A un personatge com Sartori, que ha exercit el seu mestratge, la seva docència, i per tant la seva influència doctoral, en les universitats de Florència, Harvard, Yale i Standfort, resulta difícil de veure’l com un nou vingut, però si que manté aquella frescor en el seu llenguatge, aquella criticitat pròpia de qui ha vist, de qui veu el procés evolutiu del tradicionalment consolidat  model italià, del ressorgiment de postulats que haurien estat difícils de sostenir a partir de la reconstrucció italiana i europea, però que ara, fruit essencialment de la aculturització de bona part de la classe política, com de l’esgotament, en part, de la pròpia societat italiana la que ell coneix sobremanera, resulta per exemple normal de retrobar imatges del “duce” en els llocs de souvenirs, no pas amagades, sinó ben visibles, sense vergonya, el que fa, doncs, inevitable que el professor hagi de reflexionar a un nivell de proximitat sobre el que hauria de ser consubstancial a l’existència del model liberal democràtic que ens hem donat.

Potser perquè ja ens ho havia dit quan es pregunta el que és de fet la democràcia i ell es respon que “...la storia è il mito di Sisifo, ogni generazione ricomincia daccapo. Nessuno di noi nasce civilizzato: il nostro certificato di nascita porta l'anno zero. La nostra età storica, la nostra maturità di uomini del proprio tempo, deve essere sempre riconquistata, la si deve sempre ricuperare: e ogni volta il tragitto si allunga, ogni volta c'è da risalire un poco di più....”, per això ens fa aquesta magistral aportació, vitalíssima, extremadament actual, de candent i rabiosa actualitat, un missatge amb tota seguretat dirigit també a les noves formules creades a partir de l’omissió ideològica, conscient o inconscientment, en lo políticament correcte o en la òptica ideològica on s’abandona, de fet,  la metafísica o la filosofia com a valors substantius del mètode democràtic, per a sucumbir, com ens diu Sartorien el que ja Gaetano Mosca[4] teoritzava a principis del segle XX i que Robert Michels[5] ratifica a partir de la seva experiència alemana: “...quanto più un’ organizzazione diventa organizzata, di altretanto diventa sempre meno democratica. L’organizzazione snatura la democrazia e la transforma in un sistema oligarchico...” .

La democràcia, però, és un exercici d’absoluta generositat; aquesta és la conclusió de Sartori, un vehicle per al que ens han calgut quasi dos mil anys, però fins is tot en això ens convida a reflexionar sobre ell quan ens diu: “distinguere tra la macchina e i macchinisti”, on els conductors son els ciutadans en un model, el millor que mai ha estat inventat per a permetre l’home de ser lliure i mai sotmès a la voluntat arbitrària i tirànica dels altres homes. Ens recorda també, però, com ho deia bé Ortega y Gasset[6] com “...l’uomo massa...è un bambino viziato e ingrato che riceve in eredità benefici che non merita e che, di conseguenza, non apprezza”, però espera que siguin les noves generacions aquelles que desmenteixin aquest aforema.

Per acabar de fer-me pujar la mosca al nas, només m'ha fet falta llegir aquesta notícia al confidencial e-notícies , que reprodueixo tot seguit:

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, ha admès durant la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que s’han cessat 847 funcionaris del seu lloc de treball, la qual cosa ha suposat una despesa de 291.970 euros anuals per compensar la diferència entre els nous llocs de treball assignats (de nivell inferior) i el grau personal dels funcionaris assolit per carrera administrativa. Ausàs ha reconegut també que hi ha 344 llocs singulars amb responsabilitats especials, que haurien de ser ocupats per a funcionaris qualificats, que hores d’ara estan ocupats per personal interí i també que s’han contractat 7.629 persones de reforç. La diputada de CiU Pilar Pifarré ha denunciat, en aquet sentit, que “el tripartit està cessant funcionaris per a contractar personal interí de confiança política sense qualificació” i ha assegurat que el tripartit està realitzant un mal ús dels diners dels contribuents que acabarà pagant “una administració de fireta on hi haurà molt personal que no tindrà res a fer perquè l’excès de contractació provocarà que només hi hagi diners per a pagar les nòmines”.

 Es pot entendre perfectament, en una dinàmica sectària com la que representa el tripartit, el cessament en els seus llocs de treball dels 847 funcionaris que ocupaven llocs administratius d'alt nivell. El cost de l'operació els deu ser igual (ja se sap que quan els diners són de tots, no són de ningú!!), mentre l'objectiu de netejar l'administració de desafectes pagui la pena. Els nous "amos" de la Generalitat es malfien com ningú de tots aquells que no siguin integrament de la seva corda. Són sectaris en tot, i en això no haurien de ser menys, és clar. El fomut és que exhibeixen públicament la poca confiança que tenen en la pròpia Funció Pública, atés que el propi Conseller accepta que el grau professional l'havien obtingut a través de la carrera administrativa. La pregunta és òbvia: Té algún sentit fer carrera a l'administració, si l'únic mèrit que es té en compte és l'obediència i la submissió als polítics del tripartit?

El que ja no té cap lògica són els dos reconeixements que a continuació fa el Conseller Ausàs. Com es pot entendre que hi hagi 344 llocs de responsabilitat especial, que haurien de ser ocupats per funcionaris qualificats, i que els ocupen persones contractades com a interines? Em sembla evident que el motiu és simplement el de col·locar els "amics" i els "comissaris polítics" a prop dels seus amos, per controlar el corral. Potser casos com els que en aquest bloc hem denunciat anteriorment s'haurien d'incloure en aquest supòsit de clar ús partidista de l'administració. El segon reconeixement hauria de portar directament al Jutjat al Conseller i als responsables polítics que ho han permés: s'han contractat 7.629 persones de reforç. Se suposa, perqué la notícia no ho diu, que aquesta entrada de personal es deu haver produït des que el tripartit va començar el seu "regnat". Si el període de temps fos més curt, aquest fet agreujaria encara més la situació.

El que seria interessant seria veure en quins Departaments, Agències o martingales diverses s'ha col·locat tant personal de reforç, no fos cas que el pressumpte reforç s'hagués produït en llocs que no existien abans de l'any gloriós de 2003, i que òbviament no podien ser reforçats. Si fos així, seria claríssim que el Conseller menteix i tergiversa la realitat. Seria una nova perversió del llenguatge que esdevindrà, amb perspectiva històrica, com l'única aportació notable que els partits del tripartit hauran fet a la llarguíssima trajectòria de la nostra màxima institució nacional.

Tota aquesta situació, encadenada amb una situació de crisi greu al sector privat (la vaga del transport no ha fet més que posar-ho de manifest) i amb els dubtes raonables sobre el futur del finançament de la Generalitat, haurien de fer-nos reflexionar a tots sobre la vàlua i la competència dels nostres administradors, i sobretot fer-nos pensar si apart de l'expoli i l'ofegament a què és sotmés el nostre país, nosaltres no tenim una part de culpa en el nostres mals econòmics. És evident que el nostre dèficit no s'arreglarà del tot evitant situacions com les que el Conseller Ausàs reconiex, ni evitant el creixement exponencial de subvencions a "vividors" i entitats virtuals, però tindríem més legitimitat per reclamar i exigir un sistema més just de finançament si l'administració dels nostres béns públics fos més acurada. Com és possible que, havent-hi més gent treballant a l'administració, els ciutadans tinguem la percepeció que cada cop ho fan pitjor? El caciquisme, l'amiguisme i el nepotisme no ajuden el país ni les seves justes reivindicacions... però si als que se'n beneficien directament. Posem noms als 344 càrrecs i als 7.629 "endollats", i entendrem moltes coses, inclosa l'elecció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, però no només.

Són pensament i llenguatge el mateix?. Els éssers humans pensem en silenci i parlem en veu alta. Hi ha una gran tradició que els identifica, el mateix Plató així ho fa al Teetet quan li fa dir a Sòcrates:

"El raonament (diánoia) i el discurs (lógos) són, sens dubte, la mateixa cosa, però no hem anomenat a un d'ells, què consisteix en un diàleg interior i silenciós de l'ànima amb sí mateixa, el nom de raonament?"

De totes maneres, sembla que en molts casos pensament i llenguatge són coses diferents. Tots tenim l'experiència que no hem dit allò que volíem dir, o que no sabem ben bé com expressar el que volem dir, la qual cosa implicaria que hi ha una cosa que volem dir i que podria ser diferent del què efectivament acabem dient.

Determina el llenguatge el pensament?

La paraula “filosofia” és grega i Grècia és sinònim de naixement de la filosofia. La filosofia neix de l’esforç per alliberar-se de les tradicions del pensament arcaic i substituir-les per una especulació més lliure i rigorosa.

El pensament arcaic se significa per la personificació de cada aspecte important del món en un déu. No s’analitzen els conceptes, sinó que es descriu aquesta personificació que es fa de la realitat amb els noms de déus. Diví no són només el cel, la terra, el mar i la tempesta, sinó també qualsevol aspecte que pugui ser important i/o imprescindible per a la vida humana, com la Justícia, la Caça....

Aquesta especulació pren forma en el llenguatge. Una de les més notables característiques de la cultura grega és la seva confiança en el llenguatge. Aquesta confiança en el llenguatge suposa el desenvolupament d’una ciència nova, aquella ciència que pren com a objecte d’estudi el pensament i es plasma en el llenguatge, això és, la pròpia filosofia.

Després de discórrer durant pàgines i pàgines sobre fenomenologies i ontologies, el gran teòric féu un punt i a part i acabà brillantment amb aquesta última afirmació:

"Per altra banda, l'objecte d'estudi és un llenguatge."

Des de la més profunda admiració i amb tots els respectes semiològics, em vaig cagar amb la seva puta mare, joder: m'havia fet perdre definitivament la fe...

En cierto sentido, todos los animales superiores piensan, pero se trata de diferencicar entre un pensamiento preconceptual de uno conceptual, esto es, mediado por el lenguaje. La diferencia estriba en la articulación de símbolos arbitrarios. El pensamiento preconceptual consistiría en una serie de coordinaciones sensomotrices de imágenes, recuerdos, impulsos y movimientos mediados por los programas del cerebro. De este modo prelingüístico o preconceptual, nosotros también jugamos al tenis o conducimos un automóvil.

Gilbert Ryle hizo la ya su célebre distinción entre to know that  y to know how , lo que en castellano diríamos "saber que A" y "saber  hacer". En alemán -lengua que no siendo románica, aunque sí filosófica, sabe emplear los recursos de su propia lengua y los del latín, para establecer distinciones conceptuales muy importantes, no por casualidad, la producción filosófica alemana ha sido siempre muy superior en número y en ingenio al resto de lenguas, incluido el inglés- se distingue entre los verbos wissen (saber) y können (conocer).

El "saber que A", to know that, wissen es algo lingüístico, que presupone la articulación simbólica de ciertos rasgos de la experiencia. El saber hacer, to know how, können es algo no lingüístico, consistente en la posesión de cierta habilidad psicomotriz. Podemos definir el pensamiento lingüístico como la capacidad de articular simbólicamente su experiencia.

Aunque todos los animales superiores actuales pueden pensar en otros sentidos, solo los humanos somos capaces de hablar o de pensar simbólicamente, lingüísticamente, conceptualmente. No hay pensamiento de este tipos sin lenguaje, ni lenguaje sin este tipo de pensamiento. Por tanto la respuesta a una posible pregunta por el origen del pensamiento lingüístico se respondería a partir de la respuesta por el origen del lenguaje. El pensamiento por el que se interesa la historia del pensamiento es el pensamiento articulado, simbólico, lingüístico; aquel pensamiento que se articula en proposiciones y, sólo, posteriormente se plasma por escrito.

Se afirmaría entonces, al menos de un modo indirecto, que la historia del pensamiento es una historia sesgada y parcial, puesto que es menor la producción de aquel pensamiento que se plasma por escrito, que no aquel pensamiento que surge sin la necesidad de la escritura.

El lenguaje y el pensamiento lingüístico son instrumentos formidables para enfrentarnos a los problemas que nos presenta la vida y el entorno para resolverlos colectivamente y para satisfacer nuestras necesidades. El uso del lenguaje y del pensamiento simbólico, a diferencia de la percepción y de las habilidades sensomotrices,  no conoce fronteras. No sólo nos sirve para describir lo que vemos, sino también para inventar y describir lo que no vemos, lo real y lo irreal, lo posible y lo imposible. No sólo nos sirve para acertar, sino también para errar.

Es imposible saber, y siempre consistirá un misterio, cuando el hombre empieza a articular simbólicamente su experiencia, es decir, a pensar. No queda ningún rastro de ello, pero sí podemos investigar las huellas que dejan los efectos del pensamiento simbólico. Entre ellas podemos destacar que en un momento dado de la (pre)historia el hombre empieza a enterrar a sus muertos. Por primera vez ya no dejan a sus congéneres a merced de los carroñeros y los entierran con regalos y ceremonias. Este hecho nos hace presuponer la existencia de un lenguaje plenamente desarrollado, con clara capacidad de raciocinio y extrapolación.

Así, el hombre que ha aprendido a preguntar quién ha lanzado la piedra que acaba de golpearle la espalda, preguntará también quién ha lanzado el rayo que acaba de caer en el bosque y pronto razonará (quizás) que si la piedra se la ha lanzado un compañero  enfadado con él, también el rayo habrá sido lanzado por alguien poderoso y enfadado. Y se planteará el inédito problema de cómo aplacar el enfado de tan misterioso personaje.

Los hombres articulaban lingüísticamente el mundo de su experiencia que pensaban simbólicamente y que asignaban palabras a los conceptos con los que pensaban. Con esos conceptos y palabras pensarían y comunicarían  sus conocimientos articulados, sus saberes.

La primera forma de plasmación en el lenguaje fue el mito. Los mitos eran recitados y contribuían a mantener el orden del univeros, a que las acciones en ellos narradas se repitiesen y renovasen constantemente, poniendo así coto al caos, al desorden, a lo incomprensible y oscuro, que por todas partes amenazaban la vida de los hombres.

Un dels fonaments de la teoria, el que explica com pot l'oient reconstruir la intenció del parlant és la capacitat humana de metarepresentació. Quan algú pronuncia un enunciat està representant un pensament -el que en Teoria de la Rellevància es diu un supòsit fàctic, és a dir, una suposició sobre els fets, sobre l'estat de coses de la realitat-. Per tant, quan qui escolta interpreta el que està sentint el que fa és metarepresentar-se (representar-se una representació) el pensament de l'altre. això explica també com som capaços d'interpretar correctament enunciats del tipus ¿Em pots passar la sal?, on evidentment no se'ns està preguntant si som capaços d'agafar el saler sinó que se'ns està demanant que ho fem: si ho entenem és perquè tenim la capacitat d'imaginar-nos el que els altres pensen, d'atribuir-los intencions. El mateix passa quan veiem a algú farfullar en adreçar-se'ns i pensem Ui, este ve a demanar-me diners.

Si he amollat tot aquest rotllo sobre pragmàtica és perquè m'interessava parlar una miqueta d'aquesta capacitat humana per a imaginar-se els pensaments dels altres. Moltes vegades sentim a parlar de la importància de l'empatia, de ser capaç de posar-se en el lloc de l'altre, d'intentar comprendre els motius i els motors de les seues accions. Del que potser no som massa conscients és que aquesta empatia no és només un luxe que podem permetre'ns quan volem ser molt enrotllats o molt progres. La capacitat de pensar el que algú altre pensa, d'imaginar-nos els seus sentiments, anhels i fantasies és a la base de la nostra capacitat per a parlar: perquè necessitaven un mitjà per transmetre i emmagatzemar les seues representacions i metarepresentacions els nostres avantpassats arrancaren a xarrar. I són aquestes dues coses, la capacitat d'imaginar-nos les intencions dels altres -humans i no humans- i de procesar la informació amb un mitjà tan poderós com és el llenguatge, les que ens han donat la superioritat sobre tota la resta d'animals del planeta -un altre problema seria veure quin ús en fem, d'aquesta superioritat.

En definitiva, podem dir que l'empatia ens fa humans.

(Poseu el ratolí sobre la foto per saber què dimonis té a veure)