Deien els profes andalús i valencià que això de les balances fiscals és una pamema, que molt poca gent al món ha demanat un sistema fiscal amb uns diferencials condicionats pels territoris, que la petició d'unitat tributària no té sentit perquè també podrien demanar-la les provincies, etcètera. I l'Oliver i en Tremosa atacaven per la via del dèficit fiscal existent si es compara la bossa de tributs recaptada i el retorn obtingut en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya i de pressupost de les nostres administracions. En aquest debat, hi havia números per a tots els gustos, i per això em va interessar molt la part que l'Àgora dedica a l'opinió dels espectadors; ells són els que van aportar el sentit comú de què parlo i que sovint trenca els empats tècnics entre converses excessivament econòmiques.

No necessito dades, percentatges, milions d'euros,... Amb el sentit comú ja en tinc prou per evidenciar la situació de vexació greu que ha patit Catalunya en matèria de finançament públic des de la recuperació de la democràcia. Prou de demagògia numèrica. És ben cert que una persona que viu aquí, i per tant paga els impostos aquí, tributa el mateix que una persona amb els mateixos ingressos que visqui a Toledo. Però la persona que viu aquí ha de fer front a uns costos de la vida diària notablement superiors, no ha tingut connexió AVE amb Madrid fins fa uns mesos, té un aeroport menyspreat, segurament no té plaça per portar el seu nen a un parvulari públic, paga l'impost de circulació més car de l'Estat -si és de Barcelona-.  

A Catalunya, per anar de Barcelona a Girona o a Tarragona per autopista s'ha de pagar, mentre que de Còrdoba a Sevilla, per exemple, hi ha una autovia espectacular que no té pràcticament trànsit i és gratuïta; a Extremadura, cada nen disposa d'un ordinador al cole, mentre que aquí encara hi ha escoles amb barracots rollo Saigon; a Madrid, el metro arriba a l'aeroport fa ja un munt d'anys, mentre que aquí amb prou feines arriba la RENFE (i per a la L9, encara queda). I etcètera, etcètera, etcètera. Perquè podríem continuar. No sé de números, però sí de sentit comú. Hi ha coses que són evidents.