Van iniciar el seu triomfal camí en partits com el Front Obrer de Catalunya (FOC) o el PSUC. Com tothom sap en aquests dos partits militàvem 5.999.998 catalans. Els dos que hi manquen fins als sis milions eren en Pujol i la Ferrussola. El FOC era un partit que considerava els comunistes del PSUC com a massa dretans, no en va els del FOC tenien a les seves files un obrer autèntic. Vist el que ha passat amb els del PSUC potser tenien raó. L'error es deu segurament a què van considerar els petitburgesos com els dolents de la pel·lícula. Havien conegut les fàbriques només en els llibres. Quan se'ls va acabar la marihuana i es van adonar que anar a treballar en una fàbrica era molt dur, en comptes de fer-se petitburgesos -els feia basarda- es van fer grans burgesos. Què es podia esperar d'una generació de catalans que van sortir de l'Espanya franquista per ajudar els pobres "gavatxos" a alliberar-se de la deplorable democràcia burgesa?

Van teoritzar en ple "viatge" que del feudalisme es passava al capitalisme; d'aquest al socialisme i per últim al comunisme. És un dogma sorprenent! El que hem vist a Rússia és que del feudalisme es passa al comunisme i d'aquest altra volta al capitalisme. No n'han endevinat ni una! Els revolucionaris de Sarrià i La Bonanova van escriure que les percepcions que hom té en drogar-se són tan reals com la mateixa realitat. Aquí van perdre tota la perspectiva racional i mai més l'han recuperada (Bricmont i Sokal, 1999). Quan podien es fumaven 25 porros seguits -algun més decidit, LSD- i és clar, per unes quantes hores es pensaven que havien fet una revolució, o dues. Sort que s'acaba el mes de maig.

Els del Maig del 68 ara manen arreu, en la política són els ideòlegs de George W. Bush, Nicolas Sarkozy i José Maria Aznar. Dirigents maoistes com André Glucksmann demanen el vot per a la dreta i son els propagadors que hi havia armes de destrucció massiva a l'Iraq. Comences a provar LSD i acabes veien armes pertot arreu. Josep Fontana ens deia "En conjunt 1968 va ésser una flamarada innòcua en què van cremar-se inútilment les aspiracions de canvi social de les noves generacions. Es va deixar que s'esbravessin perquè veiessin que poques coses "reals" podien canviar i tornessin a l'ordre". Per això, perquè ara manen a la política, als mitjans de comunicació a les empreses etc., encara entenc menys que continuïn inflant el cap als seus fills. Si un dia aquests nois i noies s'ho creuen i es plantegen fer una revolució hauran de detenir els propis pares i executar-los a la plaça de Sant Jaume. Són uns irresponsables!

Foto de Alain Bachelier.

A mi em cau lluny el Maig del 68, ja que jo vaig néixer al 86 però si mirem enrere i veiem com han evolucionat les coses ens podem adonar que realment el Maig del 68 ha estat un fracàs, si més no, no acabat esdevinguen la revolta pretesa pels estudiants, es a dir trencar amb l'Estat, amb el conservadorisme i amb tot allò que representaven els seus pares...

Només cal veure on estan actualment tots els "pares revolucionaris" del 68, la gran majoria son grans empresaris amb fortunes considerables (em sembla perfecte), homes de negocis, membres de consells d'administració i un llarg seguit de llocs de responsabilitat. I alguns altres seuen o seien a l'Assemblea Nacional, com seria el cas de Cohn-Bendit .

La pregunta és, que ha passat durant aquests anys, des del 68 fins aleshores, perque tots aquests "revolucionaris" hagin esdevingut el mateix contra el que ells lluitaven? La resposta la deixo oberta...

Reprodueixo un entrevista que va realitzar el diari AVUI, a la pàgina 36 el divendres 2 de maig a André Glucksmann i al seu fill Raphaël Glucksmann, arran de la publicació del seu llibre ''Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy'.

En el llibre pare i fill, reclamen la vigència dels principis del maig del 68 contra el conservadorisme de les societats occidentals.

Un any després de la victòria electoral, ¿lamenta haver escollit Sarkozy?

André Glucksmann: No, no me'n penedeixo. Continuo creient que vaig triar el candidat que havia fet un millor diagnòstic de la situació que viu França. Aleshores ja vaig dir que estava escollint un home i no un déu. Hi ha coses que no comparteixo, però esperaré al final del seu mandat per fer balanç.
Raphaël Glucksmann: La decisió del meu pare no em va sorprendre. Jo mateix, que tinc carnet del Partit Socialista, també vaig acabar votant per Sarkozy. Ha fet coses positives, com abolir la imatge del president com a pare de la nació. Fa segles que vam tallar el cap al nostre rei, però els francesos continuen sent profundament conservadors i monàrquics, molt més que els espanyols. És un dels símptomes que demostren que el Maig del 68 ha acabat fracassant.

Fa exactament un any, Sarkozy demanava acabar amb l'herència del 68, en un polèmic míting al qual tots dos van assistir. ¿No els va molestar?A.G.: Vaig tenir prou sentit de l'humor per prendre-m'ho amb certa ironia. Ell mateix va confessar a Yasmina Reza que ho havia dit amb cinisme i mala fe, o sigui que no creia de debò el que estava proclamant. Va ser un bon cop tàctic, just quan aquesta esquerra moralment infal·lible, però que no s'atreveix a actuar seguint els seus principis, intentava convertir les eleccions en un referèndum contra Sarkozy.
R.G.: Sarkozy va voler atacar el conservadorisme dominant en la societat francesa, ja que a França tothom s'oposa a la globalització: es rebutja el caos del món contemporani per refugiar-se en el passat. Però es va equivocar en una cosa. Les actituds conservadores que observem avui no procedeixen del Maig del 68, sinó d'ideologies prèvies com ara el gaullisme i el comunisme dels anys 50. De fet, la globalització no deixa de ser una conseqüència de l'esperit del 68, de l'obertura que defensava. Contràriament al que es diu, això no pertany exclusivament a l'esquerra. Per posar un exemple, Mitterrand era d'esquerra, però representava tot el que detestaven els que van fer la revolta del Maig del 68, com ara l'encarnació de l'Estat fort i de la França rural.

Diu que s'ho va prendre amb ironia, però al llibre explica que va enviar-li un e-mail per protestar contra la caricatura del Maig del 68 que havia presentat.

A.G.: Bé, vaig pensar que era millor que no seguís per aquest camí. Però continuo creient que no pensava de debò el que deia. La prova és que després va nomenar ministre d'Exteriors Bernard Kouchner, un dels líders estudiantils del 68. Pensi que, en aquesta França conservadora on vivim, ha sigut tan impactant com veure Carme Chacón convertida en ministra de Defensa quan està embarassada de vuit mesos [riu].
R.G.: Sí, tots dos nomenaments són gestos molt propis del 68, molt subversius.

Què creuen que Sarkozy no ha entès del Maig del 68?R.G.: D'entrada, potser no ha entès que, sense el Maig del 68, mai no hauria sigut president. Si no fos per aquella experiència d'obertura, els francesos mai haurien escollit un home d'orígens jueus hongaresos i grecs, casat i divorciat dues vegades, sense un passat rural que el lligui al territori francès. Però el títol del llibre és una simple excusa: el que volíem era veure què perdura de la revolta.

I quines són les conclusions? Per a què va servir el Maig del 68?

R.G.: La revolta ha fracassat, en el sentit que França continua sent un país conservador i molt vertical, però alhora va aconseguir revolucionar moltes coses. Va suposar l'adéu definitiu a dos mites. Ens vam adonar que la França eterna no existia i que la revolució que havia d'instaurar una gran societat comunista no arribaria. Li devem el món on vivim avui, sense punts de referència, sense ideologies preestablertes i sense fronteres físiques, on tothom és alhora mestre i alumne, productor i consumidor.
A.G.: El Maig del 68 va ser una revolució que en va anticipar moltes altres, de tipus democràtic i no marxista. De fet, a França va adquirir un caràcter fortament antitotalitarista, en especial contra el comunisme. Els intel·lectuals francesos ja desconfiaven de l'ortodòxia comunista molts anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. A mi em van expulsar del Partit Comunista per haver protestat contra l'actuació soviètica a Budapest el 1956 i molts líders sindicals del 68, tot i estar-hi afiliats, tenien seriosos conflictes amb la cúpula del partit, que va arribar a insinuar que la revolta era un complot de De Gaulle.

Avui ningú sembla gaire interessat a revisar la vigència dels principis que van inspirar el Maig del 68. ¿Assistim a un aniversari extremadament superficial?

A.G.: Sense cap dubte, però commemorar alguna cosa sempre acaba implicant matar-la. S'ha intentat ficar el Maig del 68 en un recipient ple de formol, afegint-hi un parell d'imatges i de records curiosos. La gent s'agenolla o es pixa a sobre del 68, en funció del seu gust, però en tots dos casos dóna per entès que forma part del passat. En el fons, Sarkozy diu el mateix que [l'eurodiputat i exlíder de la revolta] Daniel Cohn-Bendit, que ha demanat que s'oblidi el Maig del 68 definitivament.
R.G.: I nosaltres el que diem és el contrari.

A.G.: Creiem que, més que un moment, va ser l'inici d'un moviment. Quaranta anys després, caldria pensar com s'aconseguiria una ruptura similar avui en dia i decidir com continuar endavant amb ella. Cal tornar a despertar l'esperit de subversió contínua.

Marc Pallarès i Ponsa

A la primavera del 68 es van produir a Paris una serie de vagues estudiantils que acabaren en confrontacions violentes entre manifestants i policia. L'administració de Charles de Gaulle, en un intent de reprimir aquelles manifestacions, va encendre encara més els ànims d'uns manifestants que protestaven per la guerra del Vietnam, la transformació de la societat francesa, el seu sistema educatiu o la llibertat sexual.

Les vagues generals van arrossegar a gran part de treballadors i estudiants per tot el país fins el punt que De Gaulle va haver de dissoldre l'Assemblea General francesa i convocar eleccions generals anticipades. La situació de col·lapse era total i finalment a l'aconseguir importants millores salarials es va tornar a la normalitat a petició del sindicat majoritari, la CGT i el Partit Comunista Francès.

Molt es parla de les conseqüències d'aquell Maig, tant a França a com a la resta d'estats europeus. No es pot dir que aquells fets canviessin dràsticament la societat francesa, de fet no hi va haver grans canvis, excepte a la Universitat, on estudiants i professors progressistes se la van fer seva i unes condicions salarials i socials millors però que molt probablement haguessin estat les mateixes sense aquells fets. Però sí es pot considerar que aquella primera generació de la postguerra va marcar una actitud reivindicativa dels francesos que els ha permès obtenir serveis i prestacions socials realment avançadas, més enllà, pel que podem veure amb els seus darrers governants, del color polític majoritari a les posteriors eleccions. Els francesos demostren que no cal ser d'esquerres per ser reivindicatiu.

Han passat 40 anys i queda ben poc de l'esperit del Maig del 68. Al nostre pais aquells fets van servir per crear certa consciència i fonaments socials, dels que ara pràcticament ja no en queda res. La societat que vivim avui té les mateixes raons per sortir al carrer però ja no tenim cap generació de postguerra que ens arrossegui, a més ja no ens ve bé perquè arribem tard a la segona residència o ens agafa a hores punta del Cinturó del Litoral.

Ara l'únic que reivindiquem es que facin fora al Laporta, que guanyi Espanya al festival d'Eurovisió o que no facin tants anuncis a Operación Triunfo. Alguns agosarats fins i tot la dimissió del titular de Medi Ambient.

Especialment avui volem recordar a una de les ànimes d'aquell Maig del 68, Georges Brassens. Ací el teniu en una de les seves cançons més emblemàtiques:

A Espanya, Massiel ens guanyava el Festival d'Eurovisió amb La,la,la.....

I vosaltres què en recordeu d'aquells dies?

Efectivament estaven fent les maletes per anar-se'n a La Sorbonne, una curiosa universitat francesa on durant un mes hi havia més catalans que francesos. No entenc a més la dèria dels catalans d'anar a una universitat on aquells dies no feien classes. O potser era per això? D'aquí ve que els del maig del 68 no sàpiguen quasi res i les poques coses que saben les saben malament. Entre anar a universitats tancades i fer vagues estudiantils no els va quedar temps per aprendre. Potser per aquesta enorme confusió intel·lectual pretenien fer revolucions a l'abadia de Montserrat. Altres creien que el millor era el marxisme-leninisme-maoisme i que calia implantar aquest sistema com ho feien a Albània o a Cambodja. Sort que es fumaven molts porros i no tenien temps per a res, perquè si no, haurien acabat per pelar-nos a tots per llegir llibres. En aquest ambient que ens han explicat només hi ha una petita dificultat explicativa la cançó més escoltada el mes d'abril de 1968 va ser La La La de Massiel que com tothom sap és l'himne revolucionari de la Internacional situacionista. La segona cançó més escoltada era Cállate niña dels PIC-NIC.

El mes de maig de 1968 va ser a Catalunya un mes normal. Fer-nos creure ara una altra cosa és atemptar contra la llei de la gravetat. En altres indrets podien somiar en la construcció de nous mons produïts en mentalitats enterbolides per substàncies estranyes, aquí l'únic somni possible era acabar amb la dictadura. I el somiaven pocs.