A l'Escola de Periodisme de l'Església de Barcelona, on vaig estudiar entre els anys 1967 i 1969, bressol de periodistes democràtics i catalans, vaig tenir dos professors d'història contemporània de tendències ben oposades però, ara me n'adono, força complementàries. Un d'ells va ser Santiago Nadal, mort l'any 1974, periodista liberal i monàrquic juanista (era membre del Consell Privat de Don Juan, fill d'Alfons XIII i hereu dinàstic dels borbons no carlins) que s'aliniava en els rengles dels qui volien per al Regne d'Espanya un sistema homologable al de les monarquies democràtiques europees. Pel que recordo, centrava la seva manera d'explicar la història contemporània en els grans esdeveniments, els cicles històrics i les lluites de civilitzacions, geopolítiques i ideològiques. En certa manera, dient-ho de forma poc precisa i esquemàtica –perquè em caldria consultar uns apunts que no tinc– a la manera d'Arnold Toynbee. 

L'altre era Josep Benet, que ens acaba de deixar, que no venia del periodisme sinó de la investigació històrica, l'advocacia i la lluita política clandestina (a la foto, Josep Benet, entrevistat per Josep Maria Sòria, que va ser alumne seu a l'Escola de Periodisme). Pel que recordo, a les seves classes insistia més en els fets econòmics i socials, en les dades sociològiques i estadístiques, per explicar els esdeveniments històrics. Una mica en la línia de Pierre Vilar i l'escola dels "Annales". Recordo encara, com un flash de memòria –imprecís com solen ser aquests flashos, almenys en el meu cas–, que, per explicar les turbulències de la nostra història política del XIX i el primer terç del XX, una de les documentacions que aportava era un seguit de dades de l'estudi estadístic que Ildefons Cerdà va fer l'any 1855 sobre la situació de la classe obrera barcelonina i els elevats índexs de mortalitat. Entre d'altres qüestions, Cerdà demostrava que –comptant la mortalitat dels menors de 6 anys– mentre l'esperança de vida era de 36,5 anys per als rics, es reduïa a 23,5 anys per als jornalers, i remarcava la influència que hi tenien les condicions de salubritat dels habitatges on vivien uns i d'altres.

He recordat vivament aquest mestratge en les hores que han envoltat la mort del meu vell mestre. I també el servei que van fer a les nostres generacions les clandestines Edicions Catalanes de París i, en concret, un seu llibre que hauria de ser de capçalera encara per als catalans d'avui: "Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco", reeditat després a Barcelona, ja dins la legalitat, per editorial Blume l'any 1978. La seva lectura, o relectura, ens hauria de servir per fer-nos conscients dels atacs que va patir llavors la nostra llengua i, sobretot, d'aquells que encara persisteixen i els que, sota noves formes d'agressió més subtils que les franquistes, imperen ja entre nosaltres o ens amenacen amb la seva implantació.

Aquesta admiració pel vell mestre Josep Benet, reforçada pel seu paper  en la configuració i manteniment de l'Assemblea de Catalunya sota el franquisme, té, però, el seu vessant agredolç. Políticament m'he sentit sovint més proper del mestratge de Lluís Maria Xirinacs –tot i les diferències– que del de Josep Benet, sobretot a partir de la mort del generalot i la desfeta que per les llibertats nacionals dels Països Catalans van suposar la liquidació de l'Assemblea de Catalunya i, sobretot, l'aprovació de la Constitució Espanyola i els estatuts d'autonomia, en què Josep Benet va jugar un paper tan rellevant. Hi pensava dimarts a la nit, mentre veia a TV3 l'entrevista que li va fer Mònica Terribas, poc abans de morir, per al programa "Savis" que ha dirigit el meu fill Marc per a la productora Batabat i la televisió catalana. Benet, encara fa pocs mesos, hi reivindicava la seva participació en la redacció d'ambdós textos legals, tot i que hi expressava també la seva preocupació per la greu situació per què està passant el nostre país. Quan a mi em sembla que la causa de la situació a què hem arribat és precisament la cotilla amb què ens ofega la legalitat de la qual ell se sentia tan orgullós. Una greu situació que el mateix Benet va tornar a remarcar en el darrer dels seus actes polítics, en donar suport a la candidatura de Duran i Lleida a les darreres eleccions legislatives espanyoles Un suport que tampoc comparteixo, però que fins i tot puc entendre. Com un retorn de l'antic militant d'Unió Democràtica de Catalunya al partit dels seus orígens.