Avui veurem, una mica per sobre, que és tot aquest enrenou i que aporten -o resten, segons com es vegi- les noves normes al rugbi. La polèmica està servida. 

Per començar, aquestes variacions es van desenvolupar a la Universitat de Stellenbosch a Sud-Àfrica, després que els responsables de la IRB determinessin, arrel d'alguns partits ensopits del Mundial de rugbi del 2003, que calia fer del rugbi un joc més dinàmic i sense tantes pauses ni xuts. 

Així, les variacions proposades consisteixen en modificar una mica 5 lleis de la vintena que hi ha: la llei 6 referent als arbitres, la llei 17 del mol, llei 19 del toc i servei de toc, llei 20 de la melé i la llei 22 dels pals de racó. Val a dir que moltes de les variacions menors semblen fins i tot lògiques, no obstant, la polèmica principal sorgeix amb la llei del mol i la de la melé. 

Pel que fa al mol, amb les noves lleis es permetrà a l'equip defensor d'enfonsar-lo, la qual cosa actualment és considerat falta. Doncs ara no. Els creadors de les ELV pensen que no n'és de perillos enfonsar un mol i que no ha de ser castigat amb falta. Davanters, prepareu-vos.

Però el tema estrella és, sens dubte, la melé. Haviem vist quan parlavem del fora de joc, que a la melé es creava un espai de fora de joc, determinat pels talons dels últims homes dels dos paquets. Doncs be, ara amb les noves lleis, els backs dels dos equips s'han de situar 5 metres per darrera del taló de l'últim home:

Fixem-nos que, efectivament amb la nova llei es crea un espai de més de 10 metres, que donarà pas indubtablement a un joc molt més obert i dinàmic, quasi tant obert i dinàmic com el del rugbi a tretze. 

I aquí ve, penso jo, la comparació que és l'origen de tots els mals: el món del rugbi encara arrossega les conseqüencies de la escisió del rugbi a tretze i de quinze, de la que ja n'he parlat. I el fet de fer recul·lar els backs cinc metres enrera te un aire massa tretzista per a segons qui. Algú fins i tot augura si tot plegat, no és un primer pas per que en el futur es puguin tornar a unir els dos codis de joc.

En qualsevol cas, actualment ja s'hi han jugat algunes competicions amb les lleis modificades. Per exemple, la Super 14 de l'hemisferi sud, que inclou equips australians, sudafricans i de Nova Zelanda, s'ha jugat integrament amb aquestes lleis modificades i ja se'n poden treure algunes conclusions. Algú ha aprofitat per modificar el logo oficial de la lliga, aprofitant  la similitut fonètica de ELV i Elf. El sentit del l'humor per damunt de tot.

Personalment, no hi estic d'acord amb que el rugbi a quinze s'hagi de fer més dinàmic. Per què? Al meu parer, veure el ritual de les melés, o un mol que no avança perqué els davanters dels dos equips estan treient tota la força que poden, o veure fase rera fase, com un equip guanya terreny poc a poc i treballadament em resulta d'allò més emocionant. Si em ve de gust veure rugbi adrenalític ja tinc el rugbi a tretze, del que en sóc, ja ho sabreu, un autèntic apassionat. La diversitat sempre és positiva. 

Per acabar uns videos amb alguns exemples.

Mols derribats voluntariament:

Els 5 metres de la melé:

Un penalty-try per fora de joc segons les noves normes, explicat en anglés:

Rugbi a quinze

Per a la majoria de les faltes, l'equip no-infractor pot escollir una de quatre opcions. L'arbitre pregunta quina de les quatre es vol realitzar i el joc continua després d'executar el càstig. Aquestes quatre opcions són:

1. Xut a pals, si s'està prou a prop dels pals, es pot intentar puntuar. El que es consideri a prop o lluny depén del xutador, mireu sinó, aquest xut :  
2. Melé amb introducció de l'equip no-infractor. Normalment s'usa aquesta opció si s'està a prop de la línia de marca i cal puntuar sigui com sigui. Després d'un avant o d'una passada endavant sempre hi ha melé per a l'equip no-infractor.
3. Xut a fora amb servei de toc favorable. Aquesta opció consisteix en xutar la pilota directament a fora, sent el servei de toc favorable a l'equip no-infractor. Va molt be per avançar molts metres de cop, però cal assegurar-se de xutar a fora i després encara cal guanyar el servei de toc. Si la pilota no surt, probablement se la quedarà el contrari i el joc continuarà com si no hagués passat res. Quan parlavem de la melé espontània, haviem vist un video que avui repetirem, per veure'n l'exemple:  
4. Joc a la mà. Una manera senzilla de reiniciar el joc. El jugador que treu la falta, aproxima la pilota al peu i amb un copet ràpid (tap en anglés) posa la pilota de nou en joc. Se sol usar quan la defensa està desorganitzada després que l'arbitre hagi aturat el joc. En aquest cas però, en un partit d'uns veterans anglesos, la defensa estava ben organitzada.

Sin Bin, el racó de pensar

El Sin Bin és la zona on s'expulsen temporalment els jugadors que han comés una infracció per joc perillós o joc brut. Després de 10 minuts poden tornar al joc. Quan a un jugador se li mostra una targeta groga, vol dir que ha d'anar al sin bin. Una targeta vermella és una expulsió sense dret a tornar al camp.

Faltes més comunes

Algunes de les faltes que es poden veure sovint a la fase dinàmica són, entre d'altres, l'avant i la passada endavant, placatges il·legals, no deixar anar la pilota inmediatament després d'haver estat placat, placatges sobre jugadors que no tenen la pilota, obstruir a jugadors adversaris impedint-los que plaquin el company nostre amb la pilota o estar en fora de joc i voler intervenir en la jugada.

Les fases de conquesta tenen faltes especifiques associades, com per exemple, no afegir-se correctament a un mol, melé o melé espontània, o enfonsar de forma voluntaria un mol o melé.

Rugbi a tretze

Al rugbi a tretze, tot és més senzill. Quan es produeix una falta: o be es xuta a pals o be es pot reiniciar ràpidament el joc amb un tap. També es pot xutar endavant i a fora per tal de reiniciar amb un tap  des de l'alçada per on ha sortit la pilota -deu metres endins del camp. De nou, és molt important que la pilota surti a fora realment. Com sabrem, al rugbi a tretze no hi ha servei de toc i en els casos de xuts a fora per faltes tampoc.

Si un jugador comet un avant o una passada endavant es fa una melé.

Moltes faltes del rugbi a tretze són idèntiques a les del rugbi  a quinze: obstrucció, placatges alts, placar a jugadors sense pilota, fora de joc. Però n'hi ha de diferents, com per exemple, no retirar-se els 10 metres reglamentaris després de cada placatge.

Al tretze també hi ha targetes grogues i vermelles, tot i que, a les lligues de l'hemisferi sud, no n'hi ha de grogues. Allà l'arbitre aixeca les dues mans, ensenyant els deu dits per indicar els deu minuts que el jugador es passarà al sin bin.

Per entendre'l, en general, podem pensar que la pilota defineix una línia imaginària paral.lela a la del mig camp, que el divideix en dues parts. Si un jugador atacant es troba per davant d'aquesta línia està fora de joc, però això no vol dir que el joc s'aturi per falta. El jugador no ha d'intervenir en la jugada i ha d'intentar tornar a posar-se en joc.

Al rugbi, però, cal distingir tres situacions possibles durant el joc. Totes tres amb la seva particular forma per al fora de joc.

Fase dinàmica

D'una banda, la fase dinàmica, que és quan la pilota està en moviment i en possessió d'un equip, principalment durant el joc a la mà i on, efectivament la pilota defineix la línia de fora de joc. En aquest cas, un jugador que estigui per davant de la pilota, fa ben poca feina, doncs si intervé en la jugada, probablement el castigaran amb falta per obstrucció o si un company li passa la pilota, llavors serà una passada endavant. Els jugadors atacants sempre s'han de situar per darrera de la pilota.

Moltes vegades haurem vist com un jugador efectua un ciri o un xut a seguir durant la fase dinàmica. En aquests casos, només els jugadors que estaven darrera del xutador estan en joc. 

Els que estaven davant del xutador estan fora de joc encara que la pilota els depassi i mentre la pilota sigui a l'aire, el xutador -o algún jugador que estigui en joc- pot posar-los en joc de nou si es desplaça endavant fins a situar-se a la seva alçada -o també els que estan fora de joc poden recul.lar fins on està el xutador.

Es a dir, quan un jugador xuta la pilota endavant, mentre no la toqui un jugador contrari, la línia de fora de joc la defineix ell. Per això la majoria de vegades que un jugador xuta la pilota, automàticament comença a correr cap endavant,  per posar en joc els seus companys.

Fases de conquesta

Per contra, hi ha les fases de conquesta, que són aquelles situacions en que la pilota encara no és de cap equip i tant pot ser guanyada pels uns com pels altres. Per exemple, la melé i melé espontània o el servei de toc són fases de conquesta. En aquests casos però, no és la pilota la que regeix el fora de joc, sinó que es crea un espai imàginari per al fora de joc. Fixem-nos que el mol, tot i semblar una fase dinàmica, té espai de fora de joc, enlloc de línia de fora de joc i per tant es considera fase de conquesta.   

Fora de joc durant la melé. Els talons dels terceres línies centrals dels dos equips defineixen l'espai de fora de joc.

Fora de joc durant el mol o la melé espontània. De nou, els talons dels jugadors més endarrerits definexen l'espai de fora de joc.

Fora de joc durant el servei de toc. L'espai es de 20 metres, 10 a banda i banda de la línia de servei de toc. Només els davanters i el mig de melé (9) poden estar dins l'espai. Els altres backs han de ser fora.

Xuts amb pilota morta

Hi ha una tercera situació on també es pot estar fora de joc, que és durant els xuts on la pilota és morta. Aquest casos són tots aquells en que el xutador efectua el xut, amb el joc aturat, per exemple, un xut de càstig per una falta, o un xut de transformació per un assaig, o un xut franc per una parada al vol o el mateix servei de centre.

La defensa s'ha de situar en aquests casos a una certa distància del xutador, o dins la zona de marca, en el cas dels xuts a pals.

El fora de joc explicat per TV5Monde.

Llei oficial del fora de joc del rugbi a quinze, explicada amb molts més detalls.

Els jugadors que estiguin al terra en començar la melé espontània no poden intervenir-hi. Només els que estan drets poden i, sobretot, la pilota no es pot tocar ni agafar amb la mà. Si algú ho fa l'arbitre li assenyalarà falta. A una melé espontània, la pilota només pot ser rasclada amb el peu, per obtenir-ne la possessió. 

Els companys d'ambdos equips es poden afegir a la melé espontània, però només si ho fan ordenadament i entrant des del darrera de l'últim home. No s'hi val entrar pels costats, ni en diagonal. Els arbitres també ho castigaran amb falta. 

Generalment l'equip que afegeix més jugadors a la melé espontània acabarà aconseguint la pilota, doncs faran més força per apartar o, literalment, netejar de jugadors rivals la pilota.

Només es podrà agafar la pilota un cop hagi estat rasclada i control.lada, i es trobi al cantó dels jugadors que l'han guanyat. Normalment a una melé espontània, la pilota va sortint poc a poc de dins de la munió d'homes a mida que va sent rasclada.  

Les melés espontànies passen molt sovint al rugbi. Molts equips forts tenen una forma d'avançar basada en la melé espotània i sortir ràpidament tant pel costat tancat com per l'obert, tot i anant a buscar el següent placatge i melé espontània. Així fins arribar a la zona d'assaig.

La melé espontània al Petit cours de rugby, en francés.

Llei oficial de la melé espontània, aquí. 

I finalment, no em puc estar de posar un video amb la contundència dels All-Blacks, a l'hora d'afegir-se a les melés espontànies:

Per cert, fixeu-vos com l'arbitre otorga la llei de l'avantatge, tot dient: Advantage Blacks!, ja que un jugador irlandés ha posat la mà per tocar la pilota. Observem com després atura el joc perqué la sortida dels All-Blacks no li ha semblat prou favorable. En aquest cas, els All Blacks han decidit que la falta la resoldran amb un xut franc directe a fora amb servei de toc favorable, però podrien haver escollit altres opcions. Això de les faltes i com es juguen però, ja ho veurem un altre dia amb més detall. 

En general, els punts s'aconsegueixen mitjançant l'assaig, que consisteix en dipositar la pilota a la zona de marca, per darrera dels pals. És important que la pilota es dipositi de forma control.lada i sense que se'ns escapi en cap moment. Aquesta acció fa guanyar cinc punts i dóna dret a l'equip que ha marcat a realitzar un xut de transformació, que val dos punts i que s'efectua des de la vertical del lloc on s'ha marcat l'assaig. 

Un assaig de càstig, es produeix quan l'equip defensor comet una falta amb mala conducta, que de no haver-se produït hauria acabat amb l'assaig de l'atacant. També val cinc punts i també dóna dret a xut de transformació, a la vertical pel centre dels dos pals.

Un video sobre l'assaig en francés, aquí.

Una altre manera de puntuar és el Drop Goal -que no l'he sabut trobar al termcat. Consisteix en efectuar un xut de sobrebot i que la pilota passi entre els pals. Val dos punts. En partits on la defensa és molt dura de travessar, una bona opció pot ser crear un petit espai on un jugador amb bon peu pugui intentar fer un Drop Goal. Molts partits s'han guanyat per un Drop Goal oportú a l'últim segon.

Quan l'equip defensor comet alguna infracció sancionable, una de les opcions que té l'equip atacant és la de xutar a pals per aconseguir dos punts. L'equip atacant pot escollir entre xutar i potser, aconseguir els dos punts o arriscar-se i buscar l'assaig tot jugant a la mà, o demanant melé ordenada o xutant a Touche, però això ja ho veurem més endavant.

Finalment, la llei de les puntuacions regula com s'efectuen les transformacions i altres situacions especials, de les quals en destaco una de curiosa: si en un xut a pals, la pilota passa pel mig, però el vent la fa tornar al camp, els punts són valids. Extranya, aquesta llei, però mireu, mireu...

El joc del Rugbi es regeix internacionalment per la International Rugby Board, que és l'entitat que, entre d'altres coses, organitza els mundials, gestiona els rankings dels països o manté actualitzades totes les normes del joc. Així doncs, pel que fa a la IRB, el rugbi consta de 22 lleis, mes o menys complexes que defineixen totes i cadascuna de les característiques de l'esport, sent-ne la primera, la anomenada Llei del terreny de joc.

Ja sabrem que l'objectiu del joc és conduir la pilota a la zona de marca, situada darrera els pals que tenen forma d'H. Si ens fixem en el terreny, observem que hi ha línies continues i discontinues, i que de discontinues n'hi ha de traç curt i de traç llarg.

Totes les línies tenen el seu sentit quan es coneixen les lleis per les quals estan pintades però, per començar, les més importants són: la línia divisoria del camp, situada al mig, les línies de cada banda, anomenades línies de toc -encara que tothom les anomena en francés línia de touche o line-out, en anglés- les línies de 22 metres, una a cada mig camp i les línies de d'assaig, on se situen els pals.

La llargada d'un camp de rugbi, des d'una línia d'assaig fins a l'altre no pot superar mai els 100 metres, però si que pot ser inferior.

Així, si tenim en compte que les línies de 22 metres i les de 10 metres des del mig del camp (les discontinues de traç llarg) són obligatories a tots els camps, vol dir que la distància màxima que hi pot haver entre elles és, com a molt de 18 metres, per sumar així els 50 metres a cada meitat. És per aixó que aquestes línies situades a 10 metres de la línia del mig camp se solen anomenar línies de 40 metres, perqué en un terreny el màxim de gran permés estarien situades a 40 metres. 

Si per raons d'espai el camp no pogués ser de 100 metres i s'hagés de sacrificar terreny de joc, el màxim possible serien 18 metres per banda, fent coincidir la línia de 22 amb la de 40, la qual cosa no seria gens habitual. 

Un petit video en francés sobre el terreny de joc aquí.

El temps que el joc està en mode situació d'avantatge depén del criteri de l'arbitre. A les retransmissions esportives s'acostuma a assenyalar a la pantalla quan el joc està en mode d'avantatge, doncs és molt probable que l'arbitre aturi el joc en qualsevol moment, si veu que la jugada no prospera.  

Llei de l'avantage del rugbi a XV

[Actualització] Al rugbi a XIII també existeix la llei de l'avantatge. Exactament igual que al XV: es deixa seguir el joc i només s'atura el joc en cas que la següent jugada no afavoreixi l'equip no-infractor.

El mol és com una mena de melé en moviment, on el portador de la pilota, de vegades està tant fortament agafat que no té opció de moure's, sinó és per la força que fan els altres jugadors.

El mol és una fase dinàmica del joc que s'acostuma a formar després d'un xut de l'equip contrari, sovint el xut de servei de centre o després d'un servei de toc. 

Aquí un senyor mol que acava amb assaig dels d'Escòcia:

Això sí: només es pot fer sempre i quan la pilota no l'hagi tocat ningú i no hi hagi cap jugador de l'altre equip allà mateix demanant-li l'alineament a l'arbitre. El llançament que el jugador faci ha de ser de, com a mínim, cinc metres, és a dir, ha d'arribar a la primera línia discontinua paral.lela a la línia de banda.   

Fixem-nos en aquest video, que van posar a Rugby Dump fa un temps, que acava amb un servei ràpid i assaig. Un jugador de l'equip contrari fa un xut de represa des dels 22 metres. El jugador que reb la pilota, molt hàbilment, planta el seu peu a la línia de toc, fet que fa que tot ell es consideri que està fora del camp i per tant provoca que la pilota hagi sortit, també, directament a fora -i sense botar abans dins del camp. Per tant el xutador no ha guanyat terreny i a més el servei de toc s'ha de fer a l'alçada des d'on s'ha xutat. 

El jugador murri, llavors corre per la banda fins arribar a l'alçada del xutador i com que cap contrari demana alineament, sinó que tots estan badant, efectua el servei ràpid que acava amb l'assaig.     

Tot i que el que està permés i el que no ho està, varia segons el tipus de rugbi en que ens fixem, en general, placar vol dir aturar el portador de la pilota, tot fent-lo caure a terra. El placatge més típic del rugbi a quinze és el que consisteix en agafar el portador per la cintura i fer la càrrega amb l'espatlla fins que cau a terra. Actualment es pot agafar també per damunt de la cintura, però mai pel coll o per sobre, doncs és molt perillos.

Només es pot placar al jugador que porta la pilota. I, si aquest se'n desprén d'ella, ja sigui passant-la enrera o xutant-la, tot just abans que el plaquin, l'arbitre haurà de jutjar si el placador tenia prou temps per aturar la seva acció o, si més no, si hauria pogut minimitzar-ne l'impacte i castigar-ho si ho creu oportú.

XV Al rugbi de quinze, quan un jugador és placat, aquest ha de deixar anar la pilota el més ràpid possible i quedar-se quiet. El placador també se n'ha de desdir, tant del jugador placat com de la pilota. Placador i placat és com si no hi fossin i només poden intervenir altres jugadors. El placatge sol derivar cap a una altre fase del joc anomenada melé espontània, que ja comentarem un altre dia.

XIII Al rugbi a tretze, en canvi, un jugador no es considera placat fins que l'arbitre considera que es rendeix i per això, el placador s'ha de quedar pressionant el placat a terra, mentre el placat presenta lluita. Uns tres segons després, quan l'arbitre diu: Placat! (Held!, en anglés o Tenu!, en francés), el placat s'aixeca i fa rodar la pilota cap enrera, amb la planta del peu (d'això se'n diu Roll Ball). La defensa, excepte 2 jugadors (com a màxim), que haurien intervingut en l'ultim placatge,  ha d'haver reculat 10 metres. Al tretze, per tant no hi ha mai cap melé espontània.

Aquí un placatge retardat, per cert, del nostre amic Sebastien Chabal. Fixeu-vos com tenia prou temps per afluixar i no ho fa. Encara li haguessin pogut treure tarjeta groga. Monsieur Chabal, it was certainly a late tackle.

La llança - de l'anglés, spear tackle - és un placatge prohibit ja que és molt perillos. A aquest jugador li van caure quatre partits de suspensió per fer això:

I aquí un placatge que deriva en melé espontània:

Al rugbi són backs un mig de melé, amb el dorsal 9, un mig d'obertura, amb el 10, quatre jugadors que es diuen tresquarts, amb els dorsals de l'11 al 14 i un home més endarrerit, anomenat darrer, que duu el dorsal 15.

De tresquarts, en tenim l'ala esquerra, l'11 (*) , el primer centre, el 12, el segon centre, el 13 i l'ala dret, amb el 14 (*).

mig de melé (9) Juga un paper molt important ja que ha de prendre decissions ràpides per guanyar terreny i passar la pilota.

mig d'obertura (10) Organitza l'estrategia que usaran els backs.

ala esquerra (11) i ala dret(14) Han de ser molt ràpids i escorredisos, per evitar els defenses.

primer centre (12) i segon centre (13) Han de ser bons placadors i atacants. Solen ser els que troben un forat a la defensa per on passar-hi.

darrer (15) Defensen la zona de marca i capturen els xuts d'allunyament de l'equip contrari. Han de ser molt bons placadors, ja que són l'últim jugador de la defensa.

Per acabar, un video del XV de France davant dels AllBlacks amb davanters, backs, melé i assaig, que tot sigui dit, hauria d'haver estat invalidat per una passada endavant, però que igualment ja ens va be, a tall d'exemple.

(*) Atenció! Al diccionari de rugbi del termcat, l'11 i el 14 apareixen apareixien amb els numeros girats. Intentaré posar-me en contacte amb ells per que ho arreglin. L'11 és l'ala esquerra i el 14 és l'ala dret.

[Actualització 16 de maig de 2008] Els técnics del Termcat han esmenat l'error dels dorsal.

Durant una melé, els vuit davanters -sis, en el cas del rugbi a tretze- dels dos equips es posen els uns davant dels altres, fermament agafats, per tal d'aconseguir la possessió de la pilota, que el mig de melé -que no és un davanter- introduirà pel mig dels dos paquets. Mentre dura la melé, el bloc pot anar avançant o retrocedint segons quin equip fa més força.

Normalment, l'equip que introdueix la pilota en sol guanyar la posessió, però això depén, en gran mesura, de la destressa, la força i el pes de cada conjunt de jugadors enfrontats. 

L'equip que guanya la melé és aquell que aconsegueix que aquesta surti per la part posterior, on el tercera línia centre la recull i comença una nova jugada que ja no té a veure amb la melé. En aquest moment la melé es dóna per finalitzada.

Si ens fixem en com s'agafen els jugadors en una típica melé de rugbi a quinze, observem que els jugadors de l'1 al 3 dels dos equips són els únics que estan en contacte amb els adversaris. Aquests s'anomenen primeres línies. El número 1 és el pilar exterior. El número 2 és el talonador, que és qui s'encarrega d'intentar capturar la pilota, en posició de talonatge i, el número 3 és el pilar interior.

Els segones línies són els jugadors amb números 4 i 5 i els terceres línies, duen el dorsal 6, dorsal 7 i dorsal 8.

Fixem-nos que a l'esquema que he posat, els terceres línies dret i esquerra, el sis i el set, estan situats a la segona línia. Aixó és perqué aquesta configuració és una 3-4-1, on els terceres línies apreten directament la primera línia per fer més força, però n'hi ha d'altres.

La melé és una jugada que requereix molta experiència. Els jugadors que la formen han de ser especialistes i no poden ser substituits per jugadors que no en sàpiguen. Si, per exemple, és lessiona un davanter i no n'hi ha cap més per substituir-lo, l'arbitre ordenarà melé pactada per tal de garantir la seguretat de tots els jugadors. 

Respecte la manera d'iniciar la melé, l'any passat es va introduir, encertadament, una norma per tal de reduir el risc de lessió. Actualment l'arbitre ha de fer començar la jugada amb 4 fases, tot cridant: crouch! touch! ... engage! Ajupir-se, tocar per control.lar la distancia, fer una pausa i començar. Així es sincronitzen els dos paquets a l'hora d'encaixar-se, tant en el temps com en distancia entre els dos paquets.  

Per acabar, només comentar que a la melé del rugbi a tretze els dos terceres línies exteriors, s'han eliminat completament del terreny de joc. És a dir, que són melés on els paquets són de sis davanters, enlloc de vuit. A més, com que al tretze es centra l'espectacle en el joc obert i ràpid, les melés normalment no es disputen mai i han quedat reduides a un pur tràmit per poder reiniciar el joc. L'equip que introduiex la pilota, generalment, la guanya.

Llei de la melé de rugbi a quinze, aquí.