I'm fascinated by countertenors, male classical singers in the alto vocal range. Andreas Scholl is one the greatest countertenors and Heroes may be his top album with aria's by Hasse, Gluck, Mozart and Händel. My favorite track from this disc is from Händels opera Rodelinda, regina de' Langobardi called Vivi tiranno.

YouTube: Vivi tiranno, sung by Andreas Scholl, Glyndebourne 1998

El concert constava de dues parts iguals: introducció orquestral a càrrec de l'Orquestra de Cambra, quatre àries (dues per cantant) a cada part i un duet com a tancament (el de Rodelinda i Bertarido a la primera part; el de Cèsar i Cleòpatra a la segona). Com a bisos, el duet de Theodora i Dydimus («To thee, to thee») de l'oratori Theodora i el final de L'incoronazione di Poppea de Monteverdi. En Ximo en va fer un llarg i complet comentari en ocasió del primer concert: «Händel en majúscules: Daniels i Saffer al Liceu». El concert m'ha agradat, i totes les prevencions que pugués tenir contra Daniels han desaparegut, no per art d'encantament, sinó per l'art de la seva veu. Ja des de la primera ària que ha cantat («Va tacito e nascosto», de Giulio Cesare) ha demostrat el domini i la bellesa de la seva veu, encara que sens dubte els dos millors moments del contratenor han estat «Dell'ondoso periglio... Aure, deh, per pietà» i a la pirotècnica «Furibondo, spira il vento». Lisa Saffer m'ha agradat, és una cantant expressiva i amb bona veu, però m'ha deixat una mica fred quan ha cantat «Lascia ch'io pianga», una ària si es canta bé s'ha de ser de suro perquè no et provoqui ni una mica de pessigolleig: doncs res. És la primera vegada que escolto aquesta ària sense que em provoqui una mica d'emoció. Almenys he rigut una mica amb «Myself I shall adore», gràcies a la seva expressivitat i gesticulació. En canvi, als duets han estat ben cordinats i les seves veus combinaven perfectament; fins i tot diria que es notava una certa complicitat entre els dos cantants.

En resum, ha valgut la pena anar-hi i espero que no triguem gaire a tornar a gaudir de la veu de Daniels al Liceu.

Un concert dedicat a Händel i amb un contratenor al Liceu, com a principal reclam, no deixa de ser un repte, un risc que es pot saldar amb un fracàs, al menys això hagués succeït no fa gaires anys, però els temps estan canviant, de fet no en deixat de canviar mai, i ves per on, tot i tractar-se de un torn d’abonament tradicional, d’aquells de liceistes de tota la vida, el concert d’avui, a part de ser una autèntica i meravellosa filigrana musical, ha estat un autèntic èxit de públic.

Gran part de que el resultat hagi estat tan positiu és per la direcció de Bernard Labadie, director canadenc que debutava al teatre i que ha fet sonar la orquestra de Cambra, el programa no deia que era la del Liceu, però ho hem de suposar, de manera nítida en tota la gama de dinàmiques utilitzades i amb un so bonic i molt en estil. Fa goig veure que l’orquestra que tantes vegades em fa patir, pot tocar de manera molt satisfactori el repertori barroc.

La Sala gran del Liceu no és la més idònia per la música barroca, però els resultats obtinguts avui, demostren un cop més que si els cantants son de categoria i l’orquestra està dirigida per mans expertes, les dimensions de la sala són un mal menor.

El programa dedicat integrament a Händel constava de dues parts que s’iniciaven amb una suite d’Alcina (Oertura més fragments del ballet, en la primera part i la Suite nº 3 de la Water Music, la resta àries i un duo per finalitzar la primera part i un altre per acabar la segona, desprès la resposta sincera del públic ha motivat dos duos més.

La primera impressió que he tingut al escoltar la Lisa Saffer ha estat dir, mira, està bé però noi guanyaria mai el primer premi del Viñas. Ha començat amb una ària de Partenope “Voglio amare insin ch’Io moro”. La veu corra bé i es projecte de meravella, no és de gran bellesa però l’estil handelià hi és. Expressiva i amb una legato i molt convincent. En la regió aguda la veu guanya en color, però no m’ha acabat de semblar una cantant per acompanyar a David Daniels al Liceu en un concert.

Tot seguit David Daniels, el veritable reclam del concert ha començat amb el “Va tacito e nascosto” del Giulio Cesare. És una llàstima que gran part del concert s’hagi centrat en la música d'aquesta òpera, obra que hem vist dues vegades en els darrers anys i que no s’hagin escollit àries de la producció ingent del gran músic alemany. Daniels ens ha demostrat de seguida per que és el millor contratenor del moment (ximo’s dixit). Ja sabem que el volum no és el seu fort, però avui, tot i trigar una mica a projectar la veu de manera adient per les dimensions de la sala, ha mostrat tot l’arsenal de tècnica, bellesa vocal i amplitud de registre, que la veu privilegiada d’aquest gran i sensible contratenor posseeix.

Tot seguit Lisa Saffer ha cantat de la mateixa òpera, l’ària “Non disperar, che sa?. Potser massa igual i poc variada de registres expressius, les àries escollides de per la primera part, però ja en aquesta segona ària l’he trobada una mica més expressiva. Les dues darreres peces de la primera part han estat de l’òpera Rodelinda, amb un “Pompe vane di morte...Dove sei?” on Daniels ha estat magistral en el fraseig i amb una demostració de legato i fiato impressionant. La veu vellutada amb una zona central bellíssima i amb una sorprenent zona greu, ens fa oblidar molts cops que és una veu masculina, doncs sembla talment una mezzosoprano. Qui cregui que en el repertori barroc no es poden demostrar sentiments és que no ha escoltat mai a Daniels.

En el duo “Io t’abbraccio”, les veus dels dos cantants s’han ajuntat de manera perfecte i tan sols un duo més vibrant s’hagués agraït per tal de donar una certa varietat dinàmica.

En la segona part, la Saffer ha començat amb un bombó com és l’ària de l’Almirena del Rinaldo “Lascia ch’io pianga, d’acord que seguíem amb la mateixa tensió expressiva de la primera part, però davant d’un ària com aquesta, hom no pot quedar-se indiferent i ella ha fet tot el que havia de fer per tal de que no fos així.

Daniels ha tornat al Giulio Cesare amb l’ària “Dall’ondoso periglio...Aure, deh, per pietà” i ha estat un altre regal digne de ser recordat. Amb aquest cantant mai sé que valorar més si l’elegància del cant o la prodigiosa tècnica, que fa que el cant no resulti ni artificiós, ni els sons ridículs i lletjos, com si passa en els altres cantants de la mateixa corda. Cap nota sona forçada i la veu sempre és emesa de manera mòrbida i amb extrema elegància.

La darrera ària de la Saffer ha estat de virtuosisme vocal, ja era hora i llàstima que no ho hagi fet abans, doncs la quantitat de recursos emprats per atacar la difícil “Myself I shall adore” de la Semele, ha estat notable. Molt bé les coloratures i els atacs nets i polits a la zona sobreaguda. Aquí ja m’ha acabat de demostrat que valia la pena la seva presència en aquest concert.

Daniels també ha acabat la seva intervenció en solitari amb l’espectacular “Furibondo, spira il vento”, l’ària d’Arsace de l’òpera Partenope. Magistral és poc. Extraordinària prestació vocal i exhibició sense embuts d’una tècnica majúscula. Un autèntic fora de sèrie.

El concert oficial ha acabat amb el duo que tanca el Giulio Cesare “Caro...Bella!Più amabile beltà”. Un cop més les veus s’han maridat de manera perfecte i han fet possible que el públic del Liceu, hagi gaudit de manera extraordinària un concert que originalment semblava tan sols per paladars molt gourmets i en canvi ha demostrat un cop més que els gran artistes poden fer assequible qualsevol repertori. Tot és qüestió d’utilitzar de manera correcte els ingredients al abast.

Dos duos, un de Theodora i l’altre, el final de la Incoronazione di Poppea de Monteverdi (gràcies Mei), han hagut de ser regalats al públic commogut, per la insistència d’aplaudiments i mostres de sincera satisfacció vers tots els participants, en especial per Daniels i Saffer.

Gran concert que es repetirà el proper dijous 28 i que jo de vosaltres no em perdria per res d’aquest món.

Quina manera de patir! El recital ja s'havia ajornat al mes de novembre per indisposició del pianista i avui el pianista continuava malalt. Un altre l'ha substituït, però ja d'entrada han avisat que això havia portat canvis en el programa: en lloc de les dues cançons de Catalani previstes per a la primera part, n'hi hauria tres de Leoncavallo; i a la segona part, en lloc de Massenet, Saint-Saëns i Gounod, Pahissa i Obradors. La primera intervenció, una peça de Händel, ha estat lluny de l'excel·lència –aiaiai, pensava, com tot el recital sigui així. Però no: li ha servit per escalfar la veu i la resta ha estat més que correcte, a pesar de més d'un gall i alguna rascada. Però era a casa seva i tenia el públic entregat. Tot i això, cada vegada tossia més: suposo que per això s'ha saltat la pausa de la segona part i ha lligat Pahissa amb Brahms sense descansar.

Al final, ha agraït al públic els aplaudiments que li havíem dedicat durant tot el recital i ha parlat com només pot parlar algú que sap que és a casa, com algú que sap que no ha de demostrar res a ningú: ha explicat que tenia «un constipat com una merda» (paraules textuals), que suposava que encara li quedava veu per uns bisos i que ens devia un recital de debò, en condicions. Fins i tot a fet broma sobre els vestits nous que s'havia fet per estrenar-los al recital. Després ha cantat dues cançons més. Geni i figura.

Evidentment, ningú ha demanat més bisos.

[e]l público no protestó la dirección de escena, cuando otras veces la abucheó por menos»^*

una posada en escena que ha situat dins l'escenari un segon escenari: un teatre de titelles amb quatre nivells per on es movien, d'esquerra a dreta, els cantants, convertits en titelles —mitjançant el maquillatge i, sobretot, mitjançant unes cametes de roba que els penjaven dels vestits per sobre les baranes que separaven els quatre nivells i que amagaven les cames dels cantants. Posada en escena que va provocar que algun aficionat d'aquests que en saben tant tant tant i que han vist de tot i tot millor deixés anar comentaris com ara «jo no he vingut a veure titelles». Una posada en escena, tanmateix, original i divertida, amanida amb uns jocs de llum (com em va fer notar un conegut present a la mateixa funció) molt encertats i els moviments dels cantants, que anaven canviant de lloc formant figures aprofitant els quatres nivells —gairebé com les coreografies dels musicals nord-americans dels anys trenta, però més estàtics— i que gesticulaven com si fossin titelles. Potser algú em recordarà les vegades que m'he queixat de posades en escena que no tenen en compte el text i descontextualitzen tant l'obra que acaba perdent el sentit. En el cas d'Ariodante passa el mateix, però se solucionava amb la llum i els colors de l'escenografia.

Quant als cantants, Sara Mingardo (en el paper de Polinesso) va cantar molt bé i amb molta energia al primer acte, però al segon va semblar que perdia una mica de força i es va esvair una mica; Vesselina Kassarova (Ariodante), en canvi, va mantenir el tipus durant tota l'òpera i va ser un dels punts forts de la representació; l'Ofèlia Sala (Ginevra) va cantar bé, i canta molt bé, però sempre m'ha fet l'efecte que es queda una mica curta de veu. La soprano Elena de la Merced (Dalinda) i el tenor Steve Davislim (Lurcanio), amb Kassarova, van ser, però, els que van oferir els millors moments de la funció. No parlo del cor ni de l'orquestra perquè sembla que darrerament s'han posat d'acord per oferir unes interpretacions excel·lents i no convé que els pugin els fums, no sigui que s'ho creguin massa i baixin la guàrdia.

Tanmateix, no sé si sóc gaire objectiu: amb Händel vaig convençut que m'agradarà (com més música escolto d'aquest compositor més m'agrada) i que gaudiré com un ximplet del reguitzell de magnífiques àries da capo i amb els lleugers recitatius de les seves òperes, independentment de com me les serveixin. La propera vegada, però, podrien tornar-se a arriscar a contractar contratenors pels papers originalment escrits per a castratti, com van fer amb Giulio Cesare, que, si no millorar, sí que donarien una sonoritat diferent a l'òpera.

I un cop llegida la nota, passeu-vos per can Wimsey i intenteu endevinar a quina de les «Tribus operístiques» que descriu pertanyo. I no val fer-ho després de llegir els comentaris!

^* Roger Alier. «Händel en versión concierto». La Vanguardia (17.05.2006), p. 38.

PS. Acabo d'adonar-me que els enllaços a òperes d'altres temporades del Liceu no porten a les pàgines originals. Aniré canviant-los de mica en mica.

Technorati tags: òpera — Ariodante — Georg Friedrich Händel — Gran Teatre del Liceu — temporada 2005-2006

Tot i ser una opera seria, en aquest muntatge hi ha una sèrie d'elements que li donen una certa comicitat (l'aparició continuada de cartells en què s'explica què passarà a continuació, per exemple; o el cocodril, símbol d'Egipte, que apareix durant tota l'obra i va seguint els personatges). És, a més a més, una adaptació del Giulio Cesare original, amb algunes àries de Rinaldo, Orlando i Tolomeo afegides i algun recitatiu modificat. Tota l'acció transcorre sobre una gran pedra de Rosetta que fa de terra, amb una rèplica a sobre que fa les funcions de sostre, de cel, de paret, segons la distància a què està de l'altre. A part d'això, només uns fragments d'obelisc al primer acte i un laberint al segon formen part del decorat.

Quant a les veus, només destacar que potser el baix Oliver Zwarg, en el paper d'Achilla, va cantar regularment. Els contratenors Flavio Oliver i Jordi Domènech, com a Cèsar i Ptolemeu, així com la mezzosoprano Maite Beaumont (Sesto), i les sopranos Elena de la Merced (Cleòpatra) i Itxaro Mentxaca (Nireno), van cantar molt bé, sense irregularitats. Domènech va semblar el preferit de bona part del públic, si ens hem de guiar per la ovació del final, però tots dos van cantar molt bé; no obstant això, a mi em va agradar més el timbre més agut d'Oliver. Però qui va ser realment l'estrella de la nit fou la contralt polonesa Ewa Podlés, que té una veu magnífica, greu i potent, plena, però alhora molt flexible i àgil.

Només se'n faran cinc representacions, però; tanmateix, crec que si us agrada Händel i us agrada l'òpera, no seria una mala idea que l'anéssiu a veure. Afortunadament, encara queden força entrades a la venda.

De fons, Um amor infinito, de Madredeus.