Els dies previs a una diada del 25 d'abril sempre estan caracteritzats per la disbauxa i un volum de feina extra al que ja tenim normalment. Aquesta diada, a més, coincidia al matí amb la celebració del Consell Nacional d'Esquerra a Amposta. Així doncs la ruta estava fixada: València-Amposta-Alacant-València, tot un repte en una setmana de confluència de feina política i acadèmica. En arribar a Amposta, al Consell Nacional va ratificar la Ponència Estratègica per al proper Congrés Nacional d'Esquerra amb un amplíssim suport. Val a dir que al darrere de la ratificació, hi havia un bri d'il.lusió de que es ratificara la primera ponència política de la qual en sóc redactora. Un nou repte al que encara li queda tot el recorregut de incloure el màxim d'aportacions del conjunt dels meus companys per tal de dotar-nos d'una eina potent per als propers quatre anys independentment de qui forme part de la propera direcció d'Esquerra.

Qualsevol que faça una ullada a la premsa li pot semblar com a mínim imprudent parlar d'il.lusió dins de tot el procés congressual d'Esquerra. Crec sincerament que s'equivoca. Estem en un punt on la vivesa d'Esquerra dóna lloc al debat entre un munt d'idees però sempre amb la voluntat d'enfortir-nos de cara al futur. A la política, diria que no hi ha res perfecte, sinó que és una lluita constant per cometre les inevitables errades noves fruit d'anar endavant i deixar al calaix les antigues. No dubte que la il·lusió encara és molt present i és motor del projecte d'Esquerra i ens serveix de benzina per cobrir les noves etapes que tenim per davant.

D'Amposta a Alacant baixant per l'AP7 és fàcil de veure les mancances d'un país, els models de construcció, de l'impacte de l'AVE que travessa una vegada i una altra en zig zag el territori i trenca la comarca de l'Horta en mil pedaços. En posar els peus en Alacant m'assabente de l'avaria del Tren Jaume I. Pel dia i l'hora pot semblar un boicot, però jo mateixa he patit la caiguda de la catenària més d'una vegada a Xàtiva i el retard insofrible que bloqueja un corredor mediterrani alimentat d'entrebancs i la poca voluntat de fer-lo crèixer.

Apunt per iniciar la marxa és el moment de retrobar-me amb els companys de les JERC que han vingut d'arreu per celebrar la diada amb nosaltres i prèviament han celebrat el seu consell Nacional a la Ciutat d'Alacant. Amb ells, i amb el lema "per la independència" baixem pels carrers d'Alacant, una ciutat que ja feia molts anys que no rebien una alenada d'aire fresc en la seua batalla per la recuperació nacional. Al davant nostre i acompanyant al bloc d'Esquerra, el secretari general, Joan Puigcercós, un dels nous diputats "valencians" del Congrés, en Joan Ridao, i l'Agustí, l'Uriel, i el Joan Carretero, acompanyats de la Rut Carandell i el Jaume Renyer. La precampanya és present també a Alacant i fa goig de veure que és parada de les rutes que els porten a tots plegats d'una punta a d'altra del país.

I gent, molta gent. Milers de persones incapaces de perdre el somriure malgrat la pressió de la ultradreta governant i la que patrulla pels carrers, malgrat la censura d'una de les nostres televisions públiques i la girada de cul davant la memòria històrica i la dignitat. València? Alacant? Tant hi fa, 301 anys són massa i contra pronòstic les forces no s'esgoten sinó que es carreguen dia a dia consolidant a poc a poc, però amb fermesa, l'independentisme al País Valencià.

Al concert, moment per a la distensió i per xarrar amb els companys de les JERC, encara que algún afirma erròniament haver-se jubilat, que any rere any, cada 25 d'abril, passe el que passe hi són. Un bon moment per entre un burret i l'altre, contagiar-nos de vivències i projectes que ens fan crèixer i també temps d'estrenar la primera samarreta que editen les JERPV. Pot semblat una fita senzilla i amb molt poca importància, però per nosaltres és un passet més cap a la normalitat. A les 6.30, tot just quan pose el peu a casa, a València de nou, sona el mòbil. M'havia descuidat de desconnectar el despertador del dia anterior.

ps: pareu compte a la foto. Mireu on queda la Plaça Espanya al senyal. Serà premonitori?

]]> http://valencianna.wordpress.com/2008/03/01/reus-simat-pego-sagunt-benidorm-valencia-gandia/ Sat, 01 Mar 2008 15:54:37 +0000 valencianna http://valencianna.wordpress.com/2008/03/01/reus-simat-pego-sagunt-benidorm-valencia-gandia/

Diumenge de matí, amb el temps justet per descansar, cap a Simat de la Valldigna a la Safor, on vam fer una passejada pel monestir de Santa Maria de la Valldigna i un acte polític a la Casa de la Cultura,acompanyats de la Marina Llansana, portaveu d'Esquerra i diputada al Parlament de Catalunya. El monestir val a dir que està considerat pel nou Estatut Valencià segons l'article 57 com a "temple espiritual, històric i cultural de l'antic Regne de València, i és, igualment, símbol de la grandesa del poble valencià" (el que no deixa clar sí que indistintament de la confesió de cadascun dels valencians). No té res a veure aquest misticisme, però, en què l'acte estiguera cobert per la televisió pública dels valencians, Canal 9 (podreu trobar el video ací) sinó que és compliment de la junta electoral que ens atorga 1 minut d'informació per a tota la campanya. No els hem tornat a veure...continua el boicot.

Tengo un buen amigo de Nuevas Generaciones que estaba allí. Él es del PP, yo no (tengo esa suerte), pero él quería escuchar la conferencia de Nadal sobre el cánon digital (que el PP según el día apoyaba o no) y no pudo hacerlo porque a cuatro energúmenos no les apeteció.

Ellos lo justificaban diciendo que el PP recoge lo que siembra y sí, estoy de acuerdo. El PP perderá las Elecciones y recogerá lo sembrado. Desde luego, reventándoles sus actos y negando su expresión no hacen más que conseguir un efecto contrario.

Los antifascistas de plastilina son un problema para el catalanismo (y para la democracia). Me preocupa. Son cuatro, pero son la excusa perfecta.

Les JERC insten a trencar Espanya en motiu del dia de la constitució espanyola

3.12.2007 Països Catalans

Tordera (Maresme) - Plaça de l'Amistat a les 23 hores
Concert anticonstitucional amb els grups Esbatec, The Corkscrew i Skafam.

Llucmajor (Mallorca) - Ronda Migjorn (Pub Odeón) a les 23 hores
Concert gratuït amb els grups Malakagna i Black Apples

Després de quatre anys, amb en Pere Aragonès al capdavant de la organització, era important realitzar una renovació profunda de la organització, fer u canvi de rumb, renovar els objectius i avançar cap a la construcció nacional, en un moment en que, els constants atacs de l'Espanya intocable i el caos generat per una inversió en infraestructures completament deficitària , estan a l'orde del dia.

Amb aquest rentat de cara, les JERC pretenem endurir el discurs i no deixar-nos doblegar ni intimidar per l'espanya implacable, i això, ho aconseguirem amb una important reestructuració organitzativa intern, una millora de la projecció externa, un enfortiment de les relacions internacionals i sobretot, per un enfortiment de la base militant de les JERC arreu del territori.

Ara, hi han dos anys per endavant perquè la nova permanent treballi de forma continuada per assolir els objectius.

Finalment, no podria finalitzar sense donar la més profunda felicitació a en David Pujol i en Marc Puig, companys i amics de Comarques Gironines, que han entrat a formar part de la nova direcció nacional de les JERC.

L’acte tindrà lloc a l’Auditori de l’Escola de Música d’Igualada el proper dissabte 10 de novembre a les 18:30 de la tarda

Hi esteu tots convidats

las juventudes de esquerra siguen con su feroz campaña en catalunya a favor de del traspaso de competencias de transportes a la generalitat.

la ultima una manifestación en la delegación del gobierno en barcelona,donde mostraron una pancarta donde se podía leer "ja hi ha prou/ya es suficiente"o"“Prou incompetència española!”. .

en su pagina web se pueden ver diferentes carteles contra España,como "España es fracaso"o una muy graciosa por no decir lamentable en la que se cita a la gente a las"jornadas contra la hispanidad".

el hecho de ofender a España,llamándola incompetente o fracasada ,ya es un constitutivo de delito ,o como mínimo una ofensa a los españoles .

hasta cuando se les va a permitir a estos cuatro independentistas andar a sus anchas por catalunya y desprestigiar la imagen de España.

no olvidar que zapatero y montilla gobiernan en catalunya con sus votos .

La veritat es que, ja en les primeres línies, em sorprèn enormement quan es declara seguidor de les lluites dels Catalans i dels Bascos en els anys seixanta i fins els vuitanta, i que ara, li sap un greu enorme que Catalunya hagi deixat de ser símbol de llibertat. Suposo que les coses deuen haver canviat moltísim des de llavors fins ara per aquest canvi tan radical, de passar a defensar les llibertats de Catalunya a "cepillarse" la voluntat del poble Català i deixar un avenç de les llibertats Catalanes en un simple somni fugaç.

El senyor Ibarra, ens exposa una sèrie de preguntes, que amb molt de gust, li respondré:

¿Por qué quienes les admirábamos tanto, les seguíamos, les envidiábamos por todas esas virtudes, hemos dejado de admirarles, de seguirles, de envidiarles? (referint-se a virtuts com ara la vocació per les llibertats, per la democràcia, per la igualtat, etc...) ¿Culpa nuestra? ¿No les gustaría volver a aparecer como la vanguardia cultural, la antorcha de las libertades, de la democracia, de la modernidad? ¿No les gustaría que volviéramos a enamorarnos, a envidiarles, a sentirles próximos, cercanos y admirables?

Bon intent senyor Ibarra, però no ha colat el seu intent de fer-nos la pilota descaradament. És ben demostrat que a espanya, mai els hi hem interessat, només hem estat objecte d'ús per a la confrontació i per la lluita de poder a l'espanya arcaica i no evolucionada, i objecte d'enveges per el notori avenç social, polític, econòmic i cultural que sempre hem gaudit davant l'espanya inamovible.
Culpa seva ? indubtablement si, i em sorprèn que el senyor Ibarra ho pregunti quan ell mateix, juntament amb altres sectors conservadors del PSOE i amb l'incomptable ajuda del PP, van ser els artífex de la crispació política entre espanya i Catalunya durant l'època de renovació estatutària, i que ell, el mateix Ibarra, va ser l'encarregat de laminar i reduir l'estatut aprovat el 30 de setembre en paper mullat. Sí senyor Ibarra, la culpa és seva, de les seves mentides i les del PP, i de la incansable lluita per el poder d'espanya.

¿Por qué no abandonan ese sentimiento de agravio y se ponen a tirar de España, abandonando nacionalismos arcaicos y que podamos, desde el resto de España, reconocerlos como los catalanes, como los que tanto nos identificábamos, en la dictadura, los que amábamos y seguimos amando la libertad, la democracia, la igualdad, la modernidad, la imaginación?

Només amb aquesta pregunta, ja tenim molt de que parlar.
Li recomano al senyor Ibarra, unes classes d'història, ja que sembla que no recorda excessivament tot el que ha patit Catalunya, i per extensió els Països Catalans, o el País Basc, per culpa de l'espanya tradicionalista i retrograda, totes les lluites incansables i sang derramada per defensar-nos dels insults i els atacs constants que aquesta espanya que encara perdura ha realitzat amb tanta insistència i contundència vers la societat catalana. Així doncs, senyor Ibarra, després del llegat que ens van deixar els seus avantpassats, i tots els atacs que fan des d'espanya en l'actualitat, és molt difícil oblidar aquest sentiment d'odi.
I, per tot això, i per el fet que no s'ha trobat cap forma de fer encaixar la societat catalana amb la resta d'espanya, que ens utilitzen i ens roben (i a més, després en titllen d'insolidaris), no abandonarem el nostre sentiment de nacionalisme que de molt menys és arcaic, sinó que està més viu que mai.

Després d'aquestes preguntes, el senyor Ibarra ens passa a fer una reflexió sobre el dèficit d'inversions a Catalunya, tema estrella de l'actualitat política.
El senyor Ibarra, ens comenta que la percepció "de falta de inversiones estatales" i "la sensación de que los catalanes pagan más impuestos que el resto de españoles", ha provocat un agreujament de la crispació entre els catalans i els espanyoles, i que aquesta "percepció" no és real. Ara resulta que a Catalunya, no hi ha dèficit d'inversions, que no paguem més que la resta d'espanyols, i que tot el caos ferroviari de renfe, els problemes amb els aeroports i els col·lapses de les carreteres son fruit de la nostra imaginació. No sap pas com m'he quedat de relaxat quan m'ha aclarit que tots aquests aldarulls només han estat visions meves. I a més, el senyor Ibarra, ens diu que a la resta d'espanya, tenen la sensació que Catalunya sempre esgarrapàvem més del que ens tocava en els pressupostos generals de l'estat ! i que des de fora de Catalunya, sempre els Catalans sortíem guanyant, ves per on.

És normal, senyor Ibarra que no ho entengui del tot bé aquests dos punts de vista tan contraposats, però intentaré respondre'l i explicar-li.
La veritat, es que no li sabria explicar com es que des de fora de Catalunya, tenen la sensació de que els Catalans sempre sortim guanyant, suposo que deu ser feina de formigueta dels partits espanyols que han anat treballant per difondre aquesta imatge. El que si li puc explicar, és la realitat, i la realitat es ben simple. A Andalusia o a la seva estimada Extremadura, gaudeixen d'unes infraestructures impressionants, autopistes sense peatges, amb 3 o 4 carrils, amb un estat perfecte (i que en prou feines aprofiten). Gaudeixen de trens d'alta velocitat des de fa una bona colla d'anys, i d'una xarxa de ferrocarril amb retards mínims (per no dir inexistents). A Extremadura, per exemple, poden oferir la gratuïtat dels llibres de text, i el sistema sanitari, segur que deu ser de molt bona qualitat. Doncs bé senyor Ibarra, la realitat Catalana és que per agafar una carretera per anar a treballar, hem de pagar 2 o 3 euros o fins i tot més, les carreteres estan realment saturades i amb un estat lamentable. Els trens d'Alta Velocitat encara no els he vist mai, haig d'anar a l'altra punta del meu País per veure'n un, i a més, la xarxa ferroviària es decadent, amb incidències constants i retards amb les seves conseqüents hores perdudes. A Catalunya, ni en broma ens podríem permetre regalar els llibres de text, i el sistema sanitari és realment depriment, una ambulància tardaria més de 30 minuts en venir-me a buscar a casa, i a més, m'arribaria una ambulància en prou feines equipada i amb un equip humà que en prou feines sap posar una via a la vena.

Senyor Ibarra, aquesta és la realitat. Catalunya, porta 30 anys d'espoli fiscal, de dèficit d'infraestructures, i a la vegada, portem 25 anys governats per uns polítics que, per molt que s'estimessin Catalunya, s'estimaven més els plats de llenties, i el senyor Pujol era un mestre en anar a Madrid i abaixar-se els pantalons (cosa que el seu deixeble, Artur Mas, ha aprés amb escreix). Només quan l'esquerra ha pujat al govern, que Esquerra Republicana ha entrat al govern, ha destapat tot el dèficit que durant anys ha estat amagat i maquillat, i que amb la suma de l'important creixement de la població de Catalunya, ha donat a lloc a l'actual crisis que sacseja tot el País.

Senyor Ibarra, no caurem en l'engany de les seves boniques paraules, i el seu dolç encanteri. Catalunya ha de dir prou al maltractament que ens produeix formar part d'un País que ens odia i ens utilitza. Els Catalans mereixem viure en pau i disposar dels serveis que necessitem, i sembla que la única via que ens queda, la única via real per aconseguir-ho, és que Catalunya sigui independent.

Dimarts, com cada any, amb els companys de les JERPV vam fer cap a Barcelona per celebrar amb els nostres companys del Principat la Diada Nacional de l'11 de setembre. La bogeria de quedar la nit abans per sopar i agafar el bus quan encara és fosc, s'ha acabat convertint en un esbojarrat costum.

A mig matí, cap al Fossar de les Moreres. De nou ens hi vam trobar la intolerància ben present. A aquestes alçades encara hi ha gent que reparteix carnets de traïdor i que usa esforços, gent i infraestructura en escridassar altres independentistes. En fí ja s'ho faran. No només les JERC, en l'ofrena floral de cada any ens vam veure atacats. Hores més tard, l'ACVOT acusava Joel Joan d'enaltiment del territorisme per un míting fet al mateix fossar de les moreres, on va aprofitar per recordar la figura del recentment desaparegut Lluís Maria Xirinacs.

Del fossar, com molts centenars de catalans aquella dia, cap a la Fira d'entitats que organitza el col.lectiu Gent de Terra, any rere any. Allà, a l'stand d'Òmnium em vaig trobar amb "l'arxiconegut" blocaire Saül Gordillo que signava exemplars (foto del seu Flickr) de Nació.cat (el seu particular relat sobre l'arribada del .cat a les nostres vides). Moment també per trobar-me amb la gent de De Tot i Més i eines.cat que estrenaven paradeta de venda de samarretes, amb la qual vaig contribuir desinteressadament (bé a canvi d'un samarreta com tothom) i de xarrar una estona amb l'Èric Bertran que d'aquí a pocs dies tindrà a les llibreries el seu nou llibre "l'institut de la vergonya".

Aquest 11 de setembre estava marcat més que mai pel fracàs immediat del procès estatutari que en el temps rècord de menys d'un any ja s'ha convertit en cendra (i encara queda l'enèssima retallada, ara a mans del constitucional). Aquests dies els defensors d'allò que en dèien Espanya Plural (dos conceptes irreconciliables vist com està el pati) corren per les clavegueres de la Moncloa. És el moment de fer un nou pas endavant seguint el model escocès, d'aglutinar una majoria social transversal, no només al voltant dels partits polítics independentistes, sinó també a través d'una societat civil forta i cohesionada (una de les nostres grans mancances), un empresariat favorable, i el suport de col.lectius de tot tipus.

Ara és l'hora de tornar a il.lusionar-nos, de posar les bases per afrontar, 300 anys després, una nova etapa. És precissament aquesta tasca d'engrescar a la gent per avançar cap a la majoria social, el principal repte que tenim per davant, tant a les institucions com al carrer. Amb aquest reflex, vam celebrar l'acte polític final de l'11 de setembre, que vaig tenir la sort de compartir, amb el Pere Aragonès, el Joan Ridao i el Joan Puigcercòs. (videos 1, 2, 3 i 4, facilitats per Lluís Soler, gràcies Lluís !)

Finalment, amb les forces justetes, vam fer cap a la Festa per la Llibertat, on actuaven els valencians Feliu Ventura i Obrint Pas. Un simptoma més que a Barcelona, l'11 de setembre, estem a casa.

ps: Pep, una abraçada!. Per fi hem topetat !

font del document

Acampada Jove

JERC

.
He tingut la sort de viure l'Acampada Jove des de dos vessants. L'edició del 2004 com a visitant i les dues últimes com a organització, i sincerament em quede amb la segona visió. Tres dies de treball colze a colze amb altres militants de les JERC, perquè l'acampada funcione el millor possible, però també coneixent les realitats del projecte arreu dels Països Catalans. Aquesta coneixença es va traslladar dissabte també a un dinar amb els companys de les territorials del Camp i de les Terres de l'Ebre, on inevitablement acabàrem arreglant el món davant d'un trist cafè. Després d'aquell moment de llibertat, però, vam tornar a ser conscients dels kilòmetres i kilòmetres de desert que ens queden encara per recòrrer, això sí, ben acompanyats.

.
Parlar de l'Acampada Jove de les JERC és parlar d'un festival consolidat, d'un espai de llibertat marcat amb roig (mai millor dit) al calendari.38.000 assistents són un bon motiu per seguir treballant, però em quede amb una altra xifra, 487. No diu res així, ni tant sols és espectacular, però són els militants de les JERC que van fer possible aquesta acampada. A tots ells i elles gràcies, són molts motius per continuar treballant, dia a dia, comarca a comarca, per alliberar els Països Catalans.

.