Deia en un article anterior en aquest mateix bloc que no em considero expert sobre política internacional, com a advertiment previ a algunes consideracions sobre el conflicte armat entre la República de Geòrgia i la Federació Russa. Aquests dies, però, s'han publicat diversos textos –que es poden trobar a la xarxa– sobre el mateix conflicte, que poden completar o matisar les meves reflexions amb dades més concretes del context en què s'ha produït la guerra.

N'he seleccionat alguns que m'han interessat. Els podeu trobar en aquests enllaços

Vilaweb

Rafael Poch, La Vanguardia

Avui. Natàlia Boronat

Avui. Entrevista

Carlos Taibo. La República

Gara

Le Monde. Daniel Vernet

The Economist

Gara. Mark Almond

Gara. Txente Rekondo

Gara. Entrevista

Público. Carlos Taibo

BBC

No em considero expert en política internacional i sé que el que escriuré sobre l'actual conflicte armat que enfronta Geòrgia i la Federació Russa per l'estatus polític d'Ossètia del Sud, sota sobirania georgiana, pot ser objecte de moltes matisacions i contradiccions dels qui coneixen amb més detall el polvorí caucàsic. No obstant això, hi ha algunes intuïcions personals que vull anotar en aquest bloc:

1) La necessitat que els conflictes de sobiranies territorials es resolguin mitjançant referèndums d'autodeterminació i no per enfrontaments armats. Si els ciutadans i ciutadanes d'Ossètia del Sud, i d'Abkhàzia –també sota sobirania georgiana– volen independitzar-se o unir-se a un altre Estat ho han de poder decidir lliurement. Però això, que en aquest cas interessa a la Federació Russa i per aquesta raó hi ha intervingut militarment, també ha de ser vàlid per a Txetxènia, on les tropes russes han ofegat a sang i foc les ànsies independentistes sense respectar el govern elegit pels txexens.

2) L'error que suposa que la desfeta de vells imperis –com el sovètic, hereu del rus– no vagi acompanyada de la reformulació de fronteres estatals d'acord amb la voluntat dels ciutadans dels diversos territoris. Pel que sé, les fronteres georgianes dins la vella Unió Soviètica corresponien a consideracions polítiques del poder soviètic sobreposades a les nacionals georgianes i ossèties, i en aquest sentit eren artificials. Com ho són, per exemple, d'altres sorgides del desmembrament de l'antic imperi austrohongarès després de la primera guerra mundial o les mateixes fronteres poloneses, que –segons els interessos dels vencedors– han anat variant al final de cada guerra.

3) El fet, del qual hem d'aprendre tots els pobles, que sovint les nacions que accedeixen a la independència acostumen a oprimir d'altres pobles que són incorporats al nou Estat sense que els hagin consultat sobre la seva voluntat de tenir o no Estat propi, només com a resultat dels pactes postcolonials. És el cas, per exemple, dels amazigs a diversos estats àrabs independents del nord d'Àfrica, o el dels kurds al Pròxim Orient. Els catalans hem de ser conscients d'això, perquè –tot i ser un poble oprimit per d'altres nacions– tenim sota l'administració de la Generalitat un territori no català, com és la Vall d'Aran, de nació i llengua occitana. L'accés de Catalunya a la independència hauria de comportar també el reconeixement del dret d'autodeterminació als occitans de l'Aran.

4) Tot i ser objecte de possibles millores de formulació, cal recordar com l'article 4 del projecte d'Estatut de Núria, del 1931, que va ser el refrendat pels catalans del Principat de Catalunya i després va ser retallat per les Corts de la República Espanyola, preveia resoldre el problema d'aquells territoris els ciutadans dels quals volguessin canviar de dependència i agregar-se al territori depenent de la Generalitat de Catalunya, com és el cas de la Franja:

ARTICLE 4

Per a agregar altres territoris al de Catalunya caldrà:

a) Que ho demanin les tres quartes parts dels municipis del territori que es tracti d’agregar.

b) Que ho acordin els habitants d’aquell territori per plebiscit dintre els termes municipals respectius en forma d’eleccions generals.

c) Que ho aprovi el Parlament de Catalunya i el Parlament de la República.

Potser no és la millor formulació, però representa la voluntat del poble de Catalunya de resoldre els conflictes per la via democràtica, lluny del recurs a les armes, i el rebuig a tot imperialisme, com expressava també el preàmbul del mateix projecte d'Estatut:

Ni el nostre cor ni el nostre pensament estan embrollats per cap aspiració imperialista, ni estem sota l’amenaça de cap enemic secular. Prohibim, doncs, i condemnem, en la nostra Constitució, les guerres ofensives, i, com a fórmula la més eficaç per a la consagració d’aquest principi, declarem que cap ciutadà no podrà ésser compel·lit a prestar el servei militar part d’allà de les fronteres de la pàtria.