Podreu consultar diferents col.leccions com: Agricultura i ramaderia, Gastronomia , Medicina, Caça i pesca, Equitació, o Veterinària. Algunes d'elles les podreu trobar ja a la Biblioteca de Veterinària UAB.

Volem recuperar aqui i ara un llibre publicat en la dècada dels 60 del segle passat:

Boudet, Jacques.- El Hombre y el animal : cien mil años de vida en común ; dirección general: Robert Laffont ; temas, dirección gráfica y texto: Jacques Boudet ; prefacio y secuencias literarias: Fernand Méry ; traducción española: Alfredo Crespo.- Barcelona [etc.] : Plaza & Janés, cop. 1965.

Han passat gairebé 50 anys i quan la fullegem sempre tenim ganes de passa-nos-hi una estona llegint ... Be, tornant al llibre es tracta d’una de les obres que mes han contribuït, d’una manera silenciosa, a animar en l’estudi sobre els animals i la seva relació amb l’home al llarg de tota la història. Es un llibre molt ben editat, tenint en compte les limitacions de l’època. Fantàsticament ben il.lustrat, fins i tot potser valdria la pena tenir-lo només per admirar les seves imatges. Ens maravella com en aquella època es pogués fer una obra similar.

Considrem que aquesta publicació va ser una “joint-venture” entre un autor, Jacques Boudet, historiador i sociòleg de la dècada dels 60 especialitzat en temes cronològics i amb una obra considerable , i el seu director Robert Laffont ,editor francès, marsellès, que en 1945 s’instal.la a Paris i tira endavant una editorial amb el seu nom, que tradueix a grans autors estrangers: Henry James, Graham Greene i Dino Buzzati entre d’altres. També serà famosa la seva enciclopèdia Quid.

Transcribim aquí el comentari que l’editor de la versió castellana fa en la coberta del llibre:

“La vida y costumbres de los animales han dado origen a gran cantidad de obras, pero, hasta ahora, nadie habia relatado, de punta a cabo, a la vez por la imagen y por el texto, la gran aventura que hombres y animales han realizado conjuntamente. Aventura tan pronto cruel como amistosa, siempre llena de vida y de pasión, en la que cada parte, alternativamente, ha puesto en juego sus dones físicos: agilidad, flexibilidad, fuerza, rapidez; o sus dones de inteligencia y su riqueza de sentimientos: malicia, astucia, y ferocidad, pero también piedad, paciencia, fidelidad, ternura ... Reverenciado o temido como un dios, víctima o cazador, tema y modelo para los artistas, instrumento de investigación y de experiencia para médicos y sabios, compañero de grandeza o de miseria, el animal está presente en todos los campos: la mitologia, las artes, la caza y la guerra, las ciencias y la medicina, la industria, los deportes ...”

L’obra esta distribuïda en 6 grans capítols ordenats cronològicament des del punt de vista de la història de les civilitzacions: 1: Animal en les primeres civilitzacions (de l’Indo fins al Nil); 2: Animal a l’Edat Mitjana Occidental; 3: Animal en l’Edat Mitjana Asiàtica; 4: Animal en la festa humana (del s. XVI al XVIII); 5: Servidumbre de l’animal en el XIX; 6: Defensa i il.lustració d’una nova relació entre l’home i l’animal. Cada capítol porta una breu introducció amb el títol “Argumento” en que sintetitza els trets principals dels temes que es relaten a cada una de les parts -il.lustrem en aquesta notícia la plana corresponent al primer capítol de l’animal i les civilitzacions antigues.

L’obra, ens diu l’editor, intenta seduir a la vegada les intel.ligències i els cors. I estem segurs que ho aconsegueix. La podeu consultar a les biblioteques universitàries catalanes i fins i tot es posible que pogueu trobar en llibreters de vell les seves versions en francès original: Homme et animal cent mille ans de vie commune (Editions Pont Royal, 1962) ; Man and Beast a visual history (Golden Press, 1964) ; i a Espanya Plaza y Janés el publicà el 1965 amb el titol El Hombre y el animal, cien mil años de vida en común.

]]> http://achv.wordpress.com/?p=68 Thu, 10 Apr 2008 10:03:34 +0000 achv http://achv.wordpress.com/?p=68

Fa poc que ens ha caigut a les mans el llibre “Mitologias Amerindias” un llibre editat per Alejandro Oritz Rescaniere, per l’editorial Trotta dins la col.lecció Enciclopedia Iberoamericana de Religiones, edicions molt cuidades que donen una perspectiva profunda sobre el mon religios i mitològic d’Iberoamèrica, i en el nostre cas de la tribu xerokee.

Concretament aquesta monografia esta feta per col.laboracions. I en una d’elles hi trobem la participació de Carrie A. McLachlan (Ph D. en Native American History per la University of California, Riverside) amb el títol “El perro en las mitologias cheroqui y amerindia”(pp. 289-312). Sembla ser que es la traducció d'un original publicat al Journal of Cherokee Studies vol 23 amb el títol:"Gili, The Dog in Cherokee Thought" . Un estudi cuidat sobre el mon mitològic dels pobles indígenes de centre i nordamèrica i la seva vinculació amb altres cultures. Comença tot dient que “Para el pensamiento cheorqui, los animales son personas que piensan y actuan”. I continua tot comenant el caracter “liminal” del gos com a mediador entre el mon humà i l’animal. Aquest fet es un element clau per l’atribució que s’ha fet del gos en la major part de les cultures conegudes “guardianes de los hombres frente a sus enemigos invisibles durante su vida y compañeros de los muertos en los mundos celestial y subterraneo” tot citant les tesis de White, David Gordon en la seva obra The Myths of the Dog-Man (University of Chicago, 1991).

En la mitolgia cheroquee el gos ocupa un lloc rellevant en els terrenys còsmic i terrenal, no tant pel seu nombre sino millor per les seves funcions. Els gossos apareixen en diferents contexts mítics: Relats de creació i recreació, guardiants o intercessors i també com a caçadors o destructors d’esperits indignes. L’autora agrupa les tradicions gos-home en tres etapes: creació del mon – existència terrenal – viatge cap a la vida a altres mons.

En el primer cas existeixen connexions entre la mitologia xerokee i l’azteca: La deïtat canina Xolotl i el seu germà Quetzalcóatl viatgen a l’inframón restaurant la vida amb la barreja dels morts i la seva sang, donant inici a la Cinquena Era (l’actual). La sang tindria el poder de resucitar els morts. I així amb altres tradicions indígenes americanes on el factor creador i regenerador dels gossos es una constant.

Després de la creació els gossos es converteixen en companys dels homes. En la tradició xerokee, els Ani Wahya (gent llop) domestiquen el llop i agafan les seves aptitituds, es perfeccionaren en les tècniques de caça. Al continent americà, abans del contacte amb Europa, hi havia diferents tipus de gos: de caça, de menjar, de càrrega, i gossos mitològics. Kanati i Selu son el primer home i dona en els Myths of the Cheroqui de James Mooney. Kanati es el gran caçador que es sol fer acompanyar per gossos. Es aquesta una de les seves princpals funcions, tant a nivell físic com espirtual (per invocació de l’esperit del gos com a vinculat al llop com animal molt podeós). També hi ha versions de gossos com aliats en les relacions amoroses i sexuals. I finalment, el gos es objecte de sacrifici com a guardià i guia de l’ànima en un altre món i, també, per assegurar el benestar dels guerrers en vida. El consum de carn de gos abans de la batalla era un fet habitual en moltes tribus indigenes americanes. Un altre cas de sacrifici del gos es el del ritual pel qual aquest sacrifici serveix com un element substitutiu d’un membre del clan destinat a morir. En aquest context el gos actua com a intercessor i missatger d’una mort inminent. El terme xerokee de gos “gili” te a veure amb el concepte d’animal sacrificable, segons "A Grammar and Dictionary of the Cheroqui Language / Duane King”.

Finalment, el gos segueix sent company, protector i guardià. El fet de la percepció del gos per sobre de la humana, també coneguda com a “sisè sentit” es valorada especialment per les tribus i els fa ser uns éssers idonis com a guardians de les ànimes abans i després de la mort. Es creu que el fet de trobar gossos enterrats en tombes humanes -tant en Amèrica com en Euràsia- es una prova mes d’aquesta teoria que fa extensiu el paper del gos en la vida terrenal a l’etapa del trànsit amb la mort. Els gossos també guiarien els esperits dels homes a l’altre món, com es descriuen en altres tribus. I serien també garants dels quatre punts cardinals del Cosmos (Nord-Sud-Est-Oest). En la mitologia xerokee el gos creua també la Via Làctia, que per moltes cultures es el camí per on les ànimes van a l’altra vida. En xerokee, “Gili Utsvstanvyi” -Via Làctia- significa “per on va correr el gos”. Les fonts xerokees relacionen explícitament el cami de les ànimes amb el riu celestial i, implícitament amb aquest gos mític. En la mitologia d’aquesta tribu, el camí de les ànimes dels morts es el mateix que el que van seguir els éssers humans mítics. L’aigua i el riu són elements clau en aquest procés de trànsit cap a un món idilic en que els gossos adquireixen un protagonisme en la seva comparació amb cert grup de dones. Hi ha uns gossos celestials que, segons la seva tradició, creen el camí de les ànimes i ajuden al viatge final a aquells que s’ho mereixen i eviten el pas als que no. Aquest doble paper es assimilable al rol que juguen els gossos en aquest mon: companys de treball i caça i defensors contra els instrusos (teoria que ja defensa White en el seu llibre citat mes a munt). També es significatiu el paper dels estels en la cosmovisió cheroquee on se li atribueix certes característiques canines. Aixi es el cas de l’estel Sirio de la constel.lació d’Orion, que ja en la mitologia grega representa al “gos d’Orion”. Aquesta associació de l’estel cànic amb el camí que porta al regne dels morts també es una constant en Euràsia i Mesoamèrica i part del sudest del continent americà.

Acabem amb el paragraf final de l’article: “Como animales domésticos, los perros viven muy cerca de los hombres y en varias mitologías de todo el mundo son considerados los progenitores de los seres humanos. A lo largo de toda América, los mitos sobre canes vinculan de manera uniforme el papel que cumplen en la vida diara con sus funciones sobrenaturales. Desde la creación de la vida humana hasta su muerte o renacimiento en la siguiente vida, los perros guian y protegen a los hombres. Por medio de su propia muerte o sacrificio, los canes proveen de sustento y poder espiritual. Cuando son consimidos, ritualmente o no, sanan la vida, resucitan a los muertos y sirven como guías y guardias del reino celestial o sobrenatural. Aunque los mitos sobre canes no son muy abundantes, el papel de los perros en la mitología és significativo. Los canes cuidan de los puntos cardinales y de la encrucijada celestial. Devoran los corazones de los hombres sin valor o los hacen precipitarse en enormes torrentes de agua. Sin embargo, gracias a sus funciones como destructores y creadores, contribuyen a la continuación de una vida humana domesticada y cultivada, una vida posible en la Tierra y en el mundo por venir”.

Per saber-ne mes podeu consultar:

Myths of Paradise Lost in Pre-Hispanic Central Mexico [and Comments and Reply]
Michel Graulich, Doris Heyden, Ulrich Köhler, Berthold Riese, Jacques Soustelle, Rudolf Van Zantwijk, Charles R. Wicke and Karl A. Wipf
Current Anthropology, Vol. 24, No. 5 (Dec., 1983), pp. 575-588 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

A Dog’s Life Among the Teenek Indians (Mexico): Animals’ Participation in the Classification of Self and Other /Anath Ariel de Vidas
Journal of the Royal Anthropological Institute 8 (3) , 531–550 doi:10.1111/1467-9655.00121 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

Dog: Ally or Traitor? Mythology, Cosmology, and Society among the Beng of Ivory Coast
Alma Gottlieb
American Ethnologist, Vol. 13, No. 3 (Aug., 1986), pp. 477-488 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

Hot dogs: comestible canids in Preclassic Maya culture at Cuello, Belize / Clutton-Brock, Juliet
Hammond, Norman
Journal of Archaeological Science 21(6):819-826 1994 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

The Dragon and the Dog: Two Symbols of Time in Nahuatl Religion / Franke J. Neumann
Numen, Vol. 22, Fasc. 1 (Apr., 1975), pp. 1-23 (accés per xarxa universitats catalanes o amb altres amb drets d'accés)

Form and meaning of Maya and Mississippian dog representations / Schwartz, Marion
In Dogs Through Time: An Archaeologfical Perspective. Susan J. Crockford, ed. pp. 217-226 (2000) International Series, 889. British Archaeological Reports; Archaeopress,
Oxford, England (Catàleg Biblioteques Univ. Catalanes)

Dog / Flannery, Kent V. In Archaeology of Ancient Mexico and Central America: An Encyclopedia. Susan T. Evans and David L. Webster, eds. pp. 221-222 Garland (2001), New York (Catàleg Biblioteques Univ. Catalanes)

Perro como legado cultural / Raúl Valadez Azúa,Velia Mendoza España (Arqueobolivia.com)

El perro como símbolo religioso entre los mayas y los nahuas / Garza, Mercedes de la
Estudios de cultura náhuatl 27:111-134 (1997)

El perro prehispánico andino: función y tipos a partir del análisis arqueozoológico.
Velia Mendoza España, Raúl Valadez Azúa

La Zootecnica antigua en el Mexico antiguo y su relación con el Mexico actual
Raul Valadez Azua, Alicia Blanco Padilla, Bernardo Rodriguez Galicia
Primera Jornada de Historia de la Medicina Veterinaria y Zootecnica UNAM: memorias 24/25 agosto 2000

Mythological dogs (Wikipedia)

Animals in mythology (Mythencyclopedia)

Algunas anecdotas de chames siberianos / por Dark Crow

I bibliografia sobre mitologia ameríndia a les biblioteques universitàries catalanes i sobre mitologia dels gossos

Els editors de la revista "Metode" i la Universitat de València, en motiu del tri-centenari del naixement de Carl von Linne i el Comte de Buffon van editar l'any passatun llibre dedicat als "Nostres Naturalistes". Ara també a les bibs univ. catalanes. Amb aquest títol, Josep Ma Camarasa [bibliografia] i Jesús Ignasi Català [bibliografia] han elaborat una edició de les personalitats dels Països Catalans que s’han dedicat a estudiar la Història Natural des dels seus origens fins l’actualitat. En aquesta obra hi trobarem referències tant d’estudiosos dels animals i plantes, com el de fòssils, roques i minerals. Es tracta d’una obra en dos volums, dels quals només s’ha publicat el primer, i que te la següent distribució: 1: Assentament d’una tradició de coneixement, 2: El temps de la curiositat, 3: El temps de la classificació i descripció, 4: El temps dels viatges i les teories. Donem una panoràmica del llibre que, alhora, ens serveix per fer una visió de l’evolució de la nostra història natural.

En el primer capítol es centren en les bases del coneixement naturalista en l’edat clàssica i medieval. Ramón Llull, apareix com el primer naturalista amb el seu “Llibre de les bèsties” que s’enmarca en la tradició dels “bestiaris” de l’Edat Mitjana que busquen el sentit simbòlic i adoctrinador d’animals i plantes. Però “Potser la millor síntesi dels coneixements naturalistes a les nostres terres a la catorzena centuria ens la dona Francesc Eiximenis” en el seu “Regiment de la cosa publica”ens diuen els autors. Ja en ple renaixement destaquem a Francesc Mico, botànic i anatomista, que va ser col.laborador de Jacques Dalechamps amb la seva obra “Historia Generalis Plantarum”. Joan Plaça també es un dels botànics mes importants de les terres valencianes que va desenvolupar una relació fructífera amb una figura europea del periode: Charles de l’Ecluse (Clusius). Cal esmentar que la Universitat de València va ser la primera en establir, fora d’Itàlia, una càtedra de Botànica i el primer Jardí Botànic a mitjans del segle XVI. Entre els membres mes destacats de la càtedra de botànica de València, cal destacar a Jaume Honorat Pomar que va mantenir contactes amb els Jardines Reials d’Aranjuez, fet que li va possiblitat contactar amb el monarca el qual li va el present d’un “Codex” que es una joia del naturalisme del “nou mon” de l’època.

En el segon capítol segueixen prevalent la tasca de botànics i metges però també s’incoropora una nova figura, els geografs que descriuen el territori propi o forani. Pensem que el segle XVII es el segle de la revolució científica, en que es descobreixen nous fenòmens i essers vius. Cristòfor Despuig es un respresentant d’aquells erudits renaixentistes en que descriu la seva geografia en l’obra “Los Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”. El mateix que faria anys mes tard Gaspar Escolano per València. Però l’obra mes valuosa des d’un punt de vista naturalista es “Llibre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripcio natural , ço es de coses naturals de Cathaluna” per part del jesuïta reusenc Pere Gil i Estalella. Obra que va romandre inèdita fins que el 1949 Josep Iglesies en va fer una edició crítica. Amb Joan Salvador i Boscà [mes info a l'article "Plantas cultivadas enel herbario Salvador (siglos XVII-XVIII)"] , comença una nissaga de naturalistes catalans que va des de 1600 fins el 1850. El fundador Joan va començar a arreplegar tota mena de llibres de plantes, minerals i altres curiositats de la natura que formaren una gran biblioteca que aniria creixent al llarg de dos segles i seria visita obligada a tots els naturalistes de Barcelona. El seu fill Jaume Salvador es ja un científic pertanyent a la moderna botànica prelinneana que contactà amb l`èlit científica del moment, especialment amb Joseph Pitton Tournefort, John Ray i Peire Magnol. A València, l’anatomista Crisostom Martínez [bibliografia] va ser un dels primers microscopistes hispànics, i va ser un dels màxims respresentants del moviment “Novator” [mes info a l'article "Incidencia del desenvolupament científic europeu a les ciencies de la salut en els Paisos Catalans en el segle XVIII: aportacions de la farmacopea londinensis"] entre XVII i el XVIII que intentaria renovar la ciència espanyola

Arribem a la Il.lustració en el tercer capítol, segle de revolucions polítiques i de coneixement i racionalizació cientifics. Els naturalistes son encara col.leccionistes, però incrementen els seus coneixements, els ordenen i intenten comprendre’ls. Linne i Buffon son el paradigmes representatius del corrent conegut com Encyclopedie. El segle XVIII es també un periode en que s’institucionalitza la ciència al crear-se societats científiques i acadèmiques especialitzades. I ara trobem també un nou membre de la saga Salvador: Joan Salvador, fill de Jaume i, segons els estudiosos, el que te la formació científica mes completa de la nissaga. No obstant es també fill de les circumstàncies polítiques de l’època. En el moment en que estava treballant en un Botanomasticon Catalonicum [mes info a la tesi en xarxa "Estudis sobre cinc herbaris historics de l'Institut Botànic de Barcelona"], esclata la Guerra de Successió i es malbarata la seva obra. No obstant si que disposem d’un estudi sobre la pesca litoral a Catalunya, encarrec fet per Antoine de Jussieu. Per altra part cal esmentar a Pere Barrère, de Perpinyà, gran viatger que es va especialitzar en matèria botànica i ornitologia. Vegis la seva obra “Ornithologia Specimen Novum” de clara inspiració linneana. Finalment esmentem a Josep Quer (cirugià) i Joan Minuart (apotecari) [mes info a l'article Botànica Moderna de l'Enciclopèdia Catalana] van cultivar l’estudi de la botànica especialment als Pirineus. El primer es destacable també pel seu estudi “Flora Española”. Nomes amb Antoni Palau, els coneixements de Linneum seran introduïts i reconeguts per tots els naturalistes hispànics. A finals del XVIII es crea la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona que generarà diversos treballs dins l’àrea naturalista d’eminent caire aplicat en les àrees agrícola i terapèutica. I una mica mes tard la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. A Mallorca, Bonaventura Serra destaca en els estudis d’història natural, botànica i agricultura, fundant alhora la Societat Mallorquina d’Amics del Pais [mes info a l'article Palma: La història - De la guerra de Successió a la guerra del Francès].

El quart i darrer ens situa en el tombant del XVIII i XIX, en que es produeixen canvis significatius en els investigadors de les ciències naturals. El procés d’institucionalització científica endegat dècades enrrera permet la creació de veritables professionals que es dedicaran a fer treball de camp i elaborar teories pròpies i novedoses. I, aixi mateix, es promouran dues maneres de treballar que formaran dos corrents diferenciats “naturalistes de gabinet” i “naturalistes de camp”. Georges Cuvier i A. Von Humboldt son els seus màxims representants. Antoni Josep Cavanilles es el botànic valencià mes significatiu de finals del XVIII que porta la tradició linneana al seu màxim nivell. Un altre presonatge destcat es Joan Baptista Bru que es va dedicar mes a la Zoologia, concretament a la taxidermia , l’anatomia animal i al seus dibuix, dins el Real Gabinete de Historia Natural de Madrid. Carles de Gimbernat [bibliografia], barceloní, va destacar en l’àmbit de la geologia, un exemple clar de naturalista de camp. El també viatger valencià Simon de Rojas va destacar pels seus estudis en geobotànica. Amb els seus companys Donato Garcia i Mariano La Gasca funden la primera revista naturalista d’Espanya: “Anales de Ciencias Naturales”. No obstant, la invasió francesa i la posterior Guerra del Francès van suposar un sotrac important en el desenvolupament de l’activitat científica del nostre país. A partir dels anys 20 visiten Espanya molts científics estrangers imbuïts per l’esperit romàntic de l’època. I per altra banda, ens trobem amb un redreçament dels estudis acadèmics, emmirallats per la creació de les facultats de ciències a França i Alemanya. Joan Francesc Bahi [mes info a l'article La botànica moderna als Països Catalans ] , cirugià pero dedicat a al botànica es un difusor de l’obra científica estrangera. Edita al castellà la primera obra de botànica a Catalunya “Elementa Terminologiae Botanicae / J.J.Plenck” i sosté un periòdic mensual “Memorias de Agricultura i Artes”. Agustí Yañez, dins el Reial Col.legi de Farmàcia de Sant Victorià, manté també la tasca divulgadora amb la publicació de “Lecciones de Historia Natural” un pas mes cap a l’extensió del coneixement en llengues vernacules. Ja cap a mitjans del XIX les idees evolucionistes de Darwin suposarien un autèntic terratrèmol en la concepció de la història natural entesa fins el moment. Jean-Baptiste Lamarck fou pero un precursor de les idees evolucionistes que va crear escola. Entre els deixebles mes significatius trobem a Antoni Bergnes de las Casas [bibliografia], gran activista de la divulgació científica i rector de la UB. Va ser el primer en editar les obres completes de Buffon a Espanya i gran seguidor del Lamarckisme. Espanya seguia però lluny de pujar-se al carro de la investigació científica al llarg del XIX. Amb algunes honroses excepcions com la del geòleg valencià Joan Vilanova [mes info a l'article  La formació del mapa agronòmic de Catalunya. Una aportació d'en Marià Faura i Sans al progrés de Catalunya]  que van posar els fonaments per al renaixement de la pràctica científica a Espanya al darrer terç del XIX.

L'ACHV s'ha subscrit a partir d'aquest any a les revistes Veterinary History (Veterinary History Society, UK), Veterinary Heritage (American Veterinary Medical History Society), Ethnozootechnie (Societé d'Ethnozootechnie), Anthropozoologica (Muséum National d'Histoire Naturelle)
Son uns títols importants en la recerca de la història de la veterinària i disciplines relacionades com l'arqueozoologia i l'etnozoologia. Les podeu consultar a la Biblioteca de Veterinària UAB. La noticia te encara mes importància si tenim en compte que s'han adquirit les col.leccions completes disponibles de: VeterinaryHistory, Anthropozoologica i Ethnozootechnie i estem gestionant la col.lecció de Veterinary Heritage. Per altra banda son col.leccions úniques tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, la qual cosa els hi atorga un valor afegit per tota la comunitat investigadora. Aquests nous títols venen a completar un fons bàsic de revistes especialitzades en els estudis de la història animal amb Estudis d'Historia Agraria i Historia Medicinae Veterinariae que seran de gran utilitat pels associats i per la resta d'historiadors que estudiin aquests temes.

PM Sandri, cita diversos autors. El mes significat es Robert Delort , un medievalista que s'ha especialitzat en temes medioambientals a la Edat Mitjana, i que , entre d'altres coses, se'l considera un dels pares de la Zoohistòria. Podeu trobar part de la seva abundant bibliografia a les biblioteques universitàries catalanes.
Delort, ha publicat a Cahiers d'Histoire, una revista que en un dels seus numeros (numéro 1997-3/4) dedica un monogràfic a la història dels animals. Entre els diferents articles que trobem hi ha una interessant bibliografia sobre el tema: "L'histoire de l'animal. Bibliographie" / Éric Baratay et Jean-Luc Mayaud"

A principis dels 90 ja es va començar a debatre sobre aquesta disciplina. Vegeu l'article Zoohistoria: Reflexiones acerca de una nueva disciplina auxiliar de la ciencia histórica / Dolores-Carmen Morales Muñiz aparegut a: "Espacio, Tiempo y Forma, S. III, Hf Medieval", t. 4, 1991, págs. 367-383 (autora també citada per PM.Sandri).

La Zoohistòira es una àrea de recerca relativament recent, que contempla la relació evolutiva entre l'home i l'animal des d'un punt de vista antropològic i etnològic. Els europeus, especialment els francesos, han estat el que mes esforços han dedicat en una recerca interdisciplinar que interessa tant a científics com humanistes.

Aixi podem començar la presentació d'una novetat editorial: Pigs and Humans: 10,000 Years of Interaction (Hardcover) / by Umberto Albarella (Editor), Keith Dobney (Editor), Anton Ervynck (Editor), Peter Rowley-Conwy (Editor)
(Oxford University Press, 2008).- 400 pages.- ISBN-10: 0199207046
Aquesta obra arreplega els erudits en la recerca del porc des de diferents punts de vista, subratllant el paper que els porcs salvatges i domèstics han jugat en societats humanes de to el món durant els darrers 10.000 anys. Les 22 contribucions aborden una gamma ampla i diversa en temes cronològics, geogràfics, i sobre diferents conceptes, s'enbranca dins de les disciplines de l'arqueologia, zoologia, antropologia, i biologia, així com història de l'art i la història en general. S'exploren arees tant diverses com l'evolució i la taxonomia, domesticació i cria, etnografia, ó ritual i art; i presenta algunes de les últimes teories i tècniques metodològiques de recerca.
Aquesta obra serveix en definitiva per aprofundir la nostra comprensió de molts dels aspectes de la relació complexa i canviant entre l'home i el porc al llarg del temps i de l'espai, pel que pot interessar a un públic molt variat.
Aviat el tindrem a la Biblioteca de Veterinària UAB