Su principal atractivo es que es de roca arenisca, tan poco habitual por aquí.

Sombra de tarde.

Llegamos a eso de las 15:30.

El comando está formado por: Selene, Buchi, Jordi, Mohawk, Jortx y yo.

Reseñas no tenemos pero Mohawk y Jortx ya habían probado algunas cosas así que vamos orientados.

Las vías son de unos 20 metros o algo más y muy bien equipadas.

La roca es algo arenosa (¿como no?) y blanda, pero bastante decente.

En algunas tramos fáciles es tipo "campo de patatas" y me recuerda a las vías de Les Esposes (St. Julià de Cerdanyola), lo cual me reafirma en mi idea de que aquello es arenisca aunque me decían que no, que calcáreo... :)

En los tramos desplomados forma una especie de enladrillado caótico pero compacto.

Probamos:

• 6a+/b (**). Un diedro fácil luego una repisa de donde es muy arrastrado salir y por último una mitad chula de fisura y patatas.

• 7a (**). Mohawk nos lo vende como 6c de un paso y es una placa infierno. Probamos todos pero sólo le sale a él. Muy, muy técnico.

[caption id="" align="aligncenter" width="240" caption="Remontada criminal del pie derecho, palma de mano derecha en oposición, pie izquierdo en la nada... ¡Imposible!"][/caption]

• Saligarda, 6c (**). Esta tiene nombre en el pie de vía. Sale a la primera pero por los pelos. Es del estilo enladrillado. Otro rollo totalmente diferente a las dos anteriores.

Resumiendo zona que merece una visita y que esperamos ver publicada pronto.

Engañamos a Mauri, Jortx se deja y Selene no sabe donde se mete.

Siguiendo mi propia aproximación me pierdo y veo lo mal hecha que está, pero es mejor que nada y más duro fué encontrarlo la primera vez.

Vamos al sector que yo llamé B y que tenía mejor pinta.

Tras hacer toda la gimkana, llegamos y nos ponemos a probar cosillas.

Reseñas no hay, pero los nombres están casi todos a pie de vía (los grados, no).

Nos metemos en:

• Heura, 6a (**). Off-width cabroncete que nos hace colgarnos a Mauri y a mi. Luego flanqueo bajo un gran techo con roca ¿mediocre? y salida crocanti (la palabra del dia) a un diedro muy guapo. Limpia y con buena roca sería un viote.
• Espero del Pep, ¿7b/+?. Lo montamos desde Heura. A mi no me sale ni de coña. Mohawk se queda muy cerca. Salen fotos guapas. Cabronceta.

• V. Munalis, 6a+ (**). Fisura guapa y luego desplomillo con canto. Bastante buena también. Todo aquí es como muy tapiero...

• Moby Dick, 6b (**). Más fisura potente, con roca coralina. Corta pero intensa.

También prueban Finestra al cel (5+).

En general todas las vías son buenas pero pueden estar algo sucias de tierra o piedra suelta.

No sé si es por la poca frecuentación o es que la roca es así.

El Sol llega a eso de las 15 y aquí finaliza, como dice Mauri, otra jornada de arqueología escalatoria.

Después de un buen rato en la sombra, mi reloj marca ¡36ºC!!!!!

No me extraña que no nos apetezca escalar.

Aún así nos obligamos y vamos haciendo bastante cosilla:

• ¿Lili?, 4+ (**). Empezamos por uno de los cuartos de la izquierda. Verticalote pero sin ningún problema.
• Meritxell, 6a (***). Muy divertida y aunque casi todo lo que coges es picado te da una impresión de línea algo natural. Muy buena.
• Sargantana, 6b (**). Pekas me la vende como 6a+ pero ya pone las pilas ya. En este caso todo son presas de rocódromo pero al menos es una buena vía de rocódromo.
• Jordi o Mertixell, 6c (***). Un buen desplome con grandes cantos, cuatro chapas. Pura potencia. Sale a-vista (¿existe el a-vista en Sorralta?) pero bajo medio mareado por el calor.

Ahora el reloj ya "sólo" marca 28ºC a la sombra pero ya es hora de irnos.

Nos esperan las Krieks.

The charter in question is now displayed, just to the right of that image (dammit), and you may be able to tell from that that it is not yer usual parchment, but a Bull, awarded to the Bishop of Osona in Catalonia by Pope Gregory V in 998. This would ordinarily have been simple enough, except for the bishop and his entourage actually making the journey halfway across the Mediterranean for it. But on this occasion Gregory had a bit of a problem: two bishops of Osona turned up. Gregory's reaction is depicted below:

For some time, you see, in fact ever since the last time but one a Bishop of Osona had come out to Rome for approval, the succession to that see had been disputed. Ató, who may have been made an archbishop, even (he wasn't—but I haven't managed to get that published yet), in 970, was murdered almost as soon as he arrived home, and after a long and troubled rule so was his successor Fruià, at the behest of one Guadall, a member of the Viscounts of Osona's family, who then took the episcopal throne for himself. He had the backing of Count Ermengol I of Urgell (whose business it was precisely none of) but not of the Count of Osona, and also of Barcelona and Girona, Ermengol's brother Ramon Borrell. (You see, this is what happens when a father isn't around to keep an eye on his kids...) Ramon Borrell favoured one Arnulf, also a member of that same family, but previously Abbot of Sant Feliu de Girona and generally in Ramon Borrell's following. So, cousin versus cousin backed by brother versus brother: with unusual maturity, they all sailed to Rome in 998 and made it Gregory's job to decide. Arnulf called Guadall a murderer; Guadall denied it and called Arnulf a usurper. One count on each side. No immediately obvious solution...

How we know Gregory V was a wise man: he didn't even try to find out who was right and who was wrong by going into the tangled and messy history of the case. Instead, he organised a near-solid day of prayer in the Lateran palace (the popes not yet being in the Vatican), at the end of which, with everyone giddy with incense and overwhelming ceremony, he then declared the whole embassy excommunicate till they could decide who was bishop. Thus cut off from food and their beds (because if there's one place where you can expect a papal excommunication to be enforced, it's the pope's palace, right?) it wasn't long before the gathering all pointed the fingers of accusation at Guadall, who was duly degraded, his robes being ceremonially torn off him by papal attendants, leaving Arnulf bishop in a way that no-one was going to be able to deny later.

I have always been quite impressed with Gregory V for this.

Pel que es veu ser homosexual. lesbiana, etc a Catalunya fora de Barcelona és difícil i aquesta organització pot ajudar a que no sigui tan díficil.

Té certa gràcia perquè sembla com si Barcelona fos el lloc on tot és possible i fora de Barcelona tot són obstacles. Bé, és veritat que a Barcelona, o al menys als barris centrals de Barcelona hi ha una tolerància que no es troba fora de Barcelona - exceptuant Sitges.

Encara que a GAY.CAT sempre es parla de Barcelona això no vol dir que GAY.CAT no estigui també pensada per la resta de territori on es parla català i de fet per qualsevol que vulgui accedir-hi allà on estigui.

La gent de Barcelona pot estar molt orgullosa de la seva ciutat però si no poguessim sortir fora ens donaria un atac. M'imagino que per la gent de fora també està molt bé tenir un lloc cosmopolita.

Hi ha una cosa de TALCOMSOM que em sembla molt interessant. Sembla ser que aquest grup vol que també es pugui ser homosexual, lesbiana, etc a un poble amb normalitat. Això em sembla una molt bona idea. Si la gent gai neix arreu perquè no pot viure arreu?

De fet, ara pot passar, que gent gai de Vic, per exemple, es conegui a Barcelona ...

Sant Feliu de Terrassola és l'esforç d'un home, en Joan, que l'ha restaurat durant anys. D'un visionari que, després d'un llarg exil·li a Itàlia, retornà a casa i s'enamorà d'aquesta magnífica esglèsia romànica, llavors aterrada i desfeta, i la refeu amb les seves mans. Ell viu a la curiosa masia annexa. Val la pena fer-hi cap, des de l'Estany anant cap a l'eix transversal, camí de Santa Maria d'Oló. No té pèrdua. Enlairada dalt del seu turó, la veureu tan si veniu de Vic, de Manresa o de l'Estany.

Sant Feliu de Terrassola es el esfuerzo de un hombre, Joan, que lo ha restaurado durante años. De un visionario que, tras un largo exilio en Italia, volvió a casa y se enamoró de esta magnífica esglèsia románica, entonces arruinada. Él la rehizo con sus manos. Vive hoy en la curiosa masía aneja. Vale la pena llegarse  desde l'Estany, como si fuerais hacia el eje transversal, camino de Santa Maria d'Oló. No tiene pérdida. Encima de su cerro, la veréis tanto si venís de Vic, como de Manresa o de l'Estany.

Sant Feliu de Terrassola is the effort of a man, Joan, who has restored it for years. Of a visionary who, after a long exile in Italy, came back home and fell in love with this magnificent Romanesque, at the time ruined church. He lives today in the curious attached farmhouse.

El monestir de Santa Maria de l'Estany està situat al poble de L'Estany, al Moianès. S'hi arriba per Moià, per Vic o Manresa, o bé per l'eix transversal. Tot el poble és un bombonet, amb les seves cases medievals i el seu paisatge de mitja muntanya. El monestir, però, és una perla. Amb el seu claustre i els capitells historiats. Podeu dinar al celler d'en valentí, al carrer fosc. Tota una troballa. I podeu lligar l'excursió amb una volta pel Moianès... desconegut i magnífic: Terrassola, Moià, Castellterçol. Coves del Toll, Collsuspina, Castellcir, Granera...

El monasterio de Santa Maria de l'Estany está sito en el pueblo de L'Estany, en el Moianès. Se llega por Moià, por Vic o Manresa, o bien por el eje transversal. Todo el pueblo es un bomboncito, con sus casas medievales y su paisaje de media montaña. El monasterio, además, es una perla. Con su claustro y los capiteles historiados. Podéis comer en el bodega de Valentí, a la calle fosca. Todo un hallazgo. Y podéis continuar la excursión con una vuelta por el Moianès... desconocido y magnífico: Terrassola, Moià, Castellterçol. Cuevas del Toll, Collsuspina, Castellcir, Granera...

The monastery of Holy Maria de l'Estany is situated in the village of L'Estany, in the Moianès. You can go to it for Moià, for Vic or Manresa, or for the transverse axis (axle). The whole village is a jewel with its medieval houses and the landscape of half a mountain. The monastery, in addition, is a pearl. With its cloister and the storied chapitels. You can eat in Valentí's bodega, on the dark street. And you can continue the excursion with a turn for the Moianès ... unknown and magnificent: Terrassola, Moià, Castellterçol. Caves of the Toll, Collsuspina, Castellcir, Granera... 

El riu Ges, que passa per Torelló, baixa des del coll de Bracons tot saltironant entre un vall d'ensomni. A la tardor, la vall té mil colors. A la primavera mil tons de verd. A l'estiu, les seves aigües fresques us treuran la calor. A l'hivern és freqüent veure'l gelat en mig de la vall despullada i enfarinada. Més amunt de Torelló, el Ges, forma bassals i racons d'auna gran bellessa. Si pugeu fins Bracons perdreu de vista el riu, encaixonat sota una vegetació idílica, però guanyareu horitzons i podreu, si voleu passar a la Garrotxa.

El rio Ges, que pasa por Torelló, en Cataluña, baja des del coll de Bracons saltando entre un valle de ensueño. En otoño, el valle ofrece mil colores. En primavera mil tonos de verde. En verano sus aguas frescas os quitaran la calor. En invierno es freqüente verlo helado en mitad del valle desnudo y nevado. Aguas arriba de Torelló, el Ges, forma rincones de gran belleza. Si subís hasta Bracons perdereis de vista el rio, ahora encajado bajo una vegetación idílica, pero ganareis horitzontes y podreis, si quereis, pasar a la Garrotxa.

The river Ges, falls of Bracons's coll jumping among a valley of dream. In autumn, the valley offers thousand colors. In spring thousand tones of green. In summer its cold waters were taking the calor of from you. In winter it is frozen in half of the nake and covered with snow valley. Upstream from Torelló, Catalonia, Spain, the Ges river, it forms corners of great beauty. If you rise up to Bracons you will lose of sight the river, now fitted under an idyllic vegetation, but you will win good seeings going to the Garrotxa.

El monestir romànic de Santa Maria de Lluçà està situat a mig camí entre Gironella i Vic a una comarca preciosa que no existeix: el Lluçanès. I és una llàstima perquè poques vegades la delimitació d'una terra es veu tan clara. És una subcomarca d'Osona, ara per ara, plena d'encants. La riera de Merlès, els boscos i, entre tots, el petit Llucà, amb el seu claustre, les pintures murals, úniques a Catalunya, i la seva petita església. No podeu deixar de fer un volt pel Lluçanès, ni de parar a Santa Maria de Lluçà. I per dinar ho teniu molt fàcil: davant del monestir mateix, a l'altra costat de la carretera un petit restaurant exòtic uns ofereix la seva carta dins una ampolla. I no és la única sorpresa!. Sigueu valents...

Un grup de carlistes nostàlgiques de les películes de Charlton Heston ha decidit retre el seu particular homenatge al gran actor nordamericà. En un acte solemne a la localitat de Centelles han erigit un monument conmemoratiu i han fundat l'Associació del Rifle Català, una ONG sense ànims de lucre que preten difondre l'obra i pensament del difunt.

La iniciativa ha tingut molt bona acollida per tota la comarca i bona part del seu èxit es deu a l'estratègia d'impulsar apadrinaments entre els seus socis. "Oferim a tothom la possibilitat d'apadrinar rifles, fusells i trabucs per la simbòlica quantitat de 20 euros al mes. A canvi, els padrins obtenen una fotografia del fusell apadrinat i reben dues postals escrites per l'arma en qüestió", explica Maria Engràcia Recasens, una dels fundadores de l'ONG.

Després de l'èxit aconseguit, 300 socis a la primera setmana de vida, l'Associació del Rifle Català també llançarà, la propera setmana, l'apadrinament de munició sense distinció de calibres. "Tindrà un cost molt més econòmic, es podrà fer per SMS i el padrí tindrà dret batejar la bala amb el nom que més li agradi", afegeix. Pel que sembla ja han ofert al president Montilla batejar la primera bala amb el seu nom. El Molt Honorable encara no ha dit ni res. Cosa que, d'altra banda, és del tot normal.

Manlleu va aprovar aquest dimarts l'inici del procés d'expropiació dels coneguts com a Pisos de Can Garcia, on hi viuen unes 250 famílies. L'enderroc d'aquests blocs d'habitatges és l'actuació més destacada del pla de rehabilitació integral del barri de l'Erm. Amb el vot favorable de tots els grups, l'Ajuntament va aprovar la relació de bens i drets a expropiar. Aquest procés es preveu que s'allargui durant un any i mig. Quan s'acabi es procedirà a l'enderroc de l'edifici i els veïns que compleixin tots els requisits legals seran reallotjats en habitatges de protecció oficial amb unes condicions econòmiques assequibles.

Pero què passa realment a Can Garcia?

Al diari El Pais no han pogut, malgrat les seves tendències immigracionistes, suavitzar-ne gaire la descripció:

Es un vecino del barrio de l'Erm que señala a su alrededor. El portal del bloque donde vive, uno de los seis de los pisos de Can García, presenta un aspecto deplorable. La puerta, vieja y destartalada, la mitad de los buzones reventados, la pintura cayendo a trozos y las paredes llenas de pintadas. Cerca de él, una bolsa de basura cae al lado de los contenedores. "La tiran para no tener que bajar", explica. La convivencia en los pisos de Can García es hoy por hoy imposible. Es el foco de malestar de los vecinos de l'Erm, que esperan con ansia verlo desaparecer y que se lleve con él el estigma de barrio conflictivo.

A Manlleu hi ha un 22% de població immigrant -molt majoritàriament d'origen nordafricà-.

Al barri de l'Erm ja és el 55% dels habitants.

A Can Garcia arriba al 80% i, segons el mateix El Pais explica, La convivencia en los pisos de Can García es hoy por hoy imposible. Es el foco de malestar de los vecinos de l'Erm, que esperan con ansia verlo desaparecer y que se lleve con él el estigma de barrio conflictivo.

Darrerement s'insisteix als mitjans que a Catalunya no hi han guetos.

Seria més adient d'anomenar a Can Garcia, per exemple, experiment multicultural?

Els veïns n'estàn farts. Tan farts que només volen veure desaparèixer, literalment, Can Garcia.

És a dir que volen veure desaparèixer, en realitat, la seva població.

Com és que no són titllats de racistes i prou?

Potser per què la deportació redistribució dels seus habitants i l'immediat enderrocament dels blocs de pisos on viuen es farà amb el vot favorable de tots els grups i seria una mica excessiu titllar-los a tots de racistes?

Sembla que la seva experiència intercultural no ha estat tan meravellosa com prometen els immigracionistes. Encara que sí ho ha estat d'intensa. Tant que estàn delerosos d'enderrocar Can Garcia per alliberar-se dels seus habitants.

La mateixa experiència intercultural que va buidar Can Garcia dels seus habitants anteriors, arribats prèvia i especialment d'Andalusia, malgrat que a l'article es dona a aquest fet només causes econòmiques.

El mateix va passar a les ciutats franceses i suïsses on s'hi van concentrar moltíssims immigrants espanyols, portuguesos o italians. Eren indrets durs pero mai van arribar als extrems de degradació i violència que ara pateixen en haver estat substituits per aquests altres immigrants. 

Passarà el mateix aquí? Quants barris caldrà enderrocar per combatir-ho? No seria millor prevenir el problema d'entrada abans que fer front, ara, a una despesa de molts milions d'euros bastint habitatges de protecció oficial per ficar-hi els immigrants després de l'enderrocament?

Perque això és el que està passant:

el Consistorio tomó la decisión de derribar Can García y realojar sus inquilinos en viviendas de protección oficial. El problema: Manlleu no disponía de pisos sociales. La envergadura de la operación ha superado con creces el Plan de Barrios y Ayuntamiento y Generalitat firmaron en julio de 2006 un convenio para hacer viable la ejecución y financiación del proyecto. Incasòl construirá 350 viviendas en ocho solares cedidos por el Consistorio, que se quedará con la finca de Can García para destinarla a vivienda de renta libre.

A la nostra nació es pateix una greu mancança d'habitatges socials. És lleig que els aixequin només ara, mai abans havien fet res semblant, exclusivament pels immigrants en no saber on ficar-los. Pero els responsables d'aquest merder són els immigracionistes. Qui l'han creat i no saben com solucionar-lo.

The oldest standing part of the cathedral now is the bell-tower, which dates to a rebuild in 1038 by Bishop Oliba, great-grandson of Guifré the Hairy and a complex figure who had been Count of the Ripollès before abandoning the world to become a monk at Santa Maria de Ripoll, that comarc's main focus. Since he thus wound up as abbot there and at several other places, at the same point as his half-sister took over neighbouring Sant Joan de les Abadesses, whom he subsequently appealed as a "whore of Venus" before Pope Benedict VII, I've been known to wonder about how sincere and unpolitical that conversion was. But as his uncle Miró, who was one of the most educated men in Catalonia in his time, had seen no problem with being both Count of Besalú and Bishop of Girona, and Oliba turned out to be a liturgical and social innovator, I suppose he may just have been pushed into all the politics.² Anyway, he is remembered at Vic, though not in a form that one would perhaps expect. Here he is:

Metal! But in a nice way: the words on his chest, "Pau i Treva", translate as 'Peace and Truce' and refer to his efforts to build a popular movement to limit knightly violence in his lands. That's worth remembering him for, perhaps more so than for shopping his bastard sister for parricide and loose morals.³ So I was quite glad to see it, but again, it's that sense I kept getting that round here the medieval history is an important explanation of political identity. I did try and get a picture of the metal bishop with the tower that he saw built as background, so as to make that connection visually again, but the strong light behind him basically made it unusable, and for a reason I don't now recall it wasn't possible to repeat it when I came back next day. We spent part of the evening in Vic, anyway, which is when these shots were taken, and my conclusion is that it's a really nice city, but its liveliness is a little artificial. And it has a tremendous number of shoe-shops. I mean, a frightening and possibly apocalyptical number of shoe-shops. There is a lot of pig-farming round here, it permeated the rural atmosphere for miles around, and this may be part of an explanation, but it did seem as if Vic, like Cambridge again, was trying to drag in shoppers as an substitute for having any real purpose. (The silly thing with Cambridge being of course that it does have a purpose, and that the public transport and roads are so impassably minuscule that the number of shoppers they want could never reach the town. But moving back to the subject.)

An awful lot of what I have written about centres on Vic, if only because an awful lot of charter transactions I've used as evidence probably took place in that square where Oliba now glowers. The cool thing about that is that the evidence of this is also still there, in the Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, and that was where I headed the next morning. It took us a little to find it in the skein of buildings around the cathedral—and the episcopal cats were uninformative:

—but soon I found the door and knocked and was welcomed. Now, most Hispanists I've talked to have had some real horror stories about access to archives, of the "we only open one day a week for two hours in the afternoon. What day? Well, when do you go home? Wednesday? Thursday, then. And only if you speak Galician throughout so I can mock you. And you can't actually touch anything and whatever it is you want to see most is locked and can't be used" kind. So although I was rather hoping things would be better than that, as the places I wanted to go had, for example, websites, I wouldn't have minded a war-story or two. In this I was completely disappointed. They had missed the e-mail in which I'd told them of my visit, but this was in no way a problem and didn't prevent me being allowed, having just walked in off the street and showing no identification beyond English confusion and some shelfmarks, to have practically all their tenth-century charters out at once to look at:

In this I principally owe thanks to Rafael Ginebra who was doing the fetching, and who had also previously done the indices for the biggest and most important charter edition I use, and has therefore saved me an incalculable amount of work.⁴ I also owe thanks however to the archivist, Miquel Sants i Gros, who was politely hauled out to show me the tenth-century papal papyri they also have here—in fact Vic has almost all of the surviving tenth-century papal papyri in the world—and about which I wrote something ages ago that may even some day make it to print. One of the things that a reviewer had to say about that paper was that it wasn't at all clear I'd seen the things for real. And I hadn't, indeed, but I'd worked from (and compared) two separate facsimile editions, one from before their restoration in 1928 and one after, the latter being far far easier to read, obviously, but also, I was concerned, perhaps too restorative.⁵ So working from the unaltered facsimiles actually seemed like better practice to me anyway. And seriously, what is the point of producing facsimile or even critical editions if work using them is automatically panned, eh? Calm down Jarrett, calm down. Right, yes. Anyway, so what I was doing in this archive was mainly heading off that sort of criticism...

... and also solving some of the questions that editions won't let you answer, like, is that the same scribe Agelà who writes this other one? (It wasn't, in any of the three cases, and a really good edition ought to tell you that clearly anyway, but there is a certain level of data you have to omit or never ever publish, of course; the relevant edition here took long enough anyway.⁶)

This left me flicking carefully through those volumes above, which have rows of three or four parchments stitched into a binding to make a kind of flap-book leaf, and then another set, and so on, till no more will fit. Individually, they look like this one:

Let me give you an example of the sort of question I was trying to answer. In the edition of the Vic charters, the editor warns you of his no. 246, which is a bequest, that a legacy to Bishop Radulf is added in a different ink. As I'm continually trying to problematise the idea of charter production, people messing with charters is meat and drink to me, so I wanted to see the original, and actually it's more interesting than you would suppose:

Now the bit we're interested in is five lines down, the gap, and the clause in the middle there which, you can take my word for it, reads (with gaps between words and the abbreviation expanded): "& ad seniori meo rodulfo ep[iscop]o ipso meo freno parato", 'and to my lord Bishop Radulf my selfsame embroidered bridle". This is interesting because it's not, as I had thought, an afterthought or even a fraud; for a start, although you can hopefully see that it is in a different ink, it's by the same scribe, the handwriting is the same. More to the point, the bulk of that line was apparently left blank when the charter was first drawn up, as if they were expecting more to come. And where they added the first extra bit that we now see, it's all squeezed up tight, as if there was going to be another extra clause put in after that. So three phases of redaction minimum, except that the third one never happens. Not, in any case, an on-the-spot production but something planned, worked out, agreed on and then somehow unfinished. This is the sort of problematisation I mean.

Before I emerged from the archive, Dr Sants had very kindly given me a tour round the whole thing. It's huge. It occupies most of the old episcopal palace, and the stuff they have in there made me feel goshdarned ungrateful to be an early medievalist, because there's so much brilliant stuff sitting there, perfectly preserved in dry cold, not being used. What could you do, for example, with a series of parish registers that runs from the Spanish Civil War back to circa 1280? With marriage registers for a town running from the fourteenth century to the present day? And quite a lot of gorgeous manuscripts too. In only wanting to use some 700 of their earliest tatty fragments, I did feel as if I was missing a trick somehow. I do recommend a trip to look if you're in search of a project, though you will need to speak at least French and preferably Spanish, or best of all Catalan. If you must speak Spanish, at least affect a foreign accent so that they know you know no better.

The other thing that we did once I'd emerged into the light was visit the Museu Episcopal de Vic, which is on the same square in a very modern building. It sounds a little parochial, and I suppose it is but this is my parrochia, and it is actually the main museum of the surrounding area; when a local church is dug, for example, the bits wind up here. That said, they also have a small but interesting collection of Ancient and late Antique Egyptian stuff, why I don't know, and a really good numismatic display, including the only two coins that really might come from tenth-century Catalonia. They also have, and this is what I was really after, a stone slab from the early church that preceded the monastery of Sant Pere de Casserres, which is (I have now seen and can say) covered in inscribed names in eleventh-century hands and spellings, and raises all kinds of questions I'll solve some day about acceptance and integration of the monastery (which was founded in 1006). They also have a seemingly endless collection of wooden statues of Madonna and child but the other stuff, and the Museu bookshop, which sold me several vital things I could never have got in the UK, more than made up for this slight obsession, which didn't really float my boat, gorgeous though some of it was. What they didn't have, as you may by now have guessed, was permission for people to take photographs, but their website is good even if the English-language sections don't go very deep, and I do recommend having a poke round it (requires Flash).

So that was Vic, and we left it having bought stuff to eat a peasant-style lunch with and went in search of a castle, which I'll tell you about later.

Un paseo con la casa a cuestas por las tripas de la comarca de Osona nos enseñó que, de repente, todo puede teñirse de rojo. No es que no estemos acostumbrados, al contrario, pero esta vez fue diferente. Los tomates rojos, el atardecer morado, los ojos, las zapatillas rojas, la reina de corazones, los calcetines rojos. El gas (que tiene pinta de ser azul) se acabó. ¡Alerta roja! Más en: albertruiz.net/

Viladrau és una població d'estiueig, de les d'abans. De passeig calmat pel mig dels boscos, castanyedes i fagedes de mil colors, sobretot a la tardor. De recorrer les seves fonts, a quina més bonica. De dinar en un dels seus restaurants, nosaltres ho hem fet a la fonda del racó, molt recomanable, però ho podríem fer a Can Bofill, per exmple, on el temps es va aturar a principis del segle passat. O de dormir en acollidors hotelets, com l'hostal de la Glòria, també restaurant. Pujeu-hi per la fira de la Castanya, el darrer diumenge d'octubre, si us agraden les aglomeracions. En cas contrari qualsevol altre dia. Podeu incloure la visita en una ruta pel Montseny, pujant des de Seva o des de Santa Fe. A tocar teniu Espinelves i la seva Fira de l'avet.

No hi ha res, si parlem d'espais naturals, tan bonic a tocar de Barcelona. La Vall de Santa Fe del Montseny, amb els seus avets, la seva fageda, les rutes de natura, les esplanades... és tot l'any un encant. Al centre d'informació del parc natural, envoltat d'un parc preciòs amb autèntiques sequoies americanes altíssimes, us informaran de tot el que hi podeu fer i us passaran un audiovisual que no us podeu perdre. Aneu fins a l'escola de natura de Can Lleonart travessant el riuet. Pujeu al Turó de l'Home, 1700 mts, mig en cotxe mig a peu, o baixeu al pantà. Arribeu-vos fins a Sant Marçal, a 7Km,  per la més al·lucinant de les carreteres Catalanes. Santa Fe és un centre turístic per amants de la natura i per famíles, amb zones de pic-nic,  restaurants i un hotel amb encant. Sant Marçal també. Accediu-hi per Sant Celoni, (21 Km) o per Viladrau.

Aquest turó tel·lúric s'aixeca altiu a l'entrada del congost del Figaró, entre aquesta població i Aiguafreda. S'hi puja per un camí raonable, amb fortes pendents, que surt del poble de Tagamanent, situat a l'autovia Barcelona - Vic. Seguiu les mateixes indicacions que per anar al pla de la Calma. Un cop al collet de Sant Martí, a tocar de les masies de Bellver i l'Agustí, només us quedaran vint minuts curt, de pujada mantinguda però fàcil, per accedir a aquesta ermita gòtica gegant, penjada del cel damunt la plana de Vic i el Vallés. La vista és esplèndida i abasta mig Catalunya. No deixeu de visitar el Pla de la Calma i les masies que hi ha. I si teniu prou calers, aneu a dinar o sopar al Bellver... ho recordareu. Podeu lligar aquesta excursió amb la travessa sencera del Pla de la Calma. 4x4 recomanat!.

Amb un bon cotxe, i sense por, podeu pujar sense massa desperfectes al pla de la Calma. El més feixuc són les costes empinades que hi ha. Podeu sortir des del poble de Tagamanent, a mig camí de l'autovia Barcelona - Vic,  passat El Figaró i abans d'arribar a Aiguafreda. Deixeu l'autovia a mà dreta i seguiu les indicacions. No té pèrdua. Amb un 4x4 podeu fer la travessa fins Collformic, a la carretera entre Sant Celoni i Seva, i veure tot l'altiplà. O bé fer la travessa a la inversa. Amb un cotxe normal no m'hi vaig veure en cor. Al pla podeu visitar les masies de Ca l'Agustí, (a la foto),  i dinar a la masia Bellver, una mica cara però molt romàntica. Un d'aquells llocs que recordareu. El paisatge és molt especial i les vistes extraordinàries, d'avió: el Montseny, tot el vallès, Osona i el Pirineu. Aquesta exursió va lligada a l'ascensió del turó del Tagamanent, de forma ben natural. Conteu mig dia o un xic més.

Santa Maria de Lluçà és un encantador i desconegut monestir romànic del segle XI-XII, perdut en la immensitat de la Catalunya interior, al Lluçanès, a pocs kms. de la carretera que des de Vic porta a Gironella, passant per Prats de Lluçanès, o viceversa. Té un claustre adorable, amb capitells historiats, un petit museu i unes pintures murals molt interessants. Per dinar aneu al restaurant just al davant de l'esglèsia, a l'altra costat de la carretera. No té pèrdua, no hi ha cap altra casa!. Podeu lligar aquesta sortida amb una ruta per la riera de Merlés, que té gorgs naturals que conviden al bany.

L'ermita de Sant Marçal, al peu de les Agudes, està a mig camí entre Sant Celoni i Viladrau, passat Santa Fe del Montseny. És un indret màgic, on neix el riu Tordera, a la Fontbona, obert a dues valls, a nord i a Sud, a tots els vents, camí de pujada l Matagalls pel coll Pregón. Si hi aneu havent nevat hi trobareu els gruixos més grans assequibles amb vehicle a motor de tot el massís. Si podeu pagar-ne el preu, l'ermita hostatja un hotel de campanetes, d'aquells romàntics, romàntics, per passar-hi una lluna de mel o el recordatori. I un restaurant en consonància. Val la pena entrar-hi ni que sigui a fer un cafetó.

L'ermita de Bellmunt domina mitja Catalunya. Des de dalt es veu el Pirineu, el pre-pirineu, tota la plana de Vic, amb les Guilleries i el Montseny al fons. Es una talaia natural. I, en canvi, podeu arribar-hi en cotxe fins al mateix peu, i assolir l'ermita en uns minuts. Està situada al nord de Torelló i la carretera que s'hi enfila surt d'aquesta població. Els boscos dels voltants, de roure i pi, a la tardor són una simfonia de color. Podeu completar l'excursió amb una volta per la vall del riu Ges.