Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l'obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d'atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l'obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l'obra, d'una part de l'obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l'autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l'obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l'obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l'estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d'Ibarz); l'aïllament de l'escriptora a l'exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d'Ibarz, la Guerra Civil i l'exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l'exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d'aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d'acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m'està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d'una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n'he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l'AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l'AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l'AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l'Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

Malgrat tot, les crítiques són comprensibles. Potser s'hauria de rebatejar la festa com el «Dia del Màrqueting Llibreter», perquè és evident que els triomfadors d'aquest dia són els escriptors que tenen al darrere una potent màquina publicitària.

No tenia intenció de parlar més de Sant Jordi, però aquests dies em ressonaven a les orelles les paraules sentides i llegides aquí i allà que posen en dubte la viabilitat de la festa, i les paraules que vaig llegir a l'Avui de dijous criticant aquesta dèria sembla que tan nostra, de trobar sempre un però a qualsevol cosa, i més si té èxit (Salvador Cot, «Quan convé matem aranyes», Avui [24 abril 2008], p. 4). I hi pensava sobretot per la reacció d'una bibliotecària argentina que he conegut aquest cap de setmana, que estava meravellada per la manera com celebrem el dia de Sant Jordi, amb una festa centrada, sobretot, en el llibre i que és capaç de moure tanta gent.

És un negoci? No més que altres «dies de» que celebrem o intenten que celebrem la resta de l'any i això no canviarà perquè donem un altre significat a la celebració. Potser no es llegiran tots els llibres que s'hauran venut aquest dia, o potser sí; això no depèn del Dia del Llibre. En tot cas, hi ha almenys un dia a l'any en què molta gent pensa a comprar un llibre per regalar i potser hi haurà qui se sentirà obligat a llegir el llibre que li han regalat i s'aficionarà a la lectura.

I ara podeu dir-me que sóc un il·lús, si voleu; ja sabeu on fer-ho.

Trobo la parada de la cunyada i m'hi estic una estona. Encara no hi toca el sol que hi tocarà a la tarda i s'hi està bé. Després segueixo Rambla avall i de cop començo a veure polítics: en Duran i Lleida que reparteix roses davant l'estand d'Unió; en Ridao que conversa amb altres persones davant Le Meridien. I un moviment estrany i tumultuós de gent al voltant de l'estand dels socialistes indica que alguna patum s'hi acosta: i tan patum, el Molt Honorable!

De pujada, pel passeig de Gràcia, el panorama és ben diferent. Al costat Llobregat les parades són més escasses però hi destaquen les grans parades d'Abacus, La Central i Happy Books. A l'altra banda albiro les de Laie i la Casa del Llibre. A la tarda, quan hi tornaré a passar, a la parada d'Abacus s'hi agombola un munt de gent: de puntetes puc veure amb prou feines en Mathew Tree i, més amunt, la Carmen Posadas —dubtava que fos ella, ho he hagut de comprovar al web d'Abacus: canvia, en viu.

De sobte sento una veu al meu darrere: «és que no treballa ningú, avui, o què?». I és que malgrat ser dia feines, les Rambles i el passeig de Gràcia són plens a vessar de gent que passeja i bada, i mira els llibres i les roses i en compra.

I a la tarda, quan tornaré a fer el mateix passeig, ara acompanyat, no haurà canviat gairebé res: gent i llibres i roses i llibres i gent. De tota mena i de tots colors. I llibres i roses i gent.

Enllaços relacionats:

• web de Sant Jordi, de l'Ajuntament de Barcelona
• les roses, de Bloom Flors (sí, això és publicitat!).

No sé si avui compraré algun llibre o no. Que els llibreters em perdonin si, un dia a l'any, no surto de la llibreria amb una bossa curulla de llibres; els ho compensaré la resta de l'any. Sant Jordi és un dia especial, mai no ho he negat; però prefereixo passejar pels carrers atapeïts de parades de llibres i roses, entre la gernació que els haurà omplert, a tancar-me entre les quatre parets d'una llibreria a passar calor i rebre empentes i cops de colze.

Sí, avui és un dia especial; potser l'únic dia de l'any en què sortim tots al carrer amb la intenció de comprar un llibre. El que sigui i per qui sigui. L'únic dia l'any en què no ens creiem les veus malastrugues que dia sí, dia també, prediuen la desaparició del llibre.

Un dia especial. I, a més, fa sol. Que rebeu moltes roses i molts llibres.

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d'Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a Frikitecaris («Ex-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado («¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

Per pujar a la basílica de Sacré-Coeur des del boulevard de Rochechouart hom pot optar per diversos carrers; curiosament, però, tots són buits excepte un, el carrer d'Steinkerque, que comença a l'alçada de la parada de metro i desemboca a les escales que porten a la basílica. Tant se val que anem per un carrer o altre dels que hi ha al costat, perquè hi arribarem igualment... és igual, perquè tots agafem el carrer més atapeït, el més ple de botigues de souvenirs, el carrer on carteristes i altres timadors intenten fer el seu agost particular (o pensàveu que el joc de les boletes que omple les Rambles de Barcelona era únic?). I és quan tornes de la visita de rigor i decideixes no tornar a passar per aquell carrer intransitable que t'adones que el més bonic no estava en aquell camí...

O tots portem la mateixa guia o el turista tendeix al gregarisme més del que hi tendeix l'espècie humana en general...

Una mica més avall, abans d'arribar a la passarelle Debilly, en veiem una altra. Només es diferencia de la primera pel color de l'anorak. «Quant de temps creus que trigarà a trobar un anell?», ens preguntem; i abans no hem respost, s'ajup, recull alguna cosa de terra i es llança sobre una turista, una jubilada segurament, que en fuig esperitada. Seguim caminant, sense perdre-la de vista: avança cap a la passarel·la Debilly, travessa fins la meitat, es recolza a la barana com qui mira el paisatge, i passats uns segons, torna a ajupir-se i ensenya alguna cosa a un turista que feia fotografies des del pont. Ara ja no podem aguantar el riure i fem broma sobre la riquesa de París, on la gent perd grossos anells d'or pels bulevards, i sobre les trobadores d'anells, tan afortunades i oportunes elles.

Hi torno a pensar més tard, al Musée d'Orsay, davant del quadre de Jean-François Millet:

Però el més important d'un esdeveniment d'aquestes característiques és el fons, més que no pas la forma, i aquí és on crec que el paper de la Setmana necessita afinar-se una mica: si és una mostra de llibre en català, no hi hauria d'haver tot (o el màxim) que s'ha editat en català? Està bé que hi hagi fons que no és de plena actualitat i que costa d'aconseguir, o que ni tan sols recordes que es va editar (com diu el Llibreter a «Setmana del Llibre en català»), però també hi hauria d'haver les últimes novetats. I no sempre és així: d'alguns autors ho trobes pràcticament tot, d'altres alguna cosa, i encara d'altres dels quals no en trobes pràcticament res, no nou ni vell. I potser caldria augmentar una mica la presència de les altres literatures en català, tal vegada dedicant-los espais propis que els donin més visibilitat.

De tota manera, és bo que es faci la Setmana. Ni que sigui perquè els malalts de literatura que no podem passar per davant d'una llibreria sense treure-hi el nas per veure què hi ha puguem dedicar-nos al nostre vici preferit: remenar llibres a la recerca de qui sap quina lectura, recomanada, perduda, oblidada, desconeguda o, simplement, que ens cridi l'atenció per una coberta llampant. Jo hi he anat i he firat: un llibre recomanat, un que no sabia que s'havia traduït al català, un de coberta llampant, un de desconegut i un d'una escriptora de qui he llegit algun llibre.

I fins l'any vinent...

Desde Globalkultura Elkartea, y con la colaboración de Basquetour, la Agencia Vasca de Turismo, buscamos acercar el País Vasco en todas sus dimensiones a quien le guste viajar y promover el turismo hacia el País Vasco apoyándonos en quienes tengáis un blog. Queremos que la gente conozca nuestra tierra y nos conozca por muchas de las cosas buenas que tenemos.

Para ello, hemos organizado el CERTAMEN «TURISMO 2.0, PRIMAVERA 2008», con importantes premios, a repartir entre quienes participéis.

Por medio de textos, fotos o vídeos, puedes promover, señalar o enaltecer tu pueblo favorito, un rincón turístico insólito, un plato gastronómico, o una atracción concreta del País Vasco.

Puedes limitarte a apoyar la campaña o participar en alguna de las tres modalidades. Puedes vivir aquí o haber venido a visitarnos. Puedes participar a título individual o en grupo, lo único que necesitas es tener un blog y ganas de contarlo. Cualquiera puede tener un premio.

Plazo: hasta el 15 de marzo de 2008. Las bases en: www.turismo20.net

Enllaços relacionats:

• «Turismo 2.0 - acercando personas, acercando lugares», a Sin que sirva de precedente de Jaio.

Dediquem la portada d’aquest número a Sant Joan de Salelles i a la seva ermita. La capella està dedicada a Sant Joan Baptista sota l’advocació de la decapitació, si bé la festa se celebrava el 24 de juny i no el 29 d’agost; l’església s’alça encara sobre una construcció anterior. Els especialistes afirmen, tot i algunes discrepàncies, que va ser consagrada pel bisbe gironí Servus Dei l’any 904 i convertida en parròquia de Sant Sadurní –el segle XII passaria a ser capella de la parròquia. Se sap que el 1136 el lloc de Salelles i els seus masos pertanyia a Santa Eulàlia de Cruïlles mentre l’ermita pertanyia a Sant Sadurní. Aquesta ermita és un dels monuments del primer romànic que es conserven a la comarca. Té una única nau i absis semicircular amb volta de quart d’esfera. A la façana nord s’hi aprecia una filada de pedres disposades en forma d’espina de peix. Té una porta al nord molt petita per accedir al cementiri, una de principal al sud i una que dóna llum natural a l’església que dóna a ponent. El segle XVI hi havia el benefici d’una confraria i se sap que el segle XVII el capellà anava a celebrar missa a la capella dos cops per setmana. Es va anar deteriorant i es va fer necessària la seva restauració en quatre ocasions: el 1596, el 1783, el 1944 i el 1987. El Museu d’Art de Girona conserva un reliquiari i una lipsanoteca, una caixeta de fusta amb les relíquies de la consagració de l’altar, procedents de Sant Joan de Salellas. L’estat de deteriorament sofert va fer que el 1835 es donés de baixa del culte tot i que s’hi va seguir oficiant. A la fi va ser abandonada i saquejada durant la Guerra Civil. Comptava amb un retaule sobre la decapitació que es va perdre. Al seu lloc s’hi va instal·lar un mosaic de rajoles valencianes que pretén recordar l’original, donació del senyor Fernando Gil. L’església va ser beneïda i va tornar al culte novament el 26 de desembre de 1944 de mà del bisbe Cartanyà. Es va cantar ofici solemne com a pagament pels pietosos donatius que van permetre costejar-ne la restauració.

<b>La darrera reforma i la celebració de l’aplec</b>
L’última reforma de la capella la van fer la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona entre el març de 1985 i el març de 1987. L’objectiu de l’actuació era treure l’habitatge de l’ermità, que hi era d’abans del segle XVI però que estava molt enrunat. A més, s’hi van fer treballs per deixar-la de la forma més semblant al seu aspecte original i es van trobar una tremuja i, sota el paviment, dues sitges. Mossèn Josep Rovira, com a rector de la parròquia, va demanar al bisbe la seva presència per presidir la reobertura del temple el 1987 però, finalment, va ser el vicari general qui hi va assistir. Les obres es van presentar al públic el diumenge 29 de març de 1987 amb benedicció de l’església, l’altar i la nova campana. Hi va haver també sardanes amb la cobla Foment de la Sardana. En aquella època l’alcaldia del municipi estava a mans de Narcís Bach-Esteve, actualment regidor al govern amb Junts pel Municipi (JpM). El dia de Sant Joan d’aquell mateix any s’hi va oficiar missa i es va posar el nom de Joana a la campana. Des de llavors va començar a celebrar-se l’aplec, amb missa cantada per la coral i
un piscolabis. Set anys més tard la missa es va començar a celebrar a les sis de la tarda acompanyada de la cantada dels goigs
del sant amb coca i beguda per a tothom. A banda del consistori també col·laboren amb l’Aplec els propietaris on se situen els terrenys, la família Puig Salellas. El 2001 va haverhi audició de sardanes gràcies als Amics de la Sardana de la Bisbal i comarca. Aquell any hi va participar la cobla Vila de Roses. Entre 2002 i 2006 hi va participar La Bisbal Jove i, el 2007, La Principal de l’Escala.

Autor: Ignasi Corney Oller
Publicat a: La Palanca

La urbanització del Puigventós va ser promoguda entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta per l'empresa Eurofinques amb el suport de l'Ajuntament. L'exalcalde Antoni Mallorquí explica que el 1981 hi havia 10 cases construïdes i 36 persones censades. En les primeres èpoques de la urbanització hi havia cloaques però totes les aigües anaven cap al Rec del Molí. L'asfaltat era deficient i aquell mateix any es va tornar a asfaltar. El 1982 es va crear l'associació de veïns i, segons Mallorquí, el febrer de 1983 ja hi havia quatre cases de cap de setmana, 11 més construïdes i desocupades, set en construcció i 33 més habitades. Segons els seus càlculs, hi residien més de 130 persones.

En aquella època, la Bisbal es trobava en plena revisió de planejament i amb suspensió de llicències d'obra. Aquest fet va facilitar en alguns casos l'adquisició d'habitatges en quest indret en detriment de la capital baixempordanesa. Amb el pas del temps la urbanització va anar creixent. I es va anar ampliant el número d'habitatges i de persones que els habitaven fins a convertir-se, per influència i per proximitat, en un barri residencial més de la Bisbal. El Puigventós se situa en un turó que és accessible per dos costats: d'una banda, per un camí a la part posterior de l'actual polígon de la Bisbal, actualment asfaltat després d'haver hagut de batallar durant molts anys. I també a través de la carretera que porta cap a Cruïlles trencant cap a la dreta després que s'hagi posat en funcionament un conjunt de semàfors en els accessos a aquest nucli. Actualment, segons dades facilitades pel consistori, hi ha 190 dones i 206 homes sumant un total de 396 persones que hi resideixen.

L'espai posterior a la urbanització, durant els anys 80, va patir el conflicte d'un abocador il·legal de runes, preludi de la instal·lació, anys a venir, d'un abocador industrial de residus inerts i no especials a l'espai conegut com Vacamorta. D'això en fa set anys. L'indret compta amb una pista poliesportiva recentment reformada i, en aquests moments, a l'espai immediatament anterior, s'hi està acabant la construcció d'un centre cívic impulsat per l'Ajuntament.

Autor: Ignasi Corney Oller
Publicat a: La Palanca núm. 8

Arribo abans d'hora, localitzo la sala on es fa el curs i enfilo cap a la llibreria, a tafanejar una mica —i acabo amb un parell de llibres a la butxaca, tot s'ha de dir, un dels quals em donarà una bona estona de lectura aquella mateixa nit. S'acosta l'hora de l'acte i a la porta de l'auditori ja s'ha començat a formar la cua d'assistents: la mitjana d'edat és matusalèmica, tot i els esforços dels més joves per rebaixar-la... però és clar, els jubilats són els que tenen més temps lliure per disposar. De mica en mica la cua creix, fins arribar a la porta i es torna a caragolar cap endins: s'hi ha apuntat tanta gent, ens diuen, que s'ha hagut de canviar el curs de sala.

Comencem amb una mica d'explicació teòrica sobre la mitologia nòrdica i les sagues en què es basa, i com Wagner les aprofita per bastir la seva obre. També ens parlen del mite, dels personatges de la Tetralogia i dels leitmotivs de l'obra, que anem escoltant descontextualitzats. Finalment, es projecten imatges del muntatge de Das Rheingold que vam veure la temporada 2002-2003 al Liceu.

Per què m'entesto a continuar la meva aventura wagneriana? Per l'emoció. Perquè no puc evitar emocionar-me quan n'escolto determinats fragments i això deu voler dir alguna cosa. Com ahir, mentre vèiem alguns fragments de l'obra i notava que se m'eriçaven els cabells.

* Curs de quatre sessions, dedicada cada una a una part de la tetralogia, que té lloc els dimarts 9, 16, 23 i 30 d'octubre de 17 h a 19 h al Caixafòrum (Barcelona). A càrrec de Rafel Esteve Alemany.

Technorati Tags: òpera — cursos — Caixafòrum — Richard Wagner — L'anell del Nibelung

La història va tenir força èxit i va ser reelaborada i citada per diversos periodistes i escriptors tot al llarg del segle xix, fins a convertir-se en «un dels pocs mites romàntics ambientats a Barcelona»... del qual ningú dubtava que fos un fet real.

El 1924, però, Ramon Miquel i Planas, que preparava un recull de contes titulat Contes de bibliòfil, preparà una versió refosa de les versions de la llegenda de la Gazette i de Gustave Flaubert, versió que encapçala el llibre. I tres anys més tard, a la llum de nous textos coneguts, preparà aquest llibre, en què estudia l’evolució de la llegenda i com va ser reelaborada per escriptors com ara el susdit Flaubert o Charles Nodier.

El text té tres apartats: en el primer, com deia al paràgraf anterior, mostra l’evolució de la llegenda des que apareix a la Gazette des Tribunaux el 1836 fins que n’escriu la versió refosa el 1924; al segon, hi estableix les fonts literàries (com el conte «La senyoreta de Scuderi» d’E.T.A. Hoffmann), els antecedents històrics (l’exclaustració de monjos a la primera meitat del segle xix) i els elements bibliogràfics que componen la llegenda; i, finalment, havent demostrat que mai no existiren ni el procés judicial ni el corresponsal a Barcelona, ni tan sols l’exmonjo llibreter, se centra en la investigació de l’autoria de la primera versió de la llegenda, autoria que fa recaure en el famós bibliotecari i bibliòman aventurer —car aventurer ha de ser qui decideix endinsar-se en un país en guerra com Catalunya l’any 1827— Charles Nodier, a qui ja he esmentat un parell de vegades anteriorment al bloc.

Tanquen el llibre el text de la Gazette des Tribunaux i la versió de Flaubert —«Bibliomania», conte de joventut publicat després de mort—, més la versió de Charles Nodier i el conte d’E.T.A. Hoffmann que serví d’inspiració de la llegenda —«La senyoreta de Scuderi»—, afegits aquests dos últims per l’editor.

Tot i tractar-se d’una obra d’erudició, de tenir uns quants anys i amb poc interès per aquells que no comparteixen l’afició (per no dir amor) pels llibres, és una lectura amena i interessant, que no exclou les referències a la vida quotidiana dels personatges esmentats que puguin ser útils per a la contextualització de la investigació. És interessant també pel procés de construcció del mite i el paper que hi representa la premsa: en la construcció del mite i en la construcció de la realitat, en fer passar per real una història que qualsevol persona que conegués el país a l’època hauria vist de seguida que era falsa.

A més, té l’al·licient de poder llegir quatre versions de la llegenda diferents, a més del conte que, possiblement, l’inspirà.

Editat el 19 de juliol: Escriure aquesta nota abans de llegir les quatre narracions del final del llibre em va fer cometre l’error de considerar el text de Nodier una versió més de la llegenda del llibreter assassí quan, de fet, és una narració que l’únic que hi té a veure és el tema de la bibliomania: això sí, descrita amb força ironia.

Reeditat el 20 de juliol: Ja posats, i tenint en compte que l'edició és de 1991, podrien haver fet una repassadeta a la llengua i normalitzar una micar el conte de Nodier. Què voleu, fa de mal llegir (o fa mal llegir-lo) amb tantes is gregues, accents on no toquen, combinacions de pronoms mal escrites, plurals acabats en -as...

Ramon Miquel i Planas. El llibreter assassí de Barcelona. Edició de Josep Sarret. Barcelona: Montesinos, 1991. 224 p. ISBN 84-7639-124-2.