I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s'arrisqui tan com abans —coses de l'edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d'Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m'agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D'Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d'aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta...)

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

Nit històrica al Liceu, per l'èxit assolit per tota la companyia que han cantat la versió de concert de la Lucrezia Borgia de Donizetti.

Teatre amb les entrades esgotades i públic internacional, majoritàriament del àmbit germànic, per assistir al debut d'Edita Grubrerova en aquesta rol. El Liceu l'ha envoltada d'un companys d'extraordinària categoria, Josep Bros, Ilderbrando d'Arcangelo i Ewa Podles. Llàstima que el director musical no hagi estat algun director expert en el repertori belcantista, és clar que això després dels resultats obtinguts, era el de menys.

Avui s'havia decidit prèviament que, anés com anés el concert seria un èxit històric i clamorós en la història del teatre. Jo des de 1975, any del meu debut al Teatre, he viscut pocs èxits com els d'avui.

La Lucrezia Borgia és una òpera que requereix un quartet solista important, soprano dramàtica d'agilità, tenor líric, contralt i baix baríton. En el Liceu la soprano ha estat Edita Gruberova, que ni en somnis té el registre vocal original de la part. La va estrenar Henriette Méric-Lalande, la mateixa soprano que va estrenar Il Pirata de Bellini. Amb això vull dir que malgrat que la Gruberova no té els mitjans que la part demana, no és una novetat que la cantant ha adaptat a la seva vocalitat i estil, rols tan dramàtics com l'Anna Bolena o la Norma, obtenint el reconeixemnet del públic.

La prodigiosa tècnica vocal de la Gruberova és el seu pricipal aliat per obtenir els resultats musicalsde les seves interpretacions i és amb ella que ha centrat, juntament amb un balcanto sui generis, tota la brillantíssima carrera operística, seguida i defensada per una allau de seguidors que la idolatren.

Ja en la seva entrada "Tranquillo ei posa"ha posat totes les cartes sobre la taula i l'estil gruberovià, la marca de la casa, ha aparegut per a goig i gaudi dels seguidors que esperen justament això i per a desesperació de pocs. La Gruberova no arrisca com abans i ha cantat quasi tota l'opera en constants pianíssims i mezza voce, restant a la part de tota la càrrega dramàtica. La interpretació que fa de la Lucrezia està allunyada del dramatisme i càrrega malèvola que Donizetti, basant-se en l'obra de Victor Hugo, va vestir a aquest personatge, molt més refinat i culte del que la llegenda ens ha deixat. Però l'òpera de Donizetti és la que és i l'estil en que va estar escrita, també és el que és. Si la senyora Gruberova ha decidit que el belcanto és el que fa ella, està bé, per a ella i per tota la legió de seguidors, per a mi no. La seva cabaletta final, aquella que Donizetti va tenir que escriure contra la seva voluntat "Era desso il figlio mio", per tal de satisfer a la diva que no li va deixar oportunitat de mostrar les seves agilitats i virtuosismes pirotècnics, ha estat la cosa més amanerada i anti dramàtica que he escoltat en anys, amb alguns petits problemes, segurament deguts al cansament i a la manca de rodatge amb el rol.

Alentir les frases per tal de recrear-se fins a la sacietat amb els sons perduts entre l'afinació dubtosa, els portaments aspirats i algun que altre agut (pocs, doncs la veu ja no està per les exhibicions d'anys enrere) ratllant el crit, son alguns trets de l'actuació d'aquesta nit passada. És cert que el seu cant té un no se què d'eteri i d'encanteri, que fa que el temps s'aturi i el públic enlluernat pel prodigi vocal, es deixí seduir, com per l'art d'un il·lusionista en l'artifici més amanerat, però aquesta és precisament la gràcia d'aquesta cantant, jo ja us la regalo. M'avorreix soberanament.

Al seu costat, Josep Bros, amb una veu de volum cada cop més gran i consistent ha obtingut també, un grandíssim èxit, però anem en compte, doncs el tenor està forçant molt la veu i el resultat d'aquest esforç és, un centre important però una pèrdua de color i consistència en el registre agut i sobreagut. La veu comença a oscil·lar i el que ara s'apunta com un signe de fatiga vocal, si no va en compte, esdevindrà aviat un problema seriós.

Bros és molt valent, ho ha demostrat sempre, acceptant rols de grandíssim compromís, però si hagués mantingut el repertori més líric i no hagués forçat tant el registre extrem, avui no s'hagués trobat amb els problemes en el pas de la veu, en la col·locació excessivament cranial dels aguts i en la bellesa del timbre. Ha tingut la valentia de cantar l'ària que sempre és talla "T'amo qual s'ama un angelo" i que va tornar a posar en circulació Alfredo Kraus. On m'ha agradat més és en el duet final, on Bros, ha recollit la veu i ha cantat tot el fragment amb frases líriques molt controlades i amb veritables lliçons estilístiques de com cantar la part. No cal que ens demostri que té tanta veu, doncs és quan fa aquestes demostracions d'expansió vocal, quan la veu es ressenteix i es deixa d'emetre de manera natural i bella. Cuidat Josep.

Per cantar el Don Alfonso, el Duc de Ferrara, rol no gaire llarg però d'importància dramàtica, escènica i musical, hem tingut la gran fortuna de tenir al baix baríton italià Ildebrando d'Arcangelo, per a mi, el veritable triomfador de la nit. Veu homogènia, línia impecable i emissió segura. La veu és contundent si bé no estem davant d'un baix rotund, la seva joventut ens fa preveure que encara té camí per arribar a ser-ho, de moment i amb una carrera molt important i molt seriosa, ens ha ofert una ària i cabaletta de manual i un duo amb Lucrezia d'autoritària musicalitat. Llàstima que el rol no dona per més, però veient l'èxit assolit, potser s'animarà a tornar.

El cas d'Ewa Podles, la contralt polonesa és únic en la història vocal dels darrers anys. És una veritable contralt coloratura que ens ha captivat en el repertori barroc i belcantista, però que també ha cantat Verdi i Wagner. El volum de la seva veu i la contundència del registre l'ha fet triomfar per tot el món. Ara, ja amb la veu no tan homogènia i amb tres colors ben diferenciats, ha perdut força en el greu i la zona aguda no és tan enlluernadora com fa uns anys. To i així, després d'un inici una mica massa tenebrós, semblava més la Ulrica del Ballo que el Orsini, s'ha anat centrant, fent un bon duo amb Bros i un millor brindis en el darrer acte. Ha obtingut un altre èxit grandiós.

Lucrezia Bogia té molts rols petits i que en cap justificant la contractació de dos cantants hongaresos i un italià, sobretot si el resultat és més aviat mediocre. Millor donar-los tots a cantants del país.

Stefan Anton Reck, ha triomfat i en altres circumstàncies, estic segur que no hagués estat així. Direcció poc refinada i molt mediocre amb una especial dedicacio al tempo que li convenia a la diva. Si l'orquestra hagués estat al fossar i la Gruberova no hagués cantat, algú l'hagués xiulat, però ahir estava escrit que havia de ser una gran nit i a fe de Déu que ho ha estat.

El cor correcte i prou.

Mentre els aplaudiments i la cridòria inacabable, amb la pluja de flors i les pancartes exhibides de manera massa prudent com a homenatge a la diva de la casa, m'han vingut al cap moments gloriosos en els que jo participava de la festa i he pensat en la sort han tingut tots aquests que avui han gaudit amb la seva diva en una comunió en la qual jo no he participat.

Ara després d'escriure el post me'n aniré a dormir escoltant el belcanto que m'agrada, potser amb la Caballé, la Gencer, la Sills, o fins hi tot la Sutherland, que també era avorrida però estilístacament irreprotxable, aquell belcanto que sense sacrificar la part de creació personal i variacions vocals, no oblida la línea, l'afinació i les regles bàsiques de l'escola italiana, on està prohibit portementejar i deixar de banda l'expressivitat dramàtica del text per a exhibicions circenses.