Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l'obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d'atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l'obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l'obra, d'una part de l'obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l'autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l'obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l'obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l'estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d'Ibarz); l'aïllament de l'escriptora a l'exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d'Ibarz, la Guerra Civil i l'exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l'exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d'aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d'acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m'està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d'una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n'he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l'AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l'AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l'AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l'Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

Volviendo a La plaza del diamante, advierto de que no es un libro sencillo, no es mermelada de fresa; recomiendo leerlo por lo crudo, rompedor en su época e incluso hoy es estremecedor. Comparada con Virginia Woolf, Rodoreda también tradujo a un lenguaje literario directo y claro los sentimientos puramente femeninos de frustración, personalidad y amor propio, comunes a todas las épocas y potenciados por los estragos de la posguerra. En su vida privada, como otras autoras de la época como Ana María Mature, se refugió en las letras como guarida frente a desastrosas experiencias sentimentales y en su caso, un largo exilio.

Admirando la novela como lo hago, no es un secreto que me moría de ganas por ir a la mismísima Plaza del diamante, en el corazón del barcelonés barrio de Gràcia a hacerme unas fotillos tras comprar la mejor edición de Edhasa, la de la colección diamante. El libro lo vale.

La pena es que no se qué pasa hoy con wordpress que no consigo subir las fotos, lo intentaré más tarde porque hace bastante que tenía ganas de colgar este post. De propi cuento un secreto sustancioso...¿Qué importante y longeva editorial madrileña, de cuna valenciana, y preferencia por los clásicos, a cuyo frente está un hombre de nombre y apellidos imprescindibles en la edición española, va a ser adquirida por la catalana Edhasa?

¡Anda que no he dado pistas! La última: el nombre de esa editorial está escrito en la página que estás leyendo. Jijiji

Actualización: anda mira, ahora ya puedo subir la foto.

La Plaza del Diamante es un rincón coqueto con  balcones henchidos de flores, fachadas modernistas...

 y lógicamente, la estatua de turno dedicada a los personajes de la novela, la Colometa,

 el Quimet, la desilusión...

Recrear l’atmosfera, el món complex i peculiar de les novel·les de Mercè Rodoreda i alhora incitar a la lectura o la relectura de l’obra de l’escriptora. Aquest és un dels objectius de l’exposició “Mercè Rodoreda. La mort de la innocència”, que es presenta del 26 de març al 15 de juny al Palau Robert, i que té com a comissària Marina Gustà.

La mostra també pretén trencar la imatge preconcebuda, determinats estereotips que associen la figura de Rodoreda, figura rellevant de la literatura i la cultura catalanes contemporànies, amb personatges marcats per una certa blederia i la quotidianitat dels barris de Gràcia o Sant Gervasi. Una mirada sobre l’obra de l’escriptora que no s’ajusta a la realitat, ja que l’anàlisi de la seva producció literària fa veure la força vital dels personatges, en els quals s’observa un denominador comú: la pèrdua de la innocència i el pacte amb la vida o amb la mort que se’n deriva, i la violència amb què s’afronta l’existència humana.

El discurs de l’exposició consta de quatre àmbits que porten el títol d’algunes de les novel·les més conegudes de l’escriptora: La plaça del Diamant, Mirall trencat, La mort i la primavera i Quanta, quanta guerra. En cada apartat s’hi recrea l’atmosfera de les novel·les escollides per desenvolupar el guió expositiu. Els àmbit s’associen a uns escenaris concrets: el laberint, el bosc, la casa i el camí, i també a audiovisuals, sons, sorolls, músiques, olors i veus que donen a conèixer textos de Mercè Rodoreda.

Aquesta iniciativa forma part dels actes programats amb motiu de l’Any Rodoreda, que pretén difondre la figura de l’escriptora i internacionalitzar la cultura catalana a través d’una de les escriptores més rellevants del segle XX. En aquesta celebració s’hi inclouen exposicions, espectacles, actes acadèmics, rutes literàries, audiovisuals i activitats educatives. El tret d’inici de l’Any Rodoreda va ser el mes d’octubre del 2007 amb l’adaptació que es va poder veure al Teatre Nacional de Catalunya de l’obra La plaça del Diamant, a càrrec de Josep Maria Benet i Jornet.

Les dues primeres obres seleccionades, La plaça del Diamant i Mirall trencat són considerades, per la crítica i els lectors, les dues millors novel·les de l’escriptora. Els dos relats comparteixen una acció versemblant, escenaris i temps històric que es poden identificar. En les altres dues obres, La mort i la primavera i Quanta, quanta guerra coincideixen indrets i personatges sense nom o amb noms fantàstics i el protagonisme d’un personatge adolescent masculí. D’aquesta manera es mostra la complexitat i les matisos de l’univers de l’escriptora en alternar la Rodoreda més coneguda i la que ho és menys

Autoretrat, de Mercè Rodoreda
Aquesta obra és un autoretrat directe, profund i seductor de Mercè Rodoreda, l’escriptora catalana més llegida i més traduïda de tots els temps. Hi ressona la seva veu nítida com a fil conductor que permet d’aplegar i d’ordenar textos, sovint introbables, poc coneguts o inèdits, que ara tenen l’oportunitat d’una llum nova. Acompanyats d’aquesta veu, revivim la seva infantesa, la lluita per escapar d’un món tancat, l’experiència de la guerra i de l’exili, el retorn, els amors i les morts. Assistim també als seus inicis literaris, a la lenta maduració d’un estil propi, a l’extraordinari procés de novel·lar, de crear un univers de ficció amarat de veritat. És l’aventura difícil de l’ofici de viure, i les angoixes fructíferes de l’ofici d’escriure.

Autoretrat, volum curat per Mònica Miró Vinaixa i per Abraham Mohino Balet, és una bella autobiografia, el testament vital i literari d’una escriptora universal.

Mercè Rodoreda, l’escriptora catalana més llegida
(Barcelona, 1908 - Girona, 1983) És l’escriptora catalana més important i llegida de la història. Amb Aloma va obtenir el premi Crexells l’any 1937. La Guerra Civil espanyola l’obligua a exiliar-se. Viu en diverses ciutats fins que s’estableix a Ginebra. A finals dels setanta torna a Catalunya. Mor el 1983. Les seves obres principals són: Vint-i-dos contes (1958), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Un jardí vora el mar (1967), La meva Cristina i altres contes (1967), Mirall trencat (1974), Viatges i flors (1980), Quanta, quanta guerra (1980), La mort i la primavera (1986) i Agonia de llum (Angle Editorial, 2002).

AUTORETRAT
Autor: Mercè Rodoreda
PVP: 27,00 €
ISBN: 978-84-96970-33-5

Colecció: Llibres de la frontera, 7
15 x 21,5 cm.
Tapa dura NO sobrecoberta
352 pàgines

I si avui trec el tema al blog és perquè m'ha tornat a arribar notícia d'aquest Autoretrat rodoredià. De tant en tant trobes petites sorpreses a la safata d'entrada del correu electrònic; sorpreses pel contingut o pel destinatari: en aquest cas es tracta d'Abraham Mohino mateix (si ningú no n'ha suplantat la identitat) que m'envia l'adreça d'un blog dedicat, precisament, a aquest llibre, suposo que per fer-ne una mica de difusió i propaganda: Mercè Rodoreda: Autoretrat,

bloc destinat a la difusió i a la recepció de l'obra Autoretrat, de Mercè Rodoreda (Barcelona: Angle Editorial, 2008)

que es podrà trobar a les llibreries a partir de la propera setmana.

Technorati Tags: llibres — Mercè Rodoreda — Autoretrat

És un recull de narracions bastant irregular, tant en qualitat dels textos com en extensió i profunditat dels relats. Hi ha des del que jo anomeno escenes, on retrata ambients, personatges o llocs concrets, però sense desenvolupar pròpiament una història, fins a narracions molt més elaborades i riques, on no només narra uns fets sinó que suggereix molts més elements del seu univers literari i vital.

La Rodoreda va escriure el contes mentre era a l'exili de Ginebra. Si puc identificar un tret comú del recull potser seria la tristor i la desesperança de l'exili. La majoria dels contes presenten personatges enfrontats a dificultats reals o imaginàries, però que els donen en general una visió pessimista de la vida.

Els escenaris rodoredians són tant realistes com quotidians. Situacions cent per cent versemblants on no costa gens imaginar els nostres avis, fent la vida que feien a Barcelona o que podien haver fet si haguessin emigrat a París o Ginebra. També es veu, i molt clarament, l'enorme transformació que ha sofert la societat durant aquest mig segle. Els personatges, especialment els femenins, pensen d'una manera i fan unes coses que ja han passat a la història.

El resultat és molt lluït. El que escriu i el que dóna a entendre conformen un conjunt literari molt atractiu i que aconsegueix interessar, emocionar i captivar molts més cops que no els que fa avorrir (que també n'hi ha un parell, d'aquests). Especialment, el relat Abans de morir m'ha semblat una obra mestra del génere.

Salut i sort,
Ivan.

Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l'obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me'n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d'esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l'Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d'escriure i publicar aquesta entrada, encara no n'havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L'hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar-hi, hi ha premis com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

2. I va venir el casament. Tota la nit havia plogut i a l’hora d’anar a l’església queia l’aigua a portadores.

Com que tinc per principi no mirar programes televisius gaire més enllà de les dotze de la nit, aquest últim no el vaig veure. Sí que vaig mirar la pel·lícula i el programa que venia a continuació, amb por que la primera em provoqués el mateix rebuig que em provocà fa anys. Però no; sembla que l'avorriment que sentia per la Colometa s'ha esvaït amb el pas dels anys i, fins i tot, vaig arribar a emocionar-me amb algunes escenes de la pel·lícula. Tot plegat fa que que s'esvaeixi la recança de tornar a llegir la novel·la, una de les de l'autora que fins ara m'havia negat a rellegir. I també m'ha servit per adonar-me que la que fins ara creia coincidència temporal de la lectura de la novel·la (a l'institut, per obligació) i la visualització de la pel·lícula (o de la sèrie que se'n feu, que és el que recordava) no ho fou, ja que aquesta s'estrenà anys abans que hagués de llegir la novel·la a l'institut. Caldrà començar a atipar-se de cues de pansa...

Quant al programa següent, em donà la sensació que hi havia la voluntat de presentar Rodoreda negativament, com algú que abandonà el fill i el marit per viure amb l'amant: tot i els testimonis dels que la conegueren i de la seva biògrafa, semblava que el guió volia remarcar les conseqüències negatives de l'opció de vida de l'escriptora més que no pas les causes que la portaren a prendre determinades decisions. Però sempre serà millor que se'n parli i se'n coneguin les diferents versions que no que s'oculti informació o que es doni esbiaixada.

A partir d'aquest dissabte també es reemetrà l'adaptació de Mirall trencat, que segur que no miraré: per impossibilitat horària, però també i sobretot perquè m'agrada massa la novel·la per atrevir-me a enfrontar-me a l'adaptació televisiva. I també perquè cal començar a dosificar, no sigui cas que tanta Rodoreda com ens espera ens la faci avorrir...

Una estona més tard: I quina ha estat la primera recomanació de la primera Hora del lector del 2008? Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda.

Technorati Tags: Mercè Rodoreda — Any Rodoreda, 1908-2008 — La plaça del Diamant — Mirall trencat

Decorado y escenografía son aspectos esenciales del teatro, aunque nos queden casi ocultos en la lectura. Del tema hablan brevemente Elisa García en Cuentos con encanto (Los decorados en el teatro de títeres) y Roser Caño, a propósito de una adaptación dramática de La plaça del diamant (L'escenografia a La Plaça del Diamant).

Hablando de teatro, he ampliado un poco los enlaces sobre el género, en la columna derecha. Me gusta visitar Puro drama y Whispers, para una perspectiva personal y crítica; Ñaque es una librería y editorial muy completa; ArtezBlai tiene una revista específica desde hace varios años; y Jardiel Poncela me sigue pareciendo un autor imprescindible.

La imagen es de Elisa. Su blog, de actualización muy regular, comparte mucha información y experiencia sobre la creación de obras con títeres y la narración de cuentos. A mí me resulta muy útil y os recomiendo la visita.

Avui llegeixo a Cultura21 («La UOC impulsa una exposició virtual sobre Mercè Rodoreda») que la UOC ha fet una exposició virtual sobre la vida i l'obra de l'escriptora catalana, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i de la Fundació Mercè Rodoreda. L'exposició, en quatre llengües (català, castellà, anglès i alemany), presenta la vida i l'obra de Rodoreda per mitjà de fragments de text propis i aliens, cronologia, imatges de l'autora tan estàtiques com de vídeo, i textos llegits (com per exemple una selecció de traduccions a diverses llengües d'un mateix fragment de La plaça del Diamant).

L'exposició, aquí: «Mercè Rodoreda, Joc de Miralls». Doneu-hi un tomb, val la pena.

Entrades relacionades: «Més Rodoreda» — «Més Rodoreda encara...»

PD. Haureu vist que hi ha problemes amb les dates dels articles. Ho estic intentant resoldre amb l'ajut de la gent de suport de Wordpress.com, però sembla que per resoldre-ho caldrà canviar la plantilla.

Technorati Tags: literatura catalana — Any Rodoreda — Mercè Rodoreda

Llegint ahir el fragment del llibre que publiquen al suplement esmentat, recordava una discussió que vaig tenir no fa gaire sobre la simpatia o l'antipatia que ens provoquen determinats autors per causa de la seva vida. A l'igual de Rosa Leveroni, que durant anys mantingué una relació amorosa amb Ferran Soldevila, que estava casat, Mercè Rodoreda també mantingué una relació amb un home casat, Armand Obiols. La relació començà els primers temps de l'exili dels dos escriptors i es mantingué fins la mort d'Obiols. Allò que més empipava la meva interlocutora era que Rodoreda tenia un fill i un marit, i els havia abandonat. Un fill de la malaltia del qual se sentia responsable i que era fruit d'un matrimoni imposat. Aquesta antipatia tenia, a més, una conseqüència: no llegir res escrit per l'autora.

Val a dir que no és la primera vegada que sento aquest raonament (no llegeixo res d'aquest autor perquè no em cau malament) i que no el jutjo, ja que jo també hi he caigut pel que fa a un conegut escriptor llatinoamericà del qual, confesso, no he llegit cap llibre perquè no em cau bé (en defensa meva diré que tinc un llibre seu a la pila per mirar de posar-hi remei). És còmode, i fàcil, deixar-nos portar per aquesta mena de prejudicis sense intentar posar-nos a la pell de la persona ni conèixer-la millor; això no vol dir que ens arribi a caure millor (al cap i a la fi, quina importància té que un escriptor ens caigui bé o malament?), ni que, un cop llegida alguna de les seves obres, ens agradi. Però si que ens impedeix, si portem l'antipatia a aquest extrem, de poder gaudir de les obres que hagi escrit i, fins i tot, de poder-les criticar amb coneixement.

I llibres com aquest de Carme Arnau sobre la vida de Mercè Rodoreda, o l'edició d'Enric Pujol i d'Abraham Mohino de Confessions i quaderns íntims de Rosa Leveroni acompleixen aquesta funció: donar a conèixer la vida d'un escriptor i els motius que el van portar a actuar d'una manera o altra. No per excusar-ne els comportaments que ens semblin, per la nostra educació, les nostres creences, etc., bons o dolents, sinó per conèixer millor la persona que s'amaga darrere el nom que han consagrat les històries de la literatura. O, també, com diuen Pujol i Mohino a la introducció de Confessions...:

Avui els personatges principals, R[osa]. Leveroni, F[erran]. Soldevila, C[arles]. Riba, són morts, però no podem pas oblidar que els seus noms són tres puntals de la cultura catalana contenporània i que el coneixement aprofundit dels seus sentiments i de les seves vivències és indispensable per a no caure en l'elaboració d'unes biografies estereotipades, que n'escamotegin els trets més pròpiament humans. I aquesta precisament és la matèria d'uns dietaris que posen al descobert l'íntima manera de pensar de l'escriptora i un complex tramat de vinculacions personals. A més a més constitueixen una informació de primera mà sobre el caràcter de les relacions entre els membres de les elits culturals de l'època i sobre la dona nova que apareix en el primer terç de segle i que comença a veure reconeguts alguns dels seus drets bàsics durant el període republicà (dret de vot, major accessibilitat al món laboral, equiparació legal, dret d'avortament...). Rosa Leveroni és un exemple emblemàtic d'aquest darrer aspecte, car és perfectament conscient que el seu cas personal va lligat a l'experiència de tota una generació de dones que ella arriba a prendre com a material literari bàsic per a elaborar la seva obra. [p. 10-11]*

Evidentment, no podem conèixer la vida de cadascun dels escriptors de qui llegim alguna obra, però sí almenys conèixer-ne, ni que sigui per sobre, els detalls més significatius. A qui li interessi, és clar, que ben segur que hi ha lectors per als quals la vida dels escriptors no té cap importància.

* Rosa Leveroni. Confessions i quaderns íntims. Edició preparada, prologada i anotada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet. València: Eliseu Climent, 1997. 244 p. ISBN 84-7502-537-4.

Technorati Tags: literatura catalana — Mercè Rododera — Rosa Leveroni

I ahir també era notícia Mercè Rodoreda: per via de cultura21.com m'assabento que l'any vinent, entre altres activitats organitzades per celebrar el centenari del naixement de l'escriptora, el Grup 62 publicarà una nova edició a cura de Carme Arnau dels volums de narrativa de les Obres Completes de l'autora, entre altres obres de l'autora. No seran, però, els únics que publicaran algun llibre de l'autora, com podeu llegir a la notícia: «Grup 62 publicarà al 2008 els volums de narrativa de les 'Obres Completes' de Rodoreda».

Hi ha més informació sobre la celebració al web Any Rodoreda 1908-2008, si bé encara no hi ha informació sobre les activitats que es duran a terme.

Technorati Tags: literatura catalana — Mercè Rodoreda

I n'hi havia, de coses interessants; i això que només he visitat la part de la fira que va d'Aragó a Rambla Universitat per la dreta. M'ha cridat l'atenció una edició de L'illa del tresor en anglès bellament il·lustrada però a un preu un pèl elevat, que no ha acabat a la bossa perquè llavors encara no m'havia abandonat la prudència. He seguit passeig avall, apuntant on hi havia tal llibre o tal altre i sí, n'he acabat comprant alguns: la traducció de Josep Carner de Silas Marner (Editorial Catalana, 1918?); L'alta llibertat de Clementina Arderiu (Editorial Catalana, 1920); la primera edició d'Aloma, de Mercè Rodoreda (Institució de les Lletres Catalanes, 1938) i Presència i record, de Rosa Leveroni (Óssa Menor, 1952), amb pròleg de Salvador Espriu i que inclou la reedició d'Epigrames i cançons.

De tots, aquest últim és el que m'ha portat més sorpreses. D'entrada, en obrir-lo, hi he vist un bell ex-libris que representa un vitrall al centre del qual hi ha un llibre amb una rosa al damunt. A l'extrem superior dret de la pàgina, el nom de la propietària, Rosa Ricart Ribera; i una mica més avall, una dedicatòria feta a Barcelona l'octubre de 1983: «A l'amiga i companya Rosa Ricard, cordialment». Malauradament, la signatura no permet endevinar qui n'era l'autor. El cas és que no em podia treure aquest nom, Rosa Ricart, del cap; l'havia sentit anomenar abans o l'havia vist imprès en algun lloc. Així que en arribar a casa he fet una mica de recerca i... eureka!

Rosa Ricart Ribera era bibliotecària, com Rosa Leveroni. Fundà la biblioteca del British Council i fou presidenta de l'Associació de Bibliotecàries de 1975 a 1977. Morí el 2005 i el 2006 se li féu un petit homenatge durant la cloenda del curs 2005-2006 a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, que celebrava el norantè aniversari. Vet aquí l'origen del llibre i la rosa de l'ex-libris.

El llibre encara guardava una altra sorpresa: al final, un retall de diari, del Diari de Barcelona. Un article de Marta Pessarrodona publicat el 22 d'agost de 1983 i titula «Les emocions», en el qual parla de les emocions que li provocà sentir un poema de Rosa Leveroni musicat per Marina Rossell.

Segurament tornaré a passar per la Fira, si més no per veure les parades de l'altra banda del Passeig de Gràcia. Si no hi heu anat i us agrada el món del llibre, aneu-hi i no us oblideu de passar per l'envelat que hi ha al passeig central de Gran Via, davant del Monument al llibre: sota el títol «L'art del ben menjar, del Llibre de Coc als llibres del Bulli», hi trobareu una exposició força interessant de llibres de cuina antics i moderns —com Arte cisoria, ó Tratado del arte de cortar del cuchillo, que escrivió Don Henrique de Aragón, marqués de Villena o el Llibre de Sent Sovi, entre d'altres—, algun menú i algun estri de cuina.

Technorati Tags: Rosa Leveroni — Rosa Ricart — Clementina Arderiu — Josep Carner — Mercè Rodoreda — 56a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern — Barcelona

L'endemà anaren al Liceu: en Rafael i l'Eulàlia els havien invitat a la seva llotja a veure La Traviata perquè sabien que els agradava molt. La Teresa es posà el vestit de setí blanc i el collaret de brillants amb set robins com set llàgrimes vermelles que Valldaura li havia regalat pel naixement de la Sofia. Hagueren d'esperar gairebé mitja hora, asseguts en el vestíbul de casa seva, que en Quim baixés. «Ens farà fer tard.» La Teresa estava frenètica i Valldaura, de tant en tant, mirava l'escala. En Quim la baixà amb molta calma, xiulant l'ària del tercer acte; semblava un figurí. Quan entraren en l'avantllotja ja feia estona que havien començat. De l'escenari els arribava, mig ofegada, la veu del tenor: «Libiam ne'lieti calici...». En Rafael els devia haver sentit perquè obrí la cortina i se'ls acostà: «La meva dona ja es pensava que no vindríeu; no feu soroll.» La Teresa, que havia deixat la capa damunt d'un tamboret, entrà a la llotja i s'assegué al costat de l'Eulàlia. No es veien tan sovint com abans s'havien refredat una mica. L'Eulàlia li digué baixat: «Què us ha passat?» «No res: el vostre parent, que no acaba mai.»

Una de les òperes preferides en un dels llibres preferits. I l'òpera com a espai de socialització d'una determinada classe social, que va deixar de ser-ho quan es va decidir que els llums de la sala s'havien d'apagar quan comencés la funció. El revolucionari que va decidir fer-ho per primera vegada, si no recordo malament el que vaig llegir a llibre L'òpera, de Jaume Radigales, va ser Wagner; però no es va fer general fins al segle xx. Fa quatre dies...

Jaume Radigales. L'òpera. Música, teatre i espectacle. Barcelona: Pòrtic, 1998. 126 p. ISBN-10 84-7306-536-0