Rugbi a quinze

Per a la majoria de les faltes, l'equip no-infractor pot escollir una de quatre opcions. L'arbitre pregunta quina de les quatre es vol realitzar i el joc continua després d'executar el càstig. Aquestes quatre opcions són:

1. Xut a pals, si s'està prou a prop dels pals, es pot intentar puntuar. El que es consideri a prop o lluny depén del xutador, mireu sinó, aquest xut :  
2. Melé amb introducció de l'equip no-infractor. Normalment s'usa aquesta opció si s'està a prop de la línia de marca i cal puntuar sigui com sigui. Després d'un avant o d'una passada endavant sempre hi ha melé per a l'equip no-infractor.
3. Xut a fora amb servei de toc favorable. Aquesta opció consisteix en xutar la pilota directament a fora, sent el servei de toc favorable a l'equip no-infractor. Va molt be per avançar molts metres de cop, però cal assegurar-se de xutar a fora i després encara cal guanyar el servei de toc. Si la pilota no surt, probablement se la quedarà el contrari i el joc continuarà com si no hagués passat res. Quan parlavem de la melé espontània, haviem vist un video que avui repetirem, per veure'n l'exemple:  
4. Joc a la mà. Una manera senzilla de reiniciar el joc. El jugador que treu la falta, aproxima la pilota al peu i amb un copet ràpid (tap en anglés) posa la pilota de nou en joc. Se sol usar quan la defensa està desorganitzada després que l'arbitre hagi aturat el joc. En aquest cas però, en un partit d'uns veterans anglesos, la defensa estava ben organitzada.

Sin Bin, el racó de pensar

El Sin Bin és la zona on s'expulsen temporalment els jugadors que han comés una infracció per joc perillós o joc brut. Després de 10 minuts poden tornar al joc. Quan a un jugador se li mostra una targeta groga, vol dir que ha d'anar al sin bin. Una targeta vermella és una expulsió sense dret a tornar al camp.

Faltes més comunes

Algunes de les faltes que es poden veure sovint a la fase dinàmica són, entre d'altres, l'avant i la passada endavant, placatges il·legals, no deixar anar la pilota inmediatament després d'haver estat placat, placatges sobre jugadors que no tenen la pilota, obstruir a jugadors adversaris impedint-los que plaquin el company nostre amb la pilota o estar en fora de joc i voler intervenir en la jugada.

Les fases de conquesta tenen faltes especifiques associades, com per exemple, no afegir-se correctament a un mol, melé o melé espontània, o enfonsar de forma voluntaria un mol o melé.

Rugbi a tretze

Al rugbi a tretze, tot és més senzill. Quan es produeix una falta: o be es xuta a pals o be es pot reiniciar ràpidament el joc amb un tap. També es pot xutar endavant i a fora per tal de reiniciar amb un tap  des de l'alçada per on ha sortit la pilota -deu metres endins del camp. De nou, és molt important que la pilota surti a fora realment. Com sabrem, al rugbi a tretze no hi ha servei de toc i en els casos de xuts a fora per faltes tampoc.

Si un jugador comet un avant o una passada endavant es fa una melé.

Moltes faltes del rugbi a tretze són idèntiques a les del rugbi  a quinze: obstrucció, placatges alts, placar a jugadors sense pilota, fora de joc. Però n'hi ha de diferents, com per exemple, no retirar-se els 10 metres reglamentaris després de cada placatge.

Al tretze també hi ha targetes grogues i vermelles, tot i que, a les lligues de l'hemisferi sud, no n'hi ha de grogues. Allà l'arbitre aixeca les dues mans, ensenyant els deu dits per indicar els deu minuts que el jugador es passarà al sin bin.

El temps que el joc està en mode situació d'avantatge depén del criteri de l'arbitre. A les retransmissions esportives s'acostuma a assenyalar a la pantalla quan el joc està en mode d'avantatge, doncs és molt probable que l'arbitre aturi el joc en qualsevol moment, si veu que la jugada no prospera.  

Llei de l'avantage del rugbi a XV

[Actualització] Al rugbi a XIII també existeix la llei de l'avantatge. Exactament igual que al XV: es deixa seguir el joc i només s'atura el joc en cas que la següent jugada no afavoreixi l'equip no-infractor.

Durant una melé, els vuit davanters -sis, en el cas del rugbi a tretze- dels dos equips es posen els uns davant dels altres, fermament agafats, per tal d'aconseguir la possessió de la pilota, que el mig de melé -que no és un davanter- introduirà pel mig dels dos paquets. Mentre dura la melé, el bloc pot anar avançant o retrocedint segons quin equip fa més força.

Normalment, l'equip que introdueix la pilota en sol guanyar la posessió, però això depén, en gran mesura, de la destressa, la força i el pes de cada conjunt de jugadors enfrontats. 

L'equip que guanya la melé és aquell que aconsegueix que aquesta surti per la part posterior, on el tercera línia centre la recull i comença una nova jugada que ja no té a veure amb la melé. En aquest moment la melé es dóna per finalitzada.

Si ens fixem en com s'agafen els jugadors en una típica melé de rugbi a quinze, observem que els jugadors de l'1 al 3 dels dos equips són els únics que estan en contacte amb els adversaris. Aquests s'anomenen primeres línies. El número 1 és el pilar exterior. El número 2 és el talonador, que és qui s'encarrega d'intentar capturar la pilota, en posició de talonatge i, el número 3 és el pilar interior.

Els segones línies són els jugadors amb números 4 i 5 i els terceres línies, duen el dorsal 6, dorsal 7 i dorsal 8.

Fixem-nos que a l'esquema que he posat, els terceres línies dret i esquerra, el sis i el set, estan situats a la segona línia. Aixó és perqué aquesta configuració és una 3-4-1, on els terceres línies apreten directament la primera línia per fer més força, però n'hi ha d'altres.

La melé és una jugada que requereix molta experiència. Els jugadors que la formen han de ser especialistes i no poden ser substituits per jugadors que no en sàpiguen. Si, per exemple, és lessiona un davanter i no n'hi ha cap més per substituir-lo, l'arbitre ordenarà melé pactada per tal de garantir la seguretat de tots els jugadors. 

Respecte la manera d'iniciar la melé, l'any passat es va introduir, encertadament, una norma per tal de reduir el risc de lessió. Actualment l'arbitre ha de fer començar la jugada amb 4 fases, tot cridant: crouch! touch! ... engage! Ajupir-se, tocar per control.lar la distancia, fer una pausa i començar. Així es sincronitzen els dos paquets a l'hora d'encaixar-se, tant en el temps com en distancia entre els dos paquets.  

Per acabar, només comentar que a la melé del rugbi a tretze els dos terceres línies exteriors, s'han eliminat completament del terreny de joc. És a dir, que són melés on els paquets són de sis davanters, enlloc de vuit. A més, com que al tretze es centra l'espectacle en el joc obert i ràpid, les melés normalment no es disputen mai i han quedat reduides a un pur tràmit per poder reiniciar el joc. L'equip que introduiex la pilota, generalment, la guanya.

Llei de la melé de rugbi a quinze, aquí.

En Rugbi a XIII, la puntuació varia una mica respecte la puntuació del rugbi a XV, però les situacions on es pot puntuar són exactament les mateixes. Assaigs, Drop Goals i xuts a pals. 

Així, malgrat que la dinàmica de joc dels dos reglaments és prou diferent, als dos esports es puntua mitjançant els assaigs, precedits amdos del xut de transformació, o be amb els Drop Goals, que es marquen enmig del joc obert, o bé amb els xuts a pals, resultat d'una falta.

L'assaig val 4 punts, enlloc de cinc, però la transformació de després de l'assaig, al igual que al quinze, també val 2 punts. 

La raó per la qual l'assaig te menys valor en el tretze que en el quinze és senzilla: en el rugbi a tretze es marquen molts més punts. Efectivamant, en ser el joc molt més ràpid i dinàmic, les probabilitats de marcar dels dos equips són més grans i també les possibilitats de remuntar un resultat advers. Tot plegat està pensat per oferir un bon espectacle. 

Pel que fa als xuts a pals, el Drop Goal només val un punt, enlloc de tres i un xut a pals per falta en val dos, enlloc de tres.

Fixem-nos que els punts de les accions on intervé el xut a pals estan molt devaluats respecte del quinze. Això és perqué s'estimula la realització de jugades per marcar assaigs molt més que no els xuts. Algú deuria pensar que un partit on només es puntui mitjançant xuts a pals no es prou espectacular i per això se'n va retallar considerablement el valor.

De fet, es podria demostrar que el futbol americà en realitat prové del rugbi a 13 i no pas del rugbi a 15, com tothom creu, doncs les normes americanes són més properes a les del 13 que a les del 15.

Al rugbi a 13, cada 10 metres hi ha una línia que ens indica la distancia que ens queda fins a la línia d'assaig.

La raó de tenir el camp perfectament mesurat cada 10 metres, la tenim en que és bàsic per al desenvolupament del joc tenir una referència constant de l'espai que hi ha entre els jugadors de la defensa i la pilota, en possessió de l'equip atacant. 

Hi apofundirem, però, basicament l'equip atacant disposa de sis oportunitats per avançar, que es van exhaurint a mida que l'equip defensor atura, mitjançant placatges, els jugadors que porten la pilota.

Quan un jugador atacant és placat, els defenses han de recul.lar 10 metres enrera i és per això el camp té les marques cada 10 metres. Tant els arbitres com els jugadors veuen clarament on s'han de situar i si els jugadors no s'hi situen correctament són fora de joc.