Tots dos vins eren ben coneguts per nosaltres i a més corresponien a Denominacions d'Origen que havíem visitat. En el cas de Dido, a més, va ser una troballa dinant als Irreductibles en la enyorada visita al Priorat. Pel que fa a Missenyora, tenia l'afegit que ser fruit d'una casa amb un compromís social envejable, ja que els seus treballadors són disminuïts psíquics amb risc d'exclusió social i laboral.

La veritat és que els vins van fer patir una mica a Àngel, ja que els cellers no tenien distribució a les comarques de Castelló i els va haver de demanar expressament als cellers. El Missenyora va arribar el dia de la boda al matí, desprès que el celler fes un segon enviament urgent perquè el primer s'havia perdut. Gràcies, l'Olivera!! Per cert, va arribar tard però bé: molta gent ens va fer saber que els havia agradat molt el vi blanc!

Dos vins que a nosaltres ens semblen excel·lents per sí sols però que a més van maridar perfectament amb els plats que tenien encarregats acompanyar. El Missenyora, fresc i estructura al mateix temps, va ser un soci perfecte per al marisc, inclosa la potentíssima gamba. El toc mentolat i fresc; i el cos d'un molt equlibrat Dido va casar molt bé amb el filet enfoiat. El blanc, però, va guanyar la partida: molta gent no el va soltar en tot el sopar i va ser capaç d'enfrontar-se al filet sense patir gens ni mica. A més, com havia de ser, servits i mantinguts a la temperatura addient en els dos casos. Chapeau els vins!

Va tancar el celler (i en part el sopar...) l'Agustí Torelló Mata Brut Reserva . Amb els caves, a diferència dels vins, no hi havia llista a fer: o eren Torelló Mata o no ens casàvem! Només un cas per a que vegeu com va funcionar de bé: la nostra amiga Vane, que solament veu cava, va fer tot els sopar amb aquesta joieta del Penedés i diu que va aguantar com un campió. De nou, equilibri entre frescor, cos i estructura per ser prou versàtil...

Un element més, les begudes, que ens van ajudar a tenir un banquet de noces rodó. N'estem tan contents, rédeu! ;-)

Massitet i kisumenja

Descartat el sopar a l'ermita, doncs, el lloc el teníem clar. I també teníem força clar el menú; seria solament de dos plats. Díem solament perquè al Maestrat hi ha una certa tradició de fer menus tres plats (marisc, peix i carn) i, per exemple, la setmana després de la nostra hi havia una boda que n'oferia... quatre! En tot cas, nosatres vam dubtar una miléssima de segon ("I si la gent es queda amb gana?"), però teníem molt clar des del principi que el menú seria de dos plats forts, prepostres i postres. Tot això, sense contar el vermut de l'ermita...

"Sense llagostins de Vinaròs jo no em caso"
Com que Massitet portava mesos repetint com si fos un mantra la frase "sense llagostins de Vinaròs jo no em caso", la tria del menú es va reduir a escollir el segon plat: el primer seria una mariscada Roca, amb tres llagostins, tres gambes i un escamarlà que, com podeu veure a la foto, era mutant! Si Saddam Hussein l'hagués vist n'hagués dit "la mare de tots els escamarlans". Quin animalot!

La mariscada va sortir excel·lent: producte fresc de mida gran, tret assegurat! A més, els bitxos estaven intervinguts al mínim: les gambes, tot just ensenyades a la planxa i tèbies, estaven per sucar-hi (literalment, us en donem fe!) els dits. Els llagostins i l'escamarlà, bollits al punt (quina carn més dura!) i freds, com mana el cànon. La veritat és que quan els vam veure al plat vam respirar, ara ja del tot, tranquils: "el sopar aniria bé", ens vam dir a cau d'orella...

A una taula dels amics de Kisumenja va haver un moment que es va fer la ola. ens pensàvem que era en honor nostre, però era per celebrar que a dos convidats no els agradava el marisc i tacaven a més marisc pel cap. Un indici que devia estar ben bo! ;-)

I la carn? Doncs vedella, que ens remet a Girona...
Tot i que solament havíem de triar un plat, que seria carn, la cosa va ser un pèl més complicada del previst. De totes les opcions que ens havía donar Àngel Gavaldà (propietari i reposnsable de l'Hotel), nosaltres havíem triat en un primer moment el filet de porc ibèric. Però Àngel ens va dir que això, a Vinaròs i una boda, no acabava de lligar: encara que fos ibèric, el porc no donava glamour a l'apat. Ell ens recomenava vedella o xai. I aquí ens vam rajar una mica: posar solament dos plats a l'apat passi, però posar porc era forçar massa les convencions socials locals... ;-)

Després de fer una prova de menú a l'agost, ens vam decantar per un filet de vedella a la planxa amb escalopa de foie Rossini, flam de bolets i carabasseta farcida. La carn al punt, melosa, es desfeia a la boca acompanyada del foie, gustós i tot just passat també per la planxa. El flam de bolets va triomfar de mala manera, fins al punt que a una taula de cosins joves gairebé hi ha navajazos per fer-se amb el flam del veí. A la taula d'amics de Barcelona, més civilitzats, vam muntar un mercat d'intercanvi entre els fans del flam i els hooligans de la carabesseta.

Aquest plat va ser, dedicidament, una bona tria. Primer, perquè estava molt bo. Després, perquè Massitet és un talibà del foie. A més, la vedella tenia el plus que ens feia pensar en Girona. Ni que fos de refiló, un altre vincle amb nosaltres. Kisumenja i Massitet al plat...

Com ja haureu notat, del sopar també estem molt contents. Teníem la certesa que Àngel Gavaldà (rigor, professionalitat, exigència i autoexigència) no ens fallaria en un dia així. I no solament no va fallar: ens va regalar un excel·lent sopar. Quan penjem el post sobre els vins s'entendrà una mica millor perquè estem tan contents... Ara només falta que us expliquem quin va ser el postre, sobre el qual pot ser hem creat massa expectatives...

Ara venim amb el pastís i el vinet dolcet! ;-)

Massitet i Kisumenja

Nota: les fotos dels plats són cortesia de la nostra estimada Atzavara. Com que dies abans del sopar Kisumenja va preguntar amb aquell to amenaçador seu "El dia de la boda no aniràs amb la càmera fent fotos amunt i avall als plats, no?" vaig haver de bucar un bon samarità que fes les fotos. I llavors aparegué Atzavara, amb la seva flamant D60 nova i moltes ganes de fer fotos. Gràcies, Mo!

A resultes d'aquesta petita frustració, va sortir la idea de fer un vermut als porxos del mateix Santuari. Al Maestrat hi ha un costum força recent d'oferir una mena de picapica més aviat informal i dempeus previ al sopar a les bodes. Es sol fer al mateix restaurant on es fa l'àpat principal. Però nosaltres, errequeerre amb l'ermita, el vam fer allà mateix, just al costat d'on vam fer la cerimònia. D'aquesta manera no renunciàvem del tot a la nostra idea original. A l'esquerra de la  foto podeu veure els porxos i al fons la porta per on s'entra a les cavallerisses...

El menjar i la beguda que vam oferir als convidats es va anar configurant a poc a poc, partint d'una premissa que ha guiat totes les decisions relatives al menjar i el beure del nostre casament: productes i elaboracions del nostre gust, partint de plats i menges representatives de les nostres zones d'origen. Tot i que vivim a Barcelona, Massitet és de Vinaròs (algú no ho sabia, encara? ;-) ) i kisumenja es va criar a l'Empordà. Ep! Però després d'haver nascut a Minas de Riotinto, prop de la Serra d'Aracena. D'aquesta mescla va sortit un vermut ben barrejat i ben bo:

• Pernil i llom ibèric de Jabugo (al costat de Riotinto...)
• Torradetes d'escalibada i anxoves de l'Escala (cal ubicar-les?)
• Pintxo de xampinyons i gambetes (petit homenatge a l'estimat Euskadi amb producte local...)
• Assortit de cócs salats de Ca Massita (cal donar més indicacions? jejeje)

El pernil, i especialment el llom, van sortir excel·lents. Ben curats, saborosos, penetrants i persistents a la boca. Et menjaves un tall i en gaudies cinc minuts! El mateix amb les torradetes, molt gustosa una (l'anxova) i suau i amorosa l'altra (l'escalibada). El pintxo, més que correcte, es va esgotar ràpidament.

De tota manera, l'estrella de la nit van ser els cocs salats que van fer mun cunyat Sergio i Nasio, el treballador del forn, aquell mateix matí, mentre uns altres anàvem a perruquers i maquilladores... El de tonyina, fet amb la recepta tradicional recuperada fa uns mesos, estava molt bo. Però el gran triomfador va ser el cóc de sardina (fresca). Una recepta tradicional apresa de l'abuela Consuelo i gairebé perduda que consisteix en sardina, pinyons, all i abundant oli d'oliva. Que me lo quitan de las manos, paaaaayooo!! Què bo, per favor! Prometo post aviat... El de ceba, tot i ser un cóc excel·lent, va quedar eclipsat sota aquestes dues estrelles rutilants...

La beguda, un assortit de refrescos i aigua; cervesa i les nostres estrelles convidades: cava Agustí Torello Mata Brut Reserva i vermut negre artesà de la Terra Alta amb sifó, que a Vinaròs és molt tradicional dels vermuts de diumenge al migdia i rep el nom de bicicleta. Som fans irreductibles dels caves d'Agustí Torelló Mata des de fa temps i amb el vermut vam començar sense voler fa un dia recordant les bicicletes que li veia beure a ma germana els vermuts del diumenge. Ara, les bicicletes són un básic del diumenge...

Tot això no ho haguéssim fet possible sense la implicació de la nostra amiga Mireia. Propiàtaria i alma mater del Catering Maestrat, no ens coneixíem més que de vista (Vinaròs encara té coses de poble...) i es va implicar tant en organitzar-ho, que ara no podem fer altra cosa que considerar-la amiga nostra. Eficient, exigent, superprofessional... i afectuosa, va fer possible que una parella com nosaltres pogués organitzar el primer vermut de boda que s'ha fet allà. 120 persones ateses com si fossin en un restaurant. Chapeau, Mireia! Si sou de la zona i voleu organitzar algún àpat, no dubteu en fer-li un truc. La trobareu aquí...

Total, un vermutillo al gust dels nuvis i de base local, de proximitat que en diuen ara... Va ser un moment ben intens, des del punt de vista social. Veure tants amics i familiars xerrant i rient en un espai tan peculiar i tan lligat a Vinaròs, mentre gaudeixen menjant i bevent a la teva salut... Certament, una de les etapes més peculiars i més personals de la nostra celebració de noces. Llàstima que la llum fos nefasta i no hi hagi gairebé cap document gràfic. Per això no hem inclós cap foto del moment... A veure si en els propers dies n'apareix alguna d'aprofitable!

Apa, ens veiem d'aquí a una estona al sopar! ;-)

Massitet i Kisumenja

Tot el que veieu és del restaurant la Isla de Vinaròs, que com ja sabeu els lectors més fidels és un dels nostres referents de la cuina més tradicional vinarossenca. La meva familia té la sort de gaudir d'una casa al camp i aquest cop vam poder gaudir de l'àpat a l'ombra de la terrassa, tot acabant de sortir de fer un bany a la piscina. En moments com aquests , no en tinc cap dubte, és on es troba la felicitat...

Des de finals d'agost teníem pendent treure de la llista el restaurant Irreductibles, del Priorat. La raó és, per a nosaltres, molt important: el cuiner que va preparar els plats que tant ens van agradar ha marxat. Per tant, aquell lloc no és pas ara el lloc on vam anar. Per tant, i per no induir a ningú a error, ho hem volgut fer constar. Des de finals de juliol, a més, teniem pendent incorporar a la llista el restaurant Lluçanès de Barcelona (vegeu el post aquí), on vam anar de la mà d'una bona amiga i ens va encantar. Així, doncs, en aquest cas s'ha sumat una baixa forçada a una entrada necessària.

No hi ha hagut, doncs, un canvi d'aquells provocat perquè un restaurant ens sembla millor que un altre. Hi ha hagut un vacant a la llista i, al mateix temps, un candidat més que preparat per entrar-hi... 

Podeu trobar tots aquests canvis aquí...

Un restaurant particular 
El restaurant Llucanés és un menjador particular. Primer, per la seva història: nascut a Prats de Lluçanès sota el lideratge del xef Àngel Pascual, viu una evolució que el porta d'una cuina més tradicional a una oferta clarament gastronòmica i al reconeixement d'una estrella Michelin. Llavors, amb la nova oferta consolidada i prestigi reconegut, fan el salt a Barcelona. S'instal·len al barri de la Barceloneta sense perdre la seva condició de projecte familar. Ho fan a la cerca d'un nou públic que faci sostenible el model de restaurant. Això no és tot, pel que fa a particularitats: quan s'instal·len al cap i casal, ho fan dins del Mercat del barri, un fet novedós en restaurants d'aquest nivell. És, doncs, un restaurant exiliat al Mercat de la Barceloneta.

El resultat d'aquesta doble evolució és un restaurant de cuina catalana actualitzada, arrelada al territori i basada en un molt bon producte. L'espai conforma un entorn que mescla la tradició i exuberància d'un mercat tradicional amb un local decorat amb un accent modern i la sobrietat com a eix fonamental, tot amb un accent industrial notable (mireu, si no, les fotos que es poden veure al seu web). La cuina, a vista, és un altre dels punts atractius d'un local amable i acollidor.

L'àpat: nivell general mitjà-alt i punts sublims
L'àpat que vam gaudir al Lluçanés va ser, en termes generals, molt bó. No tots els plats van emocionar, però els que ho van fer ens van posar molt la pell de gallina. Fins i tot i va haver algun calfred d'emoció a l'esquena, el màxim reconèixement que el nostre cos atorga a un moment de plaer... O sigui, que va ser una experiència digna de ser incorporada a la nostra selecció de grans moments gastronòmics. Aquí us passem l'index de plats (aquí podeu veure totes les fotos)  del menú degustació que vam poder gaudir:

• Tapetes (escopinya, miso i gelatina de maracuià; Hamburguesa de peix i escalibada; i Flor de carbassó farcida d'ànec).
• Rogers escabetxats amb fruites i verdures
• Caneló de pollastre de pota de negra del Penedès amb beixamel de parmesà i encenalls de foie
• Sepions amb arròs venere a la brutesca
• Dot, patata violeta amb estofat i escuma d'all i oli de romesco
• Cansalada de coll, pa torrat, cumquats i salsa de vermouth
• Xocolata i mandarina amb densitats
• Cireres al vi negre amb gelat de llet merengada

Els moments més gloriosos van ser uns quants i força ben repartatits al llarg del dinar. Les tapetes, (en especial l'hamburguesa i la flor de carbassó) van ser ja tota una declaració d'intencions: vam tenir clar de seguida que ens ho passariem bé menjant sabors purs, clars i potents.

Però en arribar el caneló de pollastre Massitet ja havia decidit que aquest àpat seria dels que recordaríem llarg temps: quina sabor de pollastre més net i clar; quant de sabor a pollastre: ens n'haguéssim cruspit dos plats més! El mateix ens va passar amb els Sepions i l'arròs que van venir a continuació: quant de gust, quin sabor a mar més net! Després d'aquests dos plats teníem les papil·les gustatives estabornides i la pell demanat a crits deixar d'estar en mode gallina... Encara salivem quan mirem les fotos...

El quart moment de plaer fortet ja va trigar una mica més en arribar (Dot discret; cansalada massa contundent per al moment en què apareix a taula): les cireres eren, directament, sublims. Un compendi d'equilibri entre frescor i dolçor. Molt interessants...

Per acompanyar l'apat vam demanar una ampolla d'Odysseus Blanc, un vi de garnatxa blanca del Priorat que es va mostrar molt gustós, amb un equilibri excel·lent entre la frescor de la fruita i el toc de la fusta, integrada amb precisió. Molt bó, encara que per nosaltres no tan interessant com el seu germà fet de Pedro XIménez. Va acompanyar l'àpat a la perfecció, precisament pel seu equilibri i l'excel·lent temperatura a que va ser servit.

El servei: cordialitat i eficàcia amb un toc just de familiaritat
El bon nivell de la cuina va anar acompanyat d'un servei a sala que es va mostrar com el vi: equilibrat. En aquest cas, entre la rapidesa, la professionalitat i la familiaritat. Segur que el fet d'haver solament dues taules més en tot l'apat va ajudar a aconseguir aquest servei eficaç, però en tot cas cal destacar-ho. La cap de sala i dóna del xef Àngel Pascual va estar atenta sense embafar, preocupada pel nostre confort i per la nostra satisfacció. El resultat: un lloc agradable que ajuda a gaudir una mica més del (bon) menjar...

"La cuina és un art que requereix temps i paciència". Això diu el díptic on ens van imprimir el menú degustació quan els vam demanar si ens el podien donar. La veritat és que a taula no ho vam notar: ritme ràpid i sense esperes. Però segur que per fer una cuina de sabor tan purs i tan potents en cal molt, de temps de i de paciència. Esperem que ho mantinguin per molts anys per continuar fent art...

Massitet i kiseumenja

Així que, quan vam anar cap a Madrid, ens vam documentar una mica i vam arribar a la conclusió que no podíem sortir d'allà sense provar unes patates braves: hi ha un cert consens sobre l'origen madrileny del plat. De fet, ja ho havia pensat molt abans de saber que ànavem a la capital del reino: quan vaig llegir aquest post del Ligasalsas, referent gastronòmic ineludible si vas a Madrid, vaig veure clar que una de les grans aportacions de la capital espanyola a la cuina mundial eren les patates braves.

Bar "Las Bravas"
On havíem d'anar a menjar les braves en una ciutat que li agrada dir que les ha inventades? Com que jo sóc de fer cas a les persones que he convertit en un referent, vam acudir de nou a Ligasalsas per veure que recomenava, amb el seu estil subtil, el bar Decomar i el bar Las Bravas. Com que el traç fi i precís del mestre ens va indicar suaument aquest darrer, allà que hi vam fer cap. Per sospresa nostra, ens vam trobar que el bar havia patentat una recepta de la salsa brava, essència del plat descomptada la patata. Era evident que havíem encertat...

Encara que ja ho sabíem gràcies al nostre referent, no deixa de ser impactant comprovar que, efectivament, les patates braves a Madrid no porten allioli. Solament es fan amb la famosa salsa brava (Ligasalsas ofereix un curset claríssim sobre què és i que no és aquesta taca taronja...). Ho sigui, que en les patates braves també hi ha fet diferencial. Un parell de fet: ens va semblar que a Madrid la patata està tallada més grossa, amb més massa, i cuita de manera que quedi mantecosa.

No ens van acabar de convèncer (coses del xoc cultural?), tot i que va ser força gratificant entrar allà i poder fer el crit de guerra del tapeig madrileny: "Una de bravas y dos cañitas".

Massitet

Com que a l'agost estem aquí i allà tenim la nevera una mica buida, així que vaig haver de trucar per demanar una pizza a domicili. Normalment triem els ingredients, que solen ser pernil, bacó, vedella, pebrot i, sobretot, extra de formatge. A vegades també la demanem amb xampinyons o pollastre.

Però bé, aquest post és per parlar-vos de la Pizzeria Lucania. En tenen una al carrer Lucà 14 i una altra a Gràcia, al carrer Terol 29. Nosaltres sempre anem a la del carrer Lucà. Els propietaris són un matrimoni de gent gran que a mi em semblen encantadors. Nosaltres ens hi referim com la pizzeria dels agüelos. Ara ja ens coneixem del barri i m'encanta treure algun tema per xerrar amb ella, que és la que està fora a la botiga. El marit sovint està dins preparant-les i ella atèn i les escalfa. Te les pots menjar allà o bé emportar-te-les per menjar a casa o per menjar-les al carrer, que aleshores te les pleguen i te la posen a un paperet.

 No sé ben bé quantes varietats tenen, deuen ser unes 20-25 i n'hi ha de força interessants. N'hi ha dues que ens agraden molt. Una és la Bella Blue, amb poma (de fet diria que és la primera que se'ls acaba), i l'altra la que fan amb tonyina i enciam, que sembla una tonteria però és ben bona. Fins al setembre no podrem tornar a gaudir-ne, perquè estan de vacances. Ja s'ho mereixen, ja, però jo anit els vaig trobar a faltar.

Kisumenja

(És un pèl insípid no posar cap foto de les pizzes, però volia escriure el post i les fotos estan a l'ordinador espatllat. Prometo solucionar-ho aviat!)

L'àpat: un "dinar Gourmet" assessorat per Jordi Cruz 
Quan et passen el tríptic amb el menú que serveixen a la classe Preferent de l'AVE, amb el títol de dinar Gourmet, la veritat és que genera unes expectatives notables, per cap baix en el nostre cas. Llegiu, si no, el text del menú:

• Sopa freda
• Amanida d'enciam amb pernil serrà, tomàquet sec, formatge gouda amb comí i nous
• Lassanya bolonyesa amb salsa de tomàquet amb alfàbrega i formatge fos
• fruita

A més, quan te n'anodes que el menú ha estat assessorat per Jordi Cruz, el xef que portava l'estrellat Estany Clar i ara treballa a Món Sant Benet, penses: "Ep, aquí encara farem un àpat per recordar!". Sobretot quan llegeixes la cita del Cruz que tanca el tríptic: "La cuina és amor pel producte, respecte per la tradició i moltes coses de fer coses noves. Deixi'ns acompanyar-lo en aquest viatge i gaudeixi amb nosaltres de la gastronomia". Redéu, encara haurem de recomenar viatjar amb l'AVE pel dinar!

La realitat, però, és molt dura i també molt punyetera. L'àpat era correcte, fins i tot molt correcte quan aixeques el cap i t'adones que viatges a 300 kilometres per hora i no estàs en la sala de cap restaurant de gamma alta. Ara bé, i aquí ve la meva crítica: no cal demanar l'assessorament d'un xef amb cert prestigi com  Jordi Cruz per donar gaspatxo Alvalle com a "sopa freda" (us ho juro!), una amanida ptsé, una lassanya correcta i una fruita... val, d'acord, suficient. I no cal, de fet hauria d'estar prohibit, dir-li Gourmet al menú.

Que consti, sobretot, que aquest post no és una crítica a la feina de Jordi Cruz. (Encara) no coneixem de primera ma com treballa i les referències que tenim d'una font tan solvent com la nostra amiga Maria són molt bones. Per tant, respecte d'entrada. En tot cas, la queixa (si es pot entendre així) és cap a la política de màrqueting de Renfe ( i el fet que el Cruz els faci el joc) per oferir un menú molt correcte per a un mitjà de transport públic però que no mereix el tractament d'àpat espatarrant que ens venen.

Malgrat tot, l'experiència de dinar a 300 kilòmetres per hora és molt gratificant: l'Aragó de fons, el servei atentíssim, un àpat correcte i un viatge de plaer a tota castanya arran de terra no els tenim cada dia...

Massitet

P.S.: Ens heu de reconèixer, amics, la nostra creativitat a l'hora d'inventar excuses. ;-)

Poso descobriment en cursiva perquè ho és a casa nostra. El Bresca, però, no és un lloc precisament poc conegut: els foreros de Verema el deixen pels núvols; per sobre dels tres estrellats que també hi ha a Cambrils (tot un clúster gastronòmic!). Poca broma, que aquesta gent són exigents i han enviat al paredón a més d'un... Pau Arenós, al seu llibret Deixa't guiar, dóna aquesta definició del seu xef, Xavi Ferraté: "Com és possible que amb tants pocs elements activi les saturades papil·les gustatives dels comensals experts? Gràcia, manetes i estudi". Doncs això, visita obligada a Cambrils.

Un festival en quatre temps
L'elecció a la carta (el menú degustació s'ha d'encarregar; aquí vaig badar) se'm va fer molt dificil davant d'una exhibició tant potent i descarada de plats atractius. Després de donar-li voltes, vaig escollir el canaló de gambes i cigrons; i el garrinet confitat amb peres. Com diem al País Valencià, "de traca i macador".

Mentre m'esperava, va aparèixer una flor de carbassó arrebossada i parmesà per entretenir-me. Tota una declaració d'intencions que em va fer veure de seguida que viuria una gran nit: si amb dos ingredients tan simples ja estava gaudint tant...

Sublim el caneló, que pressuposava un pèl pessat i va acabar sent una oda a la frescor i la lleugeresa. Més i més satisfacció a cada mos: més n'hagués tingut, més n'hagues menjat. El garrinet, pura potència. Explosió de sabor a la boca i suavitat als llavis: com es pot aconseguir un animalet tan melós??? La pera, acidosa i marcant un contrapunt molt fresc al porquet, va resultar divertida i sorprenent. Jocs de textures a tots dos plats: cruixits i melositats; frescor i contundència. Ho sigui, un festival...

Per tancar el sopar, li vaig demanar a la cap de sala Alba Roig (parella del xef i copropietària, crec...) que em recomenés un postre suau (estava a punt de reventar, però no podia renunciar a un plat més!). Quin encert demanar-li! Em va aconsellar els préssecs amb crema de marialluïsa i vaig completar el quart acte del festival. Quina frescor, quin sabor, com n'era de sorprenent... per simple i complexe a l'hora! Ah! i un consell important: aneu amb compte que les raccions són (més que) generoses. I us ho diu un que li agrada menjar!

I l'ambient?
El tracte de la cap de sala em va resultar agradables: afabilitat sense empalagar i efectivitat en el servei a taula. Pot ser una mica lent per a la poca gent que erem a la sala (dues taules de dos i un servidor) però cal tenir present que solament són una persona a la cuina i una a la sala. La petita espera en algun plat val, però, molt la pena. Molta tranquilitat, iluminació adequada i música del rotllo chill out encertada. Un detall que em va agradar: com que sopava sol, em van portar premsa del dia i una revista per anar llegint, si volia.

Si podeu demaneu la taula que està enfront de la cuina. Un vidre us deixarà veure el Xavier treballant, pura concentració, moviment exacte i precís: vaig buscar diversos cops la seva mirada per dir-li que estava gaudint com un nan i no va aixecar mai els ulls de la seva feina. Menys mal que li vaig poder dir a l'Alba que el felicités: confio (de fet, ho sé...) que ho hagi fet.

Per cert, que molts dels productes que empren a la cuina els cullen de l'hort ecològic del pare del xef, que procura fer una cuina de temporada amb el producte més al punt en cada cas. A la carta del restaurant així ho expliquen. Quan vaig acabar de sopar i ja marxava, van tenir el detall de ragalar-me un dels primers pots de confitura de prunes i gingebre de la temporada (el veieu a la foto), que fan amb la collita pròpia. Encertats, fins i tot, en les deferències cap als clients.

62€ per persona amb mitja ampolla d'Albariño Valmiñor que va acompanyar perfectament tot el sopar. Podria ser, de fet, el cinquè acte...

Massitet

P.S.: M'ha arribat al cor veure, un cop a Barcelona, que han participat, des de la primera edició, al Concurs Nacional de Cuina aplicada al llangostí de Vinaròs. Per a un vinarossenc militant per jo, aixó és un plus que el fa, a més d'un bon restaurant, un lloc encara més entrenyable. Si ho arribo a saber allà, els ho dic...

Per tant, canvis a les recomenacions quan no fa ni una parell de mesos que la llista va pel món...

Massitet i kisumenja

Dinar al Pinotxo: un clàssic en forma

Dinar al Pinotxo és una experiència que a mi m'agrada viure de tant en tant. És veritat que Pinotxo perd efectivitat emocional quan el veus actuar per tercera vegada; ja no dic res de la desena. Diuen alguns més experimentats que la seva cuina ha perdut potència i autenticitat. Però nosaltres continuem considerant el pack actuació pinotxil- ambient del mercat- oferta gastrònomica una experiència digna de ser viscuda i reviscuda de tant en tant. Fins i tot ja tenim els nostres clàssics, alguns postejats fa ben poc: cigrons amb botifarra, mongetes del ganxet amb xipirons, i costelletes de xai arrebossades. Molt bé totes tres, eh? El darrer cop vam provar les croquetes de pernil i eren força correctes; i el peix petitó fregit (alló tan menut era il·legal, segur!) estava exquisit. En fi, inamovible del top 13 de Tapes, pintxos i platillos.

Vermutillo improvisat al Quimet i Quimet: la revelació feta pintxo!
Passejant, passejant vam fer cap al Poble Sec, on teniem taula reservada per un de dotze al Rosal 34: resulta que els pares de kisumenja anaven a veure Mamma Mia!! i els volíem dur a sopar allà. Per això vam sopar tan tard. Per fer una estona de temps, Massitet li va proposar a kisumeja, com qui no vol la cosa, d'anar al Quimet i Quimet. N'havíem sentit a parlar, però no hi havia anat mai. Així que aquesta era l'excusa perfecta... Oooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooh!!!! Quina ocurrència més bona que va tenir Massitet (i no és pas perquè ho estic escrivint jo mateix, aixó!). Quin descobriment! Amb kisuemnaj ja hem decidit que hi hem de tornar, però per sopar: volem provar més pintxos!! En tenen més de cent i te'ls fan al moment, just als teus morros! El de ventresca de tonyina amb pebrot del piquillo era brutal, el de salmó amb vinagreta de mel més que correcte... però el de cecina amb crema de balsàmic és per llançar coets!!! Em va posar la pell de gallina!!! No sé, pot ser anar sense tenir-ho previst va fer que anéssim sense expectatives i això va fer que raccionéssim amb més entusiasme davant un molt bon producte. Vam sortir impressionats. Ha entrat en plan estrella al nostre Top...

Sopar al Rosal 34: I el miracle tingué lloc
Per acabar el Dimecres de Glòria, vam anar a fer allò que havíem vingut a fer al Poble Sec: sopar al Rosal 34. Al final hi vam anar més tard, a dos de dotze, perquè es veu que la Nina no la feien callar ni sota de l'aigua. Vam trucar per avisar i ens van dir que no ens podrien fer gaire cosa de cuina, perquè la tancaven justament a eixa hora. Aquí, just aquí, és on comença a construir-se el mite en què s'ha convertit el Rosal 34 a casa nostra.

Al cap de sala, Òscar Adelantado, li vam donar una consigna: cosetes per compartir que no donessin gaire feina, que erem conscients de l'hora que era i no els volíem complicar la vida més del que ja ho estàvem fent. Per major glòria nostra, vam tenir la sort que no ens va fotre ni cas. Va començar el sopar: unes molt bones anxoves amb oli amb un bon pa amb tomàquet; el micuit casolà amb confitura de figues i torradetes. Molt bé: sopar fred com ens havien dit i amb bon producte. I llavors comença el festival: tartar de tonyina (no se us ocurreixi no demanar-lo!), patates braves en escuma (genials), calçots arrebosats amb romesco (mooolt suauuuuuuuu) i... "un regal del xef", ens va dir en Òscar: les primeres múrgules de la temporada guisades amb fetge gras!!! Oooooooooooohhhhhhhhhhhhhhh!!!

Quan el vam anar a felicitar-lo pel sopar i donar-li les gràcies per cuinar allò per nosaltres a aquelles hores, en Josep Nicolau ens va dir que havia volgut ser deferent amb nosaltres, ja que havíem trucat per dir que anàvem més tard i a sobre vam demanar coses senzilles per no complicar-li la nit. I el cap de sala, amb solament nosaltres al local, tractant-nos amb una exquisidesa i una dolçor poques vegades vistes... Però si li havíem girat la nit, per no dir una cosa més dura! Amb gent així al darrere d'un lloc que treballa tan bé, com no ha de ser un dels nostre preferits! Aixó sí que seria pecat: no recomenar un lloc com el Rosal 34!

Ja veieu, com no es qualificar de gloriós un dia així? Si algú s'apunta, us proposem crear junts un nova religió que ens obligui cada dimecres a celebrar la glòria de la cuina barcelonina. Anirem directes al cel! ;-)

Massitet i kisumenja

P.S.: Aquest post l'hem fet sense fotos perque el gruix del Dimecres de Glòria va ser improvista i vam anar pel món sense càmera. Si voleu veure fotos d'una altra estada que vam fer al Rosal, punxeu aquí. No patiu, que farem un post per cada lloc amb fotos la propera vegada que tornem. Aixó del bloc pot arribar a ser genial: et permet fabricar-te esxcuses per anar a menjar pel món!!!

Primera paral·lela: una recepta amb ànec i llenties
La primera recepta que vam fer en paral·lel va ser una barreja de llenties i ànec confitat. Els ingredients, per a dues persones, no poden ser més fàcils de trobar i la recepta és molt senzilla de fer. Agafem una cuixa d'ànec confitada (les meves preferides són les d'Impèria) i l'escalfem al bany maria per a que es desfaci el greix que l'envolcalla i la conserva. Quan el greix és líquid, el treiem de la bosa i el passem a la cassola on ho courem tot. En aquest greix sofregirem una ceba i, quan ja estigui força cuita hi tirem uns 400 grams de llenties cuites. Ho barregem ben barrejat i llavors hi afegim la carn de la cuixa d'ànec confitada que haurem desmollat. Nosaltres l'hem desmollada perquè hem fet el timbal que veieu a la foto. Si sou de molt mengar, només cal que poseu dues cuixes d'ànec en comptes d'una. Llavors és un plat únic per un dinar ben potent.

Segona paral·lela: els (genials) cigrons de Pinotxo
Els cigrons de Pinotxo de la Boqueria els vaig menjar per primera vegada fa ja mitja dotzena d'anys i des de llavors els he anat fent amb força regularitat. Sobretot, després de comprar el llibre on surten fins a dues receptes de cigrons. La que jo us passo és una versió lliure de la recepta, encara que en manté l'esperit . Aquí sí que us passo llista i qunatitat d'ingredients, que la llista és més nombrosa que la recepta anterior

Ingredients per a dues persones

• 400 grams de cigrons cuits i una mica de l'aigua de la seva coccio (migvas, més o menys)
• 1 ceba mitjana
• 2 dents d'alls grandets
• 6 / 8 tires de pebrot escalivat (alternativa, piquillos; però aleta que couen / piquen)
• 2 botifarres de ceba que portin canyella i pinyons (les d'Embotits Selectes Montse en tenen)
• 1 mica de vinagreta d'alfàbrega

La recepta és molt senzilla, com totes les que posem en aquest bloc (ese spot nada discreto!). Sofregim la ceba tallada fina en una cassola una mica fonda. Quan hagi agafat color hi poseu l'all trinxat ben petit. Quan comenci a agafar color l'all hi tireu la botifarra esparracada, li doneu dues voltes i poseu els cigrons i l'aigua de la seva cocció. Quan ja vegeu que l'aigua s'ha reduit (han de quedar secs), poseu les tires de pebrot escalibat. Ho treieu i quan ja estigui al plat li poseu unes cullarades soperes de vinagreta d'alfàbrega. Per fer-la, nomes cal posar en un bol una part de vinagre de xerx i cinc d'oli amb unes fulles d'alfàbrega fresca i ho passeu pel túrmix.

Ja vegeu: amb Lurka ens uneixen receptes fàcils de fer i molt gustoses. També potents, tot sigui dit! Si us han agradat, ja ho saber: visiteu el bloc de Lurka. I si no us han agradat també: és mereix una visita per ell mateix...

Massitet

La sèrie de posts dedicada als comerços que avui comença, doncs, ha trigat en arribar: 10 mesos per fer el primer! Les raons us les estalvio, però tene força a vuere amb un ritme de vida que estic intentant canviar. La sèrie, també, podria haver començat per moltes botigues, entre les quals el forn de la meva familia. Però per alguna raó que desconcec (mister Freud, alguna idea?), tenia molt clar que el primer post l'havia de dedicar a Casa Luciano. El primer post el volia dedicar a un italià que m'ha proveit, des que visc a cavall entre Vallcarca i Sant Gervasi ara fa sis anys, alguns dels productes i coneixements que més satisfaccions m'han donat gastronòmicament parlant.

De Casa Luciano a El Rebost de l'Ibèric
Quan vaig conèixer la botiga es deia Casa Luciano i estava al capdamunt del Passeig de Sant Gervasi, a tocar de la Plaça Alfons Comín. Ara es diu El Rebost de l'Ibèric i està situada al Carrer de Lucà, molt a prop també del mateix passeig. El canvi d'ubicació i de nom responen, en part, a un canvi de filosofia. En el seu naixement, el 1992, la botiga de Luciano es dedicava en parts iguals als menjars fets (per emportar o menjar allà mateix) i la botiga delicatessen. Ara, la part dedicada al producte domina a l'elaboració i es vol prestar especial atenció i cura als ibèrics: d'aquí, doncs, el canvi del nom; tota una declaració d'intencions.

Ara be, com podeu veure en aquesta primera fotografia, la cuina encara funciona. I ben bé que funciona! El bacallà amb samfaina (en primer pla) és memorable i la truita de patata (just al darrera) supera a moltes de les que he menjat per tot arreu. Les croquetes també són ben dignes i les favetes tendres amb pernil m'han salvat més d'una nit amb poques ganes de cuinar al mateix temps que em permetien gaudir d'un bon producte molt ben tractat. Simplicitat, culte al producte i finor, això em suggereix la seva manera de cuinar. Com veureu aquí, no sóc l'únic que pensa bé de la cuina de Luciano.

Xarcuteria de nivell, amb coneixements de primera
Luciano va aterrar a Barcelona i no en sabia quasi res dels productes de qualitat del país: ell és italià i abans d'obrir al botiga es dedicava als transports internacionals per carreterta. Però de petit va treballar en una botiga de queviures al seu poble natal al nord de la bota i coneixia força bé les principals produccions agroalimentàries del seu país. Llavors, es va posar a estudiar (per dir-ho d'alguna manera) i amb l'ajut de prefessionals amics com els de Casa Pepe va confegir una oferta que millora i canvia cada any i que combina el millor de les dues penínsules: la itàlica i la ibèrica.

La gamma d'embotits i pernils ibèrics que ofereix Luciano te poca competència a la zona alta de Barcelona en general i cap a la zona on treballa. Podeu veure a la foto els lloms, morcons, xoriços i botifarres de tota mena que venen de les zones de Salamanca, Extremadura i Andalusia. El pernil ibèric que treballa li va treure la veu fins i tot a la meva mare, que sempre sol tenir alguna coseta a dir sobre el que menja ;-). D'embotits catalans, té molta de la producció d'Embotits Estamariu, artesans del Pirineu que, per mi, ofereixen molta qualitat. També treballa amb referents com Casa Sendra, un clàssic i de la Plana de Vic.

Els formatges han estat, per mi, algunes de les millors aportacions que ha fet al meu paladar aquest botiguer italià. L'oferta es força amplia, però jo en destaco per sobre de tot tres. El formatge serrat de cabra de Muntanyola me'l va descobrir ell i ara forma part del nostre rebost bàsic. El manxego Corcuera amb tres mesos de curació és des de fa anys un dels meus derivats làctics preferits. I el parmesano reggiano jo no el compro a cap altre lloc que a El rebost de l'Iberic: amb les coses de menjar no s'hi juga! El quart en discòrdia seria el pecorino, que també m'agrada però té seriosos compedidors amb els que he citat abans. Per a que vegeu l'oferta qeu te Luciano (i el coneixement del sector que hi ha al darrera), aquest Nadal passat El rebost de l'Ibèric era una de les poques botigues de Barcelona (i això ho he contrastat personalment) on hi havia Idiazabal Latxa Gazta, fet per pastors vasconavarresos i considerat el millor d'aquesta mena que es fa i es desfà. Txist, ei! A tenir en compte, aquesta dada...

A més de tot això, Luciano té molts altres productes. De menjar, a més d'altre formatges d'altres procedències (sobretot francesos), cal destacar el salmó fumat. Elaborat per Monsalmó sota la marca El rey del salmón, és dels millors que he provat i va triomfar a casa quan el vaig dur per dinar a Nadal: poc greixós, suau de saber però persistent... Luciano també té una bona oferta de vins i caves, fonamentalment de les principals DO catalanes i de l'Estat. De fet, la botiga té dos nivells i al soterrani, on també es poden organitzar àpats en petits grups, hi ha una bona mostra de totes les botelles (no solament de vins i caves) que es poden trobar a la botiga. destaquen sobretot els negres, però també es poden trobar blancs de gamma mitja i alta; així com caves. Ep! i no ens oblidem de la cervesa Àmbar, aragonesa i excel·lent que solament he trobat aquí i a alguna cerveseria especialitzada del centre.

Finalment, a El rebost de l'ibèric també trobareu cosetes com bones conserves de peix i marisc del cantàbric (elaboradors tan importants com Don Bocarte -no tenen web- o Los Peperetes), pasta seca i els famosos arrosossos italians per fer rissotos, i conserves de pebrots, espàrrecs, favetes... També li compro coques i rosquilles salades de tota mena (les meves preferides són les que porten olives) i de tant en tant li compro alguna ampolleta de vinagre.

En tot cas, si no sou del barri, jo us recomenaria el següent: un dissabte, passat el migdia, us enfileu cap a casa Luciano. Mireu bé tota la botiga i pregunteu-li al mestre que us recomani algun producte que us enteressi. Quan ho tingueu clar us asseieu en alguna de les seves tauletes i demaneu que us porti una mica de pernil i embotits ibèrics per començar i un bon tall de bacallà. Si sou de vi, li pregunteu. Si sou de cervesa, no deixeu passar l'oportunitat...

Massitet

Nota al peu: Aquí podeu trobar altres fotos que he fet de la botiga de Luciano, on veureu altres perspectives de l'espai i dels productes que trobareu

Buscàvem un restaurant semblant a alguns dels que més ens agraden, com la Hofmann, el Cinc Sentits o Caldeni; i les refèrències del Gresca no podien ser més bones: Encantadisimo ja en parlava virtuts al primer post que li va dedicar, a través del qual el vam descobrir, i ho ratificava al segon. També a Verema, que tant bones recomenacions ens ha fet a través del seu apartat sobre restaurants, era (en general) un cant a les virtuts d'aquest restaurant. Per acabar-ho d'adobar, Pau Arenós el posa com a exemple, gairebé com a personificació, dels nous restaurants petits (bistronòmics, en diu) que estan revolucionant la culinària barcelonina i del Principat per extensió... Així que gairebé es pot dir que no tenim més remei que anar-hi!

Molt bé en conjunt; extraordinari en algun punt (pren redolí!)

La cosa va començar amb molta força ja des del moment en què ens van servir un entrant per fer temps fins que arribessin els plats que havíem demanat de la carta. La caballa fumada amb tomàquet, alfàbrega i cruixent de pa que ens van donar era, literalment, impressionant. De fet, Massitet va bramar (sic.) : "Que em serveixin el que vulguin, que a mi ja em tenen el cor robat!!! Com ens ho passarem de bé aquí, carinyo...". Punt de cocció perfecta, melosa, tot subtilea: el sabor del peix, el toc fumat, els tomàquets... Com diem al País Valencià, per a tirar-hi coets!

Massitet va demanar un carpaccio de pop amb botifarra negra (8,90 €) que havia llegit recomenat a diversos llocs: quina sort de fer-ne cas, d'aquests consells! La melositat de la crema de botifarra i la crema de patata que hi havia a sota contrastava amb el pop consistent, tens, duret però no pas gomós. Tots els sabors subtils, encara que la crema de botifarra negra dominava sobre un pop que apareixia esplèndid al final del mos. Sublim! Llàstima que havíem gastat tots els petards amb la caballa!

Kisumenja, després de dubtar força, va triar una albergínia torrada amb tomàquet i recuit de drap (6,80 €) que al primer mos ens va semblar inferior al pop, però al segona mossegada ja ens vam reconciliar. De fet, el vam deixar al mateix nivell que el carpaccio. L'albergínia cruixia i era molt saborosa i el recuit de drap era melós i amb un sabor molt suau i fresc que contrastava perfectament amb els torrats de l'abergina. El tomàquet, d'una frescor gairebé insultant tot i estar lleugerament calent, aportava acidesa i dolçor a un conjunt molt equilibrat. Un luxe.

El colomí amb gingebre (18,00 €) de Massitet va ser una continuació perfecta per a la botifarra amb pop. Cocció perfecta, amb els pits tendres i sucosets; i les aletes cruixents, cruixents. Aquest joc de textures, que imaginem buscat pel cuiner, afegeix un toc divertit a un plat sobri fins i tot en la presentació però molt gustós i al mateix temps elegant. La crema de iogurt, lleugerament agra i àcida era un contrapunt encertat de veritat. Molt fi, seria com el qualificaríem. Per repetir.

El mamet de vedella amb col (19,80 €) era simple fins a l'extrem, però la qualitat del producte i el respecte amb que el va tractar el xef el van fer un plat realment destacable, tot i la seva aparent poca sofistificació. El punt de canyella i, segons Massitet, d'alguna mena d'anís, donava a la carn un caràcter inesperat que convertia en una bona sorpresa un plat d'entrada sense cap atractiu particular a simple vista. Un altre cop una cocció excel·lent (mireu el coloret rosat del pobre animalet a la foto...) i una presentació sobria al servei d'un plat que es gaudia on s'ha de fer: a la boca.

Tot i que el vermut no el vam saber trobar enlloc, el milfulls de xocolata, taronja i vermut (6,30€) va resultar un molt bon postre. La qunelle, que semblava gelat i no ho era, va resultar molt sorprenen per la seva temperatura tèbia inesperada i la seva esponjositat, lleugera i amb cos alhora. L'amargor de la taronja i la dolçor amargosa de la xocolata conjuntaven molt bé i el conjunt no va resultar gens pesat. Un servidor, Massitet, li va acabar canviant per la (ja mítica) coca de rocafort a kisumenja. Crec que no la vaig saber entendre...

La coca de roquefort, poma i litxis (6,50 €) estava boníííssima i Massitet no ho va saber apreciar, jejejeje. De fet la va demanar ell i al final ens vam canviar les postres. És broma que no la sapigués apreciar però va dir que ell ho hagués posat com a primer plat. D'entrada kisumenja tampoc no sabia què pensar però, oi que hi ha gent que demana formatge per postres? Doncs això és una manera espectacular de fer-ho: la textura del roquefort com si fos una gelatina amb el contrast de la poma "transformada" en una galeta i posada com a base... Bé, crec, perquè si allò no era la poma, ooohhh, per favor, on estava? perquè de notar-se es notava!! A més, els gustos ni es barregen ni es molesten l'un a l'altre. Impressionant!

En resum, trobem que el xef Rafa Penya fa una cuina franca i clara que no enganya en res del que diu que fa i ni com ho fa. Ens ha donat la sensació que té un respecte escrupulós pel producte i preocupació pels punts de cocció, que omplen la boca de contrastos i també de sabors pulits i nets: sempre saps que menges, cosa que a casa nostra es valora moltíssim! Estic d'acord amb que el carpaccio serà un dels clàssics del restaurant (segur que no el podran treure de la carta perquè la gent acudirà al Gresca a menjar-lo). Kisumenja defensa la coca de rocafort, que també sembla que serà un clásico del lugar...

Els vins: Mireia sap el que es porta entre mans

A l'hora de triar els vins ens vam deixar aconsellar per Mireia Navarro, cap de sala: els comentaris que ens havien arribat era que sabia el que es portava entremans. En fi, en podem donar fé. Per  acompanyar tot el dinar ens va recomenar un Naia (14,95 €), un verdejo de Rueda gairebé canònic: fruita per un tub tant a la boca com al nas (inclosos els famosos litxis varietals), acidesa molt viva, molt sabrós i persistent. Molt bé amb tots els plats, espcialment amb el recuit de l'albergínia i el carpacció de pop.

El festival vinícola va venir, però, amb els dolços, també recomenats per Navarro: un Alvear PX solera 1927 (2,50 €) molt dolç, potent, pura pansa per a la xocolata amb taronja; i un Heiss Beerenauslese Botrytis (7,00 €) molt, molt, molt elegant i sofisticat (genial la mescla de dolçor i aciedesa, gairebé desconcertant!) per a la coca de rocafort. Els vam creuar amb els postres i no van acabar de funcionar, cosa que reforça l'encert en els maridatges proposats. Què bé que ens va acompanyar la Mireia!

"Gresca, un dels millors debuts gastronòmics dels darrers temps". Això ho diu Pau Arenós al llibret Deixa't guiar. "Gresca: un dels millors restaurants on hem estat i on tornarem". Això ho diem nosaltres a Olleta de verdures, que "no somos nadie" però sabem apreciar el bon menjar, el bon beure i el bon servei. Buscàvem un lloc especial on celebrar el nostre nou estat civil i vam trobar un lloc portat per una parella de la nostra edat que ens ha deixat amb ganes de tornar-hi per gaudir-lo una mica més i deixant al xef que mostri  completament el seu potencial amb el menú degustació. Tornarem, a (com)provar que la cap de sala en sap un munt i que sap atendre els clients fent-los sentir còmodes i sense empalagar. Quins 110 euros més ben pagats...

Massitet i kisumenja

Ara que la sang ja ens arriba al cervell, després d'uns quants dies (per no dir setmanes) amb tota la sang concentrada a l'estómac per poder pair tot el que hem menjat i begut, podem descriure i comentar com ens ho hem passat de bé menjant aquest Nadal, amb especial atenció al viatge Euskal Herria. Per a que vegeu com ens ha agradat tornar al nostre segon país, el primer post de l'any el dediquem al millor pintxo que ens hem cruspit navegant entre Bilbo i Donosti.

Peus de porc amb fetge gras fresc a la planxa

Per si amb el nom de la cosa i la foto no en teniu prou, us ho explico: peus de porc sense os i premsat, jo diria que lleugerament rostits o passats per la paella, acompanyats de fetge gras a la planxa, tot amanit amb sal grossa i pebre. Per acompanyar, una reducció de vinagre balsàmic força suau que ajudava a desengreixar la boca, que se't quedava tancada quan se't posava el greix del pintxo als dos llavis. Feia temps que no em menjava una tapeta / pintxet /platillo tan contundent i tan sabròs. Brutal

Ens el vam menjar el dia que estàvem a Donosti al Astelana 1960, just a una de les cantonades de la Plaça Major. Molt recomenable, amb una barra molt ben assortida on predominen els mi-cuits i els farcellets amb pastes diverses (al web hi trobareu fotos abundants del lloc i de la barra...).

I què vam menjar? Prepareu-vos per morir d'enveja!

Com ja vam comentar en el post de la prèvia, la cosa del Mes dels Arrossos va d'un menú tancat en el qual cada restaurant ofereix uns entrants amb el millor de la casa seguit d'un pla fort d'arròs. Els entrants de Pepito són els clàssics del local; d'altra banda, una autèntica garantia de bon producte ben elaborat i per tant, bona satisfacció. Aquí va la llista:

Pa amb tomàquet i pernil ibèric d'aglà: molt correcte, però no és el fort de La Isla.

Cloïsses a la marinera: aquí la cosa ja es posa seriosa. Entrem en el camp que el restaurant controla: el peix i marisc frescos de la zona. Força grossetes, estaven al punt de cocció acompanyades d'una salsa marinera suau que acompanyava perfectament el gust de mar del marisc. I el puntet de les herbes aromàtiques del Maestrat dins la marinera era tan subtil... Per sucar-hi pa, cosa que vaig fer amb insistència!

Xipirons amb favetes i carxofes: Des del meu punt de vista, un dels plats estrella de La Isla. Uns xipirons frescos, frescos, ben gustosos i al punt (un pèl durets, com ha de ser) saltejats amb un bon oli d'oliva amb favetes, cors de carxofa i alls tendres. Ooooooooooooohhhhhhhhhhhh!!! El gustet de mar dels xipirons, l'amargoreta suau de les favetes i el contrapunt metàlic de les carxofes resulta genial! Què bó, per l'amor de Déu!!

Llangostins de Vinaròs a la sal: Eren uns llangostins petits, que a la zona en diem monets, i que estan molt valorats. El saber popular diu que són més gustosos i a mi m'agraden més que els grans, molt més carnosos... Aquests estaven cuits a la planxa amb un simple punt de sal. També estaven al punts, un pèl durets i clavats de sal. Per xupar-se els dits, cosa que vaig fer amb la mateixa insistència que vaig sucar pa a la salsa de les cloïses!

En aquest muntatge fotogràfic d'aquí sota podeu veure els llangostins i les favetes (si clickeu aquí anireu a la pàgina de Flickr on estan totes les fotos del dinar, més grans i de més qualitat).

Després d'aquests entrants, que francament ja pagaven la pena de l'excursió, va venir l'excusa del viatget: els arrossos. Si Pepito treballa bé el peix i el marisc, en els arrossos no es queda gens curt. O perquè us penseu que la meva familia acabem acudint cada any i els amiguetes demanen reincidir??!! Com cada any, en comptes de demanar un sol arròs en vam demanar tres, per poder fer un tast de diverses receptes que Pepito ens va presentar en dos plats (vegeu la foto a sota). Enguany la sel·lecció d'arrossos incloia un arròs que ja es pot considerar un clàssic d'aquesta trobada i dues novetats. I una de les novetats crec que ja es pot considerar un clàssic modern de la trobada. Anem a pams...

El clàssic de tots els anys era l'arròs empedrat de bacallà. Arròs (obvi), bacallà esqueixat, verdures i (d'aquí l'adjectiu d'empedrat) mongeta tipus Santa Pau. Molt gustós (el bacallà hi ajuda) i amb una textura curiosa que combinava l'al dente de l'arròs amb la farinositat (s'entén?) de les mongetes. Dels millors plats que fa Pepito per al Mes dels arrossos. Aprofiteu l'ocasió si podeu, la resta de l'any no el solen fer.

Una de les novetats de l'any va ser l'arròs mariner de gambes i cigales. Molt més subtil que l'anterior, es tracta d'un arròs sec (a l'estil d'una paella, per entendre'ns...). També estava al dente i tenia el saboret d'un arròs amb brou de peix i acompanyat de marisc fresc de la zona. Estava bó, però no em va emocionar com ho van fer l'empredat i sobretot el següent... Buffffffff, el següent...

L'arròs caldós de galeres (el de la foto de l'esquerra) és, sense cap mena de dubte, un dels principals descobriments gastronòmics de la temporada. Potentíssim de sabor, amb el gust penetrant i persistent (no marxava mai de la boca!) de les galeres; i la densitat espesseta i un pèl greixossa del brou (de caldo, caldós) omplia la boca de sabor de peix. Perlamordedeunostresenyor! Quin arròs més bó!

Per acabar de rematar la cosa, el postre va ser un pastís tradicional de finals de novembre i primers de desembre a Vinaròs, el pastisset de Santa Catalina. Explicat molt esquemàticament, i com podeu comprovar a la foto, es tracta d'un pastís de merengue farcit de pa de pessic i fruites confitades. Lleugeret no ho és, però és ben bó! En la línia del dinar, un postre molt saborós i dolç, fins al punt que se t'enganxa al paladar i et deixa els llavis que no els pots separar de la melositat del sucre! jojojojojo Quina manera més bèstia d'acabar! Molt potent, però també va ser un bon descobriment per als no-vinarossencs, ja que és un pastís molt, molt local (o això pensem els lugarenys...). De tota manera, un parell d'energúmens gastronòmics encara es van arrear un postre de gelat de vainilla, nata muntada i xocolata desfeta, anomenat Dama blanca (ep, però sense renunciar al pastisset, no us pensessiu!). Menys mal que Pepito ens va donar entre l'arròs i les postres un sorbet de llimona casolà que va fer baixar una mica la cosa...

Per acabar, ara de veritat, Pepito ens va deixar a sobre la taula l'oruxo casolà que fa ell mateix i amb regust de romeret (m'agrada tant aquesta herba aromàtica...), dolcenc i molt licorós que ajuda molt, molt a fer la digestió.

En fi, no sé com ho vieu, però jo no m'ho pensaria gens el 2008!

Salut!

Les raons per les quals ens vam alegrar tant no són personals (no coneixem a ningú que hi treballi), sinó purament gastronòmiques: des que hi vam sopar el passat 27 de maig, quan encara tenia solament una estrella, va saltar a les primeres posicions (per no dir la primera) dels restaurants que més ens han agradat des que tenim aquesta fal·lera lúdico-gastronòmica. Encara que no acabem de decidir-nos per l'ordre de la llista dels nostres restaurants preferits que estem preparant per penjar al bloc, és sense cap mena de dubte dels tres primers juntament amb el Hofmann i el Cinc Sentits. Ens n'hem fet un fart de recomanar-lo!!!

En fi, que moltes felicitats a tota la gent de l'Àbac i molta sort per a la nova etapa que esteu preparant prop de casa nostra, al capdamunt del carrer Balmes. Pot ser és el primer pas cap a la tercera...

Kisumenja i Massitet