El dèficit fiscal està doncs desbocat i assoleix xifres rècord. Cal recordar que el mateix grup d'experts va estimar en un 7,6% del PIB el dèficit fiscal de Catalunya en mitjana del període 1986-2001. El model de finançament pactat el 2001 no només no va pal·liar el problema del dèficit fiscal sinó que l'ha accentuat. A diferència del que afirma el ministre Solbes, caldrà avaluar la millora de finançament de la Generalitat que impliqui el nou model en funció de la reducció del dèficit fiscal que comporti.

Les xifres del dèficit per al període 2002-2005 signifiquen que de cada deu euros que es produeixen cada any a Catalunya, un euro és una aportació neta sense contrapartides al finançament d'Espanya. De cada tres euros que es paguen en impostos i cotitzacions socials, un no torna en forma de despesa, inversió pública o pensions. I quan se n'exclou la Seguretat Social, la situació és encara més escandalosa: de cada dos euros que es paguen en impostos, un no torna mai.

Article publicat al diari Avui, el 12 de juliol de 2008

En el cas de les Illes, aquest dèficit representa un 16,9% del seu PIB, una xifra rècord, i 3.893 euros per habitant i any. En el cas del País Valencià, la magnitud del dèficit és menor (454 euros per habitant i el 2,3% del PIB), però la injustícia és que el País Valencià hagi estat aportador net de fons de solidaritat, mentre altres comunitats autònomes, amb una renda molt superior a la valenciana, han estat rebent fons de solidaritat. En el cas de Catalunya, el dèficit ha assolit el seu màxim històric i representa ja el 10,2% del PIB de Catalunya.

En la reforma del sistema de finançament, els Països Catalans tenen interessos comuns i fóra bo que actuessin coordinadament. Comparteixen una similitud més gran en estructura demogràfica i econòmica, i poden plantejar variables en la determinació de les necessitats de despesa que els afavoreixin. Malauradament, el model de finançament no va canviar amb el nou Estatut i segueix sent un model multilateral, general per totes les comunitats autònomes. Tenir aliats en aquesta taula de 15 pot ser important.

Publicat al diari Avui, el dissabte 28 de juny de 2008.

Per acabar de fer-me pujar la mosca al nas, només m'ha fet falta llegir aquesta notícia al confidencial e-notícies , que reprodueixo tot seguit:

El conseller de Governació, Jordi Ausàs, ha admès durant la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que s’han cessat 847 funcionaris del seu lloc de treball, la qual cosa ha suposat una despesa de 291.970 euros anuals per compensar la diferència entre els nous llocs de treball assignats (de nivell inferior) i el grau personal dels funcionaris assolit per carrera administrativa. Ausàs ha reconegut també que hi ha 344 llocs singulars amb responsabilitats especials, que haurien de ser ocupats per a funcionaris qualificats, que hores d’ara estan ocupats per personal interí i també que s’han contractat 7.629 persones de reforç. La diputada de CiU Pilar Pifarré ha denunciat, en aquet sentit, que “el tripartit està cessant funcionaris per a contractar personal interí de confiança política sense qualificació” i ha assegurat que el tripartit està realitzant un mal ús dels diners dels contribuents que acabarà pagant “una administració de fireta on hi haurà molt personal que no tindrà res a fer perquè l’excès de contractació provocarà que només hi hagi diners per a pagar les nòmines”.

Es pot entendre perfectament, en una dinàmica sectària com la que representa el tripartit, el cessament en els seus llocs de treball dels 847 funcionaris que ocupaven llocs administratius d'alt nivell. El cost de l'operació els deu ser igual (ja se sap que quan els diners són de tots, no són de ningú!!), mentre l'objectiu de netejar l'administració de desafectes pagui la pena. Els nous "amos" de la Generalitat es malfien com ningú de tots aquells que no siguin integrament de la seva corda. Són sectaris en tot, i en això no haurien de ser menys, és clar. El fomut és que exhibeixen públicament la poca confiança que tenen en la pròpia Funció Pública, atés que el propi Conseller accepta que el grau professional l'havien obtingut a través de la carrera administrativa. La pregunta és òbvia: Té algún sentit fer carrera a l'administració, si l'únic mèrit que es té en compte és l'obediència i la submissió als polítics del tripartit?

El que ja no té cap lògica són els dos reconeixements que a continuació fa el Conseller Ausàs. Com es pot entendre que hi hagi 344 llocs de responsabilitat especial, que haurien de ser ocupats per funcionaris qualificats, i que els ocupen persones contractades com a interines? Em sembla evident que el motiu és simplement el de col·locar els "amics" i els "comissaris polítics" a prop dels seus amos, per controlar el corral. Potser casos com els que en aquest bloc hem denunciat anteriorment s'haurien d'incloure en aquest supòsit de clar ús partidista de l'administració. El segon reconeixement hauria de portar directament al Jutjat al Conseller i als responsables polítics que ho han permés: s'han contractat 7.629 persones de reforç. Se suposa, perqué la notícia no ho diu, que aquesta entrada de personal es deu haver produït des que el tripartit va començar el seu "regnat". Si el període de temps fos més curt, aquest fet agreujaria encara més la situació.

El que seria interessant seria veure en quins Departaments, Agències o martingales diverses s'ha col·locat tant personal de reforç, no fos cas que el pressumpte reforç s'hagués produït en llocs que no existien abans de l'any gloriós de 2003, i que òbviament no podien ser reforçats. Si fos així, seria claríssim que el Conseller menteix i tergiversa la realitat. Seria una nova perversió del llenguatge que esdevindrà, amb perspectiva històrica, com l'única aportació notable que els partits del tripartit hauran fet a la llarguíssima trajectòria de la nostra màxima institució nacional.

Tota aquesta situació, encadenada amb una situació de crisi greu al sector privat (la vaga del transport no ha fet més que posar-ho de manifest) i amb els dubtes raonables sobre el futur del finançament de la Generalitat, haurien de fer-nos reflexionar a tots sobre la vàlua i la competència dels nostres administradors, i sobretot fer-nos pensar si apart de l'expoli i l'ofegament a què és sotmés el nostre país, nosaltres no tenim una part de culpa en el nostres mals econòmics. És evident que el nostre dèficit no s'arreglarà del tot evitant situacions com les que el Conseller Ausàs reconiex, ni evitant el creixement exponencial de subvencions a "vividors" i entitats virtuals, però tindríem més legitimitat per reclamar i exigir un sistema més just de finançament si l'administració dels nostres béns públics fos més acurada. Com és possible que, havent-hi més gent treballant a l'administració, els ciutadans tinguem la percepeció que cada cop ho fan pitjor? El caciquisme, l'amiguisme i el nepotisme no ajuden el país ni les seves justes reivindicacions... però si als que se'n beneficien directament. Posem noms als 344 càrrecs i als 7.629 "endollats", i entendrem moltes coses, inclosa l'elecció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, però no només.[polldaddy poll="693027"]

Keiretsu Forum és l'associació d'inversors privats més important d'EUA, que compta amb més de 750 membres en les seves 16 seus repartides entre EUA, Europa i Àsia. A l'octubre de 2007 es va obrir la seu de Barcelona.

Aquest taller va adreçat a totes aquelles empreses que estan o estaran en procés de recerca de finançament. L’objectiu del taller és explicar a les empreses i els seus directius què valora un inversor privat, què vol sentir, i ser capaç d’explicar-ho en menys de deu minuts.

El taller tindrà lloc el proper 10 de juny de 2008, de 10:00 a 12:00 hores, al Centre d’Empreses de Noves Tecnologies del Parc Tecnològic del Vallès (Cerdanyola).

L’assistència és gratuïta. Es requereix inscripció prèvia (places limitades).

Més informació: Keiretsu Forum

Aquesta setmana s’han visualitzat les posicions dels partits catalans en la negociació del finançament. Per una banda, s’ha vist la poca alçada de l’ambició del PSC amb la resposta del Martí Carnicer, Secretari General d’Economia, a la proposta presentada per CiU. Aquesta proposta estava presentada de manera poc rigorosa, però ni està fora de l’Estatut ni, en cap cas, és insolidària.

El fons de suficiència no es fixa directament, com proposava CiU, sinó que sorgeix com a diferència entre les necessitats de despesa que fixa la LOFCA i la participació de les comunitats en els tributs. La clau és la fixació de les necessitats de despesa i l’Estatut no impedeix que es fixi una fórmula de càlcul d’aquestes necessitats ambiciosa, que asseguri una millora del finançament de 5.230 milions o de més de 7.000 milions, com proposava ERC en el seu programa electoral. L’Estatut no garanteix res (se segueix a la LOFCA) però cal negociar amb ambició.

La resposta de Carnicer afirmant que el fons de suficiència és la solidaritat és incorrecta i extremadament perillosa. Aquest fons pot ser zero, positiu o negatiu i Catalunya seguirà sent solidària. La solidaritat amb la resta de l’Estat la mesura el dèficit fiscal, la diferència entre els impostos que paguem i els serveis públics que rebem i que el 2005 va ser de 18.595 milions d’euros, mentre que el fons de suficiència només és una variable de tancament del model. Aquesta resposta ens indica que el PSC pot estar escenificant una postura negociadora dura amb el PSOE però que no té cap intenció de portar fins al final.

Article publicat al diari Avui el 31 de maig de 2008.

Catalunya no es pot permetre un no desplegament de l’Estatut, Esquerra va demanar el vot negatiu en el referèndum, consideràvem i considerem que l’Estatut rebaixat per CiU i el PSC és insuficient, però el defensarem, és l’Estatut de Catalunya, i continuarem lluitant per que aviat no tinguem cap Estatut, lluitant per una Constitució, la Constitució de Catalunya.

L’altre dia en Castells va admetre que el finançament no estarà tancat el 9 d'agost. Com diu en Ridao, "L'Estatut s'ha de complir, no negociar-lo", cal recordar que l’Estatut és una llei orgànica i s'ha d'exigir el seu compliment.

Us recomanem la lectura de l’article d'en Huguet a El País, "El remiendo de la financiación" i el post "La negociació pel finançament" del darrer 18 d'abril.

Aquests dies es torna a parlar del nou finançament. Amb l’Estatut el model no va canviar: des de l’Estat es fixen les necessitats de despesa de les CA; aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals; i el fons de suficiència serveix d’ajustament a l’alça o a la baixa. L’Estatut inclou, però, uns principis que caldria respectar.

La proposta presentada pel Conseller Castells defensa que només s’anivelli la despesa en educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l’Estat del Benestar de les CA. ERC no ha presentat cap proposta pròpia i ha donat recolzament públic i curiosament entusiasta a la presentada per Castells, mentre que CiU exigeix que Catalunya surti de la LOFCA.

Aquesta darrera és la proposta més peregrina de totes. Els mateixos que van acordar amb Zapatero un Estatut que diu en el seu article 201 que les relacions financeres entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la LOFCA i que en el seu article 206 detalla tot el model actual de la LOFCA, pretenen ara que Catalunya en surti i després demanen coherència. Pel que fa a la proposta Castells, té un problema que ja ha posat de manifest Chaves: què entenem per serveis socials essencials de l’Estat del Benestar? Passarà el mateix que amb les infraestructures, per l’Estat i per moltes CA serveis socials essencials ho seran tots i Catalunya es quedarà sola defensant-ne una definició més restringida. Esperem, al menys, que el govern català quan li tombin la seva idea d’anivellament parcial tingui un pla B.

Articel publicat al diari Avui, el 5 de maig de 2008

El president del govern espanyol va anunciar en el debat d’investidura la publicació de les balances fiscals en un termini de dos mesos. Solbes ha concretat que les balances fiscals es calcularan pels dos mètodes existents i amb diferents variables. L’organisme encarregat del seu càlcul serà probablement la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE). Sembla que finalment, després de diversos incompliments de resolucions del Congrés que instaven a la publicació de les balances, aquestes seran publicades per l’Estat. Aquesta publicació oficial és important per donar transparència a les relacions fiscals i per acabar amb el mite de la insolidaritat dels catalans.

Però aquesta qüestió no ens ha de fer oblidar que ara el més important és la negociació del finançament. I que aquesta hauria de comportar una reducció substancial del dèficit fiscal de Catalunya. Les estimacions més recents són les de la Fundación BBVA i les de la Fundació Irla. La primera utilitza el criteri del flux del benefici, el menys favorable a Catalunya, perquè atribueix la despesa a la comunitat autònoma on resideix el beneficiari independentment del lloc on es produeix el servei públic i xifra el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2005 en 11.003 milions d’euros. La segona empra el criteri del flux monetari, que atribueix la despesa al territori on aquesta es materialitza, i estima el dèficit fiscal de Catalunya pel mateix any en 18.595 milions d’euros. Aquesta segona estimació és la que mesura millor l’impacte econòmic de l’activitat del sector públic en el territori, i ha de servir de referència alhora d’avaluar la millora del finançament de la Generalitat.

Els propers mesos es jugarà doncs una partida decisiva pel futur de Catalunya. El model de finançament vigent, que no ha canviat amb el nou Estatut, es basa en la fixació a la LOFCA de les necessitats de despesa de les comunitats autònomes. Aquestes es financen amb els tributs cedits i la participació en impostos estatals (IRPF, IVA i Impostos especials). Si amb aquests, que ara augmentaran, se supera la xifra marcada, cal retornar a l’Estat la diferència (el fons de suficiència passaria a ser negatiu). Actualment el criteri bàsic per determinar aquestes necessitats de despesa pels serveis comuns és la població, però després s’hi afegeixen una sèrie de regles ad-hoc i uns fons addicionals que beneficien comunitats com Extremadura, Andalusia, Castella i Lleó, Aragó,...En conseqüència, Catalunya acaba amb un finançament per càpita inferior a la mitjana. Això és insòlit en qualsevol sistema d’anivellament. Ara bé, corregir això, com indicava en un article recent Guillem López Casasnovas, equivaldria a millorar el finançament en només 750 milions d’euros. Una reducció del dèficit fiscal que no arribaria ni al 0,5% del PIB (quan actualment és del 10,2% del PIB).

Per aconseguir una millora substancial del finançament cal que el sistema incorpori elements d’eficiència, i que no es basi exclusivament en criteris d’equitat, és a dir les comunitats autònomes que més recapten han de disposar de més recursos. En definitiva, en els propers mesos ERC haurà de decidir si un mal finançament justifica el manteniment del Pacte d’Entesa. Per altra banda, el PSC disposa de 25 diputats al Congrés que poden bloquejar la majoria del PSOE. Fins ara mai no han fet servir aquesta força en defensa dels interessos de Catalunya. L’alternativa serà acceptar un mal finançament, fent-lo passar per una gran millora, com s’ha fet en el passat, des dels acords de CiU amb PSOE i PP fins a l’Estatut.

Article publicat al Dossier Econòmic (inclòs al diari El Punt)

“La primera reunió entre els partits que donen suport al govern català per posar en marxa la negociació del nou finançament té l’objectiu de, dins dels límits de l’Estatut, aconseguir el màxim. D’altra banda, Convergència, que va ser el principal signatari de l’acord de l’Estatut, s’ha de comprometre amb la negociació i el resultat que en surti, principalment perquè aquest passarà per Parlament. Es tracta que a Catalunya surti una proposta compartida i que el PSOE no caigui en la temptació habitual de pactar amb Convergència i que ens facin el llit al Govern català, com ha passat en altres ocasions, reduint les propostes consensuades a la mínima expressió”.

Extret del bloc d'en Josep Huget

D'entrada si fos cert que Catalunya està en crisi caldria que els regionalistes conservadors s'ho fessin mirar, un cop has governat durant 23 anys, hom esperaria que la construcció hagués estat més sòlida. Sembla que ells mateixos diuen que no.

En totes les coses que han petat als darrers temps hi ha un comú denominador: la manca d'inversió durant molt anys. Ni en la xarxa elèctrica, ni en rodalies, ni el TGV, ni en els hospitals, ni en l'escola, ni a l'aeroport hi ha hagut la inversió necessària. Els que fa deu anys dèiem que era escandalosament baixa la inversió social en referència al PIB a Catalunya, se'ns contestava des del govern de CiU que no teníem raó. Ja ningú recorda que estàvem al 17% en despesa social/PIB? Ja ningú recorda que al pacte del Majèstic no hi va haver res de finançament de les infraestructures? Ja ningú recorda que quan entra el govern Maragall el finançament de la sanitat estava sota mínims i que és Antoni Castells qui aconsegueix un beneficiós nou finançament sanitari per a Catalunya? Ja ningú recorda que CiU no volia un nou Estatut per a Catalunya derivat del seu pacte amb el PP?

Ara, quan el govern d'esquerres a Catalunya ha incrementat la despesa en sanitat i educació com mai, quan ha retornat la confiança de les entitats financeres amb els comptes de la Generalitat, quan ha enfrontat el problema dels metges, el desplegament dels mossos d'esquadra, quan ha desencallat tantes coses aturades pels governs de CiU, ara resulta que estem en decadència.

Penso que en el fons no estem discutint res de tot això, sinó que a molts els sembla decadent per a un país que un ciutadà d'extracció obrera ocupi la Presidència de la Generalitat. A mi, en canvi, em sembla un motiu d'alegria i de fortalesa del sistema democràtic.

En el Camp de Túria, una comarca que ha experimentat un creixement espectacular en els últims anys gràcies a les facilitats concedides pels seus ajuntaments per a reclasificar terrens, el frenazo de l’activitat immobiliària haurà de notar-se més prompte o més tard en les arques dels consistoris. Sobra dir que, fins a ara, molts dels municipis pagaven bona part dels seus serveis i infraestructures públiques amb els diners obtinguts a partir de les llicències urbanístiques o fins i tot de la venda de l’aprofitament dels PAI que corresponia al poble.

A l’octubre, el regidor d’Hisenda de l’Eliana, Pere Anglès (PSPV) reconeixia a LEVANTE-EMV que des de fa un parell d’anys els ingressos obtinguts per la construcció de nous habitatges han anat descendint. I en un poble com l’Eliana, amb un dels termes més menuts i esgotats de la comarca, el negre futur que se li endevina a la rajola pot ser molt perjudicial. Per això, l’equip de govern va decidir contrarestar la situació incrementant (a més de l’impost de construccions) l’Impost de Béns Immobles (IBI) en un 14%, i en un 20% la taxa de gestió de residus sòlids. A pesar de reconèixer que cal començar a cercar nous models de finançament que no depenguen de l’urbanisme, Anglès va assegurar que les pujades de les taxes tenien més que veure amb la necessitat de recuperar l’efecte de l’IPC o per l’increment dels costos del tractament de les escombraries.
De diferent color polític, però amb pel que sembla els mateixos problemes, són els ajuntaments de

Nàquera i Riba-roja, ambdós governats pel PP. En el primer, fa dues setmanes l’equip de govern va aprovar la modificació de les ordenances fiscals del municipi, que ha suposat una pujada dels impostos, sobretot la contribució urbana i la taxa d’escombraries, de més del 40%. Tal com va reconèixer el propi alcalde, els veïns de Nàquera passaran de pagar per la recollida de residus de 52 euros a 109, mentre que l’IBI passa del 0,65 al 0,75 i l’impost de vehicles puja en totes les categories.
Paralitzades des de 1995

En Riba-roja, el PP va aprovar el dijous una pujada general de totes les taxes municipals (un 36% l’IBI per als habitatges i un 60% per a les empreses, i un 49% l’impost de vehicles). El tinent alcalde, Salvador Silvestres va assegurar a LEVANTE-EMV que amb aquest increment, el municipi s’adaptava a l’IPC de 2007, ja que les taxes no pujaven des de 1995 i els ingressos havien baixat. Però Silvestre també reconeixia que la baixada dels ingressos tenia molt a veure amb el parón les activitats immobiliàries que està patint Riba-roja. «Fins a ara, gràcies a aquests ingressos contàvem amb uns serveis meravellosos. Ara hauríem de replantejar-nos com finançar els serveis que estan sent deficitaris». No és rar llavors que en el ple, l’alcalde Francisco Tarazona deixara caure que, en un futur, el consistori poguera veure’s obligat a implantar de nou la taxa d’escombraries que no paguen des que el PP va arribar al govern.
En Catarroja, el govern PP - UV ha incrementat en un 20% les taxes per guals o per la instal·lació de tanques en la via pública mentre que la taxa de recollida i eliminació d’escombraries s’incrementarà en un 10% i l’IBI o el IAE, en un 5%. Així mateix, el tiquet per aparcar en l’estacionament municipal pujarà un 25%. En altres municipis com Massamagrell, gual i escombraries pujaran fins al 15%.

Font Levante El Mercantil Valencià