiques d'origen grecoromà, l'element principal de les quals és la metamorfosi dels protagonistes; la segona és, tal com diu el títol, un conjunt d'exercicis d'estil basat en la reelaboració de la mateixa història de noranta-nou maneres diferents; i la tercera és un estudi de l'evolució en la literatura al llarg del temps d'un motiu literari medieval. La transformació, per tant, esdevé l'únic element comú de les tres obres i l'única excusa per parlar-ne en una única entrada.

Ovidi sembla que escrigui Les metamorfosis amb una finalitat: exalçar Roma i la família imperial per la via d'entroncar-la amb l'època històrica grega que més motius literaris ens ha fornit i amb els déus olímpics. Segons Ovidi, August seria ni més ni menys que descendent de Iulus-Ascani, fill d'Enees, alhora fill del príncep Anquises i de la deessa Venus: August va ser adoptat per Juli Cèsar, de la família dels Julis, que es considerava descendent de Iulus-Ascani. I ho fa explicant-nos totes les llegendes i mites grecoromans en què la metamorfosi té un paper principal, per ordre cronològic i agrupats en tres grups: els protagonitzats per deus i deesses, els protagonitzats per herois i els protagonitzats per personatges considerats històrics. N'hi ha un munt, de més conegudes i de menys, com la desesperada fugida i transformació de Dafne en llorer quan era perseguida per Apol·lo; la terrible venjança de Progne per la violació de la seva germana Filomela, després de la qual foren convertides en oreneta i rossinyol, o la més bella de totes, la transformació en til·ler i alzina de Filemon i Baucis. En tots aquests mites el paper dels déus és fonamental, així com els diversos entroncaments entre déus i humans, dels quals en sorgeix un Enees que, després de vagar per la Mediterrània, arriba al Laci, on els seus descendents fundaran Roma. En alguns moments la narració dels diferents episodis esdevé una mica confusa i costa saber qui està parlant, però és sense dubtar-ho un gran compendi de la mitologia grecoromana i ha estat —i això gairebé està de més dir-ho— l'origen de nombroses metamorfosis de la lletra escrita a altres arts, com ara la bellíssima escultura de Bellini Apollo e Dafne, que es pot veure a la Galleria Borghese de Roma, o el ressò del mite de Filemon i Baucis que trobem a «Les gracioses ametlles» de Josep Carner, per esmentar només dos casos ben coneguts.

Si mai us heu preguntat de quantes maneres diferents es pot explicar un mateix fet, potser trobareu la resposta als Exercicis d'estil de Raymond Queneau. Si Ovidi recull unes dues-centes cinquanta històries de transformacions de persones en animals, arbres, plantes, constel·lacions, roques, etc., Queneau presenta una única transformació: un incident a l'autobús entre un jove que porta un estrany barret i que més tard és vist parlant amb una altra persona dóna lloc a noranta-nou versions diferents de l'episodi, en prosa, en vers, en llenguatge matemàtic, explicat al revés, amb les lletres canviades... La història en si no té cap interès; de fet és només l'excusa per aquests exercicis, que són el realment interessant d'aquest llibret que es pot llegir i gaudir tranquil·lament en una tarda.

Un pretext semblant és el que dóna forma a El corazón devorado, d'Isabel de Riquer, però amb material aliè: tal com diu el subtítol del llibre, la professora de Riquer recorre l'evolució de la llegenda medieval del cor menjat fins als nostres dies i explica com s'ha anat transformant al llarg del temps fins a aparèixer en un mitjà tan diferent com el cinema (a la pel·lícula Hannibal) o en un article escrit per Albino Luciani abans de ser papa. Si bé hi ha exemples de venjances que inclouen menjar parts del cos de l'enemic en èpoques diferents i en cultures diferents —per exemple, la venjança de Progne que esmentàvem més amunt i que apareix també al llibre d'Isabel de Riquer: per venjar la violació i la mutilació de la seva germana, Progne assassina el seu fill Itis i el serveix al seu marit, autor de la violació—, ens explica la Isabel de Riquer que la llegenda del cor menjat s'origina a l'Edat mitjana a França, en el context de la literatura trovadoresca, i des d'aquestes primeres versions del segle XII va apareixent aquí i allà al llarg de la història de la literatura: en Dante, en Boccaccio, al Curial e Güelfa, en Walter Scott, en òperes (com la donizettiana Gabriella de Vergy), a vegades mantenint el missatge original i d'altres amb un nou significat d'acord amb la ideologia de l'escriptor de torn o de la moralitat de l'època. I quina és la llegenda del cor menjat? Doncs sempre en un ambient cortesà, parla dels amors adúlters d'un home amb una dona casada, el marit de la qual, engelosit, assassina l'amant, li treu el cor, el fa cuinar i li serveix a la muller. Aquesta, en saber que ha menjat el cor de l'amant, diu que mai més tornarà a menjar res igual i se suïcida en unes versions, o mor d'inanició en d'altres. Una de les primeres versions de la llegenda, que serví d'inspiració a força autors posteriors, és la de la vida del trobador Guillem de Cabestany, enamorat de Saurimonda, muller de Ramon de Castell Rosselló: aquest, en conèixer la relació de tots dos, fa assassinar Guillem i fa servir el cor cuinat del poeta a Saurimonda, que en saber què ha menjat es llança daltabaix del balcó.

En aquest cas, però, les transformacions de la mateixa història tenen l'interès afegit dels canvis subtils que al llarg del temps va experimentant la llegenda, d'entre els quals no és el més petit el fet que a les primeres versions l'adulteri, sempre dintre del context de l'amor trobadoresc, no és pecaminós ni moralment reprovable, mentre que en versions posteriors es considera un càstig just. O sempre ens podem prendre la lectura d'aquest llibre, en paraules d'Isabel de Riquer, com «una amplia carta de menús de "corazón enamorado"»:

En todos los textos la escena culminante es la del banquete, con la imprescindible presencia del cocinero que, sin saberlo, se hace cómplice del marido, y que prepara, sin hacer preguntas, el corazón que se le entrega y guisa cuidadosamente, dentro de la tradición culinaria de cada época y región, para elaborar un plato delicioso y único, un manjar exquisito y muy nutritivo, sazonado con especias y hierbas aromáticas a fin de darle más sabor y avivar el apetito, como se desprende de los elogiosos comentarios de la mujer después de haberse saciado con el festín. Y así tenemos una amplia carta de menús de "corazón enamorado", como el de Guillem de Cabestany, rustido a la pimienta, insistiendo en la versión del Decamerón en las muchas especias que le añaden. [p. 17]

Les obres:

• Ovidi. Les metamorfosis. Tr. Jordi Parramon. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. 429 p. ISBN 84-7727-158-5.
• Raymond Queneau. Exercicis d'estil. Tr. Annie Bats, Ramon Lladó. BArcelona: Quaderns Crema, 1997. 135 p. ISBN 84-7727-041-4.
• Isabel de Riquer. El corazón devorado: una leyenda desde el siglo XII hasta nuestros días. Madrid: Siruela, 2007. 298 p. ISBN 978-84-9841-085-3.

PS: No està de més esmentar que hi ha en marxa unes altres «transformacions», proposades per en Pere de Saragatona: les d'un fragment del conte «El mar», de Mercè Rodoreda, a la manera de les transformacions dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau. Les trobareu al blog Transformacions.

Technorati Tags: lectures — llibres — Ovidi — Les metamorfosis — Raymond Queneau — Exercicis d'estil — Isabel de Riquer — El corazón devorado

Bestioles menudes, de l'Elena O'Callaghan, il·lustrat per en Valentí Gubianas i publicat per Cruïlla, és una recomanació de la Clàudia:

«Aquest llibre el recomano a totes les nenes i nens que comencen a llegir, és molt fàcil i té unes il·lustracions molt boniques de Valentí Gubianas. A mi m'agrada molt "El palau de seda fina", perquè parla d'una aranyeta petita i em recorda el mite d'Aracne, que vaig treballar a teatre.»

Dos enllaços més sobre l'Aracne, una història que va fer famosa Ovidi a les seves Metamorfosis: traducció en prosa de Ferran Aguilera al web de l'Escola d'Art de Manresa, i traducció en vers al wiki Eureka del departament de Clàssiques l'IES Berenguer d'Anoia d'Inca.