llibertats « WordPress.com Tag Feed

LA FARMACIA DEL OLVIDO, Rogelio Moreno

lamiradadetiresies — Thu, 27 Mar 2008 19:59:31 +0000

La farmacia del olvido, és una obra extraordinària d'un personatge -a qui no vaig conèixer personalment- a qui goso també qualificar d'extraordinari, en Rogelio Moreno (1948-2003), professor de filosofia i company d'una de les veus més riques i originals de la literatura catalana actual (podeu llegir -entre d'altres- Un home de paraula, o la meravellosa Com unes vacances, d'Imma Monsó). La farmacia del olvido és, en aquest nostre país mancat d'assagistes, un assaig filosòfic de primera categoria, una reflexió lleugerament gruixuda i gruixudament lleugera al voltant de l'essencial, és un capbussar-se en els grans temes de la reflexió filosòfica occidental amb una mirada crítica, lúcida, lúdica, escèptica, irònica, joganera, vitalista, força-força-nietzscheana, epicúrea... en definitiva, intel·ligent i profundament sàvia, ara que els fonamentalisme religiós (et alt) ens voldria veure sotmesos a la seva tirania. L'oblit, el pur present, el nen que juga i balla, la desmemòria, el desarrelament, la despreocupació, l'absència, el buit... la llibertat. La farmacia del olvido és un llibre per a la gent que s'estima el plaer (l'hedonisme dels ciutadans de la Grècia hel·lenística), per als ciutadans que s'estimen la llibertat, la llibertat real, la viscuda, interioritzada, assimilada, compartida... no la llibertat dels manuals idealistes... un llibre per a éssers humans (fins i tot, potser, com també diria Nietzsche, massa humans), no per a sants ni per a esclaus, no per a cabdills ni per a súbdits... un llibre, doncs, més aviat per a amics, per a conreadors del noble i magnífic art de l'amistat... No hi ha al llarg de les tres-centes noranta-vuit pàgines del llibre gairebé res sobrer, tot és meditació rica, dolça i alhora profunda, hipercrítica i alhora generosa, esmolada i alhora beatífica... Que n'és de difícil construir un volum com el que el malaguanyat Rogelio Moreno ens deixa, Un assaig filosòfic, un bri de llum (millor, un far), enmig d'un món de mediocritats, de força curts de vista estira-i-arronsa, de possibilismes barats... La filosofia, la pura i dura, la que s'alça com a millor hereva de la seva millor tradició, la filosofia crítica, il·lustrada, nascuda a la llum de la interrogació (de la pregunta molt més que de la resposta), la vinculada als grans mestres de la sospita, tots ells fills del programa antropològic del millor Kant, la de Marx-Nietzsche-Freud, la de la tradició dels humans-humans (¿homes simplement homes en deia Descartes en el Discurs del mètode?)... Com n'arribaria a ser d'educatiu que els joves del nostre planeta tinguessin accés a les reflexions de pensadors de la dimensió d'en Rogelio Moreno.

...l'etern malestar en la cultura!

lamiradadetiresies — Tue, 05 Feb 2008 22:04:24 +0000

Quina deu ser la noció, el concepte, la idea, més esgarrifosa provocada per la por?, què ha acabat engendrant el pensament dels homes per causa de la por? Aquesta terrible por a la mort que nodreix la humanitat des del paleolític, aquesta aclaparadora insatisfacció que afecta la psicologia humana que és conscient dels seus límits, que sap que l'home és un ésser per a la mort: ¿què ens ha fet imaginar com a edulcorant, com a llepolia, per a entendrir els moments durs i difícils que ens esperen? La solució, la pastanaga per al ruc, el caramel per a l'infant, ha estat la immortalitat, el més enllà, el paradís (pel que ràpidament assassinen els devots de totes les creences)... i sobretot, el Déu únic, el Déu del monoteisme jueu, cristià, i musulmà, el més horripilant -i mentider- de tots els conceptes.

...perquè la vida era i és multiplicitat, diversitat, pluralitat, canvi, moviment, metamorfosi, i transformació (els grecs presocràtics ja parlaven de kínesis, metabolé...). La vida era i és flux, panta rei, com deia l'obscur -però savi- Heràclit d'Efes, i no pas immobilitat, identitat, immutabilitat. Una altra cosa és el que pretenen els que controlen els mecanismes del gran poder, els que volen sotmetre l'home amb un febrós dogmatisme estèril; una altra cosa és el que els sacerdots -oh terrible concepte!- de tota mena, els cabdills del ramat de les ovelles, voldrien per a dur a terme el seu alliçonament en la tirania de l'obediència..

...perquè van ser els homes els que van crear els déus, els homes qui van imaginar un món de fantasia transcendent, un més enllà delirant, i aleshores, els jerarques de la tirania, els monarques de l'abstinència, els reis del dogmatisme, els diputats de la mentida, i els sacerdots de l'engany (¿n'hi ha d'alguna altra mena?), van orquestrar la cerimònia de l'anorreament de l'home i de la dona...

....i el que cal saber ara -i sempre- deu ser: han triomfat els bruixots?, són els adoradors del no-res -els fills de la por i de la culpa- els que han triomfat?, hem de seguir agenollats davant del tòtem?

...a propòsit de l'Antígona de Sòfocles.

lamiradadetiresies — Mon, 04 Feb 2008 20:04:56 +0000

...a l'episodi III de l'Antígona de Sòfocles, Hèmon, fill de Creont, diu adreçant-se al seu pare: "...No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l'únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No es cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència."

El fragment el rellegeixo a l'ombra de les terribles i tan desassenyades paraules pronunciades per la jerarquia catòlica de l'Estat espanyol, paraules que més que mots són només proclames al servei d'una única opció política -la més radicalitzada dels últims anys i cada dia més ancorada cap a la ultradreta-, paraules que traspuen la més vella i inquisitorial intolerància que tan arrelada continua en l'església catòlica espanyola, paraules que fereixen els fonaments de les ja força debilitades nostres democràcies, paraules que ofenen la intel·ligència, l'autonomia racional, i la llibertat de les dones i els homes.

...lectures: Patrick Modiano.

lamiradadetiresies — Sat, 02 Feb 2008 22:46:39 +0000

...rotund, valent, i precís, exercici de veritat el de Patrick Modiano a Un pedigrí (Anagrama, Barcelona 2007). L'escriptor s'enfonsa, amb la lucidesa de la fredor, en la reconstrucció de la seva infantesa, adolescència, i primeríssima maduresa, tot portant el lector a les portes de l'infern de la família on haurà de sobreviure. Un descens sense histerismes, sense perdre mai els nervis, al cor del problema de la identitat, al nucli del problema de la construcció del personatge que és, en definitiva, tot home modern. Talment un informe del tot desapassionat, cal enfrontar-se en Un pedigrí, a l'escenari sempre terrible de les profundes dialèctiques que ens increpen a tots en l'ordre de la psicologia de la institució familiar.

...lectures (necessàries?): Don DeLillo.

lamiradadetiresies — Fri, 25 Jan 2008 17:06:43 +0000

...potser, per entendre una mica més els nordamericans, o si més no a alguns d'ells, i la seva interpretació-comprensió del temps del post-atemptat, seria bo llegir la novel·la de Don DeLillo El hombre del salto (Seix Barral, Barcelona 2007), i el també seu breu assaig En las ruinas del futuro (Circe, Barcelona 2002).

...la lectura de la primera (qüestions polítiques a banda) permet entendre altre cop perquè hi ha qui defensa el valor epistemològic de la novel·la (d'alguna mena de novel·la), el valor i la capacitat de la novel·la d'expressar i explicar, de mostrar i de fer comprensibles, els efectes i les causes dels fenòmens, molt sovint millor que no ho fa pas la ciència, per una banda, i la història (gairebé sempre massa mentidera), d'una altra.

Ho han fet

lamerce — Mon, 10 Dec 2007 07:53:07 +0000

Sí, finalment el Govern valencià ho ha fet: ha tancat el repetidor de TV3 a la Carrasqueta. Sense avisar. De cop. Ahir a les 10 de la nit. Ho he sabut fa escassament dues hores a través de les notícies del 3/24. Fins i tot ho han destacat. No sé si em sorprèn: era un final esperat (que no vol dir desitjat). Perquè crec que s’ha fet poc per mantenir el repetidor en peu, i “la nostra” menys ha fet. En tot aquest temps es limitava a informar dels avenços i desavenços com si es parlés d’una televisió italiana, alemanya o russa, com si no fos d’aquí, com si estigués passant a un lloc de l’estranger. De fet, es va fer més ressò amb la no-renovació de Radio Caracas Televisión. En aquell moment foren partidistes. Es va acusar de privar la llibertat d’expressió i informació. Però ara resulta que és diferent. Que milers de persones no puguin veure un canal, en aquest cas TV3, que es tanqui forçosament un repetidor –i encara en queden dos– contra la voluntat de la població, això no és privar de cap dret ni de cap llibertat.

Realment, l’actitud que ha mantingut TV3 en tot això és increïble. No dir res, no opinar. Com si s’oblidés que es tracta de la mateixa TV3, com si el repetidor de la Carrasqueta enviés uns altres programes, unes altres notícies, uns altres reportatges; presentat per gent diferent a la que jo veig des de la meva vila. Com si tot plegat fos una il·legalitat. Després encara ens diuen que hem de “arrencar la crosta nacionalista”. Si existís aquesta crosta, hi hauria hagut una reacció per part dels responsables de la seva. I no l’he vista, almenys no l’he palpada. Potser és que no ens l’han sabuda transmetre.

Ara només es pot veure un canal en negre.

...lectures necessàries: Richard Dawkins.

lamiradadetiresies — Tue, 03 Jul 2007 18:51:57 +0000

...una per començar, El espejismo de Dios, de Richard Dawkins. Profundament il·lustrador.

Informe sobre el projecte d'Estatut de CiU

Joan-Francesc Pont i Clemente — Fri, 28 Mar 2003 17:12:21 +0000

Opinió sobre Projecte d’Estatut de CiU

El bon amic Ramon Camp i la consellera de Gispert em demanen el meu parer sobre el projecte d'Estatut de CiU. Aquesta és la meva resposta, formulada amb lleialtat als consultants i a les meves conviccions.

Las maletas de López Bulla

Joan-Francesc Pont i Clemente — Sat, 15 Nov 1997 17:10:01 +0000

Cuando hice las maletas
José Luis López Bulla. Península. Barcelona, 1997.

L’autor, secretari general de Comissions Obreres a Catalunya durant vint-i-tres anys (1972-1995) i membre del Comitè d’Honor de la Fundació Ferrer i Guàrdia, escriu amb un estil espontani aquest passeig per l’ahir. L’experiència de la immigració a Catalunya es barreja amb el descobriment de la vocació sindical de López Bulla i amb el plantejament de problemes d’actualitat lligats als nous moviments migratoris.

Des d’una posició de maduresa crítica, l’autor no dubta a destruir alguns mites: "no me saques de quicio con lo del lerrouxismo, que es una contraseña bastante gastada". No pot evitar un cert desencís: "la mayoría de mis amigos –los mandamases de nuestras izquierdas– están excesivamente distraídos en el ático, mientras los peatones deambulan por la niebla". I acaba realitzant un esforç enorme per sortir del tradicional dogmatisme de la cultura marxista i cridar al lliure pensament; "ah, y una cosa todavía más importante, tienes que saber desaprender; no lo olvides nunca, debes aprender a desaprender. Tiene que ser duro empezar siempre de nuevo de modo que tómatelo de esta manera: parece que estamos lejos de la rutina constante y de los idiotismos eternos. Por lo menos parece más atrayente la vida como desafío continuo hacia todo lo que se te ponga por delante. Echale, por tanto, un pulso a todo espectro que te venga por barlovento".