L'orgull de Paradise Flats era la biblioteca. Construïda durant els dies gloriosos del poble, abans que les mines de sal fessin fallida, la biblioteca —amb la seva cúpula presumida i el sostre de coure verd— era el centre de la comunitat. [...] La biblioteca s'havia convertit en una mena de marca registrada de la ciutadania (p. 338)[...]

La biblioteca, orgullosa, construïda en marès a finals de l'època victoriana, continuava sent l'edifici més impactant del comtat, malgrat que el que una hora havia estat la seva gran plaça hagués quedat reduït a un magre pegat d'herba mig seca al voltant d'una font que feia anys que no havia vist ni una gota d'aigua. [...] Però la construcció encara avui en dia, després de tants anys, resultava esplèndida.

A dins, hi havia pols i obscuritat, i en contrast amb el sol encegador de l'exterior, es notava, si no frescor, almenys una certa absència de calor. La bibliotecària, una dona alta de llavis prims, amb un aire infernal que l'envoltava, estava amagada darrere una pila de llibres vells i van haver de cridar-la.
— Hola? Hi ha algú aquí?
Res de res. Podien veure-la, ajupida, fingint no sentir-los, confiant que tornarien a marxar.
— Disculpi que la molestem però voldríem saber...
— La biblioteca està tancada —va intervenir la dona.
— El cartell de fora deia «obert».
— Sempre diu el mateix —va etzibar ella—. Però no té cap importància perquè està tancada de totes maneres. Només obrim al matí; ho sap tothom. (p. 345-346)

[...]

— No, estem buscant aquest home i hem pensat que potser vostè ens podria ajudar. M'imagino que deu venir molt sovint a la biblioteca.
— Ah, sí, i tant —va respondre ella, amb la veu espessa de desaprovació—. Gairebé cada dia. Agafa un llibre i després un altre, desordenant-m'ho tot, i va passejant per sota els sol tots els llibres haguts i per haver empenyent-los fins a casa seva amb aquell tronat carret d'anar a comprar que té [...]. Ha tornat una pilade llibres, tots passats de termini, amb aquells horribles gargots que sol fer als marges. L'he avisat més d'una vegada que no guixi els meus llibres però es limita a respondre «Per què? Ningú més no els llegeix, en aquest coi de poble». (p. 347)

[...]

El senyor Ètica va mirar els munts de llibres, els prestatges disposats en tres pisos i les escales amb rodes velles, rovellades i encallades. L'olor de ranci i de florit penetrava l'aire. L'edifici sencer es notava carregat de paraules i amb la profunditat de les idees. No era tant una biblioteca com un dipòsit d'obres perdudes.
— No hem afegit res nou des dels anys vint —va remarcar la biblotecària amb una quantitat indeterminada d'orgull mal entès—. La majoria d'aquests llibres vénen de la compra inicial de la ciutat el 1894, en ple apogeu. Han vingut estudiosos de la universitat de Phoenix per fer el catàleg de la nostra col·lecció. [...] Són massa valuosos per llegir-los, saben? Molts són edicions originals. Alguns valen milers de dòlars. Milers de dòlars, ara comptin. (p. 347-348)

[...]

— Digui'm —va preguntar-li Edwin quan ja es giraven per marxar—, vostè ha sentit parlar mai d'un llibre titulat El que vaig aprendre a la muntanya.
— Jo no llegeixo mai —va respondre ella amb convicció—. Llegir és per a gent intel·lectualment ociosa. (p. 350)

Els llibres d'autoajuda ocupen un bon espai en el mercat dels llibres. Es presenten com a resposta a diversos mals o problemes que la nostra societat i la nostra manera de viure porten aparellades (la nostra societat occidental i la nostra manera de vida occidental), i en podem trobar sobre qualsevol tema: com deixar de fumar, com aprimar-se, com sentir-se a gust amb el propi cos, com créixer interiorment, com trobar la pau interior, com trobar la felicitat,com fer diners, com ser més responsable, com ser competitiu... Qualsevol característica de l'ésser humà que pugui ser desenvolupada, qualsevol problema a què ens puguem enfrontar té el seu llibre d'autoajuda preparat per... ajudar-nos?

Edwin de Valu és un dels editors de Panderic, una editorial nord-americana especialitzada en literatura de consum, en literatura de masses: llibres d'autoajuda, novel·la romàntica, llibres sobre ufologia... La seva feina és, habitualment, desfer-se dels nombrosos originals que arriben dia rere dia a l'editorial i que mai seran publicats, i porta les col·leccions de llibres d'autoajuda. Ell mateix és un escriptor frustrat, que ha acabat exercint de frustrador de les aspiracions dels altres. La seva muller, a més, és una addicte a les seccions d'autoajuda de les revistes. Però el que Edwin de Valu no sap és que els llibres d'autoajuda poden funcionar. Per això, quan decideix publicar un totxo de més de mil planes, mal escrit, plagat de tòpics, però que el seu autor presenta com el llibre d'autoajuda definitiu, no és capaç d'imaginar les catastròfiques conseqüències que tindrà: la fi del món tal com el coneixem. I de la mateixa manera que ha provocat un daltabaix com aquest, Edwin es veurà empès a intentar arreglar-lo, ajudat subtilment per la pressió dels grans sectors econòmics que han patit les conseqüències de l'onada de felicitat provocada pel llibre.

Will Ferguson, l'autor de la novel·la, és un escriptor canadenc conegut per les seves crítiques ferotges contra la identitat nacional. I en aquesta novel·la ofereix, en clau còmica, una crítica no només a l'abundor de llibres d'autoajuda, sinó també de la societat occidental i del món de l'edició.

Avui podríem dir que és el dia de la felicitat: la Flaneuse citava el llibre aquest matí, i una mica més tard ho feia el David Chacobo.

Si tu ja ets Déu, tu ja ho ets i ho tens tot: prosperitat, pau, amor, etc. L'únic que cal perquè es manifesti a la teva vida és deixar (permetre) que se't manifesti.

Reflexió 2:

La física ha demostrat que l'espai i el temps no existeixen. Per tant, tot succeeix a la vegada. La nostra percepció del temps és, doncs, la manera d'ordenar les coses i fer que s'esdevinguin una darrere l'altra.

Pero que és realment la felicitat? Es un estat de satisfaccio per les coses que et passen, dirien alguns... per mi, es un sentiment que durant breus moments de la meva curta vida apareix i se'n va sense dir res. Un dia et despertes capaç d'escriure els textos mes alegres que mai haguessis imaginat i al cap de pocs dies, i per causes propies majoritariament, et veus una altra vegada immers en aquell pou de creativitat nihilista anomenada tristesa.

On has marxat? visc afligit per culpa dels meus actes, odio la meva etica, la meva (im)moralitat. Ens diuen que per ser feliç has de tenir amics, treball, parella i temps per a un mateix... gran error. En aquests instants puc perdre-ho tot, per un error infantil i idiota com cap altre, puc quedar-me sense cap d'aquests fonaments de la felicitat que ens venen. Que es la felicitat?

Per coses que he estudiat i llegit, em temo que la concepcio actual d'aquesta dista molt de la que jo veig. En la epoca helenistica creien que la felicitat estava en la tranquilitat de l'anima, que per a ells seria la tranquilitat de consciencia, la tranquilitat de la ment o el que volguem nosaltres anomenar anima. Es una definicio que m'agrada, tranquilitat=felicitat, pero no. No pots esperar estar tranquil ja que vivint en una ciutat plena de nervis i persones que volen el teu mal, l'unic que rebs sense parar son osties.

Estic trist, estic completament destructor. Cada persona que em parla pot rebre una riuada de codols dialectics.

Tranquilitat, lluny d'aqui estas... no pot ser que despres d'un cap de setmana al poble que tant m'agrada hagi tornat mes enyorat de tu...

tranquilitat, qui et pogues abraçar!... per les nits reso la teva arribada, més sé que no serà com esperava...

tranquilitat, no m'odiis!... encara que m'ho mereixi, retorna'm la felicitat que recorria cada exhalacio d'aire...

ja no respiro mes que fum per poder adonar-me'n que estic viu.

When I look at you
Oh, I dont know whats (true)
Once in a while
And you make me laugh

And Ill see (you) tomorrow
And it wont be long
Once in a while
Then you take me down
Then you walk (away)

When you say i do
Oh, I dont (believe) you
I cant forget it

Mapi sempre hi seràs en un tros del meu cor...

Cada cop que et mire, cada cop que escric, cada cop que parle, ja no se el que em dic... aquesta canço retomba pel meu cap activant les meves neurones mortes pel consum d'alcohol... i no em deixa dormir. Tan llunyana ha quedat aquella ultima caricia? Tan dificil m'es ser feliç?

la felicitat es un bell miratge que ens permet obviar l'apocaliptic final al qual ens dirigim tots... les llagrimes recorren cada moment d'observacio intentant netejar la realitat on estic immers, pero no hi ha edificis caient, sols jo... estic enmig d'imatges en moviment que em marejen i trastoquen, on podre trobar un punt de subjeccio?

Els meus valors cauen, allo que creia s'ha desmitificat i cada nit espero recuperar una ilusio que em permeti seguir lluitant... el temps ja dira...

-¿I ara resulta que l'adolescent, l'adolescent per sempre, és feliç, feliç per sempre?

-No.

-Ah.

Dissabte vam quedar per sopar amb els de Sabadell. Vam fer la inauguració oficial del pis de la Marga i el Benet, que l'han reformat totalment i els queda molt bé.

Eren tot parelles. Tots estaven aparellats, menys el Nando i jo, i alguns (eh Jordi i Rosa :-) ) ja estan embaraçats. Per un moment em va donar per pensar: "Jolín, estàs inadaptat? 'Marujiteges'? [en el sentit de no acceptar l'edat que tens] Et tocaria ja assentar el cap i tal?"

De vegades, quan quedo amb els de Sabadell tinc aquesta sensació de "ells i jo", de com si fos encara un noi esbojarrat envoltat d'adults.

Mentre que parlen de casaments, fills, etc, jo només penso en les vacances, estudiar japonès i fer prosperar TotemGuard. Mentre que uns discuteixen on faran al lluna de mel o quin cotxe comprar amb vistes a tenir descendència, jo només tinc ganes de sortir a sopar, anar de festa i pasar-m'ho bé.

Però sats què? Que m'encanta la meva vida. Aquesta és la conclusió a què arribo cada vgada que em poso a pensar giare en aquests termes. Visc sol i no tinc parella, però i què, la veritat és que m'ho passo de conya.

Un estil de vida convencional sempre m'ha fet bastanta mandra. Tot i que a la llarga em veig siguent pare i probablement casat, de moment encara em queda molt per experimentar.

És que de moment, no em veig visquent de cap altra manera. Encara tinc massa coses a fer, a gaudir i a aprendre com per pensar en tornar-me un "adult" en el sentit clàssic del terme: "casa, dona, cotxe, la parelleta i gos". De fet, només de posar-me a pensar en tot això em talla el rotllo que Déu n'hi do!

Crec que sóc un adult madur i responsable. De fet, sóc de les persones més madures i responsables que conec. Sóc responsable de mi mateix, dels meus conills i tortugues, dels meus amics, dels meus socis, dels meus empleats. Però trio viure la vida com em faci més feliç.

I de moment, visquent com visc, en sóc molt, de feliç!

En cierta ocasión. durante una elegante recepción de bienvenida al nuevo director de marketing de una compañía londinense, algunas de las esposas de los otros directores, que querían conocer a la esposa del festejado, le preguntaron con cierto morbo: ¿Te hace feliz tu esposo, verdaderamente te hace feliz? El esposo, quien no estaba en ese momento a su lado, pero sí lo suficientemente cerca para escuchar la pregunta, prestó atención a la conversación e incorporó ligeramente su postura, en señal de seguridad y hasta hinchó un poco el pecho, orgullosamente, pues sabía que su esposa diría que sí, ya que ella jamás se había quejado durante su matrimonio.

Ante el asombro del marido y de todos, ella simplemente se acomodó enigmáticamente sobre su cabeza su elegante chalina de seda negra y continuó:
No, él no me hace feliz… Yo soy feliz! El hecho de que yo sea feliz o no, no depende de él, sino de mí. Yo soy la única persona de quien depende mi felicidad. Yo determino ser feliz en cada situación y en cada momento de mi vida, pues si mi felicidad dependiera de otra persona, de otra cosa o circunstancia sobre la faz de la tierra, estaría en serios problemas.

A la revista especialitzada  Psychological Science, relaten que aquests científics, de la Universitat d'Edimburg van basar el seu estudi en bessons, i suggereixen que els gens podrien controlar la meitat dels trets de la personalitat que ens proporcionen la felicitat. L'altre meitat està vinculada a l'estil de vida, la carrera professional i les relacions.

Encara que, si els nostres gens no estan disposats a fer-nos feliços, podem entrenar-nos per a estar més contents, asseguren els investigadors.

Per arribar a aquestes conclusions es van analitzar 900 parells de  bessons, degut a que els bessons idèntics son genèticament iguals mentre que els germans bessons no idèntics no ho son, i d'aquesta menra, era possible comparar els dos grups per calcular quin grau d'influència té la genèetica en un tret particular. Les tres variables analitzades eren la tendència a no preocupar-se, i si eren sociables.

Les diferències entre els resultats entre bessons idèntics i no idèntics suggereix que aquests trets estaven en un 50% influits per factors genètics.

"Encara que la felicitat està sotmesa a un ampli rang d'influències externes, hem trobat que hi ha un component hereditari de felicitat, que s'explica totalment per l'arquitectura genètica de la personalitat", tal i com assegura el doctor Alexander Weiss, encarregat de la investigació.

Esperem doncs, que la genètica ens hagi tractat bé, i que tinguem una vida plena de felicitat.

Tinc la sort que tota la gent que m'envolta, siguin amics, companys, veïns, empleats, família, mestres... tothom són molt bona gent. Ahir hi estava pensant i diria que no hi ha cap persona del meu voltant que sigui una mala persona, que no sigui algú especial.

Hi pensava i tothom que m'envolta m'aporta alguna cosa positiva. Realment crec que sóc algú especial, perquè tot és positiu al meu voltant.

Per més que m'hi escarrassi, no aconsegueixo trobar-hi res de negatiu o dolent.

Ningú no és perfecte, però tohom és fantàstic.

Sóc feliç i estic envoltat de gent lluminosa i feliç.

Per això aquest post és per donar-vos les gràcies a tots per ser part de la meva vida. Per contribuir-hi de la vostra manera tan especial i única. Per aportar el vostre granet a la meva felicitat.

• 2 ous
• formatge manxego sec
• formatge brie
• una goteta d'oli

Potser no té cap secret, segurament no en té cap ni un, però la senzillesa fa grans les receptes. Només hem de batre 2 ous i afegir-hi 2 triangles de manxego i 2 talls de brie, no cal ni sal. Quan l'oli estigui calent, però sense fumejar... tot cap a la paella .
Amb el foc una mica animat hauria de quedar el formatge manxego torradet, i l'exterior de la truita ben ros, a l'interior el brie desfet i l'ou un pel cru, combinat amb algun trosset dur de manxego.

perfecta.