De moment, vull compartir amb vosaltres -amics, coneguts, saludats i visitants fidels i esporàdics de la nostra casa gran- la part de l'obra que més m'ha commogut: la carta d'una mare -tancada en un gueto jueu d'una ciutat ucraïnesa- al seu fill (enquadrat a l'exèrcit soviètic). La mare sap que els nazis la mataran i vol escriure unes últimes paraules al seu fill estimat.

La carta és molt llarga. Us la faig arribar escurçada. Diu així:

"Vítia, estic segura que aquesta carta t'arribarà, malgrat que jo sigui darrere la línia del front i darrere el filat del gueto jueu. Jo no rebré la teva resposta, perquè ja no seré en aquest món. Vull que sàpigues com han estat els meus últims dies; amb aquest pensament em serà més fàcil abandonar la vida.

(...) Els alemanys van irrompre a la ciutat el 7 de juliol (...) vaig veure un tanc i hi va haver algú que va cridar: 'Els alemanys són aquí!'

(...) Aquell mateix matí em van fer recordar el que havia oblidat durant l'època soviètica: que era jueva. Els alemanys passaven amb camions i cridaven: 'Juden kaputt!'. I els veïns també m'ho van recordar, més tard. La dona del vigilant, que era sota la meva finestra, li deia a una veïna: 'Per fi, gràcies a Déu, ens desfarem de tots aquests jueus'. Què l'havia fet parlar així?

(...) Hi ha moltes persones que m'han deixat glaçada. I no només gent ignorant, amargada, analfabeta. Vet aquí, per exemple, un mestre jubilat, de setanta-cinc anys, que sempre em donava notícies teves i volia que et donés records. Deia de tu: 'És el nostre orgull'. I aquests dies maleïts, en trobar-se amb mi pel carrer, no em saludava i em va girar el cap i tot. Després vaig saber que en una reunió a la Kommandantur havia declarat: 'L'aire s'ha purificat. Per fi ha deixat de fer pudor d'all. Per què? Per què ho va fer, això? Aquestes paraules l'embruten.

(...) Poc després van anunciar la creació d'un gueto jueu; cadascú tenia dret a emportar-se quinze quilos d'objectes personals. Van enganxar un petits cartells grocs a les parets de les cases: ' S'ordena que tots els jueus es traslladin a la Ciutat Vella, abans del 15 de juliol de 1941 a les sis de la tarda'. Pena de mort per als qui no obeïssin.

(...) Vítenka, aquí he vist molta gent dolenta, persones cobdicioses, deshonestes, capaces de les traïcions més pèrfides (...) Però també vull parlar-te d'una altra cosa. Jo no m'he sentit mai jueva; vaig créixer envoltada d'amigues russes (...) Una vegada, Vítenka, quan tenia catorze anys, la família va decidir marxar a Amèrica del Sud. Li vaig dir al pare: 'No marxaré mai de Rússia, abans m'estimo més ofegar-me'. I no me'n vaig anar pas.

I ara, aquests dies terribles, el meu cor s'omple de tendresa maternal pel poble jueu. No havia conegut mai abans aquest amor. Em recorda l'amor que sento per tu, fill meu del meu cor.

(...) Els rumors es multipliquen per desenes (...) Així, en cap indret no hi ha més esperança que al gueto. El món és ple d'esdeveniments, i tots aquests esdeveniments només tenen un sentit i una causa: la salvació dels jueus. Quina riquesa d'esperança! I la font de l'esperança és només una: l'instint de viure que, sense cap mena de lògica, es resisteix al pensament esgarrifós que tots morirem sense deixar rastre. Miro al meu voltant i me'n faig creus: és possible que tots nosaltres siguem condemnats a mort, que estiguem a punt de ser executats?

(...) El que ara t'explicaré, però, no és cap rumor. Avui els alemanys s'han endut vuitanta joves per treballar, segons diuen per collir patates. N'hi ha que se n'alegren: en podran portar algunes per a la família. Però jo ja he entès de quina mena de patates es tractava.

(...) Saps prou bé, fill, que sempre t'he ensenyat a dir-me la veritat: un fill sempre ha de dir la veritat a la seva mare. Però també la mare l'ha de dir al seu fill. No et pensis, Vítenka, que la teva mare sigui una dona forta. Sóc feble (...) Ara, de nit, Vítia, s'empara de mi un terror que em glaça el cor. M'espera la mort.

(...) Hem sabut per un amic pagès que passava a prop del filat del gueto que els jueus que es van endur a collir patates caven fosses profundes a quatre quilòmetres de la ciutat, a prop de l'aeròdrom, a la carretera de Romanovka. Vítia, recorda aquest nom: aquí és on trobaràs la fossa comuna on hi haurà enterrada la teva mare.

(...) Aquesta nit he vist clarament que aquest món sorollós, d'homes barbuts, atrafegats, d'àvies rondinaires que fan pastissets de mel i colls d'oca farcits, el món dels costums nupcials, dels proverbis i de les celebracions del sàbat desapareixerà sota terra per sempre, i un cop acabada la guerra la vida prosseguirà, però nosaltres ja no hi serem, ens extingirem igual que es van extingir els asteques.

(...) Vítenka, ara acabo la meva carta i la duré al límit del gueto, on la donaré al meu amic. No m'és fàcil interrompre-la, aquesta és la meva última conversa amb tu. Quan hagi entregat la carta m'hauré apartat de tu definitivament, no sabràs mai com han estat les meves últimes hores.

(...) Recorda que, en els moments d'alegria i tristesa, l'amor de la teva mare sempre serà amb tu; ningú té el poder de matar-lo. Vítenka, aquesta és l'última línia de l'última carta de la teva mare. Viu, viu, viu per sempre...".

Sergi i Vassili Grossman

Aquest possible doble món és fals. Les possibilitats de lectura són moltes. Cada dia més. Per això, llegir -ser una persona que llegeix- no pot ser entès, exclusivament, d'acord amb la tòpica imatge d'algú que es retira a l'habitació per degustar la nova novel·la del seu autor preferit.

Hi ha lectura més enllà de la literatura. Llegir també es dedicar mitja hora a repassar el diari; fer una volta pels diaris virtuals; tenir blocs de capçalera; anar a la biblioteca per mirar-se alguna revista, etc.

Dit això, ens podríem preguntar -no seríem els primers- per què llegir? Com que l'exemple més concret que conec sóc jo mateix, explicaré el meu cas.

A la vida es poden fer diverses coses agradables. Una d'elles és llegir. Una altra és anar al bar. A mi m'agrada anar al bar, però no sempre. Quan és divendres o dissabte i som nosaltres i la nostra taula i les ganes de garlar, m'ho passo bé. Fins i tot molt bé.

Però si ho féssim cada dia, un rere l'altre, cauríem -encara més sovint- en les repeticions. Tornar a comentar, avui sí i demà també, el què ja ens hem dit mil vegades.

Contra aquest perill, llegir és una forma de conversar amb altres persones i obrir-se a nous temes, informacions, anècdotes, coneixements i possibilitats de somriure. Llegint, aprenc. Escolto a qui considero que em pot aportar alguna cosa interessant o divertida. I que, a més, s'esforça per dir-m'ho amb gràcia i de forma entenedora.

I jo escolto -bé, llegeixo- mentre em ve de gust. Quan ja en tinc prou, tanco el llibre, plego el diari o apago l'ordinador. I dic prou perquè no tot és llegir. També hi ha vida més enllà de la lletra escrita.

Hi ha dies que aquesta evidència es fa més clara que mai. Tens tota la tarda per endavant i et dius que l'aprofitaràs per llegir aquell llibre que fa temps que vols començar. Estàs content perquè la cita amb el teu llibre es pot allargar dues, tres o quatre hores. Volies hores per llegir i avui les tens totes.

Tanmateix, fa vint minuts que has començat i ja n'estàs fart. Avui no. Mires al carrer i veus muntanyes per pujar, partits per disputar i bars per visitar. O molt pitjor. Desencisat amb la tarda de lectura poc gustosa, obres la tele i et quedes encallat mirant un partit de l'Éibar o un capítol repetit del Cor de la Ciutat.

Tornant al tema de què llegir, he de dir que tinc un problema amb les novel·les. Potser és que no trio bé, però, de moment, estic d'acord amb aquell que deia que de tota novel·la sempre en sobra la meitat.

Em passa força sovint: em dic que he d'intentar reconciliar-me amb les novel·les i en començo una. Ben aviat, però, la cosa se'm fa farragosa. De seguida penso que tinc altres coses millors a fer.

Ara que ja fa uns quants anys que llegeixo -i havent deixat molts llibres a mig fer-, començo a tenir més o menys clar què n'espero de la lectura: aprendre o diversió. És a dir, obtenir nous coneixements, informacions i reflexions o llegir somrient. Per això, quan es tracta de llegir, les meves preferències són la premsa, llibres d'assaig o investigació i textos humorístics.

També he de dir, però, que en certs moments de dubte -quan em dic que ja en tirarem un bon tros a l'olla de tanta lectura-, m'assalten les paraules de la tieta del Josep Pla. Es veu que quan veia arribar el jove Pla amb un nou llibre acabat de comprar, no se'n sabia estar de dir: "Malaguanyats diners!".

Sergi

Aquesta és la gran feblesa de nombrosos "savis" i, particularment, molts homes de lletres: tot ho volen/poden entendre, desxifrar i explicar, però no saben com conquerir el cor -o el cos- d'una bella noia a qui desitgen fervorosament.

Aquesta és la seva desgràcia. Una mancança que els pot fer embogir. Constatar que el talent literari i/o el poder de la raó no són omnipotents. Amb tot aquest arsenal no n'hi ha prou.

Ser un ajuntalletres no és sinònim de tenir una vida amorosa plena d'èxits, aventures i alegria. El contrari. El món literari està ple de dissortats.

Un d'ells seria el Nietzsche, un dels més grans filòsofs de la història. Respecte les dones, el filòsof alemany destacà per haver deixat escrites afirmacions i sentències que, actualment, la gran majoria de dones considerarien desagradables, ofensives i inacceptables.

El cert, però, és que ell mateix va patir el fort trasbals que pot generar, en els homes, la bellesa d'aquestes criatures que, amb la ploma, ell maltractava.

El gran amor de Nietzsche va ser una noia que es deia Lou Andreas-Salomé. A mesura que es van anar coneixent, ell es va enamorar d'ella, però la Lou no li va seguir el joc. Només va quedar encisada per l'obra del filòsof. Ella li va deixar ben clar: de vostè (abans ho feien així. Es parlaven de vostè, encara que l'objectiu final fos el llit), el què m'agrada són els fruits de les seves reflexions, no vostè".

Dostoievski, novel·lista rus, també va patir el verí que desprenen les belles jovenetes. Quan ja tenia més de 40 anys, es va encapritxar d'una noieta de 18 i, no podent-la tenir, va decidir escriure-la. Es veu que la va fer aparèixer en una novel·la seva. No em feu dir quina.

Els estralls del desamor, però, poden desencadenar desenllaços més dramàtics que poemes, novel·les o reflexions sorgides d'un desengany. L'escriptor italià Cesare Pavese, per exemple, se suïcidà, tenint només 41 anys, després de patir diverses frustracions amoroses. Les seves últimes paraules escrites foren: "tot això fa fàstic. Prou paraules. Un gest. No escriuré més".

Les difícils relacions entre carn i lletres, però, també han generat situacions curioses, gairebé paradoxals. Per exemple, aquest estiu es va morir la Consuelo, una de les diferents parelles-amants que va tenir el Josep Pla.

Es veu que s'entenien molt bé, sobretot al llit. Fora del catre, però, formaven part de dos móns ben diferents: ell vinga escriure i ella ni tan sols sabia llegir.

La doble conclusió de tot plegat seria, primer, que Ausiàs March tenia raó ("la carn vol carn", va escriure) i, segon, que l'acudit que, a continuació, intentaré explicar no va pas desencaminat. Diu així:

Tenim un noi/home d'uns 30/35 anys en una entrevista de feina i, mentre l'entrevistador fa un cop d'ull al currículum de l'aspirant, van comentant...

- Dius que domines perfectament l'anglès.

- Sí, és que vaig viure uns anys a Birmingham.

- Molt bé. I també ens comentes que l'alemany el portes molt bé.

- Sí, és veritat. És que la meva mare va néixer a Alemanya.

- I, a més, també tens un bon nivell de francès i italià.

- És que tinc la sort de tenir parents a diferents països d'Europa.

- Molt bé, molt bé, perfecte. Just el què estàvem buscant. Quedes contractat. Ja pots començar dilluns. Felicitats.

- Gràcies, moltes gràcies.

- Per cert, només un dubte: dominant tantes llengües, tu en què penses?

- Jo? En follar, com tothom.

Sergi

L'altre dia, em vaig deixar embaucar per les típiques afirmacions solemnes d'escriptors de prestigi que engalanen les tapes dels llibres perquè t'hi fixis, i em vaig comprar un totxu de més de 1.000 pàgines: Vida i destí, de Vassili Grossman.

Llegint les primeres pàgines, l'emoció s'apoderà de mi: Visca! Quin gran llibre! A veure si encara se'm farà curt... Contemplant aquesta possibilitat, ràpidament vaig pensar que no havia de tèmer res: si el llibre m'entusiasmava i se m'acabava ràpid, podia anar a la biblioteca i agafar algun altre llibrot de literatura russa que també supera la imponent frontera del miler de pàgines. En aquesta situació d'ofuscació, dos il·lustres visitants van trucar a les portes de la meva ment: Tolstoi, amb el seu Guerra i Pau, i el Crim i càstig de Dostoievski.

Dostoievski? Crim i càstig? Això em sona. Ja me'n recordo: 2n de Batxillerat, Literatura Universal (assignatura de lliure elecció). Érem molt pocs. Diria que menys de deu, potser 4 o 6. Alumnes que ens vam apuntar a aquesta assignatura per adquirir una mica de cultureta, per fer-nos els putes, per veure si s'hi apuntaven ties o perquè no hi havia res millor a triar.

Un cop començat el curs, cadascú amb les seves motivacions (o cap ni una), vaig pensar que no estaria malament aprofitar el temps. En aquest cas, per exemple, potser aprendre algunes cosetes de Shakespeare, Dickens, Flaubert, Joyce, T. Mann o algun altre gran nom (d'aquells que ja no llegeix ningú. Perquè és avorridot, diguem-ho clar) de la història de la literatura universal. No va poder ser.

Vam arrencar el curs a l'antiga Mesopotàmia i vam anar avançant fins a la remotíssima Xina de fa 1.000 o 2.000 anys. Espectacular. Enlloc de literatura anglesa, francesa o alemanya del segle XIX, Gilgamesh. De Segle d'Or espanyol, res. A canvi, poetes xinus.

Setmana a setmana, però, el curs va anar passant i a nosaltres, bàsicament, ens preocupava només un tema: l'examen o un possible succedani que ens servís per aprovar i, fins i tot, treure bona nota. Per sort, el professor (Joan Tuneu) va tenir pietat de nosaltres i va alliberar-nos de fer examen. No ens va obligar a ampollar-nos tot allò que avui (malauradament) ja he oblidat. Ens va dir que un treball de final de curs decidiria la nostra nota. Un treball centrat en llegir alguna obra remarcable de la literatura universal i elaborar-ne un resum-ressenya-comentari fet amb una mica d'interès, esforç, dedicació i gràcia.

Anaren passant els dies i no em decidia: quin collons de llibre podia escollir? Es tractava de buscar la fórmula perfecte (un llibre primet, entenedor i agradable de llegir), però tampoc m'esforçava gaire en trobar el què no estava buscant. Per enllestir el tema, vaig pensar en la possibilitat d'escollir Si això és un home, un llibre que ja havia llegit un any abans i que havíem treballat a classe. Finalment, vaig descartar aquesta opció perquè semblava lletjota i podia rebre la xiulada dels meus companys.

Quan ja faltaven molt pocs dies pel final de curs i començava a anar contrarellotge, un company i amic (el senyor de les barraques) em va mostrar el camí del mal. Em va explicar que hi havia una cosa que li deien l'internet i que en aquest territori inhòspit hi havia un regne anomenat el rincón del vago. Un espai ple d'apunts, exàmens i treballs ja fets. Per exemple, ressenyes i resums de llibres de prestigi.

No em va costar gaire decidir-me a fer el pas: a veure quin llibre em llegiré i en faré un treball collonut amb només una tarda? Remenant, remenant, vaig veure un treball sobre la novel·la Crim i Càstig, de Dostoievski, que semblava molt ben fet. Em vaig dir que ja havia trobat el què estava buscant. Pocs dies després, feina feta i entregada: Crim i càstig, treball de final de curs.

Explicada la batalleta, tornem a Stalingrad, 1942 (un dels escenaris per on es mou, de moment, el totxu que m'estic llegint). He de ser sincer. Aquella exagerada eufòria inicial -les 1.000 pàgines cauran ben aviat- s'ha trencat. Llegint, llegint, estic gaudint de fragments impactants, commovedors, molt bons, però collons, les pàgines s'han d'anar passant d'una en una. De moment, en porto cent i escaig. A veure com i quan s'acaba l'aventura.

Sent realista, he de tenir molt en compte que aquest cap de setmana comença la Lliga i que aviat arrencarà la Champions. Això són molts partits. Hores de no lectura. Ja ho sé, teniu raó: veure futbol no és obligatori. Però sóc jo que me'l vull mirar. Les coses són així. A vegades he intentat canviar-ho i canviar-me, però ho he deixat estar. Hi ha moments que de les diferents opcions d'oci que tinc, la que em ve més de gust és mirar futbol. La decisió és ràpida: aparco la batalla d'Stalingrad i participo, des de la primera línia de sofà, de l'intent d'ocupació de territori hostil i enemic (Santiago Bernabeu, Mestalla, Cornellà...).

Sergi

Una de les principals gràcies d'aquests articles sostrerians és que acostuma a descriure pensaments, dèries i obsessions que afecten a una gran majoria dels homes i que ben pocs s'atreveixen -o ens atrevim- a explicar i a defensar públicament, i molt menys encara si al voltant hi ha noies.

Si voleu passar una bona estoneta, us convido a llegir tres articles que ens mostren algunes de les idees -brillantment exposades- del Salvador Sostres respecte el complicat món de les relacions entre homes i dones.

El primer article es titula "Quasi una dona" i va sortir publicat a l'Avui el dia 20 d'abril de l'any 2006. Diu així: "Voldria deixar clar que encara que sigui delicte i es consideri una porcada tinc unes escalfors satàniques quan veig sortir dels instituts totes aquestes nenes de 16 o 17 anys ensenyant el tanga i el cul fins a la ratlla (...) Aquestes noietes tan fantàstiques segurament tenen d'altres interessos que un calb de 30 anys dislèxic i tartamut. Però si no tingués nòvia i alguna d'aquestes garses se m'hi posés bé no tinguin el menor dubte que aprofitaria l'ocasió sense estalviar-hi res i fent totes les marranades que em fossin autoritzades; que serien considerables, per les converses que sento que tenen (...)

Segurament alguns de vostès pensaran que sóc un sàtir i un porc, un llefiscós impresentable contra qui convindria dictar una ordre irrevocable de presó. Però per culpa del Zara i del pollastre (de la moda i la proteïna a baix preu) avui les noies a partir dels 16 ja estan com el pastís que ha fet l'àvia i que ha deixat al marbre perquè es refredi, però que tu ja hi poses el dit perquè no et pots estar de tastar-lo encara que et cremis (...) Les actuals lleis van contra la naturalesa humana i les noies vesteixen contra la nostra paciència i la nostra salut coronària".

A continuació, un altre escrit on el Sostres ens comenta un problema, o un regal, que afecta a molts homes adults que treballen acompanyats de belles noies molt més joves que ells. L'article es titula "20 anys" i els lectors de l'Avui el vam poder gaudir el dia 8 d'agost del 2006.

"Estàs casat amb una dona tan bella, tens 2 fills i els estimes tant (...) Treballes per defensar aquesta pàtria i saps prescindir dels teus vicis per fer passar al davant les necessitats del clan. Assisteixes a totes les reunions escolars. Ets així, ets això, i quan des del llit veus com es pentina la seva llarga cabellera bruna et sents orgullós de la família que has format. Ets així, ets això, i quan és diumenge i els nens et desperten cridant i només són les 8 sents com et mata el cansament acumulat, però el mal humor de seguida et passa i agraeixes que un dia més us hagi estat concedit amb salut i en pau. I ben segur tots aquests sentiments romanen, i ben segur que adores els teus fills i la teva dona, però aquesta noia de 20 anys que treballa a l'oficina avui et mira i demà et diu una paraula i l'endemà dues.

Aquesta noia de 20 anys i tu ja en tens posem 50, i un dia dineu com per casualitat i t'apartes de la línia pensant que podia ser la teva filla, i penses en la teva filla, i un altre dia torneu a dinar i aquesta vegada ja no és casualitat. I t'espanta i creus que és màgia, i creus que és superació de la teva edat, i creus que això és volar, i mentre li treus la roba a l'habitació d'un hotel o fins i tot al teu despatx quan ja no queda ningú i és molt tard, segueixes estant segur que la teva dona és tan bella, i que als teus fills els estimes tant, i això no és màgia, ni estàs volant, i és només que tens a les mans el tresor més preuat, carn fresca i tendra i emergent, 20 anys (...) i no hi ha culpa per molt que amb la teva dona us estimeu tant, i ets només instint, i espècie, i no hi ha res a fer, i les coses han funcionat sempre igual, i empenys, empenys, empenys; empenys fins al final".

Per acabar, tornem al tema de les més jovenetes i ho fem per llegir "La perversió", un escrit que el Sostres va penjar al seu bloc el dia 29 de març de l'any passat.

"No hi ha res més natural ni més bonic que el desig que ens causen els cossos adolescents. Hi ha poques coses al món que puguin comparar-se a l’esplendor d’un cos de noia jove, al prodigi del cos d’una noia jove. Les lleis que diguin el que vulguin, però tu fes el que puguis. Ser un home és que et moris de ganes de besar i de llepar i de profanar l’alt tresor d’aquests temples. La perversió és anar amb donotes passades de rosca, amb pits caiguts i oblidades corbes que fan pensar en el pas del temps i en la mort. La perversió és ser un follavelles (...) Les noies de 16 anys, les porcades, ser un home: som una nació! Visca! La perversió és que una de 50 et digui que t’estima mentre no tens més remei que follar-te-la i t’esforces per pensar en qualsevol altra cosa. En una de 16, per exemple, olor de pa calent, la carn que rebota, i el somriure que tenen aquestes noies, aquest somriure omnipotent que podria empassar-se d’un sol glop el món sencer i a tu també".

Sergi i Salvador Sostres

Em limitaré a comentar un fet que sí tinc ben guardat a la memòria: fins aleshores, en els primers setze anys de la meva vida, no es pot pas dir que fos un gran amant de la lectura. Sí que solia fullejar els diaris (sobretot el Mundo Deportivo) i m'agradaven les aventures de l'Astèrix i el Tintín i, també, alguns dels llibres de la col·lecció El Vaixell de Vapor, però no era gens habitual que, havent berenat o sopat, em tanqués a l'habitació per llegir. Tenia altres preferències. Però com que era bon estudiant, si algun professor ens deia que havíem de llegir algun llibre en concret, jo li feia cas (per poder treure bona nota).

A 1r de Batxillerat, a l'assignatura d'Història del Món Contemporani, el professor (Josep Oller) ens va dir que en algun moment del curs hauríem de llegir un llibre titulat Si això és un home, escrit per un tal Primo Levi. Quan ho va fer saber al conjunt de la classe, suposo que -com sol passar en aquests casos- els i les alumnes d'aquell primer 1r de BAT de "l'insti" de Berga devíem deixar anar algun "buf, quina mandra (o quina merda)" més o menys sollorós, però aviat vam veure que la cosa tampoc era dramàtica: el profe ens parlava d'un llibre que tot just arribava a les dues-centes pàgines i que es basava en el testimoni d'un supervivent d'Auschwitz.

De seguida que vaig començar a endinsar-me en Si això és un home, el llibre em va captivar. Ben aviat vaig deixar de veure'l com un deure a fer. Ràpidament es convertí en una història dramàtica i magnífica que em va atrapar i commoure. Una oportunitat per aprendre i fer-se preguntes i un estímul per voler saber més. Voler llegir més.

Fou així que Si això és un home esdevingué el meu primer llibre. El primer moment en el qual vaig començar a sospitar que més enllà del camp de futbol, els bars i els espais compartits amb els meus també hi havia un altre món -llegir- on refugiar-se, aprendre i, també, passar molt bones estones.

Dit això, ara no vull fer un intent de ressenya del llibre perquè ja fa molt temps que me'l vaig llegir. Si penso en ell, m'adono que he oblidat noms, detalls i dates, però, en canvi, constato que el sabor que em va deixar la seva lectura es manté: una experiència colpidora i magnífica que recomano sincerament.

Si voleu conèixer el testimoni (descripcions, memòria i reflexions) d'una persona que va veure morir molta gent a Auschwitz i que va aconseguir sortir-ne viu (per això mateix, pel fet de no haver-hi mort, ell mateix diu que, ben mirat, no seria un "autèntic" testimoni de l'Holocaust), no conec una forma més atractiva i enriquidora que llegir aquest llibre.

Un tresor, sorgit de l'infern, que comença així: "Els que viviu segurs / A les vostres cases escalfades / Els que trobeu en tornar al vespre / El sopar calent i cares amigues: / Considereu si això és un home, / Qui treballa en el fang / Qui no coneix la pau / Qui lluita per un tros de pa / Qui mor per un sí o per un no. / Considereu si això és una dona / Sense cabells i sense nom / Sense forces per recordar / Els ulls buits i el ventre fred / Com una granota a l'hivern / Penseu que això ha passat: / Us confio aquestes paraules. / Graveu-les al vostre cor / Quan sigueu a casa o aneu pel carrer, / Quan us fiqueu al llit o us lleveu; / Repetiu-les als vostres infants...".

Sergi

No n'hi ha per tant. Que a vegades s'escapi un puta espanya o algun insult cap als que contribueixen a reforçar les cadenes que ens lliguen a Espanya és comprensible. És la inofensiva ràbia i impotència dels qui voldríem marxar d'Espanya (sense abandonar la nostra terra) i no ens deixen ni sabem com fer-ho.

Però, malgrat tot, diria que som uns moderats. Ja fa molts anys que existeixen catalans que escriuen contra Espanya i que ho fan amb molta més duresa i agressivitat que no pas nosaltres. Ja fa molt temps, també, que la literatura catalanista genera afirmacions i comentaris d'aquells que no es poden dir. Només hem de mirar enrere i...

Trobarem, per exemple, Lo Pi de les Tres Brancas, un quinzenari que podien llegir (sí en sabien) els berguedans i berguedanes de fa més de cent anys. En el número que sortí publicat el dia 31de gener de 1899, l'editorial es titulava De ponent ni vent ni gent i els lectors hi trobaven l'advertiment següent: "no 'ns vindrà res de bo d'aquella gent d'enllà del Ebro, tenen les dents massa esmoladas (...) No hi posem fé a paraulas enganyadoras, ben clarament ho diu l'adagi que may falla: 'De ponent ni vent ni gent'".

També fa una mica més de cent anys exisitia un setmanari que es deia La Tralla. Mentre va durar -entre els anys 1903 i 1907- no hi van faltar els articles que expressaven plantejaments catalanistes "radicals" ni tampoc contínues denúncies i processos judicials contra els seus continguts. Una de les singularitats d'aquest setmanari és que la signatura "VIC ME" (Visca Catalunya i Mori Espanya) no va faltar a cap dels números publicats.

L'any 1907, La Tralla fou clausurada per culpa d'un article que alertava de les conseqüències funestes per a Catalunya que podien tenir els casaments d'hereus catalans amb noies castellanes. Malgrat aquesta imposició de la "justícia" espanyola, els responsables de la publicació no van claudicar. Un mes després del tancament feien nèixer la germaneta de La Tralla: la Metralla.

El lema d'aquesta nova revista fou Tenint la ploma per arma / per metralla raó i dret / el castell del centralisme veurem caure promptament. En els seus números hi sovintejaren referències -Ja hem rebut- a les denúncies i persecucions judicials que rebia la publicació. El 1909, Metralla també fou clausurada.

Uns quants anys després, el 1945, i des de l'exili, Josep Palau i Fabre (Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 1999) també va parlar clar (contra els col·laboracionistes amb el règim franquista): "Ajudar d'una manera activa a l'ensorrament de la nostra llengua és una feina que es paga cara; col·laborar activament a esborrar del nostre poble la consciència nacional (...) és una tasca que es paga amb el cap".

Algunes de les cites i informacions que formen part d'aquesta entrada les he llegit a Periodisme? Permetin! La vida i els articles d'Eugeni Xammar, un llibre escrit per Quim Torra i que ha sortit publicat fa ben poc.

En aquest llibre hi podem trobar, també, una proposta de definició de què és el catalanisme, i qui és catalanista, que considero plenament vàlida i vigent. La va escriure Eugeni Xammar, periodista i home de lletres, el gener de l'any 1936. Diu així:

"És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l'interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d'usurpació".

Sergi

Llegit l'escrit, i constatant que la princesa seguia sense arribar -ella era un desastre; sempre es confonia i acabava anant-se'n amb un altre-, jo fotia el camp, amb el diari entre mans i la cua entre cames, i fins la setmana següent.

L'any 2000, el Víctor Alba -aleshores tenia 84 anys; avui és mort- va publicar un llibre que es diu Diccionari de les Cabronades. Me'l vaig comprar.

Què hi vaig trobar? Doncs ben mirat, una mena de bloc amb format antic. Utilitzant l'ordenació pròpia d'un diccionari -de la A a la Z-, l'autor hi apuntava notícies de l'actualitat que l'havien sorprès o indignat i, amb aquesta excusa, aprofitava per explicar anècdotes viscudes, llegides o apreses al llarg de la seva vida. A més, en aquest llibre, el Víctor Alba -pseudònim de Pere Pagès- també ens hi afegia relacions i contrastos entre passat i present explicats de forma amena i atractiva.

Per no oblidar-ho jo mateix, i per si pot interessar a algú, us deixo apuntades algunes de les perles d'aquest Diccionari de les Cabronades:

- Per començar, una recomanació de l'autor de cara a la gent aficionada a llegir: "Hi ha autors dels quals més val no conèixer la biografia perquè si la coneixeu podria passar-vos que l'obra us fes vomitar, per bona que sigui. Passa com amb els voltors, que tenen un vol magnífic, però que no podeu oblidar que s'alimenten de carronya.

Josep Pla -el "porc" de Josep Pla, segons V. Alba-, entre nosaltres, per exemple. Heidegger, entre els filòsofs alemanys, que se sotmeté a Hitler (...) Neruda, entre els llatinoamericans, sempre justificant els crims de Stalin. Alberti mai no sortí en defensa dels poetes que Stalin envià al gulag. Céline, antisemita ferotge (...) Quedeu-vos amb les obres i oblideu els autors. És un consell de gat vell, que n'ha conegut un grapat i que voldria oblidar allò que els ha vist fer".

- A continuació, algunes expressions enginyoses relacionades amb el món del sexe: el Víctor Alba ens explica, per exemple, el cas d'una actriu francesa que sempre tenia el llit a punt (per rebre visites) i que justificava la seva promiscuïtat així: "Els dóna tant de plaer i a mi em costa tan poc esforç...".

Per tractar aquest apartat, l'autor també ens convida a viatjar a la Roma imperial. I ens diu: "Neró invità Petroni a un banquet fent-li anunciar que hi hauria cent verges nues. Petroni declinà la invitació amb aquest comentari: 'Digueu a l'emperador que cent verges nues són molt menys excitants que una verge nua".

Uns segles més tard (entre el IV i el V) va viure un senyor dit Agustí d'Hipona. Avui és sant. Abans de ser-ho, però, també li agradava la marxa. I per això, s'adreçava a Déu per dir-li: Doneu-me castedat i continència, però no encara!

Llegint aquest llibre, també vaig fer una troballa. El Víctor Alba ens diu haver vist, en un poblet de l'Empordà, una pintada que recorda molt a una de les poesies de paret o pancarta més llegendàries de la història contemporània dels Països Berguedans: Cardar no és pecat. Cardar és un miracle. Qui va robar a qui? O és, simplement, que la coincidència de problemàtiques va acabar generant el mateix lament enginyós?

- En el conjunt del llibre, l'autor ens explica algunes creacions verbals sorgides en alguna conversa del seu casal de jubilats que déu n'hi do. Espero que d'aquí a 50, 70 o 100 anys, el bar, el bloc i nosaltres seguim vivint per tal de mantenir el nivell dels següents exemples:

Un home de 70 o 80 anys pren la paraula per dir: "A veure, la frase 'això no hauria d'haver passat', en quin temps verbal està? Silenci i resposta: "És claríssim: preservatiu imperfecte".

Es veu que parlar de pets i marranades no és patrimoni del jovent. Diu un home de la penya del Víctor Alba: el pet és una turbulència atmosfèrica que anuncia una tempesta de merda. Dit això, l'autor ens recorda que, quan ell era jove -temps revolucionaris-, deien que el pet era el crit de revolta de la merda oprimida.

Per acabar, gràcies al Víctor Alba per recordar-me quin era el paradís dels catalans del segle XIV: Tres plaers hi ha en lo món: beure en taverna, jaure en bordell i cagar en prat.

Sergi i Víctor Alba

El Josep Pla, un bon amic d'aquest bloc, vol tornar a treure el cap. Ell ja sap com va això de néixer, créixer, fer-se gran i morir i, xerrameca com és, no se'n sap estar d'explicar-nos les seves experiències i la seva manera de veure les coses de la vida.

Avui vol parlar-nos de les persones que ja tenen 30 anys. A veure què diu:

"La cara dels homes i les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l'home; de tristesa verinosa i impotent, d'il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d'abatiment i de resignació (...)

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l'última cosa que la gent es deixa mirar. M'esborrona de veure l'escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d'il·lusió i de poesia -de la il·lusió i la poesia dels disset anys.

De la majoria dels ulls, se n'ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d'aventura, d'imponderable".

Josep Pla va escriure aquest text, segurament, l'any 1918, quan tenir 30, o trenti, anys no tenia res a veure amb les diferents formes de viure els 30 anys que podem veure, actualment, al nostre voltant. Per tant, companys i amics que ja teniu 30 anys, ànim i endavant. No deixeu que la vostra mirada reflexi la tristesa, l'amargor i la manca d'il·lusions que l'amic Pla deia veure, fa 90 anys, en la gent que es passejava, aleshores, carregats de misèries, amb trenta anys a l'esquena.

Sergi (i Josep Pla)

No sabia si escollir Periodisme, Humanitats, Sociologia o Història. Veient-me perdut, molt perdut, entre dubtes, comentaris que em feien i pel·lícules que m'anava muntant jo solet, el meu pare em va dir: tu què vols fer?

Vaig arronsar una mica les espatlles i, no gaire convençut, vaig respondre: home, a mi m'agradaria fer Història. Ell em va mirar i va dir-me: doncs ja està. Fes Història. Suposo que el meu pare devia pensar: tant per tant (les 4 opcions que em diu vénen a ser la mateixa collonada), que triï allò que més gràcia li fa.

Tenint el recolzament de l'autoritat paterna, vaig acabar de decidir-me. Feia temps que sabia que Història era la carrera que més il·lusió em generava, però no ho acabava de veure clar degut a la mala premsa que m'havia arribat d'ella: un conjunt de comentaris, per diferents bandes, que es podrien sintetitzar en allò de no ho facis perquè Història té molt poques sortides.

Un cop va quedar clar que, després d'aquell estiu de l'any 1999, començaria Història a la UAB, em vaig anar il·lusionant: fent aquesta carrera, pensava, aprendré moltes coses. Per exemple, segur que ho sabré tot de la Guerra Civil.

Tenia 18 anys, sóc català i volia estudiar Història. Amb aquest panorama, no és estrany que comencés la meva etapa universitària amb una petita fixació intel·lectual: la Guerra Civil de 1936-1939. Abans de començar les classes, tenia clar que volia aprofitar aquells anys d'estudi per, sobretot, empapar-me de CNT, Companys, POUM, Largo Caballero, Comitè de Milícies Antifeixistes, Fets de Maig, 18 de juliol, PSUC, Franco, Negrín, Durruti, Mola, Gernika, Batalla de l'Ebre, bombardeigs de 1938, l'exili...

Van anar passant els anys i l'objectiu inicial va decaure. Per què? Motius diversos: mentre vas avançant la carrera, fas moltes assignatures sobre temes ben diversos i els interessos i estímuls intel·lectuals es van ampliant i diversificant i, a la vegada, ràpidament, vas veient que saber-ho "tot" d'un conjunt temàtic tan ampli i complex com la Guerra Civil és impossible. No n'hi ha prou amb prendre apunts de la guerra durant 4, 5 o 8 classes. Tampoc és suficient llegir el dossier del curs més dos o tres llibres, i uns quants articles,  recomanats pel professor de torn. Per tenir uns coneixements amplis, no superficials, sobre el tema has d'estar disposat a menjar-te molta pols d'arxius i biblioteca. Tu tries.

Personalment, vaig decidir (bé, no és que ho decidís un dia concret, va ser la inèrcia del dia a dia) que sense saber-ho "tot" sobre la Guerra Civil també es pot anar tirant. Això no vol dir, però, que un bon dia em digués que, a partir d'aquell moment, la nostra guerra em deixava d'interessar. No. De tant en tant, encara hi torno, ja sigui mirant un documental, una pel·lícula o llegint.

L'últim llibre centrat en la Guerra Civil que m'he llegit es titula La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) i és obra de Josep Termes i Arnau Cònsul. És un llibre-entrevista, publicat aquest any 2008, on el Josep Termes, historiador de prestigi i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ens explica -de forma amena i per un públic ampli- els moments i qüestions clau que envolten el controvertit tema de la Guerra Civil.

Llegint aquest llibre, m'ha acabat de quedar clar que aquella vella i caducada fita de saber-ho "tot" sobre la Guerra Civil em queda lluny, molt lluny. La millor demostració és que en aquest llibret de resum i síntesi hi he trobat dades i aspectes de la guerra que no sabia o ja gairebé havia oblidat. Posaré uns quants exemples:

- Per començar, dues declaracions -citades a l'inici del llibre, per arrencar forts- que el Franco va deixar dites (el 29 de juliol de 1936, pocs dies després de l'esclat de la guerra) en una entrevista concedida a un periodista nordamericà: Salvaré España del marxismo al precio que sea. A continuació, pregunta del periodista: ¿Y si eso significa fusilar a media España? Resposta del futur dictador: Repito, cueste lo que cueste.

- En el conjunt del llibre, m'ha sobtat el to molt crític que el Termes dedica als anarquistes i als "excessos" revolucionaris (és a dir, violència i assassinats) que molts d'aquests portaren a terme, després del cop militar, en nom de la revolució. En aquest sentit, el Termes recorda, per exemple, que una de les primeres mesures que emprengueren els anarquistes, a Barcelona, després de sufocar l'alçament militar, fou obrir les presons: "i en va sortir tothom! Presos polítics, pocs, i criminals de tota mena, que eren la majoria, i van ser els primers d'aconseguir armes. Alguns se'n van anar al front, d'altres... van sumar-se al caos".

- He dit que el discurs crític de l'autor cap al paper jugat pels anarquistes durant la guerra, especialment els primers mesos, em va sobtar. Em va sorprendre perquè el Termes el tinc per un home esquerranós i que té simpaties pel món anarquista català dels anys 30. Tanmateix, com a historiador, i com a català que estima aquest país, considera que alguns o molts anarquistes, durant la guerra, foren responsables d'actes i fets criminals que s'han de denunciar. Un d'aquests anarquistes tacats de sang i misèria humana seria l'anomenat Cojo de Málaga, que, després dels fets de juliol del 36, passà a controlar el comitè revolucionari que s'organitzà a Puigcerdà. Des d'aquesta posició, practicà tota mena de crims i, segons sembla, feia pagar comissions a les persones que volien travessar la frontera per fugir.

En el nucli de poder que aquest personatge muntà a la Cerdanya, un dels pobles que no controlava era Bellver. Per posar-hi remei, intentà conquerir el poble amb l'ajut de 250 cenetistes armats. Bellver va resistir i El Cojo morí durant l'atac.

- Canviem de bàndol. Ja havia llegit que els nacionals van comptar amb el suport militar de catalans que constituïren el Terç de Nostra Senyora de Montserrat, però no sabia que fossin tan "ultres": quan entraven en combat, entonaven el Virolai. A l'altra banda, també hi havia lluitadors que avui ens poden semblar pintorescos. Per exemple, rabassaires que marxaren cap al front amb la faixa i les espardenyes.

- A mesura que la guerra anava avançant, i es feia més llarga, va aparèixer un problema que acabà esdevenint una obsessió, la gran obsessió: la gana. A partir de l'any 1938, molts catalans i catalanes comencen a patir gana. Per aconseguir menjar, es pensà en tota mena de remeis i possibles solucions. Per exemple, en el cas de la gent de ciutat, diverses persones es passejaren pels camps i boscos més propers per recollir herbes que volien imaginar comestibles. No sempre ho eren.

La situació era tan dramàtica que els animals del zoo de Barcelona foren sacrificats i els gats i els coloms tendiren a desaparèixer de la gran majoria de ciutats.

En aquell marc, la Generalitat va editar un llibret, adreçat als ciutadans, que avui ens pot semblar d'un humor negre molt fi. El llibret es titulava El menjar en temps de guerra i s'hi podien llegir recomanacions del tipus "atipar-se és poc sa".

- Evidentment, el Barça també va patir la guerra: l'any 1936, tenia 7.700 socis. Tres anys després, només eren 3.000.

- Un altre capítol important de la Guerra Civil són els brigadistes internacionals, combatents vinguts d'arreu del món per lluitar, i morir, contra el feixisme. Com tots els altres temes que estem tocant, hi hauria moltes coses a dir, però respecte els brigadistes, ara, em limitaré a fer quatre apunts molt breus: la majoria de brigadistes eren jueus; a la batalla de Guadalajara, els brigadistes italians s'hagueren d'enfrontar contra les tropes italianes que Mussolini envià per donar suport a Franco; el bàndol republicà comptà amb el suport del batalló Abraham Lincoln, del qual formaven part un conjunt de negres americans que atemorien l'enemic (aleshores, la gran majoria de catalans i espanyols no havien vist mai un home negre). Per últim, recordar que els brigadistes no van venir de turisme. 10.000 d'ells moriren lluitant.

- Per acabar, vull recordar la quinta del biberó, que van ser els noiets (nascuts l'any 1920) que foren incorporats a l'exèrcit de la República el mes d'abril del 1938, quan només tenien 17 o 18 anys. Termes ens recorda que estem parlant de jovenets que, en molts casos (sobretot els que vivien al camp), no s'havien allunyat mai més enllà de 20 km de casa seva. Noiets que foren enviats a morir a la batalla de l'Ebre. Diu Termes: "els nacionals tenien la posició ben ocupada i enviar-hi tropes i més tropes només va servir perquè els soldats caiguessin com mosques. Hi ha molts testimonis, horrorosos, que recorden com, a més dels crits de dolor, se sentien veus adolescents demanant per la mare. I no hi havia manera de recollir els ferits. És més: els qui gosaven tornar enrere rebien trets dels seus mateixos oficials".

Si teniu ganes de fer una repassada, ràpida, a la Guerra Civil, aquest és un bon llibre.

Sergi

"Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de Pernod. Davant la família em faig passar per malalt. La meva mare -que ho comprèn tot- fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro (...) Em llevo a quarts de set de la tarda (...) Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L'alcohol em fa molt de mal... però tinc tanta set!

A més, m'acosto a l'alcohol amb una mena d'il·lusió que m'abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l'esperit us haguessin crescut desmesuradament! L'esperit se'm fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.

Per un duro (vint miserables rals) es poden tenir quatre pernods autèntics (Pernod Fils) gelats, deliciosos, exquisits, i estar dominat per un remolí dionisíac set o vuit hores. En la conversa, aquest estat us dóna una facilitat de rèplica i d'observació aguda i brillant. L'alcohol excita els reflexos mentals del cinisme.

Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent.

A mesura que la vanitat es va saturant, sentiu que la set augmenta. Entreu en l'horrible engranatge de la fatxenderia i de la set... Aquesta alteració de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és a dir, l'asfíxia produïda per una enorme fatiga física.

Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d'ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible".

Sergi (i Josep Pla, des d' El quadern gris, p. 99)

El llibre més conegut de Joan Fuster és Nosaltres els valencians (1962). En aquest llibre, elaborat en ple Franquisme, Fuster explicava -i això era una gran novetat, en aquells moments- que la seva terra, el País Valencià, no era una simple "región" d'Espanya amb les seves simpàtiques i curioses peculiaritats folklòriques. Fuster deia, i així ho defensà fins que morí, que el País Valencià forma part d'un àmbit lingüístic, cultural, geogràfic i nacional més ampli i que aquest, precisament, no és Espanya.

Fuster pensava això i no se n'amagava gens, al contrari, però l'homenot de Sueca era alguna cosa més que un pensador i difusor de plantejaments polítics i nacionals. Seria molt "injust" recordar Fuster, només, per la seva faceta "política". Joan Fuster era, per sobre de tot, un escriptor. Un gran escriptor. Un artesà del món de la lletra escrita que no publicava novel·les ni contes. Ell escrivia articles periodístics (per sobreviure) i publicava llibres d'assaig de temes molt diversos.

Un dels seus jocs literaris preferits eren els aforismes: sentències o composicions breus on desgranava, de forma sintètica, algunes de les idees i plantejaments vitals i intel·lectuals que en els seus llibres i articles explicava i defensava de forma més àmplia i raonada.

Si voleu tastar les idees de Fuster, aquí trobareu uns quants dels seus aforismes. Els he dividit en diferents temes.

La vida, el pas del temps i la memòria

- Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix.

- Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis! (Que la terra et sigui lleugera: inscripció habitual en les tombes de l'antiga Roma).

- La majoria d'edat arriba quan el fill comença a sentir compassió del pare. Diguen les lleis el que vulguen.

- Les persones felices no tenen memòria.

- Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la.

- No convé tenir massa memòria. La memòria, sovint és rancuniosa.

- Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors: són manies.

L'home, un animal que viu en societat

- Forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

- El mal d'Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.

- No us feu il·lusions: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la.

- La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t'ho advertesc.

- No ho hem après; ens ho han inculcat!

- Ah, si pogués triar les meues indignacions!

- Com que no m'atrevesc a dir el que pense, m'esforce a dir el que hauria de pensar.

- Sóc un perpetu convalescent dels meus prejudicis.

- Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més.

Fuster i la llibertat

- Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

- La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d'adquirir. Només s'adquireix amb la pràctica!

- Cinc sentits corporals. Demanem-ne més!

- El que mana vol que els manats siguin dòcils. Hem de partir d'aquesta obvietat.

- Potser el treball dignifique l'home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.

- No val la pena ser orgullós: cansa molt, això.

- Tens un cos: aprofita'l!

- Digueu la veritat. Així us vengeu.

- Si tens un fill, ensenya'l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua...

- No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.

Amistat i alegria

- Res no uneix tant com una bestiesa compartida.

- Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l'alegria.

- La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades.

- Endevinar els amics: aquest és el secret.

Llibres, literatura i lletra escrita

- Escriure -fer literatura- és tot això que vostés diuen, i a més a més, una forma de venjança.

- De tota novel·la, sempre en sobra la meitat.

- Descriure és inventariar: una activitat subalterna, de notaris o novel·listes dolents.

- Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

- Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

- I morir deu ser deixar d'escriure.

- És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d'ortografia.

- Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.

Altres aforismes que els haurem d'encabir en el lamentable subtítol de "diversos"

- Em posa molt trist això d'estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m'interesse gens el que em diu.

- El profeta, més que endevinar, provoca.

- Les idees, clares; els sentiments, confusos.

- M'acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!

- Sens dubte, el llop no odia l'ovella quan la devora. Siga com siga, la devora.

Sergi (i Joan Fuster)

Aquest llibre no és una novel·la. El Sánchez Piñol, abans de ser conegut com a novel·lista, era antropòleg. Degut al seu ofici, té un fort lligam amb el continent africà. En el llibre que us destaco, el nostre autor aprofita els seus coneixements i inquietuds envers l'Àfrica per presentar-nos, de forma amena i atractiva, les increïbles històries de vuit dictadors africans del segle XX que no van fer res de bo (i sí molt de mal) pels seus respectius pobles.

Com que escriure més bé que el Sánchez Piñol em resulta bastant difícil, bàsicament em limitaré a reproduir alguns fragments del llibre.

El 1r personatge a sortir en escena és l'Idi Amin Dada, d'Uganda. L'any 1971, aquest home va fer un cop d'estat en el seu país per tal d'alliberar-lo del dictador que hi havia en aquells moments. Com sol passar, en el moment de fer el cop, aquest personatge va prometre que faria moltes coses. Per exemple, fer d'Uganda un país democràtic.

Aviat, però, va començar a "atorgar-se a ell mateix uns títols que feien sospitar moltes coses. Que s'autoinvestís com a Mariscal de Camp i President Vitalici creava dubtes sobre la salut democràtica del nou president. Però que es proclamés oficialment Senyor de Totes les Bèsties de la Terra i Peixos del Mar i Conqueridor de l'Imperi Britànic d'Àfrica en General i a Uganda en Particular creava dubtes sobre la seva salut mental. Que es donés el títol de Rei d'Escòcia no deixava lloc per a cap dubte".

"A principis de 1974 la premsa ugandesa va publicar diversos anuncis on se sol·licitava la concurrència d'ugandesos de raça blanca i proveïts d'un alegre sentit de l'humor. No s'especificava gaire cosa més, així que ens podem preguntar què va dur alguns individus a presentar-se com a voluntaris. Molt probablement no recordaven que Amin havia jurat que ell seria una càrrega per a l'home blanc (...) Quan es va celebrar la cimera (bla,bla,bla) tot el món va poder veure l'enorme figura d'Amin sostinguda en un palanquí per quatre portadors blancs".

Altres perles d'aquest personatge van ser: autoconsiderar-se "la figura més poderosa de tot el món"; enviar tres tones de verdures direcció Londres després de saber que Anglaterra patia una situació de crisi econòmica i lamentar, públicament (el 1975), després de viatjar a Alemanya, que en tot Berlín no existís "ni un sol monument dedicat a la memòria del polític més insigne de la història de la humanitat: Adolf Hitler".

El segon dictador que surt a desfilar a Pallassos i monstres és Bokassa, de la República Centreafricana. Aquest individu va ser un dels caps d'estat africans amb més renom del segle XX. Sobretot, per les històries que s'explicaven d'ell. La més mediàtica era el rumor que Bokassa era un habitual consumidor de carn humana. Segons el Sánchez Piñol, aquesta llegenda segurament no és certa, però durant la seva vida el Bokassa va generar altres històries.

Per exemple: "Bokassa sentia una especial sensibilitat pel sexe femení. Destacaments de soldats tancaven els locals sospitosos d'emparar la prostitució. I una vegada, per exemple, va decidir que la millor manera de celebrar el Dia de la Mare seria alliberant totes les dones empresonades, cosa que va fer (...) Poc després, Bokassa va signar un decret que atacava l'essència de masclisme nacional: es prohibia la poligàmia. Per desgràcia, no es pot afirmar que Bokassa fos gaire conseqüent amb les lleis que ell mateix decretava: va tenir més de setanta dones. En realitat no feia gaire diferència entre les seves medalles i les seves dones".

Respecte la dèria que Bokassa sentia per les dones, l'autor del llibre ens explica una altra anècdota: un dia que el dictador va viatjar a les illes Maurici, les autoritats d'allà li van preparar una recepció amb noies ballant en honor al visitant. Veient l'espectacle, Bokassa es va passejar, esverat, d'un cantó a l'altre, assenyalant amb el dit: "aquesta! I aquesta! I aquesta!". Aquella mateixa nit, va decidir que la Rep. Centreafricana obriria una ambaixada permanent a Maurici.

Altres "anècdotes" que envolten la vida de Bokassa són: 1) un dia va decidir que es volia coronar emperador. Quan va fer-ho (el 4 de desembre de 1977), es va gastar, en un sol dia, tot el pressupost anual de l'estat. 2) Quan ja feia anys que exercia de cap d'estat, el seu gendre es va cansar d'ell. Es va convertir en un subversiu i va llançar una granada contra el sogre. L'artefacte, però, no va esclatar. "Durant el judici, l'acusat va dir que la granada de fragmentació no pretenia matar el mariscal, només deixar-lo inconscient".

Un altre "pàjaru" amb sortides de pallasso i comportaments de monstre que apareix en el llibre és Mobutu Sese Seko, del Congo. Aquest personatge assolí el poder durant els anys 60 del segle XX i, l'any 1970, per legitimar-se, organitzà un referèndum per donar suport o reprovar el cap d'estat: "el mètode era lleugerament demagògic: els qui votaven per Mobutu ho feien amb una papereta verda (el color de l'esperança, tal com explicava la propaganda oficial). Els contraris a la candidatura única, amb una de vermella (el color del caos, com també es va afanyar a aclarir el règim). Curiosament va guanyar Mobutu". El mateix individu de qui un veterà diplomàtic va dir que "és l'únic cap d'estat que no he vist mai assegut al seu despatx".

Es veu que la seva tasca com a cap d'estat era la següent: "la seva jornada diària transcorria al jardí, sota l'ombra d'un arbre. Al seu costat un telèfon, una ràdio sempre engegada i un plec d'informes de la policia política".

Còmodament assegut, Sese Seko podia dedicar-se a la seva obsessió: els diners. En el llibre s'explica fins a quin punt aquest cap d'estat va aprofitar la seva posició de poder per al seu enriquiment personal: 1) A finals de 1973, Sese Seko decretà la nacionalització de gairebé totes les empreses estrangeres establertes al Congo. A partir d'aquell moment, la qüestió era saber com es repartiria el botí. No es va repartir. Mobutu se'n va quedar una bona part. 2) Aprofitant que passava un bon moment econòmic, Sese Seko es va fer construir una mena de palau de Versalles (amb aeoroport) al seu poble natal. "Per viatjar una mica pel món es va fer construir set palaus més". 3) Amb Mobutu com a cap d'estat, el Congo dedicava el 3% del pressupost anual a la sanitat. Els seus dispendis personals suposaven el 20% d'aquest pressupost.

Després d'anys i anys robant i robant, Sese Seko va arribar a acumular una fortuna de 4.000 milions de dòlars. Per cert, com ens recorda l'autor, el lema del partit polític de Mobutu era "servir els altres, no servir-se".

Per acabar, tres curiositats més: 1) a més d'enriquir-se extraordinàriament, Sese Seko va fer alguna cosa més com a cap d'estat: va intentar descontaminar el seu país de tota antiga herència europea. Per això, obligà a fer canviar tots els noms d'arrel europea. Ell, per posar exemple, utilitzà un nom ben complicat i molt africà. Un nom llarguíssim que es traduirïa així: "El gall que munta totes les gallines".

Les dues últimes fan referència a declaracions fetes per aquest personatge: un dia, sent cap d'estat, va explicar que "robar, si no es roba gaire, no és tan dolent", i, un altre dia, es va adreçar els seus ciutadans per explicar-los quina havia de ser la relació entre ell i el seu poble: "jo sóc l'àliga que vola i tot ho veu i vosaltres, fills meus, sou els pollets que s'arrosseguen per terra".

Un altre dia, si en tinc ganes, continuaran les històries de pallassos i monstres.

Sergi (i Albert Sánchez Piñol)

No vaig sortir de casa amb la idea de comprar aquest llibre. Sent sincer, he de dir que aquella tarda vaig anar a donar el volt per veure noies maques i tius lletjos passejant pel carrer. Fet l'inventari, vaig entrar en una llibreria i, buscant el llibre perfecte, vaig topar amb un nom conegut que feia uns quants anys que no veia escrit: Pere Saborit.

Aquest senyor és un filòsof català (o professor de filosofia, com ell vulgui) que vaig descobrir anys enrere, quan vaig llegir un llibre seu, titulat El plat preferit dels cucs, que em va agradar molt.

Tornar a trobar el Pere, tant temps després, en forma de nou llibre, em va fer il·lusió. Sense pensar-m'ho gaire, em vaig comprar el llibre: és una recopilació d'alguns dels llibres i textos que ha anat publicant aquest autor (de Manlleu) durant els últims vint anys.

Després de fer-hi una repassada, em sembla que la millor part del llibre és l'obra que ja havia llegit. En El plat preferit dels cucs, hi podem trobar un conjunt d'aforismes i textos breus que juguen amb l'enginy, l'ironia, el sarcasme i la filosofia per tocar diferents aspectes de la vida humana; des dels que ens espanten més fins els més quotidians, i tot plegat presentat d'una forma molt amena i atractiva.

Ara, si voleu, podeu llegir un recull de les parts més brillants (per mi) d'aquest llibre:

- "A X. li agradava molt saber, però li feia molta mandra aprendre".

- "El fet que tothom posseeixi un rostre diferent és una prova irrefutable que Déu -en cas d'existir- encara no ha superat l'estadi de producció artesanal".

- "Davant la impossibilitat material de mirar fixament els ulls de dues persones al mateix temps, X. va decidir emborratxar-se més sovint".

- "En el fons, tota la màgia d'aquest món es redueix a la possibilitat de moure un dit a voluntat".

- "Els ideals d'X. van rebre un cop mortal el dia que aquest es va adonar que és molt més fàcil tornar-se insensible que transformar el món".

- "Conscient de la gran transcendència del significat de mots tals com vida, mort, sentit, natura o home, X. només gosava proferir-ne un cada dos anys i mig".

- "X. no coneixia ningú que fos tan imbècil que no conegués, almenys, una manera de passar-s'ho bé".

- "L'infern, en cas d'existir, X. se l'imaginava com una immensa sala plena d'especialistes parlant en veu alta, i sense parar, de la seva matèria respectiva".

- "La vida, a diferència dels altres acudits, com més s'entén, menys gràcia fa".

- "X. era molt traçut amb les idees i molt abstracte amb les eines".

- "A X. li agradava posar a prova la seva capacitat intel·lectual. Es plantejava dificultats que fos incapaç de resoldre, i això l'alegrava perquè volia dir que ell era més llest que la seva intel·ligència".

- "Aquest món no és més que una edició il·lustrada del Caos".

- "Pel que fa al misteri del més enllà, X. s'hauria conformat, després de morir, amb la repetició de les jugades més interessants".

- "A vegades, X. tenia la sensació de no ser res més que una suma de moments desaprofitats".

- "Una de les pitjors coses que li va passar a X. fou que va assolir tots els objectius sense haver tingut temps de plantejar-se'n d'altres".

- "X. va estar de mala sort: just quan es disposava a iniciar una gran dissertació, a la plaça del seu poble, sota el lema la cultura ens fa lliures, va passar un pastor -a qui es veia despreocupat i feliç- pel seu davant".

Sergi (i Pere Saborit)

Entrava a la botiga i, primer de tot, em dirigia a la taula de novetats. A continuació, me n'anava cap a la secció dels llibres d'història i, si no en tenia prou, m'acostava a Filosofia, Ciències Polítiques/Sociologia i Literatura (en català).

Passejava, fullejava llibres (fins i tot m'assentava a terra: no estava mal vist) i anava elaborant, mentalment, una llarguíssima llista de llibres que havia de comprar-me o llegir obligatòriament, per autoimposició. Evidentment, uns quants anys després, la gran majoria d'aquells llibres d'urgent lectura no me'ls he llegit i de molts no en recordo el títol ni l'autor.

Ara bé, alguns d'aquells llibres de la llista sí que me'ls llegia. Fins i tot me'n comprava sovint. La majoria eren llibres d'història o política, però de tant en tant també en queia algun de rarot. Un d'aquests últims es titula Immediacions. El va escriure un poeta català que es diu Feliu Formosa, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 2005.

Per què em vaig comprar aquest llibre? No ho recordo gaire bé, però suposo que em devia passar el què un dia explicava l'amic Nietzsche: "vaig fullejar el llibre i no sé quin dimoni em va cridar: emporta-te'l a casa". I jo, espantadís com sóc, vaig fer cas al dimoni.

Avui, per canviar una mica de tema i intentar ofegar les penes futbolístiques, vull convidar-vos a llegir alguns dels poemes que conformen aquest llibre. Dit així, potser pensareu: "aquest pesat ens vol fer llegir un pilot de poemes? Que toqui els collons a algú altre". No se m'esvereu. Estem parlant de poemes d'un sol vers i són molt bonics. Bé, no vull atrevir-me a descriure les possibles virtuts literàries d'aquests poemes. Només sé que m'agraden.

Si heu arribat fins aquí, us recomano que seguiu llegint l'escrit. Ara comença la part bona:

1. Per no capitular, mai no recapitulis.

2. Si jo mateix m'oblido, com no m'han d'oblidar?

3. El poeta entra i surt d'una angoixa: escriurà?

4. Tornar a recórrer els nius de les il·lusions.

5. De vegades no saps què fer amb la teva màscara.

6. Distància per veure si la ciutat és meva.

7. Pel poble blanc, un fons d'amors no consumats.

8. Singularitzar un dia negligint algun deure.

9. Què busques ofegat dins aquests mots?

10. No em diguis que és mentida que el sol es banya al mar.

11. Els dits de l'olivera diuen adéu al dia.

12. Roba blanca als balcons: rendició diària.

13. Em cansa viure dintre tants parentèsis.

14. Senyals de lluita a l'escorça d'un somni.

15. Com, des del ser, assumir el desaparèixer?

16. Com, des del nostre tot, pensar el no-res?

17. Ofego dintre meu crits d'algú altre.

18. Ser pacient, efusiu i veraç.

19. Qui reviurà els meus somnis oblidats?

20. Tallar d'un cop el nus de la tristesa.

21. Triar una pàtria és tan impossible?

Sergi (i Feliu Formosa)

Com sol passar en aquests casos, el llibre comença repassant la infància i la joventut de l'exfutbolista. Es va molt per feina: els adjectius justos, alguna anècdota i ja tenim el Carles fet un home. Potser van massa de pressa. Llegint, et vénen ganes de saber més coses del jove Rexach.

Quan tenia 15 anys, el van fer fora del Barça. Li van dir que era molt bo, però que era massa poca cosa (era baixet i escardalenc) per poder ser jugador professional. Quan li van comunicar la tràgica notícia, el Carlitus va marxar cap a casa i es va passar els 10 km de camí plorant a llàgrima viva. En saber la desgràcia, el seu pare encara ho va encaixar pitjor. Fins llavors, aquest havia fet de pare assenyat tot assumint el discurs típic d'aquestes situacions: "no t'engresquis gaire amb el futbol i recorda que has d'estudiar".

Això és el que diuen que s'ha de fer en aquests casos, però, siguem sincers, quin pare no voldria que el seu fill fos jugador del Barça? Per tant, el pare seriós i serè quedà molt afectat en veure trencada la seva gran il·lusió, però la decepció no li durà gaire. L'any següent, el Carles (ja més alt i més fet) tornà al Barça.

Del repàs que el Rexach fa dels seus anys de futbolista, en vull destacar dos aspectes diferents: aprofita l'ocasió per reivindicar-se com a molt bon jugador de futbol i, de pas, ens comenta algunes anècdotes que ens mostren com els temps, realment, han canviat.

Dels moments del llibre on l'autor escriu en defensa pròpia, esmentaré dos temes diferents: 1) El Rexach explica que la seva posició ideal era mitja-punta o davanter centre, però sempre el van fer jugar d'extrem. Malgrat això, ell recorda que és el 8è màxim golejador de la història del Barça i defensa que jugant de 9 hauria fet el doble de gols.

2) En les 17 temporades que va jugar amb el 1r equip del Barça, només va guanyar una lliga (la 73-74). Vist així, el balanç és lamentable. Per justificar aquests pobres resultats, ell destaca un conjunt de motius: massa canvis d'entrenadors, mala sort, alguns anys tenint un equip justet, lesions d'homes importants, el segrest del Quini ... i els àrbitres.

Quan assenyala el factor àrbitres, vol deixar clar que no és una excusa tirant a fluixeta. Insisteix que, durant la seva carrera, els àrbits van fer molt mal al Barça, sobretot en comparació al Madrid. I no parla d'accidents puntuals, sinó d'un fet constant: els arbitratges rebuts a camp contrari, quan encara no hi havia càmeres a tots els camps o resultaven insuficients per captar-ho tot.

Aquells anys 60 i 70, a camp contrari, els jugadors del Barça rebien per totes bandes i l'àrbitre no expulsava a ningú. Pitjor encara: pitava penals inexistents en contra, allargava el final del partit perquè l'equip local empatés o no xiulava fores de joc escandalosos que perjudicaven el Barça. Respecte aquest últim punt, el Rexach diu que, molt sovint, en els resums televisius no es repetien les jugades més polèmiques "por problemas técnicos". Segons ell, tot plegat "era escandalós".

En referència a les anècdotes o curiositats que ja queden força enrere, en destacaré dues: 1) A finals dels anys 60, segons el Rexach, "a la plantilla del Barça encara es parlava majoritàriament català". 2) Un dia, Vic Buckingham (anglès), un dels molts entrenadors que va tenir el Rexach jugador, va decidir encarar un partit, contra el Betis, amb la següent xerrada tècnica: va fer seure els jugadors davant la pissarra i va començar a passejar-se, mentre tothom feia silenci, per la sala. De sobte, va escriure BETIS a la pissarra i, a continuació, després de fer unes passes enrere, va agafar l'esborrador i el va disparar contra la pissarra tot cridant "Fucking Betis!". Començava la modernitat al món del futbol.

Mirant enrere, podem veure que els temps han canviat molt o no tant. Per exemple: abans que el Neeskens entrés a les nostres vides per formar part de l'equip tècnic del FCB, el Barça del Rijkaard era un gran equip. Doncs bé, va marxar el Ten Cate, va arribar el peix bullit del Neeskens i tot se n'ha anat a prendre pel sac. I no és la primera vegada. Això ja va passar.

Després de guanyar la lliga del 0-5 al Madrid, el Barça va fitxar el Neeskens i, com que sobrava un estranger, va haver de marxar l'Hugo Cholo Sotil, el de "Mamita, Campeonamos!". El Rexach diu, ara, que allò va trencar un equip guanyador.

A partir de la pàgina 53 (el llibre en té 159, amb lletra molt grossa. Només hi falten dibuixets), arriba el Cruyff i ja s'hi queda fins al final. Una de les primeres coses que el Rexach ens diu del Johan és que va ser, precisament, l'holandès volador qui li va posar el nom que l'ha acompanyat per sempre més: Charly.

A partir d'aquí, el Cruyff jugador i entrenador van apareixent molt sovint i, pas a pas, anem arribant a les dues últimes dècades, quan el Charly va ser el 2n entrenador del Dream Team (se'n reivindica protagonista destacat) i el responsable tècnic d'aquell Barça del Rochemback i el Geovanni.

Si voleu saber què en pensa d'aquests anys i, també, de temes més actuals i polèmics, us haureu de comprar el llibre o demanar-me'l. Em trobareu, en horari d'oficina, cada nit de divendres i dissabte fins que el Mill tanqui la paradeta. Fins llavors, salut i futbol.

Sergi

En aquells moments, els periodistes ens van avorrir amb una visió de la realitat escrita, a quatre mans, entre el Sauron i l’A. Bolaño, el martell d’heretges antisociates que té col·locat el sociatisme a no sé quin lloc de poder de la Generalitat.

Com sol passar, una cosa és el què ens diuen a la tele i una altra és el què realment passa o va passar. Com molt bé va dir, ahir, el X. Grasset, els periodistes es dediquen a separar el gra de la palla: publiquen la palla i deixen estar el gra.

Per contribuir, pas a pas, a recuperar la veritat (i l’alegria) us envio, clandestinament, la crònica dels fets reals que s’esdevingueren aquells dies d’agost. El periodista que ho ha estudiat, a fons, es diu Salvador Sostres. Cada dia escriu a l’Avui. Si el trobeu massa moderat i ponderat en els seus escrits publicats en paper de diari, llegiu el seu bloc - http://www.salvadorsostres.com-. Hi trobareu la seva versió més “punki”, com diu ell mateix.

“El tauró de Tarragona l'hi vam posar el Lluís (Prenafeta), el Macià (Alavedra) i jo. Preocupats com estàvem per la misèria moral i política per la que travessa Catalunya, vam volar cap a Israel a demanar-li la bomba atòmica al president Peres per tenir així una mica més de marge a l'hora de negociar amb Espanya.

Hola, espanyols, sabeu què hi duem en aquesta maleta? Ens va dir que entesos però que trigarien encara uns mesos a tenir-la preparada: és clar, tants cables! Bé, i aleshores, ens va regalar un tauró per si de cas volíem anar avançant feina: i la veritat és que ens semblà ideal ara que tots els horteres van a la platja; perquè escolta, seria tenir molta mala sort que queixalés un hortera convergent, havent-n’hi tants de sociates.

Vam triar Tarragona, les platges barates del sud: són el paradís del funcionariat sociata, i només cal veure com d'ençà que el president és Montilla, hi ha autèntiques processons cap al sud en contraposició a quan manàvem la gent de dutxa i oració que miràvem al nord i volíem la llibertat. I és així que la setmana passada anàrem a sopar Can Gatell i a mitjanit, dissimuladament, vam treure el peixot del portaequipatges del cotxe del Lluís i vam deixar-lo a la platja.

Cal aclarir que al final el tauró que ens havien de donar es va morir i ens regalaren un seu fill que pel que es veu ha sortit una mica gai: i no només no ha mossegat ningú sinó que a sobre s'ha deixat atrapar i ja me'l tenen a l'aquàrium. Home, hem aconseguit amargar les vacances a tot quant banyista socialista, i això està molt bé, i no és poc; però si a més d'incordiar-los te'ls menges, als sociates, fas molt més país i tots plegats avancem molt més.

Entreteniments de tieta desocupada, ho admeto; maneres de comptar les hores que queden fins que els jueus enllesteixin i que els espanyols passin de no tremolar en veient la nostra ensenya a cagar-se a les calces en veient la nostra maleteta”.

Sergi (i Salvador Sostres)

Aquest llibre permet fer un recorregut molt atractiu per la societat catalana dels primers quaranta anys del segle XX i ens recorda que Lluís Companys va fer alguna cosa més que dir “Per Catalunya!”, instants abans de ser afusellat per la “Nueva España” de Franco.

Els mesos finals de la vida de Companys estan plens de paraules, discursos i fets carregats d’emotivitat i dignitat. Moments que toquen la fibra de qualsevol persona que estimi –encara que només sigui una mica- aquesta terra on ens ha tocat viure i els ideals de llibertat i justícia. Posem algun exemple:

- Moments després de ser assassinat, un dels soldats que presenciaren l’execució cridà -en to desafiant, subratllant el valor simbòlic del moment i pretenent passar a la història-: “Catalanes! Hemos fusilado a vuestro presidente!”.

- Mesos abans de morir, Companys deixà dites i escrites unes paraules lúcides i sensates que alguns (i algunes) -submergits en el caos i la hipocresia del “progressisme”- no acaben de tenir clares: “Per lluitar per altres ideals, hi ha molta gent a tot el món. Però Catalunya només ens té a nosaltres. Per això, més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa”.

- El 20 de gener de 1939, quan l’exèrcit franquista estava a punt d’ocupar Barcelona, Berga i el conjunt de Catalunya, Companys parlà al poble: “en aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot; fins el nostre nom (...) Amunt amb exaltació bèl·lica i voluntat inflexible! Un deure, un esforç i cada minut al servei de la victòria. Amunt els cors i clavats els peus a terra. Hem de ser granit i flama”. Molt bonic, bona retòrica i pell de gallina, però ja era massa tard. Tornàvem a perdre.

Tot això està molt bé. És bo recordar-ho i tenir-ho present, però no hauríem d’oblidar que Companys no apareix, del no res, el 1936 o el 1939. Quan començà la Guerra Civil, Companys ja tenia més de 50 anys i una llarga trajectòria política al seu darrere. Un recorregut on podem trobar-hi, clarament, una manera de fer, dir i pensar que no comparteixo gaire o gens. A què em refereixo? També posaré uns exemples. Mirem enrere:

- L’estiu de 1938, Companys confessà com es definia políticament i ideològicament: “soy nacionalista catalán rotundamente”. Ara bé, aquesta contundència no li servia per desempallegar-se de l’objectiu que, encara avui, fan servir els sociates catalans per dissimular el seu espanyolisme (transformar Espanya en un estat federal): “La grandeza de España sólo puede fundarse (...) sobre las bases de una República Federal”.

- Quan les Corts espanyoles de la II República aprovaren el 1r Estatut de la història de Catalunya (1932) –molt retallat i modest; tant que definia Catalunya com una “región” d’Espanya-, a Companys no se li acudí res més que posar-se a cridar, tot plorant, “Viva España! Viva España!” (com el Montilla el dia que el ZP va guanyar les seves primeres eleccions espanyoles).

- L’any 1931, el dia 14 d’abril, una estona abans que “L’avi” Macià proclamés la República Catalana (“com a estat integrant de la federació ibèrica”), Companys proclamà, també a la plaça Sant Jaume de Barcelona, la República a seques. No és que volgués ser ambigu. És que per ell no hi havia cap dubte: la República només podia ser espanyola.

- Paraules de Lluís Companys, l’any 1919: “Viva España y Viva Cataluña no sólo no son incompatibles sino que se deben hermanar y confundir”. José Zaragoza i Miquel Iceta no ho sabrien expressar millor.

- En el currículum de Companys també podríem trobar-hi la pràctica de “mòbbing” (abans que existís la parauleta): quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i veia sovint a Manuel Carrasco i Formiguera -per fer-lo emprenyar-, mirava d’obligar-lo a que cridés amb ell “Viva España”. Per què? Companys sabia que Carrasco i Formiguera (que també morí afusellat pels franquistes) era un nacionalista català poc amic d’Espanya i ell, en canvi, aleshores, no n’era gens de nacionalista. Més aviat era vist –pels seus coetanis- com a espanyolista.

Si la vida i miracles del Companys us interessa més aviat poc, aquest llibre també ofereix altres atractius. No és una terrorífica successió de dates, noms i fets. Podem trobar-hi de tot. Per exemple, l’esment a una carta molt romàntica que Napoleó envià a la seva dona, tornant de guerrejar: “Vinc d’aquí a tres dies, no et rentis el cony”. Es veu que li agradaven les experiències fortes.

* Potser heu pensat que el títol del text és una mica exagerat i sensacionalista. Sí, ho és. M’he deixat emportar per la regla nº1 dels periodistes: no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular.

Sergi

Jo sóc un d'ells. Sóc un Seti. No me n'avergonyeixo pas. M'agrada repartir felicitat i contribuir a crear l'atmosfera perfecte perquè el Roti dipositi frases del tipus "us penedireu de les vostres vides".

Dit això, em plau comunicar-vos que he fet una troballa. Després d'una recerca laboriosa, he topat amb un document que justifica i legitima, pels segles dels segles, la nostra perversió. Un text que ens fa perpètuament innocents. Diu així:

"La passió que hi ha en aquest país pel joc és considerable (...) A la gent, li agrada jugar-se els diners personalment, sobre taules i en establiments concrets, davant de persones conegudes i concretes.

(...) El joc no és considerat un vici escandalós. És considerat un viciós l'home que beu, l'home que freqüenta el bordell (...) la passió del joc en aquest país -vull dir la dolçor social que volta aquesta passió- és antiquíssima, més vella que l'anar a peu.

(...) el joc és una evasió de les humiliacions de la vida (...) implica l'actuació d'una llibertat omnímoda. És com dir:

- Jo em jugo els diners... i què?

Aquest gest, aquest pensament, aquesta decisió, deu ésser moralment higiènica i físicament agradable pel que té de revenja contra les humiliacions de la vida (...) en aquest moment que jugo els meus diners demostro que existeixo, faig un acte d'indiscutible presència (...) jugo, doncs existeixo".

Qui ho ha escrit això? Josep Pla, a El Quadern Gris (pàgines 265-267). En principi, ho va escriure el 1918, quan tenia 21 anys, però no és segur (tant és, ben mirat).

Sergi

En primer lloc tenim L’Estatut km.0 Off the record d’un periodista català a Madrid del rinxolat Pere Gendrau, que acaba de publicar Edicions de l’Albí. Sabreu com sobreviu un berguedà a Madrit: on va a comprar la roba, on va de copes, quins són els millors hotels i restaurants, etc. Ah, també hi trobareu què hi ha passat els últims mesos amb la tramitació de l’Estatut. Un llibre acabat de sortir del forn.

I tot i que ja fa més temps de la seva publicació, també us podeu decidir per Quan la llibertat s’amagava a les muntanyes de l’Abel Caldera. Aquest llibre, publicat per Edicions Bromera, va obtenir el Premi de Narrativa Històrica Juvenil Far de Cullera. És un relat sobre la resistència dels maquisards al Pirineu de la Catalunya Nord durant la Segona Guerra Mundial.

Apa, invertiu en lectura perquè també hi ha vida més enllà de l’Sport i El Mundo Deportivo. Si porteu els exemplars al bar, els autors han promès estampar-vos-hi un autògrafu.

Xavi del Pau Janer