Es possible morir sense estimar o ser estimat?

... l’amor es pot viure moltes vegades – o no viure’s mai – però la mort només es viu un cop, i per força. Hi ha moltes maneres d’estimar i també moltes maneres de morir, però només en podem escollir una, cadascú la seva. I de fet, tenim tota la vida per planificar-la virtualment amb la nostra imaginació, si més no, perquè, a vegades, saber com es vol morir pot ajudar a saber com es vol viure.

... el que és una realitat molt trista és que la mort vingui produïda per la manca d’amor (com en una guerra <<fes l’amor i no la guerra>>!).

Potser la mort és una fase més de la nostra existència. Potser ni la vida és tan curta ni la mort és eterna. Potser l’amor és molt més tenaç que els pètals d’una rosa. Potser l’únic que és etern és l’amor (perquè l’amor és el que fa que no desapareixem, és un lligam molt més fort que la vida i la mort, és el que ens permet perdurar en el temps. L’amor es transmet de generació en generació; és la nostra herència més valuosa. Potser aquest amor que donem és la part de nosaltres que mai desapareixerà).

Potser ...

Potser tot això tant difícil de predir ho podrem saber amb certesa algun dia ... i de moment, mentre esperem aquest dia, sigui més senzill fer-nos-en una idea amb un pom de roses sobre la creu d’algú que ja no és, però que potser, encara existeix.

Adriana Llorà

Isaac Cos

1B2

Anna Rius Marsillach

1B2

Som el reflex de la nostra imatge? O som la nostra imatge reflectida?

És a dir: Som el que es veu al mirall? O som el que ensenyem al mirall?

* En altres paraules: La nostra identitat està al servei i al judici de l’opinió dels altres (som tal i com els altres ens veuen), o pel contrari nosaltres som qui som i no ens ha d’influenciar l’opinió de la gent ?

Tenim una identitat col·lectiva o individual?

La nostra identitat és col·lectiva en la mesura en que ens assemblem amb els altres,

o la nostra identitat és individual en la mesura en que ens diferenciem dels altres?

En resum: podríem viure sense miralls? O, pel contrari, sense miralls la nostra vida estaria tan poc delimitada que ens perdríem... (calen sempre punts de referència)?

Per tant: És necessària la comparació per conèixer-nos?

Com a resposta a totes aquestes preguntes, diria que, sovint, regulem el nostre criteri en funció de la comparació amb els nostres iguals. Però la qüestió és: cal que preguntem “qui som” a les altres persones, o ens ho hem de preguntar a nosaltres mateixos?: A vegades portem un model de vida condicionat per les modes i la publicitat, i perdem de vista – o ens oblidem – de la nostra manera de ser i dels nostres principis. Penso que és important formar part d’un col·lectiu, però sempre i quant sapiguem mantenir els nostres valors individuals que ens diferencien. Com diu la dita: <<qui perd els seus principis perd la seva identitat>>.

*[nosaltres mateixos només podem veure la nostra imatge a través d’un mirall, però aquesta imatge no és la mateixa que les altres persones veuen en nosaltres; en el mirall queda reflectit la forma, en canvi, la gent que ens coneix veu també el nostre contingut].

Isaac Cos Usano 1B2

Si no us dic cap a on està orientada aquesta foto mai em sabreu dir si estem el vespre o bé el dia ja despunta amb els seus primers raigs:

Perquè l'alba i la posta de sol s'assemblen tant?

El naixement i la mort també s'assemblen doncs?

Què hi ha més enllà, la foscor o la llum?

En realitat ningú ha tornat per respondre'm, perquè no ha volgut o perquè no ha pogut. Això tampoc ho sé. Què som doncs? Una interfase de tot plegat? Ja n'és de complicada la vida!

PAU PUIGDEVALL COSTA

1BC

pd: per cert és una posta de sol a Fontalba, una espectacular prat molt proper al Puigmal (2913m.) que hi ha en un dels camins que van a la vall de Núria.

Autor: Jordi Vegas - 1B3 Socials

Per què respectem els semàfors i no els drets humans?

Autor: Lluís Rodríguez Lozano - 1B3 Socials