Our muşca cu poftă dintr-un codru de pâine. Agriph mergea înainte, alături de alţi doi centauri, deschizând drumul.

- Vrei să te mişti mai repede? ţipă centaurul la pitic.

- Eu n-am patru picioare, replică piticul indiferent.

Cu toate astea, centaurii se opriră. Dintr-o dată, totul se întunecă. În schimb, Our vedea foarte bine. Agriph, din cauza beznei, nimeri cu capul într-un copac.

- Tăntălău, mormăi piticul, în timp ce mesteca.

Agriph îşi duse mâna la cap şi dintr-o dată îşi dădu seama că vede stele verzi.

Our preluă conducerea.

- În stânga, puteţi observa copaci, în dreapta, tot copaci.

Agriph intră iar într-un copac. Our miji.

- Desigur, şi în faţă tot copaci, am crezut că-i evident.

- Futu-i, bomăni centaurul.

Piticul avu un deja-vu. „Iete-te la ăsta, se crede Vania”, aşa că omise să-i spună că un alt copac era chiar în faţa lui.

*

Între timp, zâna îşi dădu seama unde a fost încarcerat vrăjitorul. Încă mai avea pulbere magică. Creaturile alea mici nu reuşiseră să i-o fure pe toată. Reuşi repede să scape din celula de bambus şi, tiptil, se îndreptă spre vrăjitor.

Vania dormea şi, ca orice vrăjitor ce se respectă, vorbea în somn.

Dacă o combin pe Filomela cu Marcel, iese masacru. Mai bine îl scap pe Xreder de blondă. Dar dacă o combin pe Crina cu piticul? Futu-i, nu s-au inventat zarurile, c-o dădeam la soartă.

*

Agriph era plin de vânătăi, spre satisfacţia lui Our.

- Eu cred că tu mă iei la mişto, protestă centaurul.

„Hopa, zise Our în gând, ăsta ştie cuvinte ce nu s-au inventat”.

- La dreapta, strigă piticul.

Centaurul, desigur, luă pomul în plin.

- Ori vorbeşti frumos, ori te trezeşti cu un atac cerebral, zise piticul. Poate şi cu un Alzheimer, ca să fie treaba treabă.

Agriph se ţinea de cap cu ambele mâini. Dacă n-ar fi fost elfa, şi-ar fi băgat picioarele, dar era aproape îndrăgostit.

- Cu faţa aia, a ta, bombăni Our, nici dracu’ nu o să se mai gândească să-ţi ceară mâna.

- Băga-mi-aş! - mormăi Agriph. Piticul avea dreptate.

*

Crina se rătăcise, dar, cel puţin, îşi crease o armă dintr-o cracă căzută.

- Să vă văd, piticii dracului, bombăni ea, agitând arma incertă prin aer.

Tocmai atunci, o siluetă lăptoasă, îşi făcu apariţia.

- Tu ce dracu’ ai de înjuri în pădurea mea?

Crina n-o băgă în seamă, ba chiar bombăni în continuare.

- Creaturi cretine, cred că dacă se joacă de-a fantomele o să urinez pe mine.

*

De la atâtea lovituri, centaurul chiar urină pe dânsul.

Com que estic en desacord amb diversos punts faig una entrada quotejant-los per tractar el tema amb la importància que es mereix enlloc d'un comentari al seu blog que resultaria massa llarg i de difícil lectura.

Primero de todo creo que la sociedad de hoy en día tiene uno de los mayores problemas para un ser dotado de inteligencia, la falta de moral. Es un problema que no se puede medir, no se puede calcular y es un concepto tan connotativo que fácil es que pase inadvertido para aquellos que carezcan de ésta.

Si entenem la moral com una disciplina humana a través de la qual determinem la rectitud del comportament humà segons unes normes que expressen l’existència d’uns deures i obligacions -la qual cosa no s'ha de confondre amb l'ètica que és una subbranca de l'axiologia que estudia la naturalesa del què és bo, adequat o moralment correcte- li dono tota la raó a l'Alan en afirmar que la manca de moral és un problema que tenim.

Ara bé, discrepo rotundament quan diu que això passa a la sociedad de hoy en día, en la meva opinió criticar la societat d'avui en dia per falta de moral és una frivolitat i un demostració de manca de cultura històrica. M'explico, és cert que actualment falta moralitat, però a cas n'ha tingut mai l'espècie humana com per dir que és ara que tenim el problema? Potser el problema no és la situació temporal, sinó la nostra pròpia manera de ser, és per això que seria més correcte dir que la moral no ha dominat mai en l'humanitat i que ara no n'és una excepció.

És per això que penso que els éssers humans tenim una manca de moral que és més (no molt més, crec) una qüestió de determinisme genètic que ambiental o educacional, ja que els humans hem viscut mil situacions diferents i hem actuat malament en la major part d'elles, situacions tan diferents que sí la moral fos una qüestió determinista alguna vegada els astres s'haurien alineat perquè actuéssim bé d'una forma general.

És inútil criticar la societat actual quan va tan malament com ha anat sempre (ara els E.U.A. estan invaïnt Iraq igual que Cristòfor Colom 12 d'octubre de 1492 Amèrica), en tot cas ens podem criticar a nosaltres com a espècie humana abans, ara i en el futur.

Si con el conocimiento nos diferenciamos de los animales, distanciémonos lo más posible; demostremos que hemos evolucionado, pues no hay nada peor que un ser dotado de inteligencia y comportándose como un animal.

Penso que no és el coneixement el que ens diferencia dels animals, sinó la capacitat d'adquirir-lo. Però, fet i fet, penso que en línies generals no som tan diferents dels animals al matar-nos igual que ells amb plom -Señor, lo nuestro es el plomo, que diu el protagonista de The Dark Tower de Stephen King- enlloc de a cops de queixal.

Ara bé, també cal treure's la bena dels ulls i observar com hi ha excepcions a la manca de moral generalitzada, i és que com afirma el psicòleg americà Lawrence Kohlberg, la creació del judici moral és un procés individual basat en les nostres creències i en el nostre nivell de desenvolupament. I aquí no sé si donar un vot de confiança a la societat pensant que realment ens estem desenvolupant moralment (industrialment és evident que sí).

I és també per això que no m'agrada quan algú fa una "crítica a la societat", perquè crec que la moral es regeix pel nivell de desenvolupament i això ve determinat per la genètica de la nostra espècie i no ho podem modificar. És possible que gent amb una gran moral simplement sigui gent amb un nivell de desenvolupament més elevat que la resta de mortals? Potser hauríem de queixar-nos més de com som de forma natural que de la societat? Però això també seria caure en un escepticisme rentant-nos les mans i donant la culpa al que no podem canviar...

No obstant això, no tinc una visió tan pessimista de la societat, també passen coses bones, tot i que a més petita escala i no surten als mitjans de comunicació perquè no venen. I és que en el fons som uns morbosos i mentre un naixement no és notícia un assassinat sí que ho és. Acabarem com a El fugitivo de Stephen King on la televisió és el reflex del què agrada a la societat: la sang, la tristesa i els assassinats. I sinó que em diguin perquè un butlletí informatiu em mostra una realitat poblada per les desgràcies com si mai passessin coses bones. Ja us ho contesto jo: la televisió es regeix per l'audiència i, les desgràcies -ens agradi o no- ens agraden pel seu morbo.

Hoy en día sólo se busca tener dinero, popularidad y una cara bonita al lado haciendo lo menos posible y si se da la ocasión recurriendo a actos faltos de nobleza.

És cert que molta gent busca una vida material, és la gent que surt als mitjans de comunicació i que per desgràcia ens pensem que és la única, però cada dia passen coses d'una inusitada bellesa que ens haurien de fer veure que potser tenim una bena als ulls per les coses boniques com aquesta.

Como dijo una vez alguien de buena razón “La holgazanería es la madre de todos los vicios”.

És cert que algú va dir això, però les dites populars solen caure en paralogismes fal·làcics com l'ad populum del mal de muchos consuelo de tontos, així que cal anar amb peus de plom a l'hora de justificar una opinió amb una dita popular. Respecte aquesta afirmació crec que no és la ganduleria el problema de tot, sinó que, com ja he dit abans, el problema de tot som nosaltres com a espècie humana, no pas cap característica negativa que se'ns pugui atribuir com l'egoisme, la ganduleria o la falta de moralitat, que d'altra banda són el que fan de l'espècie humana el que en massa grans trets és.