Polítics de segona o tercera fila, de perfils baixíssims, que en condicions normals cap mitjà de comunicació es dirigiria a ells per demanar-los l'opinió (perquè és irrellevant), tenen una tribuna lliure on, animats per la vanitat dels comptadors de visites, es creuen que són grans ideòlegs o, el què és pitjor, grans humoristes.

I hi escriuen coses que no gosarien dir en una tertúlia o en una roda de premsa, perquè hom porta corbata sap que no pot dir coses a la babalà. En canvi, amb pantalons curts del Decathlon i camisa espitregada, amb la impunitat que et dóna el despatx de casa, se senten els amos del Photoshop, i apa, a embolicar la troca.

Altra cosa és que els mitjans seriosos piquin (clar que, a hores d'ara, qui creu que El País i El Mundo siguin seriosos). Però hom té la sensació que el debat polític actual es una successió de clics en un enllaç on hi posa: "Deja tu comentario".

Tots els que hi vivien o hi havien viscut durant molts anys, havien rebut tota mena d'atacs i prohibicions, abusos i vexacions, per part d'una gent que, provinent de pobles del costat s'havien proclamat amos i senyors de la seva vila, després d'haver-se'n apoderat fent ús de la força. Aquells forasters havien estat molt cruels amb els nostres vilatans, i aquests havien intentat sobreviure a base de fer la viu viu, intentant fer veure que res no havia passat. Aquell esperit de supervivència els havia permès anar tirant com bonament podien, tot esperant que arribessin temps millors. Al cap de molt esperar, el que comandava aquells forasters que havien saquejat i profanat el poblet, va morir i, amb ell, l'esma de tots els qui l'havien seguit i acompanyat. Els nostres vilatans varen respirar alleugerits, imaginant un futur ple de colors, en contrast amb el panorama gris que havien hagut de patir.

I és en aquest context on trobem a la nostra protagonista: la Peta. La Peta era la néta d'uns avis que havien estat personatges memorables del poble. Havien exercit d'alcaldes, un després de l'altre, i ambdós havien mort exercint els seus càrrecs. En les cerimònies de comiat dels dos, tot el poble els havia volgut acompanyar, pel respecte i l'admiració que despertaven entre tots ells. Aquelles virtuts de què havien gaudit aquells alcaldes -l'admiració i el respecte-, el poble les havia transmès a tots els seus descendents inclosa, és clar, la Peta. 

El fumut, per a ella i per a tota la seva família, és que qui feia d'alcalde, i en resum, qui els permetia poder mantenir una caseta i fer un mos de tant en tant, era un nouvingut. El senyor Muntanyola, així es deia l'alcalde, era algú que no tenia cap lligam amb la gran família que ells havien representat, ni tant sols pertanyia a cap de les altres famílies històriques de la vila. Ningú sabia ben bé com s'ho havia fet per arribar a alcalde, però més d'un, i més de dos, asseguraven que tenia un passat fosc. Tot i que tothom en parlava en veu baixa, ningú gosava dir-ho públicament. Nosaltres si que us ho direm, perquè no tenim por de fer-ho: havia treballat, havia fet d'empresari i havia aconseguit fer-se un racó, ell tot sol.

Malgrat tot, perquè enganyar-nos, aquella família no havia estat tocada per la deessa fortuna, i en l’època en què transcorre la nostra història, amb prou feines si podien permetre's una caseta als afores del poble, ben lluny d'aquells masos i palauets on havien viscut èpoques glorioses els seus avis, sempre evocats. La Peta treballava fent feinetes a l'Ajuntament, mentre que la resta de la seva família malvivia com podia també en els serveis municipals (brigada, clavegueram...) o bé en alguna de les empreses que hi havia al poble.

Malgrat que la Peta acceptava amb humilitat la seva situació, i per extensió la de la seva família, en el fons de la seva ànima hi malvivia un cert ressentiment contra aquell nouvingut, ara esdevingut alcalde. D'amagat de tothom, i sense que ho sabés ningú més que ella i algun familiar pròxim, en el fons anhelava ser alcaldessa algun dia. Pensava, potser amb raó, que el càrrec els pertanyia, perquè abans ho havia estat dels seus avis... fins que aquell coi de forasters els n'havien foragitat. Tot el poble encara recordava el bé que ho havien fet els seus parents, i perquè ella hauria de ser menys que ells? Si més no creia que tenia el dret d'intentar demostrar-los que era ben capaç de fer-ho tant bé, o fins i tot més, que els seus venerables avis. Tot quedava, no obstant, en somnis que s'esvaïen tot just despertar.

La nostra Peta era jove, arrauxada i un xic llunàtica però, misteris de la vida, s'havia enamorat bojament de l'alcalde, tot i la diferència d'edat que es portaven. És sabut de tothom que aquestes coses passen. La Peta, no obstant, era conscient que l'alcalde no es fixaria mai en ella, perquè ella, pobrissona, no deixava de ser una pobre recepcionista de l'Ajuntament, lletgeta, rodanxona i amb un lleuger borrissol dessota el nas. Ei, això que no s'hi fixaria tampoc estava tant clar, eh, a menys que ella es fes notar. I tot imaginant com podia fer-s'ho, se li va ocórrer una gran idea. L'alcalde i tots els que li seguien els passos, només paraven esment dels altres regidors del consistori... bé, tampoc tant, eh!. Si l'alcalde només parava atenció als regidors, ella hauria d'aconseguir ser-ne un d'ells. I dit i fet.

- Fets i no paraules.- va dir-se.

Va començar a parlar amb amics, companys i veïns dels afores del poble. I no va parar fins que va engrescar-los a tots i tot seguit va posar mans a l'obra. La gent del raval tenien uns representants des de feia molts anys, però a qui ningú no feia massa cas. El primer que havien de fer, és clar, era parlar amb ells i demanar-los pas. Els pobres, homes grans com eren, no feien res més que parlar del gloriós passat que la família de la Peta representava, però no acabaven de fiar-se d'aquella joveneta, en qui no sabien veure-hi cap tret que havien caracteritzat als seus avis. Amb el temps, i una mica de mans i mànigues, els venerables ancians van acceptar retirar-se. Ara només havien d'esperar que l'Alcalde convoqués eleccions. Ella, i la resta que l'acompanyaven en aquella aventura, ja estaven a punt.

Quan el senyor Muntanyola va convocar eleccions, la Peta i els seus companys van aconseguir treure representació... molta més representació que la que havien aconseguit aquells venerables avis a qui havien fet fora. I la Peta, sent lletgeta, rodanxona i amb un incipient borrissol sota el nas, aconseguí, a ulls de tothom, semblar més bella del que realment era. Ja se sentia capaç d'aconseguir tot el que havia somiat.

- Ara si que en Muntanyola es fixarà en mi.- pensà.

I en Muntanyola, i amb ell tota la cort que el seguia, s'alegraren d'aquella irrupció a la casa consistorial. Els feia gràcia que la néta d'aquells prohoms de la vila hagués arribat tant amunt tota soleta. En realitat en Muntanyola creia que era gràcies a ell que la Peta s'havia pogut fer un lloc en aquell ajuntament... que no l'havia ocupada, a ella i a bona part de la seva família? Com que tant la candidatura d'en Muntanyola com la de la Peta eren les representatives de la continuïtat del poble, la majoria de vilatans es feren il•lusions que aquella parella durien el poble a superar totes les desgràcies amb que havien hagut de conviure fins aleshores. Així doncs feren reunions per parlar del futur, van quedar per esmorzar, per dinar, per sopar, parlaven elogiosament l'un de l'altre i l'altre d'un, i així sense parar. Dia si, dia també. En Muntanyola i la Peta feia la sensació que s'havien d'acabar comprometent perquè no semblava lògic pensar que, després de tant festeig, tot plegat acabés en no res.

El problema, minyons, és que en Muntanyola no era una presa fàcil de caçar. Sempre havia estat un senyor molt independent, havia flirtejat amb moltes donzelles, però sempre havia decidit continuar amb la senyora amb qui feia anys s'havia unit i amb qui tenia una munió de fills. Al poble tothom el coneixia pel "tasta olletes", i el nom li esqueia com anell al dit. Tot i que la Peta ja coneixia el tarannà d'en Muntanyola, ella no parava d'insistir-li, mentre aquest l'esquivava sempre amb les mateixes frases fetes:

- "Ja ho veurem d'aquí un temps", "potser més endavant", "això avui no toca"....- li deia.

Convençuda finalment que en Muntanyola no trairia la seva esposa ni la seva família política, va optar per la via que va creure més encertada, quan l'amor no acaba de reeixir: el matrimoni de conveniència. I va ser pensar-ho i tot seguit fer-li la proposta.

- Unim els nostres grups i fem de l'Ajuntament el transatlàntic que el poble reclama.- li proposà.

En Muntanyola no li va dir pas que si, però tampoc li digué que no. Veient que en Muntanyola no s'hi oposava frontalment, la Peta va creure's que li acceptava la proposta. I feliç i joiosa com estava, pensant que per fi ja l'havia aconseguit abastar l'objectiu tant llargament desitjat, començà a difondre la bona nova. A tots els racons de la vila se sentia a parlar ja del futur enllaç. La família de la "núvia" ja es fregava les mans pensant en l’època gloriosa que per fi retornava. Als tiets, cosins, nebots i parents llunyans se'ls feia la boca aigua. Tants anys de misèria podien acabar-se de cop. Retornava la grandesa a la família Peta.

Però nois, allò que malament comença, malament acaba. I com qui no vol la cosa, quan ja tot semblava dat i beneït pel casori, en Muntanyola va despenjar-se i va comunicar -davant l'astorament general- que havia conegut una xicota, familiar llunyana d'aquells forasters que havien arrasat el poble feia anys, que li prometia coses fabuloses per a la vila... i que, home, lletjota com era, i també amb un borrissol sota el nas com la Peta, com a mínim tenia més havers que ella. El pobre Muntanyola intentà explicar-se tant bé com va saber, però no se'n va sortir. Tenia un problema, i és que no podia explicar als seus convilatans que l'Ajuntament tenia problemes de diners... i a la Marijosé, que així s'anomenava la mossa, n'hi sobraven.

La vila quedà commoguda per la notícia. Se'n feien creus.

- Com és possible que en Muntanyola faci una cosa com aquesta?.- exclamaven indignats.

La Peta, menystinguda i menyspreada per l'home en qui havia cregut a ulls clucs, estava destrossada. I amb ella, tota la seva família. La desolació entre els membres del clan de la Peta era absoluta. De la sorpresa inicial van passar per diversos estadis, primer la ira, després la ràbia, finalment la impotència, per acabar anant a raure al ressentiment. Els familiars, amics, saludats, coneguts, i fins i tot algun membre dels Muntanyola van intentar animar la Peta.

- 'No li facis cas', 'oblida'l', 'ja trobaràs algú altre', 'ell no et mereix', 'ja tornarà a tu quan s'adoni de l'error'.- li deien, compungits com estaven.

A mesura que passaven els dies, l'idil•li entre en Muntanyola i aquella noia vinguda de molt enllà no acabava de reeixir, perquè la Marijosé volia que ell deixés de ser com era. L'omplia de diners a cabassos, i li xiuxiuejava paraules dolces a l'orella, en la intimitat. Però res de res, en Muntanyola no es deixava enredar, com abans ja havia fet amb la Peta.

Tot i que seguia com sempre, astut i espavilat, en Muntanyola s'anava fent gran, i començava a notar el pes d'haver estat tants anys al capdavant d'aquella vila. Va creure que ja era arribat el moment de cedir el pas a algú més jove que ell. I va ser proclamar-ho, i tot seguit va posar fil i agulla per fer el recanvi. A prop seu sempre hi havia hagut un jove, guapot i elegantó, a qui ell anomenaven el Masover. Semblava el seu successor natural, perquè representava tot el que en Muntanyola havia significat per al poble: empenta, fortalesa, conviccions, etc... Creia, erròniament, que tot el que ell havia fet pel poble, seria recordat i valorat per tots els vilatans. I en certa mesura l'encertava, però obviava el fet que la Mariajosé havia provocat molta angoixa i rebuig entre la gent del poble -per com els tractava-, i alhora menystenia el ressentiment que la família Peta li guardava pel menyspreu de què havien estat objecte. El pitjor, però, no eren només aquelles dues circumstàncies, atès que hi havia quelcom que podia ajuntar-les totes contra la seva persona: era el cap de l'oposició, un senyor anomenat Escarafalls, que no parava de fer bullir l'olla, recordant, dia si, dia també, els episodis de la Peta i la Mariajosé. En Muntanyola estava convençut, no obstant, que el fet d'haver dut la televisió en color, haver creat un servei de vigilància municipal, i haver construït ambulatoris i escoles a dojo, ja eren prou motiu per que el poble el seguís estimant.

Greu error el d'en Muntanyola. El senyor Escarafalls havia anat fent forat entre els vilatans. Era nét, com la Peta, d'una nissaga que també havia estat important en la mateixa època que els familiars d'aquesta. I el senyor Escarafalls estava envoltat de tota una sèrie de gent que, com la Peta, també treballaven per a l'Ajuntament. El senyor Escarafalls, i el seu 'amic', un tal Lito, eren els flagells d'en Muntanyola, i arrel de l'episodi de la Peta i la Mariajosé, cregueren que s'havia produït l'oportunitat que havien estat esperant durant molt de temps. Tant en Lito com el senyor Escarafall van començar a cortejar la desconsolada Peta.

- Veus com és en Muntanyola! Ja t'ho dèiem que no era de fiar. Com és possible que hi hagi gent tant malèvola?.- li repetien sense parar.

En Lito era jove, tant com la Peta, i com ella també era baixet, lletjot i calvet. En Lito, en canvi, no tenia a penes borrissol sota el nas. La barrera que el separava de la Peta és que en Lito no era nascut a la vila, sinó que hi havia arribat feia pocs anys, després que els bàrbars. I amb prou feines si sabia parlar la llengua de la Peta. Totes aquestes dificultats però no eren impediment per en Lito, que ambiciós i conscient com era que la Peta era la clau de volta per aconseguir els seus objectius, va començar a invitar-la a prendre el té, van anar a conferències plegats, xerraven pels descosits, i compartien tot el que podien. A base d'insistir i perseverar en Lito va aconseguir que la Peta ja no se sentís tant lletja, malgirbada i bleda com l'havia feta sentir en Muntanyola. La cuidava de meravella, mentre que el successor d'en Muntanyola, el Masover, no volia saber res d'ella. I va aconseguir fer forat en l'ànima turmentada de la Peta. A la Peta en Lito no li feia cap goig especial, però era tant insistent que al final va acceptar ser-ne molt més que amiga.

- Mira, noia, en Muntanyola ja no vol saber res de mi... el nano aquest del Masover és un xulo piscines, i jo no puc quedar-me per vestir sants, així que sortiré amb en Lito.- proclamà solemnement.

En Lito, quan va veure que ja tenia el peix al cove, va voler-li demostrar que, oh sorpresa, podia ser lleig, baixet i parlar malament, però que era capaç de fer coses fantàstiques. I la Peta ho va poder comprovar de primera mà. Va presentar-li a amics seus que treballaven per a la Televisió municipal, a d'altres que treballaven pel butlletí mensual, a uns amics d'una agrupació folklòrica on recordaven les costums del poble d'on provenia en Lito, i finalment... va conèixer els sindicalistes de l'Ajuntament. I tots ells deien pestes tant d'en Muntanyola com del Masover. Allò la va fer sentir reconfortada.

- Tots aquests bons amics entenen el meu patiment i coneixen prou bé qui me l'ha causat.- pensà.

A mesura que passaven els dies, i la relació es consolidava, tot el poble anava ple de comentaris sobre el guapa que era, com havia superat el 'trencament' amb en Muntanyola, el bé que s'entenien amb en Lito i amb la família Escarafalls... En resum, des de la televisió i la revista, tothom proclamava que la Peta i en Lito podien menjar-se el món, si volguessin. L'autoestima de la Peta estava pels núvols. Tornava a sentir-se la més guapa de la vila.

Ella i en Lito sortien de tant en tant amb uns amics del Lito: el Juanito i la Maymola, que eren parella, en Serapocacosa, la Queleta, i la Nandeta. Tots eren regidors a l'Ajuntament... com en Joanet Putxinel·li, que era amic íntim de la Peta. Ell també s'afegia a les festes a la mínima que podia. Entre tots ells hi havia una entesa fabulosa, que semblava que hi hagués estat sempre Tots coincidien en que el clan Muntanyola era una nosa pels seus projectes de futur. Era evident, i tots els mitjans de la vila ho proclamaven als quatre vents, a totes hores, que tots aquells amics podrien sumar més regidors a l'Ajuntament que no pas en Masover i tots els seus acòlits.

Malgrat tot ells encara no s'havien fet a la idea que allò era possible. Pensaven que eren massa joves, i que ja els arribaria el dia de fer el salt. Ja tenien un negoci ben muntat a l'Ajuntament, i res els havia de preocupar: tota la família treballava a la seu municipal, i els tiets, avis i oncles que s'havien quedat a les terres ermes de les que provenien ells, estaven molt ben situats. Perquè s'havien de preocupar de tenir més del que ja tenien? Però la Peta i el Joanet no hi estaven d'acord. Havien hagut de patir molt, i ja estaven tips d'esperar.

A base d'insistir i insistir, la Peta i en Joanet van convèncer al Lito que havien de fer fora l'alcalde Masover. En Lito els va donar finalment la conformitat, però a canvi volia que el nou alcalde fos el senyor Escarafalls. Doncs res, com sempre deia en Lito -fets i no paraules-, van preparar-se com anys enrere ho havia fet la Peta, i van esperar, de nou, que l'alcalde -en Masover en aquesta ocasió- convoqués eleccions. I el dia va arribar. I el somni llargament desitjat de la Peta finalment es va fer realitat: la Peta, en Lito i els amics comuns van sumar més regidors que en Masover i els amics de la Mariajosé.

Després de proclamar alcalde al senyor Escarafalls, en Lito ja estava en disposició d'oferir-li a la nostra estimada Peta allò que tant havia desitjat: ser dama consort de l'Alcalde. Van fer els preparatius, les invitacions al casori, la tria de les cançons i tota la parafernàlia que va caldre. I el dia va arribar. Des del balcó de la casa consistorial, la nostra estimada Peta va coronar-se reina de la vila, envoltada pel seu estimat Lito, pels amics Juanito i Manola, i pel primus interpares de la família del Lito, que per res del món volgué perdre's aquell esdeveniment que, com veurem a continuació, va tenir més transcendència del que la Peta i en Joanet havien previst.

Des que el senyor Escarafall s'havia convertit en alcalde, tot pintava de color de rosa. Els germans, cosins, nebots i cunyats de la Peta vivien a cos de rei. Començaven a viure bé, després de tants anys d'espera. Però, vailets, la felicitat no és mai complerta, i un oncle de la Peta, un senyor sorrut i antipàtic que vivia a la part més feréstega de la vila i que formava part del govern municipal, va gosar cantar-li les 40 a l'honorable Escarafalls, i tot començà a anar pel pedregar. Una part de la seva família no acceptava que aquells nouvinguts decidissin què havien de fer ells. I la pobre Peta es va trobar, de sobte, entre l'espasa i la paret. En Lito li deia unes coses, en Joanet unes altres, i l'oncle Carretó, que així es deia, unes altres.

La felicitat va desaparèixer, per sempre més, del rostre de la Peta. En Joanot va decidir que ja n'estava tip de les seves ínfules, l'oncle Carretó li va dir que la família estava dividida, perquè avergonyia la memòria dels venerables avis que havien encimellat la família, i en Lito li va acabar mostrant la creu que fins aleshores havia sàviament amagat. Si volia que continués la relació, havia de restar sorda, cega i muda. Si no ho feia així, en Lito l'abandonaria, se separaria d'ella per casar-se amb qui de veritat s'estimés, i la deixaria de nou sense feina ni vivenda. I no només a ella, sinó també als familiars que no acceptessin el que ell volia.

La pobre Peta, ofesa pel despit d'en Muntanyola, havia caigut en la tenebrosa xarxa que silenciosament havia teixit en Lito sobre tota la vila. Ni ella ni cap dels seus ja podrien tornar a intentar rescatar l'honor i la grandesa de la família. S'havien fos, en poc temps, el prestigi i el savoir-fair de la família. La tenebrosa nit tornava a amenaçar la nostra vila, venuda i vexada per qui proclamava, a cor què vols, el molt que se l'estimava.

Ara la nostra Peta no para de plorar la seva dissort, mentre les seves llàgrimes brollen 'amb sense aturador', com diria aquell amic d’ambdós, quan s'acomiadà per anar vers un destí llunyà.

[polldaddy poll="822127"]

El periodista ha sido blanco prioritario de las críticas del PSC

El periodista Antoni Bassas, responsable desde el 1995 del programa El Matíde Catalunya Ràdio, ha anunciado hoy a mediodía que la próxima temporada no presentará este espacio por 'puntos de vista diferentes con la dirección sobre cómo debería ser el futuro del programa'. El Matí de Catalunya Ràdio es el programa líder de audiencia de las mañanas y el más escuchado de la emisora. Catalunya Ràdio ha emitido un comunicado en el qué dice que la CCMA cuenta con Bassas para 'importantes proyectos profesionales'.

La despedida de Bassas se produce tras meses de especulaciones y de ataques reiterados del PSC, que lo acusaba de 'nacionalista'. Estos ataques fueron especialmente directos por parte del diputado Joan Ferran, que personalizó en Bassas el concepto de 'costra nacionalista'.

En esta entrevista con El Periódico, del 4 de diciembre del 2007, Ferran decía: 'Cuando un director de programa pronuncia arengas como las que se sienten a primera hora de El Matía Catalunya Ràdio disfrazadas de información confunde a sus oyentes, que piensan que lo que reciben es información. En una emisora pagada con el dinero de todos los ciudadanos, los que son nacionalistas y los que no lo son, esto es intolerable, aunque el locutor sea una estrella de la star system engordado en el último cuarto de siglo'. vilaweb

Ay, Joan Ferran (el Salieri catalán) lo que tiene que hacer un político mediocre para subir escalafones en su partido. Antoni Bassa siempre será Antoni Bassa en Catalunya Ràdio o en cualquier otra emisora. Joan Ferran, no sé que será, ¿un estalinista de los medios de comunicación catalanes? El tiempo dirá.

El diputat del PSC al Parlament va fer aquestes declaracions en la compareixença de la directora general de la CCMA (la "corpo", organisme que gestiona els mitjans públics catalans), Rosa Cullell, al Parlament. Ferran demanava ser ascèptics respecte "el destí històric del país". No sé si mai TV3 -o fins i tot qualsevol altra televisió- s'ha plantejat parlar del destí històric d'un país.

És evident que es llegeix entre línies què vol dir amb això del "destí històric". Però no es pot parlar d'una TV3 manipulada (això és el que ens vol dir, símils a banda) quan la manipulació està a l'ordre del dia en molts altres fronts, i no sé jo si la televisió pública catalana n'és un exemple tan clar. Potser es vol veure el que no hi ha, o potser, simplement, ens oblidem de l'àmbit de difusió de TV3, o de la seva aposta per la llengua catalana com a element principal. I és que si no podem tenir TV3 com a televisió que parli de Catalunya, qui en parlarà?

Uns creuran que és mirar-se el melic, però només cal que es preguntin una cosa: quants mitjans ens expliquen què passa a Madrid? Segur que s'acaben els dits d'una mà per a contar-los.

La desproporción es totalmente exagerada entre la cantidad de canales que emiten en castellano y la minucia que emiten en catalán. (¿Recordáis el post sobre la BBC y el cristo que se armo por los 10 minutos cada quince días de emisión en catalán, mientras el castellano disponía de seis horas y quince minutos diarios?) Pues estamos igual que en 1940. Entonces eran franquistas y republicanos, ahora son el PSC-PSOE y el PP.

Eso de que en su España de juguete se hable otra lengua que no sea la castellana les desmonta esa Nación construida día a día, siglo a siglo jodiendo a las naciones vecinas.

Por eso, pierden los nervios con todo aquello que represente la existencia de otras naciones y otras culturas, como la Feria de Frankfurt, TV3, la selección catalana, los Països Catalans y la manifestación del 1-D.

Es estos ataques a que nos tiene acostumbrados el Estado español siempre empiezan con uno, en este caso del PP, que abre la jugada, esta vez empieza el juego españolista cerrando los repetidores de TV3 en València. Clos (el ministro catalán de turno) dice cuatro tonterías pero no hace nada (como todos los catalanes que son ministros) y el PSOE calla como un puta. Al ver que no pasa nada, sale del anonimato político el Joan Ferran y larga lo de la costra nacionalista y ya está la veda abierta, enseguida se apunta el Cirera y un tal Manel Mas que quiere privatizar TV3. El ataque ya ha empezado contra la única televisión que ve el mundo desde una perspectiva catalana. Y así otra vuelta de tuerca de esta España que nos machaca.

 Lo divertido del asunto es que TV3 recibe críticas del PP por catalanista separatista, del PSC-PSOE por nacionalista, de ERC por socialista y de CiU por no poder controlarla. En definitiva, si todos la critican es porque debe ser imparcial, supongo.

Puedo estar de acuerdo o no con las opiniones de TV3, como con cualquier otro medio de comunicación. Pero es la única televisión que me habla en mi lengua, de mi gente y de mi historia. Si fuera por los demás canales, yo como catalán no existiría por que todo es con “Ñ”, la cultura, el cine, el deporte…

Después se preguntan ¿porqué nos queremos separar?, joder, por legítima defensa, ¿porqué si no?

Ferran, ¡vete a cagar a la vía!

1. Es compra un llibre però que no sigui la broma de llibre d'en Miquel Iceta ("Catalanisme federalista")
2. Va al cinema, al teatre (vagi a veure Stalin), al zoo...
3. Canvi de canal posi TVE1 i sinó escolti la Cope que no té crosta nacionalista.

Ja veu senyor Ferran la vida a vegades és més simple!

Marc Pallarès i Ponsa

El portaveu del PSC-PSOE al Parlament, Joan Ferran, ha acusat TVC i Catalunya Ràdio d'informar tendenciosament a favor del sobiranisme i ha apostat per arrencar la "crosta nacionalista" que queda als mitjans de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, arrossegant una "forta inèrcia" degut al "quart de segle que va governar Pujol". Ferran però, va continuar, afirmant que tant TV3 com Catalunya Ràdio són "antigovernamentals".

Josep Palau / Badalona

El PSC-PSOE ha deixat ben clar el que pensa dels mitjans de comunicació catalans. Nacionalistes, sobiranistes, antigovernamentals i despietats amb el Govern. Tot i que hauria pogut ser dit per qualsevol polític proper al PP o Ciutadans, ha estat Joan Ferran, portaveu adjunt dels socialistes al Parlament català i primer secretari del PSC-PSOE a Barcelona, qui va fer aquestes declaracions en una entrevista que publicava ahir el diari El Periódico.

Ferran, en una inusual explicitat per part de qualsevol polític, va deixar ben clar els seus plantejaments pels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Encara més afins al Govern de torn i encara més assimilats al context espanyol que ens toca viure. És inusual que un polític s'expressi amb tanta claredat sobre la influència que ha de tenir el poder polític sobre els mass media, i és que si per una banda és evident que no és el primer ni l'últim polític català que pretengui evitar qualsevol crítica de TV3 i Catalunya Ràdio cap a l'actuació del Govern, si que és el primer en fer-ho amb aquesta contundència. Ferran va assegurar que "TV-3 no és crítica; és despietada amb el Govern català. Prioritza, magnifica i recargola la informació en contra de l'Executiu. Amplifica els conflictes i minimitza les notícies positives sobre el Govern". I tot això sota la direcció de Joan Majó, director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió des de 2004, que va ser Ministre d'Indústria i Energia del govern González del 1982 al 1986. No sona molt antigovernamental, no?

Però Ferran no ataca només la suposada crueltat de TV3 i Catalunya Ràdio cap a l'Executiu, sinó que se centra també en el suposat "nacionalisme" imperant en aquests mitjans. Pel socialista, el govern Pujol va crear els mitjans públics "amb l'objectiu no d'informar els catalans, sinó de construir la pàtria. Una pàtria nacionalista, evidentment". Ha assegurat que és necessari un replantejament del funcionament d'aquests mitjans, i amb ell, la redacció d'una nova declaració de principis i un nou llibre d'estil "que acabin amb el llenguatge tendenciós i que arrenquin aquesta crosta nacionalista, que és el que impedeix que tinguem unes emissores plurals i equilibrades". Ferran va posar exemples d'aquesta suposada crosta nacionalista, tot i que sense explicitar el nom dels professionals. Va parlar d'un programa de viatges de TV3 amb un professional que "llisca sempre que pot la seva òptica independentista", o de les "arengues" suposadament llançades pel director d'un programa de matins a Catalunya Ràdio. També va criticar que l'espai El Temps de TV3 utilitzés un mapa dels Països Catalans, assegurant que "és senzill saber si plourà a Alacant, però difícil saber si lluirà el sol a Madrid, a una hora de vol de Barcelona". Potser seria interessant tenir en compte que a Alacant sí que es veu TV3 (mentre el govern del PP ho permeti), i a Madrid no. Vaja, potser. Però Ferran va continuar: "a les emissores de la Generalitat no existeix Espanya. La paraula Espanya, un concepte real, vigent i que tothom entén, és exclosa i substituïda sempre per Estat o qualsevol eufemisme o el.lipsi".

El PSC es va retratant. Rebuig a la manifestació de l'1-D, total suport al PSOE i a la infame ministre de Foment al Congrés de Madrid, "crosta nacionalista", reclamar que s'utilitzi el gloriós nom d'Espanya... Millor, com menys vots catalanistes rebin, millor pels nostres interessos. El PSC ha mort, ara se'n diu PSOE.

“La manifestación no tuvo nada de extraordinario, 6.900.000 catalanes se quedaron en casa”

Una frase muy próxima en intención con la utikización de “La mayoría silenciosa” por Nixon para descalificar a los que pedían el fin de la guerra del Vietnam. Y ya sabemos como acabó aquella guerra. Con la derrota de EEUU.

Pero, lo más curioso, es que esa relación de Joan Ferran con Nixon va mucho más allá. Ferran arremete contra los profesionales de la Corporación catalana de radio y televisión “Se tiene que arrancar de Catalunya Ràdio y TV3 la crosta nacionalista”. ¿Pretende emular a Nixon, que perteneció al Comité de Actividades Antiestadounidenses, durante la caza de brujas de los años 40, y empezar una caza de brujas en los medios de comunicación públicos de Catalunya? ¿Tendrá el respaldo del PSC?

¿Que vamos a hacer con esos políticos mediocres que buscan ascender en su carrera política, no por sus méritos, sino por sus exabruptos y sus descalificaciones? ¿Mandarlos a cagar a la vía?

 Propuesta para solucionar el problema de quien debe dirigir la “Corpo”:

Ya que siempre se pone como ejemplo de objetividad a la BBC, y nuestros partidos políticos son unos negados para llegar a un acuerdo sobre quien debe ser el director de la "Corpo", propongo que el director de la BBC también lo sea de la Corporación de radio y televisión de Catalunya.