-"És l'afugalpitu (vaig entendre jo), un formatge asturià". Massitet no l'havia tastat mai però sí que n'havia sentit a parlar. Com que ens havia agradat, doncs, vam pensar que quin lloc millor on comprar-lo que a Asturies mateix. No, per desgràcia nostra no hi hem anat. Li vam demanar a una amiga que sabíem que hi anava per Setmana Santa. De fet ella és d'allà per això hem tingut l'honor, el gust i el plaer de menjar coses moooolt bones (nyam, nyam!!).

Nosaltres vam tastar el de color més ataronjat i ja tenia jo raó amb el gust picantet perquè resulta que està amasat amb... pimentó (?). Això de ser de pares castellans i tenir una parella valenciana em complica una mica la vida a l'hora de posar el nom a les coses! Pebre vermell, home!

Però com veieu a la foto hi ha un altre tipus: el blanc, està fet principalment amb llet pasteuritzada de vaca frisona i el color dependrà de si està més curat (que aleshores és més groguenc) o menys. No va trigar molt que ja el vam encetar i també està boníssim. Em recorda al mató. Bé, més que el gust, la textura.

Mirant per Internet, vaig trobar una cosa curiosa sobre l'origen del nom: Resulta que en bable, Afuega'l pitu vol dir "ofega el pollastre". Quina culpa tindria el pobre pollastre perquè li donessin a tastar i, si li costava empassar-se'l, és que el formatge estava al seu punt. De fet, sí que és veritat que s'enganxa una mica a la gola, per això també es diu que ve de l'expressió "ahoga el gaznate".

Quines ganes tenia de fer un post sobre formatges!! Si mai em diuen que no en puc menjar em fan una desgraciada!

kisumenja

Un cop més, el col·lectiu 5 a taula l'ha tornat a encertar. Dimecres passat (19/09/07) en la secció Gastronòmades de La Vanguardia, els homes de morro fi dedicaven el seu article a una combinació que em sembla verdaderament excepcional: formatge amb raïm. I per aquesta ocasió van tirar de refrany i, sincerament, no podrien haver trobat un titular millor: "Uvas con queso saben a beso". I és que poques simbiosis són tan agradables al paladar com aquesta, formada per uns bons talls de formatges amb uns grans de moscat, primerenc i dolç en aquesta època.

Precisament uns dies enrere, el Siscu em va proposar sopar aquest magnífic plat aprofitant el carregament de formatges que vaig portar d'Ossera (l'Alt Urgell). La corresponent visita a Cal Codina, ens va permetre conèixer l'obrador Serrat Gros i l'agradable conversa amb la Mercè va desencadenar en una compra compulsiva: Lo Pebrat d'Ossera, el Tupí i el conegudíssim Serrat Gros. Tots ells, al sarró.

El primer destaca per la seva forma piramidal i la seva cremositat. El segon, en canvi, està elaborat amb aiguardent i té una textura mantegosa i un regust picant. El darrer, i potser el més conegut, és realment una delícia. A mi em va captivar el seu sabor de llet. Les cabres que ells mateixos pasturen en tenen la culpa. Tots tres formatges han rebut diversos premis.

El sopar es va completar amb una mica d'oli, pa, uns grans de raïm moscat que crec recordar li van portar uns amics al Siscu i tres melmelades també d'Ossera. Concretament, de ceba, pebrot i tomàquet. A falta de petons, doncs, només cal recórrer al formatge i al raïm. Sense lloc a la decepció.

Per conèixer els formatgers artesans de casa nostra, consulteu el directori del DARP