Fins i tot l'Estat no pot amagar l'enormitat de l'espoli fiscal que rep Catalunya.

El ministeri d'Economia ha xifrat el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul.

En aquests moments de crisi els ciutadans catalans han de reclamar que s'acabi anb la injustícia perquè d'això en depèn molta inversió i nombrosos llocs de treball.

http://www.ief.es/Investigacion/Temas/Balanzas.htm

:::::::::::::::::::::::::::::::::::

Els blocs són un eina d'entreteniment pel matat que es dedica a escriure des de casa, una nit d'estiu, mig endormiscat i encara salat i suat del bany de tarda a la platja de Calella. Però bé, servidor no és més que això; un usuari que està agraït al Sr. Wordpress per poder expressar-se, de forma gratuïta, per escrit i a través de la xarxa. Si algú passa per aquí i deixa un comentari dóna lloc al biàleg, tu escrius i jo també, després.

Ara, quan el blocaire és un Conseller del Govern del meu (petit) país i parla sobre un tema delicadíssim com poden ser, per exemple, les balances fiscals i es permet fer una crida al ciutadà [...En aquests moments de crisi els ciutadans catalans han de reclamar que s'acabi anb la injustícia perquè d'això en depèn molta inversió i nombrosos llocs de treball...], aleshores servidor, que és home de pau, es posa tens, el cor se li accelera, el pols també i decideix repicar el text que es reprodueix aquí. Sense esborranys, amb poques faltes, des de dins, posant un títol acceptable i gens agressiu.  El portàtil fa calor i les mans em suen. Respiro fondu.

Tenim alguns polítics de baixíssim nivell, pocs però els tenim, de fet segur que existeixen a tots els països. Als EUA en tenen un que és President. Però quan obren la boca o els deixen escriure, és clar que aquest escriu a casa seva, en el seu bloc, valdria més que tinguéssin un assessor online per tal de refer tot l'escrit o bé que aquest li recomanés anar a dormir i que demà ja en parlarien tot fent el primer cafè del dia. Ja més calmat, a mida que vaig escrivint i refent el que escric, penso que el que passa és més senzill: no estan preparats per assumir les tasques per les que han estat escollits. Sr. Huguet, si l'Estat li posa tan fàcil en tant que [...no pot amagar l'enormitat de l'espoli fiscal que rep Catalunya...], amb el que [...El ministeri d'Economia ha xifrat el dèficit fiscal català de l'any 2005 entre el 6,38% i el 8,70% del PIB, depenent del mètode de càlcul...]. Aleshores per què demana que [...els ciutadans catalans han de reclamar que s'acabi anb la injustícia perquè d'això en depèn molta inversió i nombrosos llocs de treball...]?. Sr. Huguet, vostè llença la pedra i amaga la mà. Perdó, s'amaga tot vostè. Siusplau, no ens demanin RES, RES MÉS, siusplau, que la feina que vostè ha de fer la faci algú més preparat, un professional seriós i compromès, i pagui un assessor en TIC perquè amb les eines 2.0 no s'hi juga.

Doncs sí, tenim govern, President i Primer Ministre. Ja tenim un nou grau de normalitat. El país no té res a veure amb el què era fa només uns mesos. Bona notícia. Què ha canviat per poder arribar aquí? Doncs no ho sé. Potser ha canviat Síria, i les seves relacions amb Israel, i per tant, la seva relació amb el veí comú. És l'explicació més senzilla. Però encara cal esperar una mica per veure fins a quin punt aquest canvi és real i seriós. I també caldrà esperar a les properes eleccions per veure si aquest canvi acabarà significant no només el començament d'una etapa sense problemes entre els dos països, sinó més aviat una nova dependència del Líban respecte Síria. Si a les properes eleccions surten vencedors els partits prosirians, és previsible un gir considerable en aquest sentit... Però haurem d'esperar uns mesos per veure què passa.

Per ara, la gent es dedica a aprofitar el bon temps que fa per aquí per fugir a la muntanya, on molta gent hi té una segona residència (en molts casos es tracta de la casa en el poble d'origen de la família...). Guanyar una mica d'altura implica reduir considerablement les màximes i les mínimes, tenir nits més fresques, un aire més sec que el què hi ha a Beirut... en resum, un ambient molt més agradable que el que hi ha a Beirut, on la calor és, sovint, desagradabe.

Ja fa dies que hi ha notícies contradictòries en relació al nou govern que hauria de conduir el Líban fins les properes eleccions (previstes per a l'any 2009). Avui sembla que la cosa està molt a prop d'arribar al final, i aconseguir per tant una nova peça per a la construcció d'un Estat normal. Tant de bo! Amb una mica de sort, demà podrem dir que ja tenim president i govern. Tot un èxit!!

Aquests mesos hauran demostrat l'esperit de servei que tenen la majoria dels polítics libanesos... és a dir, més aviat poc. Han passat per davant dels interessos del país els personals i els dels diferents partits. És comprensible que cada comunitat vetlli per a la gent que la forma, ja que el país està constutït en comunitats. Però més criticable és que les decisions es prenguin per raons personals.

Un cop més, davant esdeveniments com el que pot porduir-se ben aviat, algú dirà la tant utilitzada expressió: ha guanyat la democràcia. I un be negre (per dir alguna cosa que no soni massa malament)! No ha guanyat la democràcia, de la mateixa manera que no hi guanya el poble després de les diferents eleccions en països occidentals. I guanya poc una majoria que ha recolzat els guanyadors (en el millor dels casos) i hi guanyen molt els guanyadors. Però el poble, res; i la democràcia... millor que ho deixem.

Aquí no sé qui hi haurà guanyat. Per la senzilla raó que el fet de tenir un govern no garanteix absolutament res. De fet, hi havia un govern, i es vivia com si no n'hi hagués, de la mateixa manera que quan no hi havia president es vivia com si n'hi hagués. Un país curiós, que permet experimentacions polítiques impensables en altres llocs.

En qualsevol cas, tot això només ha de servir per uns quants mesos, ja que amb les properes eleccions caldrà formar un nou govern. Abans només caldrà retocar la llei electoral: un altre espectacle a la vista.

El títol fa referència a una cançó italiana, que repeteix això: paraules, paraules, paraules... Una bona cançó, que es pot utilitzar en moltíssimes ocasions per sintetitzar la majoria de discursos polítics (però que consti que no va dedicat al president Siniora, o com a mínim no de manera específica!)

Después de leer la lista, tan generosa como divertida, de los informes encargados por las diversas consejerías de la Generalitat a las lumbreras autóctonas - ¡cuánto talento, qué cantidad de masa encefálica estaba escondida esperando su oportunidad! ¡La chufa y el murciélago y los juguetes no sexistas! ¡Y lo del mercado discográfico latinoamericano y China, que nos estaban esperando, ay, a nosotros, los chicos más listos de la Península!-, sólo echo a faltar uno que podría haber solicitado la propia Presidència. Sería la respuesta a una pregunta, breve y rotunda: ¿Por qué lo estamos haciendo todo tan rematadamente mal? Habría que empezar pues explicando las razones, o las casualidades, o las inclinaciones, o vaya usted a saber qué, que consienten que una sociedad equilibrada esté gobernada por una pandilla de desequilibrados, en muchos casos con el añadido de incompetentes. Y lamento la rotundidad del juicio. ¿Qué más quisiera yo que no tener que usarlo? También a mí me gustaría de vez en cuando escribir artículos en el estilo barcelonés, que precisando más llamaría estilo Sarrià-Sant Gervasi....

Artículo completo

Aixó comporta una millora molt importat en la qualitat de vida de les persones que viven a urbanitzacions arreu de tot Catalunya.

L’Avantprojecte de Llei de millora d’urbanitzacions estableix diverses mesures, entre elles, l’ordenació urbanística de l’àrea residencial, la dotació de serveis i infraestructures, en col·laboració amb els ajuntaments i els parcel·listes. També contempla la reducció de la superfície de les urbanitzacions que no s’han arribat a desenvolupar al llarg dels anys o, fins i tot, la reversió dels terrenys a la seva condició anterior de sòl no urbanitzable.

(Font: Generalitat de Catalunya. Cliqueu aquí per veure el text complert)

Des de fa molts anys, la música m'acompanya a tot arreu. Per a cada estat d'ànim hi ha una cançó. Per a molts fets hi ha una cançó que parla d'alguna cosa similar. Fa mesos, quan començava amb el blog, vaig utilitzar la cançó del Lluís Llach on pregunta on vas amb les banderes i avions...? Més endavant va aparèixer el Jaume Sisa amb Qualsevol nit pot sortir el sol i el conegut (espero) Oh! Benvinguts, passeu, passeu. I també el Serrat ha passat per aquí (més de rebot, és cert...).

Avui m'havingut al cap la cançó que cantava la Maria del Mar Bonet, buscant resposta a la pregunta que encapçala l'escrit d'avui: què volen aquesta gent? I m'ha vingut al cap per una raó molt senzilla: la voluntat de comprendre el per què de la política libanesa actual. No pretenc cansar un cop més amb reflexions polítiques. Senzillament, manifestar la incapacitat d'entendre què pretenen. Com pot ser que per interessos personals s'arribi a bloquejar tot un país!

Ara que el país té president (amb tot el què ha costat!) i primer ministre, sembla que no sigui capaç de tenir un govern. L'oposició prenent posicions cada cop més rebuscades per fer impossible l'acord; la majoria cedint en alguna cosa per quedar bé, però sense renunciar a la quota de poder que tenia abans del mes de maig...

El proper dia us parlaré de l'afecció de molts libanesos a les banderes. A les banderes del Líban, però també a les banderes dels partits polítics. I, ara, a les banderes dels països que juguen l'Eurocopa... sorprenent!!

Quan estaven a l’oposició volien ser un govern de fets, no paraules [i per tant considerarem la publicitat paraules, perquè fets no són fets tangibles]... També és cert que durant l'última etapa de CiU es va gastar molt amb publicitat institucional... Però el tripartit i especialment el PSC va prometre no gastar amb publicitat institucional... Sembla però que la impopularitat del Govern tripartit arriba a extrems tant degradants com els que veiem aquests dies amb la campanya "Som-hi!"...

Aquella revista abans anomenada "Catalunya Novetats" tant criticada pel PSC quan la va començar a editar CiU s'ha convertit avui en "InfoCatalunya" [http://www.gencat.net/generalitat/cat/govern/infocatalunya/] I aquesta revista no és precisament per informar dels serveis que presta el Govern als ciutadans (beques, ajuts, pensions...) sinó que més aviat s'ha convertit en un aparador publicitari del DPTOP i concretament del senyor Joaquim Nadal... Es ven fum... i el que és més greu: es ven fum que no és ni seu de moment: parlen de la línia orbitral ferroviària (Vilanova-Vilafranca-Martorell-Granollers-Mataró) o de la fustrada L11 (converida amb R3: Puigcerdà-Vic-Barcelona-Castelldefels UPC) com no són ni de la seva competència i no s'ha elaborat ni l'estudi d'impacte ambiental (i no veig percisament Foment amb grans entusiasmes amb l’execució d’aquestes!). Considero també molt greu que quan es vengui fum "del seu", és a dir del que ja tenen competències, es vengi amb aquesta falsedat promocionant obres les quals no se sap ni qui les podrà assumir econòmicament: ETF (eix transversal ferroviari Lleida-Manresa-Vic-Girona amb 90' és una obra més cara que tota la LAV BCN-MAD que l'ha de finançar un govern que molt bé econòmicament no és que vagi, i la vol finançar amb sistema de peatge a l'ombra malgrat l'escassa rendibilitat que tindrà.

Aquesta campanya [la de Som-hi!] és una altra mostra també de malbaratament de recursos públics. De fet si el que volen és pujar la moral al país hi ha altres vies no?  Però aquesta campanya és guai i optimista: surt en Mohamed i coses mediambientals... no posarem pas ara Som-hi llengua!, Som-hi cultura...! que sinó seria cutre i amb crosta i és que aquí de crosta la única que val és l’espanyolista. Ara faltaria que aquest Govern faci un pla rennove de crosta per aquells qui la tinguem diferent a la seva [o sigui nacionalista catalana] ens donin múltiples possibilitats per poder optar a tenir-ne una d’espanyola, com ha de ser...

Així va “l’entesa”!

PD: aporto una idea per fer el balanç d’aquest tripartit, inspirant-me amb la campanya d’”Al bosc foc zero” per cert feta amb els megaguais de la Diputació de Barcelona:

Seria una bona manera de reflectir el què no fa aquest Govern (autonòmic no?) de forma  didàctica!

Montilla insisteix que encara "no es donen les circumstàncies" per renunciar al transvasament.

El conseller Baltasar, en canvi, considera que es podria d'anul·lar la canonada entre Tarragona i Barcelona

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

El gordo y el flaco, baner i flapy, pelé i melé, zipi i zape, mortadelo i filemón, trancas i barrancas, esteso i pajares, tip i coll, martes y trece, cruz y raya, faemino y cansado... Cansat, esgotat, exhaust. País petit. Govern diminut. Nanogovern.

El Líban està vivint un moment que podria ser l'equivalent a la famosa transició espanyola, o simplement un moment més en l'escalada de violència. Ara per ara totes les opcions són possibles. El futur que té per davant el Líban és totalment incert, en mans d'una quinzena de polítics, cadascun d'ells amb una història darrera digne d'una pel·lícula. Hi ha els líders de les milícies de les què parlava ahir, els homes que s'han enriquit a base d'utilitzar el poder polític, els militars que han intentat conduir el país cap on ells han volgut, els representants de Sïria i Iran...

Ara és el moment de tancar l'aeroport definitivament, i deixar a tota aquesta tropa gaudint de Qatar durant una temporada. Llàstima que no hi hagi anat també en Nasrallah (per culpa d'una ordre de búsqueda de la interpol...!)

Una classe política meravellosa, encantadora, com podeu veure. Mentrestant, el ciutadà normal fa com si no passés res, com si res no hagués passat, i com si res no hagués de passar. Com sempre. I així tenim una nova temporada turística enviada a fer punyetes (bon moment per venir, si l'aeroport estàobert!), l'economia tocant fons des de fa temps, la gent jove buscant totes les possibilitats per tocar el dos com més aviat millor...

I ara surt l'equip de govern de l'Ajuntament de Palma i diu que no, que vol urbanitzar més del que permet la Llei. De què ens serveix, deman jo, aleshores, tenir dos regidors del Bloc en aquest equip de govern? De què serveix que el grup parlamentari del Bloc hagi d'aguantar enrabiades del conseller perquè el grup municipal a Palma s'hagi de carregar aquesta feina avalant les propostes del PSOE? Costa d'entendre, a no ser que un pensi que el Bloc de Palma és cosa exclusiva del seu cap de llista -que ja li anava bé la primera proposta de llei-.

Férem el Bloc per mirar de canviar el Govern, el model polític de Mallorca, de les Illes i de Palma. Costa, perquè és sabut que el PSOE, en el fons, és només la cara amable -i de vegades, no tan amable- d'aquest model que ha embrutat i empobrit les nostres illes com mai. Però costa més quan els nostres representants, els nostres regidors, els del nostre propi grup, els del Bloc, juguen en l'equip rival i no amb nosaltres. S'han equivocat d'equip? Què passa? És el que es deuen demanar molts dels nostres votants a Palma.

El lunes publicaré una entrevista a Joan Herrera, diputado de ICV en el Congreso.

The word of the day is…

χάριν

Classical Greek, charin, 1. "for the sake of". Based on the accusative of χάρις, χάριτος, ἡ, this is employed as a postpositive preposition (wouldn't that be a postposition?), governing a noun in the genitive case. e.g. eis tēn oikiān epempon ta biblia, tēs thugatros charin. I was sending the books to the house for the sake of my daughter.

Les accepcions del mot ” prostitució ” són àmplies, i no només el simple comerç del propi cos per a fins sexuals a canvi d’una remuneració dinerària o en espècie, pot definir-se com tal.

Qualsevol persona que ven la seva ànima, les seves idees, els seus principis o la seva dignitat, s’està prostituint.

Jo mateix, em prostitueixo cada dia en el meu lloc de treball, i no és a causa que el meu cap i jo practiquem el Kamasutra, o que exerceixi de bon becari madur “ Lewinsky ” , a canvi d’augments salarials o tractes de favor , NO això NO !! , Déu em lliuri !! , per tots els Sants, Àngels , Arcàngels i Belcebú condemnat ! , simplement perquè en renunciar als meus somnis i ambicions professionals, m’estic prostituint a diari, per deixar-me en l’empresa, les meves escames, les meves neurones, la meva testosterona, els meus cabells, la meva caspa, les meves hemorroides, les meves inflades varicoceles i tristament la meva dignitat, a canvi d’un salari a l’IPC i una cotització del segle passat, Jo treballo , Ell em paga, és igualment una transacció econòmica, cinc mil i sense llit, solsament per engreixar el negoci del ben nascut i millor persona del meu empresari ocupador ,al que tan adoro, estimo i idolatro cada dia dels meus cardats dies.

Deixo anar tot aquest missal , per denunciar la prostitució del sagrat ofici de periodista.

En principi, som en un món sostingut espiritualment des dels pilars bàsics que va proclamar la Revolució Francesa, és a dir, IGUALTAT, LLIBERTAT i FRATERNITAT.

Molt bé, és bonic, utòpic però bonic, com el comunisme.

Però: ¿Quina direcció segueix el periodisme ?¿ Proclama, defensa i lluita pels principis bàsics de la Democràcia ?... La meva resposta és NO, rotundament i fermament NO.

Els periodistes igual com jo a la meva oficina , es venen cada dia. Es venen a les societats econòmiques que controlen els mitjans de comunicació , i més concretament els consells d’Administració. Han renunciat al codi deontològic de la professió, a l’ètica periodística, a la naturalesa pròpia de l’ofici a canvi d'una retribució.

La meva prostitució a l’oficina, només m’incumbeix a mi, no faig mal a ningú, només a la meva autoestima i a les meves hemorroides .

En canvi, la mercantilització de l’ofici de periodista SI, perquè atempta, erosiona i corromp els principis democràtics , en la que es constitueix la societat contemporània actual.

La Premsa és el Quart Poder, però si el periodisme perd la imparcialitat a favor dels interessos econòmics de les empreses que regenten els Consells d’Administració d’un grup mediàtic, es perd l’objectivitat, la transparència informativa, la investigació, la denúncia; es perd la igualtat informativa, es perd la llibertat informativa i de la fraternitat, ja ni els hi en parlo .

En definitiva, si el periodisme contínua prostituint-se, el clavegueram del sistema democràtic s’obstruirà de tal manera, que la merda i corrupció indemne, faran saltar pels aires ,totes les fosses sèptiques, esquitxant d’immundícia tot el que trobin al seu pas.

Adaptant una famosa cita, del millor periodista català de tots els temps, el malaguanyat Ramon Barnils, puc concloure, afirmant, que el periodisme ( com la política ), és tan necessari en qualsevol societat moderna, com els vàters W.C. , perquè els dos, contribueixen a la higiene del Sistema i sobretot, a la de les nostres pobres ments, esperits pertorbats per la inherent i eterna debilitat humana.

Entre la resaca de unos días de vacaciones que aún van a prolongar los estudiantes y algunos afortunados, la buena noticia de la desaceleración de los accidentes mortales de tráfico -siempre serán demasiados- nos alumbra este martes con pinta de lunes.

Este día extraño por la trayectoria vacacional de las Cortes Valencianas, ha sido elegido para celebrar un pleno que llevará a la cámara alta al exalcalde de Borriana, Alfonso Ferrada en sustitución de Andrea Fabra.

Todos los datos apuntan en la dirección que ha sido la agenda judicial, que compromete a Ferrada, la que ha precipitado esta reunión extraordinaria que el PP ha impuesto para hoy.

La circunstancia sólo vuelve a reafirmar la utilización partidaria del señor Camps del parlamento valenciano que interrumpió supuestamente sus sesiones por las Fallas pero que no tuvo inconveniente en reunir a su grupo para orientarles en la nueva cruzada de los conservadores valencianos contra el gobierno aún no constituido de Zapatero. La lectura que hace el PP de los resultados electorales parece que va a dotar de mayor arrogancia la instrumentalización de las instituciones a favor de su partido.

El caso de hoy es, sin duda, más grave. El PP, lejos de cómo mínimo poner en cuarentena a sus imputados, les defiende, les ensalza hacia las alturas y además les dota de escudo protector.

Durante estos días de análisis postelectorales algunos han subrayado el nulo coste que tiene para el PP el rosario de escándalos de corrupción que le jalonan a lo largo de la Comunitat y muy especialmente en esta provincia.

Frente a esta evidencia son muchas las preguntas y pocas las respuestas. Sin embargo me resisto a pensar que los ciudadanos son inermes a la corrupción.

Por razones éticas y absolutamente democráticas, la superación de los episodios de corrupción no pueden ser soslayados como males habituales porque de lo contrario la metástasis afectaría a los órganos vitales del sistema.

El comportamiento de los políticos que abusan de su posición de poder en beneficio personal debe obtener su castigo político más allá de las responsabilidades judiciales que en su caso se verifiquen por los tribunales. Para ello, la justicia debe cambiar el ritmo y poner los medios necesarios para que la ciudadanía no interprete la lentitud extrema en algunos procedimientos como un nuevo trato de favor a los poderosos.

Y en el campo de la política ningún partido decente puede apoyar a sus corruptos y la oposición jamás puede abdicar de su obligación constitucional de fiscalizar y perseguir con la fuerza de los argumentos la violación de la confianza del pueblo soberano para la legítima representación.

Cualquier mirada hacia el otro lado compromete a toda la sociedad y el sufragio cuatrienal nunca absuelve ni la prevaricación, ni el tráfico de influencias, ni el abuso contra la administración pública, ni los delitos contra la salud de la ciudadanía.

Frente a la oscuridad, más transparencia. Frente a la pasividad, mayor energía en defensa del bien común. Frente a la tibieza, más rigor que nunca para atajar el peor cáncer de la democracia.

Cuando uno se cree demasiado fuerte en el poder, el riesgo del despotismo crece proporcionalmente.

Camps hoy lo evidencia.

Buena semana.

No tothom, però, deu ser del mateix parer. Països com Brasil, Austràlia o, és clar, els Estats Units, mai no han respectat els drets dels “seus indis”. Massa sovint ha sortit a les notícies com la tala d'arbres a l'Amazònia deixa sense llar les tribus indígenes, i com els aborígens australians veuen trepitjats els seus drets una i altra vegada. Tothom s'espera de països com els Estats Units o Rússia, per posar dos exemples, que siguin els dolents de la pel·lícula i continuïn actuant amb la seva falta de tacte habitual, per dir-ho d'alguna manera que no fereixi la sensibilitat de l'espectador.

D'altres països, però, han sabut moure millor les seves fitxes. Ningú no esperaria que dels exemples més citats de progrés i respecte, com ho solen ser Canadà o els països escandinaus, en sortissin mostres de menyspreu exactament del mateix nivell que els que hi ha unes quantes línies més amunt. Ningú menys els Innu o els Sámi. Pobles que han tingut la mala sort que la terra on han habitat des de mil·lennis sigui ara el lloc ideal on omplir-se les butxaques, buscant-hi petroli o construint-hi centrals hidroelèctriques.

Per un govern fort deu ser fàcil, molt fàcil, fer fora de les seves terres aquestes tribus, que fins fa seixanta anys vivien sent nòmades, carregant totes les seves – poques – pertinences amb ells, en grups petits i sense cap mena de pretensió més enllà de seguir vivint així. Tan fàcil com injust. Si a més després no tens cap mania de presentar-te arreu com el millor exemple de tolerància i respecte a la diversitat, és a més a més covard. Tan covard com quan els vaquers disparaven a trets contra els indis armats amb fletxes de fusta.

Her mindset governs the ringing of her phone. It starts with the presence or absence of an attitude of gratitude about herself and her potential value for a man.

If she’s ungrateful for herself and sees sex as her potential, she should expect no call. If she’s grateful for herself and sees denying sex as the tool for expanding her potential, she should expect a call.

Sex does not bond a man. It captures him for no more than conquest and maybe a few more times. So, even when he does call after hook up, she may be viewed as potential duty slut.

A woman holds a man by making him grateful for her in ways other than sex. This takes time and the delay of his conquest.

To men after conquest, sex just happens, their relationship just is, and taking her for granted comes easily. Those are natural conqueror’s rights initiated by her yielding. So, her strategy and tactics before hook up govern her life with each man.

She may not know how or want to use it, but she holds the dominant position with a man until she yields. Use it or lose it.

Denial expands her dominance. Yielding kills her dominance. If he’s hunk to her, she gets overly eager and contaminates his respect for her.

If she’s hunkette to him, he drives up his dedication to conquer; his eagerness rises. Her continued denial expands his eagerness. Eager men make phone calls.

So, her denial guarantees his call, if he’s truly interested in her. That’s how she knows his intentions. Her over-eagerness guarantees no call. Submitting leaves the call and the duty slut question up in the air.

The longer she delays their first time sex, the more she enhances herself as the relationship kingpin.

When she gives up her advantages by yielding, she forfeits the most dynamic period of gaining his respect for her. Respect won’t guarantee a call, but his earning it is essential if she expects that he will grow to love her.

After conquest he dominates, and the first conqueror’s right is to dominate their sexual agenda. That often means, move on to the next one. There’s no future with this one.

She looked good enough to chase last night, but afterward she ... well, you know.

[Posts 68 and 79 provide other possible reasons even though he said he would call.]

So, what's up with the library lately? What secretive operational decision has reduced the library functionality and usefulness to those of us who pay for it? And apparently, without any political oversight?

As I noted in my Citizen Partners submission to the Governance Task Force, "people want to be involved and feel that they have some influence over the governance/health of their city, but you have to make it easy for them to participate rather than complicate things as too often happens."

And as noted HERE, the Toronto Public Library appeared to recognize the evolving importance of the Internet to local citizens when it expanded free WiFi to 19 of it's branches.

As Phil Mcleod (editor, The Londoner) noted HERE, one of the key values in city council’s strategic plan is citizen accessibility, and another is that citizen participation and engagement should be invited and encouraged.

Aren't those some of the reasons that the City Council of the day used when promoting the investment of millions of our tax dollars in a brand spanking new Central library? Weren't we told about the benefits that such investment would have in our downtown, the salvation of the Galleria mall, and the quality of life of all who lived in and visited the city core?

You'll recall THIS POST, about the backwards decision to close the 2nd-floor public portal between the library and the mall. And you may recall the library CEO's communication which informed me that it had been "an operational decision, not a governance decision." In other words, the politicians who are on the Library Board can breathe easy and say that they aren't responsible for the decision.

Nobody wants our elected politicians to spend every waking moment micro-managing the decisions of municipal staff. But we do expect them to provide clear policy direction with respect to things like the use of public investments and how the public ought to be able to access those resources. What we DO NOT want is for our elected politicians to be asleep at the switch while municipal administration makes decisions which are contrary to the public interest.

I've now become aware of another questionable library practise which prevents citizens from accessing a resource that's been paid for by us. A practise that appears to be contrary to the city's strategic plan.

According to library CEO Anne Becker, "Library wireless access/service is available from 8:00 am till closing. We only offer access to the catalogue and the web site on off hours." And after my further inquiry, "Like any other service we offer through out branches, it is a service that we only offer during service hours. Accordingly, it is an operational decision... "

I think it's time for a submission to CAPS.

MONEGRES · Dotze empreses preveuen gastar 17.000 milions fins al 2023 per fer-hi un gran parc d'oci i joc POLÈMICA · El govern aragonès s'implica en el projecte malgrat l'oposició dels ecologistes

Joan Tort

Els terrenys d'Albalatillo, Castejón de Monegros i La Almolda que podrien acollir el gran complex lúdic i de joc Gran Scala al mig dels Monegres

La cara de sorpresa encara dura a l'Aragó. Encara són molts els que no es creuen que un grup inversor amb seu a Londres vulgui construir al mig del desert dels Monegres, entre Saragossa i Lleida, el complex de joc i oci més gran del món i el segon en casinos, després de Las Vegas. Les xifres ho provoquen, perquè el consorci d'empreses promotores del projecte, International Leisure Development (ILD), anuncia 17.000 milions d'euros d'inversió en 2.025 hectàrees per construir-hi 5 parcs temàtics, 32 casinos amb 40.000 màquines escurabutxaques, 70 hotels, 232 restaurants, mig miler de comerços, un hipòdrom, un centre de convencions i un camp de golf. La previsió és generar 62.500 llocs de treball directes i atreure uns 25 milions de visitants a l'any. Això serà Gran Scala.

Aquest bé de Déu de xifres macro han deixat amb els ulls oberts com taronges el govern aragonès, que ha donat ple suport a la iniciativa, fins al punt que s'encarregarà de buscar els terrenys, canviar algunes normatives vigents per "encabir" legalment el projecte (urbanístiques i sobre el joc) i facilitar els accessos al recinte, les infraestructures i, encara més polèmic, el subministrament energètic i d'aigua. Sembla ser que el govern aragonès feia dos anys que negociava en secret el projecte un cop els va arribar el rumor que ILD estava buscant emplaçaments per a Gran Scala. El clima, l'estabilitat econòmica i política, la proximitat al mar i als Pirineus i les comunicacions van fer decidir el consorci pels Monegres.

És un caramel per a les administracions, ja que les primeres estimacions calculen que, entre taxes (com la del joc), permisos i impostos, l'administració aragonesa podria ingressar prop de 700 milions d'euros i Hisenda obtindria una recaptació de 1.000 milions anuals. Però no tot són flors i violes. Des que es va anunciar aquest gran projecte, al desembre, ja li han sortit uns quants opositors i molts pensen que a poc a poc en seran més. Entitats ecologistes, sindicals, polítiques, cíviques i particulars ja han creat una plataforma que ha començat a recollir signatures per tota la comunitat per reclamar que s'aturi un projecte que no veuen gens clar pels "riscos i interessos obscurs", segons un manifest del col·lectiu.

La ubicació concreta de Gran Scala es preveu entre els petits municipis de Castejón de Monegros, Valfarta i La Almolda, on hi ha 7 veïns per quilòmetre quadrat, donat que el municipi que té més habitants no arriba als 700, a més de ser envellida i amb fuga de joves des de fa anys. La ubicació exacta es coneixerà aviat, un cop ILD hagi triat el millor emplaçament d'entre cinc propostes que els ha preparat el govern aragonès.

La Diputació General d'Aragó (DGA) ha buscat uns terrenys a la província d'Osca que bàsicament siguin municipals, així s'eviten especulacions, i s'usarà un mecanisme legal regional, la supramunicipalitat, que permet a l'administració autonòmica gestionar directament, per a interès general, tots els tràmits i les expropiacions. Les ubicacions triades respecten els requisits imposats pels promotors: estar a menys de 10 km de l'autopista i del TGV, prop de l'aigua i que no s'afecti zones de protecció ambiental.

El calendari passa per tramitar-ho tot aquest any i iniciar obres el 2009 per obrir al públic una primera fase de Gran Scala, ja amb un parc temàtic, Spyland (sobre espionatge), entre el 2010 i el 2011. No obstant, ILD estudia la possibilitat d'ampliar la primera fase i incloure-hi un segon parc temàtic, que podria ser Aquántica, o anar més enllà i fer de cop la meitat del recinte. El complex estaria acabat el 2023.

ILD és un consorci format per Darlen Ltd, Finidusco Holding, Aritocrat Technologies, Europtima, UFA Insurance, Ultragroup, Alia, BM Parks, Havilla Partners, Architects Association, Hot Games UK i Thibult Verbiest, procedents de diferents països, però amb seu a Londres. Ja tenen contractes amb una desena d'operadors per construir i explotar hotels, parcs i casinos. Gran Scala serà quadrat i a l'interior els parcs temàtics d'espies, aigua i l'espai (i dos més per confirmar), igual que les seccions dedicades a diferents períodes o civilitzacions històriques com ara els faraons i els celtes, entre d'altres, es repartiran en un espai de forma rodona. Serà tot per a vianants, però hi haurà un metro lleuger.

Els prop de 3.000 empleats que ara s'afanyen a acabar a temps l'Expo de Saragossa podrien passar al cap de pocs mesos a Gran Scala, i és que aquest contingent de gent podria mantenir la feina al complex d'oci, igual que la resta de personal que treballarà durant els tres mesos de l'exposició universal.

La DGA i especialment el seu vicepresident, José Ángel Biel, defensen tant com poden la iniciativa afirmant que es tracta de la inversió més gran que s'ha fet mai a l'Aragó i una de les més importants a l'Estat, fins gairebé tres vegades la despesa dels Jocs Olímpics de Barcelona. A la vegada, miren de cobrir-se les espatlles de les crítiques anunciant comissions interdepartamentals, oficina tècnica amb els ajuntaments implicats i comitès de control. Biel va ser molt contundent fa uns dies quan va afirmar que "oposar-se a un projecte que crearà desenes de milers de llocs de treball és difícil d'explicar". I va afegir: "Què haurien dit els aragonesos si s'assabenten que el seu govern ha deixat passar aquesta oportunitat?".

D'altra banda, neixen grups anti-Gran Scala perquè entenen que la seva envergadura trastoca completament una zona, un ecosistema natural i humà i genera molts dubtes sobre la sostenibilitat del projecte. Fraga i Saragossa han acollit la presentació d'una primera plataforma. Aquest col·lectiu compta amb el suport d'IU, els Verds, Ecologistes en Acció, el Partit Comunista, la CNT, la CGT, Seo-Birdlife i entitats com Els Monegres no es Venen. El portaveu d'aquesta plataforma, José Luís Martínez, explica que "Gran Scala no és el model de desenvolupament que volem per a la nostra terra, perquè malbarata energies i recursos de tot tipus i destrueix un espai valuós, i pensem que crearan feines amb sous miserables". Segons aquesta plataforma, èticament tampoc és viable, i temen que comporti l'arribada d'organitzacions mafioses i de prostitució, així com l'especulació urbanística. "El model de Las Vegas no és el que volem", va sentenciar Martínez.

Ecologistes en Acció es va preguntar quina adjudicació de cabals d'aigua tindrà aquest complex, tenint en compte la sequera i el debat sobre el transvasament, i sobretot d'on sortirà aquesta aigua, donat que hi ha projectes de nous regadius pendents. També volen que la UE es pronunciï sobre l'actuació en una àrea amb espais protegits i un dels pocs deserts esteparis del món. Les entitats de ludòpates en rehabilitació també han posat el crit al cel.

Lleida, a l'expectativa

Lleida se situarà a menys de 60 km de Gran Scala, amb un aeroport a Alguaire que podria acollir xàrters per al complex d'oci i amb l'autopista AP-2, l'autovia A2 i el TGV que l'aproparan molt a la ciutat. Per tant, a més de Saragossa, Lleida es podria convertir en un dels principals beneficiaris. No obstant, les institucions lleidatanes s'ho miren amb recel i afirmen que demanaran informació i que, si la cosa tira endavant, s'oferiran a cooperar i entrar en el paquet turístic que suposarà Gran Scala, segons van explicar des de la Paeria, la diputació i la cambra de comerç.