Es tracta de Elogi de la formiga, de Joaquim Carbó (Editorial Columna, 1996). Un recull de sis narracions d’aquest prolífic autor, especialment conegut per la seva literatura infantil. Només cal recordar l’esplèndida saga que va iniciar amb La Casa sota la sorra ja fa una bona pila d’anys.

En present cas es tracta d’una obra adreçada als lectors adults. D’una manera massa evident, des del meu punt de vista. Potser per a fer oblidar la seva vessant infantil? L’erotisme esdevé el centre i la raó de tots i cadascun dels contes que ens ofereix aquest llibre. Un erotisme velat i insinuat, escrit amb mà de seda i paraula exquisida, amb una cura excessiva, quasi malaltissa, com si l’autor temés caure al calaix infernal on la majoria dels crítics clouen la literatura carnal.

Com si cregués que la frontera entre erotisme i pornografia depengés més dels termes i no pas de temes, de paraules i no d’arguments. En tot moment, i d’una manera que em pareix obsessiva, evita l’ús dels termes sexuals. No ja dels més vulgars i basts, la qual cosa tindria una certa justificació, sinó fins i tot dels més habituals o naturals. Dir – o escriure – “penis”, “vulva”, “fel·lació” o “coit” significa situar-se a frec de l’abisme de la pornografia i el mas gust?

Pel meu gust, aquesta opció seva no es deu a un criteri estrictament artístic, sinó a un puritanisme mal entès. Puritanisme que, a banda de resultar incompatible amb escrits d’aquest caire, suposa un llast insalvable per a que els contes puguin fluir amb la naturalitat que fóra desitjable.

No es tracta de fer un ús adient d’aquelles metàfores, analogies o al·legories que embelleixin i facin acréixer la qualitat literària de l’obra, sinó ed convertir-ho en pauta de conducta. Pauta que, per excessiva i innecessària, converteix la lectura i la comprensió dels relats en una inintel·ligible cursa d’obstacles sense justificació literària aparent.

La literatura eròtica – a l’igual que li ocorre a la humorística– sempre camina damunt l’afilat fil de la navalla, temptant tothora el risc de caure en el ridícul o en el fulletó. En el cas d’aquest recull de Carbó, el seu innegable ofici reïx a evitar-ho... per pels pèls – que no pas pels cabells!

dilluns, 21 de juliol del 2008

http://www.racodelaparaula.com/

.

.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l'original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:

.

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

.

La imatge procedeix d'aquí.

.

www.joaquimcarbo.net  

  http://www.escriptors.cat/autors/carboj/pagina.php?id_sec=504 

Actualment, qui més està renovant el panorama són un conjunt d'autores joves, com Care Santos, Gemma Lienas, Eulàlia Canal, Gemma Sales, Lola Casas (amb el llibre CD Música i poemes per a petits monstres), entre d'altres. Vegeu l'article complet, en castellà: Relevo para la infancia.