D'entrada, fer periodisme no hauria de ser Ctrl + C i Ctrl + V; explicar la teva visió de la realitat implica creació i subjectivitat, dos ingredients que són impossibles d'aconseguir copiant i enganxant una nota de premsa que ha fet algú altre. Però ara vull tractar aquest tema de les formes des d'un altre punt de vista: anar-hi més enllà. Crec que un periodista ha de ser un professional de la paraula, amb tot el que comporta. Ha de tenir un escriure excel·lent i/o una parla excel·lent, en funció de la naturalesa del mitjà o dels mitjans en què treballa. I malauradament, aquesta és una altra mancança de la nostre professió en l'actualitat: sovint s'escriu malament i es parla malament. No és indignant? Resulta que molts dels grans escriptors de la història recent es van forjar en el periodisme; només dos exemples, un de fa temps i un altre de l'actualitat: Mark Twain i Francisco Umbral. Crec que l'excel·lència en les formes hauria de ser una condició indispensable per a qualsevol periodista, ja que la millor manera perquè la gent entengui el teu missatge és explicar-te bé.

L'últim aspecte que vull tractar possiblement té relació amb això de ser un mestre de la paraula. Els mitjans paguen malament; comparativament, un periodista cobra molt pitjor que qualsevol altre professional liberal, i fins i tot cobra menys que un assalariat de preparació mitjana -o baixa, en alguns casos-. Horari matador, feina molt estressant, pressions de totes bandes,... per arribar a cobrar el sou que cobra un flamant llicenciat en enginyeria amb la seva primera feina. Amb això què vull dir? Doncs que els mitjans haurien de revisar a fons les seves polítiques de salaris, perquè les seves plantilles no poden dependre tant dels índexs vocacionals del personal: la vocació no paga la hipoteca. Quan deia que això d'escriure bé i les condicions laborals matadores podien tenir relació em referia a que, amb el panorama actual, no resulta sorprenent que algú que no trobi una feina estrella a La Vanguardia o l'Avui -amb un sou aregladet-, si té dos dits de front, acabi reorientant la seva professió cap els gabinets de premsa (empresarials, polítics, etcètera) o, en el pitjor dels casos, opti per abandonar la professió. I aleshores molts dels que queden són inexperts acabats de sortir de la facultat que, malauradament i no ho dic per criticar, surten bastant justets en gramàtica, ortografia i coneixement del llenguatge en general. Aquest drama és evident en els mitjans online.

Bé, acabo que m'estic fent pesat. En resum, el periodisme crec que necessita honestedat, imparcialitat, llibertat -perquè el periodista pugui triar els temes que creu que realment interessen a la societat a la qual serveix-, tècnica depurada per tractar aquests temes -tant periodística com des d'un punt de vista del llenguatge-, i unes condicions laborals dignes. Aquests són els meus ingredients indispensables. Una recepta que us faig arribar des de la modèstia perquè digueu també la vostra i es generi debat; m'encantaria.   

El Dr. Badia ha dedicat la seva vida al que ha estat, també, la seva passió: l’estudi de la llengua catalana. Una obra, una tasca i una dedicació que el situen a l’alçada de Coromines i Fabra, com afirmava Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, en l’acte d’homenatge.

Però a més de la tasca com a eminent filòleg, el Dr. Badia fou el primer rector escollit democràticament, durant dos mandats consecutius. I la seva Universitat li ha retut un merescut homenatge per ambdós aspectes, el científic i l’humà.

com a representat dels estudiants de la Facultat de filologia, jo vaig tenir la sort de ser membre de la Junta de Govern de la UB quan el Dr. Badai era el rector de la Universitat i per tant presidia la Junta. I també vaig ser membre de la mesa del Claustre que va elaborar els estatuts de la UB, una altra ocasió per viure d’a prop la persona del Dr. Badia.

El record més viu que tinc, al cap més de vint anys, d’aquells moments de treball amb el Dr. Badia, i sense que hàgim tornat a coincidir més, és el d’una persona d’una gran humanitat i senzillesa. D’un tracte exquisit, atent a tothom qui volia parlar-hi, d’una gran delicadesa. I alhora, una persona d’una gran catalanitat, honestedat, seriositat i rigor en la feina. I d’un profund sentiment cristià i evangèlic.

Vull dir expressament quelcom que vaig trobar a faltar en l’acte del Paranimf: el tracte del Dr. Badia cap als els estudiants. Ningú va fer-ne cap esment, ni els vicerectors, ni el Director general de recerca... van dir-ne res.

Per tant, vull i puc donar fe que el Dr. Badia era extremadament curós en el tracte i la preocupació envers els estudiants: sempre que hi havia l’ocasió, es preocupava per saber si a tal o tal altre acte s’hi havia convidat als estudiants, si s’havia informat d’una o altra cosa, volia saber què pensàvem... Jo no vaig ser alumne seu, però em consta la seva preocupació pels estudiants, per les generacions futures... Al poema que Carles Miralles li va dedicar, almenys, la preocupació pel futur i els joves sí que hi surten.

Dr. Badia, tot i que no vaig ser alumne seu en el sentit acadèmic. Tanmateix, vostè ha estat un referent i un mestre per a mi. Com li deia el Dr. Joan Veny el dijous passat, he après molt més al seu costat del que vostè pugui creure i imaginar. He dit moltes vegades que probablement allò que més vaig aprendre dels anys d’Universitat no va ser a les aules que ho vaig rebre, sinó en els estaments de participació estudiantil, que és on vaig tenir la fortuna de coneixe’l i tractar-lo a vostè.

I aquesta és una herència que li dec i reconec i mai li podré agrair prou. Vostè va dir-nos que havia plantejat la seva vida intentant seguir humilment persones a qui tenia per mestres. Així he procurat fer-ho jo també amb vostè. Com tots les qui van intervenir a l’acte d’homenatge, jo també li dic, amb tot el sentiment i l’emoció: moltes gràcies Dr. Badia.

Claudi

PS: Si algú ho desitja, pot veure el vídeo de l’acte mitjançant el web de la UB. Us recomano molt especialment l’acuradíssima i docta glossa del Dr. Badia a càrrec del Dr. Joan Veny (minuts 46 al 59) i la lectura interpretada que el Dr. Carles Miralles va fer d’aquest poema escrit per al Dr. Badia (minuts 59 a 1:17): tot una lliçó de poètica i sentit de l’humor. I, finalment, el sincer discurs de cloenda d’Alfredo Perez Rubalcaba, l’actual Ministre de l’Interior (minuts 1: 34 al 1:46,) i el del propi Dr. Badia.