que no ens costen res

i que ens fan magnífics i generosos d'una manera

que ningú podria pagar.

els que s'esforça a DUBTAR d'allò en què CREU,

que no el que s'esforça a CREURE en allò de què DUBTA.

Sinò el que estàs disposat a apendre.

És l'APRENENTATGE, el que dóna valor a la DIFICULTAT.

els que divideixen el Món en dos tipus de persones

i els que no.

a les coses IMPORTANTS

com donem IMPORTÀNCIA

a les URGENTS.

Forma verbal que no té temps, passat, futur, present…infinit (i-u). Una acció que no comença, i que no s’acaba, potser, com la tortuga de Zenó d’Elea*, perquè abans d’arribar al final ha d’arribar a la meitat. I abans a la meitat de la meitat. Arribar, així, en Infinitiu, infinitament. Com les tesis. Potser és culpa del coi de tortuga, que no s’acabin mai.

Des de la meitat de la meitat de la meitat de la tesi on jo sóc ara, sembla que quedi encara el doble del doble del doble per fer. I continuo en un gerundi inacabable, gairebé infinitiu. Estic fent…

Tornem a l’infinitiu. L’infinitiu, doncs, més enllà de l’infinit. Infinit i u. Si un verb ens ha de durar tant, ha de ser objecte d’una elecció acurada…

Pensar té el pedigree elevat que li donen un munt d’usuaris filòsofs satisfets, però és la resposta que solem donar quan volem que ens deixin tranquils. -Què fas? -Penso... -Què penses? -Coses…

Fer comporta vida, activitat, ebullició i guirnaldes de colors. Però ha estat tantes vegades l’excusa per a no pensar!

Creure. En els temps que vivim, aquest verb està tant devaluat…Sospitar. Descartes, Freud i Nietzsche, pillastres, ens heu fet el Cambiazo*.

Llegir, un verb plàcid i assenyat. Font de saviesa i maduresa. Però una pesada cadena que ens lliga a un estar en passat, un imaginar en mai i allunya d’un fer en futur.

Parlar, mitja comunicació que tant sovint es converteix, pel seu excés, en manca absoluta de comunicació.

Viure, qui vol viure per sempre? (Amb el permís de Queen*).

Escoltar, l’altra meitat de la comunicació, que val més com a actitud que com a verb.

Imaginar, eina bàsica de la ment. Preveure i calcular, construir fantasies, autoprojectar-se en un futur o investigar passats. Tant de bo no fos el refugi on dormen tantes frustracions.

Anar conté l’aventura dels viatges (mentals o físics), però poques vegades li donem valor sense el seu complementari, Tornar.

Follar, verb reproductor que s’ha reproduït tant: cardar, fotre, xingar, espitxar, socarrar, sucar, mullar,… que és família numerosa, i ara ningú se’n vol fer càrrec. Almenys no en infinitiu. Present o Futur proper és una altra cosa.

Recordar Tresors valuosos que de vegades pesen més que els del fons dels mars. La madalena de Proust ens pot fer esclaus de la nostra educació, lliures en un acuari de peixos de colors autoreferenciats*.

Ser, la gran obsessió dels nostres dies. Ser diferent, Ser tu mateix, auto-definir-te… i sobretot, Ser l’egocèntric subjecte de qualsevol verb. (O qualsevol web, perquè no dir-ho).

Voler, sense el qual no es pot fer res, i que en aquests temps tant poc constructius fem servir més aviat en el seu negatiu: No Voler. Per això devem acabar decidint No fer.

I bé…?...per l’infinit+1?

Estimar…aquest sí. Me’l quedo. Infinit. Més dos.

*Agraïments:

Agraeixo la col.laboració a Zenó d’Elea, deixeble de Parmènides, que construí l’exemple de la tortuga per a demostrar l’impossibilitat lògica del moviment. Segons l’exemple, cada recorregut és la suma d’infinits recorreguts més petits. Com que prenia de premisa l’infinit com a impossible, acavaba concloent que, de fet, el moviment és impossible. A Queen, agraeixo el seu art i la cançó “Who wants to live forever”, una mena de Carpe Diem on the rock. Nietzsche, Freud i Descartes, els tres filòsofs que provocaren un trasbals en l’epistemologia gràcies a l’ús sistemàtic del dubte i que han estat anomenats els filòsofs de la sospita, han estat de molt ajut, també. Agraeixo també l’ajut de Marcel Proust, que al seu llibre À la Recherche du temps perdu, explicava que cada nova percepció és interpretada en funció de les percepcions anteriors, en un exemple que ha acabat sient famós, el de la madalena, en què deia que totes les madalenes li recordaven una madalena concreta de la seva infància i eren a la vegada percebudes a través de l’ombra conceptual d’aquella madalena.

Advertiments:

Penseu-vos-hi bé abans de donar una madalena a un nen. Té conseqüències.

Ells

N’hi ha prou amb definir uns “Ells” perquè automàticament la resta passem a ser “Nosaltres”. Amb el “Ells” teixeixes una complicitat entre tots els qui no són “Ells”. Ja no hi ha “Vosaltres” ni “Tu”. La resta, us heu convertit tots en “Nosaltres“. Per enveja, per despit o pel que sigui, res millor que l’existència d’ “Ells” per a unir la resta en “Nosaltres”. Només cal veure la política internacional. “Ells” suposa una conclusió. Suposa una decisió de no incloure en “Nosaltres” aquells amb qui no hem ni tant sols arribat a parlar en tant que “Vosaltres”. Com a mínim, “Vosaltres” suposa un mínim diàleg amb “Nosaltres”. Però “Ells” estan condemnats a no ser dignes de l’interacció directa amb nosaltres. Ells, llunyà, desconegut i exclós Plutó.

Vosaltres

“Vosaltres”, es un judici. És determinar que algú no és “Tu”, sinò que queda inclòs dins un “Nosaltres” que ens és aliè. Tant si vol com si no. Agrupat per decisió del parlant amb altres “Jo” amb qui no necessàriament es sent “Nosaltres”. És una manera de deixar clar a l’interlocutor que no se’l valora per el que és com a “Tu” sinò per el que representa com a element d’un grup que és “Vosaltres”. I, per oposició gramatical, acaba sient una oposició semàntica. “Nosaltres” contra “vosaltres”. Potser, al final, és una excusa que té “Jo” per a no afrontar el contacte directe amb “Tu”, i abordar-lo des de la posició més protegida de “Nosaltres-Vosaltres”.Vosaltres, rars, extranys, incomprensibles. Saturn.

Nosaltres

“Nosaltres” fem. “Nosaltres” pensem. “Nosaltres” som. Un escut. Una recerca de fortalesa i identitat que potser “Jo” no es veu amb cor de trobar. I que no trobarà mai, inmers en “Nosaltres”. “Nosaltres”, els nostres Altres. “Nosaltres” ho podem fer. “Nosaltres” ens ajudem. “Nosaltres” ens estimem. Una força, una energia. L’únic espai hidrofòbic, com “Jo”, on aquest es dissol de manera desacomplexada. L’esperança de la Humanitat que costa tant de conjugar. Excepció feta del Papa, és clar. Que es conjuga a si mateix com “Nosaltres”. Que sol que deu estar sense necessitar “Tu” per a ser “Nosaltres”. Potser per això li costa tant sentir el Crit. Mart. El planeta guerrer, el planeta poderós, “Nosaltres”, Mart.

Hom

Impersonal i eteri, intemporal i fugisser. Una excusa per a conjugar un verb sense voler donar-li un culpable o autor. Desconegut, esdevé un exemple, un indicador del camí a seguir només perquè “Hom” ho fa. Un savi al que tothom escolta simplement perquè és ell, “Hom”, el qui ho diu. El receptacle de la saviesa popular, encarnació dels nostres encerts i errors. Perdut en la nostra simplificació del vocabulari, només els francesos el mantenen viu. Nosaltres, en canvi, hem convertit el que “Hom” diu en el que “Un” diu. Però “Hom” no és “Un”. “Un” pot molt bé ser “Jo”. Però “Hom” no és mai “Jo”. És potser una tècnica per a robar-li el seu espai a “Hom”, i colonitzar-lo amb un sucedani de “Jo”? Som uns desconfiats d’aquest “Hom” desconegut? “Un” s’ho pensa dues vegades. Potent i inamovible, venerable. Hom, Neptú. Que surt de les aigües de la conversa insospitadament i amb força.

Ell.

Que “Ell” existeixi demostra una certa sensibilitat. La consciència de l’existència d’un Altre més enllà de “Jo” (Aquell que usem per parlar, però a qui no escoltem mai) , “Tu” (Aquell amb qui dialogues per entendre’t) i “Nosaltres” (aquell amb qui ja t’entens). La tolerància d’observar un Altre, òbviament diferent, ja que sinó formaria par de “Nosaltres”, però sense condemnar-lo al prejudici que suposa incloure’l en “Ells”. Encara desconfiat, encara no prou proper. “Ell”, sempre a punt per a esdevenir “Tu”, en un pas previ per a esdevenir “Nosaltres”. Esperant només que “Jo” tingui prou força per arriscar-se a esdevenir “Nosaltres”. Intrigant, incògnit, diferent. Llunyà, encara, Urà.

Tu.

Tú seras mi baby. Sólo tú mi baby. “Tu”, que implica en el discurs algú a qui li agradaria potser més ser “Nosaltres” en conjunt amb “Jo”. Pronunciar “Tu” trenca aquest “Nosaltres” que potser només existia hipotèticament, i converteix l’altre en el punt de fuga del discurs, aquell punt on s’orienten totes les línies directores de la perspectiva. Per allò bo i per allò dolent, “Tu”, converteix el “Jo” en jutge. De l’altre, és clar. Un punt de fuga. Seductor, evocador i emotiu, Tu, La Lluna.

Jo.

La Responsabilitat inassumida. La forma personal del verb inconjugable en política, inconjugable en l’estat del món. Que busquem incansablement d’un lloc a l’altre mentre “Jo” ens persegueix, sense alè, esperant que ens aturem un moment per a poder-nos atrapar. Sovint hidrofòbic davant el Tu hidrofílic. Que necessita escalfor per a diluir-s’hi. I que pot, al mateix temps fer una escalfor que crema. “Jo”. Que genera un centre, una visió i una acció “Jo”-cèntrica. Un Sol. Enorme.Que fa girar els planetes al seu voltant. I , infal.lible i inapelable, adjudica acuradament a cadascú la seva òrbita. Tu, Ell, Nosaltres, Vosaltres, Ells. I conjuga despiatadament els planetes : Lluna, Urà, Neptú, Mart, Saturn, Plutó.

En fi. Fins que trobem algú que esdevé la nostra Terra. Fecunda, viva i plena.

Les persones.

Hi ha tot un univers per descobrir, allà a fora.

El present d’indicatiu és un bon temps, però el trobo poc trascendent, potser massa mundà, és el que es fa servir per a parlar del temps, “avui fa sol”. I resulta farragós com a present històric “Colom descobreix Amèrica el 1492”.

El nostàlgic Pretèrit Imperfet d’indicatiu, visquent sempre de velles glòries “jo cantava en un grup,i..” no resulta tampoc molt atraient. Ni tampoc el Pretèrit Plusquamperfet d’indicatiu, que és el de les excuses “no, és que jo ho havia fet perquè..”. I ningú vol viure demanant perdó contínuament.No.

El Pretèrit Plusquamperfet de Subjuntiu, temible torturador de consciències “si jo hagués fet això o allò”, o el Futur Simple, el d’aquell que viu de projectes que mai s’acaben de concretar, i de promeses buides “Jo faré això i allò…”, no acaben de convèncer, tampoc.

El Futur Compost, el de l’insaciable incapaç de fruir el moment present, sempre amb presses, constructor de castells de sorra: “i quan hauré fet això”, no convida gaire.Tampoc ho fa el Pretèrit Anterior, dels arrepentits que pensen les coses sempre massa tard "quan ho vaig haver fet".

El gentil Present de subjuntiu, resulta malhauradament massa tou pels temps que vivim “Vols que ho faci jo?”. El Pretèrit Indefinit dels que et passen els seus èxits per la cara resulta xulesc quan ens expliquen tot el que “van fer”, i en la seva versió més compacta “jo cantí”, resulta ridícul i pesant.

El Pretèrit Perfet de subjuntiu, és el dels castigats, que no poden sortir al pati fins que s’ho “hagin menjat tot”. El Pretèrit Imperfet de subjuntiu, dels despistats que sempre baixen de l’hort “calia que ho fés?”. Les construccions amb gerundis, que sembla que els estiguis demanant presses “ho estic fent!” . El brusc i quadrat Pretèrit Perfet d’Indicatiu, d’aire autoritari, inapelable, de decisions preses i que no tenen marxa enrera: “ho he fet”. (i a tu, que et bombin!). El temps de la por, Condicional Simple, sempre tement que a algú no li agradi “ho faria, però…”, o el dels mandrosos, Condicional Compost, que sempre troben una raó per a no moure’s “ho hauria fet, però…”.

I al final, un, que tant poc digereix els autoritarismes, s’acaba quedant amb l’Imperatiu, no tant per un sentit poètic, o un amor per les paraules curtes, sinò perquè t’encomana una actitud de vida, que a petites dosis, t’ajuda viure més bé el temps: “Fes!”.

I, amb tot plegat, se m’acut que potser no és una cosa tant estúpida, preguntar-nos en quin temps vivim.

Si més no,

per assegurar-se que en un Futur Simple un no es converteix en un Fotut Ximple.