infantesa « WordPress.com Tag Feed

La magdalena famosa

Ferran - Un que passava — Thu, 17 Jul 2008 18:05:44 +0000

Travesso el carril lateral de la Gran Via i un so esmorteït pel barrum-barrum eixordador dels cotxes fa que m'aturi un segon a la vorera, un so fora de lloc, un so que no havia oït mai abans a la ciutat: el monòton ric-ric d'una cigala.

I alço el cap cap als plàtans que flanquegen el passeig i de sobte tinc deu anys i em deixo enlluernar pels raigs de sol que s'escolen entre les fulles dels pins mentre cerco debades, guiant-me només per l'oïda, les cigales que cada dia al pic de la calor, ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric-ric, omplen l'aire amb el seu cant estrident. Voldria comptar-les, però és difícil veure-les i més perquè quan t'hi acostes emmudeixen —a l'igual dels grills, a la nit, que callen quan hi passes devora i tornen a entonar el seu cric-cric quan n'ets lluny, un cric-cric burleta que et fa tornar enrere per fer callar el desvergonyit.

Així les cigales juguen a fet i amagar amb els nens que voldrien comptar-les, però que aviat se'n cansen perquè és estiu, i les llargues vacances escolars prometen moltes estones per comptar cigales i veure passar núvols, o enfilar-se en una casa a mig construir i convertir-ne una planta en el pont d'una nau espacial, o fer arcs amb branques flexibles i fletxes amb tiges de gineri per poder jugar a indis i vaquers, o per anar d'aventura a la Cova —la cova per antonomàsia, en majúscula, perquè només n'hi ha una i malgrat haver-la visitat any rere any sempre sorprèn la imaginació de les criatures amb una nova roca que s'ha després del sostre, el rastre d'una foguera que l'any passat no hi era, o una nova història de por explicada tot just entrar-hi.

I el cant de la cigala acompanya totes aquestes estones d'un temps en què només trepitjaves casa a les hores de menjar i encara era massa estona, perquè et cridava el bosc, i els amics, i la possibilitat d'una nova aventura.

I de cop i volta el semàfor canvia de color i el brogit eixordador de cotxes i motos ensordeix aquell ric-ric que t'ha fet alçar el cap i anar cap enrere. I ja no tens deu anys.

El calendari del passat-futur

valencianna — Wed, 28 Nov 2007 22:58:11 +0000

Aquest últims dies he anat una mica de bòlit avançant feina de la universitat i em quedava un article al tinter. Fa uns dies en baixar al carrer cap a classe vaig trobar un gran sobre blanc a la bústia. Val a dir que la intriga sobre el seu contingut va durar ben poquet, ja que en treure'l de la bústia amb cura per l'estretor, hi havia el logotip del remitent: Escola Gavina.

Fa ja un grapat d'anys que vaig deixar d'anar a aquella escola, quan vaig acabar l'ESO, però cada any, em manté el vincle amb el centre la recepció pels volts de nadal del calendari del curs. És un petit detall, que sembla voler evitar trencar el vincle que durant més de 12 anys em va lligar a la Partida de la Martina S/N a Picanya, un poble de l'Horta Sud, al qual no he deixat d'anar, però aquest anys ja per la meua implicació en la política del País Valencià.

Entre aquells camps de tarongers, han passat moltes coses, la primera escola, l'edifici de secundària, vigilat sigilosament per una escultura que Andreu Alfaro va regalar a l'escola pels seus 20 anys (ara ja en fa 12), i jo mateix m'he fet gran, no només en edat, sinó en la capacitat crítica que m'ha portat ara a fer el que faig a ser com sóc. Les primeres trobades en valencià, i les primeres manifestacions "dels majors" (altrament dites 25 d'abril) les vaig viure entre aquelles parets, xiquets i complicitats.

La història de l'escola no és gens diferent que el relat col.lectiu dels valencians. Primer, l'il.legalitat des d'un xalet de l'Eliana (Camp de Túria) quan donar classe encara era un delicte (el primer curs docent en català el van iniciar amb Franco dempeus), després el canvi de casa ja a Picanya i les noves perspectives de tirar endavant, la batalla per normalitzar la llengua arreu (no a dintre de l'escola on només es dona classe en català) i en la defensa del territori. Ara, el camí que creua la Partida de la Martina, està ple d'esvorancs i excavadores. Són les obres de l'AVE Madrid-València que es van negar a soterrar i trenca una vegada més el paisatge de l'horta.

Tot i que han passat un grapat d'anys, és més necessari que mai, poder mirar enrere per tirar endavant. Tot i fer molts anys que ja no sóc "gavinera" (o potser sí), acabaré canviant qualsevol calendari insípid d'un sindicat o publicitat, pel calendari "del cole", amb la tranquil.litat que per molt que alce el vol, d'una manera o altre no deixaré de perdre de vista el niu.

Ps: de nou, vull agrair el petit espai que l'escola m'ha donat al seu web .cat.

Foto: colònies d'estiu. Any 1994 (crec). Segona fila començant per baix. Samarreta blanca

En Pepe i jo

valencianna — Fri, 26 Jan 2007 13:15:42 +0000

Ahir regirant trastos em vaig trobar al Pepe. Té 20 anys 5 mesos i 26 dies, exactament els mateixos que jo. Ens vam coneixer al migdia de l'1 d'agost del 86 en un hospital de València, un dia de vacances funcionarials, on vaig començar a reivindicar, i encara no he acabat (ploms que som alguns, què hi farem). El pepe és un ós de pelutx, amb la seua panxona i la seua cara de felicitat com tots els ossos de pelutx.

En la societat que vivim, on tot són presses, tot és per a ahir, tot s'ha de fer a la perfecció en un temps rècord, on vivim rodejat d'angoixes vitals, induides per una precarietat que ultrapassa ja l'àmbit laboral i ens aborda en les nostres relacions interpersonals. Un món que corre perill de desgastar-se de tant de pressa com roda. Vivim en un món molt complicat, on dos articles en la premsa, et poden condemnar a cadena perpètua o a la mort, com li ha pasat al De Juana, mentre que individus infectes, que es dediquen a promoure l'odi, que acaba esdevenint en violència, tenen tot la impunitat del món, per amagar-se com a franctiradors darrere dels micròfons de diferents ràdios.

Immersa en un espiral de projectes, tot funciona cap endavant. Projectes, propostes, campanyes, el maig que sembla que no havia d'arribar mai i ja ens respira al clatell. Kilòmetres que es converteixen en experiències vitals de totes impagables, hores compartides amb els companys, amb la sensació de no haver malbaratat ni un segon. Avui no serà diferent, havent dinat i després de presentar un projecte multimèdia per a la universitat (el periodisme, uns altres que si no corren, volen, però moltes vegades no tenen la precaució de mirar enrere buscant respostes), cap a Cullera, a fer costat a la nostra gent de la Ribera, que presenten per primera vegada una llista, en un dels pobles més amenaçats per l'especulació.

En tot aquest tràfec vital, li he de regalar una vesprada al Pepe. Anys vivint a sota el matalàs en un d'aquells llits traster per als que vivim en un lloc no gaire gran, malmet la salut. Està més prim, però res que no es puga arreglar amb una mica de cotó fluix. Reconec que en trobar-lo ahir, em va fer il.lusió i vam tornar al mateix lloc on ens vam coneixer. Ja no és el bressol i la manteta, sinó el llit i el nòrdic, on hi havia el xumet, ara hi ha el mòbil carregant, i on havien els contes ara hi ha la PDA i un llibre del Victor Alexandre (la Paraula contra el mur), que parla d'independència. Aquesta nit m'ha tornat a acompanyar en els somnis, que ben mirat, només són plans de futur, que treballant dur, podrem abastar.