L'altre dia em van parlar d'una companya, que fa molt que no veig. Parlavem d'establir-se de manera independent, d'engegar un projecte, i llavors un company va recordar-se d'ella, "per cert, ha obert una llibreria al lloc on viu" , automàticament -sense reflexió meva-, vaig dir, "pobra, no sap on es fica" . De debó? Més tard hi vaig estar pensant. El món del llibre d'avui no és el que era abans, amb coses que han millorat, altres que continuen iguals i d'altres que no milloren. Però és un món que atrapa, que fascina, si el sents ben endins. Els principis, mirats des de la distància tenen aquell gust més dolç que amarg, i començar és tota una aventura -anar omplint les lleixes buides dels llibres seleccionats com a fons, com a  base de la llibreria, és una emoció que només queda superada quan, el primer dia d'obrir, veus el resultat de l'esforç allí col.locat, esperant unes mans que trobin aquell llibre desitjat o aquell altre que sembla cridar l'atenció sobresortint entre els altres-. Suposo que si hagués de posar en els plats d'una balança cada anècdota, cada dia, cada anyada, tornaria a fer el que he fet, tornaria a començar -sabent més coses, això sí-. Pel que rectifico el comentari. Potser no sap ben bé a on acaba de ficar-se, però la seva opció és valenta i el seu coratge i empenta tenen el meu suport, com sempre, malgrat les voltes de la vida, les distàncies i aquesta mena de mandra que a vegades ens supera i per la qual ens deixem dur.

Ànims! I per qualsevol cosa, ja saps on sóc. Per cert... avui he recuperat el teu correu electrònic.

Durant molts anys, des de la infància dels meus germans, cosins i meva fins a l'adolescència de ma germana, la nostra família gaudia com podia de les nits xafogoses d'agost. Teníem una gran sort, i es que les finestres de les nostres habitacions estaven encarades al nord... per les nits o durant el dia, si la calor s'acumulava sols havíem de fer una cosa, obrir les finestres i deixar que l'aire recorregués tota la casa... i al sud hi havia el menjador, cosa que provocava unes magnífiques corrents d'aire fresc.

Una nit, de sobte i sense avisar, un soroll espantós va omplir les estances de l'edifici. Era un soroll greu i repetitiu que no deixava dormir a cap habitant de la casa. Era un soroll d'aquells que se't posen al cervell i no et deixen dormir, a l'inversa, et provoquen mal de cap i un insomni que a la llarga t'obliga a fer migidiades de tres o quatre hores... El veí s'havia col·locat un aire acondicionat.

Després de patir durant un estiu les molèsties de la calor i el soroll infernal d'aquell maleït aparell, vaig decidir cercar desde la finestra on estava alló que tant molestava i llençar-li una bomba imaginària amb un "tirachines"... ma mare, preocupada per l'actitud dels seus fills que semblaven arribar a la bojeria i que a sobre rendien menys a l'institut va pendre la decisio de fer el mateix que el malparit veí: Posar aire acondicionat a les habitacions, almenys el soroll que sentim ara no és greu i et permet tenir la finestra tancada obviant així el sorollet dels pebrots...

Ara m'he passat tot l'agost, mes o menys, a casa... gaudint d'una falsa independecia i dormint tranquil·lament amb la finestra oberta, ja que a l'Agost L'Hospitalet es buida, fins ahir... Un altre vegada el soroll estimat de l'aire acondicionat em va fer recordar dues coses:

1. Que el veí ja havia tornat a casa

2. Que les vacances, per desgràcia, s'havien acabat.

Tinc claríssim que al sortir el carrer el primer que faré serà encendre un nou cilindre de mort escollida... Com és que l'èsser humà es crea vicis? El sexe no és un vici, per molt que la esglèsia ens ho vulgui vendre així... en canvi l'alcohol i el tabac, que durant molts anys han estat una mostra de maduresa i simbol de rebelió, si que son uns elements que ens destrossen el fetge i els pulmons.

Estic critican algo? El cervell va massa ràpid i el text esta quedant bastant poc clar... es el que em sol passar quan tinc absencia de nicotina i a sobre, per fustigar-me mes encara, penso en ella. La musica corre entre les venes de la ma, fent-me escriure sense parar, un impuls que em relaxa molt mes que cada inspiracio grisa que crema els meus pulmons deixant-los del negre més impur que no podré veure mai en vida... sols una simple autopsia mostrara a tots els meus essers estimats qué m'ha matat...

Deixa-ho, deixa-ho!! diuen veus internes... pero no em veig capaç de viure envoltat d'una realitat rapida, nerviosa, clara, neta, i no sentir aquell dolor al respirar que em recorda cada mati que estic despert en un mon que en pocs instants m'agrada...

Aquest text es una paranoia... es el problema d'escriure el primer que se't passa pel cap... proximament, quelcom de major nivell... espero que aquest post sigui d'aquells que ens deixa a tots sense res a dir...

o no...

Passem a veure qui ha dit que!

Arqueoleg glamuros

Com definir la societat actual? Quina tasca més desmesurada!! En tot cas, com a marxista, jo penso que l'economia és la base i la clau estructural que condiciona tot tipus de relacions socials, així doncs en primer lloc, donem un cop d'ull a la nostre economia.

La crisi que estem vivint actualment és una conseqüència més de la salvatge globalització que ha deslocalitzat tota la producció industrial al 3r mon, convertit així als països en procés de desenvolupament en el proletariat mundial i al primer món en una massa de consumidors.

Al primer món no es necessita ma d'obra: no tenim producció industrial i la tecnologia substitueix cada cop més la força de treball. Tan sols ens cal gent que compri compulsivament coses que en absolut necessita per sobreviure.

I com som mers consumidors, i Marx ja va dir en el seu moment que el consum és un procés individual, el sistema econòmic s'encarrega d'eliminar tota forma de col·letcivitat i potenciar l'individualisme egòlatra fins a extrems insospitats, fet que es manifesta de diferents formes, com pot ser: La tecnologia al servei de la alienació individual (ordinadors, televisions, vibradors... ), la destrucció de tota consciència de classe, i oblit de tota reivindicació salarial i obrera amb l'absorció dels sindicats per part del sistema, o bé la progressiva privatització del Estat del Benestar; a Unió Europea està servint d'ariet contra tot requisi de socialdemocràcia del nostre sistema, emprant el parlament europeu com una cambra al servei dels lobbys empresarials.

Occident s'ha convertit en una massa de persones aïllades i desconfiades entre si, al sistema capitalista no li interessa que siguem capaços de crear moviments col·lectius que permetin compartir o intercanviar productes, cosa que disminuiria la taxa de consum individual (un cas clar seria la lluita de les multinacionals contra Emule).

Mentre que al 3r món passa al contrari: milers de persones explotades laboralment, amb treball infantil, jornades infernals i uns salaris míseres que amb prou feines donen per sobreviure. L'exemple més brutal serien les "maquiles" , fàbriques situades en zones frontereres, sense cap control estatal ni llei, on es permet TOT: contaminació salvatge, que els treballadors amb prou feines dormin 4 hores, maltractes físics... Però clar, no oblidem en cap cas que nosaltres podríem comprar roba barata si no fos perquè qui l'ha cosit ha cobrat 1$ al més!

Com a conclusió d'aquest escrit proposo evidenciar que al s.XXI ha arribat al extrem màxim la dislocació entre producció i consum iniciada tímidament a l'edat del Bronze: Si els homes i dones que vivien al segon mil·lenni abans de Crist, començaren a diversificar espais especialitzats dins les seves cabanes per a cada fase econòmica, avui veiem com això s'ha traduït a nivell planetari: uns continents es dediquen a crear les mercaderies que uns altres consumiran.

Conjunt buit

Aquesta es la història d'una roda, una roda que fa anys va començar a girar i fins ara no ha parat. Temps enrere la van anomenar "wille" (voluntat), ara es podria ben be posar-li un nom exacte: Capitalisme.

Molts han intentat aturar-la, posant pals entre els seus radis o posant rocs cada cop mes grans al seu pas, però no! ella segueix impunement el seu camí, absorveix els seus oponents i els fa girar fins a marejar-los. Quina pot ser la manera d'aturar-la?

Tal com he expresat, tot intent de fer parar la roda del capitalisme acaba formant part d'ell, qualsevol moviment antisistema ho es quan afloreix però al cap de breus instants, pam! cagada! ja forma part del sistema! Intentes en cada instant de la teva vida en ser diferent en pensar diferent, en argumentar a partir del no saber, creant nous llenguatges metaforics i al final te n'adones que tot segueix igual. El no-res omple cada espai de la ment de les persones que ens envolten, pocs pensen, i per desgracia mai seran escoltats... i no perque callin, sino perque els demes no volen sentir ni una sola paraula.

Crisis, ara resulta que estem en crisis! L'esser huma porta dins una crisis existencial des de que va veure que la seva feina no tenia un resultat factible. Un petit agricultor treballara la terra i veura el fruit de la seva feina, i potser nomes amb aixo ja es sentira satisfet. Un obrer no veu mai el resultat de la industria on treballa com a propi. Som animals egoistes i territorials, volem veure la nostra obra i sentir-la com a propia... pero aixo no passa i per aixo intentem omplir aquest buit "espiritual" amb un consumisme radical.

Tot aixo a que venia? A si, com parar la roda... no fent res. La inaccio pot ser la unica manera de no alimentar-la. Quan vas en bici i no tens frens, deixes de padalejar. Si cada intent per parar el capitalisme, el fa correr mes; perque no el deixem fer? El capitalisme pot esfondrar-se per si sol, cada critica el fa mes fort, ja que la refuta per alçar-se victorios davant els seus opositors.

Sempre he criticat l'apatia de les persones, incapaces de matar la mosca torracollons que no els deixa fer la migdiada... ara me n'adono que aquesta apatia es, potser, el terreny pla que fa parar la roda. Per acabar, afegir que el capitalisme som nosaltres i nosaltres el fem ser.

música, sordera, fum...

Què més desitja la humanitat? Sexe indecent, sensacions estranyes... oblidar.

enyorança, tu... què voldràs? no ho sé... pero et voldria aci, al meu costat...

Cotxes i llops, pobles mariners al mig de la muntanya i gent coneguda dins un autocar... Perill, violència marítima, tensió i nervis, destrucció... una porta, la salvació?

Pel·lícula d'acció que un grup de persones observa. Tu ets allà, tota estirada. Parlem i marxem a una habitació. A fora els habitants del poblet surten a caçar, és el dia de la mort dels llops, eren un perill massa gran...

L'habitació s'ha tornat càlida, alegre dansaire. Cada moviment desprém un nou so que l'omple i cada rialla un color completament desconegut...

somnis etílics a la vora del Segre...

Coll de Nargo, 110807

L'EEES preten unificar les carreres europees de tal forma que si un es treu el titol a Barcelona, aquest estigui homologat a la resta d'Europa. Pero una idea tan logica, en un principi, esta degradant l'ensenyament superior espanyol encara mes. Quin és l'error?

L'error es pretendre aplicar un sistema pedagogic anglosaxo a una societat mes aviat mediterrania. L'error es fer uns graus on el primer anys de carrera es un tercer de batxillerat. L'error es fer baixar el nivell de l'ensenyament superior, en comptes de fer pujar el nivell de l'ensenyament secundari. L'error es que el primer any de carrera es donguin 12 credits de llati o grec, quan fa uns quants anys els estudiants de BUP sortien molt mes entesos en aquestes llengües. L'error es que els politics volen fer de la universitat un espai inaccessible per a qualsevol persona que treballi i vulgui estudiar...

ens volen convertir al borreguisme i nosaltres ens deixem...

Què és un aforisme? És un text de poques linies on s'expressa una idea o un pensament. Hi ha un que segur que algu li sonarà...

Els polítics han transvessat tanta aigua a coses sense importancia i a discussions absurdes, que els ciutadans del riu ens morirem, d'aquí poc, ofegats. Trenquem, doncs, aquesta canonada.

El silenci, tan odiat i reprimit. Tan ansiat, tan oblidat, tan... Incòmodes es senten al teu costat, jo ja no sé quin és el teu so.

Per què com més tranquil estàs, menys crític i reflexiu et mostres?

Podem descriure la realitat? a cas pots descriure casa teva sense sortir-hi d'ella? es més, pots descriure la teva habitació del tot? Igual que la meva habitació, la realitat té un fals sostre on s'hi amaga quelcom, el trenquem?

COSES QUE NO ENTENC DELS DIES DE PLUJA.

• Per qué quan plou i fa vent la gent porta paraigües? Després veus el carrer ple de paraigües trencats i no m'estranya.
• Per qué els nens es posen més nerviosos?
• Per qué els adults de mala llet?
• Per qué odiem mullar-nos?
• Per qué plou justament quan no ho hauria de fer? Aquell dia que te'n vas d'excursio o tens una barbacoa programada... llei de Murphy.
• Per qué quan es començava a adonar la gent que l'estalvi d'aigua es important, plou?
• Per qué la gent que va amb paraigües passa per sota els balcons per no mullar-se?
• Per qué ens agrada a alguns caminar sota la pluja fent veure que no existeix?

- ¿Sabes que el otro dia un politico decia que los jovenes de hoy no tenemos valores?

Un silenci mes aviat de fascinacio va omplir l'automobil...

... Som amorals els joves?...

L'autobus em tornava cap a casa despres de més d'un setmana fora d'ella, molts dels ocupants havien canviat el lloc ja que els seients no estaven senyalitzats i et duien a la confussió. De sobte una senyora comença a cridar:

- A mi em van educar a casa millor que vosaltres, em van ensenyar que si tens un seient assignat t'has de seure en aquest seient! Sou uns maleducats! Els joves no teniu cap mena d'educació! (i varis comentaris més amb l'educació com a paraula central)

Les cares dels viatjants ho deien tot, estavem flipant...

... Som uns maleducats els joves?...

A la primera qüestió diria que no som amorals, mes q res pq no pots ser-ho, un amoral seria una pedra. Potser el carpe diem ens ha menjat el tarro i som una colla d'immorals que ens dirigim directes a un pou de plaers immesurables... o potser es que els valors dels politics van en contra direccio als dels joves... o potser és que els valors canvien per cada generació i que la nostra ha entrat en una espiral relativista on cadascú té valors, però difereixen dels de la resta i només trobes hom que pensi igual que tu.

A la segona qüestió només diré una cosa, si l'educació de la senyora li ha ensenyat a cridar dins un autobus de linia fent moure a quatre persones (i molestant la resta) quan no hi havia ningu sense seient, nomes per una pataleta... almenys els joves donem per entes que si tothom esta assegut i comode no hi ha perque exclamar-se, sobretot si tots hem pagat el mateix

En fi... tothom te ganes de criticar el jovent quan d'aqui un temps dependran de nosaltres i dels nostres calers.