Warszawa 1956

Benvolgut farsant,

Després de lectura i relectura dels seus intents de narració sobre la meva vida i obra, m’he decidit a respondre a tan important sac de mentides i barbaritats.

Durant molts anys he estat treballant en el camp de la investigació astronòmica, així com en el de la física i més concretament la química. He dedicat la meva vida a la recerca i l’ensenyament, he treballat amb noms il•lustres i en universitats prestigioses. La biografia que ha estat fent sobre la meva persona és inadmissible, i quan dic biografia poso els dits índex i major de cada mà de cada costat de la paraula, fent un signe de “v” i plegant i desplegant els dits dos cops, il•lustrant un “entre cometes” o un “orelles de conill”. La meva carrera sencera ha estat posada en dubte per culpa de la publicació d’aquests episodis pseudobiogràfics, i quan dic pseudobiogràfics ho faig amb la mà plana fent un moviment diagonal des del cel fins al meu pit indicant que ho poso en itàlica perquè m’acabo d’inventar aquesta paraula.

La primera impressió que té el lector quan llegeix aquests episodis és que va improvisant de manera escandalosa, sense estructura ni ordre, inventant capítols i afegint absurdes anècdotes, no només falses, però també reveladores d’una imaginació cansada. No sap el que es diu ni sap què dir, pensarà la gent, i això, el fet que el lector no valori el seu treball “me sua soberanament sa polla”, i quan dic això ho faig fent un moviment de dalt a baix amb el puny semitancat simulant un penis subjecte entre els meus dits i amb gestos bruscs de l’altra ma il·lustrant esquitxos contra el terra d’una ma molla de suor.

El que realment em dol, no és la seva constant falta de rumb, ni el desordre general de la història, ni la pretensió d’explicar un relat inèdit, pretensió que hauria d’haver valorat abans de començar i no un cop ha escrit quatre capítols i no sap com continuar. El que em fa bullir la sang és la total ficció del relat. No ha dit una sola veritat sobre la meva vida, tot és mentida, tot. Ni tan sols les fotos són autèntiques. I les dates són triades a l’atzar, i molt mal triades per cert.

És per això, benvolgut farsant, que he decidit escriure aquí per deixar clar a tothom que no sóc el boig que pretén en aquest rídicul conte, que no he observat mai cap cometa, que no he conegut mai al Sr. Planck, que aniré tan lluny com faci falta per desmentir totes aquestes calúmnies sobre el meu estat mental, que no descansaré fins que no aconsegueixi reparació, que no pararé fins que es disculpi públicament i retiri tota obra calumniosa escrita sobre la meva persona.

Si, per fi, s’adona del mal que ens està fent, a mi i a la veritat, i decideix disculpar-se i corregir els seus errors, estaré encantat d’explicar-li en detall la totalitat dels meus treballs científics. Estic disposat a tenir un gest de bona voluntat si es retracta ràpidament, i quan dic bona voluntat ho faig executant una complexa gestual que no sabria explicar però que acaba donant a entendre a l’interlocutor que porto un sombrero mexicano i unes sandàlies de pell de cabra.

Espero la seva resposta, i espero que arribi abans que comenci les accions judicials contra la seva persona.

Atentament,

Tomasz Kotowski

]]> http://1826ad.wordpress.com/?p=69 Mon, 17 Mar 2008 19:36:25 +0000 jax http://1826ad.wordpress.com/?p=69 Avui, per conèixer una mica més la xarxa de laberints que formaven el cervell de Kotowski, us retranscric una part del seu diari. Està escrit en Francès, us deixo amb aquest document revelador.

"Ψυχή - 19 octobre 1913.

L’ordure. Il est arrivé vers cinq heures du matin, sans prévenir. Je dormais et rêvais à des tas de choses étranges mais sans nouveauté, en faisant attention de ne pas me tromper dans les symbolismes et les images dont j’avais trop bien appris le sens, et que je choisissais sans le faire exprès. Cela devrait s’appeler le surconscient, j’imagine. Il est apparu comme un visiteur inattendu, mais j’ai tout de suite compris qui il était en réalité. Bon, disons que j’ai fait semblant de comprendre de suite pour avoir un peu plus de temps pour comprendre, comme lorsque l’on prépare quelques réponses à plusieurs possibles questions, pour, avec un peu de chance, avoir une réponse immédiate au bon moment. C’est une illusion, mais si ça marche l’effet est grandiose. Mais ce coup-ci ça n’a pas marché. Pour se présenter à moi il a pris forme humaine, forme que je lui ai moi-même donnée. Encore une image, une personnalisation d’un sentiment comme dans ce film bizarre qui sera tourné dans une centaine d’années avec cet acteur qui perdra beaucoup trop de poids pour le rôle, comme si le sacrifice apportait le respect. Christian Bale. Mais ce n’était pas la conscience ou la culpabilité, c’était autre chose, et c’était sûrement laid, car l’image humaine était difforme, une horreur.

Le personnage en question venait de se faire amputer les deux mains et le sang coulait à flots de ses moignons, les dents, la langue et une partie du visage étaient arrachés également. Il perdait beaucoup de sang, il y en avait partout, mais le sang ne s’épuisait jamais, ça coulait sans arrêt. Il essayait de me parler, il devait être là pour représenter quelque chose d’horrible, je le savais. Mais, à cause des graves blessures il ne pouvait ni parler ni écrire. J’ai alors compris qu’une autre partie de ma conscience s’était occupé de taire le personnage en le mutilant, tel un département de contrôle et de censure, aussi loin que près de cet état de conscience dont j’étais si fier.

Il ne me restait plus que l’intuition pour comprendre le message que le propre système avait crée malgré lui. L’intuition était le seul vestige d’une enfance expulsée à coups de batte, mais elle n’avait aucun entraînement. Elle n’a rien pu faire. Le reste, les capitaines et généraux, nous sommes tous mis d’accord pour masquer le dérapage, et avons décidé de tuer cet être effroyable qui n’avait pas de place dans le complexe réseau d’états de raison soigneusement agencé, structuré et même hiérarchisé pendant tellement de temps.

Je ne l’ai plus jamais revu sauf une fois. Il est venu pendant un excès d’alcool de telles proportions que l’entrée n’était pas gardée, il a juste laissé un message : il ne serait jamais trop tard si on décidait de lui faire une place. Je dois admettre que je commence à avoir envie de le revoir. Le personnage n’était peut-être pas si horrible, mais ce que je lui avais fait l’était. J’ai ensuite appris, pendant la première ondée de lâcher de vérités, en février, qu’il n’était pas mort, il avait été sauvé en dernière minute par un groupe d’anarchistes qui avaient réussi à pénétrer le cuirassé grâce aux inévitables brèches créées par le vécu, et plus en général par le social dans son sens le plus ample et détestable. Des anarchistes qui croyaient en la nécessité du monstre pour faire chuter l’état martial et sa police du karma. J’ai peur qu’ils réussissent un jour, que l’ordre soit détruit, et que je sois sauvé.

Je sais que les gens pensent que je raconte n’importe quoi, mais Sigmund n’y connaît pas grand chose, il faut arrêter de le croire, ce n’est qu’un clown. Et d’ailleurs je l’emmerde."

1909: Mort de Marie, esposa (possiblement de tuberculosi)

1916: Mort de Karl, fill (en batalla durant la Primera Guerra Mundial)

1917: Mort de Grete, filla (durant un part)

1919: Mort de Emma, filla (durant un part, després de casar-se amb el vidu de la seva germana bessona Grete)

1945: Mort de Erwin, fill (executat pels Nazis per haver participat a un intent d’assassinat de Hitler)

Max Planck va morir al 1947, als 89 anys després de la mort de la seva dóna i els seus 4 fills. Un any després va morir la seva segona esposa.

En aquest punt de la història estem al 1919. Emma encara és viva i està embarassada, Planck acaba de rebre el premi Nobel de física. Planck sempre va intentar superar els problemes dedicant-se al treball, però després de tres morts en la seva família els ànims eren baixos. No obstant, el premi Nobel, la seva futura néta a punt de néixer i l’esperança de curar el seu amic Kotowski li donen de nou ganes de continuar i obren una petita porta a un passatger optimisme.

Estem doncs al 1919, a Berlin, a casa dels Planck. En el seu despatx Planck i Kotowski conversen. El diàleg és en Alemany, idioma que els dos dominen a la perfecció, però que jo no, així que us posaré una versió traduïda.

MP: Tomasz, aquests anys no han estat fàcils per ningú. Portem cinc anys de Gran Guerra i cada cop és pitjor, tots estem afectats, i tu, Tomasz, ets una persona massa feble, les atrocitats que s’estan cometent t’afecten massa. Necessites repòs, necessites oblidar els cometes i la teva creixent obsessió.

TK: Potser tens raó... estic cansat, molt cansat, però tu has vist el cometa Max, no són visions, és real.

MP: No dic que no sigui real, però potser només és real en un context que hauríem de definir, saps millor que ningú que la realitat no és absoluta.

TK: I que creus que hem de fer?

MP: He pensat en marxar de Berlin, quan neixi la petita Emma marxarem tots, en un lloc on no arribi la guerra. Podrem viure en pau i replantejar totes les qüestions de zero.

TK: Si almenys es pogués acabar aquesta puta guerra! Si poguéssim dedicar-nos a la ciència en lloc d’estar patint per les nostres vides, pel futur, per les nacions...

MP: S’hauria d’haver acabat a Compiègne, l’armistici estava a punt de ser signat, estàvem a punt de sortir d’aquest infern Tomasz, l’11 de novembre, els Alemanys ens rendíem... era el millor per tothom, però era una emboscada. I ara Foch és mort, assassinat, i els atacs armats estan destruint Europa.

TK: Primer Foch mort pels Alemanys. I després el president Wilson, qui el va matar Max?

MP: Els aliats és clar. Per quin motiu voldríem que els Estats Units entressin en guerra? Ningú ho sabrà mai del cert, però l’atac suïcida en diu molt sobre la voluntat de destruir la identitat de l’agressor. Hem de marxar Tomasz, morirem tots aquí...

Planck va sortir de la sala i Kotowski s’hi va quedar uns minuts, pensatiu, les paraules de Planck no l’havien deixat indiferent...

Una setmana després, quan tot just començava l’estiu 1919, Emma moria en el part de la seva filla. Planck no va sentir dolor, estava resignat, i sabia que ja no podria tornar a somriure mai més. Mentre enterraven a Emma, els Estats Units llançaven nous atacs frustrats contra Europa. Però els atacs químics causaven grans quantitats de víctimes en poc temps i les potències centrals estaven guanyant la guerra, l’imperi britànic estava a punt de retirar-se del conflicte, les forces navals americanes eren destrossades constantment, França anava morint poc a poc. La família Planck i Tomasz Kotowski van marxar, i van decidir fer-ho cap a Suècia, país neutral i no excessivament llunyà.

A l’agost de 1919, van a arribar a Goteborg. El dia 8 d’aquell mateix mes, les forces aliades, després de monumentals pèrdues civils i militars, signaven la rendició sense condicions davant del mariscal Paul von Hindenburg. La geografia Europea quedà severament afectada i la majoria de països aliats van passar sóta el control “provincial” de l’imperi austro-hungarès i alemany. Planck, Kotowski i Suècia van aconseguir quedar fora d’aquest control pels pèls i mantenir una certa independència, però per quant temps? Com deia no sé qui, la guerra és una malàltia. (Era Saint-Exupéry, gràcies google.)

Van passar dos mesos sent el més discrets possibles, tenien por del futur proper, i durant aquells dies Kotowski va convencer Planck de tornar a observar els astres, almenys per fer alguna cosa interessant. Van aconseguir un telescopi, no sense dificultat, perquè les reserves financeres estaven sota mínims, i el 13 d’octubre 1919, va tornar a passar.

El cometa era visible un altre cop.

S’acostava cap a la Terra un altre cop.

Kotowski estava a punt de tornar-se boig, va exclamar “QC?” (equivalent Català de l’Anglès WTF?). Va cridar Planck, li va ensenyar el cometa, Planck no va poder negar que el veia. Planck i Kotowski veien com un cometa de proporcions immenses s’acostava a la Terra a gran velocitat el 13 d’octubre de 1919, quasi un any després que el Ferdinand Foch acceptés la rendició Alemanya, es signés l’armistici i es posés així un final a la Primera Guerra Mundial; i pocs dies abans que el president Wilson anés a Suècia a recollir el seu premi Nobel de la Pau.

La sorpresa va ser considerable quan Kotowski va veure que el cometa encara hi era, i a primera vista, per la seva grandària aparent, semblava que no s’havia mogut gaire des de la darrera observació. Havia previst un trajecte de disset dies entre la primera observació i el possible impacte, i n’havien passat més de trenta, i encara semblava faltar-ne alguns més. Havia fet tot el viatge per res? Sí, segurament. Feia molts dies que Kotowski sospitava haver-se equivocat en un moment o un altre, però aquest cop va revisar el material per veure si el telescopi era defectuós, cosa que no havia fet encara. Com deia tan bé en Reresby: “Primer dubtarà de sí mateix, després dubtarà del plànol” (fosca, fosquíssima referència, si algú sap qui és aquest Reresby li pago una cervesa, és quasi ungoogleable. I unes braves per acompanyar). Va decidir tornar a fer tots els càlculs. Per fer-los estudiava la posició del cometa durant unes quantes hores, i tenint en compte la trajectòria de rotació i desplaçament de la terra i l’evolució de la posició del cometa en el cel, deduïa el moment de l’impacte. En fi, suposo que ho feia així, potser ara he dit una suprema tonteria i els milers d’astrònoms que segueixen de prop aquest blog estan rient de mi o enviant-me amenaces per correu.

En fi, el cas és que tots els seus càlculs van arribar al resultat següent: el cometa s’estava allunyant de la Terra. No obstant, a la velocitat on es desplaçava i a la distància on estava, el cometa i la Terra havien d’haver estat en el mateix indret uns quinze dies abans. És a dir, el cometa podria haver xocat contra la Terra i rebotat i ara tornava a estar a uns distància similar a la del mes anterior. Mentre el cometa s’havia estat acostant a la Terra Kotowski havia estat viatjant cap a la Xina, van arribar els dos a destinació, i mentre el cometa anava tornant cap a l’infinit espai exterior, Kotowski anava tornant a Polska. Evidentment això plantejava una pregunta important. Pot un cometa xocar contra la Terra i no deixar cap rastre ni destrossa? I que ningú se n’adoni? Kotowski va començar a treballar sobre una nova teoria que demostraria que un cos sòlid de gegantesques dimensions pot col•lidir contra un altre encara més gran sense causar cap desperfecte. Per això havia de posar en dubte algunes teories científiques sobre l’espai i el temps. I es va posar a treballar immediatament.

Kotowski tenia una estranya forma d’estructurar pensaments i idees. Tenia unes dades de partida i un resultat, i per trobar una teoria que arribés del primer al segon punt no seguia cap regla. És a dir, que si un principi bàsic mecànic diu que dos cossos estel•lars que impacten produeixen trencaments o desplaçaments més o menys grans en les dues parts, i aquest principi impedeix explicar el que va passar, senzillament Kotowski declara fals aquest principi. A base de desmentir teories que impedirien una explicació del que (no) havia passat va acabar negant tota la investigació científica dels darrers dos mil anys. Va posar en dubte l’existència del temps, de la realitat, de l’espècie humana! I a més, aquest cop, estava disposat a posar el seu estudi a la llum pública. Va passar a net totes les dades del seu estudi, va convocar la comunitat científica polonesa i, davant d’uns quants centenars de persones, entre científics i periodistes va exposar tots els seus descobriments sobre l’existència del cometa, el seu fantasmal impacte contra la Terra, i la seva acabada teoria sobre els canvis de trajectòria deguts a impactes planetaris.

Això va ser a Vàrsovia, l’any 1919, la foto és la d’aquest esdeveniment, si us fixeu bé, podeu reconèixer (entre molts altres) a Marie Curie i Albert Einstein, Kotowski és el tercer començant per l’esquerra, a la fila dels que estan de peu. Quan Kotowski va pujar a l’estrada i va exposar la seva teoria se’l va xiular, la gent va riure, va marxar. Va ser un desastre de grans dimensions. No va poder acabar la xerrada perquè alguns dels assistents van començar a ser violents, i Kotowski va sortir de la sala corrent, definitivament exclòs de la ciència, de la història i de la societat, havent perdut la poca credibilitat que tenia i havent passat per un dement als ulls dels seus col•legues i de la premsa. Kotowski va notar que allò era la fi. Però un cop més en la seva vida, l’esperança va tornar a sortir d’on no s’ho esperava.

El segon de la foto començant per l’esquerra, però dels que estan a la primera fila asseguts, és Max Planck. I Planck considerava que Kotowski era un boig, però el coneixia de feia molts anys, i no li agradava que la gent l’insultés. Va decidir ocupar-se d’ell i va tenir la mala idea de donar-li falses esperances. Se’l va emportar a Berlin, amb la promesa d’una col•laboració entre els dos científics per estudiar el fenomen del cometa, però tot això era per dissimular un tractament psiquiàtric que Planck volia administrar al seu malalt amic. Un dels problemes amb Kotowski és que es tenia tant poc respecte per ell en el món científic, que ningú havia pres la molèstia d’observar el cometa, convençuts de que tot era fruit d’una ment insana. I el que no s’esperava Planck és que, un cop a Berlin, i sota la insistència de Kotowski, va poder observar amb els seus propis ulls el cometa que s’allunyava de la Terra.

*Aquest cop prometo tardar menys a publicar la tercera part.

A principis de segle XX, un astrònom Polonès anomenat Tomasz Kotowski, va fer un descobriment sorprenent. Es tracta d’un cometa que, segons els càlculs de Kotowski, havia d’impactar contra la Terra en una data i hora que va determinar amb certa precisió. Evidentment això no va passar, sinó se sabria. Kotowski era un apassionat de l’observació dels astres, es passava hores i hores observant a través de telescopis, prenent apunts, fent càlculs, suposo que Kotowski era l’equivalent de l’actual geek. En aquella època encara hi havia coses per descobrir, poc després de la mort de Kotowski es va descobrir Plutó per exemple. Kotowski no pretenia trobar un cometa que destruís el món, la seva recerca anava per un altre costat, però en un cas de sirindípia (que està tant de moda avui en dia) va fer aquesta troballa extraordinària, tot i que es va equivocar. I molt. Deixeu-me explicar-ho cronològicament perquè la història s’ho val.

Kotowski tenia una mena de teoria sobre l’òrbita dels planetes del sistema solar, la teoria us semblarà descabellada, ja us aviso, pretenia que hi havia indicis indicant que alguns dels planetes del sistema solar havien estat girant al voltant del sol en el sentit invers al que giren ara, i per culpa d’algun fenomen col·lidiu de proporcions extraordinàries, en algun moment el sentit de rotació havia estat invertit, provocant conseqüències imprevisibles. Esperpèntic, però ell hi creia. La seva teoria es basava en la imprecisió d’alguna de les trajectòries orbitals, com si els planetes encara no haguessin donat prou voltes per assentar una òrbita geomètricament perfecta. També es basava en una imaginació desbordant i una ment desequilibrada. Fent observacions amb aquest objectiu va detectar un cos que l’astronomia no tenia registrat, era un cometa però mai abans se l’havia observat, li va posar el seu nom, evidentment. És el primer que fa tothom que inventa o descobreix alguna cosa, posar-hi el seu nom. El cometa Kotowski. Astronòmicament té un altre nom (que no sé quin és), bé, de fet “tenia” perquè el cometa ja no existeix.

La grandària del cometa era molt superior a la dels cometes que fins llavors s’havien pogut observar, i, després d’uns dies d’observació Kotowski va adonar-se que el cometa es desplaçava en direcció de la Terra. Va fer i refer els càlculs, no s’ha de cometre errors amb coses d’aquesta importància, va verificar un i altre cop, però cada cop el resultat era el mateix. El cometa es dirigia inexorablement cap a la Terra. Segons Kotowski, a la velocitat on viatjava el cometa i amb la seva massa colossal, l’impacte havia de ser letal. La zona on havia de caure el cometa era, més o menys, a l’Europa central, i a part dels milions de morts deguts al sol impacte, les conseqüències serien desastroses, l’orbita de la Terra es veuria afectada, i per tant, la temperatura, les estacions, el nivell del mar, la vida.

Quan Kotowski va estar segur del resultat dels seus càlculs, quedaven disset dies per l’impacte. Ell vivia a Polònia, per tant dins de la zona d’impacte, i era l’únic a saber que li quedaven pocs dies de vida. En aquella època els viatges intercontinentals no eren molt ràpids, ni barats. Però amb disset dies tenia temps suficient d’allunyar-se prou de la zona d’impacte per poder sobreviure al desastre. Durant un moment es va plantejar divulgar la notícia, però si ho feia públic tothom intentaria fugir, i no hi havia mitjans per evacuar Europa. Callant la informació es podia salvar ell, revelant-la es podien salvar uns quants milers de persones, però ell no tenia cap garantia de salvar-se. Va decidir callar, i potser aquest gest de covardia i egoisme és el que l’ha mantingut separat dels llibres d’història durant tants anys. Això i, evidentment, el fet que estava bastant boig, i que les seves teories no serien versemblants ni en una pel·lícula de ciència-ficció de baix pressupost.

Kotowski va desplaçar-se cap a l’Est. Polònia se situava en la part més oriental de la zona del futur desastre, anant cap a la Xina s’allunyaria el màxim de distància amb el mínim de temps. Quan quedaven dos dies per l’impacte, Kotowski estava prop de Shanghai, i es va instal·lar en un poble que va acceptar de mal grat que passés uns dies amb ells. Quan Kotowski va començar a fer observacions amb el telescopi es va trobar amb una desagradable sorpresa. No aconseguia trobar el cometa, no hi era, senzillament no hi era. Malgrat la diferent ubicació geogràfica, el cometa hauria de ser visible. Va passar un dia i una nit i res, i quedaven poques hores pel suposat impacte. Error? Al·lucinació? Estat mental deficient? Canvi de trajectòria del cometa inexplicable? No sabia que fer. Va passar el segon dia i va arribar la data i hora de l’impacte. Kotowski sabia que l’efecte de l’impacte s’hauria de notar, estava a milers de quilòmetres però un xoc de tal magnitud no podia passar desapercebut en cap indret del planeta. Però res, no passava res, i va arribar el tercer dia, tres dies sense dormir, i cap sensació ni notícia de catàstrofe, Kotowski va caure esgotat i va dormir durant quasi vint-i-quatre hores. Quan es va despertar, veient que tot seguia igual va decidir tornar cap a Polònia. O s’havia equivocat o l’impacte havia tingut lloc i no se n’havia adonat, potser havia estat un xoc menor del què pensava, potser estava massa lluny per adonar-se’n. Va emprendre el viatge de tornada.