Els mitjans de comunicació són els principals usuaris de la manipulació de la informació; en són els primers culpables. Això produeix que la societat visqui enganyada, i arrel d’aquí, que cada ciutadà, en funció de la seva ubicació, nacionalitat, cultura…, rebi una informació o una altra i d’una manera o una altra. Alhora, dins d’un mateix grup, hi ha subgrups, creats per la ideologia; cadascuna té un mode interpretatiu diferent. N’és un exemple clar, un informatiu de televisió, on a cada país informen sobre notícies, però en funció dels seus orígens, n’ometen unes o n’afegeixen d’altres. A més a més, dins d’un mateix grup, hi ha diversos canals, on cadascú mira el que més li interessa, en funció de la seva manera de veure el món, i dels seus interessos, sovint, polítics. Hi ha altres casos, on els mitjans de comunicació són sobreinfluenciats pel govern, com en el cas de Cuba o la Xina, que no reben tota la informació que han de rebre i, en ocasions, tenen accés restringit a certs aspectes. Els mitjans de comunicació defensen un esquema segons el qual la solució neolliberal no només és única, sinó que és la millor. La idea és fer-nos creure que estem en el millor món que ha existit mai, i encara que anem malament, probablement en altres països s’està pitjor i si apliquéssim una altra política, encara seria pitjor. Juguen un paper ideològic. Defenen una concepció de la societat i del món en la que hi creuen, ja que estan molt implicats en la nova economia. Aquests mitjans, abans, eren un quart poder i, per tant, podien criticar el funcionament del poder des de l’exterior. En l’actualitat, és un nou poder, i segueixen sense voler aceptar la idea que són un poder i que, com a conseqüència, han de posar-se en causa d’ells mateixos. Fa un temps, els mitjans tenien tres objectius: per damunt de tot, informar, després educar, i finalment, distreure. Avui en dia, segueixen tenint-ne tres, però amb conceptes totalment diferents. En primer lloc, vigilen per saber el que el client o usuari compra, consumeix, llegeix, etc; perquè ho fa mitjançant Internet, i deixa petjades, que els serviran per estudiar les seves necessitats i els seus gustos i a partir d’allà, vendre-li el que desitja. A continuació, volen anunciar, i quant més anunciïn, millor. I com a últim objectiu, es plantegen
vendre (el mitjà ven coses directament). És una era de la informació on ja no hi ha contingut, ja no interessa; és més, es regala; no s’aprecia. La idea és vendre, instal·lar-nos en un món futurista amb la idea de que aquell món és millor que el precedent i, per tant, es juga amb la ideologia de dita societat. La estructura tant social com política del sistema capitalista actual, desenvolupada amb èxit i causalment al llarg de vint-i-un segles, ha trobat en els mitjans de comunicació a forma més eficient per imposar una cultura on la ingnorància i el consum convisquin molt unidament. És un sistema de classes, on l’individu té la necessitat d’ascendir-hi o, quan arriben a dalt de tot, de mantenir el nivell. Això es coneix com la capacitat i el poder per obtenir la major quantitat de béns econòmics que ja es van convertir en símbols socialment aprovats. Els mitjans de comunicació són el recolzament de l’entreteniment d’una planificada estructura de control que s’imposa a les grans masses per mità de la religió, la moral, l’art, el dret, la política, l’educació, la ciencia i la filosofia. Els mitjans poden fer qualsevol cosa, des de convertir militars (també coneguts com a assassins militars) en defensors de la democràcia, fins a determinar el que hem de vestir, tenir, menjar o fer. La seva funció principal, dins del sistema polític, és actuar com a instruments de control, d’entreteniment i ocultament mediàtic de la realitat que es viu en la major part del món, mitjançant la transmissió de programes desinformatius i alienants, com les telenovel·les o els telenotícies, que tot i que pretenen ser totalment objectius, mai deixen de tenir acords prefixats amb els patrocinadors (empreses que estableixen quina informació hem de saber i quina no). Són també els mitjans de comunicació els qui ens porten a la confusió i menyspreen els mediadors socials, fins a afirmar que "tot serveix", quan és el precissament no s’ha d’aprendre ni tenir com a objectiu. La censura a la raó ha estat, és i seguirà sent realitzada pels qui tenen el poder. No els interessa que això canviï, ja que la majoria dels privilegis estan sustentats per injustícies. Els mitjans són els actors principals de la dinàmica principal en l’actualitat, de la nostra societat. En realitat, volen més. No estan contents i volen transformar-se en l’aparell ideològic de la globalització.

El comerç de la informació funciona de la següent manera: no venen informació a la gent, sinó que venen gent als anunciants. Necessiten que la gent siguin el major número possible. La informació que donen ha de ser molt fàcil, molt sencilla, molt digerible, molt sensacionalista, molt espectacular per tal que més gent la pugui consumir. Alhora, com més espectacualar i sensacional sigui, més gent estarà interessada en ella. Quan hi ha molt gent pendent d’una informació, s’han de crear obstacles entre la informació i la gent. La informació es regala (diaris gratuïts). Tot i això, la premsa gratuïta no podrà oferir informació de qualitat.
Existeix una insurrecció mediàtica, és a dir, una part important de la societat no accepta la versió oficial i, alertant-se a ella mateixa, proposa buscar la veritat d’una altra manera i de trobar-la i a més a més això afetarà negativament contra un equip polític que ha intentat imposar una versió que no es correpon amb la realitat.

Els mitjans de comunicació estan lligats al poder o a interessos econòmics molt lligats al poder i no tenen suficient distància crítica. En funció de l’amo al qui pertanyen els mitjans, defenen uns valors i idees, o uns altres.

Actualment, hi ha els grans grups mediàtics, que han aprofitat la revolució digital. La comunicació pot ser premsa escrita, ràdio, televisió; funcionant amb la mateixa tecnologia; la tecnologia digital.

Avui en dia, les grans indústries són les de la informació i la comunicació.

Els aparells mediàtics han passat a ser el segon poder, perquè amb la globalització, s’ha mogut la jerarquia de poders. Per tant, es podria afirmar que el gran consorci, els mitjans i la publicitat són els amos de les nostres vides.

Mitjançant la ironia, Wallace narra el que li suceeix dins d’un creuer. Ho analitza tot: els passatgers, la tripulació, la decoració, etc. Cada mínim detall és de gran interès per ell. Cada cas està explicat amb gran quantiat d’informació.

Un creuer no té res a veure amb el que Wallace comenta en el seu llibre. Si confia realment en què les seves paraules són certes, és perquè ell mateix s’ha buscat que la seva diversió al creuer sigui tan negativa i nul•la. És un llibre capaç de convèncer, fins i tot, al qui ja han realitzat un creuer, de que no val la pena fer-ne cap, i que són un total avorriment. El que diu només és cert si un està disposat a que així sigui, i a marginar-se de la societat dins del vaixell.

No és un llibre digne de ser publicat. En algunes coses té raó; realment la decoració d’aquests llocs és espantosa. Els fotògrafs agobien massa, la tripulació acaba resultant empalagosa, però la diversió a bord, realment, és excepcional. És com viure en un petit món on cadascú té el que li ve de gust. Obviament, algú que realitza un creuer pot opinar com Wallace després d’haver estat com a mínim un mes en el creuer, però si només hi ha estat una setmana, no pot acabar així. Wallace no pot treure la il•lusió a la gent que mai ha realitzat un creuer i que no sap el què és, però que es deixen influenciar per tot el que escolten i llegeixen. Pot considerar-se un acte de manipulació, ja que tot està narrat com una història certa i no com una novel•la que simplement es llegeix i després queda a la prestatgeria. Tot el contrari; fa que el lector cregui firmement en el que diu, tot i no sent cert.

Carlos Fazio publica un article a La Jornada, el 30 de setembre de 2001, pocs dies després del destructor 11S, on fa un recorregut per algunes de les guerres dels Estats Units, i ens permet veure com ha anat evolucionant la manipulació, la censura i la limitació de la llibertat al país, i al món en general, arrel dels fets que ha anat visquent el país, i dels quals tothom, dintre i fora de la Gran Potència Mundial, se n'ha vist afectat.

Anoto a continuació el que he trobat de més rellevància:

- "Quan comença la guerra, la primera víctima és la veritat." Winston Churchill

- A la "guerra informativa de gran intensitat" en curs, s'anava a "mentir" a la premsa. S'imposarien "nous i estrictes límits" a la informació. Oficial de l'exèrcit americà declarant a The Washington Post

- "Podria haver circumstàncies en les quals seria necessari no oferir la veritat" als mitjans. Donald Rumsfeld.

- "Suposo que un mai diu mai." Resposta de Donald Rumsfeld a la pregunta de si podria el Pentàgon divulgar informació falsa.

- "De vegades la veritat és tan valiosa que hauria de ser acompanyada amb un guardaespatlles de mentides..." Winston Churchill

- Els governs menteixen, tergiverse les dades i calumnien a l'enemic.

- "Els mitjans són el suport dels interessos del poder." Noam Chomsky

- Si els mitjans fossin honestos, dirien: "mirin, aquests són els interessos que representem i amb aquesta perspectiva analitzem els fets. Aquestes són les nostres creences i els nostres compromisos."

- Woodrow Wilson va crear el Comitè d'Informació Pública, els objectius del qual van ser:

1. Mobilitzar l'agressivitat i l'odi de la població i dirigir-lo contra l'enemic per socavar i destruir la seva moral.

2. Dinamitzar i preservar l'esperit de lluita del propi país.

3. Desenvolupar i conservar l'amistat dels països aliats.

4. Fomentar l'amistat dels països neutrals i, en la mesura del possible, obtenir el seu recolzament i col·laboració durant la guerra. El mateix que està fent George W. Bush ara.

- "Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell intel·lectual a la capitat receptiva dels menys intel·ligents dels individus als qui es desitgi que vagi dirigida. D'aquesta manera, és menester que l'elevació mental sigui tant menor quant més gran la multitud que ha de conquistar." Hitler

- "La capacitat receptiva de les multitud és sumament limitada i la seva comprenssió escasa." Hitler

- Aquesta tècnica ha estat seguida per Bush, per a la construcció d'un enemic: Osama Bin Laden. És la mateixa que va seguri el seu pare, George Bush, durant la guerra del Golf, amb Hussein.

- La guerra psicològica utilitza una caracterització maníquia (negre/blanc, bo/dolent) per descriure a l'enemic.

- A la guerra de Secessió, la coincidència de la guerra de masses i els mitjans de masses va fer que els estats majors s'haguessin de plantejar com intervenir per tal que l'"opinió pública" -els ciutadans que financen la guerra- no sàpiga exactament el que passa en ella, per què no pessés en la seva conducció. Aquest abisme es va accentuar durant la Primera Guerra Mundial. La història mediàtica de la guerra va estar basada en la manipulació i el rentat de cervell.

- A la Segona Guerra Mundial, la guerra de la democràcia contra el totalitarisme nazi, i per tant la guerra de "la transparència i la veritat" contra "la propaganda" de Goebbels i el règim hitlerià, la societat tenia dret a saber exactament el que feien els seus soldats. Es va produir el Síndrome de Vietnam. Va ser la primera guerra rodada en directe. Els ciutadans van descobrir a un exèrcit cruel, injust. Van veure als seus soldats sacrificar i torturar civils, bombardejar aldees i utilitzar napalm contra la població. En bona part, a causa de la televisió, el país no va estar ja darrere dels seus soldats. La guerra es va perdre militarment i psicològicament. La noció de la "transparència" va entrar en crisis.

- La lliçó de Vietnam va ser viscuda com una vertadera catàstrofe mediàtica per l'exèrcit estadounidenc. Però el Pentàgon i la OTAN van treure'n ensenyances. Durant la guerra de les Mavines, el 1982, es van introduir modificacions. Es podia guanyar la batalla militar, però perdre la batalla mediàtica. La prioritat de Londres va ser controlar als mitjans de comunicació. Va ser la primera guerra sense imatges des de l'aparició de la fotografia.

- Durant l'obertura del mur de Berlín, Dan Rather, de la CBS, va repetir la frase: "estan vostès veient la història en marxa". El periodista passa a ser també testimoni del fet.

- Sorgeix una nova definició d'informació: informar és fer-nos assistir al fet. Jo no li informo ni bé ni malament. Vostè s'informa sol. És la seva responsabilitat.

- La guerra del Golf es va construir com a base en una sèrie increïble de manipulacions i falsetats.

- "És la suma de les Malvines, més Pekín, més Berlín, més Romania." Ignacio Ramonet

- A la censura clàssica per amputació (ocultar al públic occidental que Arabia Saudí és un règim autocràtic) se li va afegir que Irak tenia el quart exèrcit del món.

- Mike Digel és el millor manipulador de masses de EU, és l'home que va inventar a Ronald Reagan. Va muntar una sèrie d'imatges d'alt impacte que reproduïen el "salvatgisme" iraquí. Mai van existir; van ser filmades a Nou Mèxic.

- Al ciutadà cada vegada li és més difícil establir la frontera entre la veritat i la mentida.

- Quan la destrucció de les Torres Bessones, vam veure durant hores i dies les imatges dels avions estrellant-se una vegada i una altra contra el World Trade Center de Nova York. "Vostè veu la història fer-se front als seus ulls."

- El Pentàgon ja havia començat a fabricat al nou Satàn: Bin Laden. Es va intoxicar de la multitud, espectadora sileciosa. Se la va desinformar i manipular.

- "Amb Estats Units o amb el terrorisme." George W. Bush

- Reapareix la censura i els límits a la llibertat d'expressió.

Tot i que aquí finalitza el recull d'idees, podeu llegir l'article complet a:
http://mx.geocities.com/cencoalt/110901/mentira.htm

- “La publicitat copia Internet (1)” (27/03/2008):

http://blogs.ccrtvi.com/vidadigital.php?itemid=10534

- "La publicitat copia internet (2)" (31/03/2008):

http://blogs.ccrtvi.com/vidadigital.php?itemid=10671

-"La publicitat copia internet (i 3)" (02/04/2008):

http://blogs.ccrtvi.com/vidadigital.php?itemid=10674

En aquestes actualitzacions es parla d’anuncis reals emessos per televisió, que per realitzar-los, han manipulat vídeos (no deixen de ser informació) extrets de YouTube, en alguns casos, copiant-los gairebé al 100%. Se'n mostren

Fidel Castro e Ignacio Ramonet dialogan sobre la prensa en Cuba

Ignacio Ramonet

Rebelión

Usted me mostró la impresionante documentación que lee y consulta cada mañana para seguir de cerca los acontecimientos del mundo; decenas de cables y de artículos traducidos de la prensa internacional. Y a este respecto quisiera que hablásemos de la información en Cuba. La impresión que se tiene es que, aunque hay excelentes periodistas, hay muy poca información crítica sobre lo que pasa en Cuba. ¿Cuál es su opinión sobre esto?

Fidel- Mire, sinceramente, nuestros órganos de prensa no están en manos de los enemigos de la Revolución, ni en manos de agentes de los Estados Unidos. Están en manos de revolucionarios.

Nuestra prensa es revolucionaria, nuestros periodistas, en la radio, en la televisión, son revolucionarios. Nosotros tenemos muchos periódicos, cada organización tiene su órgano de prensa: los trabajadores, la Juventud, el Partido, los campesinos, las Fuerzas Armadas. Hay decenas de periódicos, y todos son revolucionarios.

La impresión que se tiene al leerlos, o al escuchar la radio o ver el noticiero de televisión, es que todo va bien, que sólo se consiguen éxitos, victorias, que no hay problemas, que nadie está descontento. Es un poco extraño porque imagino que en el propio seno del Partido debe haber debates, y discrepancias y discusiones con mayor fuerza crítica.

Mire, aquí ha habido durante bastante tiempo la tendencia a suponer que los señalamientos críticos, la denuncia de las cosas mal hechas, hacían el juego al enemigo, ayudaban al enemigo y a la contrarrevolución.

Hay temor de informar sobre algo, porque se piensa que puede ser útil al enemigo. Y nosotros hemos descubierto que en la lucha contra los hechos negativos es muy importante el trabajo de los órganos de prensa. Y hemos estimulado el espíritu crítico. Llegamos a la convicción de que es necesario desarrollar mucho más el espíritu crítico. Y yo he estimulado al máximo ese espíritu crítico porque es un factor fundamental para perfeccionar nuestro sistema.

Claro, sabemos que hay inconvenientes, pero queremos una crítica responsable. Y a pesar de las posibles consecuencias, todo es mejor que la ausencia de críticas.

¿Ese deseo de crítica responsable podría ir hasta la autorización de la libertad de prensa que muchos reclaman?

Si usted llama libertad de prensa al derecho de la contrarrevolución y de los enemigos de Cuba a hablar y a escribir libremente contra el socialismo y contra la Revolución, yo le diría que no estamos a favor de esa “libertad”. Mientras Cuba sea un país bloqueado por el imperio, atacado en permanencia, víctima de leyes inicuas como la Helms-Burton o la Ley de Ajuste Cubano, un país amenazado por el propio presidente de los Estados Unidos, nosotros no podemos dar esa “libertad” a los aliados de nuestros enemigos cuyo objetivo es luchar contra la razón de ser del socialismo.

¿Unos medios libres serían considerados incompatibles con la Revolución?

En esos medios “libres”, ¿quién habla? ¿De qué se habla? ¿Quién escribe? Se habla lo que quieren los dueños de los periódicos o de las televisiones. Y escribe quien ellos deciden. Usted lo sabe bien. Se habla de “libertad de expresión”, pero en realidad lo que se defiende fundamentalmente es el derecho de propiedad privada de los medios de divulgación masiva. Aquí, en Cuba, se lo digo con franqueza, no existe la propiedad privada sobre los medios de divulgación masiva. Pero las distintas organizaciones de masas disponen de sus propios medios: los estudiantes tienen el suyo, los obreros, los sindicatos, los campesinos, hasta los militares. Todo el mundo tiene su órgano de información, y creáme que publican con mucha libertad lo que creen conveniente publicar.

En vez de cuestionar nuestros modos, que son el resultado, la consecuencia de más de cuarenta años de resistencia contra nuestro poderoso vecino, valdría la pena preguntarles a nuestros ciudadanos si se sienten o no se sienten libres.

Hay periódicos extranjeros que también están censurados y no se difunden en Cuba.
Mire, aquí se difunden muchos periódicos extranjeros, norteamericanos y europeos. Periódicos importantes, serios.

Nosotros en eso somos más tolerantes de lo que se dice. Se encuentran en muchos puntos de venta y se pueden comprar con divisas. Los turistas los compran y todo cubano que dispone de divisas los puede comprar y difundir. Eso no es un delito. Nadie le tiene miedo aquí a lo que puedan decir contra la Revolución esos periódicos, o los canales de información como CNN que mucha gente capta sin problemas.

Pero no podemos gastar nuestros recursos -porque tenemos otras prioridades que son la energía, la alimentación, la salud- en importar esa prensa extranjera. Ese tipo de importación no es en absoluto una prioridad para nosotros. Y puede ocurrir que se limite la circulación de tal o cual publicación porque está haciendo sistemáticamente campañas contra nosotros, contrarrevolucionarias. Está difundiendo calumnias, mentiras y falsedades, está tratando de dividir, de crear enfrentamientos. Eso no lo toleramos.

¿Por qué vamos a aceptar que circule aquí un periódico contrarrevolucionario?

Porque, mire, ellos, que tanto hablan de libertad de prensa, cuando algunas de las cosas que denuncia Cuba no conviene que se sepan, tampoco las publican. Porque usted sabe que cada órgano se debe a una línea, y las líneas las trazan los que controlan, los que son propietarios de esos medios, unos con más libertad, otros con menos; aunque hay también, no se puede negar, mucha gente independiente.

¿Usted está satisfecho con el nivel crítico de la información aquí?

Bueno, no sé si usted ha podido seguir en detalle nuestros órganos de información, pero yo le digo que mi más importante fuente de información sobre lo que pasa en el país, mejor que los informes que me envían el Partido u otros órganos de Estado, la que más aprecio, es la de los periódicos. Me mantiene al día de cualquier cosa que ocurra. Y yo los leo todos los días, al final del día.

Usted me habla de espíritu crítico, pero yo me pregunto: ¿dónde está el espíritu crítico en la prensa de tantos países que pretenden más democráticos que nosotros? ¿Dónde está el espíritu crítico de esos periodistas y de esos canales de televisión, en Estados Unidos, que han apoyado, como verdaderos voceros de propaganda, la guerra del presidente Bush contra Iraq?

La verdad, la ética, que deberían ser el primer derecho o atributo del ser humano, ocupan cada vez menos espacio. Los cables de prensa, los medios, la radio, la televisión, los teléfonos celulares y las páginas de Internet descargan un torrente de noticias de todas partes a cada minuto. No es nada fácil para un ciudadano seguir el curso de los acontecimientos. Apenas si la inteligencia humana puede orientarse en ese vendaval de noticias.

Esos órganos de información que se pretenden libres y críticos pero que dependen de la publicidad y que nunca critican a sus anunciantes, yo digo: ¿Por qué se gastan tantos miles de millones de dólares en publicidad? ¿Cuánto se podría hacer con mil millones de dólares de los que se despilfarran en publicidad?
Aquí usted tiene un país cuyo PIB (Producto Interno Bruto) no aparece el aporte de un centavo por publicidad, ni en los periódicos, ni en la televisión, ni en la radio, nosotros no tenemos ningún tipo de publicidad comercial.

¿Qué papel han desempeñado esos medios de difusión masiva, desgraciadamente, en Estados Unidos y en muchos lugares del mundo?, y no los estoy atacando. Los que saben, como usted, el efecto que tienen en las mentes esos medios masivos, pueden comprender que aquí esos medios son usados para educar, para enseñar, para crear valores. Y yo tengo la convicción total, por la experiencia vivida, de que los valores pueden ser sembrados en el alma de los hombres, en la inteligencia y en el corazón de los seres humanos.

Nosotros no andamos con hipocresías de ninguna clase, hablando de la “libertad de la prensa” europea. Nosotros soñamos con otra libertad de prensa, en un país culto, en un país que posea una cultura general integral y pueda comunicarse con el mundo.

Porque quienes temen el pensamiento libre no educan a los pueblos, no le aportan, no trata de que adquieran el máximo de cultura, conocimientos históricos y políticos más variados, y aprecien las cosas por su valor en sí, y porque lo saquen de sus propias cabezas. Ahora, deben tener los elementos de juicio para poder sacar las cosas de su cabeza.

Cuando surgieron, los medios masivos se apoderaron de las mentes y gobernaban no sólo a base de mentiras, sino de reflejos condicionados. No es lo mismo una mentira que un reflejo condicionado. La mentira afecta el conocimiento; el reflejo condicionado afecta la capacidad de pensar. Y no es lo mismo estar desinformado que haber perdido la capacidad de pensar, porque ya te crearon reflejos: “Esto es malo, esto es malo; el socialismo es malo, el socialismo es malo”. Y todos los ignorantes, todos los analfabetos, todos los pobres, todos los explotados diciendo: “El socialismo es malo”. “El comunismo es malo.”

No enseñan a leer y a escribir a las masas, gastan un millón de millones en publicidad cada año para tomarle el pelo a la inmensa mayoría de la humanidad -que, además, paga las mentiras que se dicen-, convirtiendo al ser humano en persona que, al parecer, no tuviera ni siquiera capacidad de pensar, porque las hacen consumir jabón, que es el mismo jabón, con diez marcas diferentes, y tienen que engañarla, porque ese millón de millones no lo pagan las empresas, lo pagan aquellos que adquieren los productos en virtud de la publicidad. Gastan en crear reflejos condicionados, porque aquel compró Palmolive, el otro Colgate, el otro jabón Candado, sencillamente porque se lo dijeron cien veces, se lo asociaron a una imagen bonita y le fueron sembrando, tallando el cerebro. Ellos que hablan tanto de “lavado de cerebro”, lo tallan, le dan una forma, le quitan al ser humano la capacidad de pensar.

¿Van a hablar de “libertad de expresión” en países que tienen un 20%, un 30% de analfabetos, un 80% entre analfabetos plenos y analfabetos funcionales? ¿Con qué criterio, con qué elementos incluso, opinan, y dónde opinan?

Si mucha gente culta e inteligente cuando quiere publicar un artículo no hay manera de que se lo publiquen, y lo ignoran, y lo aplastan, y lo desacreditan. Se han convertido esos grandes medios en instrumentos de manipulación.

Nosotros los poseemos, y partimos de la absoluta convicción de que usamos tales medios para educar, para desarrollar los conocimientos de las personas. Esos instrumentos desempeñan un papel en la Revolución, han creado conciencia, conceptos, valores, y no los hemos empleado forzosamente bien. Sabemos, sin embargo, lo que pueden y conocemos lo que ha logrado la Revolución, entre otras cosas, porque dispone de los medios.

Ahora, no vamos a creer la historia de que esos medios en Occidente están destinados a crear valores de solidaridad, sentimientos de hermandad, fraternidad, espíritu de justicia.

Exponen los valores de un sistema que por naturaleza es egoísta; es, por naturaleza, individualista. Mientras más preparación tiene alguna persona puede comprender que los problemas de este mundo, cada vez más complicados, no se resuelven si no se educa a la gente.

Aunque usted es hostil al culto de la personalidad, y lo ha denunciado a menudo, los medios en Cuba evocan con frecuencia su persona, ocupa usted un lugar importante en el contenido de los medios. ¿Eso le molesta?

Mire, le voy a decir lo siguiente: yo, contrariamente a lo que algunos piensan, no aparezco mucho en público. No tengo costumbre de salir en el noticiero de televisión cada día, y pueden pasar hasta quince días sin que aparezca en los periódicos. Salgo cuando se trata de algún acto conmemorativo en el que tengo que hablar. O cuando llega a Cuba algún visitante, un Jefe de Estado. O cuando ocurre algún acontecimiento extraordinario, como un ciclón devastador, por ejemplo.

Le aseguro que no me agrada mucho estar saliendo en los diarios, en la televisión o en la radio. Aquí no se le rinde culto a la noticia sobre el Jefe de Estado, nada de eso. Se escribe de manera bastante natural. Yo diría que los medios hablan de mí con respeto, pero con familiaridad. Nadie me ve como una figura encaramada en el Olimpo. Mucha gente me ve como un vecino, conversan contigo.

Por naturaleza, soy hostil a todo lo que pueda parecer un culto a la persona, y usted puede constatar, ya se lo he dicho, que en este país no hay una sola escuela, fábrica, hospital o edificio que lleve mi nombre. Ni hay estatuas, ni prácticamente retratos míos. Aquí no hacemos retratos oficiales. Es posible que, en alguna oficina, alguien haya puesto una foto mía, pero es una iniciativa personal y en ningún caso esa foto es un retrato oficial. Aquí ningún organismo del Estado gasta dinero y pierde tiempo realizando y repartiendo fotos oficiales mías o de cualquier dirigente. Eso, en nuestro país, no existe.

Yo ando en constante guerra con los responsables de los medios para no aparecer en la prensa o en los noticiarios. Usted observará que uno de los líderes del mundo que menos sale en los medios de su país, soy yo. No me gusta aparecer en los medios. Ni me gusta que me pongan títulos y cargos, que sí “Presidente del Consejo de Estado y de Ministros” o “Primer Secretario del Partido”. Tengo muchos conflictos con mi gente porque todo eso no me gusta. Porque, a mí, afortunadamente, la gente me llama Fidel. Y soy el primero en estimular el espíritu crítico.

Los que me conocen y conocen mis discursos y mis ideas, saben que soy muy crítico, muy autocrítico con eso, y que he combatido con intransigencia toda manifestación del culto a la personalidad o del endiosamiento.

Los medios de comunicación masiva, en manos del Estado, han servido muchas veces para difundir propaganda.

Nosotros queremos usar esos medios para elevar el nivel cultural general. Estamos creando para eso nuevos canales educativos. A través de ellos, el programa “Universidad para todos” imparte cursos de idiomas y otros muchos de variadas materias aparte de programas escolares. En 2003 inauguramos el tercer canal televisivo, que es para la educación, y en 2004 hemos lanzado el cuarto canal, también educativo. La televisión es una verdadera y no bien utilizada forma de transmitir masivamente conocimientos.

Usando los medios audiovisuales, usándolos exhaustivamente, entramos en la etapa de manifestación no para sembrar veneno o difundir propaganda, no para que otro piense por uno; porque si se usan incorrectamente determinados medios, le suprimen al ciudadano la opción de pensar, porque piensan por uno y le dicen qué color es el que tiene que usar, si la falda debe ser larga o corta, si la tela de moda es ésta o la otra. La publicidad sí es propaganda, porque envían el mensaje desde allá sobre lo que debemos usar, qué refresco tenemos que tomar, vienen y nos dicen qué cerveza debemos tomar, o qué marca de whisky o de ron. Nadie quiere que sus hijos se entretengan o se recreen aprendiendo a consumir drogas, o viendo violencia y cosas absurdas, que envenenan la mente de ese niño.

¿Cree usted que los Estados, en el mundo en que hoy vivimos de las nuevas tecnologías, aún pueden controlar la información?

Cada vez menos. Hoy hay nuevas formas de transmitir y de recibir mensajes. Hay satélites que pueden bajar una señal, hay Internet que puede permitir enviar un mensaje a cualquier rincón del mundo porque, realmente, en general, los que tienen Internet tienen también electricidad, teléfono y posibilidades de comunicarse.

Y no debemos subestimar a esas capas intelectuales, que en el mundo son decenas y decenas de millones, que no son necesariamente una clase explotadora y rica. Hay que ver, recuerde, por ejemplo, allá en Seattle; recuerde Québec, recuerde Génova, Florencia, Porto Alegre.; recuerde las movilizaciones contra la globalización neoliberal ya en cualquier parte del mundo, han sido organizadas a través de Internet, por personas que tienen cultura y tienen conocimientos. Y hay muchas cosas que amenazan hoy la vida del planeta, aparte de las guerras, los cambios de clima, la destrucción de la capa de ozono, el calentamiento de la atmósfera, el envenenamiento de la atmósfera, de los ríos y de los mares, que amenaza la vida de todo el planeta y contra eso todos los pueblos del mundo se movilizan y tienen una causa común con los latinoamericanos, con los norteamericanos y con los europeos.

Hoy hay medios de comunicarse con el mundo que nos hacen menos víctimas o dependientes de los grandes medios de difusión masiva sean cuales sean, privados o del Estado, porque hoy; teniendo esa red de Internet en el mundo, todos los que tienen una aspiración, un objetivo, harán causa común, sean de países subdesarrollados o ricos. También esa red se puede utilizar con las peores intenciones, como al parecer lo hicieron los autores de los atentados del 11 de septiembre.

Tomado del libro “Fidel Castro. Biografía a dos voces”. Editorial Debate

Aquesta és una entrevista que va fer Ignacio Ramonet a Fidel Castro on, d’acord amb la imatge exterior que es té de Cuba, s’aprecia una gran manipulació, especialment en el punt que Fidel accepta que la manipula i n’exposa les que, segons ell, en són les raons.

Trobareu l'article a: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=32838

En primer lloc, TV1, es mostra sèrio i objectiu. Parla d’accidents, dels Prínceps, d’un llampec que ha caigut, d’una reunió política amb Batasuna, de Rajoy i Zapatero, de la remodelació de la Generalitat promoguda per Maragall i del preu del petroli.

TV2 és més informal, però no deixa de ser sèrio. És molt més subjectiu i molt més humà. Parla de conflictes armats, del trànsit il·legal d’òrgans, de la fibrotomia, de l’Antàrtida i de música.

Tele5 segueix sent subjectiu, amb propaganda i un estil una mica més “rosa”. Parla d’un accident, d’ETA, de bandes juvenils, dels bitllets de 500€, de les eleccions a Itàlia, de la Rocío Jurado i d’un pederasta xilè.
Antena3 és encara més rosa, però igualment polític. És més objectiu. Parla del relleu a Marbella, d’un accident, dels Prínceps i de la reunió política amb Batasuna.

Cuatro, el més diferent de tots, és molt més subjectiu, molt personal, irònic i publicitari. Parla del Partit Popular, de Otegi i ETA, de l’amenaça del creixement del petroli, de Marbella i de la contaminació a Espanya.
Per tant, de manera molt resumida, es podrien aplicar els següents conceptes, a diferència de la resta als diferents canals:

TV1: encarcarat, imatge tecnològica, sobri, nacional

TV2: informal, humana, internacional, alternativa, careta d’imatges

Tele5: sensacionalista, marquen marca

Antena3: rosa, subjectiu

Cuatro: publicitari, irònic

Com que estic en desacord amb diversos punts faig una entrada quotejant-los per tractar el tema amb la importància que es mereix enlloc d'un comentari al seu blog que resultaria massa llarg i de difícil lectura.

Primero de todo creo que la sociedad de hoy en día tiene uno de los mayores problemas para un ser dotado de inteligencia, la falta de moral. Es un problema que no se puede medir, no se puede calcular y es un concepto tan connotativo que fácil es que pase inadvertido para aquellos que carezcan de ésta.

Si entenem la moral com una disciplina humana a través de la qual determinem la rectitud del comportament humà segons unes normes que expressen l’existència d’uns deures i obligacions -la qual cosa no s'ha de confondre amb l'ètica que és una subbranca de l'axiologia que estudia la naturalesa del què és bo, adequat o moralment correcte- li dono tota la raó a l'Alan en afirmar que la manca de moral és un problema que tenim.

Ara bé, discrepo rotundament quan diu que això passa a la sociedad de hoy en día, en la meva opinió criticar la societat d'avui en dia per falta de moral és una frivolitat i un demostració de manca de cultura històrica. M'explico, és cert que actualment falta moralitat, però a cas n'ha tingut mai l'espècie humana com per dir que és ara que tenim el problema? Potser el problema no és la situació temporal, sinó la nostra pròpia manera de ser, és per això que seria més correcte dir que la moral no ha dominat mai en l'humanitat i que ara no n'és una excepció.

És per això que penso que els éssers humans tenim una manca de moral que és més (no molt més, crec) una qüestió de determinisme genètic que ambiental o educacional, ja que els humans hem viscut mil situacions diferents i hem actuat malament en la major part d'elles, situacions tan diferents que sí la moral fos una qüestió determinista alguna vegada els astres s'haurien alineat perquè actuéssim bé d'una forma general.

És inútil criticar la societat actual quan va tan malament com ha anat sempre (ara els E.U.A. estan invaïnt Iraq igual que Cristòfor Colom 12 d'octubre de 1492 Amèrica), en tot cas ens podem criticar a nosaltres com a espècie humana abans, ara i en el futur.

Si con el conocimiento nos diferenciamos de los animales, distanciémonos lo más posible; demostremos que hemos evolucionado, pues no hay nada peor que un ser dotado de inteligencia y comportándose como un animal.

Penso que no és el coneixement el que ens diferencia dels animals, sinó la capacitat d'adquirir-lo. Però, fet i fet, penso que en línies generals no som tan diferents dels animals al matar-nos igual que ells amb plom -Señor, lo nuestro es el plomo, que diu el protagonista de The Dark Tower de Stephen King- enlloc de a cops de queixal.

Ara bé, també cal treure's la bena dels ulls i observar com hi ha excepcions a la manca de moral generalitzada, i és que com afirma el psicòleg americà Lawrence Kohlberg, la creació del judici moral és un procés individual basat en les nostres creències i en el nostre nivell de desenvolupament. I aquí no sé si donar un vot de confiança a la societat pensant que realment ens estem desenvolupant moralment (industrialment és evident que sí).

I és també per això que no m'agrada quan algú fa una "crítica a la societat", perquè crec que la moral es regeix pel nivell de desenvolupament i això ve determinat per la genètica de la nostra espècie i no ho podem modificar. És possible que gent amb una gran moral simplement sigui gent amb un nivell de desenvolupament més elevat que la resta de mortals? Potser hauríem de queixar-nos més de com som de forma natural que de la societat? Però això també seria caure en un escepticisme rentant-nos les mans i donant la culpa al que no podem canviar...

No obstant això, no tinc una visió tan pessimista de la societat, també passen coses bones, tot i que a més petita escala i no surten als mitjans de comunicació perquè no venen. I és que en el fons som uns morbosos i mentre un naixement no és notícia un assassinat sí que ho és. Acabarem com a El fugitivo de Stephen King on la televisió és el reflex del què agrada a la societat: la sang, la tristesa i els assassinats. I sinó que em diguin perquè un butlletí informatiu em mostra una realitat poblada per les desgràcies com si mai passessin coses bones. Ja us ho contesto jo: la televisió es regeix per l'audiència i, les desgràcies -ens agradi o no- ens agraden pel seu morbo.

Hoy en día sólo se busca tener dinero, popularidad y una cara bonita al lado haciendo lo menos posible y si se da la ocasión recurriendo a actos faltos de nobleza.

És cert que molta gent busca una vida material, és la gent que surt als mitjans de comunicació i que per desgràcia ens pensem que és la única, però cada dia passen coses d'una inusitada bellesa que ens haurien de fer veure que potser tenim una bena als ulls per les coses boniques com aquesta.

Como dijo una vez alguien de buena razón “La holgazanería es la madre de todos los vicios”.

És cert que algú va dir això, però les dites populars solen caure en paralogismes fal·làcics com l'ad populum del mal de muchos consuelo de tontos, així que cal anar amb peus de plom a l'hora de justificar una opinió amb una dita popular. Respecte aquesta afirmació crec que no és la ganduleria el problema de tot, sinó que, com ja he dit abans, el problema de tot som nosaltres com a espècie humana, no pas cap característica negativa que se'ns pugui atribuir com l'egoisme, la ganduleria o la falta de moralitat, que d'altra banda són el que fan de l'espècie humana el que en massa grans trets és.

Diumenge de matí, un bon moment per devorar tota la premsa dominical, i tots els seus corresponents suplements. No és una novetat dir que el panorama de la premsa escrita al País Valencià és bastant deprimint i l'elecció es fa més difícil. Avui diumenge, el Levante conegut també per "el mercantil valenciano" entra a casa. A la portada, les notícies de sempre, i amb l'assassinat d'una dona a Xixona, el País Valencià ja te el tristíssim honor de ser la primera en mort per violència masclista. Un fet més dolorós d'assumir quan els jutjats de violència de gènere no estan dotats pressupostàriament de manera suficient per atendre els casos que els arriben.

M'ature en una notícia publicada a la secció "Comunidad Valenciana". El titular resa que Carod-Rovira dota amb 675000 euros deu entitats culturals valencianes. Fins ací, cap novetat, és una notícia recorrent. Però aquesta vegada la notícia va un pas enllà i afirma que l'executiu català diferencia el català i el valencià perquè la subvenció atorgada a la Federació Escola Valenciana (responsable de les trobades d'escoles en valencià) està atorgada per a la "Promoció del valencià en l'àmbit educatiu i de prestigi social", i acte seguit destaca que un "conegut defensor de la unitat de la llengua com és Carod-Rovira, diferencia les dues llengües"

L'animalada encara és més grossa quan a l'encapaçalament de la notícia es veu que el redactat inicial prové del "Diari de Girona", un indret on el seccessionisme lingüístic no és precissament l'esport nacional. Supose que els redactors d'un i altre diari, que pertanyen al mateix grup mediàtic "Prensa Ibérica" han oblidat ja l'episodi amb les traduccions de la Constitució Europea, on el govern de la Generalitat ja va assumir la denominació "valencià" i la seua corresponent traducció com a pròpia. De fet Escola Valenciana és tant poc sospitosa precissament de ser seccessionista que aquest any per primera vegada hi haurà una "trobada" a la Ciutat de Barcelona (una magnífica idea) i any rere any, grups d'arreu dels Països Catalans, participen en els concerts que l'entitat organitza amb motiu de la Gira, on s'organitzen un bon grapat de concerts per tal de promocionar grups que canten en català.

Respecte a la línia del diari en qüestió, cap novetat al front. de fet en el que va d'any aquesta és la quarta notícia que es publica sobre Esquerra al Levante. L'anterior a aquesta va ser una meravellosa "esquela política" que amb una alegria poc continguda explicava que Esquerra havia perdut el "diputat valencià" (els altres 4 no importen es veu). L'anterior a aquesta, una notícia d'E2000 on publicitava el rebentó d'un acte d'Esquerra a Silla. L'anterior la manifestació il.legal convocada a la porta de l'STEPV per grups de l'ultradreta espanyolista, per tal de boicotejar la presentació del llibre "el més calent al front de Madrid" amb la presència d'Agustí Cerdà, Joan Tardà i Jordi Ramon.

Com sempre, amb la ferma voluntat d'associar Esquerra amb conflicte i posar pals a les rodes en la normalització d'un partit que amb PP i PSOE serà l'únic que representarà els valencians a Madrid. Si creuen que així ho aconseguiran ho porten clar.

Una de les característiques més destacables de la nostra cultura, diu Harry G. Frankfurt, és la gran quantitat de Bullshit (xerrameca) que s’hi dona. A On Bullshit es dedica a descriure la quantitat i qualitat de bullshit que diem quan parlem, quan intentem fer-nos els graciosos, quan
volem semblar segurs o interessants i, fins i tot, quan volem dir la veritat, allò d’adequar l’intel.lecte a “la realitat de les coses”.

La xerrameca

Però què és exactament això de la xerrameca? ( bullshit>charlatanería>xerramenca) Serem capaços de detectar-la i prevenir-nos-en sempre? Harry G.Frankfurt ens va un favor i n’elabora “una anàlisi filosòfica, provisional i exploratòria”, o sigui una teoria de la xerrameca. Parteix de la definició que fa Max Black a “The prevalence o Hambug” de ( aquí ja no hem trobat el corresponent en català) “PAPARRUCHA: Tergiversació enganyosa pròxima a la mentida, especialment mitjançant paraules o accions pretensioses de les idees, els sentiments o les actituds d’algú”. I el quid és aquest “pròxima a la mentida”.

En lògica, una proposició és tota aquella afirmació o negació a la que se li pot assignar un valor de veritat, vertader o fals. Què passa però amb els grisos que es generen amb els usos del llenguatge fora de la quadratura de la lògica? Què passa quan ens trobem amb proposicions que s’han perdut en l’espai creat entre els valors de veritat?

Perquè si alguna cosa fa la bullshit, a part de pudor, és màgia! Crear espais entre els valors de veritat, entre allò estrictament vertader i allò estrictament fals. Ni vertader ni fals. Ai els usos del llenguatge! Hem sortit fa estona del joc del rigor amb què s’empolaina la lògica. Però intentarem ser, com ho intenta ser Harry G. Frankfurt, el màxim d’analítics amb el tema.

Xerrameca, falsetat i mentida

Perquè ni tota xerrameca és mentida ni tota mentida és falsedat. Diem que la propietat de “ser xerrameca” és similar a la de “ser mentida”. Però no s’identifica amb la lapa que porta la voluntat del mentider: la intenció d’enganyar. El mentider seria essencialment algú que deliberadament enuncia una falsedat. La Bullshit vindria a ser com la germana petita i innocent de la mentida, la que va per sota en gradació. Val a dir, no ens n’oblidem: totes dues filles de la tergiversació.

Una mentida està concebuda per “introduir una falsedat determinada en un punt precís d’un sistema o conjunt de creences, a fi d’evitar les conseqüències que aquell punt l’ocupés la veritat”. Mentida no és bullshit, el matís és fi.

Harry G. Frankfurt continua fent servir un exemple de Black per explicar-ho. Que ens vingui en ment la musiqueta i l’orador americà pronunciant el discurs del 4 de Juliol: “el nostre gran País beneit per Déu, els Pares Fundadors del qual, divinament inspirats, van inaugurar una nova era per a la humanitat”.

És mentida això que diu l’orador entusiasta? És fals? És, bàsicament, xerrameca. La proposició no és ni vertadera ni falsa. L’orador, en rigor, està mentint si diem que és mentida el que diu en tant que SAP que la proposició és falsa. Però no vol fer creure a ningú allò que diu (almenys ell no CREU que allò que diu sigui fals). El que passa és que a l’orador li importa ben poc què pensen els seus oients de la veritat o falsedat del seu discurs, aquí juga un altre joc de llenguatge, diria Wittgenstein. És el joc del discurs del patriota. S’està transmetent patriotisme i orgull Americà. Allò que dona sentit al joc de llenguatge i que fa que orador i oient s’entenguin són aquestes regles que venen donades ja quan es juga al joc de llenguatge patriòtic: cal donar una determinada impressió d’un mateix parlant de pàtria, voluntat de formar part d’una comunitat que té idees i sentiments “profunds” respecte els orígens i el destí del seu país. L'orador no menteix estrictament: no diu cap veritat.

En definitiva, per més pudor que faci, la “bullshit” no és “Shit” del tot. No cal, com fa l’autor , repassar les característiques que resulta tenir qualssevol “Shit” humana o animal. No, les despulles intestinals no solen ser un objecte de disseny ni un treball sistemàtic (encara que algun escultor il·luminat anglès n’havia fet treballs... artístics) com ho pot arribar a ser la xerrameca d'alguns polítics.

No té la Shit verbal intenció de fer entrar en joc cap parlant competent. Tothom és bon emissor de Shit si s’ho proposa. La Shit no s’enraona, com a molt hi ha guerra de shit. ¿Però se’n pot fer alguna cosa (de bon-mal profit) a part de generar insensateses? ¿S’està intentant transmetre conviccions profundes o creences com feia el patriota? El que caldria remarcar és precisament el caràcter de construcció, de cura, de voluntat arquitectònica que té la superior-Shit, la Shit evolucionada del llenguatge, la xerrameca.

Tanmateix, per molt atenta i conscient que sigui la construcció del “xerramec” continua volent-se desfer d’alguna cosa: amb la laxitud amagada sota la catifa de les paraules, amb la falta de disciplina “desinteressada i austera”, vol desfer-se del compromís de descriure (èticament) “la manera com són les coses”. Ignora la veritat. No s'hi compromet .

Humor Wittgenstenià

Això és el que li fa notar Wittgenstein a la seva amiga Fania Pascal. A l’estampa. La pobra dona a l’hospital amb les amígdales recent extirpades i la moral per terra. Des del llit, ens imaginem, comenta a l’amic Ludwig que se sent “com un gos atropellat”. Wittgenstein –amb la seva simpatia habitual- respon: “tu no en tens ni idea de com se sent un gos atropellat”. Sens dubte, Fania s’ofèn. Però és que sembla que Wittgenstein s’havia ofès més amb la seva amiga. No perquè fos poc exacte el que havia dit, o perquè no aconseguís presentar les coses correctament ( en veritat ella no sap quina mena de sensació ha de tenir un gos quan l’atropellen...) sinó perquè a Fania sembla que no li preocupi el valor de veritat del que ha dit, aquesta indiferència respecte a la manera de ser de les coses. Fania ha propagat xerrameca! (o Wittgenstein i Fania no parlen el mateix joc de llenguatge, el de la comicitat. Encara que no sé quin sentit de l’humor s’ha de tenir en un post operatori, o quina a quina mena de destresa intel.lectual s’ha d’acudir per convocar-lo. Sens dubte Wittgenstein i Fania Pascal devien ser bons amics per poder fer-ne broma. [2]

La tertúlia (bull session) i la bullshit

Quantes vegades, membres o tercers homes d’una tertúlia qualssevol no heu pensat: Xerrameca! “Els temes característics d’una tertúlia tenen a veure amb aspectes de la vida molt personals i carregats emotivament, com per exemple religió, política o vida sexual. La gent sol ser reàcia a parlar obertament sobre aquests temes si pensen que se’ls pot prendre massa seriosament” D’aquesta manera quan es participa en una tertúlia, el que preval és parlar sobre el tema, no el compromís que un té sobre les seves creences sobre del tema. “Per molt intensa i important, no versa, en cert sentit, sobre allò real.”

L’objecte d’aquest tipus de llenguatge que es dona en les tertúlies no és el de comunicar creences com fa la xerrameca. Però comparteixen la mateixa atmosfera: el que tenen de fum, de vapor, de trivial. No transmeten més informació que la que transmetríem bufant. Sí que transmeten, d’altra banda que allò que es diu en una tertúlia està desconnectat de les creences més arrelades i allò que es diu quan diem bullshit és aliè a la preocupació per a la veritat.

“Mai diguis una mentida quan puguis sortir del pas amb una xerrameca”

Un xerramec no menteix...del tot. Es marca farols. Un bullshitter ens faroleja en la mesura en què ens transmet no una informació falsa, sinó fraudulenta. I allò fraudulent no té per què ser defectuós. Que un bon frau és tan efectiu com un simple engany, tan moralment reprovable com qualssevol mentida. Sabem, però, que és més fàcil lliurar-se dels estralls de la xerrameca (amb més xerrameca) que dels de la mentida perquè...s’enxampa abans a un mentider que a un coix oi?

La xerrameca fa soroll i put a mentida. Desperta cert escepticisme. Però quan descobrim les cartes, reaccionem de manera diferent davant el farol d’una mentida que davant el farol d’una bullshit. Amb la xerrameca “nos apartamos encogiéndonos de hombros”, és a dir, l’escepticisme continua galopant. Però ai amb la mentida! Amb la mentida ens emprenyem! “Con el sentimiento de afrenta o ultraje que a menudos inspiran las mentidas”.

Perquè al mentider si que li interessen els valors de veritat, els ha sospesat i ha tingut en compte les conseqüències. Fins a tal punt que li és més beneficiós introduir la mentida, falsejar tenint en compte la veritat. El mentider és analític i deliberatiu (aquest és el mètode més rigorós de veure-se-les amb les coses) i se n’amaga, el bullshitter, no. Clar i breu :” És impossible mentir si un no creu conèixer la veritat i produir xerrameca no requereix aquesta convicció”. Diríem que el mentider és un home de conviccions, està en el joc de la veritat, n’és l’enemic. El bullshiter és pitjor enemic de la veritat que , diu l’autor, que el mentider. La mentida es dissol a la llum de la veritat, la xerrameca...no.

Escepticisme, la veritat bloquejada

“En una democràcia tot ciutadà té la responsabilitat d’opinar sobre qualssevol cosa” D’aquí la proliferació contemporània de la xerrameca. És un bacteri en un cultiu en condicions òptimes: l'àmbit del nihilisme tranquil i l’escepticisme de sofà, perillosíssim. Afegim-hi el cas que es fa a la màxima anirrealista, la del nul accés objectiu a la realitat, llavors “tot fa món” ( ;) ). Fins i tot la xerrameca! Tot al mateix nivell. Així és com es bloqueja “l’esforç desinteressat per determinar què és vertader i què és fals i – en determinar - la intel·ligibilitat de la noció mateixa d’indagació objectiva”.

L'escèptic ha de suspendre el judici sobre una realitat a la que no pot accedir objectivament. Per tant, l'única descripció fidel recaurà sobre els coneixedors mateixos. No es parlarà així, de correcció respecte la descripció dels fets del món sinó de sinceritat respecte aquests objectes-mentals-interiors-que-són els-fets-del-món-per-mí. La veritat es mesurarà amb la sinceritat, la veritat bloquejada. Adéu a l’intent de “representació precisa d’un món comú a tots”.

Què s’aconsegueix amb això? Què s’aconsegueix restringint la veritat i la mentida a la presència o falta de sinceritat? Nosaltres els coneixedors, deia Nietzsche, no ens coneixem a nosaltres mateixos. Això per començar i encara molt menys aplicant els mateixos esquemes amb que coneixem el món.

Potser no podrem contemplar la “faç immensa” de la veritat i tampoc la trobarem en l'autojustificació d'aquests objectes mentals que excretem, amb sinceritat. Però sí que podem descriure com, en veritat, se succeeixen els fets que fan sentit amb la nostra visió del món. I això es fa a pesar de la sinceritat. La sinceritat no entra en el joc de la veritat. Sí la correcció, aquesta fidelitat formal que fa sistema amb valors de veritat. Be wather my friend ( no acid boric)

[2] Dona Fania! -li fan venir a dir- Sigues més rigorosa la próxima vegada que t’extirpin algun membre! Sens dubte, a part de com un gran filòsof, a Wittgenstein el retraten com un Gila o un Eugenio bastant malparidet, tot un Dr. House filosòfic.

Article original (deixeu-hi post) 

¿Qué pasaría si Israel no existiera?

Ahora emerge otro tipo de narrativa, más bien de ciencia ficción, de la que es un buen ejemplo Materia oscura, de J.J. Gómez Cadenas, científico español que ejerce como tal, como le ocurrió al precursor del género, Isaac Asimov. Lo digo porque el presente artículo está a caballo entre la historia que no sucedió y el futurible que podría acontecer: ¿Qué pasaría si Israel no existiera?

Para empezar, desaparecería el único país democrático de la zona, con libertad de partidos, prensa sin mordaza y oposición política que puede manifestarse como tal. Claro que tampoco morirían civiles palestinos a manos de soldados israe-líes, por supuesto, pero probablemente su situación no sería mejor que la actual, en que también hay árabes asentados en Israel, y bien asentados, desde millonarios a ministros del Gobierno.

Los países de Oriente Medio, faltos de la coartada de Israel, seguirían marginando a los palestinos y hasta podrían mantenerlos en campos de refugiados. Eso sí: Egipto quizás se anexionase Gaza, y Jordania haría lo propio con el otro lado del río Jordán.

Sin la disuasión que hoy ejerce el Estado israelí, los países árabes probablemente guerrearían todos contra todos, los extremistas se apoderarían de Argelia y Marruecos, el islamismo desestabilizaría el Golfo Pérsico y hasta podrían desaparecer los raros estados laicos, como Túnez. Todo esto es una hipótesis casi literaria, por supuesto. Pero plausible. En su día realicé un ejercicio parecido con la presunta desaparición de Estados Unidos y, debido al proamericanismo que se me achacó, logré que muchos lectores me pusieran a parir. Imagino que lo mismo volverá a suceder ahora. Pero qué le voy a hacer, si lo cuento tal como lo veo.

Aquesta és la imatge que utilitzarem en aquest exemple:

Imatge inicial

Com podeu veure, el fons de l'imatge té uns tons blavosos. Ho podríem modificar abans de començar, però ho farem més endavant perquè així us puc explicar unes operacions que podem fer amb les seleccions.

Primer de tot hem de seleccionar la carrosseria del cotxe. Aprofitant que és de color groc i es diferencia fàcilment de les altres parts de l'imatge, utilitzarem l'eina "Varita mágica" que selecciona colors semblants. Per seleccionar una gamma de colors més o menys àmplia podem modificar el valor de "Tolerancia". Per aquesta imatge l'hem deixat a 40.

  
Seleccionem la "Varita mágica" i ajustem el valor de la tolerància  a 40

Per seleccionar la part que ens interessa premem el botó esquerra del ratolí damunt de la carrosseria. Per anar afegint parts que no ens hagim quedat seleccionades simplement hi hem d'apretar a sobre mantenint la tecla "Shift" premuda (apareixerà un signe més al punter de la "varita mágica" - veure imatge). Si no ho féssim perderíem la selecció anterior.

Seleccionem la carrosseria utilitzant la "varita mágica" juntament amb la tecla "Shift"

Ara ja tenim la major part de la carrosseria seleccionada, però hi ha parts petites que no ho estan. Una manera per poder-les seleccionar és treballar amb el "Modo máscara". Per fer-ho, hem de prémer el botó que ens mostra l'imatge de l'esquerra. Us explico breument com funciona el "Modo máscara": si pintem (utilitzant el pinzell normal) amb el color negre, a l'imatge ho veurem de color vermell i voldrà dir que aquella part NO la tenim seleccionada. En canvi, tot el que pintem amb el color blanc quedarà transparent i voldrà dir que ho tenim seleccionat. Si tornem al mode normal (el botó de l'esquerra) podrem comprovar quines parts tenim seleccionades. A l'imatge següent es mostra com algunes parts primes de la carrosseria s'havien quedat sense seleccionar.

Modo máscara. Perfeccionem la selecció

Amb paciència anirem pintant per seleccionar tota la carrosseria. Convé que dediquem temps a aquesta operació perquè en dependrà el resultat final. Bé, fem un parèntesis. Tornem al mode normal on comprovem que totes les parts estan seleccionades correctament i us explico un mètode per guardar la selecció. Així la podríem fer servir més endavant en cas que ens equivoquéssim.

Per guardar una selecció anem a "Selección > Guardar selección...". Se'ns obrirà una finestra on podrem posar nom a la selecció i quedarà guardada. Per fer-la servir un altre cop només hem d'anar a "Selección > Cargar selección...", triar el nom amb que l'havíem guardat i ja la tornem a tenir activa.

Aprofitem això que hem après per millorar els colors del fons de l'imatge:

1. "Selección > Guardar selección..." - Guardem la selecció de la carrosseria.
2. "Selección > Deseleccionar" - Eliminem la selecció actual.
3. "Imagen > Ajustes > Color automático" o bé premem Mayus+Ctrl+B - Millorem els colors del fons.
4. "Selección > Cargar selección..." - Tornem a activar la selecció de la carrosseria.

Ara ja podem modifiar el color del cotxe. Hi ha molts mètodes per poder-ho fer i segurament en farem servir un o altre depenent de l'imatge i del resultat que volem aconseguir. En aquest exemple utilitzarem l'opció "Imagen > Ajustes > Tono/Saturación", ja que és una de les més senzilles i intuitives. Se'ns obrirà la finestra que es mostra a l'imatge següent:

Finestra de Tono / Saturación. Colorear està seleccionat!

Ens hem de fixar que tinguem marcades les dues opcions de baix a la dreta: colorear i previsualizar. Ara només ens queda anar modificant els valors de Tono, Saturación i Luminosidad fins a trobar un resultat que ens agradi i que sigui real. En aquest cas hem fet servir els valors que es poden veure a l'imatge anterior. Us explico breument què controla cada un:

• Tono: la gamma de colors.
• Saturación: l'intensitat del color seleccionat a tono (va de gris al color pur).
• Luminosidad: la brillantor del color.

Ja només ens queda deseleccionar la carrosseria i podem admirar el resultat final de l'imatge.

Imatge inicial

Resultat final

Bé, espero que aquest tutorial us hagi agradat. Podeu deixar els vostres comentaris, dubtes... el que sigui. Fins la pròxima entrega. Acabarem tunejant tot el cotxe!

Aquests últims dies corre per València un video del nostre estimadíssim president Francisco/Francesc (la segona opció si és campanya electoral o 9 d'octubre), deixant tirats als periodistes que pregunten. Les tensions internes al sí del PP que han acabat amb Zaplana presentant-se per Madrid i l'accident del metro de València per la pèssima gestió del transport públic que continua exactament igual, va provocar que el president mantinguera un silenci hermètic.

ps3: Si voleu posar-vos el penó de la conquesta a la vostra web heu de copiar el següent codi extret de www.monjo.cat