Pixmania treballa amb empreses col·laboradores. En aquest cas, el televisor l'havia de subministrar Casa Agil, SL (aka, Compra Fácil). Vaig enviar-li's fins a 4 missatges i fet dues trucades. No han contestat ni els missatges ni les trucades. També em vaig posar en contacte amb Pixmania per explicar-li's això i la seva resposta ha estat sempre "posa't en contacte amb l'empresa col·laboradora". No entenc com una empresa com Pixmania s'ha desentès d'un client seu d'aquesta manera.

Era la meva primera comanda a Pixmania. I serà la última.

Actualització 8/07: Pixmania respon a la meva petició de cancel·lació de la comanda amb el següent missatge:

estimado cliente
su pedido forma parte de la plataforma "pixplace" en este caso, usted
debe ponerse en contacto directo con el vendedor de su producto para cualquier
pregunta o reclamación,
cordialmente

Toca't els nassos. Ara m'he d'entendre amb una empresa que no contesta...

Actualització 11/07: Pixmania no respira. Ahir vaig enviar un Burofax demanat l'anul·lació de la comanda i reintegrament de l'import total. Si no ho fan en menys de 10 dies, iniciaré altres tècniques menys agradables...

Actualització 14/07: Avui rebo l'avís de Correos de que el Burofax no s'ha entregat i s'ha deixat avís. Això em demostra que Casa Agil, SL són una panda amb la qual és impossible contactar. He deixat avís a Pixmania de que tramitaré denúncia per estafa a la comisaria de Mossos d'Esquadra.

Actualització 15/07: Ahir, al moment de rebre l'avís de no-entrega del Burofax, vaig enviar missatge a Pixmania indicant-li's el que he comentat al punt anterior i que passaria denúncia. Avui rebo un missatge de Pixmania:

Estimado Cliente,
Le invitamos a contactarse directamente con la empresa colaboradora a quien realiz el pedido:

[...]

Definitivament, se'n foten de mi, pero no deixo de confiar en que potser algú llegirà la meva queixa. Envio el següent missatge mitjançant un formulari d'activació de "Garantía Pixplace":

Pedido realizado el día 8 de junio. Según web, plazo de entrega de dos días. Ha pasado más de un mes y no tengo el producto. Intento contactar con la empresa colaboradora y no contesta los mensajes ni escritos ni telefónicos. Solicité a Pixmania la anulación del pedido y me remite a la empresa colaboradora, recordándoles yo que el contacto con Casa Agil es imposible. El día 10 de julio envié un Burofax a Casa Agil exigiendo la anulación del pedido. El día 14 recibo la notificación de Correos de que el Burofax no ha podido ser entregado (está claro que en Casa Agil no hay nadie que atienda). Aviso a Pixmania de esto: es imposible ponerse en contacto con esta "empresa" y la respuesta de Pixmania es "póngase en contacto con la empresa colaboradora" (se cachondean en mi cara?). Pongo la evaluación de la empresa en su web, pero claro, Pixmania se ocupa de que esta no aparezca... Ya veo que Pixmania ignora los mensajes y quejas de sus clientes. No espero que esta garantía solucione nada, posiblemente también caerá en saco roto, pero quizá alguien más pueda saber de este problema.
Que sepan que por mi parte ya he iniciado los trámites legales pertintentes.
Ah, y no esperen de mi precisamente buena publicidad de Pixmania.
Si por una de esas cosas de la vida tienen a bien considerar esta queja, pueden ponerse en contacto conmigo mediante correo electrónico o bien mediante el número xxxxxxxxxx.

No hi confío, però qui sap...

Ahir, un ampli desplegament i seguiment del recompte de vots en directe per TV3. Avui, de propina, la moció de censura al Laporta ha monopolitzat els espais radioelèctrics.

Ja n'hi ha prou. Descanseu. Deixeu descansar.

Sisplau...

País carregós

Som molts els que tenim la impressió que, en trenta anys, les tornes han canviat radicalment. Al final del règim autoritari de Franco, la reivindicació de la nació catalana, la participació en la reconstrucció nacional de Catalunya i la voluntat de definir-ne un projecte de futur eren actituds polítiques i cíviques ben considerades, que es vinculaven al mateix procés de democratització, i a les quals se sumaven els sectors socials de més prestigi, com ara universitats, intel·lectuals i artistes. En canvi, l'espanyolisme era sospitós de connivència amb la dictadura, i per tant, fins que El País no li va rentar la cara i el va modernitzar, els qui el reivindicaven des de la democràcia, havien de donar moltes explicacions.

Ara, el nacionalisme espanyol s'ha fet atractiu, si no seductor. I el nacionalisme català, s'ha tornat carregós i, sovint, antipàtic. Les darreres polèmiques ens ajuden a visualitzar aquest dilema. Per una banda, el diari El Mundo abandera un manifest en què s'exigeix que es legisli per tal de garantir que l'espanyol sigui l'única llengua comuna i oficial a Espanya. I malgrat que es tracta d'una iniciativa obertament coactiva, obté un suport amplíssim i entusiasta de la intel·lectualitat espanyola. En canvi, l'exigència que els professors estrangers contractats de manera permanent a les universitats catalanes, en un període de dos anys, acreditin un nivell bàsic de coneixement del català -la idea no és que l'emprin ni que l'escriguin, només que l'entenguin i el llegeixin per tal de poder respectar els drets dels alumnes- provoca una reacció de rebuig institucional per part de les mateixes universitats, digne de ser estudiat amb atenció. Totes dues mesures són, certament, coercitives. Però mentre les pretensions del manifest d'El Mundo posen en risc la convivència a Catalunya i són una rara defensa del dret a la ignorància, la pretensió del govern català -oportunitat i formes de l'anunci a banda- va a favor de la protecció d'una realitat lingüística feble, del respecte dels drets dels estudiants a emprar la llengua del seu país i d'afavorir la millor incorporació del professorat estranger a la realitat del país que ha triat per treballar. I, tanmateix, el manifest a favor del dret a la ignorància rep tota mena d'aplaudiments i la mesura a favor del deure de saber la llengua del país on es treballa, la tractem de provinciana.

I, per què el projecte nacional espanyol és seductor i el nostre s'ha tornat carregós? Les dues raons principals, des del meu punt de vista, són aquestes. En primer lloc, el nacionalisme espanyol ha aconseguit representar la "normalitat" per excel·lència. Tant, que ni els mateixos nacionalistes espanyols es veuen com a tals. En el cas d'aquest darrer manifest, és notori: parteixen del principi que els territoris no tenen drets lingüístics -per negar-los a Catalunya-, però troben desitjable que l'Estat imposi garanties per convertir l'espanyol en l'única llengua comuna. És a dir, el territori espanyol els funciona com a realitat "no política". La segona raó, tant o més poderosa que la primera, és l'interès. El nacionalisme espanyol -en alguns casos, potser només aparentment- garanteix millor els interessos professionals, comercials, empresarials, artístics i, lògicament, polítics dels ciutadans que s'hi identifiquen.

Per la seva banda, el projecte nacional dels català s'ha tornat carregós exactament per les raons contràries. En primer lloc, perquè és -encara- senyal d'excepcionalitat, de voluntat resistent, de minoria hiperpolititzada. I, en segon lloc, perquè associem el catalanisme a l'esforç suplementari, al risc dels propis interessos, al sobrepreu de mantenir-lo viu. Per tant, no és tant que el projecte de reconstrucció nacional hagi perdut adeptes i militància. Ni arguments. Fins i tot, diria que -de tot- en té més i de més notoris que fa uns anys. La batalla que no guanyem és la de la normalitat i la de l'interès. La batalla que estem perdent és la que se situa en el terreny prepolític, o millor, en el camp de la invisibilitat política. I, sigui dit de passada, l'actual govern tripartit, amb les seves dissensions en aquest pla, encara ha fet més visible un tipus de combat que només es pot guanyar de la invisibilitat.

Tanmateix, els camins es van aclarint. A hores d'ara, ningú no pot creure possible l'existència futura d'un Estat espanyol de caràcter plurinacional com, posem per cas, el Regne Unit. De manera que, descartada aquesta tercera via, ens apropem a la cruïlla en la qual ja només quedaran dos camins: o renunciem al nostre projecte nacional català, o abandonem Espanya. És clar que, amb l'empara de l'Estat i tots els seus aparells -seleccions esportives nacionals; alta velocitat espanyola; premsa amb vocació nacional; intel·lectuals patriòticament desacomplexats; premis Príncipe de Asturias; Instituto Cervantes; plans nacionals de recerca i llengua obligatòria, per dir-ne alguns-, Espanya ens va arraconant, per fer que el nostre futur ens sembli encara més carregós. Tant, que el dia que Òmnium ens aplega, amb èxit, per respondre plegats als desafiaments del país, al nostre diari nacional se li fa carregós fer-ne notícia de portada.

Salvador Cardús - Avui - 27 de juny de 2008

Els àrabs van popularitzar aquests números, però el seu origen l’hem d’anar a buscar als comerciants fenicis, els quals els utilitzaven per comptar i dur la comptabilitat comercial.

La lògica que s’amaga darrera d’aquests números aràbics o fenicis és la següent: cada número té el significat que té degut als anglès de que està format. Per a entendre-ho millor: si escrivim els números en la seva manera primitiva, vorem com el seu significat ve donat per el número d’angles que presenta. Per exemple, el número 1 té un angle, el 2 en presenta dos, etc. I el número 0 no té angles.

Per finalitzar, com una imatge val més que 1000 paraules, us adjunto una imatge on es pot comprovar aquest fet.

Vist al blog d'El Mon a Rac1

Vaja, que els polítics tenen por del que la ciutadania, la gent, els votants o com ho vulgueu dir expressi a les urnes. Si no se'n van sortir a la primera, passen dels referèndums i ho tiren endavant. Ja sé que no fan res il·legal, però sí que poso en dubte l'ètica de la jugada. Després es queixaran que no es va a votar, que la gent no sent properes les institucions europees, que es passa de la política... Com sempre, serà culpa nostra.

• Perquè hi puguin parlar de futbol
• Perquè hi puguin parlar de dones
• Perquè hi puguin parlar de gadgets electrònics
• etc.

I evidentment, per poder ser totalment iguals (recordem el terme?), un equivalent destinat a que les dones:

• Puguin parlar de com organitzar la seva bossa
• Puguin parlar d'on trobar les millors ofertes de draps
• Puguin criticar les dones que tenen els pits més grossos que elles
• etc.

Posats a dir estupideses...

PS: Per si algú no ho havia notat, aquest comentari és irònic ;)

Però no ve. Mentre al centre no cal tenir cap gual ni trucar a Egarvia perquè aquesta actuï en només 10 minuts, als barris no ve ni quan la truques. I no és la primera vegada que passa. Trucar a la grua i després de més d'una hora i mitja encara no ha aparegut. El bar tanca, els clients marxen i després ja pots entrar o sortir de casa.

Em considero una persona tolerant. Entenc que cada vegada hi ha menys places d'aparcament i hi ha vegades que necessites fer una parada per carregar o descarregar coses. O simplement fer un petit encàrrec que només ocuparà 10 o 15 minuts. Cap problema, que aparquin davant del garatge. Però anar al bar de copes no és una necessitat de 15 o 20 minuts. El més normal és que sigui una necessitat que requereix més de dues hores.

De què serveix pagar un gual? Quin servei et dóna? Si qui ha d'exercir el servei al ciutadà no l'ofereix, què cal fer? Canviar el cartell de "Gual permanent" per un de "Si aparques aquí et punxaré les rodes"?

Vull pensar que la grua municipal existeix per oferir un servei al ciutadà i no és una simple eina de recaptació, però realment m'ho posen molt difícil.

"Només hi ha dues regles per escriure: tenir alguna cosa a dir i escriure-la"

Oscar Wilde

Comprovo, doncs, que avui no tinc el dia.

http://www.lasprovincias.es/valencia/20080421/valenciana/requiem-corrector-20080421.html

http://jgalbarro.wordpress.com/2008/05/19/una-errata-por-favor-i/

"M'interessa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida"

Woody Allen

Aquesta és l'entrevista que em va fer Vilaweb TV el passat 18 d'abril sobre les balances fiscals i el finançament.

Més endavant ens vam retrobar al nou local de la ràdio després que ella passés una etapa a l'estranger. Continuava igual: intel·ligent i llesta, lectora de diaris i llibres, amb bon gust musical i analista precisa de les obres de teatre. Vaig continuar coneixent-la i vaig comprovar que és detallista i observadora, que li agrada escoltar la gent, que et dóna un cop de mà quan estàs desanimat, que sap fer bromes en el moment precís i que, sobretot, contagia alegria. En definitiva, un regal del cel. Amb tantes qualitats i, diguem-ho tot, gràcies també a la col·laboració d'altra gent, no és estrany que aquest any m'hagi deixat enganyar per anar a certs concerts i a certes discoteques. No sé si són conscients de la magnitud del seu èxit.

Potser ha estat fruit de l'atzar que en el darrer any hàgim compartit molts bons moments amb més gent excepcional. Què hauria passat si no s'hagués afegit al viatge al País Basc un vespre de desembre mentre fèiem una cervesa al bar Catalunya? No ho sabrem mai. No hi donem més voltes: la sort ens va acompanyar i ara hem d'aprofitar aquesta oportunitat.

El otro concierto

Ya se sabe: en los conciertos hay quien tose. A veces son leves carraspeos. A veces son atronadoras crisis pulmonares, en las que parece que el afectado va a expectorar medio siglo de tabaquismo. Entre una y otra disfunción, la variedad es infinita: resuello, estornudos, toses asociadas a varias fases del catarro - seca, profunda, explosiva, perruna-, estertores de moribundo y demás quebrantos de la respiración. Todos ellos sonoros y ruidosos, eso sí. Sin olvidar a quienes se duermen y roncan, que también los hay.

Ir a un concierto en España es sufrir. También a una ópera. Y no digamos a un recital de piano con programa intimista. La concentración que requiere el intérprete para afrontar su repertorio - y el melómano para disfrutarlo- es continuamente atacada por quienes acuden a los conciertos a toser.

Por desgracia, los ruidos derivados de la enfermedad no son los únicos que importunan la fiesta musical. Están, además, los relacionados con la mala educación. Porque en los conciertos hay quien se mueve sin parar, haciendo chirriar la butaca hasta convertirla en un instrumento más. Hay quien bisbisea con el vecino como un colegial. Hay señoras que abren y cierran los broches o cremalleras del bolso sin motivo aparente (también las hay que lo tienen: dar con un caramelo, desenvolverlo y amasar una bolita con el crepitante celofán). Hay quien prefiere hacer tintinear las pulseras. O abanicarse. Hay quien gusta de tararear la música que está escuchando, como solía Glenn Gould, pero en tono más festivo. Y hay quien aplaude cuando no toca. Todos ellos, como los tosedores compulsivos, irritan con sus ruidos extemporáneos.

Luego están los disturbios sonoros relacionados con la torpeza. Los producidos por quien hojea el programa a destiempo; o por quien no domina la función prensil y acaba por dejarlo caer. Se caen, además, las linternas usadas para iluminar el programa (con doble ruido: impacto contra el piso, primero, y rodar platea abajo, segundo). Y hay quien acude al auditorio con los bolsillos rebosantes de llaves o monedas que acaban también por los suelos.

Éramos pocos y llegó la comunicación electrónica. Gracias a lo cual, hoy podemos escuchar en los conciertos teléfonos móviles con politono de juzgado de guardia. Y relojes despertador. Y agendas con alarma. Todo ello, de nuevo, con el correspondiente y molesto ruido.

Resumiendo, los hooligans no son una exclusiva del fútbol: también abundan en las salas de música clásica. Sería mejor que se quedaran en casa, curándose y aprendiendo a manejarse. O que fueran forzados a abandonar el auditorio al punto de exhibir in situ sus males o carencias. Sólo así se lograría que el mayoritario grupo de espectadores silentes pudiera disfrutar del concierto por el que ha pagado, sin padecer el otro, el indeseado.

Llatzer Moix - La Vanguardia - 18 de maig de 2008

Persépolis és el resultat de la vida de Marjane Satrapi i un toc genial de tendresa i ironia. La pel·lícula (animació del còmic) ens il·lustra la vida d'una nena iraniana que ha nascut en un règim dèspota i que, de cop i volta, comença a veure com una revolució s'acosta, una revolució carregada d'esperances. Així, a través dels ulls de Satrapi coneixerem part de la història d'Iran, la Revolució de l'Islam i, sobretot, com va afectar als ciutadans del país; com les esperances en la revolució comunista van ser anihilades poc a poc i substituïdes pel fonamentalisme; com els assassinats van començar a formar part de la quotidianitat i com els ideals que es sortien de la puresa islàmica van ser exterminats.

Marjane, a través dels seus familiars, entrarà en contacte amb l'ideologia comunista i marxista i, mica en mica, anirà forjant els seus ideals polítics. L'ímpetu propi de l'adolescència i els, cada cop més, patents ideals faran que els seus pares l'enviïn a Europa per protegir-la. Europa, el món Occidental, anirà lligat a un procés de maduració a base de desenganys. L'inevitable xoc amb la realitat, el desencant occidental i la nostàlgia faran que torni al seu país immersa en una crisi d'identitat.

Així doncs, Persépolis ens deixa veure i conèixer des d’una òptica interior i personal la història i l’evolució d’Iran, sobretot durant i després de la revolució islàmica. En tant que autobiogràfica, la pel·lícula permet desfer-nos de tabús i de la tendenciositat ideològica de què, desgraciadament, estan impregnades la majoria de productores cinematogràfiques. El tracta amb la societat és molt realista –malgrat s’ha de tenir present que la pel·lícula no deixa d’estar basada en un record personal- i ens mostra un Iran molt diferent del que s’ensenya a les televisions occidentals. Ens mostra un Iran amb persones, persones revolucionàries i amb ideals; persones que han d’amagar la seva vida per a sobreviure; persones per les quals la llibertat és traficar amb grups de música. Persépolis, no deixa de ser una entranyable història que, amb un toc molt humà, ens permet conèixer i profunditzar una mica dins d’un món tant mediàticament conegut i alhora tant íntimament desconegut.