Ridao ha afirmat que el Congrés Nacional d’Esquerra 'no ha estat fàcil', però ha assegurat que ha estat ‘un procés exemplar des del punt de vista democràtic, que marcarà un abans i un després’. ‘El sistema de partits tradicional ha entrat en crisi, i la resta de formacions n’haurien de prendre nota’, ha apuntat el secretari general d’Esquerra. Ridao ha apostat per 'ser optimistes, mirar sempre endavant i superar una etapa històrica, dilatada, de dotze anys', per començar-ne una de nova. 'Tenim feina, però sobretot tenim un equip renovat, amb gent experimentada, que permet encara el futur amb optimisme', ha assegurat el secretari general.

Puigcercós i Ridao també han encarregat als nous dirigents del partit que elaborin un pla de treball per 'poder avaluar al cap d'un temps la seva feina', i que fixin en un document els objectius de cara a la segona part de la legislatura. Ridao ha explicat que entre aquests hi ha la llei de consultes populars, la llei electoral, la llei d'educació, la de governs locals i la d'acollida, així com el desplegament del potencial de la llei de política lingüística. A més, ha citat altres actuacions com la definició d'un nou model de gestió de l'aeroport del Prat, el traspàs de Rodalies o el desplegament de la llei de serveis socials.

La nova Executiva ha fixat també tres 'línies vermelles' al Govern. La primera, 'preservar i potenciar l'actual model lingüístic a l'escola catalana', amb una 'potent llei d'educació que blindi el sistema educatiu' i les competències de la Generalitat en aquest àmbit. La segona línia vermella passa per aconseguir un 'molt bon model de finançament', per aquest motiu, Ridao ha assegurat que 'Esquerra ha de ser exigent i mirar de ser garant que l'acord sigui positiu'. La tercera, passa per preveure un escenari davant d'una sentència adversa del TC sobre el text estatutari. En aquest sentit, Ridao ha remarcat la necessitat d'aconseguir una resposta 'unitària' i 'contundent' fent que Esquerra parli tant amb la resta de forces polítiques com també amb entitats i plataformes de la societat civil.

Documents:
Document d'estratègia politica aprovat al 25è Consell Nacional
Resultat eleccions a les Vicesecretaries Generals
Resultat eleccions a les Secretaries Nacionals
Resultat eleccions al Consell Nacional

Per acabar de fer-me pujar la mosca al nas, només m'ha fet falta llegir aquesta notícia al confidencial e-notícies , que reprodueixo tot seguit:

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, ha admès durant la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que s’han cessat 847 funcionaris del seu lloc de treball, la qual cosa ha suposat una despesa de 291.970 euros anuals per compensar la diferència entre els nous llocs de treball assignats (de nivell inferior) i el grau personal dels funcionaris assolit per carrera administrativa. Ausàs ha reconegut també que hi ha 344 llocs singulars amb responsabilitats especials, que haurien de ser ocupats per a funcionaris qualificats, que hores d’ara estan ocupats per personal interí i també que s’han contractat 7.629 persones de reforç. La diputada de CiU Pilar Pifarré ha denunciat, en aquet sentit, que “el tripartit està cessant funcionaris per a contractar personal interí de confiança política sense qualificació” i ha assegurat que el tripartit està realitzant un mal ús dels diners dels contribuents que acabarà pagant “una administració de fireta on hi haurà molt personal que no tindrà res a fer perquè l’excès de contractació provocarà que només hi hagi diners per a pagar les nòmines”.

Es pot entendre perfectament, en una dinàmica sectària com la que representa el tripartit, el cessament en els seus llocs de treball dels 847 funcionaris que ocupaven llocs administratius d'alt nivell. El cost de l'operació els deu ser igual (ja se sap que quan els diners són de tots, no són de ningú!!), mentre l'objectiu de netejar l'administració de desafectes pagui la pena. Els nous "amos" de la Generalitat es malfien com ningú de tots aquells que no siguin integrament de la seva corda. Són sectaris en tot, i en això no haurien de ser menys, és clar. El fomut és que exhibeixen públicament la poca confiança que tenen en la pròpia Funció Pública, atés que el propi Conseller accepta que el grau professional l'havien obtingut a través de la carrera administrativa. La pregunta és òbvia: Té algún sentit fer carrera a l'administració, si l'únic mèrit que es té en compte és l'obediència i la submissió als polítics del tripartit?

El que ja no té cap lògica són els dos reconeixements que a continuació fa el Conseller Ausàs. Com es pot entendre que hi hagi 344 llocs de responsabilitat especial, que haurien de ser ocupats per funcionaris qualificats, i que els ocupen persones contractades com a interines? Em sembla evident que el motiu és simplement el de col·locar els "amics" i els "comissaris polítics" a prop dels seus amos, per controlar el corral. Potser casos com els que en aquest bloc hem denunciat anteriorment s'haurien d'incloure en aquest supòsit de clar ús partidista de l'administració. El segon reconeixement hauria de portar directament al Jutjat al Conseller i als responsables polítics que ho han permés: s'han contractat 7.629 persones de reforç. Se suposa, perqué la notícia no ho diu, que aquesta entrada de personal es deu haver produït des que el tripartit va començar el seu "regnat". Si el període de temps fos més curt, aquest fet agreujaria encara més la situació.

El que seria interessant seria veure en quins Departaments, Agències o martingales diverses s'ha col·locat tant personal de reforç, no fos cas que el pressumpte reforç s'hagués produït en llocs que no existien abans de l'any gloriós de 2003, i que òbviament no podien ser reforçats. Si fos així, seria claríssim que el Conseller menteix i tergiversa la realitat. Seria una nova perversió del llenguatge que esdevindrà, amb perspectiva històrica, com l'única aportació notable que els partits del tripartit hauran fet a la llarguíssima trajectòria de la nostra màxima institució nacional.

Tota aquesta situació, encadenada amb una situació de crisi greu al sector privat (la vaga del transport no ha fet més que posar-ho de manifest) i amb els dubtes raonables sobre el futur del finançament de la Generalitat, haurien de fer-nos reflexionar a tots sobre la vàlua i la competència dels nostres administradors, i sobretot fer-nos pensar si apart de l'expoli i l'ofegament a què és sotmés el nostre país, nosaltres no tenim una part de culpa en el nostres mals econòmics. És evident que el nostre dèficit no s'arreglarà del tot evitant situacions com les que el Conseller Ausàs reconiex, ni evitant el creixement exponencial de subvencions a "vividors" i entitats virtuals, però tindríem més legitimitat per reclamar i exigir un sistema més just de finançament si l'administració dels nostres béns públics fos més acurada. Com és possible que, havent-hi més gent treballant a l'administració, els ciutadans tinguem la percepeció que cada cop ho fan pitjor? El caciquisme, l'amiguisme i el nepotisme no ajuden el país ni les seves justes reivindicacions... però si als que se'n beneficien directament. Posem noms als 344 càrrecs i als 7.629 "endollats", i entendrem moltes coses, inclosa l'elecció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, però no només.[polldaddy poll="693027"]

Al final del comentari donava una previsió sobre el resultat que, modèstia apart, s'ha acostat bastant al que finalment s'ha produït. Preveia que el Putxi treuria un 44% dels vots (37% + 9%), que en Joan Carretero treuria un 32% (un 28%) i que els carodians estarien en un 24% (26%). Tenint en compte que era una simple estimació, no està gens malament, no?

Al marge de celebrar la meva vista, crec que els resultats són fantàstics pels que desitgem que ERC es renovi definitivament. Cal, però, que en primer lloc ERC acabi de pagar la seva aposta estratègica en pro del govern tripartit, i en aquest sentit la Presidència d'en Joan Puigcercós i la Secretaria General d'en Joan Ridao són la millor garantia que l'error dels darrers 5 anys continuarà acompanyant el declivi electoral d'ERC. Quan la patacada ja sigui històrica serà el moment per fer neteja de tota la porqueria que actualment domina l'aparell, així com de totes les institucions en què els llepaculs i enxufats intenten aprendre els metòdes caciquils "sociates", mentre viuen de conya a costa del desprestigi de la institució. Possiblement encara és massa d'hora perquè aquest canvi sigui percebut per la militància com a vital per a la supervivència de la pròpia d'ERC.

El bó de tot plegat és que, tenint-ho tot en contra, en Joan Carretero ha sabut posar en qüestió tot l'aparell "calabrés". Com que estic segur que tant ell com la Ruth Carandell, i la gent que els acompanyen, no acceptaran formar part de la nova executiva, el temps i els actes del govern tripartit els catapultaran cap a la direcció d'ERC, en un període curt de temps (màxim entre 1 i 2 anys). Ara només faltarà que en Joan Puigcercós guanyi les primàries per a ser candidat a la Presidència de la Generalitat, i que en Josep-Lluís Carod-Rovira perdi... i tots aquells que esperem amb delit la victòria de Joan Carretero, només hauremd'esperar el resultat de les properes eleccions nacionals. Hem de recordar, per si algú no ho tenia en compte, que ERC és el partit en el que hi ha una contradicció més gran entre el que pensa la militància i el seu electorat: i només cal tenir present que la victòria curta d'en Joan Puigcercós té una cara i una creu: la cara és la legitimitat que la victòria li dóna per liderar el partit... la seva creu és que té un 63% de la militància que no el vol. Quan s'acabi el congrés, el gran espanyol que tenim de President de la Generalitat ja tindrà les mans lliures per fer el què vol... i amb una ERC sense capacitat de fer res que contradigui l'aposta estratègica acordada al seu dia, de donar suport sempre i per sempre a un govern "d'esquerres", malgrat que sigui espanyol, a la nova direcció d'ERC només li quedarà una política: menjar-se tots els gripaus que Montilla vulgui, a canvi de mantenir les cadires calentes dels centenars de vividors col·locats a l'administració. I això la militància ho pot suportar, sempre i quan visqui de deixar-se encular, però no l'electorat. Joan Carretero, com deia aquell, només et caldrà esperar a veure passar el cadàver de la màfia calabresa per davant teu.

S'ha resolt la crisi d'Esquerra? Jo crec que simplement ha començat la gran crisis. El temps em donarà la raó, ja ho veureu.[polldaddy poll="690908"]

El President serà el gossot del Ripollés i el Secretari General serà l'inventor "tonto" de l'SD-6 de la sèrie Alias (per si no sabeu de qui parlo, mireu la foto). Coneixent de primera mà diverses anècdotes i històries verídiques sobre els dos personatges (lamentablement vaig haver-me de creuar amb aquests subjectes durant un breu període de temps), tinc claríssim que si alguna cosa els identifica és una mateixa manca d'escrupols i una voluntat de ferro per aconseguir els objectius que desitgen. De l'escolanet no en parlaré massa, perqué la nimietat del personatge és tanta com la buidor dels seus discursos. Són tant lamentables que estic segur, totalment segur, que se'ls deu escriure ell mateix. Si ni tant sols fos capaç d'escriure-se'ls, aleshores hauria de contractar un altre "negre"... l'actual només fa "bofillades" i "palurdiades".

L'actual Secretari General d'ERC, i aspirant a la Presidència, té les mateixes limitacions intel·lectuals que el seu escolanet, però una capacitat d'atracció i de manipulació superior a la d'aquell, llaurada sobretot a base d'acceptar -a contracor?- que si no tens la intel·ligència dels teus rivals, has de ser més llest, espavilat i malparit que ells. Per això s'ha envoltat sempre de gossos de presa, disposats a tot per a servir a l'amo. En conec alguns personalment, i puc afirmar que han estat degudament recompensats en llocs importants de l'administració pública, tot i ser analfabets funcionals. No hi ha res més segur en aquesta vida, la història ho confirma, que un neci amb càrrec per acabar sent un comissari polític perfecte... i la feina d'aquests individus és tota aquella que permet que el lider elimini els rivals directes a base de fer còrrer rumors, mentides, difamacions, dites totes en veu baixa i en cercles reduïts, tot impedint que al lider se'l pugui acusar directament d'actuar amb les "mans brutes".

Quan s'és conscient que només es tenen ànsies de poder pel poder, un debat en clau ètica i de compromís amb el país i amb la seva gent (com el que defensa en Joan Carretero) causen una profunda incomoditat i inquietud entre els que s'hi senten directament interpelats, perqué no poden oposar-hi cap valor ni cap exemple de contrari. I en aquesta situació és on es troba actualment ERC. Amb una vella guàrdia entestada en deslegitimar els postualts de Joan Carretero a base de difondre diverses "veritats revelades": no és prou d'esquerres, viu la mar de bé perqué té molts diners, és un proconvergent declarat, és un idealista, no entén la política "moderna", i un llarg etcètera més de tonteries sense fonament, però que poden fer forat en una massa "acrítica" i estupiditzada.

Per aquest motiu, durant els propers dies, assistirem a l'espectacle de veure com el gossot i l'escolanet coincideixen en fer un diagnòstic en què la conclusió serà que l'estabilitat d'ERC perilla. I arribarà el moment en què, en un "acte d'enorme responsabilitat política" proposaran una aliança en un projecte de "futur" i de "renovació", sempre i quan puguin vendre l'operació sense quedar massa malament. I si això no es pogués dur a terme a plena llum del dia, doncs recomanaran als seus fidels que optin per donar suport a un tiquet Puigcercós-Uriel, com a mal menor per impedir el retorn de la bèstia: en Carretero. Com quedaran en Renyer i en Ridao... i a qui importa, si són mocadors d'usar i tirar?

No cal que patiu, catalans, que si aquesta maniobra final s'hagués de fer, es farà o bé des de la seu de la "màfia" calabresa, o bé des de les clavegueres dels Departaments de la Generalitat de Catalunya, que ERC ostenta com a "cortijos", a través de les "rates" comissariades que els darrers anys hi han anat a raure. Pronòstic final pel dia 7 de juny, dia de les votacions: Puigcercós 44%, Carod 24% i en Carretero 32%. Un final de traca i mocador per un partit polític que continuarà inexhorablement el seu declivi. Tant de bó m'equivoqui, Joan Carretero, però em sembla que els somnis, com el teu, no deixen de ser-ho per molt que volguem... massa cards per tants pocs llirs, al país i al teu partit.

Que NO... home, que NO !, que aquesta fórmula es peta per tots costats, i en qualsevol fulla de càlcul Excel.

Que per més que el Montilla ,i tot el govern Tripartit, diguin que iran d'acord amb CIU al Congrés de Madrid per poder impulsar el desplegament del Nou Estatut, jo no m'ho empasso, perquè no és possible, i ara ho demostraré científicament.

Aquesta fórmula , és errònia : Tripartit + CIU = Pacte per Estatut a Madrid

Cal modificar-la per la següent:

{((PSOE-GUERRA-) + ( PSC-MARAGALLISTES)) + ( I.C. - COMUNISTES TORREOUS ) + (ERC-CARRETERO-PUIGCERCÓS-URIEL-RADICALS))+((UDC)+(CDC/2)) }

= OLLA DE GRILLS AMB ALGUNA POSSIBILITAT DE PACTE A MADRID.

Mira que és fàcil, i això que sóc de Lletres Mixtes.

“La primera reunió entre els partits que donen suport al govern català per posar en marxa la negociació del nou finançament té l’objectiu de, dins dels límits de l’Estatut, aconseguir el màxim. D’altra banda, Convergència, que va ser el principal signatari de l’acord de l’Estatut, s’ha de comprometre amb la negociació i el resultat que en surti, principalment perquè aquest passarà per Parlament. Es tracta que a Catalunya surti una proposta compartida i que el PSOE no caigui en la temptació habitual de pactar amb Convergència i que ens facin el llit al Govern català, com ha passat en altres ocasions, reduint les propostes consensuades a la mínima expressió”.

Extret del bloc d'en Josep Huget

              Los resultados electorales de las recientes elecciones del 9-M me sugieren una serie de comentarios. La idea extendida por expertos politólogos de que a los españoles no les interesa la política se ha desvanecido, si tenemos en cuenta el alto porcentaje de participación, (75,32%). Esta circunstancia podría deberse a que esta campaña electoral ha sido  de las más duras y tensas de toda la reciente democracia española, por lo que la ciudadanía se ha visto empujada inexorablemente a ejercer su derecho al voto.

             Los grandes beneficiados han sido los dos grandes partidos, hecho propiciado por la gran trascendencia que han tenido los debates de Solbes-Pizarro, y Rodríguez Zapatero-Rajoy en la campaña electoral.

            Se ha producido el triunfo indiscutible del PSOE, aunque sin alcanzar la mayoría absoluta, algo que entraba dentro de lo previsible, si tenemos en cuenta toda la legislación social aprobada en los últimos 4 años y la buena marcha de la economía. Es posible que estos aspectos positivos hayan sido contrarrestados en determinados sectores de la sociedad por su política territorial y antiterrorista. También en estos buenos resultados ha contribuido el voto útil. Parece que el miedo a la llegada del PP, ha propiciado una recepción importante de votos de Izquierda Unida y de Esquerra Republicana por parte de los candidatos socialistas. Aunque este dato habría que matizarlo. El PSOE ha incrementado sus votantes en unos 38.000. Izquierda Unida ha pasado de 1,3 millones a 963.000 votantes. Y Esquerra Republicana de 652.000 a 296.000. Por tanto, si el PSOE ha recibido numerosos votos de Izquierda Unida y Esquerra, habrá sido a costa de haber perdido votantes del 2004. Este dato parece claro.

            El otro partido, el PP, cuyo candidato aspiraba a ocupar el Palacio de la Moncloa, ha salido derrotado. Se podrá argumentar que ha aumentado los votos, el número de diputados, mas la realidad desagradable asoma, que por segunda vez ha sido vencido por el PSOE. Es cierto que ha incrementado sus votos alrededor de 400.000, aunque sería interesante averiguar su procedencia. Entiendo que habrán sido captados en el centro político, ya que a su derecha es imposible, ya que no hay nada. Entiendo que Rajoy y todo su equipo debieran llevar a cabo una profunda reflexión sobre cómo encarar el futuro político de su partido. Un candidato derrotado en dos ocasiones seguidas, no parece un buen bagaje para unas próximas elecciones. No obstante, doctores tiene la iglesia, aunque es previsible que haya luchas fratricidas. Un dato a destacar es que en el balcón de la calle Génova, en la noche electoral no estuvieron presentes ni Esperanza Aguirre ni Ruiz Gallardón. De las victorias todos quieren ser partícipes. No ocurre lo mismo con las derrotas. Es así el juego político.

            Han salvado los muebles los partidos nacionalistas moderados como el Convergència i Unió que ha aumentado en un diputado su representación, aunque ha tenido 60.000 votos menos. El PNV ha perdido 1 diputado, pasando de 7 a 6, y  con 115.000 votos menos. CC-PNC ha perdido representación, pasando de 3 a 2, con 71.000 votos menos.  En cuanto a los partidos nacionalistas radicales los más perjudicados han sido: Esquerra Republicana, que ha pasado de 8 a 3 diputados, por lo que ya han tomado determinadas decisiones, al abandonar el gobierno de la Generalitat, Joan Puigcercós, para dedicarse a las tareas estrictamente de partido; la CHA aragonesa que se ha quedado sin su representación, al perder 47.000 votos; e igualmente le ha ocurrido a E.A. que ha perdido su diputado, con una reducción en votos de 30.000. El BNG con 2 diputados y NA-BAI con 1 se mantienen prácticamente igual.

            Estas elecciones han sido letales para Izquierda Unida. También era previsible, si tenemos en cuenta la indefinición de su programa, así como el haber sido Gaspar Llamazares el mejor portavoz del Gobierno socialista. Las decisiones no se han hecho esperar, ya que Llamazares no se presentará a las próximas elecciones.

            La coalición no da más de sí y necesita replantearse su futuro. De esta debacle sacará beneficio Gaspar Llamazares, que no tardará mucho para llamar a la puerta del Partido Socialista. Allí le espera López Garrido, entre otros compañeros que han contribuido a dinamitar la coalición.

            La consecución de un escaño por parte de Rosa Díez, también es digno de destacar, aunque habrá que estar a la espera en cuanto a su consolidación en próximas elecciones.

            En definitiva, Rodríguez Zapatero ha sido refrendado electoralmente por la ciudadanía, para que siga llevando adelante su proyecto político. Así de clara la conclusión, tal como están manifestando destacados periódicos europeos y americanos. 

El nucli dur d’Esquerra, ja no enganya a ningú.

Esquerra no és Esquerra Republicana de Catalunya, Esquerra és una poltrona que s’han muntat la jerarquia sorgida del darrer acte de canibalisme republicà, que va concloure en la ingesta crua de carn de Colom i Rahola.

Que dimiteixin ja !, en Carod i en Puigcercós, l’Huguet, en Benach i en Ridau, en Canet, i la Llansana, i la Cid, i el guapo d’en Jordi Portabella, en Joan Puig , l'Anna Simó, en Tardà, i els crítics començant pel Carretero, també, ara no fan falta carronyers, ERC necessita líders amb carisma, humilitat, treball, dignitat, noblesa, idees i intel·ligència.

La imatge lamentable mostrada per en Puigcercós , a la tertúlia de la nit electoral a TV3 , va ser deplorable.

A mesura que s’anaven coneixent els primers resultats significatius, era d’un cinisme acollonant escoltar el Número Dos d’Esquerra .

Segons l’amic Joan de Ripoll, tot el fracàs estrepitós., era degut al bipartidisme, a l’absentisme del seu votant habitual i per últim, i el més greu de tot, i segons aquest lerrouxista, el fet que en les darreres eleccions generals del 2004, ERC hagués obtingut més del doble de vots amb 652.000 sufragis davant els 297.000 electors del 9-M del 2008, i més del doble de diputats amb 8 congressistes enfront els 3 d’ara , era degut a un fet inusual i paradigmàtic, i que al seu parer, aquells fabulosos resultats no van ser rés més que un cúmul de circumstàncies que va provocar que toquessin el seu sostre electoral .

Vinga Esquerra, feu-nos un favor als votants habituals d'E.R.C. , els independentistes democràtics de Catalunya, i dimitiu, per dignitat i responsabilitat, deixeu que ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA torni a anhelar els seus somnis, sense sostres, sense enganys, lliurement.

VISCA ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA,

LA DE MACIÀ I COMPANYS !!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA ....i si pot ser... d’esquerres.

]]> http://salorosa.wordpress.com/?p=21 Thu, 27 Mar 2008 11:33:09 +0000 passosperduts http://salorosa.wordpress.com/?p=21 Un diputat guanya més de 4.000 euros al mes i la majoria arriben als 5.000 i, a més, hem d'afegir les indemnitzacions dels alcaldes i regidors, les segones feines (algunes declarades, moltes no) i els complements per secretaris i presidents de comissions. En resum, els nostres diputats es poden permetre un armari amb un Gianfranco Ferré, un Valentino, un Antonio Marras, un Dsquared2, o alguna cosa més clàssica com un Oswald Boateng, un Sisley o un Versace.

Aquests dies, els corresponsals de SalóRosa hem anat prenent nota de la forma de vestir dels nostres diputats, i quan escrivim diputats volem dir els diputats masculins. Ha estat una setmana intensa de comissions i això ens ha permès estudiar amb detall els diputats que han anat desfilant per les passarel·les del Parlament. Com vesteixen els homes de la Pàtria?. Estan a l'alçada de la seva dignitat?.

Convergent. El diputat Cortefiel

El diputat convergent és el més elegant del Parlament, la qual cosa tampoc és massa significativa. És un diputat que no arrisca massa: vestit amb tons grisos i cendra, tall clàssic de dos botons, camisa blau cel i corbata discreta i ensopida, amb un trist nus americà. Podrien ser els comerciants d'una empresa d'electrodomèstics. Aquests dies s'han incrementat el número de diputats convergents sense corbata; algú els hi hauria d'explicar que l'absència de corbata només es justifica amb colls londoner, spread o italià, però no amb les turndown i encara menys amb un coll americà, que és el que predomina. I, si us plau, mai es treguin la jaqueta quan estan en una comissió. Donem de menjar apart al diputat Oriol Pujol i l'elegantíssim Fernández Teixidor.

Socialista. El diputat escuraxemeneies

El diputat que sembla que s'avergonyeixi de la seva condició de diputat. Què podem dir?. Americanes de pana amb pantalons de fil, jeans (caldria una sanció parlamentària per presentar-se al Parlament amb jeans), camises per fora, desaparició sistemàtica de la corbata, combinació jersei - jaqueta, americanes obertes mostrant pantalons sense cinturó, corbates indescriptibles i, atenció, un diputat amb més medalles que un mariscal de camp. La majoria semblen miners gal·lesos vestits per anar a missa de diumenge. El més trist és el joc de colors, especialment la combinació camisa - jaqueta, que és sempre equivocada, com ara una jaqueta camell amb una camisa vi i una corbata verda. Aquesta setmana ens ha agradat el diputat Paladella.

Esquerra. El diputat Massimo Dutti

El diputat d'Esquerra és adicte a les marques Inditex. Zara, Massimo Dutti i alguna camisa Pull and Bear. És un diputat que associa la modernitat al vestit amb botonatge molt alt, freqüentment amb colors terra, camisa de color càlid i corbata igualment càlida. Si els ajuntem a tots estaríem davant d'un casament de penal a La Canonja o a Sant Adrià del Besòs. Ens hem adonat de les dificultats dels diputats d'Esquerra per tal de combinar les sabates amb el vestit, de manera que un dels representants d'aquest grup portava un vestit negre de pana (amb una visible capa de caspa a les espatlles) i unes sabates marrons, que no han estat llustrades d'ençà que van sortir de la botiga. No els hem vist aquests dies, però destaquem l'elegància d'en Ridao i en Puigcercós, sense que això s'hagi d'interpretar com una lectura política.

Popular. L'home Pantuflo Zapatilla

Els representants del Partit Popular no deixen cap marge a la sorpresa, ja que vesteixen com el que són. Vestit fosc, camisa blanca, corbata blava i sabates negres. L'uniforme s'apropa molt al prototipus convergent, però amb un plus de sobrietat. Alguna corbata seven-fold, tab collar a les camises, i sabates de punta sempre llustrades. El pitjor són els bessons daurats que llueixen alguns diputats. I és que el principal defecte dels diputats populars és la seva estètica conservadora, de manera que ens els imaginem a casa amb batí de seda i sabatilles Castañer, com en Pantuflo Zapatilla. Ens agrada l'atreviment d'en Rafa López, qui comparteix amb el socialista Antoni Comín l'intent d'incorporar una estètica jove al Parlament.

Ecosocialista. El diputat sostenible

Hi ha pocs diputats ecosocialistes i a més tenen estils relativament diferents. En general, comparteixen el perfil estètic dels socialistes: mal vestits, massa pana, corbates que semblen els badalls d'una campana i unes sabates de mercat de diumenge. Hi ha dos diferències significatives respecte dels diputats del grup socialista. La primera és que sempre utilitzen una o dues talles més de les que precisen. Hem de dir que són diputats força panxuts, però haurien de compensar el perimètre de la cintura amb les mànigues i les espatlles, uns retocs que no passaran dels 50 euros. La segona és que utilitzen sempre els mateixos models (alguns des de fa uns quants anys), suposem que per a practicar els principis sostenibles. Només destaca en Postigo, que porta amb una certa elegància el seu estil deixat.

Ciutadans. El diputat funcionari

Només són tres i aquests dies els hem vist poc. La seva estètica és més aviat discreta, grisa, un xic funcionarial, castellana, un punt casposa.

Dedicarem altres articles a parlar de les ulleres, dels pentinats, dels perfums i farem un monogràfic sobre mitjons. Avui, els redactors de SalóRosa hem arribat a dos conclusions. La primera és que el nivell mig estètic del Parlament no està a l'alçada de la dignitat de la institució. La segona és que les aparences no enganyen. Tothom és com sembla, o sembla el que és.

Els mals resultats de diumenge indiquen el final d'un cicle polític, de partit i de país, però també són, al cap i a la fi, una més de les moltes situacions adverses que hem hagut de superar. El pare de la pàtria txeca, Tomás Garrigue Masarik, com Francesc Macià, anys més tard, afirmava que la lluita per la llibertat era un compromís ètic amb la humanitat que mai podia perdre. Gràcies a aquesta lluita per la llibertat, Esquerra sempre ha superat, amb el seu inalterable compromís ètic amb la nació catalana, guerra, exili, dictadura, una transició fraudulenta i el repartiment del país entre socialistes i convergents durant els últims trenta anys. Essent la nostra història constant com la marea, després de la davallada, vindrà la crescuda. I després del fracàs de l'autonomisme, i corroborat el federalisme com una utopia, l'independentisme d'ERC pot esdevenir majoritari.

  Aquest canvi de cicle ja ha començat al nostre partit en forma de període precongressual. Un període d'incerteses que torna a fer emergir, en molts militants, la por de les divisions insalvables que sempre han perseguit l'independentisme. Per això volem fer una crida a tots els actors a la serenitat, a la calma, al compromís absolut amb el nostre partit i a prioritzar, per damunt dels enfrontaments personals a què hem assistit aquests dies, la concreció del projecte que rellanci ERC cap a un nou cicle d'il·lusió i de creixement. Nosaltres, comprometent-nos amb aquestes exigències, treballarem, amb totes les energies de què disposem, per fer realitat una nova etapa de creixement. Volem que torni la il·lusió, definir un full de ruta creïble, seriós i pautat cap a la independència i que el proper govern deixi enrere el peix al cove convergent i el mica en mica s'omple la pica socialista i exerceixi el dret de decidir, convocant les consultes populars que siguin necessàries per plantar cara a l'Estat en defensa dels interessos de Catalunya. I volem, és clar, que l'actual govern d'Entesa s'amari d'ambició política per posar fi al saqueig fiscal que patim.

Ara tenim a tocar fer possible la nova ERC i construir el futur catalanisme, inevitablement independentista. Per aconseguir-ho, ens toca treballar de valent per agrupar les diferents sensibilitats i milers de militants que, dins d'ERC, defensen aquest projecte de renovació i d'il·lusió. Toca saba nova i lideratges plurals, i ha de quedar enrere, d'una vegada per totes, el debat personalista, els equips tancats i enfrontats i el tacticisme de curta volada. Plegats tenim una enorme responsabilitat: garantir el dret de decidir un canvi seriós i responsable. L'independentisme, en creixement constant, espera que del proper congrés en sorgeixi una Esquerra de la llibertat, renovada i forta. Ara és l'hora del patriotisme, la intel·ligència i el coratge. I, en el nostre partit assembleari, tot és a les nostres mans, tot és a les vostres mans.

Uriel Bertran i Jaume Renyer, militants d'ERC