En l'actualitat ens ofereix una important exposició sobre l'art del carib precolombí titulat: "El Caribe Precolombino: Fray Ramón Pané i el universo taíno". En aquesta mostra podrem veure 56 peces, 30 de les quals procedeixen del British Museum i que mai havien estat exposades al nostre país. La resta procedeixen d'altres col.leccions com el Museo de America de Madrid (19) i del mateix Barbier-Mueller (7). Segons l'antropoleg José R. Oliver, Pané va ser un cronista de finals del segle XV que, al contari de molts dels seus coetanis va procurar desvincular-se dels seus perjudicis occidentals, tot i dedicant-se a descriure els natius amb imparcialitat i sense interpretacions personals. Pel que fa al comissari de la mostra Collin McEwan, responsable d'arqueologia del British Museum, juntament amb Anna Casas del Barbier, comenta l'impactant de les peces exposades. En concret la mostra reuneix un bon nombre d'objectes de fusta i altres
materials que els tains utilitzaven en les seves cerimònies de la cohoba - alucinògen que permetia un diàleg amb animals, plantes i altres elements de la natura -. Son especialment significatives les peces zoomòrfiques: l'home-granota, home-picot, entre d'altres.
L'Exposició la podreu veure fins a finals d'octubre de 2008.

Per veure el vídeo heu de clicar a: http://es.youtube.com/watch?v=QdIIrJfhBwY

El Dr Mario Linares Barrios de l'Academia Española de Dermatologia y Venerologia ens comenta que el Museu Olavide va ser fundat per l'il·lustre dermatòleg José Eugenio Olavide a mitjans el Segle XIX (sent inaugurat el 1882). La importància d'aquestes figures és que eren emprades per a l'ensenyament de la Dermatologia. El museu va estar per última vegada en l'antic San Juan de Dios no coneixent-se amb exactitud el nombre de figures exposades (hi ha informes periodístics que indiquen la xifra en unes 1.500), ni qui no eren els conservadors.
Durant més de 40 anys va romandre embalat en una nau en mal estat i que no complia|reunia les condicions adequades desapareixent les figures posteriorment.
Durant aquests 50 anys han estat molts els dermatòlegs que han intentat trobar i recuperar les figures per a l'Acadèmia Espanyola de Dermatologia fins que finalment han estat recuperades pel Dr Luis Conde Salazar en un complex procés que es detalla en aquest video.

L’exposició està allotjada a una sala especialment habilitada situada al Nivell 1 del Palau de Congressos, al costat de l’Àrea d’Acreditació, de la ciutat de Barcelona. (això es troba a Fira de Barcelona * Recinte de Montjuïc * Av. Reina Maria Cristina, s.n. * Metro Plaça Espanya).

L’entrada és lliure, però amb un horari restringit als dies següents:

Dimecres 11 de juny: 12.00-14.00h i 16.00-20.00h
Dijous 12 i divendres 13 de juny: 10.00-14.00h i 16.00-20.00h
Dissabte 14 de juny: 10.00-13.30h

Aquesta és una oportunitat única a Barcelona per tal de gaudir d’un material històric, completament restaurat, d’un immens valor patrimonial.

Què és aquest Museu Olavide i què són aquestes figures?

Aquest Museu porta el nom del metge José E. Olavide (1836-1901), especialitzat en Dermatologia a Paris, al costat de Trousseau, Velpeau i Moissoneuve. En tornar a Madrid, Olavide fa obra pròpia del coneixement aprés: la representació visual com a eina d’anàlisi, d’objectivació i de difusió s’esdevé en l’àmbit de la dermatologia clínica. Il•lustracions, fotografies, fototípies i escultures en cera recullen el món dermatològic normal i patològic viscut per Olavide a finals del segle XIX.

Les figures que es presenten en aquesta exposició són una petita mostra de les escultures en cera, totes restaurades, d’una col•lecció de més d’un miler de peces que s’instal•là a l’Hospital de San Juan de Dios de Madrid el 1882, fins desaparèixer el 1967. Un seguit de trasllats sepulten, malmeten i fan perdre part de la col•lecció. Des del 2002, un equip de metges del Museo de Antropología Médica y Forense de la Universidad Complutense i de l’Academia Española de Dermatología y Venereologia han iniciat un projecte de recuperació, restauració, estudi i difusió d’aquesta espectacular col•lecció.

És aquesta una oportunitat per a reflexionar sobre les diferents formes de representació visual en ciència. Des del segle XVII s’assisteix a una eclosió de manifestacions a partir de l’execució d’espècimens, que permeteren col•leccionar i exhibir mitjançant la producció de preparacions anatòmiques, normals i patològiques, naturals, humides o seques, i artificials, en materials diversos com la fusta, la cera, el guix o el cartró-pedra. Això no obstant, la il•lustració mèdica mantingué la vigència. A aquest fet contribuïren, des del s. XVIII, la incorporació de nous mètodes d’impressió, la incorporació del color i l’ampliació d’escales. El gran competidor del segle XIX en el registre de la realitat mèdica fou la fotografia, entès com el nou “art de la veritat”. La mirada mecànica, objectiva, deslliurada de l’intermediari humà, hagué de fer front però a moltes dificultats tècniques des dels anys 1850. Unes i altres formes de representació sobrevisqueren al llarg de les dècades següents.

D’aquesta varietat de representacions se’n desprèn una gran complexitat quant als actors, els mitjans de difusió, els espais de producció de coneixement i els públics d’aquelles representacions. L’anàlisi de les pràctiques científiques, mitjançant la mirada al passat, ens obre les portes a reflexions més lúcides i sobretot més completes sobre la ciència.

Bibliografia sobre Olavide i el Museu:

Recuperación del taller del Museo Olavide: Conceptos y criterios para el diseño
Luis Conde-Salazar Gómez*, Felipe Heras Mendaza*, Amaya Maruri Palacín**, David Aranda Gabrielli**
Medicina y Seguridad del Trabajo ( v.54 n.210 Mar. 2008 )

Museo Olavide: Historia, Recuperación, Escultores Y Estado Actual
Luis Conde-salazar Gómez, Felipe Heras Mendaza
Revista Cientifica Sociedad Ecuatoriana de Dermatologia (v 4, No.2 - Dic 2007 )

Olavide y las raíces de la dermatología española
X. Sierra Valentí
Revista Internacional de Dermatología y Dermocosmética Clínica. (Octubre 2001)

Museo Olavide (Madrid) -Blog Historiadelamedicia.org-

El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya i el Col•legi de Metges de Barcelona us conviden a l’exposició que han organitzat i que avui s’inaugura a la seu del Col•legi: Una visió polièdrica del Dr. Pere Farreras Valentí ( 1916-1968 )

Es tracta d’una reflexió al voltant d’una història prou recent, plena encara de viaranys per descobrir.

El resultat final de la guerra modificà el panorama mèdic a Catalunya: molts metges, bona part dels professors de la Universitat de Barcelona autònoma, s’exiliaren, foren depurats i sancionats.

En el nou règim la figura del metge Agustí Pedro Pons adquirí una força definitiva i esdevingué el cap de la medicina catalana fins el 1970. Sota el seu magisteri i influència es formaren diverses generacions de metges a Catalunya. Al seu costat, des del 1940, brilla amb llum pròpia el metge Pere Farreras Valentí, d’important nissaga mèdica.

L’aproximació a la figura de Pere Farreras permet plantejar el significat de la medicina interna i el seu procés de consolidació i definitiva fragmentació entre les dècades dels 1940 i 1960.

El prou conegut llibre de “Medicina Interna”, de Von Domarus, Farreras Sampera, Farreras Valentí, Rozman... ens mostra una història complexa, la del llibre i els seus lectors. Una història on tenen lloc els traductors que amplien i adapten els textos, els autors que revisen i acaben escrivint materials del tot originals, el recurs a diferents mitjans de representació visual (quina era la política de préstec d’il•lustracions; objectivitat mecànica vs. subjectivitat de l’artista o com la microfotografia en color no arribava al detall de l’artista; com facilita la modulació del discurs a diferents públics l’ús dels esquemes, les figures i les taules), la creació d’equips de treball (d’una medicina interna omnicomprensiva a la fragmentació de l’especialitat)...

També permet proposar el fenomen de l’organització jerarquitzada dels serveis mèdics hospitalaris a l’Espanya dels anys 1950 i 1960 al voltant dels catedràtics. O també les dificultats intrínseques del règim de professorat universitari.

Com es feia ciència i com es comunicava “the-state-of-the-art” de la medicina d’aquell període resta formulat a partir de la presentació del procés d’edició d’una obra com el Tratado de Patología y Clínica Médicas: com es formaren els equips de treball, quins materials s’utilitzaren, com es produí la recepció de noves formes diagnòstiques i terapèutiques en un context socioeconòmic crític, com es barrejaren les pràctiques mèdiques en institucions públiques i privades, com es modificaren i adaptaren les successives edicions, quines estratègies comercials definí Salvat per conquerir el mercat espanyol i iberoamericà...

L’estudi d’en Farreras també permet abordar un altre tema complex el de les formes de comunicació científica en revistes mèdiques: revistes amb intenció de marcar diferències, amb articles originals; revistes de caràcter comunicatiu, divulgatiu, de transmissió d’informacions, recursos, etc; edicions de revistes estrangeres en castellà. La documentació presentada proposa qüestions com ara quins eren els mecanismes emprats per a publicar en un determinat lloc, quines estratègies de difusió dels treballs es posaven en joc, quines eren les regles no escrites per a disposar d’espais...

La figura de Farreras també permet abordar la creació d’una escola d’hematologia a Barcelona: com es produeix la implantació d’una disciplina amb característiques pròpies, per què parlem d’una escola, què és una escola de treball i què és una escola de recerca en aquell context històric, com es formen els quadres tècnics, els experts, com es modifiquen o creen nous espais que condicionen la forma de fer ciència, qui esdevé coneixedor de determinades tècniques, de noves tecnologies, com afecta tot això la vida del malalt, quin paper juga el malalt en aquesta història, passiu-actiu....

Bona part d’aquestes qüestions i temes de treball tenen un ressò internacional. Els professionals de la medicina espanyola d’aquell període assisteixen a la florida de la medicina anglosaxona i prenen partit. El mirall no desapareix, però minva. Alhora, el món iberoamericà, malgrat l’exili, torna a ser un gran aparador, un gran mercat.

Sabeu que Farreras Valentí fou un excel•lent esportista? I que formà part de l’equip d’hoquei herba que anà a les Olimpíades de Londres de 1948?

Bé, aquests i altres temes apareixen en aquesta exposició a la que esteu cordialment convidats.

L’exposició s’inaugura avui dia 28 de maig a les 19:00h al Col•legi de Metges.
Qui vingui tindrà un llibre de regal sobre la vida i l’obra del metge Pere Farreras Valentí.
L’exposició estarà oberta fins el 17 de desembre de 2008, de dilluns a divendres, amb entrada gratuïta i accés lliure entre les 09.00h i les 21.00h.
Més endavant disposarem d’un lloc web específic. Ja us en informarem.

Bibliografia de Pere Farreras Valentí a les biblioteques universitàries catalanes.

Broggi va néixer a Barcelona el 1908 i es llicenciava en Medicina vint-i-tres anys mes tard, el 1931, any en que també començava una nova etapa en la història del nostre país: la II Republica Espanyola i l’autonomia amb la Generalitat Republicana. La seva especialitat va ser la cirurgia. Durant l’etapa republicana, amb 27 anys, va poder innaugurar i dirigir el primer servei d’urgències en un hospital públic espanyol. Però va començar la Guerra i el van nomenar metge de les Brigades Internacionals on va tenir ocasió de conèixer Ernest Hemingway, el qui el va identificar en els seus escrits com “el petit i valerós metge”. Alli va idear els quiròfans mòbils, instal.lats en camions que intervenien en el mateix front de guerra.

En acabar la Guerra va poder oferir el seu bagatge professional a paísos com el Regne Unit o França durant la II Guerra Mundial, cosa que pocs metges republicans es podien permetre en aquelles circumstàncies. Amb la dictadura no va poder exercir com a doctor en la sanitat pública però va desenvolupar una reeixida carrera en el camp privat, convertint-se en metge de capçalera de moltes les actuals famílies que han governat directa o indirectament el nostre país: Pujol, Trias, Maragall; o capdavanter en introduir la tècnica de derivació venosa porto-cava com ens recorden des del Bloc de Bellvitge.

Especialment emotiu es el relat que ens fa Mercè Piqueras sobre el discurs d’entrada de Broggi a la Reial Acadèmia de Medicina, en la “nit del 66” i la resposta de Lluis Sayé. Un home que amb una gran lucidesa te veu pròpia al denunciar les desigualtats del món actual o les deficients relacions entre Catalunya i Espanya (audio a Vilaweb). En l’entrevista que li fa Silvia Taulés comenta com el crack del 1929 va posar en entredit el capitalisme i portà a Europa els totalitarismes. «En EEUU llega el New Deal de la mano de Roosevelt, que pretendía terminar con la crisis económica y aumentar el consumo», diu recorrent el context històric mundial en el que s’aprovà el primer Estatut de Núria. Mentrestant, a Europa, «los intelectuales miraban a Rusia con admiración». Tot un exercici de memòria històrica.

Pero a nivell internacional també es conegut per la seva tasca exemplificadora alhora de crear juntament amb metges russos, nord-americans i britànics la primera associació de metges contra les guerres nuclears: Societat Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), que va ser nobel de la pau el 1989, així com impulsor del primer comitè de bioètica que va funcionar en un hospital català, i actual president honorífic de l’Institut Borja de Bioètica.

Acabem amb una frase seva tot reflexionant com enfrontar-se a la mort en l'entrevista que li fa Jose Martí Gómez referint-se a la mort, No la tem: 'La matèria no ho explica tot, hi ha d'haver quelcom més, tots portem dins quelcom d'aquest principi universal, i això és etern, mai no mor' diu Broggi. Un metge, un home excepcional.

Ara tenim l’ocasió de llegir les seves memòries en dos volums o de nou reeditades per Edicions 62. La història reviu i ens apassiona amb la seva lectura.

Articles i entrevistes al Dr. Broggi

El metge fundador d'urgències del Clínic fa 100 anys / per Àngels Gallardo
El Periodico (20/05/2008)

Conversa amb Moisés Broggi. "La medicina, en la seva funció humanitària, ha contribuit molt a la superpoblació" / Vladimir de Semir
a: Idees : revista de temes contemporanis (2002 ,Num.14)

Moisès Broggi celebra cent anys amb lucidesa / per Teresa Bau (inclou audio)

(Vilaweb 18/05/2008)

Moisès Broggi i Vallès (Wikipèdia)

Any del centenari del Dr. Moises Broggi (Reial Acadèmia Medicina Catalunya)

Felicitats, Dr. Broggi! (Bloc Bellvitge)

Els cent anys de Moisès Broggi (Bloc “La lectora corrent” / Mercè Piqueras)

Los tres sies de Moises al Estatuto / per Sivlia Taulés
Suplement "El Mundo" (Domingo, 18 de Junio de 2006, número 555)

Pensar en el enfermo antes que en la enfermedad / per Ramón Bayés
El Pais (martes 23 de octubre de 2007)

Moisés Broggi. Doctor en sabiduría / José Martí Gómez
Magazine La Vanguadia (18/05/2008)

Moises Broggi (Actualiat Wikio)

Aquesta exposició no es una projecte qualsevol. Per un costat, tenim una exhibició del mon del cavall per si mateix i en relació a l'home en el que es tracten temes com "Introducció", "Evolució del Cavalls", "Cavalls i Caçadors", "Domesticació del Cavalls", "Naturalesa dels Cavalls", "Com hem condicionat els cavalls i com ens han condicionat a nosaltres", "Futur dels Cavalls", "Epileg" i ens ofereix alhora una visió en vídeo sobre l'exposició. Per l'altre l'AMNH te un programa molt cuidat en les seves exposicions i podem llegir una secció de "Recursos" en que trobarem aspectes tant significatius com: "Vols saber en que treballa un Zooarqueoleg ?"; com l'evolució ens ha condicionat i la importància de la genètica amb "The Quest of the Perfect Tomato" o "Tree of Life".

També podrem buscar artefactes relacionats amb els cavalls en bases de dades pròpies com "African Ethnography Collection", "Asian Ethnography Collection" i la "North American Ethnography Collection".

Amb tot aixó podem trobar una llista seleccionada de fonts d'informació: Llibres sobre cavalls per nens, per adults i informació a internet. A part, els organitzadors de l'exposició han preparat uns recursos específics per mestres i per nens de manera que quan el public visiti l'exposició ja vingui mes preparat per assimilar millor la informació que el museu ens ofereix. Aquesta vinculació i interrelació entre escola i museu mereix un deu !!

Els comissaris de l'exposició son Sandra Olsen (Anthropology, Carnegie Museum of Natural History, Pittsburgh, Pennsylvania) i Ross MacPhee (Division of Vertebrate Zoology, Department of Mammalogy). La primera molt coneguda pels seus treballs específics sobre la historia dels cavalls en relació a l'home al llarg de la història.
The Horse ha estat organitzada pel American Museum of Natural History, New York, en col.laboraciò amb el Abu Dhabi Authority for Culture i Heritage, United Arab Emirates; el Canadian Museum of Civilization, Gatineau-Ottawa; el Field Museum, Chicago; i el San Diego Natural History Museum.
Tingeu en compte que estan a Central Park West amb 79th Street, tot un ambient que ajuda a perdre's-hi durant tot el dia ...

Amb cert retard ens ha arribat la informació de la presentació del nou llibre Ciència i compromís social. Élisée Reclus (1830-1905) i la Geografia de la llibertat (podeu descarregar-vos l'obra en zip-pdf dins l'apartat de publicacions). Reclús, juntament amb Kropotkin, van definir les línies generals d'una aproximació anarquista a la Geografia que ha tingut una gran influència fins avui dia. El llibre conté textos de les conferències pronunciades per diferents especialistes en la matèria el novembre del

2005 en motiu del doble centenari de la mort del geògraf francès i de la publicació de la seva enciclopèdica El hombre y la tierra. Un cicle organitzat por la Residencia de Investigadores-CSIC-Generalitat, la Institució Milá i Fontanals, la Societat Catalana de Geografía (Institut d’Estudis Catalans) i l'Ateneu Enciclopèdic Popular. La presentació va tenir lloc en el marc incomparable de la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan 26, Barcelona) el passat 10 d'abril

Bibliografia sobre Elisee Reclús

Bibliografia de Elisee Reclús

Webs

- Elisée Reclus 1830 -1905

- Commémoration du Centenaire de la mort d'Elisée Reclus du 9 au 11 décembre 2005

- RECLUS, Élisée (1830-1905). Géographe

- Elisée Reclus ou la passion du monde - notes de lecture

Articles

La visión de España en la obra de Élisée Reclus: imagen geográfica y proyección política y cultural
Autores: Jacobo García Alvarez, Nicolás Ortega Cantero
Ería: Revista cuatrimestral de geografía, ISSN 0211-0563, Nº 69, 2006 , pags. 35-56 [document a text complet]

Elisée Reclus (1830-1905) : un geògraf francès i un anarquista / Dunbar, Gary S.
Documents d'anàlisi geogràfica, N. 7 (1985) p. 141-148 [document a text complet]

L’homme et la terre. Las relaciones hombre-medio en el pensamiento de Elisée Reclus (1830-1905)
Pere Ribas Rabassa (Universitat Autònoma de Barcelona). Dossier 2003 [document a text complet]

D’acord amb Barona-Bernabeu/Mestre durant els primers vint anys del segle XX les reformes sanitàries anaven adreçades principalment a la prevenció i la lluita epidemiològica i malalties infeccioses, tot i posant èmfasi amb altres problemes de salut d’acord amb la medicina social que estaven defensant els experts de les organitzacions internacionals tals com l’Organització d’Higiene de la Societat de Nacions. Els exemples del tractament de la tuberculosi, paludisme, malalties venèries, i els accidents laborals, dispensaris i salut materno-infantil son els mes simptomàtics. Barona, juntament amb altres autors, fa en la monografia "Ciencia, salud pública y exlilio (España 1875-1939)" una profunda revisió sobre l'impacte de la Guerra Civil en l'ambit científic i la repercusió que va tenir l'exili dels científics republicans. Es comenta l'exili dels veterinaris Manuel Medina Garcia (Mexico) i Pedro Couceiro (Uruguay). També una contribució sobre els col.laboradors de la revsita "Ciencia" Pi Sunyer, G. Grande-Covian, José Andrés Oteyza ... i els homenatjats com Ramón Turro.

La sanitat perifèrica va rebre també un impuls important amb les Brigadas Sanitarias Provinciales, plantejant-se un model sanitari provincial entorn als Institutos Provinciales de Higiene, formats per seccions d’epidemiologia i desinfecció, clínica, anàlisi químic i higiènic i vacunacions. Els inspectors provincials que els dirigien van jugar un paper clau en la tasca assistencial i preventiva durant la II República i servirien d’eix fonamental de la sanitat republicana. Aquesta, al començament de la República era considerada pels professionals com a molt deficient i per aixo es plantejaven la “socialización de la medicina curativa y la asistencia mediante un seguro obligatorio de enfermedad”.

Per la seva part, J Castellanos coordina el llibre que la Sociedad Española de Historia de la Medicina ha publicat en motiu del X Congreso Nacional (1996) centrat en les ciencies de la salut a Espanya durant el segle XX amb diferents contribucions centrades en la II República: "Actuaciones sanitarias frente a intereses economicos: El caso de la "Fiebre de Malta" (brucelosis) durante la II República"/ Ma Jose Ruiz Somavilla, Isabel Jimenez Lucena; "La intervencion del estado en los servicios sanitarios: las expectativas de las fuerzas sociales durante la II República" / Isabel Jimenez Lucena; "Los profesionales de la medicina y el centralismo sanitario durante la Segunda República" / Isabel Jimenez Lucena; "La Consejeria de Sanidad en el Gobierno de la Generalidad Republicana en Cataluña (1931-1939)" / J. Corbella Corbella,M. Camps Surroca, M. Escude Aixela, entre altres ponències

F. Cid ens aporta en una gran publicació l'estat de la medicina catalana durant la II República i, especialment, durant la Guerra Civil. Comença amb el capítol "Nivell mèdic en els centres catalans a les envistes de la dècada dels trenta" en unes pàgines que ens dona l'estat de la qüestió de la medicina catalana de principis de segle de gran utilitat per tots els estudiosos de la història sanitària del XX. Continua amb les primeres mesures sanitàries a l'inici de la Guerra Civil i durant el seu desenvolupament, les aportacions que destacats metges van fer en el tractament de les patologies provocades per la Guerra, amb les transfusions de sang per Francesc Duran Jordà, el guariment de fractures per part del Dr. Josep Trueta i els tractaments psicoteràpics del Dr. Emili Mira. En fi,una obra remarcable de gran densitat i continguts amb el segell de la Fundació Uriach. Moral Torres també ens recorda els avenços pel que fa a la cirguia de guerra amb tècniques recongudes i aplicades internacionalment ja amb la II Guerra Mundial com el conegut “Mètode Espanyol” (tècnica de Friederich mes cura oclusiva) desenvolupat exitosament pel Dr. Trueta.

Carles Hervàs ens orienta amb la seva tesi sobre l’assistència sanitaria i social dels ciutadans de Catalunya per part dels governs amb capacitat autònoma des de les realitzacions de la Mancomunitat fins a les activitats dels consellers responsables de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat Republicana.
El període de la Guerra Civil es divideix en tres etapes cronològiques. La primera comprèn des de l’inici de l’aixecament el juliol del 36 fins al mes d’octubre del mateix any, amb l’estudi principal del paper del Comitè Sanitari de Milícies Antifeixistes i la resposta de la Conselleria de Sanitat davant del “nou ordre”. La segona s’estén des de l’octubre de 1936 fins als mes de maig de 1937, data que marca la fi de l’hegemonia
anarquista i també l’actuació del metge Fèlix Marti Ibáñez, Director general del Departament, i el paper del Consell de Sanitat de Guerra. La tercera etapa recull la darrera fase de la guerra a Catalunya, fins el mes de gener de 1939 amb els problemes dels bombardeigs, dels refugiats, de la manca de queviures i de l’empitjorament de les condicions higièniques i sanitàries de la població com a teló de fons. La xarxa d’Hospitals de Sang evoluciona alhora amb l’evolució de la guerra i la militarització de la sanitat. Tinguem en compte que en arribar la Guerra Civil, molts metges d’altres contrades van arribar al nostre país “animados por los ideales de la profesión médica, en otros por la pertenencia a partidos políticos afines a la causa republicana, y la mayoria por pertencer a una raza, la judia, que en aquellos años era perseguida hasta el exterminio por los regímenes que en Europa sustentaban las ideas políticas de los militares sublevados y sus partidarios” (Guerra-F)

F. Giral fa un repàs a les diferents disciplines científiques des d'un punt de vista de les fites logrades amb la II República i també en l'exili. Ens interessa destacar el capitol dedicat a "Medicina Veterinaria y Zootecnia" en que glosa especialment la figura de Gordón Ordàs i la trascendència del seu llegat.

Pel que fa concretament a Veterinària cal dir que encara queda molt per estudiar. Com va reaccionar el col.lectiu veterinari davant les ànsies renovadores que portà la II República ?, Quines reformes es va portar a terme ?, Com es va organtizar el sector dins les incipients autonomies de l’Estat Espanyol ?, Quin paper van jugar els veterinaris militars i no militars al llarg de la Guerra Civil ?, Molts interrogants i encara poques respostes. La bibliografia consultada nomes ens acerta a descobrir algunes personalitats de l’època com Félix Gordón Ordas (bibliografia sobre Gordón i de Gordón) que simbolitza una mica les ànsies de renovació de la veterinaria repúblicana i que hi donarem aviat una entrada pròpia; i també alguns dels personatges que es van veure obligats a exiliar-se amb motiu de la seva adscripció política com: José Ma Santiago Luque, Eduardo Gállego Garcia, Moisés Calvo Redondo, Audelino González Villa, Manuel Sobrino Serrano, aixi com el nostre amic Joaquím Gratacós entre molts d’altres (Cordero del Campillo).

Animem des d’aqui a continuar aportant noves dades sobre l’aportació veterinària durant els anys 30 i com van afectar uns fets històrics tant trascendents com la II Republica i la Guerra Civil Espanyola en l’evolució de la professió.

Selecció bibliogràfica:

Barona, Josep Lluís (compilador).- Ciencia, salud pública y exilio (España, 1875-1939).- Valencia : Seminari d'estudis sobre la ciència, 2003.-283 p.-(Scientia Veterum. Monografías ; 9).- ISBN: 84-370-5550-4

Barona,Josep L.; Bernabeu-Mestre, Josep (eds.).- Ciencia y sanidad en la Valencia capital de la República ;
València : Publicacions de la Universitat de València, 2007.-(València, capital cultural de la Repúbica. 1937-2007 ; 2).-ISBN: 978-84-370-6916-6

Castellanos Guerrero, Jesús (coord).- La Medicina en el siglo XX : estudios históricos sobre medicina, sociedad y estado.- Málaga : Sociedad Española de Historia de la Medicina,1998.- 764 p.- ISBN: 84-600-9453-7

Cid, Felip .- La Contribució científica catalana a la medicina i cirurgia de guerra : (1936-1939).- Barcelona : Fundació Uriach 1838, DL 1996.- 572 p.- ISBN: 84-87452-25-6 (tela)

Cordero del Campillo, Miguel. Notas históricas sobre los Colegios de Veterinarios en España: el Colegio Oficial de Veterinarios de León .- CONFERENCIA IMPARTIDA CON MOTIVO DE LA INAUGURACIÓN DE LA NUEVA SEDE DELCOLEGIO OFICIAL DE VETERINARIOS DE LEÓN.LEÓN, 21 DE MAYO DE 2005. [document text complet]

Cordero del Campillo, Miguel. Veterinarios republicanos en la guerra civil y el exilio (comentarios sobre al obra del prof F. Guerra).- Centenario del Cuerpo Nacional Veterinario 1907-2007 [document text complet]

Encuentro Conmemorativo del Centenario del Nacimiento de Marcelino Pascua Martínez (Valladolid, 1897 - Ginebra, 1977).-El nacimiento de la Sanidad Contemporánea Española, 1925-1944.Motivaciones, Actores y Acciones (Madrid, 13 de junio de 1997).- Rev. Esp. Salud Publica .- v.74 monográfico.- Madrid 2000 [document text complet]

Etxaniz Makazaga, José-Manuel .- FELIX GORDON ORDAS Y SUS CIRCUNSTANCIAS: Apuntes para su biografía [document text complet]

Garcia Partida, Paulino.- La creación de la Dirección General de Ganaderia (su entorno político).- Conferencia pronunciada en la Real Academia de Ciencias Veterinarias (21.06.2006) [document text complet]

Giral, Francisco .- Ciencia española en el exilio (1939-1989) : el exilio de los científicos españoles.- Barcelona : Anthropos, 1994.- 395 p.-( Memoria rota ; 35).- ISBN: 84-7658-442-3

Guerra, Francisco.- La Medicina en el exilio republicano.-Alcalá de Henares : Universidad de Alcalá de Henares, 2003.- ISBN: 84-8138-585-9

Guerra, Francisco .- Médicos españoles en el exilio.- (Cervantes Virtual) [document text complet]

Hervás i Puyal, Carles .-Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil : política i organització sanitàries: l'impacte del conflicte bèlic [Recurs electrònic] / director: Josep Termes i Ardèvol .- Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives, 2004. Edicio digital 2007.- ISBN: 978-84-691-1202-1 [document text complet-tesi en xarxa]

Moral Torres, Juan.- “El Metodo Español” en le tratamiento de las heridas de guerra (tecnica de Orr-Bastos-Trueta) a: Los medicos y la medicina en la guerra civil española (monografias Beecham) p. 159-166

Baetulo

Els orígens de Baetulo es remunten al voltant de l'any 100 a.C. Els romans ja havien desembarcat a Empúries l'any 218 a.C. i cap el segle I a. C. havien creat una sèrie de fundacions
de tipus urbà entre les quals es troba Baetulo. Amb el pas del temps, l'enclavament es convertirà en l'enclau mes actiu de la Laietània. Baetulo es va construir sobre un petit turó, el "Turó d'en Seriol", i tenia un recinte emmurallat (250 per 330 m. aproximadament), amb grans torres de defensa. La ciutat va créixer extramurs, per la qual cosa el límit arqueològic és més extens (7'5 a 10 Hes.). El punt culminant de la ciutat romana que arribaria als 15.000 habitants, cal situar-lo a finals del segle I a. C., gràcies a la prosperitat derivada del conreu de la vinya i l'exportació del vi a gran part de l'Occident romà.

El Museu Arqueològic de Catalunya va retornar l'any passat al Museu de Badalona algunes de les peces de l'època romana de la ciutat. Entre les peces retornades hi trobem la "Casa dels Dofins" o "Domus Delphini" com dirien els nostres clàssics, i altres peces de ceràmica i vidre que havia recuperat ja l'Agrupació Excursionista de Badalona (1925), actual Centre Excursionista de Badalona i que el Franquisme havia
expoliat de la ciutat. A la primavera del 2007 també es va innaugurar en el soterrani d’un edifici de la plaça Assemblea de Catalunya, un nou espai de la Badalona romana: un ben conservat estany i la recreació d'un revestit "Jardí de Quint Licini", jaciment també recuperat i musealitzat, pertanyent a una domus
de final del segle I d.C. La recreació ambiental està basada en estudis arqueobotànics i cerca fer sentir el visitant immers en un jardí d’època romana. A banda també s'ha editat un cd-rom sobre la zona de les termes badalonines amb ambientació i recreació històrica.

Aquesta setmana hem viscut de nou un episodi de recuperació de la memòria històrica de la ciutat: En el número 45 del carrer Lladó s'ha pogut recuperar per la visita pública aquest habitatge romà de l'època de l'emperador August conegut com la "Casa dels Dofins" (delphinus en llatí), un exemple d'arquitectura domèstica romana de la península, descoberta l'any 1927 i tornada a excavar l'any 1981. La tipologia de les estances i la qualitat dels mosaics de l'habitatge evidencien que aquest edifici pertanyia a una família benestant. Ara l'espai es pot visitar després que s'hagi museïtzat amb la incorporació d'il·luminació, audiovisuals i elements decoratius per fer la visita mes comprensiva, segons ha explicat el regidor de Cultura de Badalona, Jaume Vives. La "Domus Delphini" restarà oberta al públic tots els caps de setmana amb entrada lliure. La Casa mostrarà com vivia una família patrícia a l'antiga Baetulo, com eren els mobles i objectes que utilitzaven i gràcies a la recreació de l'espai a través d'un audiovisual, podrem veure com estaven decorades les cases més luxoses dels nostres avantpassats.

Amb aquesta nova incorporació i la del conducte d'aigües, espai rehabilitat que també es presenta en aquestes dates, i la futura connexió del subsòl de la plaça Font i Cussó amb les Termes, la ciutat romana de Baetulo, constitueix un espai únic dins el territori nacional.

Els romans disposen d'una extensa obra artística feta amb mosaics. I els animals son un dels motius especials representats amb aquesta tècnica artística. Podem veure moltes d'aquestes obres al portal Sites & Photos, companyia audiovisual dedicada a proporcionar als estudiosos un dels arxius digitals, amb imatges lliures de drets i amb copyright, mes importants pertanyents a l'arqueologia mediterrània.

Podeu trobar mes informació amb Bibliografia sobre mosaics romans a Catalunya , mosaics romans a Espanya , i animals en mosaics

També a Sites & Photos trobareu mosaics sobre dofins com els que apareixen al palau de Knossos de la civilització minoica. Un treball artístic que ha tingut adaptacions culturals i adaptacions comercials.

Trobareu també articles sobre els dofins a la culura grega:
- Dolphins in Greek Mythology / per Genevieve Johnson.
- Dolphins (Hellenica - Michael Lahanas)

]]> http://achv.wordpress.com/?p=84 Wed, 23 Apr 2008 16:32:44 +0000 achv http://achv.wordpress.com/?p=84 Avui es Sant Jordi, un dels dies mes importants del calendari festiu català, i potser el mes participatiu en quant a la població al mostrar-se mútuament afecte amb llibres i roses, roses i llibres per enamorats, amics i coneguts … En aquesta jornada les ciutats i pobles de Catalunya surten al carrer amb llibres i roses a les mans, i sembla que per unes hores ens haguem tornat una mica millor persones del que érem ahir i del que serem demà. Un país que fa del llibre i la rosa el seu emblema nacional del dia diu molt d’ell mateix i de la seva ciutadania, però des de quant be aquesta tradició, on te els seus orígens ?

La Diada de Sant Jordi, com a tal te els seus orígens a finals del XIX on les associacions regionalistes fan d’aquest dia un motiu d’exaltació nacionalista, fet que s’impulsarà al segle XX amb l’aprofitament de la celebració del “Dia del Libro Español” i mes endavant, al 1996 "Dia Internacional del Llibre" en commemorar la mort de Cervantes i Shakespeare i la rosa ja neix de la pròpia llegenda de Sant Jordi. En efecte, en l’esmentada llegenda de la que hi han diverses versions veiem uns protagonistes: Rei, Princesa, Cavaller i Drac que son motius clàssics de la mitologia cristiana medieval: Un drac atemoreix a uns vilatans i els hi demana menjar cada dia fins que arriba un moment que no els hi queda cap tipus de bestiar per calmar la seva ira. El rei del poble decideix que siguin les persones les que s’entreguin com a àpat a la bèstia, fins que un dia li toca a la seva filla. En el decurs del camí al cau del drac la princesa es topa amb un cavaller, Sant Jordi, que la rescata i s’enfronta al drac. Finalment el mata i de la seva sang neix un roser del qual tallarà una rosa que se li entregarà a la princesa. A Catalunya, el gran costumista Joan Amades, atribueix la llegenda a la població de Montblanc, on es celebra actualment la Setmana Medieval, amb una versió en que no hi figura però el tret de la rosa sinó la moralitat cristiana que pretén ensinistrar la població perquè sigui bona i creient. Es creu que va ser el rei Pere I qui va atribuir a la intercessió del sant la victòria contra els sarrains el 1094 i, a partir de llavors el va nominar patró de la cavalleria i de la noblesa.

Ara ens centrarem en el tema llegendari, tant pel que fa al Sant com a la bèstia o drac. En primer lloc, Sant Jordi es un sant de la religió catòlica que es situa a Nicomèdia com a tribú i entra a formar part de l’Emperador Dioclecià. Cap al 303 dC l’emperador ordena la persecució contra els cristians i Jordi es nega tot donant fe la seva religiositat. Dioclecià ordena la seva tortura i mort. Pocs anys després Constantí I feu edificar una església en honor seu i al 494 dC fou santificat pel papa Gelasi I.

En quant al culte a Sant Jordi comença amb els merovingis cap el segle VI però aquest s’estén ràpidament per Europa durant l'època de les creuades on Jordi es converteix en protector de Jerusalem i el d’algunes ordres religioses militars com el Teutònic o els Templers. En els darrers anys de l’Edat Mitjana també es fa convertir en el primer protector dels animals domèstics essent invocat contra les serps, i les malalties de la pell, herpes, pesta, lepra, i sífilis. I en els països eslaus contra el “mal d’ull”.

Però pel que fa a la llegenda de “Sant Jordi i el drac”, hem de situar-la cap al segle XIII en que que apareix la “Llegenda Àuria” o “Llegenda Sanctorum”- compil.lació basada en els evangelis i apòcrifs de biografies de sants i màrtirs, recopilades pel dominic de Gènova, Jacopo de la Voràgine, i que va ser un dels “llibres” mes copiats de l’Edat Mitjana degut a la seva intencionalitat doctrinària i exemplificadora. Aquest llibre va tenir una poderosa influència en l’extensió la llegenda tant a nivell popular com en la literatura i arts occidentals. La incorporació del drac es considera ja en el Speculum Historiale – Passio Georgii del dominic Vincent of Beauvais . L’episodi de Sant Jordi i el drac te lloc a una ciutat desconeguda “Silene” que es considera pròxima a Líbia. El drac fa el niu en una font del costat d’un llac proper a la ciutat i perquè els seus habitants es puguin proveir del líquid element l’alimenten primer amb bestiar i després amb éssers humans. El relat es el mateix que en l’adaptació catalana de Montblanc, però aquí el tret distintiu es la conversió de la població al cristianisme i el signe de la creu roja amb fons blanc com a símbol en contra del mal i l’heretgia.

La interpretació de la llegenda es variada segons les fonts que utilitzem. La mes coneguda seria Jordi (cristià) va a cavall (església) i mata al drac (paganisme-dimoni). Però alguns també l’han atribuït a versions precristianes, com a Capadòcia origen del sant, en que el déu dels frigi Sabazius es representat com un cavaller que mata una serp. La llegenda també es atribuïda al mite grec de la princesa Andrómeda, rescatada pel príncep Perseu de mans de la Medusa. Aquesta llegenda també pot derivar d'un mite Hitita anterior pel que fa a la batalla entre el deu de la tempesta Tarhun i el drac Illuyankas. La història també té homòlegs en altres mitologies indoeuropees: la mort de la serp Vritra per Indra en la religió vèdica, la batalla entre Thor i Jörmungandr en la història nòrdica de Ragnarok, el conte grec de la derrota del Tità Typhon per Zeus ... Altres paral·lelismes existeixen també fora de la mitologia indoeuropea com les mites babilònics de Marduk el drac Tiamat. Al mite de Sant Jordi i el drac cal complementar-lo amb el mite de la Princesa i el drac, que també te la filiació de la mitologia grega amb Andromeda. La història sol implicar una dona de classe alta que es salvada d’un drac per un heroi virtuós que desemmascara un heroi fals amb la revelació final de l’heroi veritable.

El dracs (del llatí draco i del grec drakon) són animals mitològics que apareixen en diverses cultures d’arreu del mon. El seu simbolisme es divers, segons la civilització que el tracta. Però normalment te un paper important com a déu i com a guardià i, en alguns casos, com a dimoni. En general son éssers de gran poder físic i dotats de gran saviesa. Es simptomàtic que diferents cultures, sense tenir contacte mutu, hagin imaginat rèptils voladors i siguin gairebé tots masculins; però els fòssils de dinosaures existents en tot el mon poden explicar aquest fenòmen. Normalment, el simbolisme del drac en lluita amb un heroi te diferents significats. Els mes comuns son el de devorador de deus i d’homes i, guardians (com a éssers còsmics) que esperen l'adveniment d’un nou ordre universal. Pel fet de que siguin garants del fet sagrat son el pont entre el mon sobrenatural i els herois terrenals. Les cultures occidentals i les orientals han adoptat diferents posicions davant els dracs. Els xinesos (Longs) i japonesos (Ryus), però també a Mesoamèrica, son vistos com éssers benèvols; mentre que a Occident i la mitologia persa i eslava son vistos com a éssers malvats. Però no tot està tant clar, ja que pels perses son concebuts com éssers negatius mentre que pels romans de l’antiguitat es consideren símbols de poder i sabiduria.

Sant Jordi continua éssent un simbol i una tradició a Catalunya però es important que tinguem en comte que te uns origens llunyans que ens retrotrauen en el temps i en l'espai de l'imaginari col.lectiu de la humanitat.

Informació complementària

Sobre la Diada de Sant Jordi:

- Cercat: Sant Jordi

- Sant Jordi : Centre de Recursos Pedagògics del Solsonès (dossier per a nens)

- Llegenda de Sant Jordi, la donzella i el drac (La llegenda de Sant Jordi segons Joan Amades)

- La llegenda de Sant Jordi

- Setmana Medieval a Montblanc

- La llegenda de Sant Jordi (versio segons "Les tradicions religioses de Catalunya" d'Anna de Valldaura

- Vibria (drac català femení)

- Agrupació de Bestiari Festiu de Catalunya

- MitCat: Mitologia Catalana

Sobre el Sant

- St. George (Catholic Encyclopedia)

- Saint George (Patron Saint Index-Star Quest Production Net)

Sobre Sant Jordi i el Drac

- Saint George and the Dragon

- St. George and the Dragon

Sobre dracs

- List of fictional dragons

- List of dragons in mythology and folklore

- Here be dragons

- Approche symbolique et cryptozoologique de l'existence des Dragons, nombreux documents et images rares

- Dragons - Mondes Fantastiques

- Erwelyn.com - Dragons Bibliographie

- Iconography - Dragon

- Wiktionary - Dragon

i bibliografia sobre Sant Jordi i Dracs a les bilbioteques universitàries catalanes

]]> http://achv.wordpress.com/?p=70 Sat, 12 Apr 2008 11:50:32 +0000 achv http://achv.wordpress.com/?p=70 Rescatem l'exposició de la BNF: Bibliothéque Nationale de la France : "Bestiaire". No totes les exposicions recomanables han de ser presencials. N'hi ha també de virtuals que valen molt la pena. Aquest es el cas de l'exposició que volem comentar avui.

Els bestiaris són una col.lecció de petites descripcions sobre tot tipus d'animals, reals i imaginaris, ocells i de qualsevol altra mena acompanyats d'una explicació moralitzant i que tenen el seu període àlgid a l'Edat Mitjana. A la web Naturaleza de Aragón trobareu una explicació sobre els bestiaris força recomanable per tots aquells que esteu interessats en el tema; i també a l'article sobre el tema a la wikipèdia. Pero comentem ara la web de l'exposició. Aquesta es desenvolupa en tres grans seccions.

Comencem amb la secció titulada “En Images”, que seria la introducció al tema de l’exposició, per posar-nos en situació. Aquesta secció esta dividida en dos apartats: “L’Exposition” i “Les Animaux”. En la primera trobem dos subapartats “Enluminure médiéval” i “Simbolique du bestiaire”. Es en la primera on trobem una descripció de l’autèntica missió dels bestiaris: “C'est dans les bestiaires que s'affirme le rôle symbolique de l'animal. Destinés à l'édification des chrétiens, les bestiaires prêtent aux animaux des personnalités et des sentiments comparables à ceux des hommes” que fan els artistes miniadors o iluminadors dels llibres moralitzats anomenats bestiaris. En la següent s’expliquen les diferents explicacions i accepcions que tenen els animals pintants. Com per exemple les bèsties de l’infern: “Ils n'hésitent pas à sortir des formes convenues de l'Antiquité dans une floraison débridée de monstres censés inspirer la peur de l'Enfer et du Jugement dernier.”

Tot seguit trobarem la secció mes gran de l’exposició, titulada “Gros plan”. Vindria a ser el cos de l’exposició, els continguts principals. Cada apartat ve introduït per un video explicatiu, que també podem llegir el text si cliquem en el quadre dret inferior, al qual segueixen imatges complementàries que aprofundeixen en el tema. Les subseccions principals en que s’ha dividit l’exposició son Drôleries: escenes il.lustrades d’animals que es col.loquen en els marges dels llibres religiosos o les caplletres dels textos; Histoires merveilleuses du bestiarie: explica les diferents formes en que els animals serveixen per moralitzar a la població cristiana. Una explicació de Marie Helene Tesniere, cap del Dpt de Manuscrits complementa l’apartat. Le dragon et les bêtes de l’Apocalypse: aqui se’ns descriu l'Apocalipsi, o Llibre de les Revelacions que Déu va fer a l'apòstol Joan. Es el llibre de la Bíblia més escampat a l'Edat Mitjana i un dels més magníficament il·lustrats. De totes les visions descrites per Joan al seu llibre, la més aterridora és la del drac i dels seus dos deixebles, l'animal del mar i l'animal de la terra. Representa els diferents aspectes de l'obra del diable, o de les forces del Mal: es a dir l'esperit de poder, la blasfèmia, la idolatria i l'heretgia. I segueixen unes explicacions sobre els diferents aparicions moralitzants dels drags i les bèsties del mal en el text sagrat. Livres de chasse: chasse a courre et chasse au vol: Marie Therese Gousset del Dpt de Manuscrits ens descriu en entrevista audio els Livre de chasse de Gaston Phebus i despres trobem un comentari sobre L’art de chasser avec les oiseaux. Amb Animaux fabuleux et hybrides ens mostra els diferents animals imaginaris mes representants en els bestiaris: unicorn, centaure i grifó. Roman de Renart no es tracta d’una novel.la del romànic sinó un recull de textos procedents d’una tradició de relats animalistics en llatí inpirants en Esop. Renart encarna a un heroi complex i llest que pariodia cançons de gesta, novel.les cortesanes i també crítica social, anticlericalisme i transgressions. Roman de Fauvain es un exemple rar de crítica política contemporània d’esdeveniments denunciats en tres mil versos per un alt funcionari de la cort Gervais du Bus, amb una història que apuntava que el rei Felip IV i al seu conseller Enguerrand de Marigny. Animaux au quotidien: Els “Tacuinum sanitatis” o “Manual de salut” és una compilació bastant àmplia en relació amb tot allò que pot influir en la salut o portar remei a la malaltia: els productes més diversos del regne vegetal i animal, els vents, les estacions, els actes de la vida humana en 200 articles aproximadament. Els exemplars més luxosos són verdaders llibres d'imatges acompanyats d'un text sumari. Constitueixen testimonis excepcionals de la vida quotidiana medieval. Livre des oiseaux: El manuscrit “D'avibus” d'Hugues de Fouilloy (cap a 1150), conservat a la Mediateca de Troyes, dóna una explicació simbòlica de nombrosos ocells tals com el pelicà, la cigonya, el corb, l'àguila...que ja surten explicats en el Physiologus i que ha estat augmentat gràcies als escrits d'Isidor de Sevilla. Però Hugues de Fouilloy insisteix molt particularment en els animals presents al Nou Testament. Inventaire des animaux: el “Líber de proprietatibus rerum” (imatges) o “Llibre de les propietats de les coses”, és una obra llatina del segle XIII del franciscà Barthélémy de Glanville dit també Barthélémy l'Anglais. L'obra va ser traduïda a francès el 1372 per Jean Corbichon, capellà del rei Carles V el Savi. Es tracta d'una vasta enciclopèdia revelant els caràcters particulars de cada ésser viu i descrivint tota la Creació, des de Déu fins a les coses passant per l'home, i centrant-se particularment sobre els dominis mineral, vegetal i animal.

Finalment trobem la secció Arrêt sur ... una síntesi dels temes principals obejecte de l’exposició: le décor enluminé, les animaux et la Bible, les Bestiaires, les encyclopédies, la vie quotidienne, fables et satires, animaux exotiques.També hi trobem un Dossier Pédagógique on figuren diferents temes relacionats amb el Roman de Renart, un Jeu de mots, joc que preten identificar els animals exposats en les imatges amb una frase. Un contingut especialment brillant es l’Atelier maxi monstres on tothom por fer-se la seva pròpia bèstia zoomorfa i gravar-la en versió del programa “shockwave”. Finalment unes Fiches Pédagogiques sobre els Llibres dels animals, Fauna simbòlica cristiana i Animals fabulosos , sempre en francès, complementen una exposició exquisida que dona gust de tornar-la a visitar de tant en tant. Hi ha versions mes sencilles en castellà i anglès. Els dossiers de la BNF fan un bon complement a les seves exposcions i val al pensa donar-hi una ullada. L'exposició va tenir lloc del 11 d'octubre de 2005 al 8 gener 2006. Podeu trobar la versió en llibre d'aquesta exposició a la Biblioteca de Veterinària UAB.

]]> http://achv.wordpress.com/?p=67 Sat, 05 Apr 2008 12:55:01 +0000 achv http://achv.wordpress.com/?p=67 Palacio Buckingham exhibe "cosas extraordinarias" de la naturaleza (Agencia Efe) [castellà]

Podeu veure també una entrevista a Sir David Attenborough a la Queen's Gallery (Royal Channel) directametn des del seu canal que han desabilitat l'opció per poder-la compartir directament .... : http://www.youtube.com/user/TheRoyalChannel

Un recull de premsa sobre l'exposició:

- Amazing Rare Things: The Art of Natural History in the Age of Discovery / Sir David Attenborough - Beauty of the beasts : Why has mankind always loved to draw animals? David Attenborough explains the fascination (Telegraph.co.uk) - Amazing Rare Things - The Art of Natural History at the Queen's Gallery / By Caroline Lewis - Amazing Rare Things, Queen's Gallery - the Sunday Times review / Waldemar Januszczak
- Palacio Buckingham exhibe obras sobre naturaleza en colaboración Attenborough (Agencia EFE) (1)

La bibliografia sobre el tema es àmplia i variada. Així podem torbar informació sobre Expedicions científiques, Naturalistes , Natura en l’art, Animals en l’art i Plantes en l’art. Evidentment també les obres de David Attenborough i algún documet sobre la seva trajectòria.

Sempre val la pena fer un Paris-Londres ó un Londres-Paris quan tinguem ocasió. Si hi anem no ens podem perdre ambdues exposicions

(1) Maria Sibylla Merian (1647-1717). 'Common or spectacled caiman and South American false coral snake', c.1705-10. The Royal Collection © 2008, Her Majesty Queen Elizabeth II

El video que us mostrem aqui fa una panoràmica de la presentació de l'exposció Babylone que acabem de comentar.

L'exposició la composen 400 peces procedents de 14 països, i trata de descobrir les facetes tant reals com mítiques i artístiques o literàries de la Babilònia dels anys 2000 a 75 a.C. –data del darrer registre en escriptura cuneïforme-. Per altra banda, es constata com la història d’aquesta civilització ha trascendit el seu moment i es perllonga en els escrits d’Herodot o Estrabó, així com en la tradició dels escrits bíblics i fins inclús amb Luter.

Entre els episodis compresos hi figura la Torre de Babel amb tot el que això va suposar com a desifiament a Déu (XVI), Inventiva humana (XVIII) i romantícisme i ruines d’un mon perdut en el XIX. A finals d’aquest segle es quan l’arqueologia fa grans descobriments en mostrar-nos els temples d’Ishtar, Marduk, els fonaments del Zigurat i el Codi d’Hammurabi. El cinema també hi te un protagonisme quan Griffith a Intolerance (1916) fa reviure la ciutat a partir dels treballs dels alemans Robert Koldwey i Walter Andrae.

Pels interessats en la història dels animals en l’art es important visualitzar i estudiar les petites escultures, esteles i especialment els relleus construïts pels artísites babilònics que arriben a una gran tècnica díficilment superada al llarg de la històira i que han estat reconstruïdes a partir de les aquareles de Walter Andrae.

Acabem amb la cita extreta del blog Terrantiquae: “Benjamín de Tudela escribe hacia 1170: "Hoy las ruinas del palacio de Nabucodonosor son inaccesibles, y guarida de dragones y bestias venenosas". Hans Leonhardt Rauwolff, en 1574, no se queda atrás, al acercarse a las ruinas del edificio que "los hijos de Noé pretendieron hacer llegar hasta el cielo" pero renuncia a explorarlas ante "unos insectos que son, dicen, como nuestras lagartijas pero mayores y con tres cabezas". Para el utopista Étienne-Louis Boullé (1728-1799), la torre babilónica es un símbolo de fraternidad humana y, desde su filiación masónica, propone erigirle un monumento en pleno desierto, símbolo de una lejana (1) edad de oro. La Babilonia del Louvre es menos remota y merece la visita.”

Fins el 2 de juny la podeu visitar a la capital gala per després seguir per a Londres i Berlin.

Consulteu tambe mes informació bibliogràfica sobre Història de Babilònia , Història de Mesopotàmia , Art mesopotàmic i Art persa a les biblioteques universitàries catalanes. I també les webs:

- Abzu : guide to networked open access data relevant to the study and public presentation of the Ancient Near East and the Ancient Mediterranean world.
- Art of the Ancient Near East - Art History Resources on the Web
- Mesopotamia (British Museum)

(1) 'El drac de Marduk' (protector d'Ishtar) a la darrera versió de la porta d'Ishtar. Relleu en adoquins esmaltats. Vorderasiatisches Museum. Berlín

Avui es el Dia Internacional de l’Aigua. Un dia dedicat enguany a la seva salubritat. Volem aquí fer una petita incursió sobre la història d’aquest element que ha estat fruit de grans esdeveniments al llarg de tota la humanitat, pero també de grans conflictes. I pel que sembla, amb els efectes del canvi climatic que tenim avui dia , les dinàmiques positives i negatives s’aniran succeint.

L’aigua es fruit de la combinació quimica d’hidrogen i oxigen que sota certes condicions de temperatura i radiació es pot generar en tot l’univers conegut. Fa uns 3500 mil.lions d’anys el planeta terra era ja un espai fortament marcat pel color blau. Durant 1500 mil.lions d’anys els continents romandran deserts pero ja es començaran a generar les primeres formes de vida al medi aquatic. Només fins 2500 anys mes tard els primers essers vius sortiran de l’aigua acompanyats d’un desenvolupament del tapís vegetal. I nomes fa 500 mil.lions d’anys que els primers éssers vius desenvolupats surten de l’aigua per evolucionar plenament en el medi terrestre. Avui tenim un planeta cobert amb un 71% per aigua, pero amb nomes un 3% es dolça. I aquí comencen els problemes, info: Planeta agua / Guy Leray (Barcelona : RBA, 1994).

L’aigua ha estat fruit de grans civilitzacions lligades estretament al seu element potable: Egipte Fraònic, Vall de l’Indi, Tigris i Eufrates a Mesopotàmia, el Yang-Tse a Xina …. Les antigues civlitzacions agràries van estar també vinculades a l’element H2O, com el Sudest Asiàtic i el cultiu de l’arros. Egipcis, fenicis i cartaginesos van navegar per la Mediterrània explotant el seu comerç a través de les aigues del nostre mar. Roma es va expandir com a imperi a través de les seves aigues. A l’Edat Mitjana les ciutats creixen i es comuniquen a les lleres dels rius, començant a fer-se navegables, i vora les costes dels mars. Però també durant segles, les succesives potències europees van utilitzar el líquid element com a vehicle de les seves conquestes i motor de les guerres entre països oponents. No obstant i això, l’home a viscut durant segles d’esquena al liquid element, sense preocupar-se de la seva salubritat. Nomes fins principis del XIX amb la introducció del concepte d’higiene i salut pública entra de ple en atendre la qualitat de les aigues de boca que pren la humanitat, especialment a les grans ciutats occidentals. Fins llavors, les epidèmies eren una moneda freqüent directament relacionada amb la insalubritat del liquid element. Pasteur , el gran pare de la sanitat pública, arribaria a dir “Bebem el 90% de les nostres enfermetats”. Per altra banda, l’aigua també en el XIX, arriba a ser font d’energia. De la roda, passem a les turbines i en conseqüència a l’electricitat. I amb l'electricitat ja ens plantem en el món actual.

L’aigua també ha estat font de conflicte, com ens ho recorda Marq de Villiers en el seu llibre “Agua, el destino de nuestra fuente de vida mas preciada”. (Barcelona : Península, 2001) al capítol ‘El agua en la historia’, p.95-118. I també en la nostra història mes recent ho comprovem dia a dia per l’us que es fa de la seva explotació per fins no sempre lícits. En l'actualitat la humanitat te greus problemes de gestió de l'aigua i els efectes de la manca de pluges en moltes zones del planeta que provoquen que la desertificació avanci a marxes forçades. Un llibre coeditat per la UNESCO:  Laureano, Pietro. "Altlas del agua: los conocimientos tradicionales para combatir la desertificación (Ipogea, Laia, Unesco, 2005)" ens proposa com diferents comunitats de tot el planeta al llarg del temps han aconseguit trobar eines molt utils per combatre aquesta nova plaga.

Podeu trobar informació escueta sobre el tema al document elaborat per la UNESCO: "Historia del Agua", i a nivell de recerca: Conflict and Cooperation related to International Water Resources:Historical Perspectives (Selected Papers of the International Water History Association’s Conference on the Role of Water in History and Development Bergen, Norway 10-12 August 2001 edited by S. Castelein and A. Otte) i a la web Water History.org

Com sempre, us deixo una una porta a consultar les fonts escrites, sempre disponibles a les nostres biblioteques.

Acabem amb una cita extreta de l'obra de Pietro: "Al despuntar el alba del mundo el ojo de Atón, Horus en el horizonte, surgió del liquido de la nada. Mientras plantas balsámicas del país del dios surgian a la vida, la luz se convirtió en lágrimas que impregnaron las hojas y el tronco, y el celestial aroma tomó posesión del espacio que acogeria a la Creación" (Manuscrit Egipci Antic)

El seu origen es dels temes que mes s'ha posat en entredit. Ja en l'època clàssica, mentre que Herodot deia que es tractava d'un poble emigrat de l'Asia Menor establert a la Toscana, Dionís d'Halicarnàs defensava que es tractava d'habitants autoctons.

El fet es que existeix una "questió etrusca". Un poble que a començaments del primer mil.leni abans de crist es va assentar a l'actual Itàlia central, entre el Tiber i l'Arno, i que va arribar a dominiar des de la vall del Po i l'Adriàtic fins la mateixa Napols. Eren un poble de princeps i aristocrates que van lograr desenvolupar grans ciutats al voltant de les families nobles, precedent de les ciutats-estat italianes ¿?. Els etruscs van créixer en un moment de gran desenvolupament dels contactes comercials en el si de la Mediterrània. Cartaginesos,Fenicis i Grecs visitaven les seves costes i van aportar a aquesta civiltzació un "estil de vida" orientalitzat que caracteritzarà l'essència de la seva civilització. Les tombes dels princeps etruscs ens recorden a les del emperadors assiris, amb la seva simbologia de peces zoomorfes i una abundant presència d'èquids, que van promoure amb el seu gust per les competicions eqüestres. Un tret distintiu de la civilització etrusca respecte a les civilitzacions coetànies del moment es la llibertat dels seus individuus i la presència de la dona en diferents activitats públiques al costat dels homes. Volem també destacar la representació de l'espectacular Necròpolis de Triclini (Tarquinia) que ocupa un lloc destacat a l'exposició.

He aprofitat i hem comprat el llibre de Lara Peinado, Federico "Los Etruscos, pórtico de la historia de Roma". (Madrid : Cátedra, 2007) que ens amplia moltes de les pistes que hem vist a la mostra. Pel que fa als animals hem de dir que hi una abundant documentació de la caça de senglars, cèrvols, ànecs, donat que sembla que hi havia moltes zones pantanoses, propicies pel desenvolupament d'aquesta activitat. La "Tomba della Caccia e della Pesca" (Tarquinia) es un exemple d'aquest comentari.

Interessats en l'art etrusc visiteu: Etruscan art (Rozmeri Basic / University of Oklahoma ), Etruschi (Canino.info), Etruschi (Agmen comunicazione). I per la civilitació etrusca: Etruschi in Italia (Ministero per i Beni e le Attivita Culturali), Civilizacion Etrusca (Encarta), i l'article de: Los origenes de Roma: Los etruscos /Por Antonio Pérez Largacha- Universidad de Alcalá. Les biblioteques universitàries catalanes tenen també abundant bibliografia sobre història dels etruscs, i art etrusc.

Aprofiteu qeu s'acaba el 4 de maig. Una bona excusa per visitar Barcelona si sou de fora !

Desitgem poder llegir el treball ben aviat !

Fa poc una estàtua grega ha estat noticia a la premsa. No es habitual. Es tracta de l'Esculapi d'Empuries, que ha estat exposada a la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) al llarg de l'any passat. Ara, torna als seus origens, l'Empordà. Primer farà un viatge itinerant pel Museu de Badalona del 19 al dia 28 de febrer. I després es podrà veure al Museu de Mataró de l'1 a l'11 de març. Pere Izquierdo, director del MAC a Barcelona, manté un blog arqueològic : A l'ombra de Bosch Gimpera en el que apàreix en el vídeo que mostrem aqui titulat "Esculapi. El retorn del déu" on es mostra el procés de restauració i difusió que ha tingut darrerament l'estàtua més emblemàtica de l'Edat Antiga a Catalunya i de la Mediterrània Occidental. El procés de restauració de l'estàtua de l'Esculapi d'Empuries es el pretext per mostrar els inicis de l'arqueologia a aquest enclau clàssic gironí que va sortir a la llum el 1909; i desvetllar part dels seus secrets. Podem llegir també un article de Arturo San Agustin a "El Periodico" dins la secció 'Quadern del diumenge' del (09/03/08) "El somni sagrat d'Esculapi : l'estàtua del déu de la medicina torna a Empuries".

Un equip d'investigadors interdisciplinar han treballat amb l'Esculapi. Com a conseqüència de les troballes de restes de serp en el temple d'Empuries i la seva aparença similar a altres estàtues es considera que es tracta del déu grec Asclepi (déu grec de la salut). No obstant també podria representar al déu egipci Serapis (déu de la salut i la navegació) . Per això se'l seguirà considerant l'Esculapi d'Empuries. On s'hi s'han posat d'acord es en la datació de l'estàtua: darrer quart segle II aC, fabricat possiblement a l'Illa de Delos (Mar Egeu), i amb uns marbres similars als que van crear el Partenó i la Venus de Milo.
L'Esculapi es mostra amb una inscripció que apareixia al temple d'Apolo de Delfos "coneix-te a tu mateix" una màxima grega que afecta tant a l'estàtua com a tots els visitants de l'exposició i a la humanitat en general. El 15 de març torna defintivament ¿? a Empuries (Emporion en grec, que vol dir centre comercial, una premonició per l'esdevenidor ...?), fet que servirà per celebrar el centenari de l'inici de les excavacions d'aquell enclau grec.

La historia y el CNV

- Contribución a la historia del Cuerpo Nacional de Veterinaria
Amalio de Juana Sardón
- La oveja de raza manchega y la denominación de origen de su queso
Jesús Alia Gómez
- Evolución de la profesión veterinaria durante el siglo XX
Valentín Almansa Sahagún
- De Albéitares, veterinarios y enfermedades de los ganados
O. Bruni y A. Montes
- Antecedentes, evolución y situación administrativa del Cuerpo Nacional Veterinario
Carlos Compairé Fernández
- Veterinarios republicanos en la guerra civil y el exilio
Miguel Cordero del Campillo
- Los colegios veterinarios, cien años de protagonismo en la veterinaria española
F. L. Dehesa y J. J. Badiola
- La Real Academia de Medicina de Valencia y el Cuerpo Nacional Veterinario
Vicente Dualde Pérez
- Un centenario importante: el Cuerpo Nacional Veterinario
José Luis García Ferrero
- Una anécdota parlamentaria en torno al Cuerpo Nacional Veterinario
Luis Mardones Sevilla
- Breve historia del desarrollo legislativo veterinario y de las instituciones
L. A. Moreno Fernández-Caparrós
- La Direción General de Ganadería: de la república a la monarquía
Quintiliano Pérez Bonilla
- La Dirección General de Industrias y Mercados en origen de Productos Agrarios
Juan Bautista Serra y Luis Ferrer
- Los jefes provinciales de la ganadería de Girona, en su contexto histórico: 1.908-1.987
Arturo Soldevila Feliu
- Veterinaria militar, su evolución en el siglo XX
David Tabanera del Real
- Historia Gráfica
- Bibliografía veterinaria antigua

Val la pena donar-hi una ullada i aprendre una mica mes de la història veterinària espanyola.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) fa seixanta anys. Per commemorar l’efemèride, l’OMS ha reunit en una exposició fotogràfica un conjunt d’imatges que repassen la història de l’entitat.

L’exposició, basada en el lema de l’aniversari “La nostra salut, el nostre futur”, mostra les principals fites aconseguides en el camp de la salut pública, com ho van ser la primera vacuna contra la poliomelitis, l’atenció primària o el control del tabaquisme, entre d’altres. A banda d’oferir una mirada al passat, la mostra també es projecta cap al futur i inclou temes com la salut enfront el canvi climàtic o l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

L’exposició es va inaugurar durant l’última reunió del Consell Executiu de l’OMS celebrada el 21 de gener de 2008. Coincidint amb el Dia Mundial de la Salut (7 d’abril) viatjarà a la seu de les Nacions Unides a Nova York, per retornar altra vegada a Ginebra abans de desplaçar-se a altres regions durant els mesos d’estiu.

Val la pena que hi doneu una ullada i, si podeu, visiteu els emplaçaments. Una bona forma d'apropar-se a deu segles d'història i conèixer els llocs i els protagonistes que la
van fer possible.

Cada any es fan celebracions pel traspas d'any en que es conmemora la llegenda del lleó, subjugat per l'enciam, va perdre la ferocitat i això va propiciar una bona collita i un bon any per tots els habitants d'una comunitat pretèrita. Les danses del drac i el lleó i del lleo i l'enciam les porten a terme grups dançaires per tot el planeta, i donen la benvinguda a la primavera xinesa