.

.

COUPERIN, A L'HIVERN

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L'hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d'una primavera.

.

(Poema 40 de les Poesies de Màrius Torres, llibre tercer, segons l'edició de Coyoacan, Mèxic, 1947.)