ARTICLE D’OPINIÓ.

Recentment, després de 32 anys de governs del PSOE -la major part d’ells en coalició amb els nacionalistes valencians de Compromís-, ha pogut guanyar el Partit Popular unes eleccions municipals amb majoria absoluta a Gandia amb l’empresari Arturo Torró com a cap de llista. Tot i que havia guanyat algun altra vegada, mai havia assolit la majoria absoluta necessària per a governar ja que el PP no té cap altre aliat polític. No sóc dels que pensa que hi haja diferències massa notables entre socialistes i populars i més ara amb la crisi en que apliquen allò que “els mercats” volen.  De fet, cada vegada la diferència que hi havia entre els dos partits està cada cop més esvaïda. Amb tot he de reconèixer que hi ha diferència entre PP i PSOE i que aquesta s’està notant en la política local gandiana de forma notable: la “caspa” s’ha apoderat de la ciutat dels Borja i d’Ausiàs March. Un fet que implica només el plànol simbòlic, dels referents culturals i socials de la ciutat, però que està deixant desconeguda la Gandia dels darrers 30 anys de democràcia.

Primer va ser, en ple estiu quan no feia ni un mes que Torró havia pres posessió de l’alcaldia de Gandia, el concert de Julio Iglesias, aquella vella glòria de la cançó  espanyola. Aquest “pepero” i conservador fins a la mèdula és un exemple de ric que “estima el seu país”, però paga impostos ben lluny de territori espanyol. No podíem sospitar alguns que la caspa de “Julio” es quedaria en poca cosa amb el que vindria després.  No s’ha d’oblidar que quan governava Eduardo Zaplana, el primer president del PP al País Valencià, “Julio” ja va ser “ambaixador” turístic de les terres valencianes. Un senyor que va cobrar una important suma de diners, sense que servira de gran cosa el seu paper per a millorar els resultats del turisme valencià.

El segon esdeveniment “caspós” es va produir a l’agost d’este any es va tenir lloc la primera correguda de bous dels últims 20 anys, amb la presència del sempre “caspós” i “rosa” Fran Rivera. L’aficció torera a La Safor, comarca de la qual es capital Gandia, ha estat, almenys en les dues últimes dècades, molt reduïda el que va dur que a de forma natural es deixaren de celebrar estos esdeveniments.

El 30 de setembre Isabel Pantoja va actuar a la Fira i Festes de Gandia. No es tracta de desmerèixer a la cantant o el seu estil, sinó de fer notar que hi ha una diferència abismal entre la Pantoja i la tradició de cantants que han vingut a la ciutat en la seua història per les seues festes. Un canvi que coincideix, casualment, amb un canvi polític al consistori gandià.

Tanta “caspa” s’ha “rematat” recentment en una convenció popular local el nou alcalde de la ciutat va definir el seu model de platja de Gandia dient: “Esperanza, la playa de Gandia es la playa de Madrid”, en referència a la històrica presència de turistes madrilenys a la ciutat durant l’estiu. Evidentment qualsevol tipus de turista és benvingut a la ciutat, madrileny o no,  el problema no és tan aquest com que el propi alcalde de Gandia despersonalitze la seua platja fins al punt de definir-la com “la platja de Madrid”. L’apel·latiu històricament ha estat impopular a la ciutat i té un origen franquista i en la part més rància dels visitants de Gandia procedents de la capital espanyola.

Grans esdeveniments

L’objectiu declarat d’aquesta nova política d’esdeveniments “casposa” és la promoció mediàtica de la ciutat: donar a conéixer Gandia com a localitat turística i impulsar el turisme i l’activitat econòmica. L’alcalde també ha indicat públicament la seua voluntat de crear algun parc temàtic amb l’objectiu de crear nova activitat econòmica. Una aposta que no deixa de ser un acudit de mal gust i un “remake” de la política de promoció, fracassada, del País Valencià encetada per Zaplana que té el seu màxim exponent, i fracàs, en la deficitària Terra Mítica.

Els grans esdeveniments, una política seguida per molts ajuntaments per posicionar les seues ciutats en el marc internacional, tot i ser criticable no deixa de ser una política que han dut a terme tant PSOE o PP. És un clàssic per promoure ciutats turísticament: Barcelona n’és un exemple clar, també València en els últims anys. El problema no és tant el fet de donar a conèixer la ciutat, com per quins referents se li dóna a conèixer. El PSOE havia apostat per referents propis de la ciutat com ara els Borja o escriptors com ara Joanot Martorell o Ausiàs March, a banda de les platges o la cuina autòctona. Tot i que només siga pels referents culturals,  queda clar que el PP recorre als més “casposos” però també als més aliens a la ciutat: res tenen a veure amb Gandia, Isabel Pantoja, Julio Iglesias, els bous o voler ser “la playa de Madrid”. Amb el que estan començant a promoure ara, els populars poden deixar Gandia senzillament irreconeixible

I el que queda…

I el que queda, que no fa 4 mesos que han arribat al poder i ja s’han fet notar. No em vull imaginar el que faran amb el Centre d’Estudis i Investigacions Alfons el Vell -referent intel·lectual de la ciutat-, o amb els notables avanços en la normalització lingüística del valencià que s’havien dut a Gandia. O amb la pertinença de la capital de la Safor a l’Institut Ramón Llull (una entitat de promoció de la llengua i cultura catalanes arreu del món). O anant a l’àmbit social, què en faran amb els serveis socials després d’anunciar polítiques com la privatització de les escoletes (tot i que això ho podria haver fet perfectament el PSOE).

Els referents i els actes simbòlics són importants per a la democràcia i indiquen el seu grau de vitalitat, tot i que hi ha altres temes com els socials i econòmics on PSOE i PP són cosins germans. Amb tot, un exemple de canvis simbòlics es va produir quan els socialistes van perdre el poder a l’Ajuntament de València el 1991 i la celebració del 9 d’octubre va passar a comptar amb un acte religiós amb presència de la màxima autoritat local, l’alcadessa Rita Barberà. Un acte que contradiu l’aconfessionalitat de l’Estat. Amb tot, per a la meua sorpresa, no és un fet només valencià: en les festes de la Mercè, la màxima autoritat i tots els regidors municipals de Barcelona hi són presents. Només Iniciativa per Catalunya, i des de no fa massa anys, no hi va per reclamar la laïcitat de les institucions. Tot i que, almenys fins al moment en que s’escriu aquest article, a la capital catalana s’està produint un fet molt diferent al de Gandia: no s’està notant gens en l’àmbit dels símbols el canvi al govern municipal dels socialistes als representants de Convergència i Unió encapçalats per Xavier Tries. I no sabria dir si el fet que no es perceba el canvi de govern és més demèrit dels convergents o dels socialistes.

Tornant a Gandia, estic patint pel que els espera als veïns de la ciutat que em va veure nàixer i criar i que m’estime. Només cal veure el que s’està fent a una altra ciutat històricament socialista, com Elx, i en les quals el 22-M van arribar els populars al govern municipal, per entendre el meu patiment: li van dedicar un carrer a un ex alcalde franquista. Espere poder ser més optimista en un proper post. Mentres, la meua nota per al nou alcalde de Gandia, d’una nova e irreconeixible Gandia cañí, és un suspens sense possibilitat de recuperar.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

“Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata“
Dante Alighieri.