Ahir diumenge el Tour de França va abandonar Tolosa per enfilar-se cap als Pirineus. Exactament com nosaltres, just el diumenge anterior, quan vam fer el mateix... en direcció cap a casa. Només va ser una escapada de cap de setmana, breu però intensa, i ens va deixar un gran regust de boca. És a dir, segur que repetirem.

Tolosa (Toulouse pels francesos), capital del Llenguadoc-Rosselló i de la regió de Migdia-Pirineus, sorprèn com una ciutat moderna, agradable, tranquil·la i amb molt d'ambient al carrer. El fet de només tenir uns 400.000 habitants (760.000 amb l'àrea metropolitana) l'ha ajudat a conservar l'atmosfera de poble enmig de l'efervescència urbana. Malgrat les dues línies de metro i les 70 de bus, la ciutat es descobreix fàcilment a peu: el casc antic, les cases renaixentistes, la plaça del Capitole, la basílica de Saint-Sernin (l'edifici romànic més gran d'Europa), els claustres dels Jacobins i dels Agustins, els museus...

Més enllà dels clàssics culturals, ens ha atret la vida al carrer: moltes bicis (tenen VélôToulouse en lloc de Bicing, i funciona de 5.30 a 2.00 de la matinada!), molts estudiants, mercats de flors i fruites al Boulevard de Strasbourg en ple diumenge, cafès i bistros plens a vessar en zones de vianants... No hi ha mar, però ho supleixen de sobres amb el Garona (hi han muntat una platja urbana) i el canal du Midi, ideals per passejar-hi en barca i contemplar la ciutat des d'una altra perspectiva.

Tolosa és també la tercera ciutat universitària de França, amb 90.000 estudiants, la primera d'Europa en aeronàutica (aquí es va crear el supersònic Concorde i el coet Ariane, i ara s'hi construeix l'Airbus A380, l'avio més gran de la història, del qual es pot visitar la cadena de muntatge) i el bressol del rugbi francès. L'extraordinària passió per aquest esport uneix generacions, que han vist l'equip local, l'Stade Toulousain, proclamar-se 16 vegades campió d'Europa.

Oberta i cosmopolita, a Tolosa s'hi parlen moltes llengües, encara que l'occità amb prou feines hi té presència en els noms dels carrers, després del francès, i poca cosa més... Aquí la ciutat no s'aparta gaire de la política oficial francesa envers les llengües minoritàries, menyspreades com a pròpies i menystingudes davant d'altres molt més llunyanes, en un país que diu venerar i protegir la diversitat cultural... No deixa de ser xocant quan, en molts bars i restaurants, diuen parlar l'occità, el català i el que faci falta...

Pel que fa a la restauració, cal lloar un gran avanç per als inadaptats. Els horaris, potser per l'estiu? s'han relaxat, i ja es pot anar a sopar tranquil·lament més enllà de les nou del vespre sense que el cambrer de torn et faci cara de pomes agres o t'ignori olímpicament. Ho vam comprovar a pocs metres del riu, en una zona de carrers estrets, farcida de bistros amb terrasses a l'aire lliure. Eren les 10 tocades i vam entrar al Bistro de la Daurade. Deliciosa amanida de foie, carpaccio de salmó especiat i terrina de pernil d'ànec ofegat en camembert fos. A les 11.15 van arribar tres nous comensals i van demanar vi abans de sopar. L'amo, encantat.

L'endemà, per descomptat, vam repetir zona, canviant òbviament de carrer. Al 41, rue Pargaminières, el Grain de Sesame ho anunciava sense embuts: obert fins a la mitjanit. Entremig de locals asiàtics i sud-americans, va resultar ser un àrab excel·lent, casolà però autèntic, amb un hummus fred i exquisit. Aquí es va acabar la nostra ruta i la nostra última nit. Al cap i a la panxa, ens queda la promesa pendent.

Benvinguts a la Ciutat de l'Espai

Als afores de Tolosa, a pocs quilòmetres de la ciutat, s'alça la Cité de l'Espace, un parc de 5 hectàrees dedicat exclusivament a la divulgació de la cultura espacial. Certament, tot i l'aparença de parc temàtic, val la pena visitar-lo, ja que és un espai idoni per conèixer de prop els últims coneixements sobre l'Univers, amb múltiples animacions interactives, atraccions permanents i exposicions i conferències dirigides a investigadors i al públic en general.

Després de la Ciutat de les Estrelles, a Moscou, reservada a l'entrenament dels astronautes russos, la Cité de l'Espace és l'únic lloc del món on pots pujar a una nau espacial Soiuz de primera generació. I també a una còpia exacta de la famosa Estació Espacial MIR, que va ser destruïda per obsoleta el 2001. Per a rèpliques absolutes, impossible no quedar bocabadats amb l'omnipresent coet Ariane 5, amb els seus 53 metres d'alçada, instal·lat a la rampa de tir com si estigués a la mateixa Guaiana francesa...

Entre les instal·lacions més atractives, al marge de l'edifici amb quatre plantes d'exposicions, sobresurten l'esfera gegant del Terradome, un viatge en el temps des del naixement del planeta Terra, i sobretot l'Astralia, el Sisè Continent. Així s'anomena el macrorecinte que allotja la sala IMAX i el nou Planetarium, un sistema de projecció en 3D de nova generació sobre una pantalla hemisfèrica, on es presenta un espectacular audiovisual sobre les estrelles dels faraons i la mitologia de l'antic Egipte.

Ben a prop, i també de forma permanent, la pantalla gegant de l'IMAX projecta Space Station 3D, el primer film d'alta definició i en 3D realitzat a l'espai, sobre la història de l'Estació Espacial Internacional i la vida quotidiana dels astronautes. Deixant de banda que estigui narrat per Tom Cruise (no el sentireu en V.O. perquè està traduït al francès), al film emociona veure el bon rotllo que hi ha entre russos i nord-americans tan lluny de la Terra, i es transmet com mai abans el vertigen (o l'eufòria) que un pot arribar a sentir en ple passeig espacial. Espanta de veritat...

Retorn a Bénac

Per fi hi he tornat. Fa 15 anys, o més, hi vaig anar a parar per casualitat, intrigat per un cartell malpintat a la carretera. Si aleshores hi vaig anar amb l'Àngels, camí de Montsegur, aquest cop ha sigut amb un autèntic Benach: l'Albert. No s'ho creia fins que hem arribat. Des de Foix, tornant cap a Barcelona, un desviament a la dreta et porta a una carretera local que juga com si res amb el teu cognom: passes Becq, Ganac, Brassac...

Als 10 quilòmetres, quan ja sospites que potser t'has equivocat, apareix finalment Bénac: quatre cases mal comptades, una església romànica del segle XII i un paisatge verd, idíl·lic, meravellós. Sembla molt més arreglat que anys enrere. Ara hi ha una parada d'autobús i les vaques no et surten al camí sense avisar. El Château de Bénac, fa temps un restaurant esplèndid al jardí d'una antiga casa senyorial, amb vistes a les muntanyes, és avui una gîte elegant, encerclada per una frondosa tanca de xiprers. Com remarca l'únic cartell turístic del poble, ocupa l'antic feu del segle XIX dels barons de Bellissen-Bénac. Barons? Està clar que haurem de seguir investigant...

La pluja, però, ens ha obligat a marxar. Tornem a Foix, passem de Montsegur recordant en silenci la tragèdia dels últims càtars i posem la directa fins al Pimorent. Al final del túnel, sota un sol radiant, una imatge prou familiar: l'inconfusible paisatge de la Cerdanya.

L'histoire de Montségur est fortement marquée par la présence des Cathares. Dernier bastion détruit par les troupes du Roi de France, elle passe pour être un haut lieu du catharisme en France. Tout naturel puisque ce château qui servit de refuge aux derniers Cathares surplombe le tristement célèbre "Prat dels Cramat" où furent brûlés et exterminés les réfugiés Cathares en 1244.

Azinat a créé ce T-shirt évoquant la fin de cette croisade sanglante et parsemée de bûchers

Le siège de Montségur, 1243-1244. (extrait site OT Montségur)

En 1243, à la tête d'une armée de 10.000 hommes, Hugues des Arcis, sénéchal du roi de France à Carcassonne, et Pierre Amiel, évêque de Narbonne, mettent le siège devant la forteresse. Ce siège durera 11 mois environ, jusqu'à son issue tragique: les assiégés se rendent le 16 mars 1244 et ils seront plus de 230 cathares qui, ne voulant pas renier leur foi, monteront sur le bûcher. Après la chute de Montségur le roi de France attribue le château à l'un de ses lieutenants, Guy de Lévis. Remaniée dans son architecture, la forteresse sera encore occupée par une garnison royale jusqu'au traité des Pyrénées au 17° siècle. En savoir plus sur Montségur

Ce n'est pas sans quelques larmes que j'ai monté cette vidéo, mais j'ai agi avec coeur, ne voulant pas animer de haine ce blog, mais juste d'une raison d'être. Et malheureusement ce qui lui donne cette raison d'être, c'est la condition dans laquelle l'humanité se plonge a tord : nationalisme, racisme, etc... croyant résoudre les problèmes de l'existence humaine au travers de politiques sans scrupule, où le soit-disant bon droit fondé des lois prend le dessus de la raison humaine. L'égalité des hommes ne se trouvera jamais dans la condition, mais seulement dans les sentiments et les souffrances que nous partageons, où que nous pourrions partager un jour.
On devrait arrêter de croire en une puissance divine, mais avant tout déjà comprendre ce qui est bien présent à nos yeux et non dans les cieux, croire en notre foi propre. Le jour où les hommes se libéreront, cela sera de leurs propre emprise, et à ce moment là chacun de nous libérera son voisin, et chacun se libérera de lui même. Mais aucun homme, aucun messie ne pourra abattre la mauvaise raison des hommes pour les emmener vers la liberté qu'ils convoitent (avec souffrance). Tant que notre raison sera la haine et le manque de volonté de comprendre l'autre, notre monde tournera ainsi. Je ne suis qu'un simple, et pourquoi je parle ainsi ? Cela n'est-il pas à notre portée à tous ? Je pense que oui, mais faites juste un petit effort et vous verrez ce que l'amour peut illuminer notre monde et nos coeurs. Et peut être que là, les cieux divins auront enfin une raison d'être.

ParadoxRabbit

Només se’ls acut una estratagema: establir una avançada en territori enemic. Però l’únic indret escaient és un espadat amb una petita planura en el seu cim a vuitanta metres de la fortalesa. L’inconvenient és que només bons grimpadors poden portar a terme la missió. Entre la soldadesca no n’havia i tampoc calia esperar la col•laboració de la gent del país. És llavors quan els mercenaris de l’expedició pensen en la proverbial aptitud dels bascs i s’afanyen a contractar-ne una companyia. Guilhem de Puylaurens, cronista de la croada, rememora l’episodi:
“enviaren bascs lleugerament armats, guiats per altres que coneixien la contrada; varen escalar els rosts durant la nit, per sobre de precipicis esfereïdors (…) En llevar-se el dia, varen veure amb horror la via per la qual havien realitzat l’ascensió nocturna; convençuts que no serien capaços de fer-ho de dia”.
L’eficàcia d’aquest pont d’enllaç va ésser determinat per minar la moral i la resistència dels defensors del pog càtar. La croada, gràcies a uns convidats improvisats, abastava un dels seus objectius militars.

Le Bûcher de 1244 signifie la fin des cathares avec la réduction de 205 martyrs. Sa pincée de légende savamment entretenue contribue largement à entretenir le mythe ainsi que la popularité du site. Avant les 3/4 d'heure d'ascension l'arrêt au calvaire commémoratif du drame est quasi imposé, le sentier passe au milieu du pré aux suppliciés. La montée paraît moins pénible à ceux dont l'imagination fertile ouvre l'image de ces journées de 1244, quand hommes, femmes et enfants descendent pour la dernière fois ce sentier, dans une forme toute relative, ils viennent de supporter un long siège. Vous remarquerez que les guides alors, qu'ils évoquent Montségur, s'étendent plus volontiers sur le massacre que sur le château lui-même. En effet, l'effort de la marche d'approche sera plus récompensé par la vue panoramique des alentours que par la construction du nid d'aigle bien postérieure au drame du 16 mars. Les châteaux cathares que tu visites aujourd'hui sont stylistiquement éloignés de ceux que les Parfaits squattaient, imagine plutôt des bâtiments de bois et de pierres.
Après la croisade, les Français réinvestirent les lieux en les adaptant ou en les reconstruisant comme ici ou encore à Puilaurens. L'ordre religieux rétabli, le roi put asseoir son hégémonie sur la région et récupérer toutes ces places fortes pour se défendre des atermoiements aragonais. Cette dernière battue sanglante contre les Albigeois se déroulait sous le règne du bon Saint Louis, sainteté qu'il s'était attribuée. Perché à plus de 1200 m le pog s’apperçoit à des kilomètres à la ronde, sous la neige, dans la brume, en plein soleil, toujours impressionnant et indissociable de son histoire. Parvenu au sommet, tu as le choix de t'élever sur la muraille avec une vision verticale sur le village de Montségur, une ancienne bastide, qui serpente sur le coteau, ou bien faire le tour qui te renseigne sur l'austérité de la construction. L'enceinte épouse la sommité du piton, logis et communs, certainement en bois s'appuyaient sur la muraille, il subsiste les percements pour les madriers. Dans le donjon, la salle basse voûtée percée de meurtrières est accessible par un escalier à vis, à l'étage la salle seigneuriale bénéficie d'une cheminée, luxe insensé… Dernier équipement, la citerne coincée entre la salle basse et le mur extérieur du donjon. Voilà c'est tout, pour ce tour du mythe. Le plus connu des châteaux cathares n’est sûrement pas le plus intéressant d'un point de vue architectural, ce faisant sa légende et sa position lui rendent bien sa notoriété. Nombre d'écrits relatent dans le menu l'épopée de Montségur et des Cathares, la bravoure de Raymond de Pereilhe, la vie pendant le siège et la fin triste de tous ces hérétiques qui se jettent un à un dans le brasier plutôt que d'abjurer leur foi. R.C

Principalement concentré dans le Midi de la France, le catharisme subit une violente répression armée à partir de 1209 lors de la croisade contre les Albigeois puis, durant un siècle, la répression judiciaire de l’Inquisition.

[dailymotion id=1S1P01EFE592ZfiUl]

[dailymotion id=5fPwDe4pVYEXbfiNC]

[dailymotion id=lfr2C6uQeVcbifiuz]

Nos encontramos en el país cátaro. Así nos lo recuerdan numerosas señales turísticas diseminadas por la región. “Le pays cathare”. Estamos en el Langedoc francés, en el Departamento de Aude.

Además de numerosos castillos, esta zona alberga un sitio muy especial: Rennés-le-Château. Este pueblecillo que tantos visitantes atrae ha sido también el motivo principal de nuestra visita. Aquí tiene su origen un misterio protagonizado por un cura y su extraña iglesia.

Para ser un pueblecillo tan pequeño, Rennés-le-Château está muy bien aprovisionado. Dos restaurantes, dos parkings, librerías y tiendas de artesanía... en una de esas tiendas puede comprarse una guía para el visitante por 6 euros. Puede adquirirse en francés, en alemán, en inglés o en castellano. Hay quien no ha querido desperdiciar la oportunidad de aprovechar el trasiego de visitantes.

De vez en cuando abren la iglesia al público. Entre las personas que allí entran podrían distinguirse dos actitudes. A algunos se les nota fe en el rostro. A otros, curiosidad. Pero tanto unos como otros parecen tener la misma sensación: esa iglesia no es normal. Tan pronto como se accede a ella se es recibido por el mismísimo diablo.

Unos curiosos manuscritos

François Berenguer Sauniere era un cura recién llegado a Rennés-le-Château. Sucedió en 1885. Un cura pobre destinado a un pueblo pobre. La propia iglesia del pueblo estaba en una situación bastante lamentable, así que Sauniere dedicó el dinero obtenido de pequeñas donaciones a la reconstrucción del altar.

En entonces cuando Sauniere encuentra algo muy especial escondido bajo el altar. Eran unos antiguos manuscritos y llamaron enseguida la atención del cura.

Con esos papeles en mano, Sauniere se dirigió a París, donde consiguió una importante cantidad de dinero. Con ese dinero hizo importantes mejoras en la iglesia de Rennés-le-Château, además de construir curiosos edificios como la Torre Magdala o Villa Betania.

¿Qué fue lo que descubrió Sauniere y le dio tantas riquezas? Hay por hay no apenas sabemos nada sobre lo que encontró Sauniere, pero sobre ello se han propuesto una gran cantidad de especulaciones y teorías.

La pista cátara

Los cátaros dominaron está región durante muchos años. La herejía cátara se extendió rápidamente durante el siglo XII. Criticaban los sacramentos y las riquezas de Roma y proponían un estilo de vida ascético. También defendían que Jesucristo no murió en la cruz. Llevaban siempre consigo el Evangelio de San Juan, el único auténtico según su creencia. El Papa Inocencio III instigó una cruzada contra los cátaros y la herejía fue reprimida con una crueldad pasmosa. Por ello, los cátaros se vieron obligados a refugiarse en torno a los Pirineos.

En 1244 los franceses sitiaron el castillo de Montsegur, que se había convertido en el último refugio de los cátaros. En la consiguiente matanza mataron a los últimos cátaros, que acabaron en la hoguera. Pero, al parecer, antes del ataque final, cuatro cátaros lograron evadir el sitio descolgándose por un precipicio, logrando salvar así el “tesoro espiritual” de los herejes. Pero, ¿en qué consistía este tesoro?.

Algunos investigadores defienden una arriesgada teoría. El tesoro salvado por los cátaros tenía relación con la vida de Jesucristo: el nazareno no murió en la cruz y tuvo descendencia con María Magdalena. Los cátaros eran conocedores de este secreto y se convirtieron en cuidadores del linaje de Jesucristo. Y la Iglesia, por supuesto, no estaba dispuesta a aceptar este conocimiento que ponía a temblar sus propios cimientos.

Hay autores que han defendido desde hace tiempo este tipo de teorías, que se han hecho ahora famosas gracias a la novela “El Código Da Vinci”. Los cátaros, los templarios, María Magdalena, los merovingios, los visigodos, Salomón... son términos que se entremezclan en estas diferentes hipótesis, aunque todas ellas tienen un denominador común: Jesucristo no fue el hijo de dios, sino un simple mortal.

¿Qué encontró Sauniere?¿Acaso fue el tesoro espiritual de los cátaros? Y, quizás lo más importante, ¿de dónde obtuvo tanto dinero?.¿Quiso el Vaticano silenciar a Sauniere con dinero?, ¿O quizás ese dinero tuvo otro origen?. Se han propuesto una gran cantidad de respuestas, casi tantas como preguntas, pero a día de hoy aún no hay nada claro. Sauniere dejó muchas pistas en si renovada iglesia, pero llevó su secreto a la tumba. Y no parece que el diablo Asmodeo, guardián de la iglesia de Rennés-le-Château, esté dispuesto a proporcionarnos las respuestas.