Crec sincerament que Convergència i Unió (CiU) té un problema greu: no ha acabat d'assumir que ja no és al govern. M'explicaré. Massa sovint es deixa enganyar per l'estratègia dissenyada pel govern tripartit -especialment per la secció regional del PSOE- d’apel·lar als grans acords "nacionals" per esquivar el que, simplement, és incapacitat del propi José Montilla i dels seus socis.

Es pot estar d'acord o no amb el que CiU feia quan governava. Es pot estar d'acord o no amb la decisió de Jordi Pujol -i per extensió de CiU- d'apostar sempre per l'estabilitat econòmica i institucional d'Espanya. Es pot estar d'acord o no amb els pactes que CiU va establir al llarg dels seus 23 anys de govern -sobretot amb el PSOE-. El que no pot negar-se és que els governs de Jordi Pujol governaven, manaven, imposaven... i no només quan tenien majoria absoluta. Voldria recordar, en  aquest sentit, que només durant dos mandats -de 1984 a 1992- CiU va governar amb majoria absoluta.

Si durant els 15 anys que no va tenir majoria absoluta, hagués hagut de recórrer constantment a l'estratègia de "pactes nacionals", algú em podria dir quantes lleis, decrets o normes haguessin entrat en vigor? El que em sembla evident és que governar implica un exercici constant de negociació amb el conjunt de forces parlamentàries, i amb les institucions incloses en el marc institucional corresponent. La política catalana, per causa de la submissió política a un marc aliè -l'espanyol-, és més complexa que la de qualsevol estat independent del món. I alhora que complexa és més rica a l'hora d'establir complicitats, ja que aquestes no s'han de limitar a l'àmbit natural d'actuació política -la nació-, sinó que s'han de fer extensives al conjunt de l'Estat. És indubtable, doncs, que Jordi Pujol era un polític immens, capaç de dotar de significació nacional una institució -la Generalitat- que, a ulls de qualsevol politòleg "normal", no passaria de ser una institució regional, entesa en el sentit europeu del terme.

Aquest fet segurament és el que diferencia la figura de Jordi Pujol de la dels seus successors, Paqual Maragall i José Montilla, la mediocritat del quals -especialment del darrer- enalteix la seva figura per sobre, fins i tot, del que seria desitjable i normal. Possiblement la "capacitat política" és el que converteix el President Jordi Pujol en un animal polític de pes, i al President José Montilla en un simple i gris "gestor".

Per això mateix resulta incomprensible aquesta voluntat constant, de la renovada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de voler salvar els mobles al govern tripartit. N'hem vist exemples constants aquests darrers anys. Quan els socis que conformen ambdós tripartits discrepaven entre si, els socis majoritaris sempre tenien a mà la "responsabilitat" de CiU per ajudar-los a superar els mals tràngols. En resum, que CiU sempre acudeix cuita corrent a presentar-se davant de l'opinió pública com l'element clau que permet que el país continuí avançant, mentre que presenta al tripartit com un desori i una casa de barrets, mal avinguda. Però no s'adonen que l'únic que fan és fer-los la feina bruta als socialistes? I no només això, és clar, perquè de retruc reforcen el discurs dels satèl·lits dels socialistes -ERC i ICV- que si ells no fossin al govern, la "sociovergència" seria una realitat. Una mentida evident però que té una certa sortida mediàtica en una societat necessitada, pel que es veu, de conspiracions i paranoies. Una societat immadura incapaç d'exigir als seus polítics que passin comptes de les seves actuacions. A sobre les llumeneres de CiU deuen creure's que amb això aconsegueixen futurs rèdits electorals. Angelets!

Senyors de Convergència, el PSC, ERC i ICV sumen 72 escons d'un total de 135. En conseqüència el que han de fer és negociar, pactar... governar, en resum. En el cas del finançament, això de la unitat és una entelèquia dels socialistes per esquivar la seva responsabilitat. Jo entendria perfectament que CiU es comprometés, amb el poble de Catalunya, no pas amb el tripartit, a no negociar amb el govern de Madrid. Això seria el correcte. El que és absurd és entrar en el joc del 3-1. Senyor Mas, només voldria fer-li una pregunta: Que hi guanya el país, en primer lloc, i CiU, finalment, en aquesta taula de 4 partits?

Si el tripartit és incapaç de garantir el compliment de l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i no pot aconseguir el finançament que s'hi contempla, que pleguin! Que es convoquin noves eleccions i que sigui el poble de Catalunya qui decideixi qui vol que la lideri. Si el Tribunal Constitucional tomba aspectes cabdals de l'Estatut, que el govern proposi les mesures que cregui adients per combatre la sentència. En qualsevol cas, que el govern governi. Mentre vostès estiguin pel mig, amb la seva voluntat de ser la "clau de volta", no passaran de ser actors de segona de la política nacional. Clau de volta, si senyor, però a l'oposició, pels segles dels segles, amén.

Estar a l'oposició no és tant greu com sembla. Vostès hi han estat des del 2003, i han sabut sobreviure-hi millor del que molts es pensaven... i desitjaven. Estar a l'oposició no vol dir, lògicament, haver de fer una oposició dura, radical, brutal... com la que va fera el senyor Aznar durant l'últim mandat del "terrorista" Felipe González. Però estar a l'oposició significa, malgrat tot, assumir que s'és oposició, i això és el que vostès es neguen a acceptar. És possible que els faci por aquella frase atribuïda al "mafiós" Andreotti, què diu que el que realment desgasta és estar a l'oposició. Vindria a ser una derivació d'aquella altra frase feta que sentencia que el qui està al poder es beneficia del fet de ser-hi. Aquestes dues frases poden ser encertades, sempre i quan la situació econòmica i la institucional funcionin raonablement bé. A Catalunya, i la ciutadania cada cop ho percep més, cap de les dues situacions funcionen ni hi ha previsions que comencin a funcionar bé, ans al contrari, tot indica que tendirà a pitjor. Així doncs, assumeixin definitivament que són oposició, i més ràpidament aconseguiran tornar a dirigir el país.

Les estratègies del PSOE són dolentes... el  problema és que les dels convergents són pitjors!