That morning there had been a heated discussion about gospels, sins, and some serious Catholicism vs. Christianity smackdown. So I, being my eloquent, tactful self, would later go on to swear this was all God's will that I should get a house in Europe and some homemade strudel.

I was busy doing the Part Time Job thing when an ugly yellow Mizrahi trench coat impeded my path of clothes hanging. I didn't see any nearby means of hanging it up, and after seriously considering just throwing it somewhere and blaming it on a guest, I went back to the fitting room to find a hanger.

That's when my soon-to-be-grandmama approached with a question. At the first hint of accent my brain clamoured "I bet she's German! Renate, ask her! Askher!Askher!Askher!" But Renate's last encounter with a German speaker at work, a young woman who seemed embarrassed speaking in her native tongue, and who Renate claimed had lied about what area she was from, had left her fearful. Fortunately, Austrian Grandma asked, "Do you speak German?" ("YES WE DO!" squealed my thoughts, delighted at how quickly a simple question turned into a full-blown conversation that involved picture-showing and ended with an exchange of contact info.)

I was so rapt by their amiable discussion that I must have looked like I actually understood German, because Austrian Grandma included me in the conversation. (Loanwords are a saving grace.)

Long story short, Renate and I spent the rest of the day exchanging daydreams, all involving house-sitting in Austria, afternoons in European cafes, trips to Western Germany, and of course, food.

2. As grateful as I may be, I truly dislike the entire Mizrahi RTW line. I'm convinced Mizrahi has a sweatshop in Hell where he manufactures fugly clothes for the fashionably challenged. When he's not busy designing faux-trendy pee-yellow polyester coats, he's rolling in his piles of money and laughing at the people who buy them.

Lets not even talk about his shoes.

3. I do own his hinged clutch though. The inside is nice. I want one in black.

4. Also yesterday, riding the bus to work I passed by Albright College while they were preparing for a visit by Bill Clinton. There were secret service guys doing some reconnaissance and eyeing the students already roaming the campus with signs. I don't really care much about any of the Clintons, I already joined Team Obama weeks ago, but one of those security guys was not bad looking. Nice suit, well-groomed, exciting job... my type of guy. I told Renate I might have to attack the former president in hopes of being tackled and frisked by him.

5. I was invited to a dinner party! I'm a little hesitant to go because I'll be solo between two age groups that I'm just a little too young/old to fit into. I'll also be the only one not attached to a family. So there's a lot of potential for awkwardness. But I'm still excited.

FANFIC BONUS: 6. If you happen to like Kingdom Hearts and don't mind a main pairing of AxelxRoxas, I just finished the epic, forty-six chapter masterpiece The Unfamiliar and am dying to recommend it to someone. I had been reading it in bits all week. So amazing.

Arran d’una conversa recent vaig refermar la meva percepció d’una situació paradoxal. A diferència de tants conflictes i litigis oblidats del món (Nagorno-Karabaj, Colòmbia, Birmània, Argèlia i etc.), de l’àrabo-israelià gairebé qualsevol persona amb un mínim d’interès per l’actualitat se sent amb esma per formular-ne un judici o donar-ne una opinió i, si més no, pot afirmar-se que és aquell del qual se’n reben més informacions regulars (no entrarem a discutir-ne la qualitat). Però aquest fet no acostuma a coincidir amb una idea mitjanament acurada de la societat israeliana i, per tant, dels contorns d’aquest problema. La noció més pregonada es correspondria amb la d’una societat homogènia i que de manera molt unitària recolza les polítiques i orientacions del seu estat. Però aquest concepció està completament allunyada de la veritable naturalesa d’un país tan excepcional en la seva configuració i tan divers en la seva composició com Israel.

No pretenen aquestes línies discutir assumptes d’una complexitat tan gran i dissuasòria com són els orígens del conflicte o els arguments de cadascuna de les posicions (que en tot cas són moltes més de dues) i els fets en què es fonamenten. Tracten simplement d’introduir la idea d’una societat formada per molts fragments i sensibilitats i amb un encaix extremadament enrevessat.

Per prou conegudes circumstàncies històriques, durant el segle XX el territori actual d’Israel va rebre successives onades immigratòries que es sobreposaren a la població autòctona de Palestina, àrab en part molt important, antics súbdits de l’imperi otomà i sota règim de protectorat britànic després, però també de jueus que mai havien format part de la diàspora. ¿Però qui són aquest immigrants jueus que arriben primer a l’escalf de la encara minoritària ideologia sionista i, ja després de l’holocaust, com a remei al desarrelament que provoca la destrucció de les seves comunitats a Europa, empentats per la seva precària situació en les democràcies populars de l’òrbita soviètica o per la seva posterior desintegració, fugint de les dictadures sud-americanes o de la creixent inseguretat que senten en els estats àrabs o senzillament engrescats per les favorables condicions de retorn i les garanties que els ofereix la seva nova ciutadania? De fet, aquesta pregunta ens portaria a un problema previ en absolut menyspreable ¿Què és ser jueu? ¿Una condició religiosa, ètnica, cultural, nacional? ¿Una barreja de tots o alguns d’aquest elements? ¿Una resta més que no pas una suma, com deia Musil dels austrohongaresos?

La resposta es troba en la pluralitat aclaparadora d’identitats particulars que han confluït en el gresol israelià. Els seus membres poden venir de les comunitats que primer s’instal•laren a la Península Ibèrica i després de l’expulsió s’estengueren pels dominis otomans i altres ciutats de França, Itàlia i Holanda, anomenats sefardites; els ashkenazis o jueus germànics i orientals supervivents de la Shoah i vinguts dels shtetls o ciutats de Rússia, Polònia, Hongria, Lituània, Romania, Ucrania i etc., qui també arribaren després dels 60 en periòdiques fornades; els mizrahis, o jueus amb arrel en països musulamans com el Iemen, Siria, Iraq, Iran o el Marroc (i que sovint refusen que els encabeixin en un mateix sac), jueus nord o sud-americans de tota mena i fins i tot alguns grups escadussers com els falashes o Beta Israel d’Etiòpia, els gruzim de Geòrgia, els darrers residus del criptojudaisme de Mallorca o Portugal i altres comunitats de fantasmagòrica filiació amb les tribus perdudes de l’antigor com els Bnei Menashe indis. En total s’identifiquen fins a 71 divisions ètniques en el judaisme, la majoria presents a Israel en major o menor mesura. A més a més, cada procedència suposa un grau diferent d’assimilació: d’aquells jueus qui abans del nazisme no tenien ni de bon tros aquesta condició per sobre de la d’ésser alemanys, italians o txecs (per exemple) a aquells per qui el judaisme havia estat sempre el seu tret fonamental d’identificació. I, és clar, també diferents mentalitats religioses: de l’ultraortodòxia, el hassidisme o el caraïsme als corrents liberals i reformistes o directament laics. I cadascún d’aquests respectius grups i subgrups amb les seves particulars tradicions, ritus, modes de relació i codis de valors.

Lingüísticament les coses tampoc són senzilles: malgrat l’extraordinària adopció i aceptació de l’hebreu com a llengua comú, encara avui queden moltes persones a Israel per a les quals és una segona llengua o una llengua apresa en edat adulta. I la disparitat d’accents possibles així ho delata. A això cal afegir el pes d’altres idiomes lentament minoritzats però encara conreats en determinats àmbits: aquells considerats propis, como el jiddisch o el ladí, altres vigents per la continuitat del seu ús entre qui els han tingut com a llengues mare -el rús i el romanès principalment- o la plètora de llengues semites o africanes portades per diversos contingents d’emigrants.
Per si no fos prou, el ventall d’opcions polítiques i ideològiques també és inusualment ample. A l’actual Knesset o parlament nacional hi tenen representació 12 partits polítics, sense comptar els religiosos radicals per qui l’estat secular d’Israel és una mena d’heretgia que es neguen a reconèixer.

En darrer terme, existeixen també subtils distincions entre aquells ja nascuts dins d’Israel -els sabres, “figues de moro”- o fora d’ell, entre els qui arribaren abans, durant o després de la guerra d’Independència, entre els qui són fills de les granges col•lectives Kibbutzim o colons dels assentaments o etc. i etc.
I si hom creu que, per alguna mena de fraternitat primària, una superposició d’estrats tan complexa no ha generat infinitat de divergències i tensions s’equivoca de mig a mig. Els prejudicis, els sentiments de discriminació d’alguns grups, les discusions sobre la separació efectiva o no del poder civil i el religiós, les acusacions a l’Estat de voler uniformar aquesta societat segons el model ashkenazi majoritari o de relegar les opinions que discrepen amb el sionisme oficial han estat a l’ordre del dia.
I tot això sense tenir en compte l'omnipresent i virulent debat sobre les polítiques que cal seguir en el conflicte amb els palestins i països veïns o deixant de banda els àrabs amb ciutadania israeliana que sumen la gens menyspreable quantitat d’un milió cent mil habitants (aproximadament 1/7 part del total de la població).

De manera que la propera vegada que es tingui la temptació d’associar l’Estat d’Israel a alguna mena de realitat compacta es farà millor de tenir en consideració aquestes circumstàncies i d’evitar les sempre traïdores generalitzacions. En pocs casos funcionen amb una lògica tan deficitària com en parlar d’aquest gòlem de mil fangs distints, d’aquest fet polisèmic anomenat Israel.

Time to cool off.
We also looked at refrigerators, an ominous category. The average big one seems to run $2000. You can go built-in, but that'll run you $5000.

Fake pigs and fountains.
They also had fake pigs in the halloween section of the store. These could prove useful for a therapist's office. Perhaps mounted on a wall, as though walking upwards, or, swaying from nylon, as if flying.

Another item of interest for the budding professional in me: fountains. These are both cheesy and relaxing. One model was called: "in/out joy". One can only wonder at this. The big fountains run $300. There was a little one called "little solace" or something. It was marked at $69. That I could handle. I wonder. Do therapists unplug their fountains at night? Or do they gurgle on?

Up next: Carnival of Debt Reduction.

I am still working on my management book, Teambuilding is for Suckers [tm], and I'm thinking of creating a whole brand. My first entrepreneurial activity may be to expand my management book into the world of fashion. I may market a line of clothing for unemployed women in their early 30s. This line of clothing will appeal to professional, single women with cats who are facing a crisis of identity and body image.

We will have yoga pants, sweatpants, university t-shirts, sports bras, and a modified muumuu that is a cross between a dashiki, a boubou, and a spa robe. I’ve debated the material choices and I think we have two options: jersey knit and terry cloth.

Do you think Target will have any interest? We can rotate into the seasonal clothing department, just like Isaac Mizrahi and Libertine.