filadors « WordPress.com Tag Feed

convencionalismes

josepmanel — Thu, 10 Jul 2008 06:00:00 +0000

No puc ajudar-te perquè estic pendent del món, al que intente desxifrar-li totes les intencions mitjançant el periòdic que tinc estès a les cames, i amb l'ajut d'una cervesa, que sostinc amb la mà dreta, ostentosament, com si calgués fer-li publicitat. Ben mirat sembla que també estic posant distància entre les teues ganes de fer-li un glop i el meu sentit egoista de la possessió des líquids alcohòlics. Em mires amb un punt de teatral rancúnia, esperant que jo m'agafe a la feina de fer dissabte. Aquesta fotografia volia ser un divertiment, no una metàfora ni una premonició. Hui per hui, la neteja de casa, està sotmesa a un clar cooperativisme innegociable. Estem al saló del pis. A dalt nostre hi ha un quadre titulat "solitud" i que representava un bosc emmalaltit de tardor, i que ens va costar una pasta. A la dreta de la fotografia s'hi pot veure la famosa torre d'alta fidelitat, que ara ja és història, però que tenia el primer lector de cd de la nostra vida! Actualment és l'única cosa que encara funciona i roman aparcat a un racó de l'estudi, on s'amunteguen els papers envellits i els records, substituïda per un hifi minúscul, cridaner i amanoset. A l'esquerra s'hi veu el cable, mal dissimulat, que connecta un dels altaveus. La meua maldestra capacitat de bricolar no donava per a més. A la tauleta de marbre, a la part esquerra, pots veure una cigarrera de marbre, evidentment buida, pura decoració snob, que un amic intentà omplir en una arrancada de confiança que nosaltres vam tallar de soca-rel, perquè la nostra llar tenia que ser lliure de fums, una decisió que generà conflictes molt abans que el mateix govern es plantegés al generalitzar la prohibició. Els amics ho tenen tot permés, llevat de nicotinitzar-nos l'ambient. Però lamente la seua cara de contrarietat al dir-li-ho. Vam perdre alguna cosa aquell dia, no sé... Les fruites de ceràmica (què collons fan ací?) van ser joguina de la xiqueta fins que la força evident de la gravetat les va reduir a un grapat d'enderrocs del que nosaltres ens vam lliurar evidentment alleugerats. Això i un àngel de la guarda que va perdre l'equilibri inexplicablement amb l'ajut del plomer que sostens a les teues mans... Aquesta és la darrera de les fotografies que comentaré d'aquell curiós matí . Per deixar clar que tots tenim un passat...

en projecte

josepmanel — Tue, 08 Jul 2008 06:00:57 +0000

Amb la sensació de tota una vida per davant, qualsevol feble estructura ens resultava suficient per fonamentar el nostre compromís. En realitat les parets estan buides, encara. El deler per estar junts no ens ha donat per a més. Tampoc hi ha cortines al finestral que dóna a la galeria. Som talment un esborrany. Tu subjectes un bolígraf davant d'una llibreta oberta, envoltada de paperassa acuradament desordenada, i tens el gest d'haver aconseguit per fi l'element indispensable per començar a escriure, la inspiració. És un gest d'infantil picardia que encara m'escarota les hormones. Jo faig ridículs equilibris al darrere. El quadre no està penjat, es manté a pols. Si t'hi fixes, encara no he llevat les proteccions dels cantons. Ens va semblar, en aquell moment, que deixar tot el decorat a aquella planta agonitzant que oblidàrem al racó, no era suficient. Hi ha una pipa al centre de la taula, és cert. Però ningú no fuma. És un caprici meu, dels molts que tu em vas concedir. Encara és al meu escriptori, com un talismà. A la dreta de les teues cames ombrívoles, entre les fustes del cavallet, s'hi pot veure una màquina d'escriure. Ja no la tenim. No recorde on va anar a parar. I ho lamente, perquè m'encantava la seua lletra petita i premuda, talment com la meua grafia. En aquell temps jo escrivia a mà. Omplia fulls i fulls que anava guardant en carpetes blaves de gomes elàstiques i que, molt de tard en tard, passàvem a màquina i enquadernàvem. Llavors teníem la il·lusió que la vida anava fent-se més gran en nosaltres. I sí, vaig vestit amb els pantalons del pijama. Aquell matí ens havíem llevat d'hora perquè necessitàvem engolir-nos cada segon que anàvem a passar plegats, en una golafreria que des d'aleshores no ha minvat. O potser si, però només un poc, un poquet, quasi res...

En un món alternatiu, potser...

josepmanel — Mon, 09 Jun 2008 19:00:04 +0000

En un món alternatiu, després d'una nit en vetlla, escoltant el degotar incansable d'una nova gotera a la teulada, subtil perquè només la meua oïda puga sentir-la, i metòdica, perquè els meus nervis llasten tota possibilitat de descans, agafe la determinació, l'endemà, al tornar del col·legi, de m'emprendre l'escala de tisora nova de trinca, de vuit graons i, malgrat el plugim, canviar les teules clavillades pel pes de qui sap quin ésser viu. En un altre món alternatiu també trobe desenraonada la meua resolució, perquè les teules no suportaran el meu pes, perquè estan amerades d'un cap de setmana sencer d'aiguats ininterromputs, i perquè estic sol a casa i ningú no pot aguantar-me l'escala, que rellisca perillosament pels rajols banyats del terrat. En un món alternatiu al que ara sóc, em pot més el desfici, la determinació de no tornar a passar una altra nit sense dormir i, amb un grapat de teules noves sota el braç, puge per una escala vacil·lant, mentre plou una mica més i sóc conscient que no porte el calcer més adient per a aquella boja aventura. En un món alternatiu deixe amb moltes dificultats les teules el més amunt que puc i, fent equilibris a la part més alta de l'escala, accedisc a la teulada i camine com mon pare em va ensenyar, posant els peus entre els dos solcs de cada riu de teules per no trencar-ne cap. I acabe per adonar-me, espantat que, efectivament, el calçat no és el millor, que rellisque cada dos per tres, i que les teules trencades són més lluny de la meua determinació que no pensava. En un món alternatiu, amb el cor bategant-me al coll i alenant com un nàufrag, l'aigua de la pluja regalimant-me per la cara i cegant-me la visió, canvie una a una les teules trencades, substituint-les per les noves que m'he deixat a la vora (massa a la vora) i interpreto cada canvi com un petit èxit què, si vaig amb compte, acabarà bé. En un món alternatiu també interromp la feina perquè la darrera reparació resulta ja molt arriscada, el valor se m'ha esgotat i ha arribat el moment de baixar de la teulada. No puc mourem ja sense relliscar a cada passa, així que mire d'esgolar-me, a poc a poc, fins l'escala de metall, com els xiquets que, a culades, baixen el desnivell que els hi fa por. Amb els peus busque el començament de l'escala, mentre el meu cos, amb una inèrcia que no sé com interrompre, continua lliscant, lentament, cap a la vora. I l'escala es tomba, el meu cos s'aboca al buit i les mans no troben on afermar-se per evitar la caiguda. En un món alternatiu estic estés al terrat de casa, sota la pluja, immòbil, sol, i cride i no ve ningú, i en sóc ben conscient que he trencat per la meitat un munt d'existències només perquè sóc un cabut compulsiu i que la cosa és molt greu. En un món alternatiu potser, ha passat tot el que us he dit. En el que us escric he aconseguit abaixar i només tremole per aquesta arriscada pensada que he tingut i que, ja us ho jure, no tornaré a repetir.

Som germans

josepmanel — Sun, 18 May 2008 19:49:55 +0000

He de reconèixer que el compromís d'aquest discurs m'ha desvelat un parell de nits. Més que res perquè m'he trobat regirant la meua memòria com un calcetí, desitjant aconseguir un record que em pogués servir per a enllestir com toca aquestes paraules.

Enric, sóc germà teu de quasi tota la vida. I és així perquè els primers huit anys de la meua existència tu no hi eres! Recorde que el pare va vindre a l'escola, més content que un gínjol, per anunciar-me el teu naixement. "Ja tens un germà!", va dir. I jo vaig rebre aquella novetat amb cert estupor: què era això d'un germà? Afortunadament la vida, si et deixes, t'alliçona. Tindre un germà vol dir, per exemple que, de sobte, tens poders: et fas invisible per a tot el món quan el més menut apareix en escena. I ja no vas mai sol a cap lloc, sempre hi ha algú que diu: "per què no t'emportes al teu germà un poquet"?

Però no em queixe. Al contrari, perquè també, amb la teua arribada, m'has fet gran, protector, únic. M'has fet sentir l'orgull d'avançar-me a les teues passes, com qui mesura amb precaució la distància que hi ha entre les dues parets d'una sèquia abans de botar-la. Vas bescanviar els meus jocs de solitud per la riquesa d'una presència amb qui compartir-los.

Fixa't que, regirant i regirant la memòria, no he trobat ni un sol conflicte amb el que poder fer un mínim inventari de greuges. No ho pretenia tampoc. Però m'ha semblat insòlit, com si la vida compartida, que tots sabem que menja com un paper de vidre, ens hagués deixat sencers, intocats, al marge de qualsevol pleit.

Així i tot ningú no pot dubtar que som germans. Ho som per la sang i el costum. Però a força de transitar junts una gran part de l'existència comuna, ens hem anat agermanant en coses ben essencials que han fet que el nostre lligam humà supere la condició de família. Els dos compartim la passió per l'ensenyament, hem fet de l'educació el nostre treball, la jàssina que apuntala la nostra vida. Els dos compartim i lluitem per un poble i un país més lliure i més nostre. Ens hem compromès amb el món amb la mateixa paraula.

I ara, ací, amb aquest casament, ens has afegit a Ame, amb qui has trobat el punt des d'on moure l'univers i amb la que també ens agermanes en un gest senzill, sense pretensions. I també això vull agrair-t'ho, convençut, que amb tu, sempre viatja el millor. De tot cor us ho dic: Enhorabona als dos!

25 d'ABRIL a XÀTIVA

josepmanel — Sun, 27 Apr 2008 19:00:51 +0000

Les quatre animetes de la fotografia som la família de filadors que hui diumenge ens hem aplegat fins el monument als maulets, a Xàtiva, per commemorar el 25 d'abril. Allí, les meues dones s'han afegit a la dansà popular mentre jo les acompanyava carregat amb les bosses de mà. Agustí Ventura, l'historiador i cronista de la ciutat, ha fet el discurs. Per a finalitzar, el cantant d'estil, Pep Botifarra que, entre altres peces, ha cantat "l'Havanera dels Borratxos", del meu poble (el besavi Patricio i la besàvia Alberta feien gresca des de l'altre cantó del cel, escoltant-ho). Després hem dinat amb els amics i companys de l'Escola de Danses de Xàtiva, amb els que hem compartit un arròs al forn, cuinat al Genovés, per a caure de tos. Dos plats m'he fotut. Aquesta nit no podré ni amb la poma torrada...

Tancament

josepmanel — Thu, 10 Apr 2008 08:38:19 +0000

Les relacions amb el meu fill són d’una lleu i, pel moment, inofensiva però ferma competència. Troba molt fàcil discutir-m’ho tot. Li ha sobrevingut aqueix virus de l’autoafirmació que mira de contradir-nos a nosaltres amb qualsevol excusa. És un preadolescent esvalotat per les seues ànsies d’alçar un vol que encara no té un rumb clar. Això ha motivat el refredament perpetu de “Paraules compartides”. Ja m’ha dit un munt de vegades que esborre el blog, que és una feinada que ell no pensa continuar, que quina pensada la nostra, que ara no en té de ganes ni sap què contar. Curiosament va ser idea seua, encara que tinc que confessar que jo vaig posar la major part de les il·lusions... Malgrat el pleit constant però, de tant en tant, se m’apropa a la vora, mentre estic escrivint, per llegir-me per damunt del muscle. Afortunadament no ha deixat encara el costum de llegir. Cal dir que, ara per ara, és també el motiu perfecte per allargar el moment d’anar-se’n a dormir (amb la consegüent i dura negociació pertinent). Bé, aquest post era simplement per justificar un tancament. La maleïda evolució ens ha silenciat un munt de paraules...

Jo no volia ser mestre

josepmanel — Fri, 28 Mar 2008 09:48:58 +0000

Ni tan sols era una opció. Com que els caps de setmana me’ls passava mirant cinema amb una golafreria suïcida, vivia enfosquit amb la idea de dedicar-me a la ficció. I així ho vaig fer saber als meus pares quan arribà el moment d’encetar la drecera del futur. “Jo no he treballat com un burro per tindre un fill volantiner!”. I la meua mare, amb més dolcesa i sentit comú mirava de tancar la gàbia de pardals que li semblava era el meu cap fent-me veure que el futur cal lligar-lo ben lligat, assegurar-se’l. I en un exercici de pragmatisme que no em vaig trobar amb cor de trencar, vaig decidir que estudiaria magisteri. Vaig fer l’examen d’ingrés amb més traça que convicció. “Desarrolle el tema de la revolución industrial!”. I mentre anava empedreint de paraules el full de l’exercici la meua ment lliscava per les escenes d’aquella “Qué verde era mi valle!”, mirant de viure a contracorrent dels esdeveniments, com si allò fos realment possible. Una setmana després arreplegava la papereta amb l’aprovat que m’obria les portes a la formació docent. Mirava sense emoció aquell “apte” que donava fe d’unes capacitats que jo no sabia ni que podia tenir. De veritat aquell joc d’il·lusionisme ordinari resolia el meu futur professional? El fil dels meus dubtes s’hi trencà al passar a prop de la porta del saló d’actes, atapeït de gent que aplaudia amb entusiasme l’aparició en escena d’un vell professor de l’escola de magisteri que rebia, en aquell moment, el comiat i el reconeixement dels seus alumnes. Parlava amb una serenor i una seguretat per mi insòlites en aquell moment farcit d’incerteses. I per això vaig entrar i vaig seure, anònimament, entre aquella gent agraïda. El vell professor digué que, al principi, ell volia ser director de cinema, però que tot un seguit de circumstàncies que tenien que veure més amb la lògica que amb les il·lusions, el van fer decidir pel magisteri. Aquella vesprada celebrava la seua jubilació. I no se n’havia penedit ni un sol instant d’haver triat el camí d’una altre tipus de creació: el d’una societat més sencera i lliure. Va dir més coses i jo vaig assistir, embadalit i quasi sense saber-ho, a la meua primera classe universitària. Aquell home era (és!) el pedagog Gonzalo Anaya i va ser durant molt de temps el referent de la meua docència un pèl cinematogràfica.

Disset anys després

josepmanel — Wed, 26 Mar 2008 15:45:24 +0000

Fa molts anys el vaig deixar al calaix on s’hi barregen totes les joies de la família, perquè així als lladres els siga més fàcil agafar-ho tot d’un cop i no provocar un desordre que seria més trasbalsador encara que el propi robatori. El vaig abandonar després de treure-me’l amb un gran esforç i moltes dosis de sabó. Més que posat semblava que el duia incrustat. Els meus dits s’havien eixamplat amb una desmesura que jo pensava que mai no podria controlar. Ella m’ho va consentir (de fet planteja pocs problemes a les meues dèries sempre que no siguen temeritats veritablement difícils d’assumir). I vaig començar a lluir una inexplicable llibertat, si més no a la mà esquerra. Va passar el temps i va desaparèixer el senyal, aquella cicatriu blanquinosa que s’obstinava en delatar el meu estat civil a pesar de l’absència. Com que els meus costums (i també cal dir-ho, la meua aparença “domesticada”) no em duen més enllà de les parets d’aquesta casa, mai m’he trobat amb el “compromís” de desfer una “equivocació”. Però fa quinze dies em vaig mirar a l’espill gran de l’habitació i em vaig sorprendre a mi mateix en un posat que tenia ja oblidat. Jo haguera jurat que era talment el d’abans, el de fa disset anys enrere. Almenys això es podia llegir dels meus dits allargassats i aparentment desinflats. Així que, sense pensar-m’ho molt, vaig recuperar l’anell i vaig mirar de fer la prova de l’ou: col·locar-lo una altra vegada al seu lloc. Però, ah peixet! M’havia mirat amb massa bons ulls perquè allò, per molt que ho vaig intentar, no va voler avançar l’últim tram del dit. Jo, condescendent, tampoc el vaig obligar, no fos cas que tornés a quedar-se falcat i necessités déu i ajuda per treure-me’l un altre cop. Això si, em vaig aplegar fins una joieria de confiança i els vaig demanar que l’eixamplaren una miqueta. Davant la meua sorpresa la dependenta em recomanà dues talles més! Però de sobte vaig recordar, alleugerit, que la meua dona sempre deia que l’havia comprat massa estret i que acabaria incomodant-me (cosa que va passar; si tenen raó les dones, caram!). Hui, després d’una setmana, l’he arreplegat i ja el duc posat de nou. Ja no em para estret. I fa goig el punt de distinció que he recuperat en aquesta extremitat. De fet sembla nou de trinca, amb una brillantor renovada. Talment com la mirada d’ella.

Creixença

josepmanel — Sun, 23 Mar 2008 11:16:16 +0000

“No és necessari que em digues sempre el que tinc que fer!” Jo pensava que si, que així havia de ser, en una mena d’infinitud que em permetera contemplar-te com la criatura que ha necessitat els meus braços per arrossegar-se fins al corrent de la vida i les meues paraules per dibuixar-se l’imaginari sobre el que fonamentar la seua realitat. Potser perquè la meua paternitat és una empremta indeleble, que ja no podré treure’m del damunt. I perquè aquest ofici que em va ser lliurat al moment de la teua naixença només pren sentit a l’obrir-te una porta, o quan et corde les sabates, o quan et netege els vidres de les ulleres, o quan et recomane prudència alhora d’abocar-te a la vida. Amb tot aqueix seguit de gestos amb els que també et dic que t’estime. I en aquest ofici jo mateix prenc sentit. No puc evitar avançar-me a les teues passes. Es que m’he acostumat a respirar a través dels teus petits pulmons, a il·lusionar-me a través dels teus èxits. He sincronitzat el batec del meu temps al ritme de la teua existència. I ara resulta que sóc jo al qui li toca aprendre lliçons. El meu esperit independentista i alliberador ha de començar a deixar-te marxar. A confiar i a acceptar que amb el bagatge d’aquests darrers anys ja has anat fonamentat un punt des d’on copsar un horitzó propi. No dic que no necessites encara de referències i guiatges. Només dic que he d’aprendre a escampar-te’ls pel camí, com qui no vol la cosa, sense ferir el teu desig creixent de ser l’únic autor d’allò que et passa.

Vesprada de compres

josepmanel — Sat, 15 Mar 2008 20:24:13 +0000

Finalment, aquesta vesprada, després de dinar, m’he deixat entabanar per la meua dona i la meua filla per anar al centre comercial de Carcaixent. Sempre diuen que faig servir la mateixa roba (el mateix estil de vestir, vull dir) i que a la meua edat, encara puc lluir una imatge moderna i jovenívola. Fa una vesprada estranyament calorosa. El termòmetre del cotxe no es mou dels vint-i-tres graus. De fet, anem tots tres a cos, com qui diu. Val a dir que m’he perdut buscant aqueix nou temple del capitalisme (com que aquests els hi fan sense campanar...), voltant rodones com si fórem als cavallets, assetjats pel trànsit (tothom sap on va i els qui dubtem hem d’anar demanat perdó a tothora) i discutint com una bona família. Finalment hem arribat i, malgrat l’hora que és (¿la gent quan dina els caps de setmana no sap fer una bona sobretaula?) quasi no hi ha lloc per aparcar. A dintre d’aquell caixó, que ben bé sembla una gàbia gegant de pardals, hi ha un munt de gent que entra i ix d’una tenda a una altra. Em fa l’efecte que es tracten de formigues feinejant per omplir el rebost. Als comerços no hi ha dependents per atendre els clients, només els que cobren a l’altre costat del taulell, que acabaran amb les mans enrampades de fer servir la caixa amb aquell frenesí. La roba està amuntegada damunt d’unes taules on tothom remena, regira, estira, s’emporta, s’emprova, ho torna fet un fregall i se’n va a seguir el ritual a un altre lloc. La meua dona i la meua filla es mouen amb experiència contrastada. Agafen dels prestatges, venen cap a mi, m’ho posen damunt, em miren, capcinegen i, si no els fa el pes, ho tornen i venen amb una altra peça. Jo, palplantat com un estaquirot, m’ho mire amb paciència i em deixe fer. Em fixe: molta gent va amb mànega curta! “Ací no hi ha res que vaga la pena!”, i cap a fora, a una altra botiga i repetim jaculatòria. He acabat perdent el compte dels llocs que hi hem arribat a entrar i eixir. Després de tota la correguda se n’anem amb dos jerseis: un d’ells d’un blau tan llampant que, de segur, m’han de veure de l’estació espacial, però la meua filla diu que és molt guai i estic molt modern (objectiu acomplert, doncs). Quan enfilem cap a casa el cel es ruboritza davant l’entrada de la nit. El termòmetre només ha davallat cinc graus. Em costa una mica trobar l’eixida però ara no s’acalora ningú.