Aqui uns 'dissenyus' Per la Urban Climb Squad, Urbanitas Trepadores* donde los haya. Tres propostes (la senyal de tràfic també comta), tres samarretes, las tres M, las tres XXL, las tres U, T, P, X...una mica de Red Hot?

Ayer encontré uno de los muchos dibujos que tengo olvidados desde hace tanto tiempo... Seguí con él trabajando un poco las luces. Cuantas ilustraciones se quedan por el camino... (aunque esta espero acabarla!).

Invitació feta a ma. Tinta i llapissos de colors sobre cartolina. Tipografies originals creades per AndreuArt.

En los tiempos que corren, al oír hablar de diseño gráfico en seguida pensamos en los ordenadores. Pero la mejor máquina a menudo es la mano artesana.

Invitación hecha a mano. Tinta y lápices de colores sobre cartulina. Tipografías originales creadas por AndreuArt.

Wyczółkowski va utilitzar la litografia per composar aquesta imatge senzilla i complexa a la vegada.

Si bé els paisatges freds són molt comuns a la pintura de l'est i nòrdica, els gravats monocroms a on es representa la glaçada són comptats. El blanc i negre complica certes descripcions i en canvi n'aporta simplicitat i dramatisme. Peró el més complicat d'aquesta imatge no té a veure amb la tècnica sinó amb la seva concepció ja que parteix d'una composició que sembla ingenua. Parteix l'enquadrament en quatre àrees dividides en dos plans. El pla llunyà conté tres àrees amb textures diferents i subtils mentre que el primer pla resalta per contrast i definició.

Wyczółkowski torna a buscar l'abstracció a partir de la natura pero deixa intactes els aspectes emotius del paisatge. En ell es pot veure un món fred, la melanconia o la soledat, explicat amb molta claredat i evitant la evidència.

Tècnica mixta: pastels a l’oli, llapissos aquarelables, tinta.

Ilustración sin título, 2003.

Técnica mixta: pasteles al óleo, lápices acuarelables, tinta.

Avui he acabat es dibuix començat s'altre dia. En mirar-lo es dia següent d'haver-lo començat ja li vaig veure un munt d'errors, però és lo que té fer coses cansat volguent-les acabar aviat.

Hem d'aprendre des nostres errors per no tornar-los a repetir.

He acabado la batalla, pero no la guerra... dijo alguien.

Hoy he acabado el dibujo comenzado el otro día. Al mirarlo al día siguiente de haberlo empezado ya vi un montón de errores, pero es lo que tiene hacer cosas cansado y queriéndolas acabar rápido.

Debemos aprender de nuestros errores para no volver a repetirlos.

Exposició de les obres presentades al

Concurs de cartells de la Festa Major de Salt, 2008

Presentació

La ma d'obra artesana es va perdent poc a poc, degut a la baixada de costs de producció, que volguem o no moltes vegades influeix en un detriment de la qualitat del producte final.

Quan observam embalatges antics, ens adonam de la importància que tenia abans la il·lustració, poguent observar productes de primera categoria en quant a presentació, tant si es tractava d'una capsa de mistos, com de una capsa de torró, com aquesta.

A medida que pasa el tiempo, parece que la ilustración cada vez pierde más fuerza dentro del mundo de la imagen. Poco a poco, se opta por iconos, pictogramas e imágenes fotográficas (a menudo tratadas digitalmente para que no parezcan tales) para representar una idea, un producto o una historia.

La mano de obra artesana se va perdiendo poco a poco, debido a la bajada de los costes de producción, que queramos o no frecuentemente influye en un detrimento de calidad en el producto final.

Cuando observamos embalajes antiguos, nos damos cuenta de la importancia que tenía antaño la ilustración, pudiendo observar productos de primera categoría en cuanto a presentación, tanto si se trataba de una caja de cerillas, como de una caja de turrón, como esta.

Ahir me va venir just quan anava a dormir, i vaig haver d'aprofitar. Vaig començar un dibuix, que he seguit avui, amb es qual miro de fer qualque cosa un poc diferenta de lo que sol fer. Està inspirat en es meravellosos dibuixos de's tatuatge tradicional japonès, nomenat irezumi. Espero acabar-lo en breu.

Alguien (creo que fue Edison) dijo que en una obra de arte hay un 10% de inspiración y un 90% de transpiración. Estoy totalmente de acuerdo, lo que pasa es que el trabajo (transpiración) puede hacerse cuando a uno le va bien, pero cuando te viene la inspiración no la puedes dejar pasar.

Ayer me vino justamente cuando iba a dormir, y tuve que aprovecharla. Empecé un dibujo, que he seguido hoy, con el cual intento salirme un poco de mi línea. Está inspirado en los maravillosos dibujos del tatuaje japonés, llamado irezumi. Espero acabarlo en breve.

Primers traços · Primeros trazos

Esbossos de color · Bocetos de color

Colorejant es fons · Coloreando el fondo

Estat actual · Estado actual

Per cert, sa frasse en llatí vol dir "viure és lluitar".

Por cierto, la frase en latín significa "vivir es luchar".

A s'hora de crear un logotip per es seu negoci, varem pensar que hauriem de conservar ses paraules Es Centro perquè es local no perdés identitat.

Després de sa primera asseguda vaig pensar que es morter seria un bon símbol per representar sa cuina que fa, i vaig enfocar es projecte donant-li un aire antic i tradicional.

Aquests són es esbossos, a partir des quals espero que creem una imatge adient per es restaurant.

Actualització 15 d'agost 2008: actualment es projecte romàn aturat, per motius externs.

Una teoria parla de l'origen de la Bella Dorment a la saga volsunga, un texte islandès del segle XIII que seria una versió prèvia del Cantar dels Nibelungs germànic. En un fragment, l'heroi Sigurd abandona Sigfrida (o Brunilda) pero li promet tornar per casar-s'hi. L'espera és prou llarga com per que l'episodi evolucioni i a través del conte explicat es converteixi en la història que coneixem: els reis tristos per no tenir fills finalment aconsegueix tenir una nena molt agraciada. El consell de fades és convidat a la festa excepte una d'elles que per despit llença el malefici i pel qual, quan la nena sigui adolescent, morirà. La gestió màgica d'una fada eficient farà que es redueixi la condemna i d'aquesta manera només es punxarà un dit, quedant ella i tota la cort reial sotmesos a una letàrgia de cent anys. Al desenllaç, el príncep s'introdueix entre els rosers que cobreixen tot i fa despertar la princesa amb l'amor sincer.

Com tots els contes populars, mal anomenats infantils, dóna per diferents interpretacions més o menys poètiques. Depen del grup social que es manifesti. Així, les feministes titllaran el conte de masclista ja que la protagonista ni tan sols té nom, sinó que és un personatge passiu que espera la intervenció d'un príncep per reviure. Els psicoanalistes parlen de les fases de creixement de la dona com també passaria a la Caputxeta vermella. La punxada al dit i la sang significarien la menstruació i la pèrdua de la virginitat, mentre que la llarga migdiada seria entesa com l'embaràs i el despertar com la maternitat. Aquesta lectura també emprenya a les feministes del segle XX que preferirien que la princesa embarassada no esperés el part fent el gandul. Tot això forma part de l'intent d'una part dels humans de racionalitzar-ho tot per poder entendre-ho.

Els il·lustradors i pintors del segle XIX, per la seva banda, tenien el poder d'extreure'n una lectura poètica per a totes les edats.

Les quatre imatges superiors són responsabilitat d'Edward Burne-Jones, el pintor i poeta prerrafaelita anglès i un dels precursors si no el primer, simbolista occidental, tiet de Ryudard Kipling, homicida de la seva amant i suicida exhibicionista frustrat. Aquestes dades no són molt fiables pero augmenten el mite de persones que esdevenen personatges amb el pas del temps.

Les pintures són seves (de veritat!) i mostren, no només una princesa dormint sinó a tota la cort, enfatitzant que després de cent anys tot queda cobert per una teranyina de rosers amb les seves espines punxants. Són cents anys d'una llarga espera, la del renaixement cultural i el retorn als valors purs de la noblesa de l'èsser humà. La pròpia espera utòpica, romàntica i medievalista dels prerrafaelites que pretenien despertar la Bellesa oblidada i sepultada per la modernitat industrial i la primera globalització.

Aquest xaval té només 23 anys i fa unes il·lustracions magnifiques. Personalment aquest "tipus de dibuix" m'encanta. Comproveu el seu talent fent una ullada al seu website.

PD: Al seu repertori il·lustratiu, cal afegir-hi les seves improvisacions musicals.

• Divendres 6 de juny, 19h: Presentació del quart títol, L'home més valent del món, a la Llibreria Antinovs (C/Anselm Clavé, núm 6, de Barcelona). A càrrec dels autors, Montse Balada i Sebas Martín, i l'editora, Cesca Mestres. Explicaran el conte Susana Peix i Víctor Capdet.
• Divendres 7 de juny a les 18h: Taller dels contes de la col·lecció Ginjoler al Saló del Llibre Infantil i Juvenil, al pavelló Firal de Mollerussa. Més informació.
• Dimarts 10 de juny, a les 18h: "Una mà de gínjols" a la biblioteca Collserola-Josep Miracle (BCN).
• Dimecres 11 de juny, a les 18h: "Una mà de gínjols" a la biblioteca Vila de Gràcia (BCN).
• Divendres 21 de juny, a les 18h: "Una mà de gínjols" a la biblioteca Les Corts-M. Llongueras (BCN).

Una imatge dels llibres (premeu per ampliar-la), treta del primer volum, il·lustrat per en JuanolO:

És agradable recordar els somnis que ens agraden, pero no és fàcil. Hi ha gent per a la qual és del tot impossible i sembla que només tinguin dret a despertar amb el regust dels malsons. Despertar així és com despertar amb la certesa de que no es podrem fugir del que ens oprimeix. De que no podrem solucionar els nostres problemes.

El ladrón de muselina és un viatge d'anada i tornada buscant el somni que no volem perdre. És també un conte sobre el sentit de la lluita i el de la desesperança, només separats per un tel gairebé transparent.

Uns pots del Body Shop, i màscares de dos viatges a Itàlia: la més tosca, de l'esquerra, és d'Orgosolo, un poble tan tosc com la màscara que hi ha a Nuoro, Sardenya. La de la dreta, que és de coloraines, és de Venècia. Sempre he trobat que aquestes màscares fan bona parella, són una mica com "La Bella i la Bèstia"...

Aquestes són del viatge Barcelona-Brest, que en broma en broma i de porta a porta va durar 9 hores... temps de sobres per dibuixar fins i tot el menjar - escàs - que et donaven en l'avió.

El premi al llibre infantil de no ficció ha estat per a Miguel Gallardo, per Manual de la felicitat, d'Ara Llibres. El de ficció, per a Sílvia Cabestany, per Els tres tambors, de Tantágora. L'Ibèria, per a l'Elisa Arguilé, autora ja molt reconeguda, ara per Puré de guisantes. I el Junceda d'Honor, per a la benvolguda i lluitadora Maria Rius (vegeu per exemple Rius d'imatges).

Per ara, no n'he vist gaire ressò a la premsa, tret de Els premis Junceda destaquen els il·lustradors emergents (El Periódico).

Completo l'anterior entrada sobre aquest llibre, que he rellegit amb gust en aquestes dates.

La rosa de Sant Jordi, que va ser merescut premio nacional de literatura infantil y juvenil l'any 1990, és un dels meus llibres preferits d'en Joles Sennell. El trobo rodó. Ras i curt.

Trobo també molt encertades les il·lustracions a color de la Roser Capdevila, no només per la manera en la qual encaixen amb el text, sinó pels moments en els quals integra text i imatge en una maquetació més pròpia, en general, de l'àlbum de gran format, que del petit conte il·lustrat. En les imatges, l'Estanislau Punxegut dels Romanços Tenebrosos, en Brandó i la Nina.

Així comença:

«Mireu el que us dic: resulta que una vegada hi havia un país, anomenat Quarts-de-quinze, tan petit que només tenia un poble amb trenta-dues cases, sis carrers, una plaça, una església, i un palau on vivia, és clar, la seva reina, que es deia Elisenda.
Fixeu-vos si n'era, de repetit, aquest país que us dic, que només tenia un bosc, catorze prats, quaranta-tres horts, un estany i tres muntanyes: una de baixeta, una de mitjana i una d'alta. I encara us diré més: era tan i tan repetitoi que només tenia quatre torrenteres, tres rierols i mig riu dels grossos.
I, com pot ser, que només tingués mig riu dels grossos? deveu voler saber vosaltres...»

El borratxo, del polonès Jan Gotard és el retrat d'un personatge incert que podria ser de qualsevol classe social, podria estar cantant o lamentant-se en veu alta. La foscor delata la tristesa, l'anatomia és senyal de fragilitat o de malaltia, la pipa assenyala el camí descendent al got o ascendent al centre d'atenció (psicològic) del quadre.

El got de vodka aïllat, és com una metàfora dins de la composició. Com un missatge subliminal: "aquest home està sol". O com al poema de Poe a on es deia d'un somni dins un somni, és el borratxo un viu entre els vius?

No tinc paraules per descriure les peces d'aquest joier italià...obres gràfiques amb il·lustracions molt personals i característiques, la barreja de les textures i dels materials fan les seves peces úniques.

Vilhelm Hammershøi pintava escenes domèstiques. El seu llenguatge és el del naturalisme i la poètica de la vida quotidiana entre finals del segle XIX i començaments del XX.

Els seus recursos compositius són, en general, els interiors i les figures solitàries i introspectives, com una reafirmació constant de la idea de la llar i la identificació amb aquesta. De la idea de reflexió constant dins d'un castell personal.

Les afirmacions, com els camins entre les habitacions, es tornen sovint contradiccions quan es treuen fora de casa. La persona necessita saber si casa seva és realment casa seva i alhora, sortir d'ella és una necessitat. La solitud és la fredor de la sinceritat amb un mateix i és el moment de la reflexió quan som conscients dels errors propis i de les grans preguntes.

Les portes obertes, les llums i les ombres i els finestrals són les possibilitats d'afirmar i contradir-se abans de fer-ho al lloc equivocat. També el moment de rectificar.

És infreqüent que els blocs dels il·lustradors catalans, illencs o valencians estiguin redactats en la nostra llengua. Les raons de mercat són aclaparadores: el mercat editorial en espanyol (Espanya i Amèrica) i anglès (els dels països respectius i l'internacional) és molt més poderós, i un bloc és una tarja de presentació al món, no als de casa. No veig que sigui qüestió de posar-s'hi pedres de més al fetge, però tampoc fa mal una alegria a la xarxa, ben a l'inrevés. O sigui que si us bé de gust, visiteu per exemple el bloc de l'il·lustrador Xavier Salomó, que ha posat imatges a Una nit bestial o El camino que no iba a ninguna parte, ha rebut el premi Junceda i ha estat il·lustrador destacat a la revista CLIJ.

He descobert aquesta joiera a través de la seva botiga Etsy i m'he enamorat de les seves formes simples i visuals. Les seves joies semblen dibuixos per portar posats. M'encanta!

"I'm very interested in the link between illustrative form and jewellery. From hand fabricated Sterling Silver shapes to resin pieces set with pattern. My inspirations include contemporary surface design, illustration and natural form."