Com ja us haviem dit fa uns dies, el proper dissabte 28 de juny es celebra a València la manifestació de l'Orgull LGTB. Des de la Secretaria de JSPV i junt amb la Gestora del PSPV-PSOE s'ha habilitat un autobús per a seguir la manifestació.El punt de partida a la Plaça del Parterre a les 19 hores.

Pots informar-te del recorregut de la manifestació aquí

US ESPEREM!!!!!!!

Missatge clar i concís: volem birra!

Suposo que és de l'època de la llei seca dels EUA.

]]> http://rogermallo.wordpress.com/?p=127 Sun, 25 May 2008 21:49:00 +0000 rogermallo http://rogermallo.wordpress.com/?p=127 Amb el meu desig sincer d'ajudar a l'expansió de "l'aùtèntic" sindicat nacional i de classe dels Paísos Catalans, us ofereixo des d'aquest comentari una relació d'enllaços a pàgines webs des de les quals podreu comprovar el creixement impressionant que experimenta la Intersindical-CSC arreu dels Paísos Catalans, així com l'amplitud de mires ideològica que impregna el seu discurs.

Us recomano especialment que pareu especial atenció en la brillantor dels discursos (no us fixeu en la durada, atès allò de "lo bueno, si breve, dos veces bueno"), en la capacitat de convocatòria ( els plànols generals i els picats i contrapicats de les fotos i dels vídeos -abundants- ajuden a fer-se una idea precisa de les masses reunides), en la capacitat d'anàlisi extraordinàriament lúcida i preclara dels seus documents i, sobretot, en la joventut ('divino tesoro') que els segueix, garantia dels èxits espectaculars que la seva secretària confederal ens promet, amb les paraules següents:

... I no ho dubteu, la Intersindical-CSC, com a sindicat nacional i de classe, serà sindicat majoritari dels Paísos Catalans. I perqué ho serà? Per que n'estem convençuts, per que ho volem, i per que els que hi som, hi creiem...

Arguments brillants , no cal dir-ho, que m'obliguen a proclamar, als quatre vents, la meva més sincera disculpa per haver gosat qüestionar la reeixida aposta de la direcció confederal actual per convertir-se en el sindicat que l'esquerra independentista necessitava. Des de les meves darreres engrunes de "reaccionarisme", i fent ús de les darreres neurones que em queden abans de rendir-vos pleitesia, m'agradaria formular-vos una darrera pregunta: una confederació sindical, sense sindicats confederats, no és una entelèquia?

Convençut del meu greu error d'aleshores -quan encara el meu cervell funcionava-, i intuint que la victòria i l'èxit sindical ja es divisen a l'horitzó... m'admetrieu de nou en aquest brillant "sendero luminoso" en que heu sabut convertir la Intersindical-CSC? M'heu fet veure la llum!! Sé que sou el far que il·luminarà el gloriós aixecament del poble treballador català contra la tirania i la subjugació espanyola!! Vull ser, com vosaltres, un home nou!! Perdó, perdó, perdó!! Vull formar part dels mil anys de glòria que ens esperen, a la Intersindical-CSC!!

El sarcarsme del comentari va dedicat als afiliats, delegats i simpatitzants de la Intersindical-CSC que creuen, encara, que formen part d'una confederació sindical catalana i independent: il·lusos, per no tractar-los directament d'imbècils.

Dues notes finals:

Primera.- Què en sabeu del "Chuchi" Suàrez i del "Jimmy" Clotet, aquells dos alts càrrecs de la Generalitat tripartita actual, que continuen sent membres de la Comissió Confederal? O ja han plegat? Us ho dic per allò de la dona del César, que, "a més de ser honesta, havia de semblar-ho".

Segona.- Felicitats pel nomenament de la Mónica Terribas com a directora de TV3. Mai una afiliada de la Intersindical-CSC havia arribat a ocupar aquest càrrec. Per cert, i aprofitant l'avinentesa, un consell gratuït: perqué no li féu una entrevista a la Intersindical-CSC i, si no pot ser -que faria lleig, oi?- perqué no li "demaneu" que us concedeixi un programa de 10 minuts a la setmana, com ja tenen en l'actualitat la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) i l'Unió General de Treballadors catalana (UGT). Ei, garri genc, si la idea qualla, apunta'm el tanto, eh!

Enllaços interessants:
 
<Discurs de Sergi Perelló, Secretari d'Organització, el 1r de maig de 2008> <Discurs d'Isabel Pallarés, Secretària Confederal, el 1r de maig de 2008>  < Discurs de Roger Gili, de l'Espai Jove, el 1r de maig de 2008> <Discurs de Roger Bujons, Secretari d'Organització de l'Espai Jove, el 1r de maig de 2008> <Xerrada multitudinària a Vilanova i la Geltrú, prèvia al 1r de maig de 2008. (antològica)> <Vídeo i fotos d'un acte celebrat el 8 de maig a Vilafranca del Penedés (el vídeo val la pena!)> <Fotos de la manifestació barcelonina del 1r de maig de 2008 (3.000 manifes, com a mínim!!)> <Fotos d'una concentració a Vilafranca del Penedés, el 30 d'abril (eren més les organitzacions convocants que els assistents!!)> <Crónica del 1r de maig de 2008, en la pàgina web de la Federació Sindical Mundial (internacional comunista)> <Pàgina de la Wikipèdia on s'expliquen els orígens i la historia de la Federació Sindical Mundial (més merda comunistoide)> <Pàgina de presentació de la USEC on a la secció "Qui Som" defineixen el que entenen per sindicalisme independent> <Salutació de la Intersindical-CSC al Congrés de LAB, on es reclama l'alliberament del presos... d'ETA?>
<Entrevista concedida al Sergi Perelló (patètic...)> <Crònica i vídeo d'un homenatge a Salvador Seguí, organitzat pel grup Sindicalistes per la Sobirania (compteu els assistents i contrasteu-los amb els que diu la crònica... és per morir-se de riure!!)> <Entrevista a dos "fantasmes" que es fan passar per sindicalistes... sent polítics>
 
Properament penjaré més coses interessants, per obrir els ulls a qui estigui disposat a acceptar que la realitat no és com se l'imagina, sinó com la fan alguns d'amagatotis.

Però us he d'advertir que la facultat en la que jo vaig estar és un pel... com ho diria jo... peculiar? Si, digem-ho així! 

Estudiar Història a la UAB era com viatjar a una dimensió paralela en la que l'únic debat polític possible era entre anarquistes i marxistes, on els laboratoris estaven decorats amb imatges del Che i de Marx, on tot es decidia assembleariament i on cada setmana hi havien motius sobrats per convocar una manifestacio o, perqué no, una vaga general revolucionaria anticapitalista.

 I en aquest ecosistema tan particular, obviament la fauna era d'allò més rara avis:

- Els Gurús: Per ells la facultat és una mera excusa  per fer la revolució i demolir el capitalisme. Només van a classe per fer propaganda dels actes solidaris amb les causes més rocambolesques imaginables.Ells dirigeixen les assemblees  i, obviament, duen les pancartes i els megafons a les manis. Portar-lis la contraria en el menor detall sigifica ser un traïdor a la causa, un esquirol i un talp del sistema. Temps aproximat per acabar carrera: 8/9 anys  

- Les pijes perdudes: Elles volien fer periodisme però no els hi arribava la nota, així que, sense saber on cony s'estaven ficant, van marcar la casella d'Història a la UAB. Un cop allí no triguen en adonar-se que els seus tacons i el seu maquillatge no lliguen gens ni amb les rastes o le crestes omnipresents i tenen molt clar que els seus modelets no es refregaran pel fang d'un excavació arqueològica. Temps aproximat en abandonar la carrera despavorides: 1/2 anys.

-Les "morcillas del averno": Un grup, tot i que reduït, força dificil d'oblidar! Eren unes 7 o 8 gòtiques supergordes i embotides en corsés de làtex que mai parlaven amb ningú que no anés més maquillat que Marilyn Mason.  Eren fanàtiques de la Història Medieval i corrien tot tipus de fosques llegendes i extranys rumors sobre elles. Temps aproximat en fugir corrents quan te les trobes a les fosques en un passadís del departament: 2-3 segons.

- Els superfreaks: Ells ho saben tot, no hi ha detall succeït entre l'aparicció dels primers homínds i ahir per la tarda, per insignificant que sigui, que s'els hi hagi passat per alt. Els hi encanta interrompre classe per fer les preguntes més rebusqcades imaginables i posar en un compromís al professor. Ente classe i classe van a la biblioteca a refrescar el seus coneixements, no fos cas que en la darrera mitja hora s'hagués publicat alguna novetat. Mitjana aproximada del seu expedient: 9,9; èxit laboral:0% (us els imagineu picant en un jaciment al Agost? ahajaja).

-Els ultrahippies: Per ells la facultat comença al bar i acava a la gespa del davant, no coneixen un altre temari que el de liar-se porros i el seu màxim esforç es basa en tocar els bongos. Amb prou feines poden recordar el nom de la carrera en la que en un temps remot es van matricular. Es guanyen la vida amb coses tant curioses com retornar les ampolles de cervesa buides que troben pel bar (et donen 10 cèntims) o bé traficant amb tabac, ja que la legislació en va prohibir la venta en tota la UAB. Temps aproximat en acabar la carrera: encara estic esperant que algú d'ells ho faci!

- Els motivats: O sigui jo, entre molts d'altres. Ens encantava l'arqueologia: realment per nosaltes més que una carrera era una passió i un hobbie; tots estavem ficats en un grup d'investigació, teniem una taula pròpia al laboratòri des de 1r, anàvem de voluntaris a excavacions del juny al septembre, tractavem de col·legues als professors del departament i realment no ens importava malgastar el notre temps lliure ajudant-los a classificar caixes i caixes d'ossos i pedres mentre el reste d'alumnes estaven al bar. Temps aproximat en trobar feina un cop acabada la carrera: 1/2 mesos.

Els dies previs a una diada del 25 d'abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d'Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d'Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d'il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d'aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d'una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d'Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d'il.lusió dins de tot el procés congressual d'Esquerra. Crec sincerament que s'equivoca. Estem en un punt on la vivesa d'Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d'idees però sempre amb la voluntat d'enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d'anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d'Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D'Amposta a Alacant baixant per l'AP7 és fàcil de veure les mancances d'un país, els models de construcció, de l'impacte de l'AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l'Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m'assabente de l'avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l'hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d'una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d'entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d'arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d'Alacant. Amb ells, i amb el lema "per la independència" baixem pels carrers d'Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d'aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d'Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats "valencians" del Congrés, en Joan Ridao, i l'Agustí, l'Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d'una punta a d'altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d'una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s'esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l'independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d'abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l'altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d'estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M'havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

]]> http://megustamiolympus.wordpress.com/?p=11 Sun, 06 Apr 2008 16:06:44 +0000 megustamiolympus http://megustamiolympus.wordpress.com/?p=11 Fa uns dies anava al mercat de Santa Caterina. Feia anys que no hi anava i volia veure com havia quedat després de la reforma, ja que havia vist fotos d’alguns contactes del Flickr i semblava interessant. Mentre baixàvem pel carrer Pau Claris, ens vam topar amb una manifestació contra el maltractament animal.

Des de sempre he estat un ferm detractor de l’anomenada “Fiesta nacional”, curiosa manera de referir-se a un espectacle macabre on s’ovaciona un paio que es dedica a torturar un ésser viu per pura diversió (que no em vinguin amb hòsties que això és art!). Jo ho anomenaria “bogeria nacional”, però segur que no és políticament correcte.

Últimament, però, he anat interessant-me més en el tema, no sé ben bé per quina raó. Suposo que el fet de tenir un gos a casa, que a més ha estat bastant delicat de salut, m’ha fet estar més sensible en aquest punt, sobretot perquè l’hem emprenyat bastant amb anades i tornades al veterinari per tractaments força agressius. Afortunadament, està recuperat del tot, i continua alegrant-nos la vida amb el seu caràcter juganer i alegre a pesar d’acostar-se als 9 anys d’edat.

Doncs bé, algun amic m’envia de tant en tant informació sobre actes contra el maltracte animal, i coincidint amb l’inici de la temporada de caça de foques, vaig rebre un enllaç a una pàgina on hi ha alguns vídeos que posen els pèls de punta. He dubtat de posar-ne algun; el cert és que qui vulgui, sabrà trobar-los fàcilment. Ara que veure’ls ja és una altra cosa, perquè s’ha de tenir estómac. Home, ja m’ho semblava que no utilitzaven mètodes per facilitar-los una “mort digna”, però el que s’hi veu sembla tret del cap del Dr. Mengele. I no només les foques o els experiments certament inútils que es veuen, com posar detergent a l’ull d’un gat, que dic jo que saber això és utilíssim perquè així ja tindré clar que si jo ho faig, em farà mal... (però, que hi ha algun imbècil que es posi detergent a l'ull? Doncs no cal provar-ho collons, que és de sentit comú!).

La caça de dofins o la matança d’animals per robar-los la pell i fer-ne abrics són vius exemples de les pitjors pel·lícules de cinema gore. Allà es veu l’autèntic sadisme humà. Perquè una cosa és matar un animal per menjar-se’l, com feien els avis a casa, i un altra diferent la crueltat gratuïta. Estic pensant seriosament a fer-me vegetarià...

(Acció "Sin Piel España" 2008 - Fotografia cedida per Ignasi Clapers)

I el que també em toca allò que no sona és que pensant en el bon temps i les vacances d'estiu, em venen al cap les botigues d'animals durant el Nadal i aquells "papas y mamas" que han comprat un cadellet "porque al niño le hace ilusión tener un perrito". Em pregunto quants d'aquests cadellets continuaran a casa seva quan hagi passat l'estiu i quants passaran a augmentar les estadístiques anuals de gossos abandonats al nostre país.

A mi em sembla que s'ha perdut el sentit comú i que, com deia Einstein, la imbecilitat humana no té límits...

Avui, la resposta ha estat massiva i molt significativa: sobre les 13.00 aproximadament un miler d'alumnes han ocupat l'edifici del recotrat a crit de "rector dimissio" i "universitat, pública i de qualitat".  Però el rector s'ha amagat, i el vicerrector no ha volgut donar ni ua sola explicació i s'ha negat en rotund a condemnar l'actuació dels gossos d'esquadra i molt menys a demanar perdó.

vergonyós.

això no quedaà així, els alumnes repondrem, senyor rector. Per què tan d'interès en privatitzar la pública??

En segon lloc, ha estat molt remarcable que el sobiranisme assumira al carrer el relleu de la defensa dels ciutadans contra els problemes del dia a dia. Ahir els sindicats van perdre molts anys de legitimitat negant-se a participar en aquesta manifestació, i en canvi el sobiranisme cívic i polític va assumir aquesta legitimitat que en el passat els sindicats i l'esquerra havien mirat de no perdre.

La presència en la manifestació de Pasqual Maragall, mig d'incògnit, però també la de Jaume Sobrequés en primera fila i d'alguns altres militants coneguts del PSC més catalanista, és un altre indici important de canvi. Els socialistes tenen un problema perquè l'ex-president té una important ascendent com a creador del projecte que acabà desembocant en el tripartit, com a instigador d'un model d'entesa amb una suposada Espanya plural i com a ex-president de la principal institució del país. I, quan acudeix a una manifestació de protesta clara contra una ministra socialista de Madrid, a una manifestació de caire sobiranista i a una manifestació atacada per terra, mar i aire pel PSC, aquest ascendent representa un desafiament al president Montilla, que encarna el socialista més subordinat a les ordres de Madrid i el més allunyat de la sensibilitat transversal del país. Contra aquesta manifestació de l'1D s'han unit el PP i el PSC-PSOE, i aquesta fotografia és més reveladora encara, si es contrasta amb la de Maragall tot caminant Via Laietana avall amb desenes de milers de persones.

I segurament que és aquesta fotografia, del PSC i el PP en l'un costat, i des d'Unió Democràtica a la CUP en l'altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d'un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit de trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l'esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona, però sembla que s'ha exhaurit en si mateixa.

D'una banda, la ferida interna del nacionalisme presenta símptomes de començar a cicatritzar-se. En la manifestació d'ahir no hi hagué ni una sola desqualificació entre els qui hi participaven. I el moment és òptim. CiU ha fet un gran pas ideològic endavant amb la seua presa de posició recent en favor del dret de decidir i Esquerra i Iniciativa han donat mostres més que suficients de la seua independència respecte del PSC, pressionant i votant contra una ministra socialista a Barcelona i a Madrid i reclamant al seu soci de govern la presència en aquesta manifestació. Aquesta és una situació molt interessant, en què tota aproximació entre els participants en la manifestació seria molt ben vista, n'estic segur, per molta gent.

Però, d'una altra banda, allò que és transcendental és que el PSC ha vist com la seua habitual tàctica intimidatòria contra CiU, presentant-la com un subproducte del PP amb el qual cap dels seus socis no podia relacionar-se, se n'ha anat enlaire. Per cert, que divendres a l'Ajuntament de Barcelona es va donar un cas encara més espectacular, amb CiU, ERC i PP votant plegats contra l'alcalde Jordi Hereu. Si el xantatge del PSC sobre el PP comença a desaparèixer de la vida política catalana, aleshores tots tornarem a jugar en un tauler obert i l'onada sobiranista que s'ha expressat als carrers de Barcelona no hauria de tenir límits. Seria l'hora del polítics i de la política.

Vicent Partal
Vilaweb

Centenars de milers de "catalans emprenyats" van apoderar-se ahir del centre de Barcelona. La capital catalana va rendir-se davant una marea de ciutadans de totes les edats, de diferents partits, però tots units sota la mateixa consigna, la dignitat nacional. El dret a decidir sobre els afers que afecten els catalans, i en concret les infraestructures, van ser el pilar de les reclamacions de la gran quantitat de manifestants que van prendre la Via Laietana.

 

Josep Palau / Barcelona

Poc abans de les 17.00h arribava a Plaça Catalunya, "Déu n'hi do, però m'esperava més, em sembla que punxarem una mica". Poc després arribava al carrer Fontanelles. Indescriptible. Encara no havia començat la manifestació i ja es veia una multitud que arribava des de la Plaça Urquinaona fins al carrer Pelai. Allò prometia.

A diferència de la Renfe, la manifestació va començar puntual. Personalitats del món intel·lectual i cultural iniciaven la marxa amb la pancarta que obria el pas: Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures! Darrere seu, les entitats i els ciutadans armats amb estelades, senyeres i pancartes amb originals lemes com "Magdalena, s'ha acabat el bròquil!", "Espanya no ens estima: Divorciem-nos" i "PSZzzz". Els polítics, relegats a tercer pla.

Al llarg de la manifestació, al llarg de la Via Laietana, predominava el pacifisme i la civilitat característiques dels catalans. Una marxa fonamentalment silenciosa, amb aïllades consignes, això sí, corejades per la majoria. Entre elles, la més sentida va ser, sense cap mena de dubte, "In-de-pen-dèn-ci-a". La marxa prenia, doncs, un marcat i comprensible to sobiranista. Xiulets davant la seu de CCOO, que no va adherir-se a la convocatòria per "no donar ales al PP", davant la comissaria de la Policia Nacional i algunes protestes aïllades davant la seu del Departament de Governació (on la bandera espanyola saludava, onejant, els manifestants) van animar la manifestació al llarg del seu transcurs.

Pocs minuts després de les 18.00h i la capçalera arribàvem a l'escenari situat davant l'Estació de França, on Mònica Sabata i Gerard Fernàndez, membres de la PDD, llegirien per primera vegada el manifest de la convocatòria. Abans de començar, Sabata atià la multitud: "Us informem que mentre nosaltres estem aquí, milers de persones encara resten al carrer Pelai, esperant a poder començar a caminar". Un èxit rotund doncs.

Ara només falta esperar una cosa, que serveixi, que s'escolti la gent i tot això no quedi en fum.

Copiat i enganxat del Gran Diccionari de la Llengua Catalana.

- Anar a la mani no?

- Crec que hi anirà molta gent. Ja m'agradaria anar-hi però...

- Si és clar.

- El que passa és que no em puc comprometre per temes de feina. Vam decidir no anar a aquest tipus d'actes públics.

La "Z" de Zapatero té una longitud de 1.900 metres. Dada important per la gent gran i pels més petits. 

Tot el recorregut ple i foto aèria de la gentada. La imatge a la portada dels diaris de diumenge pot tenir una potència visual inusual i per tant un impacte mediàtic important i esperem que polític també.

Hi ha un munt d'autocars fletats des de cada poble o ciutat de Catalunya. Fletats per associacions, organitzacions o partits polítics. Només cal que ho preguntis a algun familiar o amic i segur que et podrà donar un cop de mà.

Aquí tens les 50 raons de Marc Arza per assistir a la manifestació. Afegeixi la teva. 

1.  
   1. Perquè som una nació i diem prou.
   2. Perquè tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.
   3. Perquè hi donen suport més de 150 entitats econòmiques i socials.
   4. Perquè som un país modern.
   5. Perquè en un país modern el principal aeroport no s'ofega en el caos.
   6. Perquè en un país modern l’autopista més important no pot ser un tap cada cap de setmana d’estiu.
   7. Perquè en un país modern la capital no es queda a les fosques una setmana.
   8. Perquè en un país modern els trens de rodalies no s’aturen tot un mes.
   9. Perquè volem continuar essent un país modern.
   10. Perquè només quan guanya Catalunya, guanya Catalunya.
   11. Perquè és una manifestació per anar-hi en família.
   12. Perquè el TGV arriba tard, malament i sense connectar amb Europa.
   13. Perquè la xarxa de rodalies és bàsica per a un àrea metropolitana integrada.
   14. Perquè si convoquen des d’Unió a Iniciativa és que convoca tothom.
   15. Perquè quan la societat civil es mou és obligat acompanyar-la.
   16. Perquè el nostre model de país el decidim nosaltres i només nosaltres.
   17. Perquè ja n’hi ha prou de pagar impostos que mai no retornen.
   18. Perquè exigim la publicació de les balances fiscals.
   19. Perquè continua essent cert que tot el que no gestionem nosaltres, es gestiona contra nosaltres.
   20. Perquè la Ministra Alvarez ha de plegar.
   21. Perquè els catalans sí que “ni partios ni doblaos”.
   22. Perquè la llengua castellana mereix que algú defensi la -d- del participi.
   23. Perquè quan es convoca una manifestació amb aquest consens s’hi ha d’anar i prou. No ens podem permetre farols mal plantejats.
   24. Perquè els mitjans de comunicació no en parlen però el missatge corre de tota manera.
   25. Perquè necessitem lideratge i planificació estratègica. Un país capdavanter no s’improvisa.
   26. Perquè els nous catalans d’ara han de saber que els catalans d’ahir i els d’abans d’ahir tenim sang a les venes.
   27. Perquè si els ciutadans no es mouen quan cal, la desvinculació política només amaga el passotisme.
   28. Perquè no en tenim prou arreglant el que no funciona, volem ser líders i pioners.
   29. Perquè, venint de comarques, és l’excusa perfecta per passar un dia a Barcelona.
   30. Perquè l’eix mediterrani, que l’estat ignora, és prioritari per als interessos de Catalunya.
   31. Perquè el model radial espanyol, que l’estat imposa, no respon a les necessitats del país.
   32. Perquè som un milió més que fa deu anys i ens calen els recursos per relligar el país.
   33. Perquè s’ha acabat el bròquil!
   34. Perquè els grans sindicats s’equivoquen amb el seu silenci.
   35. Perquè no hi ha victimisme sense víctimes i no s’és víctima quan es planta cara.
   36. Perquè el PSC ha d’adonar-se que els seus votants i militants no comparteixen el servilisme al PSOE dels amos del partit.
   37. Perquè el PP ha de patir pel que li espera si guanya les eleccions generals.
   38. Perquè el Cercle d’Economia, la Cambra de Comerç i el Foment del Treball han de saber que se’ls troba a faltar.
   39. Perquè els efectes de la falta d’inversió els patim tots els catalans, vinguem d’on vinguem i pensem com pensem.
   40. Perquè l’Espanyol-Barça no es juga fins a les 22:00
   41. Perquè volem gestionar el nostre futur per ser responsables dels nostres èxits, però també dels nostres fracassos.
   42. Perquè en un moment de canvi i reptes de competitivitat la inversió és més necessària que mai.
   43. Perquè s’ha de caminar una hora al dia
   44. Perquè el dèficit inversor dels últims anys no es pot repetir i necessitem prendre el control dels nostres recursos.
   45. Perquè en infraestructures, si nosaltres patim nosaltres decidim.
   46. Perquè l’aeroport del Prat ha de poder competir en llibertat, sense estar sotmès a interessos centralistes.
   47. Perquè no volem un aeroport “low cost” per a un país “low cost”.
   48. Perquè només recaptant i administrant els nostres impostos garantirem un tracte just en el futur.
   49. Perquè tenim dignitat.
   50. Perquè som una nació i diem prou. Tantes vegades com calgui.

Aquesta butlleta, aquest vot nul corre per la xarxa. D'acord que estem emprenyats, però s'ha de proposar una manifestació pel dissabte 1 de desembre d'enguany amb la companyia de les forces polítiques?.

Penso que no. Estarem a uns 2-3 mesos de les eleccions Generals. És evident que la presència dels partits serà clau... per ells. La Plataforma pel Dret a Decidir vol aglutinar la major part de la societat civil, d'acord. I també desitja l'assistència de la majoria dels partits o de tots. No hi estic d'acord.

Si veritablement estem al límit, que pel que sembla no és així, la societat civil ha de donar una lliçó a la classe política catalana (no espanyola) demanant responsabilitats aquí casa.

Les eleccions anticipades de Maragall, tota la pantomina de l'Estatut, les infraestructures i d'altres han de servir perquè els "professionals" funcionaris de la política es posin les piles. Jo vaig a treballar cada dia en el que conec millor, em paguen per fer bé la feina que faig i si no és així s'ha de corregir i fer-la ben feta. Amb el menor temps possible. Entenc que el govern del meu país té assessors (mooolts!) qualificats per cada tema i per resoldre qüestions de competències encara més.

Els partits catalans no van anar a una per l'Estatut. Ara hi aniran?. No me'ls crec. Si realment es vol colpir la classe política d'aquí, perquè la d'allà no fa falta dedicar-hi esforços, aquesta protesta es pot plantejar a les urnes. Que vegin que l'abstenció no creix, fins i tot que baixa, però que el català emprenyat existeix i es manifesta. Aquesta butlleta n'és un exemple.

Duent a terme una campanya electoral i si fa falta, una manifestació preelectoral. Aquest 1-D serà un petit mal de panxa als Mas, Carod, Montilla i una petita pessigada a La Moncloa. Com diu Francesc Puigpelat a l'Avui d'avui diumenge: Catalunya no fa por. És fotut, però emprenyats i tot, no fem por.

Els polítics com a ciutadans que són, pertanyen a la societat civil, evident. Que hi assisteixin, i tant. Defenso plenament la concentració  i manifestació de la societat civil. Les concentracions anuals no tant; correm el risc de que això es converteixi en una rutina i que únicament es mostri en forma d'abstenció a les eleccions (Generals, Parlament, municipals...).

Una altra post seria la proposta de Miró-Ardèvol, Barrera i d'altres per reduir l'abstenció. Això seria un altra post...

Ja n'hi ha prou! Han deixat caure la gota que ha fet vessar el got. Parem de queixar-nos en solitari, parem de protestar en petits grups, parem de discutir i dir que és indignant. Ja és hora de potenciar la veu dels ciutadans d'arreu del principat que s'han vist afectats, que estan afectats i que es veuran afectats per les obres del TAV Madrid-Barcelona-França.Reclamem transparència, solucions, plans alternatius de transport pensats des de la realitat i el sentit comú. Publicació i informació d'horaris, freqüències de pas. Els usuaris van davant. 

Després de totes les incidències recollides fins avui, què més podem esperar si el responsable declara que aquesta situació és "normal". Això és intolerable, indecent, imperdonable, denunciable, vergonyós. Demanem la dimissió i suspensió de l'empresa encarregada de les obres i del responsable de l'adjudicació. Demanem la dimissió de la Ministra de Foment del Govern espanyol.

Fem la crida, doncs, a la participació en la denúncia pública d'aquesta situació; manifestació del dilluns 29, a les 7 de la tarda a la pl. Sant Jaume. Animem a tots els treballadors de fora de Barcelona que es manifestin a la mateixa hora davant els ajuntaments dels pobles de les rodalies també afectats per aquesta situació.

Diguem PROU!

Dia: 29 d'octubre
Hora: 19:00
Lloc: Plaça Sant Jaume

Considero indignant l'organització d'una manifestació en contra de la igualtat, a favor del racisme, que fomenta la no-evolució de la societat cap a l'acceptació de l'autèntica realitat social. M'agradarà veure totes les persones que sortiran a la manifestació de dissabte, veurem com és d'inculta la nostra societat, com encara està plena de prejudicis entra nosaltres, com encara regeix l'esperit del racisme, i que la seva ment no és capaç d'assimilar que una família no és regeix pel sexe dels seus components, sinó pels sentiments que sorgeixen entre ells.

Espero que durant els meus anys de vida, pugui veure l'evolució de la societat, cap a un lloc sense prejudicis, racisme, i baralles per una concepte equivocat com és el de família.

Esteve Blanch Sanmartí
Article publicat al diari El Punt, edició del 17 de juny de 2005