Cierto es, asimismo, que una tarde de Madrid, en el Ferraz de los ochenta, el muy respetado presidente del PSOE, Ramón Rubial, se despedía de Alfonso Guerra y Felipe González, porque iba a Catalunya a participar en un mitin electoral y que ambos sevillanos le dijeron sonrientes: "esas no son nuestras elecciones, los nuestros no votan en las autonómicas".  "Habrá que ir, respondió Rubial, siempre es bueno estar con los obreros". Duda, el parado autor de esta líneas, que sean sólo leyendas urbanas lo contado con anterioridad, porque cierto es que los socialistas ganan de barrer en la elecciones legislativas, mal llamadas generales, en Catalunya y no sucede igual en los comicios al Parlament. Demostrable es que el president Montilla no ganó en las autonómicas, lo hizo Mas y que el presidente Zapatero ganó gracias a los electores catalanes en las ultimas legislativas. Pese a ello, o quizá por culpa de ello, el enfrentamiento entre los dos dirigentes socialistas ha llenado el tiempo y espacio informativo del verano de 2008. Y no deja de ser curioso el enfrentamiento. Si la democracia ha tenido un presidente del Gobierno de España federalista (termino usado para entendernos) ese es Rodríguez Zapatero. Es el menos jacobino sin duda. Hecho, éste ultimo, su escaso centralismo, que provoca úlcera a guerristas y leguinistas, ¡quien les iba a decir a ambos bandos que algo les iba a unir!. Cierto es que no gustó al presidente del Gobierno de España la decisión Montilla de devenir el primer no nacido en Catalunya president de la Generalitat, y que, como, en su época, Felipe González hubiera preferido a Artur Mas, pero los hechos son los que son y Montilla, como suele suceder con el último convertido a una fe, ha devenido el más fanático de los nacionalistas.

Con aquellos dirigentes del PSC provenientes de las familias más ricas de Catalunya y de más rancio abolengo, era lógico ese toque de nacionalismo y creible, pero con un PSC dominado por los obreros, como este de ahora, anunciar que no se van a apoyar los presupuestos generales del Reino de España, resulta un poco llamativo, curioso y desde luego poco responsable. ¿Se imagina alguien, en serio, a la ministra de Defensa de España, votando en contra del Gobierno al que ella pertenece?. Pues no. En política, como en la vida, no hay nada imposible, pero es improbabilísimo. Por ello, sería bueno reconducir el debate. Desde el triunfo de Zapatero en marzo Montilla se ha creido el gran jefe de la tribu, el hacedor de papas. Ya creó una crisis absurda e irresponsable con el tema del agua para contentar a su socio de gobierno verde. Defender un trasvase resulta petético.

Más aún, cuando extrema la tensión y tira de la cuerda explicando que se rompe el pacto constitucional. Da la impresión que a este andaluz devenido president, se le ha perdio la brújula en el camino, que no parece, muy progresista ni de izquierdas andar con postura tan altiva . Tendrá que aflojar y tendrá que hacerlo él y rápido. Se puede pensar, llegados al último extremo de la tensión, que es más más fácil discutir con los defensores del nacionalismo, vease P.N.V. , que con los compañeros de partido. Más, porque hay más. El PSC vota en contra de los presupuestos del Estado para 2009. Zapatero convoca elecciones, si las pierde, probable, Montilla acabaría en el monte, si las gana tendría que dimitir. Como escenarios como el descrito, son escasamente convenientes para la salud de la nación española y por ende para la izquierda, más le vale al fanático converso entrar en razón, no le pase como con la OPA de Endesa. Mal precedente.

Han sido unos pocos días, concretamente desde el lunes, pero me ha sentado bien. Ahora me siento más descansado, mucho más relajado, incluso inmunizado ante las estupideces, las barbaridades y los usos indebidos del castellano (no entiendo porqué en castellano algunos siguen denominando a los Estados Unidos de América "los USA").

Llevo 5 días disfrutando al máximo de mis dos hijas en la playa, observando como se ríen y juegan, como se caen y vuelven a ponerse en pie, como chapotean y se relacionan con otros niños. Leo el periódico pero apenas doy importancia a las gilipolleces que sueltan ciertos políticos en nuestro país y fuera de él, cercanos ideológicamente (al menos eso creía) o muy lejanos, ingeniosos o estúpidos.

De la misma forma me asombran los peligros que acechan a los "pactos constitucionales", ora porque Rajoy acaba de ver al diablo, personificado en Garzón, blandiendo contra muchos de sus votantes y sus bases la crueldad de miles de muertes sumarias, ora porque el Honorable Montilla vuelve a amenazar de forma sibilina con no se qué consecuencias, si no se sale con la suya, en un nuevo ejercicio de hipocresía e infantilismo que, o mucho me equivoco, o acabará constándole muy caro al haberle hecho el trabajo sucio a CiU.

Pero si hay algo que me llama la atención es algo relacionado con lo que dije hace unos días tras el accidente de Barajas y el fallecimiento de 20 inmigrantes en su travesía hacia la esperanza, el poco valor que se da a los muertos cuando no son "de los nuestros", como si fuesen de segunda. ¿Acaso alguno piensa que un medio español hubiese publicado en portada una fotografía como la que publicaron casi todos los medios el pasado jueves? A mí, personalmente, la fotografía me da asco, pero aun más asco me da el director del medio que se pudo atrever a publicar una foto tan poco informativa y tan llena de morbo.

Pues nada, lo dicho, que seguimos en contacto, que vuelvo con nuevos bríos y más ganas, que ningún personaje poseedor de la verdad me va a cambiar, soy como soy y sigo apostando por mi libertad antes que por el partidismo.

Crec sincerament que Convergència i Unió (CiU) té un problema greu: no ha acabat d'assumir que ja no és al govern. M'explicaré. Massa sovint es deixa enganyar per l'estratègia dissenyada pel govern tripartit -especialment per la secció regional del PSOE- d’apel·lar als grans acords "nacionals" per esquivar el que, simplement, és incapacitat del propi José Montilla i dels seus socis.

Es pot estar d'acord o no amb el que CiU feia quan governava. Es pot estar d'acord o no amb la decisió de Jordi Pujol -i per extensió de CiU- d'apostar sempre per l'estabilitat econòmica i institucional d'Espanya. Es pot estar d'acord o no amb els pactes que CiU va establir al llarg dels seus 23 anys de govern -sobretot amb el PSOE-. El que no pot negar-se és que els governs de Jordi Pujol governaven, manaven, imposaven... i no només quan tenien majoria absoluta. Voldria recordar, en  aquest sentit, que només durant dos mandats -de 1984 a 1992- CiU va governar amb majoria absoluta.

Si durant els 15 anys que no va tenir majoria absoluta, hagués hagut de recórrer constantment a l'estratègia de "pactes nacionals", algú em podria dir quantes lleis, decrets o normes haguessin entrat en vigor? El que em sembla evident és que governar implica un exercici constant de negociació amb el conjunt de forces parlamentàries, i amb les institucions incloses en el marc institucional corresponent. La política catalana, per causa de la submissió política a un marc aliè -l'espanyol-, és més complexa que la de qualsevol estat independent del món. I alhora que complexa és més rica a l'hora d'establir complicitats, ja que aquestes no s'han de limitar a l'àmbit natural d'actuació política -la nació-, sinó que s'han de fer extensives al conjunt de l'Estat. És indubtable, doncs, que Jordi Pujol era un polític immens, capaç de dotar de significació nacional una institució -la Generalitat- que, a ulls de qualsevol politòleg "normal", no passaria de ser una institució regional, entesa en el sentit europeu del terme.

Aquest fet segurament és el que diferencia la figura de Jordi Pujol de la dels seus successors, Paqual Maragall i José Montilla, la mediocritat del quals -especialment del darrer- enalteix la seva figura per sobre, fins i tot, del que seria desitjable i normal. Possiblement la "capacitat política" és el que converteix el President Jordi Pujol en un animal polític de pes, i al President José Montilla en un simple i gris "gestor".

Per això mateix resulta incomprensible aquesta voluntat constant, de la renovada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de voler salvar els mobles al govern tripartit. N'hem vist exemples constants aquests darrers anys. Quan els socis que conformen ambdós tripartits discrepaven entre si, els socis majoritaris sempre tenien a mà la "responsabilitat" de CiU per ajudar-los a superar els mals tràngols. En resum, que CiU sempre acudeix cuita corrent a presentar-se davant de l'opinió pública com l'element clau que permet que el país continuí avançant, mentre que presenta al tripartit com un desori i una casa de barrets, mal avinguda. Però no s'adonen que l'únic que fan és fer-los la feina bruta als socialistes? I no només això, és clar, perquè de retruc reforcen el discurs dels satèl·lits dels socialistes -ERC i ICV- que si ells no fossin al govern, la "sociovergència" seria una realitat. Una mentida evident però que té una certa sortida mediàtica en una societat necessitada, pel que es veu, de conspiracions i paranoies. Una societat immadura incapaç d'exigir als seus polítics que passin comptes de les seves actuacions. A sobre les llumeneres de CiU deuen creure's que amb això aconsegueixen futurs rèdits electorals. Angelets!

Senyors de Convergència, el PSC, ERC i ICV sumen 72 escons d'un total de 135. En conseqüència el que han de fer és negociar, pactar... governar, en resum. En el cas del finançament, això de la unitat és una entelèquia dels socialistes per esquivar la seva responsabilitat. Jo entendria perfectament que CiU es comprometés, amb el poble de Catalunya, no pas amb el tripartit, a no negociar amb el govern de Madrid. Això seria el correcte. El que és absurd és entrar en el joc del 3-1. Senyor Mas, només voldria fer-li una pregunta: Que hi guanya el país, en primer lloc, i CiU, finalment, en aquesta taula de 4 partits?

Si el tripartit és incapaç de garantir el compliment de l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i no pot aconseguir el finançament que s'hi contempla, que pleguin! Que es convoquin noves eleccions i que sigui el poble de Catalunya qui decideixi qui vol que la lideri. Si el Tribunal Constitucional tomba aspectes cabdals de l'Estatut, que el govern proposi les mesures que cregui adients per combatre la sentència. En qualsevol cas, que el govern governi. Mentre vostès estiguin pel mig, amb la seva voluntat de ser la "clau de volta", no passaran de ser actors de segona de la política nacional. Clau de volta, si senyor, però a l'oposició, pels segles dels segles, amén.

Estar a l'oposició no és tant greu com sembla. Vostès hi han estat des del 2003, i han sabut sobreviure-hi millor del que molts es pensaven... i desitjaven. Estar a l'oposició no vol dir, lògicament, haver de fer una oposició dura, radical, brutal... com la que va fera el senyor Aznar durant l'últim mandat del "terrorista" Felipe González. Però estar a l'oposició significa, malgrat tot, assumir que s'és oposició, i això és el que vostès es neguen a acceptar. És possible que els faci por aquella frase atribuïda al "mafiós" Andreotti, què diu que el que realment desgasta és estar a l'oposició. Vindria a ser una derivació d'aquella altra frase feta que sentencia que el qui està al poder es beneficia del fet de ser-hi. Aquestes dues frases poden ser encertades, sempre i quan la situació econòmica i la institucional funcionin raonablement bé. A Catalunya, i la ciutadania cada cop ho percep més, cap de les dues situacions funcionen ni hi ha previsions que comencin a funcionar bé, ans al contrari, tot indica que tendirà a pitjor. Així doncs, assumeixin definitivament que són oposició, i més ràpidament aconseguiran tornar a dirigir el país.

Les estratègies del PSOE són dolentes... el  problema és que les dels convergents són pitjors!

2.- Fatxenderia, despotisme i inconveniència. Laporta serà vexat per sempre més pel seu ja històric discurs a la trobada de penyes de 2008 (el conegut popularment com "¡¡¡Al loro!!!"). Ja ningú a la ciutat no dubta que és un dèspota amb les persones que treballen per a ell (l'escena a Francesc Macià-Urgell, que ningú que jo conegui va veure en directe, ja és història sagrada). I, per acabar-ho d'arrodonir, haurà de pagar durant tota la seva vida l'episodi histriònic a la llotja de Manchester... Tornem a la política per veure exemples molt il·lustratius. En Felipe González, en un mítin de fa una colla d'anys va dir que José Maria Aznar i Julio Anguita eren la "misma mierda". Maco, oi? En José Montilla va titllar de sectari en Xavier Sala-Martín durant una entrevista i el va deixar penjat sense acabar. En Toni Bolaño (excap de comunicació de l'oficina de Presidència) va amenaçar i insultar un periodista destacat del país per una informació que havia signat. La dona d'en Jordi Pujol ja és coneguda pels seus reiterats comentaris despectius sobre la inmigració, o pel peculiar sentit democràtic que demostra quan assegura que el tripartit no és un govern legítim. En una entrevista amb el President dels EUA, George Bush, José Maria Aznar va posar els peus sobre la taula com si estigués a casa seva.

Les crítiques als polítics en aquest capítol acostumen a ser efímeres: una setmaneta de polèmica i ja està: Si no oblidat, sí enmagatzemat i acumulant pols. En canvi, el senyor Laporta porta perseguit per la mateixa ombra des de fa anys. No és injust? Jo crec que una mica... Una vegada més: nivell d'exigència desigual segons qui és el protagonista de la història.

Partiendo de la premisa evidente, y que todo el mundo comparte, de que una reforma en la financiación es necesaria, algo que parecen olvidar los que se enrocan en un discurso tan lleno de cifras, como vacío de explicaciones a situciones reales, creo que acierta el Presidente a la hora de marcas esas fronteras que no deberías pasarse:

1.- Ausencia de plazos para lograr el acuerdo.

2.- Exigencia de un pacto con todos y no sólo con Cataluña, la financiación autonómica es algo multilateral, nadie puede pretender una situación de provilegio.

3.- Necesidad de mejorar los ingresos de todas las comunidades.

4.- Mantenimiento del 50% de recursos públicos en manos del Estado.

5.- Garantía de la solidaridad.

No creo que sea de recibo el hecho de que una CCAA se arrogue la posibilidad de interpretar la Constitución, de interpretar el modelo de financiación, para señalar que servicios son los que deben entrar en el campo de la "solidaridad". Es eso precisamente lo que más me llama la atención de la encendida defensa que algunos hacen de la propuesta catalana, toda vez que ellos hablan de unos servicios superiores a los suyos propios en las CCAA que perciben esos fondos de solidaridad (algo que es tan poco probable como que a Carod Rovira le hagan hijo predilecto de Majadahonda) y su deseo es "igualar", cuando el discurso de la Generalitat va por otro camino: rebajar los conceptos que deben tenerse en cuenta para cifrar esa solidaridad, es decir los que se consideran "servicios básicos", para que la porción de tarta que les toque sea superior, toda vez que ellos parecen tener cubiertos esos servicios con anterioridad, para no mantener una situcación de "privilegio disfrazada de solidaridad" (sic).

Me alegro de que, al fin, Zapatero haya puesto las cosas claras.

Los barones socialistas intentan acorralar a un Montilla en guerra

TREMENDA TRIFULCA EN EL PSOE

El que avisa no es traidor, y el líder del PSC ya le advirtió a Zapatero que le haría "sufrir". Ha cumplido su amenaza y ha puesto a De la Vega en un brete, mientras el presidente veranea.

Ya se lo advirtió José Montilla a José Luis Rodríguez Zapatero en la clausura del último Congreso de los socialistas catalanes: "Habrás leído que he dicho que a veces te he dado problemas, y que seguiré haciéndolo si viene el caso", le espetó entre aplausos de su militancia. "Quien te quiere, te hará sufrir", añadió.

Y vaya si se lo está haciendo pasar mal el presidente de la Generalitat. La feroz presión del PSC de vincular su apoyo a los Presupuestos Generales de 2009 al modelo de financiación autonómica ha levantado en armas al resto de comunidades gobernadas por el PSOE. La gota que ha colmado el vaso de la paciencia de los socialistas ha sido la alianza de Montilla con sus enemigos de CiU para hacer un frente común contra Zapatero.

Los socialistas de Galicia, Andalucía y Cantabria (aquí gobierna el PRC en coalición con el PSOE) han sido los primeros en estallar públicamente y dirigirle unos cuantos mensajitos al líder del PSC. Emilio Pérez Tourillo (presidente de la Xunta), José Antonio Grillán (vicepresidente segundo de la Junta andaluza) y Miguel Ángel Revilla (presidente del Gobierno cántabro) han sido los encargados de recordarle a Montilla que el reparto debe basarse en los principios constitucionales de igualdad y solidaridad entre todos los españoles. "Lo que no podemos hacer bajo ningún concepto es avanzar por una senda que rompa la igualdad de todos los españoles", le advirtió públicamente Grillán.

Fernández De la Vega, de apagafuegos

Con las espadas en alto, y ante la ausencia del presidente (de vacaciones en Doñana) es María Teresa Fernández de la Vega quien se está encargando de intentar detener el fuego cruzado entre los catalanes y el resto. Y eso que está a miles de kilómetros de España, en los últimos coletazos de su gira iberoamericana.

La vicepresidenta mandó un aviso a navegantes al recordar que ambas negociaciones son cosas distintas, y que eso no va a cambiar. "La seriedad y la responsabilidad llevará a todos los grupos políticos a distinguir lo que es una negociación que persigue determinar de forma estable cómo llevar más recursos y mejor a las comunidades autónomas en el futuro", señaló el declaraciones a la cadena SER. "El PSC es un partido responsable, que ha acreditado esa responsabilidad a lo largo de toda su historia, y estoy segura que va a seguir siendo responsable como lo ha sido siempre", añadió.

Lo que no dijo es si Zapatero tiene pensada alguna medida de fuerza para hacer que su discípulo catalán sea responsable, como le pide Fernández de la Vega.

EL SEMANAL DIGITAL

Tots els que hi vivien o hi havien viscut durant molts anys, havien rebut tota mena d'atacs i prohibicions, abusos i vexacions, per part d'una gent que, provinent de pobles del costat s'havien proclamat amos i senyors de la seva vila, després d'haver-se'n apoderat fent ús de la força. Aquells forasters havien estat molt cruels amb els nostres vilatans, i aquests havien intentat sobreviure a base de fer la viu viu, intentant fer veure que res no havia passat. Aquell esperit de supervivència els havia permès anar tirant com bonament podien, tot esperant que arribessin temps millors. Al cap de molt esperar, el que comandava aquells forasters que havien saquejat i profanat el poblet, va morir i, amb ell, l'esma de tots els qui l'havien seguit i acompanyat. Els nostres vilatans varen respirar alleugerits, imaginant un futur ple de colors, en contrast amb el panorama gris que havien hagut de patir.

I és en aquest context on trobem a la nostra protagonista: la Peta. La Peta era la néta d'uns avis que havien estat personatges memorables del poble. Havien exercit d'alcaldes, un després de l'altre, i ambdós havien mort exercint els seus càrrecs. En les cerimònies de comiat dels dos, tot el poble els havia volgut acompanyar, pel respecte i l'admiració que despertaven entre tots ells. Aquelles virtuts de què havien gaudit aquells alcaldes -l'admiració i el respecte-, el poble les havia transmès a tots els seus descendents inclosa, és clar, la Peta. 

El fumut, per a ella i per a tota la seva família, és que qui feia d'alcalde, i en resum, qui els permetia poder mantenir una caseta i fer un mos de tant en tant, era un nouvingut. El senyor Muntanyola, així es deia l'alcalde, era algú que no tenia cap lligam amb la gran família que ells havien representat, ni tant sols pertanyia a cap de les altres famílies històriques de la vila. Ningú sabia ben bé com s'ho havia fet per arribar a alcalde, però més d'un, i més de dos, asseguraven que tenia un passat fosc. Tot i que tothom en parlava en veu baixa, ningú gosava dir-ho públicament. Nosaltres si que us ho direm, perquè no tenim por de fer-ho: havia treballat, havia fet d'empresari i havia aconseguit fer-se un racó, ell tot sol.

Malgrat tot, perquè enganyar-nos, aquella família no havia estat tocada per la deessa fortuna, i en l’època en què transcorre la nostra història, amb prou feines si podien permetre's una caseta als afores del poble, ben lluny d'aquells masos i palauets on havien viscut èpoques glorioses els seus avis, sempre evocats. La Peta treballava fent feinetes a l'Ajuntament, mentre que la resta de la seva família malvivia com podia també en els serveis municipals (brigada, clavegueram...) o bé en alguna de les empreses que hi havia al poble.

Malgrat que la Peta acceptava amb humilitat la seva situació, i per extensió la de la seva família, en el fons de la seva ànima hi malvivia un cert ressentiment contra aquell nouvingut, ara esdevingut alcalde. D'amagat de tothom, i sense que ho sabés ningú més que ella i algun familiar pròxim, en el fons anhelava ser alcaldessa algun dia. Pensava, potser amb raó, que el càrrec els pertanyia, perquè abans ho havia estat dels seus avis... fins que aquell coi de forasters els n'havien foragitat. Tot el poble encara recordava el bé que ho havien fet els seus parents, i perquè ella hauria de ser menys que ells? Si més no creia que tenia el dret d'intentar demostrar-los que era ben capaç de fer-ho tant bé, o fins i tot més, que els seus venerables avis. Tot quedava, no obstant, en somnis que s'esvaïen tot just despertar.

La nostra Peta era jove, arrauxada i un xic llunàtica però, misteris de la vida, s'havia enamorat bojament de l'alcalde, tot i la diferència d'edat que es portaven. És sabut de tothom que aquestes coses passen. La Peta, no obstant, era conscient que l'alcalde no es fixaria mai en ella, perquè ella, pobrissona, no deixava de ser una pobre recepcionista de l'Ajuntament, lletgeta, rodanxona i amb un lleuger borrissol dessota el nas. Ei, això que no s'hi fixaria tampoc estava tant clar, eh, a menys que ella es fes notar. I tot imaginant com podia fer-s'ho, se li va ocórrer una gran idea. L'alcalde i tots els que li seguien els passos, només paraven esment dels altres regidors del consistori... bé, tampoc tant, eh!. Si l'alcalde només parava atenció als regidors, ella hauria d'aconseguir ser-ne un d'ells. I dit i fet.

- Fets i no paraules.- va dir-se.

Va començar a parlar amb amics, companys i veïns dels afores del poble. I no va parar fins que va engrescar-los a tots i tot seguit va posar mans a l'obra. La gent del raval tenien uns representants des de feia molts anys, però a qui ningú no feia massa cas. El primer que havien de fer, és clar, era parlar amb ells i demanar-los pas. Els pobres, homes grans com eren, no feien res més que parlar del gloriós passat que la família de la Peta representava, però no acabaven de fiar-se d'aquella joveneta, en qui no sabien veure-hi cap tret que havien caracteritzat als seus avis. Amb el temps, i una mica de mans i mànigues, els venerables ancians van acceptar retirar-se. Ara només havien d'esperar que l'Alcalde convoqués eleccions. Ella, i la resta que l'acompanyaven en aquella aventura, ja estaven a punt.

Quan el senyor Muntanyola va convocar eleccions, la Peta i els seus companys van aconseguir treure representació... molta més representació que la que havien aconseguit aquells venerables avis a qui havien fet fora. I la Peta, sent lletgeta, rodanxona i amb un incipient borrissol sota el nas, aconseguí, a ulls de tothom, semblar més bella del que realment era. Ja se sentia capaç d'aconseguir tot el que havia somiat.

- Ara si que en Muntanyola es fixarà en mi.- pensà.

I en Muntanyola, i amb ell tota la cort que el seguia, s'alegraren d'aquella irrupció a la casa consistorial. Els feia gràcia que la néta d'aquells prohoms de la vila hagués arribat tant amunt tota soleta. En realitat en Muntanyola creia que era gràcies a ell que la Peta s'havia pogut fer un lloc en aquell ajuntament... que no l'havia ocupada, a ella i a bona part de la seva família? Com que tant la candidatura d'en Muntanyola com la de la Peta eren les representatives de la continuïtat del poble, la majoria de vilatans es feren il•lusions que aquella parella durien el poble a superar totes les desgràcies amb que havien hagut de conviure fins aleshores. Així doncs feren reunions per parlar del futur, van quedar per esmorzar, per dinar, per sopar, parlaven elogiosament l'un de l'altre i l'altre d'un, i així sense parar. Dia si, dia també. En Muntanyola i la Peta feia la sensació que s'havien d'acabar comprometent perquè no semblava lògic pensar que, després de tant festeig, tot plegat acabés en no res.

El problema, minyons, és que en Muntanyola no era una presa fàcil de caçar. Sempre havia estat un senyor molt independent, havia flirtejat amb moltes donzelles, però sempre havia decidit continuar amb la senyora amb qui feia anys s'havia unit i amb qui tenia una munió de fills. Al poble tothom el coneixia pel "tasta olletes", i el nom li esqueia com anell al dit. Tot i que la Peta ja coneixia el tarannà d'en Muntanyola, ella no parava d'insistir-li, mentre aquest l'esquivava sempre amb les mateixes frases fetes:

- "Ja ho veurem d'aquí un temps", "potser més endavant", "això avui no toca"....- li deia.

Convençuda finalment que en Muntanyola no trairia la seva esposa ni la seva família política, va optar per la via que va creure més encertada, quan l'amor no acaba de reeixir: el matrimoni de conveniència. I va ser pensar-ho i tot seguit fer-li la proposta.

- Unim els nostres grups i fem de l'Ajuntament el transatlàntic que el poble reclama.- li proposà.

En Muntanyola no li va dir pas que si, però tampoc li digué que no. Veient que en Muntanyola no s'hi oposava frontalment, la Peta va creure's que li acceptava la proposta. I feliç i joiosa com estava, pensant que per fi ja l'havia aconseguit abastar l'objectiu tant llargament desitjat, començà a difondre la bona nova. A tots els racons de la vila se sentia a parlar ja del futur enllaç. La família de la "núvia" ja es fregava les mans pensant en l’època gloriosa que per fi retornava. Als tiets, cosins, nebots i parents llunyans se'ls feia la boca aigua. Tants anys de misèria podien acabar-se de cop. Retornava la grandesa a la família Peta.

Però nois, allò que malament comença, malament acaba. I com qui no vol la cosa, quan ja tot semblava dat i beneït pel casori, en Muntanyola va despenjar-se i va comunicar -davant l'astorament general- que havia conegut una xicota, familiar llunyana d'aquells forasters que havien arrasat el poble feia anys, que li prometia coses fabuloses per a la vila... i que, home, lletjota com era, i també amb un borrissol sota el nas com la Peta, com a mínim tenia més havers que ella. El pobre Muntanyola intentà explicar-se tant bé com va saber, però no se'n va sortir. Tenia un problema, i és que no podia explicar als seus convilatans que l'Ajuntament tenia problemes de diners... i a la Marijosé, que així s'anomenava la mossa, n'hi sobraven.

La vila quedà commoguda per la notícia. Se'n feien creus.

- Com és possible que en Muntanyola faci una cosa com aquesta?.- exclamaven indignats.

La Peta, menystinguda i menyspreada per l'home en qui havia cregut a ulls clucs, estava destrossada. I amb ella, tota la seva família. La desolació entre els membres del clan de la Peta era absoluta. De la sorpresa inicial van passar per diversos estadis, primer la ira, després la ràbia, finalment la impotència, per acabar anant a raure al ressentiment. Els familiars, amics, saludats, coneguts, i fins i tot algun membre dels Muntanyola van intentar animar la Peta.

- 'No li facis cas', 'oblida'l', 'ja trobaràs algú altre', 'ell no et mereix', 'ja tornarà a tu quan s'adoni de l'error'.- li deien, compungits com estaven.

A mesura que passaven els dies, l'idil•li entre en Muntanyola i aquella noia vinguda de molt enllà no acabava de reeixir, perquè la Marijosé volia que ell deixés de ser com era. L'omplia de diners a cabassos, i li xiuxiuejava paraules dolces a l'orella, en la intimitat. Però res de res, en Muntanyola no es deixava enredar, com abans ja havia fet amb la Peta.

Tot i que seguia com sempre, astut i espavilat, en Muntanyola s'anava fent gran, i començava a notar el pes d'haver estat tants anys al capdavant d'aquella vila. Va creure que ja era arribat el moment de cedir el pas a algú més jove que ell. I va ser proclamar-ho, i tot seguit va posar fil i agulla per fer el recanvi. A prop seu sempre hi havia hagut un jove, guapot i elegantó, a qui ell anomenaven el Masover. Semblava el seu successor natural, perquè representava tot el que en Muntanyola havia significat per al poble: empenta, fortalesa, conviccions, etc... Creia, erròniament, que tot el que ell havia fet pel poble, seria recordat i valorat per tots els vilatans. I en certa mesura l'encertava, però obviava el fet que la Mariajosé havia provocat molta angoixa i rebuig entre la gent del poble -per com els tractava-, i alhora menystenia el ressentiment que la família Peta li guardava pel menyspreu de què havien estat objecte. El pitjor, però, no eren només aquelles dues circumstàncies, atès que hi havia quelcom que podia ajuntar-les totes contra la seva persona: era el cap de l'oposició, un senyor anomenat Escarafalls, que no parava de fer bullir l'olla, recordant, dia si, dia també, els episodis de la Peta i la Mariajosé. En Muntanyola estava convençut, no obstant, que el fet d'haver dut la televisió en color, haver creat un servei de vigilància municipal, i haver construït ambulatoris i escoles a dojo, ja eren prou motiu per que el poble el seguís estimant.

Greu error el d'en Muntanyola. El senyor Escarafalls havia anat fent forat entre els vilatans. Era nét, com la Peta, d'una nissaga que també havia estat important en la mateixa època que els familiars d'aquesta. I el senyor Escarafalls estava envoltat de tota una sèrie de gent que, com la Peta, també treballaven per a l'Ajuntament. El senyor Escarafalls, i el seu 'amic', un tal Lito, eren els flagells d'en Muntanyola, i arrel de l'episodi de la Peta i la Mariajosé, cregueren que s'havia produït l'oportunitat que havien estat esperant durant molt de temps. Tant en Lito com el senyor Escarafall van començar a cortejar la desconsolada Peta.

- Veus com és en Muntanyola! Ja t'ho dèiem que no era de fiar. Com és possible que hi hagi gent tant malèvola?.- li repetien sense parar.

En Lito era jove, tant com la Peta, i com ella també era baixet, lletjot i calvet. En Lito, en canvi, no tenia a penes borrissol sota el nas. La barrera que el separava de la Peta és que en Lito no era nascut a la vila, sinó que hi havia arribat feia pocs anys, després que els bàrbars. I amb prou feines si sabia parlar la llengua de la Peta. Totes aquestes dificultats però no eren impediment per en Lito, que ambiciós i conscient com era que la Peta era la clau de volta per aconseguir els seus objectius, va començar a invitar-la a prendre el té, van anar a conferències plegats, xerraven pels descosits, i compartien tot el que podien. A base d'insistir i perseverar en Lito va aconseguir que la Peta ja no se sentís tant lletja, malgirbada i bleda com l'havia feta sentir en Muntanyola. La cuidava de meravella, mentre que el successor d'en Muntanyola, el Masover, no volia saber res d'ella. I va aconseguir fer forat en l'ànima turmentada de la Peta. A la Peta en Lito no li feia cap goig especial, però era tant insistent que al final va acceptar ser-ne molt més que amiga.

- Mira, noia, en Muntanyola ja no vol saber res de mi... el nano aquest del Masover és un xulo piscines, i jo no puc quedar-me per vestir sants, així que sortiré amb en Lito.- proclamà solemnement.

En Lito, quan va veure que ja tenia el peix al cove, va voler-li demostrar que, oh sorpresa, podia ser lleig, baixet i parlar malament, però que era capaç de fer coses fantàstiques. I la Peta ho va poder comprovar de primera mà. Va presentar-li a amics seus que treballaven per a la Televisió municipal, a d'altres que treballaven pel butlletí mensual, a uns amics d'una agrupació folklòrica on recordaven les costums del poble d'on provenia en Lito, i finalment... va conèixer els sindicalistes de l'Ajuntament. I tots ells deien pestes tant d'en Muntanyola com del Masover. Allò la va fer sentir reconfortada.

- Tots aquests bons amics entenen el meu patiment i coneixen prou bé qui me l'ha causat.- pensà.

A mesura que passaven els dies, i la relació es consolidava, tot el poble anava ple de comentaris sobre el guapa que era, com havia superat el 'trencament' amb en Muntanyola, el bé que s'entenien amb en Lito i amb la família Escarafalls... En resum, des de la televisió i la revista, tothom proclamava que la Peta i en Lito podien menjar-se el món, si volguessin. L'autoestima de la Peta estava pels núvols. Tornava a sentir-se la més guapa de la vila.

Ella i en Lito sortien de tant en tant amb uns amics del Lito: el Juanito i la Maymola, que eren parella, en Serapocacosa, la Queleta, i la Nandeta. Tots eren regidors a l'Ajuntament... com en Joanet Putxinel·li, que era amic íntim de la Peta. Ell també s'afegia a les festes a la mínima que podia. Entre tots ells hi havia una entesa fabulosa, que semblava que hi hagués estat sempre Tots coincidien en que el clan Muntanyola era una nosa pels seus projectes de futur. Era evident, i tots els mitjans de la vila ho proclamaven als quatre vents, a totes hores, que tots aquells amics podrien sumar més regidors a l'Ajuntament que no pas en Masover i tots els seus acòlits.

Malgrat tot ells encara no s'havien fet a la idea que allò era possible. Pensaven que eren massa joves, i que ja els arribaria el dia de fer el salt. Ja tenien un negoci ben muntat a l'Ajuntament, i res els havia de preocupar: tota la família treballava a la seu municipal, i els tiets, avis i oncles que s'havien quedat a les terres ermes de les que provenien ells, estaven molt ben situats. Perquè s'havien de preocupar de tenir més del que ja tenien? Però la Peta i el Joanet no hi estaven d'acord. Havien hagut de patir molt, i ja estaven tips d'esperar.

A base d'insistir i insistir, la Peta i en Joanet van convèncer al Lito que havien de fer fora l'alcalde Masover. En Lito els va donar finalment la conformitat, però a canvi volia que el nou alcalde fos el senyor Escarafalls. Doncs res, com sempre deia en Lito -fets i no paraules-, van preparar-se com anys enrere ho havia fet la Peta, i van esperar, de nou, que l'alcalde -en Masover en aquesta ocasió- convoqués eleccions. I el dia va arribar. I el somni llargament desitjat de la Peta finalment es va fer realitat: la Peta, en Lito i els amics comuns van sumar més regidors que en Masover i els amics de la Mariajosé.

Després de proclamar alcalde al senyor Escarafalls, en Lito ja estava en disposició d'oferir-li a la nostra estimada Peta allò que tant havia desitjat: ser dama consort de l'Alcalde. Van fer els preparatius, les invitacions al casori, la tria de les cançons i tota la parafernàlia que va caldre. I el dia va arribar. Des del balcó de la casa consistorial, la nostra estimada Peta va coronar-se reina de la vila, envoltada pel seu estimat Lito, pels amics Juanito i Manola, i pel primus interpares de la família del Lito, que per res del món volgué perdre's aquell esdeveniment que, com veurem a continuació, va tenir més transcendència del que la Peta i en Joanet havien previst.

Des que el senyor Escarafall s'havia convertit en alcalde, tot pintava de color de rosa. Els germans, cosins, nebots i cunyats de la Peta vivien a cos de rei. Començaven a viure bé, després de tants anys d'espera. Però, vailets, la felicitat no és mai complerta, i un oncle de la Peta, un senyor sorrut i antipàtic que vivia a la part més feréstega de la vila i que formava part del govern municipal, va gosar cantar-li les 40 a l'honorable Escarafalls, i tot començà a anar pel pedregar. Una part de la seva família no acceptava que aquells nouvinguts decidissin què havien de fer ells. I la pobre Peta es va trobar, de sobte, entre l'espasa i la paret. En Lito li deia unes coses, en Joanet unes altres, i l'oncle Carretó, que així es deia, unes altres.

La felicitat va desaparèixer, per sempre més, del rostre de la Peta. En Joanot va decidir que ja n'estava tip de les seves ínfules, l'oncle Carretó li va dir que la família estava dividida, perquè avergonyia la memòria dels venerables avis que havien encimellat la família, i en Lito li va acabar mostrant la creu que fins aleshores havia sàviament amagat. Si volia que continués la relació, havia de restar sorda, cega i muda. Si no ho feia així, en Lito l'abandonaria, se separaria d'ella per casar-se amb qui de veritat s'estimés, i la deixaria de nou sense feina ni vivenda. I no només a ella, sinó també als familiars que no acceptessin el que ell volia.

La pobre Peta, ofesa pel despit d'en Muntanyola, havia caigut en la tenebrosa xarxa que silenciosament havia teixit en Lito sobre tota la vila. Ni ella ni cap dels seus ja podrien tornar a intentar rescatar l'honor i la grandesa de la família. S'havien fos, en poc temps, el prestigi i el savoir-fair de la família. La tenebrosa nit tornava a amenaçar la nostra vila, venuda i vexada per qui proclamava, a cor què vols, el molt que se l'estimava.

Ara la nostra Peta no para de plorar la seva dissort, mentre les seves llàgrimes brollen 'amb sense aturador', com diria aquell amic d’ambdós, quan s'acomiadà per anar vers un destí llunyà.

[polldaddy poll="822127"]

Tan solo queda ya Manuel Chaves, que sigue siendo presidente del PSOE, y un barón incansable e incontestable tanto en las urnas como en la dirección del partido, aunque el verdadero peso y la tutela sea de Jose Blanco y Zapatero.

Si los detalles, fuera de la señal institucional que el PSOE emite a los medios de comunicación, pudieran ser vistos de cerca, lo que ahora afirmamos, que el líder se reentrona y a los barones se les aparta, sería entendible y fácilmente comprensible. En el siguente vídeo pueden ver la entrada triunfal de Jose Luis Rodríguez Zapatero en el plenario en la mañana de ayer domingo. Mientras todos los compañeros socialistas aplauden en pie, Jose Bono, Pedro Solbes y Javier Rojo continúan sentados. Bono, con corbata, charla con gesto serio con Solbes mientras Rojo ojea unos papeles. ¿De que hablan Solbes y Bono? ¿Quizás de la crisis? ¿La económica o la de las viejas glorias?

[blip.tv ?posts_id=1061358&dest=-1]

Puede que la crisis económica, la energética, y la de las corbatas, sean motivos para aprovechar el tiempo y hablar mientras el líder, que va a ser reentronado baja la escalera aclamado. Un líder que llegado a la primera fila, saludará a todos, menos a Solbes, Bono y Rojo.

Dice Rajoy, que le crecen enanos en Cataluña que afirman que no les moverán, que hablar del aborto y del voto inmigrante no son prioridades para la sociedad española, porque les dividen. Para algunos colectivos de españoles sí son temas candentes y de importancia. Pero aunque a Rajoy, las formas, como de costumbre le superan, no le falta razón en que lo verdaderamente importante es la crisis económica.

Me intriga una cuestión. Si no hay crisis, será porque ahorramos en corbatas y aire acondicionado. Pero me da la sensación de que a ciertos socialistas, que sí perciben la crisis, siguen luciendo su corbata mientras la dirección les ahoga con la mirada y los gestos.

El espectáculo mediático, por desgracia para la profesión periodística, y por fortuna para la suerte y gracia de los políticos, siempre va por el sendero que los partidos quieren. Todo se mide, se supervisa, se establece una señal institucional para que se vea en la tele solo lo que al partido le interesa. En este @37congreso, hay que reconocer que los bloggers han tenido un papel activo, pues han podido acceder a sitios que la prensa no ha llegado. Es un avance, y todo un reto, pero este tipo de gestos y de imágenes, como la de Bono solo, es aún así difícil de conseguir dentro de un lugar donde el Gran Hermano aún nos vigila.

No obstante, no solo Bono estaba solo. Montilla, también saliente de la ejecutiva anterior, y que estaba separado de Javier Rojo por el pasillo, también estaba solo. Pocos le saludaron, y eso que el PSC debiera ser tenido en cuenta por la ejecutiva del PSOE por los resultados electorales. De Ibarra, llama la atención, como decíamos, su entrada al plenario ayer domingo. Gesto serio y escasa compañia:

[blip.tv ?posts_id=1061454&dest=-1]

¿Se quedan solos los barones? Dice Ibarra que "No podemos convertir al partido en un bebé de tres meses y medio" , dudando si la nueva ejecutiva será la correcta para un PSOE que se enfrenta en el gobierno a un periodo de dificultades serias. ¿Tendrá razón?

Por lo pronto, los caprichos de Zapatero no pasan por recoger a las viejas glorias en sus proyectos. Bono queda cada día más apartado. Al sonar su nombre por megafonía eran pocos los que le aplaudieron. Ibarra, sale de la ejecutiva federal y mete una cizaña crítica que incomoda. De Montilla, poco más podemos decir. En cambio, a Zerolo, todo se le permite, incluso poder cambiar la organización del Día Internacional del Orgullo Gay en Madrid para que coincida con la fecha del @37Congreso. Sebastián, del lúcido y cada día más brillante coco del que han salido las fantásticas ideas del ahorro energético y la supresión de la corbata, está en la línea de la no-crisis. Solbes, que ha vacilado con que sí y con que no, con medidas como los 400 Euros o el Cheque-Bebe, y que se le ha escapado la palabra crisis en alguna ocasión, no merece el saludo del gran líder como castigo, aunque le hiciese la "putada" de quedarse una legislatura más al frente de un timón que va directo a la recesión.

Mientras tanto, de la Vega, dueña y señora, la seriedad y cabeza fría del Gobierno, tantea a los sindicatos y a la CEOE. Los que saben que la crisis de la calle existe, dentro del partido son ninguneados, y el momento del @37congreso, solo sirve para entronar al líder, hablar de Leire Pajín y de la inmigrante Bernarda Isabel Jiménez, presentada con todos los honores ayer por Pepe Blanco, que dice que es "Una apuesta por la integración y la convivencia":

[blip.tv ?posts_id=1061368&dest=-1]

Un progresismo demasiado mediático pero poco realista, ha dejado escapar la oportunidad de reconocer abiertamente el problema, incluso delante de los agentes sociales y empresariales presentes, como Cándido Méndez, Jose María Fidalgo, y Gerardo Díaz Ferrán. La euforia de la Eurocopa, se translada a las gradas de todos los circos. Veremos qué pasa cuando las hipotecas y los precios, enciendan los leones que muchos españoles llevan dentro (como ya paso con el rugir de los camiones), y nuestros eufóricos políticos se vean acorralados por su propio circo.

----------------------------------------

Videos: SinFuturoySinUnDuro para AgoraNews
Fotografía: Charlie Torres
Otras Fuentes: ADN.es y ElPlural.com

En el seu artícle, José Montilla posava sobre la taula tots els arguments que justificaven el seu desig respecte a la final de l'Eurocopa. Pretenia fer un cant a l'esforç, el companyerisme, la vida sana i la superació, sense oblidar la petició clàssica de no mesclar política i esport. En conjunt, el seu text no passarà a la història de la literatura política. Tanmateix, resulta incòmode -i, des de cert punt de vista, fins i tot insultant- que el President de la Generalitat dediqui part del seu temps a escriure això. Per què? Doncs perquè el senyor Montilla sempre ha fet bandera de la seva discreció i parquedat; només cal recordar el seu eslogan durant la campanya electoral: "Fets, no paraules". Per això és sorprenent que en Montilla trenqui el seu habitual discurs telegràfic amb motiu d'un campionat de futbol. Un esport que, a més, no gaudeix gaire, segons crec...

No és delicte voler que la selecció espanyola guanyi. Es pot ser molt català i voler això; no passa res, insisteixo. Tampoc hi ha cap problema si una persona no vol seleccions catalanes. Ara bé, de debò és necessari que el nostre President inverteixi el seu temps en deixar-ho tan clar? No té coses més importants per fer? Montilla critica en el seu artícle aquells que mesclen esport i política... De debò no es fa el mateix quan s'escriu, com a President de la Generalitat, un artícle d'opinió en un dels diaris més influents del país cridant "Viva España"? No fica el futbol enmig de la cridòria política simplement treient el tema? Per què Montilla no ha triat la discreció en aquesta ocasió? Malauradament, per als problemes del país segueix sent escarit al màxim... Això sí... ¡Podemos!

Per acabar de fer-me pujar la mosca al nas, només m'ha fet falta llegir aquesta notícia al confidencial e-notícies , que reprodueixo tot seguit:

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, ha admès durant la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que s’han cessat 847 funcionaris del seu lloc de treball, la qual cosa ha suposat una despesa de 291.970 euros anuals per compensar la diferència entre els nous llocs de treball assignats (de nivell inferior) i el grau personal dels funcionaris assolit per carrera administrativa. Ausàs ha reconegut també que hi ha 344 llocs singulars amb responsabilitats especials, que haurien de ser ocupats per a funcionaris qualificats, que hores d’ara estan ocupats per personal interí i també que s’han contractat 7.629 persones de reforç. La diputada de CiU Pilar Pifarré ha denunciat, en aquet sentit, que “el tripartit està cessant funcionaris per a contractar personal interí de confiança política sense qualificació” i ha assegurat que el tripartit està realitzant un mal ús dels diners dels contribuents que acabarà pagant “una administració de fireta on hi haurà molt personal que no tindrà res a fer perquè l’excès de contractació provocarà que només hi hagi diners per a pagar les nòmines”.

 Es pot entendre perfectament, en una dinàmica sectària com la que representa el tripartit, el cessament en els seus llocs de treball dels 847 funcionaris que ocupaven llocs administratius d'alt nivell. El cost de l'operació els deu ser igual (ja se sap que quan els diners són de tots, no són de ningú!!), mentre l'objectiu de netejar l'administració de desafectes pagui la pena. Els nous "amos" de la Generalitat es malfien com ningú de tots aquells que no siguin integrament de la seva corda. Són sectaris en tot, i en això no haurien de ser menys, és clar. El fomut és que exhibeixen públicament la poca confiança que tenen en la pròpia Funció Pública, atés que el propi Conseller accepta que el grau professional l'havien obtingut a través de la carrera administrativa. La pregunta és òbvia: Té algún sentit fer carrera a l'administració, si l'únic mèrit que es té en compte és l'obediència i la submissió als polítics del tripartit?

El que ja no té cap lògica són els dos reconeixements que a continuació fa el Conseller Ausàs. Com es pot entendre que hi hagi 344 llocs de responsabilitat especial, que haurien de ser ocupats per funcionaris qualificats, i que els ocupen persones contractades com a interines? Em sembla evident que el motiu és simplement el de col·locar els "amics" i els "comissaris polítics" a prop dels seus amos, per controlar el corral. Potser casos com els que en aquest bloc hem denunciat anteriorment s'haurien d'incloure en aquest supòsit de clar ús partidista de l'administració. El segon reconeixement hauria de portar directament al Jutjat al Conseller i als responsables polítics que ho han permés: s'han contractat 7.629 persones de reforç. Se suposa, perqué la notícia no ho diu, que aquesta entrada de personal es deu haver produït des que el tripartit va començar el seu "regnat". Si el període de temps fos més curt, aquest fet agreujaria encara més la situació.

El que seria interessant seria veure en quins Departaments, Agències o martingales diverses s'ha col·locat tant personal de reforç, no fos cas que el pressumpte reforç s'hagués produït en llocs que no existien abans de l'any gloriós de 2003, i que òbviament no podien ser reforçats. Si fos així, seria claríssim que el Conseller menteix i tergiversa la realitat. Seria una nova perversió del llenguatge que esdevindrà, amb perspectiva històrica, com l'única aportació notable que els partits del tripartit hauran fet a la llarguíssima trajectòria de la nostra màxima institució nacional.

Tota aquesta situació, encadenada amb una situació de crisi greu al sector privat (la vaga del transport no ha fet més que posar-ho de manifest) i amb els dubtes raonables sobre el futur del finançament de la Generalitat, haurien de fer-nos reflexionar a tots sobre la vàlua i la competència dels nostres administradors, i sobretot fer-nos pensar si apart de l'expoli i l'ofegament a què és sotmés el nostre país, nosaltres no tenim una part de culpa en el nostres mals econòmics. És evident que el nostre dèficit no s'arreglarà del tot evitant situacions com les que el Conseller Ausàs reconiex, ni evitant el creixement exponencial de subvencions a "vividors" i entitats virtuals, però tindríem més legitimitat per reclamar i exigir un sistema més just de finançament si l'administració dels nostres béns públics fos més acurada. Com és possible que, havent-hi més gent treballant a l'administració, els ciutadans tinguem la percepeció que cada cop ho fan pitjor? El caciquisme, l'amiguisme i el nepotisme no ajuden el país ni les seves justes reivindicacions... però si als que se'n beneficien directament. Posem noms als 344 càrrecs i als 7.629 "endollats", i entendrem moltes coses, inclosa l'elecció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, però no només.

Al final del comentari donava una previsió sobre el resultat que, modèstia apart, s'ha acostat bastant al que finalment s'ha produït. Preveia que el Putxi treuria un 44% dels vots (37% + 9%), que en Joan Carretero treuria un 32% (un 28%) i que els carodians estarien en un 24% (26%). Tenint en compte que era una simple estimació, no està gens malament, no?

Al marge de celebrar la meva vista, crec que els resultats són fantàstics pels que desitgem que ERC es renovi definitivament. Cal, però, que en primer lloc ERC acabi de pagar la seva aposta estratègica en pro del govern tripartit, i en aquest sentit la Presidència d'en Joan Puigcercós i la Secretaria General d'en Joan Ridao són la millor garantia que l'error dels darrers 5 anys continuarà acompanyant el declivi electoral d'ERC. Quan la patacada ja sigui històrica serà el moment per fer neteja de tota la porqueria que actualment domina l'aparell, així com de totes les institucions en què els llepaculs i enxufats intenten aprendre els metòdes caciquils "sociates", mentre viuen de conya a costa del desprestigi de la institució. Possiblement encara és massa d'hora perquè aquest canvi sigui percebut per la militància com a vital per a la supervivència de la pròpia d'ERC.

El bó de tot plegat és que, tenint-ho tot en contra, en Joan Carretero ha sabut posar en qüestió tot l'aparell "calabrés". Com que estic segur que tant ell com la Ruth Carandell, i la gent que els acompanyen, no acceptaran formar part de la nova executiva, el temps i els actes del govern tripartit els catapultaran cap a la direcció d'ERC, en un període curt de temps (màxim entre 1 i 2 anys). Ara només faltarà que en Joan Puigcercós guanyi les primàries per a ser candidat a la Presidència de la Generalitat, i que en Josep-Lluís Carod-Rovira perdi... i tots aquells que esperem amb delit la victòria de Joan Carretero, només hauremd'esperar el resultat de les properes eleccions nacionals. Hem de recordar, per si algú no ho tenia en compte, que ERC és el partit en el que hi ha una contradicció més gran entre el que pensa la militància i el seu electorat: i només cal tenir present que la victòria curta d'en Joan Puigcercós té una cara i una creu: la cara és la legitimitat que la victòria li dóna per liderar el partit... la seva creu és que té un 63% de la militància que no el vol. Quan s'acabi el congrés, el gran espanyol que tenim de President de la Generalitat ja tindrà les mans lliures per fer el què vol... i amb una ERC sense capacitat de fer res que contradigui l'aposta estratègica acordada al seu dia, de donar suport sempre i per sempre a un govern "d'esquerres", malgrat que sigui espanyol, a la nova direcció d'ERC només li quedarà una política: menjar-se tots els gripaus que Montilla vulgui, a canvi de mantenir les cadires calentes dels centenars de vividors col·locats a l'administració. I això la militància ho pot suportar, sempre i quan visqui de deixar-se encular, però no l'electorat. Joan Carretero, com deia aquell, només et caldrà esperar a veure passar el cadàver de la màfia calabresa per davant teu.

S'ha resolt la crisi d'Esquerra? Jo crec que simplement ha començat la gran crisis. El temps em donarà la raó, ja ho veureu.

Un post corto. Al mirar mis estadísticas veo que el 60% de mis lectores son extranjeros (o viven en el extranjero). Es verdad que de los nacionales el colectivo más amplio es el catalán, todo sea dicho.

La reflexión que quiero hacer hoy tanto para los de fuera como para los de dentro es sobre la polémica en torno a la tercera hora de castellano en las escuelas de cataluña.

Vaya por delante que estoy de acuerdo con Martin Varsavsky en su diagnóstico: Cuando le preguntan los políticos catalanes sobre qué podrían hacer para que empresas multinacionales inviertan en Cataluña, el responde que tendrían que aprovecharse más del activo de los 500 millones de hispanohablantes.

Dicho esto incorporo una segunda respuesta: Que nuestros políticos se centren en las cosas importantes que pueden llevar a Cataluña y a España a tener éxito internacional.

ha habido una lucha encarnizada esta semana para que no se implante en Cataluña la tercera hora semanal de estudio del idioma castellano. Eso quiere decir,...

... que se aprobó una ley en su momento,

...que la generalitat no aplicó,

...que alguien llevó hasta el Tribunal Supremo,

...que este dictó sentencia,

...que alguien ha reclamado insistentemente que se aplique,

...que alguien le ha escuchado en la Generalitat que otra persona ha hecho un plan para preguntar a las escuelas cual sería el plan de implantación

...que alguien se ha dado cuenta de la iniciativa y la ha parado bajo la peregrina excusa de que no tienen tiempo de adaptarse desde principios de Junio hasta mediados de Septiembre.

... que la aplicación se va a retrasar un año... y el proceso volverá a empezar.

Y la inflación subiendo y el PIB bajando.

Y yo de acuerdo con Varsavsky

PD: a Rosa Díez le abuchean por defender el castellano en el parlamento

CiU y la independencia, quién llenará el hueco de los que no la quieren

El Agua, los ecologistas y el nacionalismo

Seguimos sin ideas para Cataluña

En Cataluña se expropiará cuando lo mande el mercado… o los políticos

Twingly
Icerocket

Así el Secretario Provincial del PSOE en Almería, Martín Soler, salía no hace mucho amenazando a los católicos con retirarles las aportaciones económicas del Estado sino se sometían a los dictados de su partido. Olvidándose que esas cantidades son aportadas voluntariamente por todos aquellos que así lo indican en su declaración de la renta y por tanto el Estado sólo hace de administrador.

Igualmente el primer secretario del Partido Socialista de Cataluña, José Montilla, aprovecha la clausura de la conferencia nacional de su partido para arremeter contra los católicos españoles y advierte a la jerarquía eclesiástica de los peligros, como una velada amenaza, de seguir con su política de confrontación con el Gobierno.

Hasta Zapatero ha perdido los papeles y su verdadero talante, el de la verborrea prepotente e insultante, ha salido a la luz ante los cada día más claros indicios que tras la OPA de Gas Natural a Endesa se ocultan oscuros intereses; acusando de “bazofia informativa” a los medios de comunicación libres de este país por sacar noticias que le molestan.

Y es que el gobierno socialista, pasados los días de gracia, aterriza  a la realidad política de España después de su lunático e irreal viaje e incapaz de afrontar los graves problemas que afectan a los españoles (LOE, reforma del Estatuto de Cataluña, sanidad, inmigración, vivienda, subida de intereses, etc.) recurre al insulto y la amenaza como única herramienta política. Practicando la política del palo y zanahoria para intentar garantizarse el silencio de los españoles que no comparten sus actuaciones. Los españoles ya comienzan a darse cuenta de cual es el verdadero talante de Zapatero.

(9/11/2005)

EL PRESIDENTE CATALÁN, JOSÉ MONTILLA, LE MARCA LA RAYA DE UNA VEZ POR TODAS A SU HOMÓLOGO VALENCIANO, FRANCISCO CAMPS: DECLARA QUE CATALUNYA NEGOCIARÁ EN SOLITARIO SU FINANCIACIÓN CON EL GOBIERNO ESPAÑOL…

El presidente catalán, José Montilla, no piensa negociar el nuevo sistema de financiación en La Moncloa, en la reunión que el próximo miércoles ha convocado José Luis Rodríguez Zapatero con los presidentes autonómicos del PSOE, sino que aboga por la bilateralidad entre Estado y Generalitat. Con esta declaración Montilla sienta que Catalunya no pretende formar ningún frente como estaba dando a entender el presidente conservador valenciano, Francisco Camps. 

Guía para explicar las reivindaciones catalanas. El PSC decidió distribuir unos 1.500 ejemplares de una guía sobre la propuesta catalana de financiación autonómica, en una campaña de "pedagogía" en España que permita clarificar posturas y "desvanecer ciertos prejuicio, si los hay" sobre la solidaridad de Catalunya. Según ha informado el portavoz del PSC, Miquel Iceta, el "librito" se enviará a cargos institucionales (diputados y senadores), gobiernos autonómicos y líderes de opinión en España, un argumentario que defenderá los postulados catalanes. La guía tiene una introducción escrita por la vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre, y contará también con artículos de economistas como Antonio Zabalza y Núria Bosch. Tras la introducción de De Madre, el librito sobre financiación reproduce el artículo que hace más de una semana publicó el presidente de la Generalitat, José Montilla, en el que advertía de los peligros de "desafección" hacia España si no se cerraba un buen acuerdo de financiación para Catalunya.

Catalunya solidaria con el resto de autonomías. "Pedimos a todo el mundo objetividad y que las leyes se cumplan, que el Estatut es una ley orgánica española, y que Catalunya ha sido, es y quiere seguir siendo solidaria con el resto de Comunidades Autónomas", ha subrayado Iceta. Así lo ha transmitido el portavoz del PSC, Miquel Iceta, en la rueda de prensa posterior a la comisión ejecutiva de los socialistas catalanes, muy centrada en la nueva financiación y en la que se ha avalado plenamente la estrategia de Montilla, cuyo primer fruto, según Iceta, es que "ya nadie habla de aplazar" la negociación.

Apoyos de los líderes conservadores. Iceta ha agradecido públicamente el apoyo a los postulados del presidente de la Generalitat que han surgido, "con matices" desde diferentes sectores políticos, sociales y empresariales, y ha hecho especial mención al ex presidente catalán Jordi Pujol, al secretario general de CiU, Josep Antoni Duran Lleida, y al ex ministro del PP Josep Piqué. Ante la "fuerte expectativa" de la reunión del próximo miércoles de Zapatero con los 'barones' socialistas, Iceta ha dejado claro que para el PSC "ésta es una reunión importante, pero no es una reunión para negociar". "Que nadie tenga miedo, que no hay más reuniones que las fijadas por las instituciones que marca el Estatut", ha subrayado Iceta, que ha recordado que la negociación oficial se iniciará el próximo 28 de mayo, en la Comisión Mixta de Asuntos Económicos y Fiscales Estado-Generalitat, y no en la reunión previa de mañana de la Comisión de Política Fiscal y Financiera, en la que participan todas las comunidades autónomas, ni en la del miércoles en La Moncloa. "No entendemos que sea en estos momentos el espacio" en el que negociar la financiación, que viene marcada por el nuevo Estatut", ha añadido Iceta.

Felipe González publicó el pasado miércoles en EL PAÍS un interesante artículo titulado Crisis y prioridades, donde propone abiertamente un dilema bajo el enunciado de que, para hacer frente a la crisis económica, sería bueno aplazar la negociación sobre el nuevo modelo de financiación, para permitir que el Estado recupere capacidad inversora. Afirma que "inexorablemente, la nueva financiación producirá incrementos de gasto en sectores que lo necesitan de los servicios esenciales transferidos, pero que están desvinculados de los efectos de la desaceleración de la economía y del empleo que necesitamos recuperar". En definitiva, que como "ambos frentes no pueden ser atendidos a la vez de manera razonable, para que sea satisfactorio el resultado es mejor escalonarlos y centrarse en lo fundamental".

Un falso dilema se caracteriza por omitir las alternativas razonables sin argumentar dicha omisión. Y contraponer gasto social e inversión pública no sólo es negar la eficacia de combinar ambos factores como receta política y económica, sino que encierra algunas trampas y niega principios que creíamos consolidados. Como que la mejor inversión económica es la social, o que las comunidades (que son también Estado) son actores políticos con capacidad eficaz de inversión pública en "infraestructuras, vivienda protegida o rehabilitación de centros urbanos", porque muchas de estas competencias les han sido ya transferidas.

Nos enfrentamos a una situación económica que reclamará medidas y actuaciones severas, pero la economía española está más preparada hoy que en el pasado. También es cierto que las tensiones políticas de un proceso negociador como el que debemos afrontar pueden resultar incómodas en este momento; y reconozco que las incomprensiones del debate estatutario catalán han dejado un rescoldo de recelo preventivo hacia todo aquello que proponga Catalunya. Incomprensiones alimentadas de manera miserable por aquellos que siguen pensando que el anticatalanismo es rentable políticamente, ante la pasividad de quienes creen que el coste de hacer frente a la demagogia es demasiado alto.

Hay razones de peso contra el argumento según el cual hay que aplazar la negociación de la financiación autonómica hasta que un nuevo ciclo favorable de la economía mundial, europea y española permita abordarla en mejores condiciones.

La primera razón (sorprende tener que recordar lo obvio), es que el Estatut de Catalunya obliga a todos: a la Administración general del Estado y a la Generalitat de Catalunya. El argumento de que al ser una Ley con varios procesos pendientes de resolución en el TC debe ser considerada parcial o provisional no es admisible democráticamente. Las leyes en vigor son de obligado cumplimiento. Y el Estatut dispone que antes de agosto de 2008 se debe llegar a un acuerdo de financiación bilateral para su aplicación a partir del 2009.

Segunda razón: como ha afirmado José Luis Rodríguez Zapatero, la mayoría de los organismos internacionales, reconocen que el desarrollo económico de España en las dos últimas décadas se explica también por su importante proceso de descentralización. Que ha permitido desarrollarnos como sociedad y como economía moderna y competitiva. Más descentralización es igual a más desarrollo. Las economías más dinámicas son las más federales. Por eso hay que continuar y profundizar en este camino de éxito.

Y la tercera razón es que no podemos aplazar esta negociación porque debemos resolver una situación clamorosamente injusta. Nuestro actual sistema de financiación ya no es útil ni justo para todos. Ni es sano, ni es eficiente. Ya no redistribuye con parámetros actualizados, ni alcanza el equilibrio fiscal, ni promueve la solidaridad real. Hace años que el sistema no es justo con quienes más aportan.

Hay quien cree que esta inaplazable negociación será casi un combate. "Nos veremos las caras", dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo. Es comprensible que algunos pretendan mantener un estatus que les favorece aunque sea injusto con otros. Pero es del todo inaceptable que esta situación perpetúe una injusticia lacerante en la financiación que Catalunya necesita para atender los derechos y necesidades de sus ciudadanos. Ejercer la solidaridad es aportar más, pero no debe implicar recibir menos. Ciertamente pagan los individuos, pero las inversiones y los servicios se producen y se proporcionan en los territorios. ¿Qué sentido tiene defender el superávit del Estado si éste se produce a expensas del déficit de las administraciones autonómicas y locales? Máxime en una situación de desaceleración económica. ¿Qué sentido tiene situar un porcentaje mínimo de gasto público reservado al Estado sin atender las necesidades de gasto de las Comunidades Autónomas en función de las competencias que tienen encomendadas?

¿Quién teme cumplir una ley orgánica española como el Estatut? ¿Quién teme resolver los problemas de financiación de Catalunya y, a través de ella, abordar un nuevo marco de financiación más justo y equilibrado? ¿No es la justicia social nuestra divisa? ¿Desde cuándo la justicia es un obstáculo para la cohesión territorial?

No podemos pretender que nadie se sienta cómodo siendo solidario si su solidaridad acaba por penalizarle. No es aceptable que la solidaridad que se reclama a Catalunya perjudique los derechos de los catalanes. El riesgo es grande, porque podría acarrear el desafecto con la política española y la certeza de que un sistema considerado injusto debe ser sustituido. Y de ahí a la reivindicación del concierto económico (éste sí, por naturaleza, insolidario) o a la consolidación de fenómenos como la Liga Norte italiana, sólo habría un paso.

Existe todavía otro riesgo: si Catalunya pierde su capacidad competitiva y su capacidad de garantizar la cohesión social, puede quedar atrapada entre una España que no la atiende (ni entiende) y un futuro de progreso al que no podría llegar por falta de recursos, inversiones e infraestructuras. ¿Interesa esta situación a alguien? Por supuesto que a nadie razonabl