Fa dies que no escric sobre el què està passant al Líban. Tinc la impressió, després de l'estada a Barcelona, que m'està costant entrar als debats crònics libanesos. Però em sembla que he de superar aquesta desgana si no vull tancar la paradeta (i per ara no ho vul).

Doncs bé, el tema de debat actual és el de la reconciliació inter-cristiana. Fa unes setmanes el líder de Forces Libaneses (Samir Geagea) va demanar perdó per les accions realitzades per aquesta milícia durant la guerra civil. Les reaccions van ser força sonades, però en general es pot dir que no van ser en la línia que es pot esperar quan un dels senyors de la guerra demana perdó pel què es va fer. Per què? Doncs possiblement perquè hi ha molta gent que encara no ha assimilat el què va passar, i amb poques ganes de perdonar. I ja se que per a què el perdó sigui total cal oferir-lo i acceptar-lo.

Ja fa temps que s'està parlant de la necessitat d'una reconciliació entre les diferents parts cristianes. Insisteixo en el fet que quan es parla de cristians al Líban no és per referir-se en el què creu la gent, si per senyalar una de les comunitats. Per tant és un terme tan genèric com pot ser-ho el de catalans. Com sempre, no sé com acabarà tot això. Però em sembla que no es pot perdre de vista l'escenari en què s'està fent tot això: amb unes eleccions a quatre mesos vista. I potser té alguna relació les dues coses...

Per altra banda, i per no perdre els hàbits, es parla de possibles problemes en els dos extrems del país. Per una banda, al nord (als voltants de Trípoli) sembla que les coses es precipiten, i que la presència de grups radicals sunnites està creixent. Al sud, en canvi el què creix és la possibilitat d'accions per part d'Israel i/o Hesbol·là. Però de la mateixa manera que creixen els rumors desapareixen o canvien, o sigui que tampoc cal prendre-se'ls massa a la valenta fins que no es confirmin.

Aquests últims dies estem vivint alguns fets i declaracions que em sembla que ja he vist i escoltat fa un parell de mesos. Declaracions enverinades que semblen, un cop més, dedicades a reobrir temes pendents, encara de pel camí deixin algunes víctimes.

Fa dos dies, Michel Aoun acusava l'anterior govern (s'entén que sense els ministres que havien dimitit, suposo) d'haver col·laborat amb els terroristes. Ahir, mentre en Walid Joumblat repetia que cal parlar de les armes d'Hesbol·là per evitar un nou atac d'Israel, a Israel el primer ministre repetia que cal actuar abans que el Líban sigui l'estat d'Hesbol·là. Cap de les tres afirmacions són textuals, però és el missatge que volen transmetre. I per acabar de pintar un quadre força alarmista, s'informava de l'arribada de suïcides potencials que havien entrat fent-se passar per turistes.

I dic que em sona tot això, perquè el què va desencadenar l'atac d'Hesbol·là del mes de maig va ser, en part, l'agressivitat i les exigències del govern (i en especial de Walid Joumblat) per controlar les armes d'Hesbol·là. Em sona perquè Israel fa temps que diu que no pot permetre tenir de veí un estat controlat per Hesbol·là. El què és nou en tot això són els suïcides (siguin turistes o no). Fins ara, els atemptats al Líban han estat mitjançant cotxes bomba. Però suïcides, fins ara, no n'hi ha hagut. I si es confirmés seria un símptoma més de la iraquització de la situació. No sé si serà per això que el primer ministre libanès està avui a Iraq...

Definitivament, la tensió política (lògica i fins i tot necesària) pròpia de qualsevol país, aquí es veu ampliada pel fet que tothom pot utilitzar altres arguments a més de la paraula. Arguments molt més sorollosos, sense cap mena de dubte.

Fa dies que estan sortint notícies com a mínim estranyes. Notícies que venen d'Israel o d'Hesbol·là, que sembla que tenen com a objectiu escalfar l'ambient per un costat, i posar en evidència coses que estan passant i que no haurien de passar (si és veritat el què es diu).

Israel ha fet saber que Hesbol·à disposa d'un sistema de míssils que pot atacar els avions militars israelites. Míssils que estarien situats al sud del Líban, tant a la zona nord del riu Litani com al sud (on en teoria la FINUL està encarregada d'impedir la presència d'armes). De passada ha enviat un missatge a Síria i Iran dient que no acceptarà una presència militar semblant, que faria canviar l'equilibri de forces de la regió; i també a la FINUL, que no estaria fent una part de la missió que té encarregada (el control de la zona libanesa propera a la frontera amb Israel).

Per la seva part, Hesbol·là ha criticat la FINUL per treballar a favor d'Israel, fent feines d'espionatge, i que estaria preparada per a atacar Hesbol·là en el cas que membres d'aquest grup capturessin possibles pilots d'avions israelians abatuts.

Es pot llegir la notícia en diferents sentits i amb diferents tons d'intensitat, des de la preparació d'una acció per part d'Israel per atacar de nou (com fa dos anys) a Hesbol·là, fins a la simple estratègia per a calentar l'ambient intern del país, tenint en compte la diversitat d'opinions respecte el paper d'Hesbol·là en la defensa del territori libanès, així com la legitimitat de les accions organitzades per aquest partit-milícia. Avui matei el president del parlament ha qualificat la resitència com l'orgull libanès!

Per cert, que si no hi ha sorpreses dilluns estaré a la base espanyola de la FINUL, per saludar-hi a un amic abans del seu retorn (he vist que és notícia als mitjans de comunicació d'allà...).

I per acabar, avui m'he estrenat com a lector-corresponsal de La Vanguardia...

Ahir vaig anar de nou a Tir, per prendre algunes imatges del port i dels pescadors. De camí, a mig camí, les restes de la festa per rebre els presos alliberats per Israel es trobaven per tot arreu: banderes, baneretes, pancartes, pósters i tot el què volgueu.

La pancarta de la fotografia està en àrab, i per tant no puc dir-vos què hi diu (podria buscar algú, però ara no tinc massa temps), però n'hi havia algunes en anglès (pensades, suposo, per a la premsa estrangera o pels pocs turistes que puguin veure-les) on els missatges estaven dirigits directament contra Israel.

Divendres vaig sopar amb els pares d'un dels nanos que va estar al campament. Durant el sopar va sortir el tema del discurs del Nasrallah, i la sorpresa va ser veure com el posaven pels núvols. El motiu? Que és l'únic que pensa per en tots els libanesos. Em va sorprendre, però vaig acabar-ho d'entendre quan la conversa va continuar, i pel què deien i pel què no deien, vaig deduir (no era molt difícil) que són Aounistes convençuts (partidaris del general Aoun, antic president i actualment a l'oposició, i aliat amb Hesbollà...).

Aquest cap de setmana he après, a més, que el Sant Joan al Líban és Sant Elies! Ahir vàrem tenir petards fins a passada la mitjanit. En general es tractava de petards de veritat, excepte en un dels camps de refugiats on van decidir utilitzar els de mentida, provocant 3 morts (tot i que això no és gaire notícia, ja que els ministres estan discutint el texte que marcarà la pauta del seu breu govern, i hi ha altres armes en joc...).

Ja n'he parlat altres vegades, però em sembla que no és aquest el camí per arribar a una solució al problema. És més, em sembla que és la manera de no arribar a la solució. Sembla com si el què s'està buscant és trobar raons per escalfar l'ambient. O potser sóc jo qui ho veu així. El fet és que trobo a faltar veus libaneses que es declarin de manera clara en contra d'aquesta actitud continua contra Israel, no per negar l'evidència, sinó per aconseguir arribar més lluny.

Mentre el Primer ministre afirma que el Líban serà l'últim país que negociï amb Israel, i el President diu tres-quarts del mateix, Hesbol·là es permet negociar sense problemes l'intercanvi de presos i cadàvers amb l'Estat veí, apropiant-se del rol de l'Estat, i donant la raó, de passada, a qui pensa que Israel va atacar Hesbol·là, i no el Líban.

Egipte, Síria, Jordània han estat capaços de negociar amb Israel. Hesbol·là també. I el Líban, per què no? Seria la manera de mostrar les bones intencions, fins i tot abans que Israel compleixi la seva part dels acords (retirada de la zona ocupada, interrupció de les violacions de l'espai aeri libanès...). Però aquí sembla que negar que Israel és l'enemic és la cosa més greu que pots fer...

Es tracta, evidentment, d'una bona notícia, però de mica en mica, el to de victòria d'Hesbol·là es va convertint en una cosa una mica desagradable, i la raó em sembla bastant senzilla: Hebol·là ha demostrat que està disposat a fer el què calgui per defensar la llibertat, fins i tot negar-la als seus conciutadans. Caldrà esperar les celebracions posteriors a l'intercanvi, però m'imagino que les imatges seran bastant lamentables. Esperem que m'equivoqui!

Al mateix temps, a Israel hi ha qui parla ja d'un possible atac d'Hesbol·là després de l'intercanvi de presos, per venjar l'assassinat del que havia estat el seu cap militar. Són informacions que només pot contrastar-les el temps. Veurem què hi diu.

Avui ha d'haver-hi també la primera reunió del nou consell de ministres. Una barreja de colors polítics que pot ser molt positiva si es posen les piles per treballar per al país, o molt negativa si es dediquen a defensar els seus interessos. També és el temps qui ens dirà com acabarà.

- Ahir el líder d'Hesbol·là va fer un dels seus discurs on sembla que ofereix una certa possibilitat d'interpretar-lo positivament pel què fa referència a l'acord per crear el govern; en la mateixa línia, sembla que a can Aoun les coses s'estan movent per acceptar la darrera proposta del primer ministre Siniora, i finalment facilitar la creació del govern... alguns relacionen els dos fets amb la visita del president de Síria a París, i la intenció d'aquest d'arribar a la capital francesa amb la imatge de bona voluntat vers el Líban, acceptant arribar a l'acord necessari per a la formació del govern

- Tríploi (la ciutat libanesa situada al nord), continua estant en alerta màxima, amb incidents armats gairebé a diari. Grups radicals sunnites s'haurien instal·lat a la ciutat, i combatrien contra altres grups xiïtes i/o alauites...

- Hi ha acord entre Hesbol·là i Israel per a intercanviar presoners per cadàvers... Es presenta com una humil·liació per part d'Israel, que cediria després de molts temps a l'aposta feta per Hesbol·là. Mentrestant, Israel va emportar-se un pastor del sud del Líban després de la incursió d'un grup de soldats israelites...

- Per acabar de rematar el panorama, sembla que les possibilitats que hi hagi un terratrèmol per sobre dels 6 punts de l'escala de Richter en el sud del país són cada cop més elevades!

Ja veieu que la cosa està interessant!!

De Les fotografies al Centre Ville

Tot el dia d'ahir va ser d'una animació molt diferent a la normal. Si els clàxons a Beirut no paren de sonar a qualsevol hora del dia (i sovint de la nit) ahir tenien un ritme diferent. La gent està de festa. El país està de festa. En quatre dies ha passat d'estar a les portes d'una nova guerra civil a les d'un acord que podria portar a una època de calma i estabilitat que fa temps que el país necessita. Sorprenent.

Ahir, abans de la final de la Champions League (aquesta vegada podia arribar una mica més tard, i no passava res...) vaig aprofitar per fer un volt pel Centre Ville. Per veure en directe com treien les tendes d'Hezbol·là, d'Amal i del Moviment Patriòtic Lliure (de Nasrallah, Berry i Aoun respectivament). Per veure també la gent que havia baixat al Centre Ville per recuperar la normalitat. Per celebrar en un ambient comparable (a petita escala, evidentment!) al de la caiguda del mur de Berlín. Alguns estaven reanimant els locals morts després de més d'un any sense vida, d'altres recomençaven a vendre postals pel carrer, quatre o cinc emisores de televisió entrevistaven a la gent...

La pregunta d'ahir era fins quan penses que durarà? i la resposta estava entre un apagat no gaire, fins a un esperem que sigui definitiu, passant per un simple fins les properes eleccions. En qualsevol cas, ara és el moment de fer l'escapada al Líban abans que torni a ser una destinació turítica de primer ordre o ...

Avui és un dia de declaracions, de llegir el què ha dit cadascú. Però, com passa sovint amb els polítics de mig món, un mateix podria escriure les declaracions de la majoria dels polítics: no és el moment de manifestar-se en contra de cap acord, però cal afegir sempre un matís que deixi oberta la porta a una justificació si la cosa fracassa, sense que sembli que no es confia en l'èxit de l'acord, evidentment, si tothom fa el què ha dit, cosa que per altra banda tothom té interès de fer i blablabla.

Fa molt de temps (o com a mínim han passat moltes coses des d'aleshores) deia que la normalitat és dolenta per als mitjans d'informació. És una qüestió estadística: si hi ha guerra, es multipliquen els clients per deu; si hi ha pau es divideixen per deu... Doncs benvingut el dia que hagi de deixar el blog perquè tothom (qui vol) coneix el Líban, i perquè no hi ha notícies importants per explicar!

Ja és, doncs, oficial: acord per l'elecció del president -el general Michel Sleiman- el proper diumenge, després de mesos sense president, la creació després d'un govern (d'unitat nacional?) en el que l'oposició té una tercera part dels ministres per poder bloquejar les decisions que consideri inapropiades i l'adopció de la llei electoral modificada (a partir de la de 1960) i la convocatòria d'eleccions (previstes pel proper any, i per tant possiblement acabin fent-se quan tocava).

Les reaccions no s'han fet esperar: s'estan desmuntant els campaments organitzats per l'oposició des de fa més d'un any en el centre ville de Beirut (el d'Hesbol·là serà l'últim...),. focs artificials en el poble del general Sleiman, els botiguers del centre ville han sortit al carrer per festejar la tan esperada notícia...

Queda saber si s'ha dit alguna cosa finalment de les armes d'Hezbollah, tot i que sembla que simplement s'ha acceptat (per ara) el compromís de no utilitzar-les a l'interior, amb fins partidistes i dedicar-les només per a la resisitència.

Molt interessant també la notícia de l'inici de les converses entre Síria i Israel per establir una pau entre els dos països i solucionar el conflicte del Golan! Si tot això acaba bé, realment haurà estat un dia històric! (prefereixo un cop més passar per ingenu que per desconfiat!)

No sé fins a quin punt la notícia de les converses que s'estan realitzant a Qatar ha aparegut en els mitjans de comunicació de fora del Líban, però ja podeu imaginar-vos que aquí s'està seguint amb considerable interès. Per què? Doncs quan he comenaçat a escriure tenia claríssim que és perquè s'espera que en surti alguna cosa bona per al futur del país... però he tardat massa en escriure'l, i ara ja m'ha sortit la visió crítica, i no ho tinc tant clar. No tinc clar que la gent pensi que en sortirà alguna cosa realmanet positiva. I tampoc tinc clar que en surti realment una cosa positiva.

I la raó no és pur pessimisme. La raó és que ja estan encallats en el tema principal (des del meu punt de vista) per a la normalitat del país: les armes d'Hezbollah. Per als prosirians (pro iranians, anti israelians, anti americans i tot el què hi volgueu afegir) les armes d'Hezbollah no només no són cap problema, sinó que són l'única cosa que pot salvar el país. Per a la resta, l'existència d'un grup armat fora de l'estructura de l'exèrcit, i quan en teoria les altres milícies s'han desarmat, només podria tenir una justificació si fos per defensar-se dels atacs d'Israel, però després de la demostració de la setmana passada aquest argument és força criticable.

L'acord en els altres temes (president i llei electoral) no passa de ser un acord polític, mentre que el de les armes és molt més que això, i caldrà esperar per veure si s'arriba a una mena d'acord, i, si no, quines conseqüències porta.

Bona notícia pel país, que veuria com s'acaba una situació que fàcilment hauria pogut degenerar en una guerra civil. Però cal veure si hi haurà solució pel problema que va portar el govern a prendre aquestes mesures. Alguns membres de la majoria parlamentària han parlat aquests dies del tema més important: el desarmament d'Hezbollah. Per ara no se sap si entrarà d'alguna manera en l'acord que s'estaria preparant amb la delegació que ha enviat la Lliga Àrab.

Per celebrar la decisió del govern ahir hi va haver, de nou, mitja hora de trets que a molts va prendre per sorpresa, i va fer pensar precisament el contrari: que s'havia desencadenat una nova etapa de la crisis, possiblement l'última.

A partir d'ara em proposo canviar el to del què escriuré al blog. Fins a nou avís la normalitat s'ha establert al Líban, i per tant al blog. Això vol dir que molts dels lectors d'aquests dies desapareixeran... bona notíca! Podré tornar a parlar de la quantitat de llocs meravellosos que té aquest país, de les meravelles de la seva cultura gastronòmica, dels espectacles que ofereix la natura i d'un llarg etcètera.

L'aeroport ja està obert: passeu, passeu! No diré que s'han acabat els problemes, però m'he contagiat de la filosofia libanesa, que quan veu una possibilitat de fer vida normal s'hi llença de cap. Potser és la pachorra de la que parlava la MA en el seu comentari d'ahir. Només espero que ara no s'obri un debat sobre els meus defectes ; )

Els palestins són en la seva majoria sunnites, com a Aràbia Saudita, per exemple. Fet que els posa, potencialment, enfront d'Hezbollah. De fet, fins ara Hezbollah es dedicava a controlar els voltants d'alguns dels camps de palestins. El problema és que entre els palestins hi ha una divisió (la mateixa que hi ha entre els palestins que encara són a Israel: un grup més radical i un altre en teoria més obert al diàleg, fent una gran reducció...).

Fins ara, els palestins no han aparegut en els problemes d'aquests dies. El mateix es pot dir dels cristians (que també es troben dividits: la major part en el grup pro-governamental, i la resta seguint al general Aoun, al costat d'Hezbollah).

L'evolució dels incidents depèn, en gran mesura, del paper d'aquests dos grups. Si aconsegueixen quedar-se fora del problema encara pot aturar-se. Si els incidents s'escampen, i palestins i cristians hi entren, el problema es converteix en una guerra civil. De fet, els drusos fins ahir havien quedat també al marge, però ja no es pot dir el mateix (la responsabilitat, sembla, cal buscar-la més en la provocació d'Hezbollah que a la iniciativa drusa).

Hi haurà una intervenció estrangera per frenar l'ofensiva d'Hezbollah i assegurar una calma real, o les coses s'aniran desmadran de mica en mica? Hezbollah reduirà el to i la violència de le sseves acccions permetent un diàleg que porti a una situació més normal? S'haurà d'esperar. Però una solució ràpida em sembla que seria una no-solució a mig i llarg termini.

Aquests dies, escrivint al blog, he de fer  un esforç per evitar les coses a les que m'he acostumat i intentar explicar el què passa tenint en compte la visió que es té des d'occident. No és fàcil, en general, i menys encara en una situació com l'actual.

Si a les notícies es veuen les imatges d'aquests dies, és normal equiparar la situació a una guerra. El problema (i jo no hi havia pensat fins ara) és que la majoria no sabem què és una guerra perquè no n'hem viscuda cap. I per tant ens hem fet una idea determinada, i tot el què sona a guerra ens imaginem que ha de complir aquestes espectatives. Per entendre'ns: en una guerra hi ha bombes i trets, ferits i morts. Però si tothom fos possible víctima dels trets i bombes els morts haurien de ser centenes de mil cada dia. I aquí estem parlant d'una vintena.

La gravetat del què està passant al Líban no és tant pel què ha passat, sinó pel què podria passar en el futur immediat. Si tot quedés en el què ha passat fàcilment quedaria més o menys oblidat.

Això vol dir que no passa res? No, evidentment. El què vol dir és que hi ha molta gent que està fora de perill. Moltes zones on es pot fer vida normal. Aquest matí, per exemple, he estat a Hassroun, al costat del poble dels Cedres, i he visitat el bosc de cedres de Tanourinne (que per cert, és impressionant; us deixo la foto per fer-vos enveja...). Incidents? Cap ni un. Senzillament hem hagut de canviar el recorregut per evitar Trípoli, on hi havia incidents.

Espero haver resposta algunes de les preguntes que m'heu fet...

El combat (em sembla que es pot utilitzar aquesta paraula sense perill d'exagerar) que hi ha hagut durant les últimes hores a Hamra, un dels barris cèntrics de Beirut majoritàriament sunnita, ha acabat amb la victòria dels milicians d'Hezbollah (partit polític xiïta, dirigit per Hassan Nasrallah). En altres zones del país encara hi ha incidents entre partidaris del líder sunnita Rafic Hariri (membre de la majoria que governa el país) i membres d'Hezbollah, Amal (un altre partit xiïta) i d'altres grups de la oposició.

Les cases d'alguns dels líders de la majoria, Hariri i Joumblat (drus) han estat atacades o encerclades per membres de les milícies de l'oposició; el grup de comunicació de la família Hariri ha estat atacat en diferents llocs; l'aeroport continua aïllat degut a les barricades fetes per Hezbollah a la carretera que l'enllaça amb Beirut.

A hores d'ara hi ha reunions que haurien de portar a una reacció per part dels membres del govern. Es parla de la dimissió del Primer Ministre Siniora (sunnita) per deixar pas a un govern de transició o similar. Però tampoc és descartable una reacció en sentit contrari, d'oposició a Hezbollah. El què sembla clar és que l'exèrcit tindrà un paper important en els propers dies, ja que darrerament és l'única institució de l'estat que encara funciona mínimament. De fet, fins ara, s'ha limitat a evitar que els problemes siguin més greus, i que s'estenguin a d'altres zones.

Per acabar, malgrat tot el què he dit, ara mateix es tornen a sentir trets i explosions des d'Ashrafieh (barri cristià, a l'est de la ciutat). Possiblement vénen de la zona de Sodeco, en el límit de la part occidental de Beirut.

Avui he seguit per primera vegada una conferència de premsa del líder d'Hezbollah, Nasrallah. I després d'escoltar-lo em vénen molts coses al cap. La primera, i la més important, que Hezbollah es basa en una lògica, com a mínim, diferent de la que coneixia fins ara. Com a màxim, absurda. Les reaccions no s'han fet esperar, i ara mateix hi ha incidents a molts llocs...

Intentaré fer un resum del què ha dit, afegint alguna explicació que considero necessària:

1.- Hezbollah té la missió de defendre el Líban de l'enemic (Israel, Estats Units...). A partir d'aquí, tot el què vagi contra les armes, la gent o les infraestructures d'Hezbollah passa a ser un acte de guerra, una traïció, una amenaça... I qualsevol mà que intenti tocar alguna d'aquestes coses "serà tallada".

2.- Quines coses s'han intentat tocar? El control de l'aeroport (les càmeres que es van trobar fa uns dies que controlaven una de les pistes, i el general responsable del control), la xarxa de comunicacions que té Hezbollah per permetre la resistència i les armes.

3.- Hezbollah no pot quedar-se indiferent davant aquests atacs contra la resistència portats pels seguidors dels EEUU, i ha hagut de sortir al carrer de manera cívica per defensar els seus drets...

4.- No és una guerra, el què anuncia Nasrallah, perquè no pretén utilitzar les armes per a l'interior, però sí que afirma que s'ha entrat en una nova etapa...

5.- Hi ha dues possibilitats: dialogar (com proposava el president del Parlament Berri) o ...

Clar, no? Per aquí tots bé ; )

És difícil comentar la jornada d'ahir. D'entrada perquè cada part diu coses diferents (no només en relació a les responsabilitats, sinó als fets mateixos). El què sembla clar és que Hezbollah ha ensenyat la cara real, i els seu objectiu. Si he de donar un nom al què va passar ahir, diria que és una revolució, o un cop d'estat, o alguna cosa similar: la voluntat de canviar el poder a partir de la força, la intimidació i la por.

Si s'ha acabat? No. Per ara. Si el final està aprop? ... Depèn de què s'entengui per final i per aprop! La cosa bona del Líban és que és capaç de fer vida normal en unes condicions del tot anòmales: sense president, sense un govern operatiu, sense parlament, sense aeroport... La vida continua. La cosa negativa, és que aquesta manera de fer com si res no passés porta a minimitzar coses realment greus.

Seguirem atents a veure què passa avui. Per ara, encara hi ha algunes carreteres tallades, l'aeroport segueix tancat, els vols cancel·lats... A veure!

Han tornat les celebracions a base de petards d'alta intensitat, alguns en zones com a mínim curioses, com per exemple el "sit-in" del Centre Ville de Beirut, on l'oposició fa més d'un any que hi té instal·lat un campament que recorda a la del 0'7% de la Diagonal de fa uns anys, amb la diferència que fa mesos que no hi ha pràcticament ningú.

Han tornat també les notícies sorprenents (per sort encara em sorprenen!). Alguns exemples:

- Joumblat (druz) ha acusat Hezbollah (el "Partit de Déu", xiïta) d'estar vigilant la pista reservada als VIPs de l'Aeroport Internacional de Beirut, amb la finalitat (se suposa) d'atemptar contra alguna personalitat (entre els últims en utilitzar la pista hi ha, per exemple, la ministra espanyola de defensa, en Hariri, en Mousra...). Per cert, que el barri on estan situats els containers on hi havia la càmera de vigilància és Ouzai...

- Una altra notícia és l'explosió controlada ahir d'una granada als voltants de la casa de Geagea (cristià, líder de Forces Libaneses); fa uns dies una altra notícia, després desmentida o matisada per les Forces de Seguretat Interiors, va ser la detenció de tres iranians per controlar aquesta mateixa vivenda...

Resumint...: tornem-hi!

Buscant tema per avui m'he topat amb Hezbollah, el "Partit de Déu". Una realitat difícil de conèixer, de comprendre i d'explicar. Vist des d'allà pot semblar un grup que lluita per la llibertat d'un poble oprimit, com un cosí que comparteix desgràcies i que amb coratge i valentia persegueix el somni de la llibertat (...). Bé, doncs... si, i no.

Hezbollah és un dels partits polítics xiïtes que hi ha al Líban, però amb una milícia que prové de l'època de la guerra civil libanesa (1975-1990), i que a hores d'ara es justifica com a resistència contra l'enemic Israel. Aquest llenguatge és el que sovint s'escolta quan parles amb gent d'aquí, però comença a ser habitual que la gent es pregunti per què, si Egipte i Jordània han fet la pau amb Israel, el Líban no pot fer el mateix.

És cert que hi ha el problema de la implantació dels palestins que van haver de marxar de casa seva fa més de 50 anys, però això no justifica una vida en conflicte armat constant.

Per altra banda, la imatge que es percep aquí d'Hezbollah és bastant diferent. Són defensors de les seves idees, que no tenen res a veure ni amb la llibertat ni amb la modernitat (o com a mínim com s'entenen a occident).  Els territoris controlats per Hezbollah estan controlats realment, fins el punt que en qualsevol moment et poden aturar per demanar-te qui ets, què fas, a qui coneixes...

Però encara n'hi ha més: fa dos dies la notícia era que una centena de membres d'Hezbollah havien alliberat a dos barbuts (això deia la premsa) que les forces de seguretat interiors (controlades per sunnites, per si interessa saber-ho) havien detingut per no portar els papers. Avui la notícia és que Hezbollah ha detingut un policia que intentava controlar unes obres il·legals...

Des de fa una temporada, sembla que el libanès s'ha resignat a acceptar una situació anòmala amb un estoïcisme sorprenent des del punt de vista occidental. Sense president, sense un parlament efectiu, amb un govern coix per les dimissions (no acceptades) d'uns quants ministres xiïtes i pels assassinats d'alguns ministres cristians... amb una situació econòmica crítica, etc., etc.

Però la necessitat de viure, el fet que molta gent ja n'està fins el capdamunt, fa que s'opti per un conformisme, si no teòric, com a mínim pràctic. I, davant aquests desastres, no passa res

Mentrestant, és el moment de fer teories, de buscar raons i explicacions als fets. Mungié ha estat víctima dels serveis d'intel·ligència israelites, o sirians, o americans, o directament víctima d'Hezbollah

Però avui tornen les preguntes... Alguna pregunta més? pot entendre's també com si algú vol saber alguna cosa concreta, que ho digui, ja que amb sis mesos he aconseguit acostumar-me a moltes coses que els primers dies em sorprenien considerablement. També per intentar respondre a possibles preguntes vaig afegint enllaços que trobo interessant al final de la barra lateral.

Dels temes polítics fa dies que no en parlo per evitar caure en la depressió! Si he de fer cas als rumors i a les petites (i no tant petites) notícies hauria de dir que possiblement els problemes de Gaza es traslladin al Sud del Líba, entre Israel i Hezbollah... Però haurem d'esperar per veure si es confirmen aquests pronòstics!

La fotografia no té res a veure... és de les restes del Temple de Mercuri, perdut en el cim d'un turó, desconegut, ignorat... només un sacerdot italià (enamorat del país i de la història) sembla que s'hi hagi fixat!

La foto és autèntica... feta a l'autopista (bastant nova, pel què es pot veure) que va de Tyr a Beirut. Permet fer-se una idea dels problemes que poden (i els que no) preocupar a aquesta gent.

També aquesta imatge pot sorprendre, però serveix per entendre com la gent pot arribar a nivells tan increïbles d'obstinació en la lluita contra el veí (i crec que això serveix per a molts llocs del món). Tot i que els misils de la foto (suposo) no són operatius, en tenen molts d'altres que sí que ho són. Per a qui no ho sàpiga, les banderetes grogues són d'Hezbollah

Però no totes les diferències són sinònim de problemes... Almaza és una marca de cervesa, que no vàrem poder beure a Saida perquè el restaurant era de musulmans (coherents!) . Si aquesta foto és més dolenta és perquè és meva...

Fa dies recordava que "no news is good news"... i ara es demostra un cop més. Avui el Líban és notícia, i això és una mala notícia. Nasrallah declarant la guerra oberta a Israel, i deixant missatges a la majoria... mentre aquesta procura arribar a escollir un president de consens quan és evident que no hi haurà consens per escollir cap president que no sigui de la minoria (8 de març: Hesbol·là i aounistes...). No són notícies gaire positives, i si hem de llegir-les a partir de la història d'aquest país, no conviden a pensar en un futur millor (com a mínim a curt termini).

Per ara, de tota manera, la calma continua... una calma diferent a la calma europea o occidental.