El fatal accidente aéreo de Madrid ha producido un elevado número de muertos. Poco a poco, los muertos van recibiendo las honras fúnebres propias de sus convicciones filosóficas o religiosas; sus familias cuidan de ello. Pero la magnitud y las circunstancias del suceso hacen comprensible que se quiera celebrar un acto colectivo de expresión del dolor compartido y de la sensibilidad de la Ciudad con los que sufren directamente la pérdida de un ser querido. El marco en el que esto se produzca no puede ser otro que el espacio público, el que nos es común a todos, aquél en el que todos somos estrictamente iguales. No reúnen esta condición ni la Iglesia Católica, ni ninguna otra confesión, las cuales pueden, obviamente, llevar a cabo sus propios ritos por los muertos. Pero ninguna celebración religiosa particular puede pretender monopolizar el espacio público para substituir a la representación democrática de la ciudadanía.

El Ayuntamiento de Madrid y el Ayuntamiento de Las Palmas deben organizar, respectivamente, un acto civil, laico, con representación de las principales creencias y convicciones -lo que incluye a los librepensadores-, o sin ella. Un acto austero, silencioso y evocador. Pero no puede excusarse o abstenerse porque el Arzobispado católico de Madrid organice una misa el uno de septiembre. El acto católico es de "una parte" del país y ha de ser "todo" el país el que se halle representado. Las autoridades pueden acudir como particulares al acto católico colectivo, pero no como tales autoridades, legitimando así la usurpación eclesiástica de la despedida a los muertos. Las autoridades pueden y deben asistir como tales autoridades a las celebraciones religiosas particulares de cada ciudadano, como una muestra de respeto a sus creencias. Pero, precisamente, por ese mismo respeto a las creencias y convicciones dispares del conjunto de los fallecidos, el acto colectivo no puede ser más que civil, laico, integrador, representativo de la madurez de una sociedad adulta y consciente de su complejidad.

Apelo, como ciudadano particular y como presidente de la Fundación Ferrer,  de forma expresa, al carácter abierto de don Alberto Ruiz Gallardón y a la pública militancia laica de don Jerónimo Saavedra.

Los duendes veraniegos de los talleres de EL PAÍS han introducido un incomprensible cuis regio euis relegius, donde debería decir, como seguro hacía el original del autor, cuius regio, eius religio. El artículo del Dr. Peces-Barba inaugura esta sección del blog, Assiduum mirabile non est, en la que recogeré sólo los textos que despierten mi admiración.

Más adelante señala con rotundidad: en ningún momento suscribiremos una cláusula legislativa en virtud de la cual siga entregado a las órdenes religiosas el servicio de la enseñanza. Eso, jamás. Yo lo siento mucho; pero ésta es la verdadera defensa de la República ... esta acción continua de las órdenes religiosas sobre las conciencias juveniles es cabalmente el secreto de la situación política por que España transcurre y que está en  nuestra obligación de republicanos ... impedir a todo trance.

ateneo-de-madrid-principios-constitucionales-y-laicidad-1762008

Però vaja, no volia parlar d'aquest 0,7%, sinó d'un altre. El de l'IRPF. Estem en plena declaració de la Renda, i gràcies a una brillant negociació, l'Església Catòlica ha aconseguit que la famosa casella que serveix perquè l'estat recapti diners per a una confessió religiosa, passi d'un 0,52% a un 0,7%. Poca conya, és un 34% d'increment! I això que estem en època de vaques flaques i es demana contenció salarial! Salta a la vista que el seu regne no és d'aquest món...

L'únic punt positiu de tot plegat és que hi ha un subproducte, que és allò de “otros fines”, que també augmentarà un 0,7%. Haurien de desaparèixer una casella i l'altra, consti. L'església s'hauria de sostenir amb les quotes dels fidels i el suport públic a projectes socials l'hauria de decidir el Congrés en el marc de la discussió dels Pressupostos Generals, igual que passa amb els calers que es dediquen a carreteres, escoles i demés. Així és com funciona la hisenda pública en condicions normals.

Però mentrestant, veurem com el model es perpetua i s'exté. Sembla que aviat podrem marcar la casella de l'Església Catòlica, la de les esglésies protestants, la de “otros fines” i si hi ha acord, una de musulmans. Total, que la cosa acabarà sent un patchwork fiscal de tres parells, i enlloc de resoldre una autèntica antiqualla la multiplicarem com a bons multicultis.

I tornant al subproducte, mentres no s'arregla el sistema, podrien posar-li un nom més afortunat, no? “Otros fines” és penós, sembla que hi hagi una casella important que et portarà al cel i una altra que et portarà a una ONG! L'any 2005, a Catalunya un 56,7% dels contribuents(prop de 2 milions) van marcar la casella “Otros fines”, per un 45,2% a tot l'Estat. La previsió de recaptació a Catalunya enguany per aquest concepte és d'uns 62,5 milions d'euros. En canvi, a les províncies de Catalunya, la quantitat de gent que va marcar la casella de l'Església Catòlica va ser d'un 20% a Barcelona, un 23% a Girona, un 28% a Tarragona i un 31% a Lleida. Davant d'aquests percentatges, qui és el principal i qui és “l'altre”?

Què ha de ser prioritari pels poders públics, el benestar de les persones o la seva relació amb el més enllà? Qualsevol expressió real d'una espiritualitat íntima requereix distància del poder, de les riqueses materials, de les litúrgies que redueixen l'experiència religiosa, empobrint-la a base de conduir-la a la simple repetició d'uns ritus i unes formes. Comença a ser cada cop més injustificable i escandalós que es segueixin mantenint els privilegis d'uns pocs, que prefereixen l'aliança entre el tron i l'altar i que a la resta ens toqui recollir les molletes de les seves conquestes. 

Lectors i lectores, no us deixeu enredar, marqueu la casella de “Otros fines”. Us interessa.

A les 11:30, esmorzar a la biblioteca de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, organitzat pel Moviment Laic i Progressista. Fan d'amfitrions Joffre Villanueva i Fabián Mohedano i els comensals i contertulis especials són set parlamentaris en actiu. S'havia convidat a totes les forces polítiques, però hi assisteixen només membres dels partits de l'esquerra de l'hemicicle. El debat s'allarga més del previst i posa de manifest una unitat més que satisfactòria sobre els grans temes de la laïcitat. La proposta de bastir una Associacio Catalana d'Electes Laics es esperançadora. Caldrà seguir i donar suport al procès.

Tengo para mí que muchos lectores habrán estado de acuerdo con las palabras de este príncipe de la Iglesia. Y, desde luego, hay afirmaciones muy notables en el texto, como la compatibilidad entre laicidad y cooperación Iglesia-Estado, que autores católicos muy solventes, como José María Beneyto Pérez, niegan a rajatabla. Permítanme, sólo, un ensayo alternativo, escrito con la misma moderación y prudencia:

Joan-Francesc Pont, presidente de la Fundación Francisco Ferrer Guardia, se manifiesta en su bitácora en favor de la laicidad. Para él la Constitución establece con claridad la separación de la Iglesia y del Estado, declara la aconfesionalidad del mismo y se alinea con los ordenamientos jurídicos que han reconocido la libertad de pensamiento y de conciencia y que, por tanto, garantizan las libertades ideológica, religiosa y de culto. La Constitución, basada en los valores de libertad, igualdad, justicia y pluralismo, incardina en su seno el principio de laicidad. El principio de laicidad ha de informar toda la actuación del Estado en materia de respeto a las opciones filosóficas y religiosas de cada persona, de tal manera que tales opciones no sean nunca un obstáculo al pleno ejercicio de los derechos y deberes que la Constitución reconoce o demanda a los ciudadanos y garantizando la plena sujeción de las diferentes confesiones a la Ley y al Derecho, desde la cual cabe establecer fórmulas de cooperación.

Y ahora, probablemente, pueda entenderse la diferencia entre el primer y el segundo párrafos.

El 17 de junio de 2008, a las 19:30 horas, foro sobre Principios constitucionales y laicidad en el Ateneo de Madrid con las intervenciones de JAVIER OTAOLA y de JOAN-FRANCESC PONT, bajo la batuta de FRANCISCO JAVIER DEL BARRIO. El enlace conduce a la invitación-programa del acto.

El 1 de abril de 2008 se celebró en Santiago de Compostela la sesión de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras sobre el nuevo contexto económico-financiero en la actividad cultural y científica mediterránea. No pude asistir entonces, pero quedó abierta la posibilidad de presentar comunicaciones para su publicación en los Anales del Curso 2007-08. Hoy, a las 10:00 he pronunciado una conferencia en Niza sobre este tema y, sobre las reflexiones efectuadas en francés, he construido el texto en castellano al que conduce el enlace anterior y que he remitido a la Academia.

Presentació del llibre de Joan Carles Marset, Ateísmo y laicidad, Catarata, Madrid, 2008, a la quarta planta de l'Ateneu Barcelonés. Ramon Alcoberro fa un recorregut per les arrels filosòfiques de l'ateisme i Joan Carles Marset vincula l'opció de l'humanisme lliurepensador amb el combat per la laïcitat. La meva intervenció destaca el caràcter progressiu -diríem anglosaxó- del llibre de Marset, construit i revisat al ritme de l'evolució intelectual de l'autor. Crec que sortim de la vetllada amb la convicció de que a aquest país li cal una "Llei de 1905" de separació de les esglèsies i de l'Estat.

Quina vergonya, quin oprobi, quina humiliació, quina capacitat de degradar la dignitat de les persones, la voluntat de control d'alguns no coneix límits. Són enemics de la llibertat, encara que alguns alcin una bandera pretesament liberal cosida amb els fils de la ignorància i la misèria moral.

Quina poca decència...

També demostra que Montserrat és Montserrat, y a ti te encontré en la calle. Que la Transversal Montserratina segueix en plena forma (amb en Baltasar redimint-se davant l'exorcista Toni Bassas) com una Moreneta Connection, una mena de Spectra en versió nacionalcatòlica (recordeu què deia en Torres i Bages, Catalunya serà nostra... o no serà).

Total, que al darrere d'aquest episodi ha saltat com una molla el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, en Lluís Martínez Sistach, proposant una pregària "Per la pluja, que ha de portar l'aigua que la nostra societat necessita: que Déu, provident i bo, ens la concedeixi com una benedicció que baixi del cel cap a nosaltres". Si el sentís l'Asterix! L'Arquebisbe demanant que el cel ens caigui damunt del cap! Tot plegat un pèl delirant. Ja se sap que la set és un dels pitjors patiments, però invocant la gràcia divina no anirem enlloc.

Potser seria millor adoptar els mètodes xinesos, que sembla que utilitzen sovint l'artilleria per fer ploure i també per impedir que plogui. Diuen que tenen tot un sistema per garantir que les proves dels Jocs Olímpics no quedin remullades. Desconec si això de tractar els núvols a canonades entra en contradicció amb la Pax Olímpica, però no em consta que el COI hagi  dit res. Tampoc ha dit res de tractar a plantofades als Tibetans, o sigui que...

El cert és que aquesta qüestió de la sequera està despertant una onada d'irracionalitat absolutament desproporcionada. Ja hi ha conflictes camp – ciutat, govern – oposició, Generalitat – Moncloa, Ter – Ebre, i fins i tot algun galleto dins d'Iniciativa per Catalunya, cosa poc habitual. I els arguments de tipus científic, territorial, ideològic i tècnic es barregen amb una confusió absoluta, impedint que ens fem una opinió pròpia del què està passant i de quines solucions hi ha. Però ara, a més, hi podrem afegir el conflicte diví, que ens proposa nous mètodes. Transvasament? Restriccions? Dessalinització? Pregària?

Ara, gràcies a en Baltasar i en Cistach, podrem tornar a treure els sants en processó! Llàstima que hagi passat la setmana santa, perquè per la tele fèien Ben Hur, que és una peli que fa venir set i ens ajudaria a valorar el que tenim i a recordar-nos qui pot fer ploure i qui només ho pot demanar... si es converteix.

Publicat a El Triangle el 14 d'abril de 2008

Volia destacar-ho avui, quan ens trobem amb unes declaracions de la jeràrquia esclesiàstica més conservadora, que fa necessari recordar, més que mai, figures com la d’Alfonso Comín, que des de la fe cristiana va defensar la legitimitat de l’opció política d’esquerres, i va convertir la seva fe en pedagogia antidogmàtica. Avui necessitem més que mai aquesta pedagogia del cristianisme progressista. Davant uns bisbes fonamentalistes que deixen molt clar que votar Rajoy és votar Rouco Varela. Que votar CiU i Duran és votar a favor de l’Església catalana més conservadora (l’única diferència amb l’Espanyola és que parlen català, però pensen el mateix sobre el paper de les dones a la societat, l’avortament, els matrimonis homosexuals, l’eutanàsia o l’escola).

Finalment, avui, crec ha quedat molt clar el que ens separa entre els partits, i en definitiva on és cadascú. No pot quedar el menor dubte que amb els vots que rebem a ICV-EUiA evitarem que Duran condicioni el Govern de l’Estat, donat que Duran representa el NO als matrimonis homosexuals, el NO a l’avortament, el NO a la separació Estat-Església, el NO a la redistribució de la riquesa, el NO a més despesa social.

Avui, més que mai, necessitem el suport de qui vol un Estat laic, així com la dels cristians progressistes, decebuts amb la feblesa de Zapatero davant la Conferència Episcopal.

Cal posar fi als privilegis i luxes de la jerarquia de l'Església catòlica per avançar cap a un Estat laic.

Plantejaré la meva ponència a partir de set preguntes, a les quals correspondrien set respostes i set solucions.

L’MLP és un moviment o una comunitat?

El comunitarisme divideix la república en comunitats, nosaltres no pertanyem a cap d’elles perquè no ens identifiquem amb aquells que divideixen la república sino que volem construir-la. Treballem per crear i protegir l’espai públic, defensar la nostra llibertat i fins i tot la dels altres, encara que no la vulguin. Hem de protegir als que ataquen la llibertat? Potser no. La resposta a la pregunta és que som un moviment. 

Som un moviment obert o tancat?

Defensem el pensament lliure, l’autonomia de la persona, la seva capacitat de prendre decisions i autodeterminar-se. Defensem també el lliurepensament, l’autonomia per viure segons  els propis valors. L’ideari defensa ambdues idees, pensament lliure i lliurepensament. Per això és llavor de convivència democràtica i pot atraure persones que no necessàriament siguin lliurepensadores, sempre que acceptin i defensin el pensament lliure. A qui excloem és a aquells que fugen del funcionament democràtic per aconseguir beneficis saltant-se les normes comunes i els drets dels altres. Som un moviment obert. 

Som un moviment vertebrat o invertebrat?

Podríem dir que som un moviment vertebrat amb tendència a la desorganització. La suma de les seves entitats és una suma no casual, que forma un tot vertebrat. Tenim un nucli dur, les entitats actuals. I una aura, la Lliga per la Laïcitat, projecció en la societat dels valors polítics que defensa l’MLP. Pot ser que falti quelcom, alguna altra peça, però ara no és urgent.

Som un moviment de classe o transversal?

Nosaltres ens reivindiquem hereus de les lluites de la classe obrera per la seva emancipació. Lluitem contra les barreres que mantenen presoneres a les persones. Les barreres actuals són la distribució injusta del coneixement, l’accés costós a una educació que trenqui les barreres locals, la barrera lingüística que ens impedeix parlar amb tots els éssers humans, la deshumanització que genera per exemple la televisió i la manca d’espais de silenci, d’espais propis. Som, però, un moviment transversal. 

Som un moviment català o un moviment global?

Evidentment som catalans, però amb excel·lents relacions amb persones d’arreu d’Espanya, amb bones relacions internacionals que es concreten en els intercanvis que fem. El nostre federalisme ens impedeix construir fronteres!

 Som idealistes o pragmàtics?

Hem de construir idees noves des d’un idealisme pragmàtic, duent-les a la pràctica per guanyar un espai central en la nostra societat.

Som un moviment d’ahir o d’avui?

Es acusen de ser d’ahir, pels valors que reivindiquem, per les formes organitzatives que adoptem, pel llenguatge amb que ens expressem. En realitat els que ens dieun això són d’abans d’ahir. L’MLP és un moviment pel segle XXI, segle pel qual proposo tres valors indispensables: Laïcitat, fraternitat i federació. Nosaltres no ens sorprenem ni escandalitzem pels canvis socials, ser un moviment d’avui ens ha de permetre preveure el futur per avançar-nos i escriure’l o suggerir-ne alguns trets.. 

Les meves set propostes són:

1)    L’MLP ha de proposar, seduir, però no imposar

2)    Hem de descobrir el valor de l’esperit humà, el camí de l’estètica, la reivindicació de la recerca d’un mateix i de la seva espiritualitat.

3)    Hem de construir l’MLP sobre la base de la millora individual i col·lectiva

4)    Si no som part de la solució, som part del problema

5)    Hem d’invertir pel futur

6)    Hem d’exercir els valors ètics, humanistes i laics. Nosaltres no patim cap crisi de valors

7)    Hem de construir un MLP europeu. En 10 anys hi haurà una seu de l’MLP europeu a Brusel·les i en 20 anys una seu de l’MLP mundial a Istambul. 

L’MLP ja comença a tenir avis, encara que només siguin avis associatius. Aquesta realitat ens ha de permetre mantenir la memòria històrica, conservar els nostres actius. Ha d’arribar el dia en que els avis de l’MLP cedeixin la seva herència al moviment.

El 13 d'octubre de 2003 amb motiu de l'aniversari de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, es celebra un acte commemoratiu. Vicenç Molina presenta el llibre Laicidad y derecho al espacio público. Seguidament el president, Joan-Francesc Pont, presenta la Lliga per la laïcitat i defensa la laïcitat com un dels valors centrals, constitutius, essencials, d'una societat democràtica que permet, precisament, garantir que la Ciutat sigui de tots perquè no pot ser apropiada per ningú. La laïcitat mereix ser defensada constantment de tots aquells que pretenen imposar-se sobre els quatre valors superiors del nostre sistema polític: la llibertat, la igualtat, la justícia i el pluralisme. Dona a continuació la paraula als representants de les 11 entitats fundadores de la Lliga:

1. Cooperacció, representat pel seu President Tono Albareda
2. Unió General de Treballadors UGT, representat pel seu Secretari General Josep M. Alvarez
3. Federació de Moviments de Renovació Pedagògica FMRP, representat pel seu President Joan Coma
4. Comissió Obrera Nacional de Catalunya CONC, representat pel seu Secretari General Joan Coscubiela
5. Federació de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya FAPAC, representat pel seu President Raimon Guilera
6. Unió Sindical de Treballadors de l'Ensenyament de Catalunya USTEC-STE's, representat pel seu portaveu Carles Martínez
7. Gran Lògia de Catalunya i Balears, representat pel seu President Genís Morillas
8. Gran Orient de Catalunya, representat pel seu President Gabriel Plana
9. Ateus de Catalunya, representat pel seu President Albert Riba
10. Confederació General del Treball CGT representat pel seu Secretari General Joan Carles del Val.
11. Moviment Laic i Progressista, format per Esplais Catalans, Escola Lliure El Sol, Associació de Casals de Joves de Catalunya, Entorn, Fundació Terra i Fundació Ferrer i Guàrdia i representat pel seu Secretari General, Joffre Villanueva.

Vivir laicamente

[Aquesta és la versió catalana, preparada per Vicenç Molina, als efectes de la seva publicació al llibre LAÏCITAT I DRET A L'ESPAI PÚBLIC, de la Lliga per la Laïcitat, l'any 2005:]

Viure laicament

La teva "reflexió en veu alta" sobre la laïcitat va ser una lliçó per tots nosalres i, encara més, pels que encara no han assumit que l'actitud laica no vol dir l'absència de... sinó que és tot un estil de vida, on hi són presents tots els valors que han d'ajudar-nos a construir una societat més justa i més equilibrada. Et felicitem ben sincerament.