Entre Die Walküre i el Siegfried comentaré "Die Meistersinger von Nürnberg", que m'ha quedat despenjada, amb la curiositat de comprovar si el desgavell de la Katharina Wagner era rebut un altre cop amb desaprovació generalitzada, si Sebastian Weigle millorava la prestació decebedora de l'any passat i si el cast, tirant a impossible tenia alguna oportunitat de millorar la mediocritat que tan em va desanimar en el periple festivaler del irrepetible estiu del 2007.

Pel que fa a la producció m'he hagut de conformar amb les cròniques escrites, doncs vaig desistir de la possibilitat de comprar aquesta entrada virtual per tal de veure l'espectacle via Internet i en directa mitjançant el flamant mètode emprat pel Festival, al mòdic preu de 49 €. Per una nul·litat com aquesta ja vaig contribuir l'any passat a pagar la nòmina de la Katharina, aquest any no em tornen a enganxar, sobretot a aquest preu.

Ja a l'obertura Sebastian Weigle m'ha semblat que atacava l'obra amb més convicció i sense aquells temors del any passat. El so és esplèndid i el tempo més contundent i enèrgic. Jo diria, i no se si és "culpa" de Weigle o dels tècnics de so de l'emissió radiofònica, que els plans sonors no eren homogenis, estaven descompensats, amb presència excessiva del metall, la fusta i el vent en vers les cordes. Us deixo ja l'obertura per si esteu interessats en comprovar-ho

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/obertura.mp3]

Dels cantants no cal dir gaire bé res, han canviat la impossible i inadmissible Eva i la que ens han portat aquest any ha millorat, però aquest no era un repte gaire difícil, era pràcticament impossible fer-ho pitjor que Amanda Mace. Michaela Kaune és discretíssima i vulgar, potser és que Katharina no vol fer lluir aquest bombó de rol, dels rols més "fàcils" i assequibles de les sopranos wagnerianes. Indigne que a Bayretuth, amb una llista d'Evas a escollir triï aquesta noia.

Hawlata no pot ser mai Sachs, un dels rols més llargs, compromesos i exigents del repertori wagnerià no és pot donar a un cantant tan provincià d'estil, veu i carisma. És cert, també ha millorat la prestació del any passat, cosa també bastant fàcil d'assolir, malgrat que al final el propi personatge se'l ha menjat i no ha pogut donar la talla.

Dohmen, el Wotan de la Tetralogia té la veu idònia i la noblesa en la dicció per cantar-lo, però és clar, o una cosa o l'altre.

Michael Volle si que és un fora de sèrie i està destinat a ser un dels grans barítons. Jo crec que ell feria molt millor el Sachs que Hawlata. Té la veu i sobretot és un gran artista, que s’adequa perfectament al personatge que li fan fer i en aquest cas és el bo de l'òpera, si, el progressista, el veritable transgressor que va en contra del poder establert que representa Sachs i en el que fins hi tot Walther acaba immers. Katharina dixit.

El gran triomfador, un altre cop ha estat Klaus Florian Vogt, el tenor de veu blanca, que de manera inexplicable assoleix rols que mai fins ara haguessin estat cantats per un tenor de les seves característiques, si no fos per les poques ganes que té Bayreuth d'apostar per cantants amb les veus apropiades pels rols exigits. En aquestes funcions de Meistersinger és notori, tot i que el que no es pot negar és que Vogt és un cantant excel·lent amb una línea de cant immillorable, capaç d'emetre les notes d'una manera molt poc habitual en Wagner, on més aviat és llença la veu que no pas s'emet amb delicadesa musicalitat, sfumature i mitges veus. En això no hi ha res a dir, ja ho vaig dir l'any passat, on per altre part, les notes agudes li sonàvem més sanes que aquest. Espero que no sigui un signe evident del esforç que aquesta veu està fent assolint rols wagnerians (Siegmund i Parsifal) no apropiats al instrument natural. La veu de Vogt és blanca i fins hi tot escoltant la gravació arriba a ser femenina, amb una tendència a emetre sons de sopranista. La línia de cant és perfecte.

La resta, doncs correctes sense més. Uns Meistersinger millorats pel que fa a la direcció d'orquestra, que malgrat aquests signes palpables no va evitar que al final de la funció s’endugués bravos i buuus a parts iguals. No ho acabo d'entendre del tot. Jo aquest any he estat crític amb Weigle, més per la deixadesa de les seves atribucions al capdavant de l'orquestra del Liceu, que pel mèrits que ens havia demostrat en temporades passades, sempre lloats per mi. El cert és que aquest mateixa direcció, amb aquests resultats sota el nom del competent Schneider no hagués estat mai protestada.

El Cor, que cal dir del cor, doncs que és el millor cor del món. Curt i ras. Un cor inexistent, com l'orquestra, que s'arreplega d'aquí i d'allà, format per "voluntaris" cantaires que sacrifiquen les vacances, més alguna excedència que els hi donen els seus cors d'origen, per passar tres mesos (dos assajant i un altre actuant). Tan li fa qui el dirigeixi, d'acord que l'empremta deixada per Pitz és llegendària, però quan escolteu el final que us deixaré, us adonareu que en mans d'Eberhard Friedrich, la cosa està magníficament controlada.

Això si que us puc dir, que al costat de l'orquestra, ja val el peregrinatge i l'espera per arribar al capdamunt del turó verd. D'acord que les veus poden fins hi tot arribar a ser indignes, però escolta uns Meistersinger o un Parsifal, on el cor és essencial, a Bayreuth és de reclinatori.

La Katharina Wagner, que a partir del any vinent i potser per això, compartirà la direcció amb la seva germana en la direcció del Festival, se'n va endur per segon any consecutiu la gran esbroncada de la nit. A la propera tardor sortirà a la venda el DVD d'aquesta representació. Per primera vegada en la història del Festival s'editarà una funció real, amb públic. Fins ara tot lo del festival era gravat al escenari però sense públic i fora de les dates del Festival. Potser en el DVD no sortirà la protesta general del públic, que un cop més és sobirà i el seu judici, que comparteixo plenament, malgrat algun encert impactant en l'última escena amb l’aparició de la grada amb el públic, que presenciarà l'òpera que es representarà amb la posada en escena del pintor que ha guanyat el concurs de pintura i no de cant (embolica que fa fort amb el tema ja discutit del Tannhäuser del Carsen), ha manifestat la desaprovació absoluta per aquesta absurda i costosíssima proposta.

La proposta ha estat retocada, sobretot al tercer acte i durant a intervenció de Beckmesser en la prova de cant.

Caldrà veure la nova troballa de la noia, però per la resposta, no crec que hagi salvat aquest acudit dolent de més de quatre hores de durada.

Ara del llarg tercer acte us deixaré el fantàstic quintet i l'escena de la cançó del premi, sense solució de continuitat. Moments que deixen clara la meva opció per cantants radicalment diferents als d'aquesta producció. La Kaume casi una cupletista, Vogt un escolanet que es podria arribar a confondre amb la Magdalena, Ernst un David més tenor que el Walther, la Guber defensant un rol malgirbat pel propi Wagner i Hawlata un espardenyer més que sabater. Weigle molt atent i concertant amb una delicadesa exquisida. Ja és mala sort

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/quintet-i-premi.mp3]

Em sap greu per Sebastian Weigle, que aquest any si que ha fet una tasca meritoria que no ha estat recompensada, ni pels cantants, ni per l'escena, ni per la resposta del públic.

[audio http://ximo.files.wordpress.com/2008/07/inici-escena-2c2aa3er_acte.mp3]

Aquí teniu el inici de la segona escena del acte tercer amb el cor com a principal protagonista i Sebastian Weigle capitanejant la nau i portant-la a bon port.

Conductor	Sebastian Weigle
Production	Katharina Wagner
Stage Desgin	Tilo Steffens
Costumes	Michaela Barth / Tilo Steffens
Dramturgy	Robert Sollich
Chorus Director	Eberhard Friedrich
Hans Sachs	Franz Hawlata
Veit Pogner	Artur Korn
Kunz Vogelgesang	Charles Reid
Konrad Nachtigall	Rainer Zaun
Sixtus Beckmesser	Michael Volle
Fritz Kothner	Markus Eiche
Balthasar Zorn	Edward Randall
Ulrich Eisslinger	Hans-Jürgen Lazar
Augustin Moser	Stefan Heibach
Hermann Ortel	Martin Snell
Hans Schwarz	Andreas Macco
Hans Foltz	Diógenes Randes
Walther von Stolzing	Klaus Florian Vogt
David	Norbert Ernst
Eva	Michaela Kaune
Magdalene	Carola Guber
Ein Nachtwächter	Friedemann Röhlig

]]> http://ximo.wordpress.com/2007/08/18/estiu-2007-i-que-esta-passant-a-bayreuth/ Fri, 17 Aug 2007 22:00:55 +0000 ximo http://ximo.wordpress.com/2007/08/18/estiu-2007-i-que-esta-passant-a-bayreuth/ Què està passant a Bayreuth?

Un altre cop i per segona vegada en la meva vida, anant a peu per l’avinguda que puja fins el Festspielhaus, l’emoció em va colpir fort. Bayreuth te un poder sobre la meva sensibilitat, poderós.

El 7 d’agost es representava Tannhäuser, sense el director musical i el tenor, inicialment anunciats. En el seu lloc i teníem dos desconeguts, que prèviament escoltats per radio, em varen donar agradables esperances de que allò podria anar be i efectivament així va ser.

Des de l’obertura inicial, el so màgic que emergia del fossar invisible em va predisposar a escoltar una vetllada memorable, és a dir, el que hom espera del més famós festival d’estiu del món, em permís de Salzburg. La vetllada ja sabia que no ho podia ser de memorable, doncs els cantants que Wolfgang Wagner contracta cada any, amb una mica de sort seran correctes o fins hi tot, s’equivocarà i seran bons, però memorables difícilment.

El joveníssim director Christoph Ulrich Meier ha fet oblidar notables versions anteriors per prémer un segell de qualitat, teatralitat i wagnerisme importants, amb moments d’un lirisme encisador i d’altres d’una magnificència sonora contundent, que és el que jo espero d’una obra tan passional com aquesta. Em serà difícil oblidar tres moments, el belcantisme amb que Ulrich Meier tanca el primer acte, el clima i l’acompanyament orquestral del inici del tercer acte i l’impressionant i astorador esclat final amb el crescendo del cor cantant "Heil! Heil! Der Gnade Wunder Heil!". És clar que en aquest moment la prodigiosa i meravellosa prestació del cor de Bayreuth és el principal protagonista, però la manera com els va fer entrar i el regulador vocal fins l’esclat i potent final, és obra del director musical. Sense cap mena de dubte ja s’ha fet un nom amb aquesta prestació i en sentirem a parlar, si més no, jo vull seguir-li la pista.

A nivell vocal cal dir que el Tannhäuser del holandes Frank van Aken és notable. Un primer acte heroic en el Venusberg, un segon una mica reservat (com quasi tots els tenors en aquest rol) i un tercer, amb un relat de Roma força ben resolt, amb alguna pujada dubtosa i algun so una mica escanyat, que no li treuen cap mèrit en aquest tenor, que si be no és un veritable heldentenor, si acosta molt. El so de la veu recorda bastant a Vickers, tot i que malauradament no te la musicalitat i l’expressivitat del canadenc, però en un rol com aquest, s’agreix molt que no faci patir i sobretot que no cridi. Va assolir un èxit personal important, però no el més gran. Aquest sense cap mena de dubte va ser per l’excel·lent Wolfram von Eschenbach de Roman Trekel. Bellíssima veu, cant prodigiós i líric, amb un tercer acte que produeix un calfred a l’espinada dels que a mi m’agraden.

Un festival com Bayreuth no es pot permetre un baix de tan poc relleu vocal i categoria  canora com Guido Jentjens. O be estava ocasionalment en baixa forma vocal, o el seu cant estentori i la seva emissió feridora, el fan indigne d’un festival d’aquest pretès nivell.

Be Clemens Bieber (Walther von der Vogelweige) i Samuel Youn (Reinmar von Zweiter) i correctíssims Thomas Jesatko (Biterolf) i Arnold Bezuyen (Heinrich der Schreiber).

En l’apartat femení guanya per golejada la consolidada Ricarda Merbeth com Elisabeth, a la gastada Venus de Judit Nemeth (Venus en el segon repartiment del Liceu 2007-2008), que sent correcta no te el nivell que hom desitja per aquest rol tan lluït i al que ella li dona un aire de funcionària, irritant. En canvi la Ricarda Merbeth, s’ha anat consolidant em aquest rol i amb aquesta producció, dominant des de la seva segura i punyent sortida, passant per la seva important participació en el magnífic concertant del segon acte, acabant amb una pregaria de manual. M’ha agradat molt més al natural, que quan l’he escoltada, any rere any en les retransmissions bayreuthianes d’aquest Tannhäuser. L’aplaudidíssim pastoret de Robin Johannsen em va semblar correcta, però no vaig entendre el motiu per el qual el teatre es va literalment enfonsar quan va sortir a saludar.

La producció (darrer any que es fa) de Philippe Arlaud vol ser més estètica que dramàtica i l’estètica no acaba de funcionar. Tot tenint moments acolorits molt interessants, acaba sent absolutament insubstancial. No hi ha treball d’actors  i acabes cercant impactes visuals, que no es produeixen o es repeteixen. És la típica producció que pràcticament no agrada a ningú, però que no es protesta. No molesta, però a un director d’escena de Bayreuth se li ha de demanar el màxim i aquest en prou feines ha fet res més que llegir l’argument.

El resultat global d’aquesta funció és correcta amb tendència a bo, però li manca un arrodoniment en el cast per esperar el nivell mínim del millor (?) festival de Wagner.

El segon dia, 8 d’agost, varem enfilar l’avinguda tot sabent que les expectatives no eren gens bones. Les crítiques de la premier de Meistersinger no havien estat bones i el escàndol i cridòria contra la besnetíssima varen ser històrics.

El primer cop de puny al estomac va venir a l’obertura. Allò no sonava a Bayreuth, el so era vulgar i l’equilibri sonor de les famílies orquestrals era dubtós. Sebastian Weigle, que tan m’agrada a can Liceu, naufragava estrepitosament en una de les seves fites artístiques. Una cosa és posar a to una orquestra mediocre i fer-la sonar de manera digne i l'altre es fer música amb una de les millors orquestres del món. Potser no hagués hagut d’acceptar aquesta obra per fer el debut o potser està massa verd per aquesta orquestra i el pedigrí d’aquest festival. El cert és que la seva prestació no millora durant la representació i quan ha d’afrontar el complicadíssim concertant que tanca el segon acte i tot el darrer quadre del tercer, allò li venia gran. Ni el preludi del tercer acte, que em va agradar per radio, al natural, va quedar-li absolutament descafeïnat.

Si una obra com aquesta no te un director musical solvent està cantat que allò no arribarà a bon port.

Els solistes ja es veia sobre el paper que no podien fer oblidar la llarguíssima llista de il·lustres que han cantat aquesta obra a Bayreuth, fins hi tot en aquests anys de precarietat.

Franz Hawlata no passa de la discreció més solvent en teatres com Viena o Munic i en les funcions de rutinari repertori. El motiu per el qual li han encarregat el Hans Sachs és una incògnita incomprensible. Mentre no va defallir, era avorridament correcta, i en el tercer acte va fer aigües per tot arreu. En prou feines va poder acabar de manera honorable. No cantava, parlava.

Arthur Korn cantava el Veit Pogner, però de manera grollera. Markus Eiche (Fritz Kothner) em va agradar vocalment i va estar esplèndid com actor. Michael Volle va ser el ùnic que mereixia trepitjar l’escenari de Bayreuth. El seu Sixtus Beckmesser és vocalment poderós i com actor va estar superb en les incomprensibles i grolleres actuacions que la Katharina Wagner li regala o obliga a fer. És un extraordinari baríton.

La resta de mestres “pintors” normalets, però tampoc els puc anomenar un per un, impossible de distingir-los entre tanta mediocritat i caos escènic.

Que Robert Dean Smith no volgués participar en aquest desgavell, l’honora particularment, sobretot pel que això comporta de confrontació amb el clan Wagner i tenint en compte que el varen cridar per substituir al xicot oficial de la xicota, en el Siegmund, encara més.

El canvi de Klaus Florian Vogt em va fer molta il·lusió, després d’haver-li vist el Lohengrin de la Scala (i el vídeo de Baden-Baden). Per la radio em va deixar una mica decebut i vaig voler esperar a escoltar-lo en directe, per decidir-me a donar una opinió definitiva.

Doncs si amics, Vogt és el tenor ideal per fer el David, però mai per fer el Walther von Stolzing, al menys amb a veu que te avui. No ens enganyen, és cert que és un cantant extraordinari i que la seva veu, a vegades fins hi tot blanca, va be per un personatge i una orquestració tant eteris com el Lohengrin, però el Walther requereix una veu més lírica i amb un cos a la veu que ell no posseeix. La tessitura i l’esforç que ha de fer per passar l’orquestra el va obligar fins hi tot a fer notes en falset durant el penós quintet del tercet acte, on l’únic cantant que va mantenir el tipus va ser el bon David de Norbert Ernst.

Vogt pot cantar el Walther?, si evidentment, però la seva veu se’n ressentirà i la prestació no estarà mai a l’alçada del que volem, o del que jo vull. A Bayreuth on tots els cantants s’escolten de manera fàcil, Vogt va quedar tapat per l’orquestra i no per que tingui la veu petita, però és que el rol el sobrepassa i ell molt còmode no estava. Va tenir un èxit més que notable, però jo crec que atribuïble a que algú havia de sortir ben parat d’aquell desgavell i dintre de les nefastes prestacions vocals, ell i Volle, eren els únics a aplaudir. Jo ni a ell.

Diuen que, del baix que canta el sereno sempre en surt, al cap dels anys un bon baix, però potser perquè en aquesta producció el sereno es escombriaire, el baix Friedemann Röhlig, va desafinar tota la seva escena.

Lo de la Eva de la insuportable Amanda Mace si no ho veig i ho sento (sobretot), no m’ho crec. De on surt tanta mediocritat, tanta crispació vocal i tantes desafinades en un paper bombó? Qui porta aquesta dona? Qui te la vergonya de deshonorà la memòria de les Eva que han passat fins aquest any per Bayreuth, amb aquest cúmul de despropòsits. És senzillament indigne.

La Magdalene de Carola Guber quan està be es quan no canta. Certament és un paper poc agraït i difícil, amb una tessitura molt molesta, però al menys que quan obri la boca no molesti, per l’amor de Déu.

La producció no hi ha per on agafar-la. El primer acte pretén ser seriós, amb idees discutibles i amb un canvi de cantors a pintors, difícil de desenvolupar durant l’obra, però interessant.

El segon acte esdevé grotesc, amb un final ridícul, confós i lleig.

El tercer, que jo creia sincerament que es redreçaria, va superar totes les expectatives inimaginables. Després d'una primera escena llarguíssima i sense interès teatral, coronada amb un quintet grotesc on s'escenifica el futur de les dos parelles (Walther-Eva, David-Magdalene) envoltats de nens clonics com ells (idea emprada fa anys i panys al Zauberflöte amb Papageno i Papagena), amb un aire de tediós aburguesament. El l'últim quadre és un cúmul de incoherencies, provocacions i ridiculeses inútils, amb uns caps grossos de totes les patums de la cultura alemanya (Wagner inclòs) ballant la dansa dels aprenents, un paio en pilotes barallant-se amb una nina inflable que acabarà explotant i el Beckmeser (que és el que la te més llarga) ensenyant un membre quilomètric. Unes imatges sospitosament il·luminades per sota, recordant postes en escena de les parades hitlerianes, i una infinitat de bajenades varen omplir la meva paciència. El meu BUH sonor, ampla, gran, ben emès i projectat va ressonar pel teatre que més venero, organitzant una bronca monumental. He estat bastants dies tocat de les cordes vocals. Em vaig despatxar a gust.

Una senyora indignada em demanava explicacions del per que protestava, mentre jo la ignorava (no se ni quina cara feia) cridant cada vegada més fort i quan va sortir la Katharina a saludar (no era la primera funció, per tan a aquesta noia li va la marxa), allò va ser la repera.

Tot baixant l’avinguda cap al hotel, tenia veritables ganes de plorar. No podia ser que hagués vist uns Meistersinger tan dolents i indignes, tan mediocres i vulgars. Escènicament m’importa un rave, però musicalment no ho podré perdonar MAI.

Jo creia que el Parsifal del any 2004 era el més dolent que havia vist mai, però els Meistersinger l'han superat, doncs al menys al Parsifal va tenir un nivell musical extraordinari, però aquest engendra no.

Ha estat una funció veritablement lamentable.

Bayreuth continua tan decadent a dins del escenari com a la platea. Fins hi tot fa riure veure la ridiculesa d’aquesta pretesa alta societat europea (majoritàriament de parla alemanya), que es guarneixen d’aquella manera tan  atrotinada, per anar a un festival tan polsós com ells i que cada vegada més, està perdent el meu interés. Viuen de la llarguíssima llista d'espera, sabent que ompliran any rera any i per això es permeten tanta mediocritat i tan poca vergonya, però jo crec que això acabarà esclatant.

És talment el capvespre dels deus. Qui ho cremarà tot?

Valoració bayreuthiana, un aprovat pels pèls, un 5. (7,5 del Tannhäuser+2,5 dels Meistersinger=10/2=5).

Demà: Estiu 2007 (II) La feridora ostentació del festival de Salzburg.      

^* Informació sobre el compositor (en anglès).
^** Informació sobre el compositor (en castellà).

Technorati tags: òpera ― Wozzeck ― Alban Berg